Bushíbrid

 

Dijous 22 a l’albada vaig gravar un darrer tema per l’Officials. El vaig posar al principi, i vaig moure un tema del Duncan Drawings a l’Officials. Ara funciona, i el dono per acabat. En tot cas, el tema nou era molt semblant a un que ja era al disc, pel que els he fet part 1 i 2. Crec que he explorat tant un sistema que n’he arribat al final. Ara, torn de guitarres, i aniré a cegues i descartant molts temes.

*****

Divendres al matí he revisat el primer llibre, el «Pastissos». He tret dos contes, he modificat un conte que sempre m’havia semblat inacabat, i hi he posat dos contes revisats que havia escrit pel grup literari i he escrit dos contes més en un matí, del milloret del llibre. No dic que sigui la meva millor obra, però li he resolt moltes fissures i ara pot anar als correus de les editorials petites.

I a la tarda he repassat contes escrits fa un mes pel llibre dramàtic. Amb la feina feta, en tinc la primera part completa. Només 28 pàgines, però molt potents. No és molt comercial precisament, però deixa molt clar quin és el meu potencial com a escriptor. Tindré feina a superar-ho.

*****

Dissabte, dia de segon llibre. He completat diversos capítols en ordre no cronològic. De fet, tinc fins al capítol 6 completat, més els dos darrers capítols, i el 8. Tinc la part més essencial del 7, tot i que em falla com començar-lo. Sé per sobre què passarà al capítol 10, encara que estic massa cansat com per a escriure’l després de tantes hores. I del 9 tinc el principi, però no sé què m’espera amb ell. Intentaré acabar-ho tot demà, potser amb una lectura de revisió si m’oloro que fallen coses.

Tinc previst dedicar algunes tardes d’agost a preparar una sinopsi desenvolupada per a un tercer llibre que potencialment podria ser novel·la, encara que no tinc ni idea de si ho aconseguirà ser. I no puc preveure’n la qualitat. És purament no quedar-me parat i sense pla B.

I en un futur em dec escriure sobre teoria musical i sobre els Beatles.

*****

Diumenge, segon llibre completat. Ja el dono per bo. Tot i que són dos llibres curts. Però no volia escriure només per a omplir. Jo crec que funcionen bé. Si hi ha d’haver alguna correcció, prefereixo que la decideixi un hipotètic editor. Perquè l’1 de setembre em moc. Durant l’agost prendré decisions. I també escriuré sobre els Beatles.

En tot cas, aquest segon llibre va sobre la presència o absència d’emocions.

I ha estat tot un repte escriure’l.

*****

Amb les modificacions d’aquesta setmana que acaba, tinc 24 àlbums acabats, sense cap doble en dues parts. Estic prou satisfet del nivell conjunt. I a l’Officials, la primera cançó, «Superxip britànic part 1», m’encanta i a més dóna sentit a tot l’àlbum. En tot cas, pararé tot l’agost per a escriure el llibre sobre els Beatles. Vull arribar a l’1 de setembre amb un màxim de feina feta, per a llavors moure-la. Ja acabaré els àlbums que em queden en marxa en un altre moment.

*****

Això sí, es nota quan no tens casa pròpia. No puc equivocar cap pas a partir d’ara. Necessito casa.

I no voldria dependre mai més d’un banc gran per a aconseguir-la.

Aquest estiu i tardor seran època de resoldre deutes. Però no voldria entrar gaire al 2022 sense resoldre el tema d’una casa. Que mal fetes estan les lleis espanyoles, que barren el pas a milions de persones. Espanya és el cul del món. No m’estranya que milions de persones visquin ocupant pisos de bancs, i que no hagi d’acabar fent-ho jo.

Moll Flangers

 

Admeto la meva desconnexió mental amb el Govern de la Genialitat. Amb Torra no va ser bo, però des que hi va entrar l’Aragonès és un desastre, i encara més des del 14F. L’últim editorial d’en Vicent Partal traspua frustració, i així em sento jo. Part del problema és com la gent considera d’esquerres qualsevol partit que dugui la paraula «esquerra» al nom, o la paraula «obrer». Llavors passa el que passa: tant ERC com Junts són de dretes, enlloc de ser una d’esquerres i l’altre de dretes. I, mentre, Waterloo ha quedat marginat: no és perfecte, però són els únics que han assolit alguna victòria.

La Comissió Europea segueix fent el ridícul.

I jo, mentrestant, veig que en dos anys m’he sortit tant de l’ANC com d’Òmnium. Només mantinc la quota de la Plataforma per la Llengua, cosa no gens d’estranyar des del moment que cada cop em costa més mantenir una vida normal en català. Que no vol dir que no tingui bons amics castellanoparlants. Però ja no és tan agradable quan m’assabento de fatxes anant a veure catalanoparlants per a dir-los «¡eh, en este barrio se habla castellano!» o preguntar-los desagradablement per què no voten a Vox. Si hi afegim el mal ambient a la Rasa i la Rambla els caps de setmana (certes nits he sentit autèntiques baralles mentre anava per carrers laterals), així com la quantitat de dones a la cerca de diners i cases via matrimoni i herència o divorci, viure a Terrassa comença a no agradar-me gens.

*****

«Undercover» i «Dirty Work» són millors que no pas em pensava. El darrer té algun tema fluix, però no és ni molt menys el desastre que diuen els crítics. Si de cas, un problema és la veu carrasposa de Mick Jagger, el primer signe que els Stones començaven a envellir.

«Steel Wheels» té alguns temes fluixos, tot i que els temes bons són molt bons. «Continental Drift» és de destacar com l’última reminiscència de Brian Jones en la seva discografia, encara que l’experiment falli una mica per les tècniques vuitanteres de gravació.

Curiosament, el seu disc més setantero en molt temps, «Vodoo Lounge», és el que més falla des del «Goats Head Soup» de 1973. «Love Is Strong», «New Faces»... i no molt més. Entenc per on van els meus amics quan diuen que no és tan dolent: és classicista, i és el primer disc dels Stones en molt temps on la seva interpretació no està adulterada amb tècniques de gravació molt polides. Només que això no podia passar en un moment pitjor: decididament els Stones no sonen gens inspirats a la majoria de temes, i encara que reconec el so d’una caixa de bateria passada per un 1176, la veritat és que tot ha estat deixat tan natural com per a deixar el so sense costures. És com veure passar una mosca, i és curiós que tot un Don Was falli tant com a productor en aquest disc. També és un disc molt llarg pel poc que té per oferir. En tot cas, admeto que el 1994 el vaig escoltar en un altre exemplar en CD, un exemplar que vaig parar a mig en un similar estat d’avorriment. Però em sorprèn que ara també sigui un disc que «m’hagi fallat», doncs per la resta reconec estar xalant fins i tot amb discos que han rebut pallisses monumentals per part de la crítica especialitzada, i fins i tot el «Goads Head Soup» falla més per la producció que pels temes (entre ells la grandiosa «Angie»: els Stones podien estar cansats però impossible estavellar-se del tot venint de l’«Exile»). I a la vegada tinc uns gustos i cultura musical molt més oberts ara que el 1994, un any on per exemple em va dur els seus dos mesets comprendre lentament «The Piper At The Gates Of Dawn» i «A Saucerful Of Secrets» de Pink Floyd, dos discos essencials en la meva formació com a músic però que la primera tarda que els vaig escoltar em van fer sentir fatal i en rebel·lió contra el que estava escoltant. Definitivament no he tingut una mentalitat oberta des de sempre. El que vull dir amb això és que ara hauria d’haver percebut diferent «Vodoo Lounge».

(A la vegada, el primer CD que em vaig comprar dels Stones va ser el del «Rock’n’Roll Circus», i ells mateixos van considerar la seva actuació substàndard, amb el que és normal que el disc no m’impressionés. No va ser fins anys més tard que em vaig comprar la mateixa tarda el «Sticky Fingers» i l’«Exile On Main Street» a l’hiper de Can Parellada, i allà va ser on vaig començar a percebre els Stones com un grup a explorar -discos imprescindibles, per cert-).

«Bridges To Babylon», almenys, restaura l’entusiasme. Sense ser una obra major, és un disc amb molta més xispa, més ben produït i més modern i aventurat, tot i que no sempre consistent (especialment per «You Don’t Have To Mean It», un dels experiments de Keith Richards amb el «reggae»; també peca de llarg, però m’ha agradat veure a Blondie Chaplin als crèdits).

Ja fa anys que tinc «A Bigger Bang», amb el que el comento per un tema de continuïtat: un gran single («Rough Justice»), un àlbum prou consistent com per a ser el millor disc dels Stones des de «Tatoo You», però l’absència d’un parell de balades folk en la gloriosa tradició de «Lady Jane» o «Ruby Tuesday» li impedeixen arribar a l’estatus de clàssic (en el seu lloc, «reggae»).

I arribem al «Blue & Lonesome» de 2016. Els Stones tocant blues. Gravat en tres dies, és un àlbum de versions prou decent, tot i que la pressa es nota en un disseny de so poc característic d’un gran llançament, amb la majoria de sons sonant en mono i com si haguessin estat tots gravats majorment via el micròfon d’en Mick Jagger, l’autèntic rei de la festa. Està entre la celebració que en va fer la crítica espècialitzada i els comentaris avorrits que en van fer molts fans. Decent, com dic, però té una qualitat de «bootleg» (pels estàndards de 2016) que no l’ajuda. I és el seu únic disc sense cap original: sense la característica veu de Mick Jagger, és un àlbum que hagués pogut ser gravat per molta gent.

Directes? «Stripped» és un disc en directe que funciona millor en la teoria que en la pràctica. Com també «Flashpoint», en directe excepte les dues darreres cançons. Tots dos són discos professionals, consistents, perceptiblement retocats en estudi. Dit això, no aporten res en tema de novetats. Cap directe d’ells des de «Love You Live» el 1977 aporta res, fins allà on sé. Fa temps que van passar de ser la millor banda en directe del món (coetàniament amb The Who) a ser una empresa molt rendible, i reconec no tenir interès a veure’ls en directe. El major atractiu ja no hi és: Brian Jones.

Tinc esperances en «Charlie Is My Darling» en DVD.

(Em falten cinc discos, tots en directe, a partir de 1977. Sona que serà molt reiteratiu.)

*****

Alguns llibres m’arribaran. El primer ha estat «The Love You Make», de Peter Brown i Steven Gaines. El vaig llegir a setze anys traduït al castellà, i va ser instrumental a fixar-me en els Beatles d’una vegada per totes, en un moment en què m’havien captat momentàniament l’atenció el 1988 amb el Pepper i el Revolver, però després els havia perdut la pista, fins al punt de fixar-me més en la carrera de John Lennon en solitari sobre 1990. En fi, volia tenir l’original, per un tema d’historiografia. El mateix em passava amb «Revolution in the Head» d’Ian MacDonald: llegit en traducció al castellà, l’he encarregat en la darrera versió en anglès. Fora d’això, he de rebre el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG: no l’autor més fiable, però és el que hi ha. No és que acabi la meva llista d’interessos (hi ha un llibre de Paul Balmer sobre manteniment de la Gibson SG, per exemple, i hi ha un parell de novel·les en anglès per les que tinc curiositat, apart també de tenir un exemplar de «The Americans» de Robert Frank), però serà l’última cosa a no discutir amb la fundació.

*****

El proper novembre farà deu anys que no vaig veure en concert a Wilco al Palau de la Música. L’entrada no ha aparegut mai. En fi, segur que Wilco hauran donat bon us a aquells 70€. Dubto que mai més tingui diners com per a veure’ls en directe, i certament ja no tinc la urgència. Això sí, «Ode to Joy» segueix essent el millor disc de l’etapa post «Sky Blue Sky», amb «Star Wars» com a segon d’a bord. «Schmilco», en canvi, mai m’ha quallat, i «Wilco (The Album)» i «The Whole Love» són més notables per l’acabat professional que per les cançons.

*****

Esperant «Electro Melodier» de Son Volt, la caixa de 5 CDs d’«All Things Must Pass», i la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys. Tindré els diners a mitjan agost.

I diria que hi ha caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience. No sé si podré.

*****

Els projectes a desenvolupar a partir d’ara són:

1) «The Disclosure Shortfall»: setze idees noves i velles, més «Vull ser lliure». Totes inclouran guitarres en un grau molt important, i algunes inclouran veu segur. No estic gens segur de quina serà la qualitat final, però serà un primer intent de fer un disc «guitarrero» i elèctric. Cap idea no és tancada, com tampoc la llista d’idees.

2) «Charleston Valentine Stone», el disc que no acaba mai. Només conté ara mateix «Polskie Nagrania», «A Church Is Burning» i «The River Flows». Tot contindrà guitarres... acústiques, més mandolines i potser baix acústic en alguns casos. La idea és compondre amb la guitarra acústica. Hi haurà sintes, però amb la idea de complementar les guitarres, no a l’inrevés com fins ara.

3) «Neykülli ta Mapu», un disc sobre Xile. Tinc sis bases i una idea. Necessitarà veus, clar. Alguna guitarra, sense ser imprescindible. La dificultat és que no estigui desfasat quan l’acabi. Tot això va per llarg.

4) «Shut Down, Vol. 3», que està molt avançat però que no he tocat en mesos. Necessita guitarres elèctriques i veus processades.

5) «Jazz» només necessita lletres i veus. Un altre tema és que un àlbum així no el puc treure com a àlbum normal. És bo, però és el «patito feo».

Sempre, amb el tema que no em sento relaxat com per a gravar veus. Com graves veus en un metre quadrat i amb el carrer al costat?

A la vegada, «Officials Dodged The Idea» és un disc acabat i publicable... si no fos perquè sona com un àlbum de més. Temes bons, però sonen a dejà vu. No hi veig guitarres ni mandolines, però és un àlbum a deixar descansar i, quan tingui alguna idea de producció, rebre un toc final.

L’última gran decisió és que el «1980» ja no és més un àlbum doble, si més no oficialment. Movent tres cançons, ara el projecte passa a ser el «1980» (disc únic) i el «Calm Waters Ahead?» (disc únic, reaprofitant l’antiga portada del «Duncan Drawings III» liquidat). Com a doble sonava més ambiciós, però ara tinc la llibertat d’editar cada àlbum independentment quan vagi bé. Un criteri purament pràctic.

Not quite

 

Tinc “nou” àlbum, “Officials Dodged The Idea”, fet amb una barreja de temes del Duncan Drawings III i idees sobreres. Funciona prou bé. Però és un adéu a una manera de gravar que m’ha donat molt bons resultats però que comença a sonar molt igual. En tot cas, la idea és mantenir igual el Duncan Drawings I i allargar el II amb sobres de l’actual III i un tema romanent, prescindint de l’actual III. El III era prou bo, i m’he adonat que era una llàstima tenir-hi temes prou bons com per a aparèixer en un àlbum «de veritat». Sí que l’àlbum contingut dins del volum II segueix sense ser viable. Demà, ben dormit, acabaré de polir el Duncan Drawings II. Trigaré un temps a fer efectiva la substitució a internet i al Bandcamp. I un dubte és si treure els Duncan Drawings del gran internet, mantenint-los només al Bandcamp.

I amb això tinc 24 àlbums (o 23, un és doble).

El vell Feina l’he de fer treure d’internet.

*****

«M'he comprat els dos discos que em faltaven dels Stones. Llavors hi ha molts directes, però no em preocupen tant. També m'he comprat cordes de guitarra. Un dels jocs és per a la Strato americana: aquest agost gravaré sessions a la babalà, "buscant". L'altre joc és per a la Squier Telecaster: en posaré cinc, GDGBD. Exacte: Keith Richards.»

«O fer el burro amb guitarres. Però recordo que durant els meus anys de crisi, abans de poder-me muntar Kanga, només tenia pletines de cassette, guitarres tronades i un multiefectes zoom. I feia això, tocar a la babalà. Si sobre 1996-97 m'hagués pogut gravar en multipista digital, m'hauria sortit un Corrupció molt Jimi Hendrix-Nirvana-Sonic Youth. No dic que vagi a ser això, però fa temps ja vaig provar de gravar cançons amb guitarra i em va sortir sosso, per ser tot estructurat, amb acords, i amb so net. Així que vaig rumiant.»

Aniré a cegues, estaré canviant de mètode. Guitarra? Gravaré amb la Strato.

*****

Tinc el llibre dramàtic dividit en dos arxius: contes acabats i contes nous pendents de revisió. No crec que m’hi pugui posar abans del dia 19.

*****

El «Charleston» és l’àlbum que mai no surt, que mai no acabo. Ara està conformat per tres cançons.

*****

Tinc projecte de fer un altre «vals llarg»... en partitura.

*****

Diumenge al vespre, he creat a Bandcamp un únic Duncan Drawings amb els continguts dels tres àlbums originals excepte la part del III que ha anat a l’Officials i amb dos petits afegitons (un d’ells, un sobrant de l’Officials). I acabo de demanar retirar els Duncan Drawings del gran internet. Vull que tot el que estigui a Spotify sigui d’alt nivell.

*****

Escoltant Rolling Stones per un tub. El seu material dels inicis és molt bo. El de mitjans dels setanta és més irregular, però té moments. Ara ja quasi aniré pels 80. Això sí, no trobo els meus CDs de Some Girls, Tatoo You i A Bigger Bang. La resta ja ho he posat en un arxivador, des del qual picaré com una gallineta.

*****

Crec que ja tinc el pla: un «Charleston» com a disc cantat, arranjat i ple de guitarres acústiques i mandolines, classicista i amb reminiscències de John Cale; i fer experiments elèctrics apart, buscant una nova direcció.

Pensant en quan pugui compondre a la guitarra, amb la gravació en marxa.

Reconec que m’aniria bé un diapasó amb trasts pel meu vell violí, a arreglar per a que sigui tocable.

I al «Officials» no descarto donar-li un toquet. No sé de què, però un toquet. Perquè és bo, però no puc evitar la sensació que és un àlbum de més. I un motiu per a fer petits tocs aquí i allà és fer alguna cosa diferent a la resta d’allò fet aquests darrers setze mesos.

Pegaso

 

(Restes de quan anava a ser un post diferent)

«Aquest matí (sobre 1 de juliol) he pres una darrera decisió sobre la composició del “Charleston”: afegir-hi un altre instrumental, “SRCT Olympics”, convertint el disc de 13 a 14 cançons, amb uns 44 minuts de durada. Qualla.»

«Mentre posem en marxa la (relativament) llunyana edició de l’”Ambiofonies”, he muntat un EP de Visitants amb directes i semidirectes: «Evil/Live». (De la que, a dimecres 7, no se n’ha tornat a sentir a parlar.)»

*****

He decidit trencar en tres el «Charleston»: a) un «Charleston» amb guitarres a tots els temes, i de moment són els tres temes estrella més «Vull ser lliure», a regravar des de zero; 2) «Officials», un típic àlbum midi instrumental meu, amb quatre temes; i 3) un àlbum sobre Xile, tot cantat, i amb el que aniré lent, esperant aconteixements, perquè per exemple el tema estrella ja ara podria estar-se quedant desfassat (i el motiu és bo: nou procés constituent, que no sé com acabarà).

En tot cas, si faig un «Charleston» guitarrero és perquè escolto les crítiques que em demanen més guitarres. Tot i que això voldrà dir anar molt lent. El «Shut Down» també necessitarà algunes guitarres. La meva era de màxima productivitat acaba aquí, i el dolent és que no puc garantir el nivell. És honest reconèixer la meva inseguretat.

Cert és que m’he de moure.

I que estic redescobrint a Jimi Hendrix i als Rolling Stones.

*****

Almenys hi ha novetats literàries: 1) si els puc retocar de manera efectiva, afegiré dos contes al llibre còmic, més un possible conte de nova creació; 2) aquest passat cap de setmana he treballat fort en el llibre dramàtic: encara falta molta feina, però la que he pogut fer és crucial i fa viable acabar el llibre. De fet, sobre aquest darrer, ara tinc dos arxius per a la primera part (els contes breus que ja havia escrit, acabats, i els nous contes breus, prometedors però necessitats de posada a punt), i primers redactats dels trossos més essencials de la segona meitat de la narració llarga. Com dic, tinc molta feina per davant, però fa una setmana no sabia ni si el podria acabar. Ara, espero a les sis setmanes d’estiu...

*****

Reconec que un dia m’agradaria ser mestre d’escriptura per a algú que ho necessités. De moment no he trobat ningú ben predisposat.

En general tinc la sensació d’estar infrautilitzat.

I que em coneixen a casa meva.

*****

Pegaso

Era un migdia de sol i pells recremades, i a fora d’aquell magatzem havíem acabat de carregar el camió. Els meus caps van agafar el cotxe per a tornar a Terrassa, i a mi em van dir que anés amb el camió, fent companyia al conductor. I hi vaig pujar. Un Pegaso, d’aquells de 1950, de color blanc. Obrerisme pur, com ha de ser. Vam xerrar tot el viatge amb el conductor, i després de tot un matí de carregar pesos i suar dins del magatzem, aquella estona de viatjar assegut i còmode no tenia preu. Ho recordaré sempre.

Voldria viure en un Pegaso.

Studio 54

 

Ja havia plegat el tema de premsa. I he rebut una altra mala notícia al respecte. És com si mai no pogués enlairar-me. Tinc amics, molt bons amics. Però els despatxos ens fan a tots la vida impossible. L’ombra de Jordi Pujol és molt llarga...

A ala vegada, assabentat que ho tinc magre per a cobrar més pensions. Es veu que està superbé si em passejo pels carrers pidolant.

*****

És tenir 12 àlbums a punt, un d’ells doble, i que no valguin res malgrat ser molt bons. Com els dos llibres de fotografia o el llibre de contes còmics. I em comença a faltar temps per a acabar el llibre de contes dramàtics. Almenys m’han donat la idea de fer dibuixos pel llibre de contes còmics, cosa que podria salvar el llibre. I seria una manera de salvar el meu output més artesà. La idea de tot plegat: supervivència, i trencar el mur. O almenys saltar-me la frontera amb Europa.

*****

Ahir (aquesta tarda passada) vaig comprar de cop 18 CDs i un DVD dels Rolling Stones. Un d'ells és la compilació "Flowers" (tots són àlbums americans) i l'estic escoltant ara... després de saber per un grup de Facebook que ahir aquesta compilació va acomplir 54 anys, cosa que ahir jo no sabia. És bastant potent saber-ho ara. (Almenys tot plegat em deixa amb una interessant col·lecció dels Stones, dels que ja tenia els grans clàssics i un parell de compilacions -entre els que tenia hi ha les edicions americana i britànica de Between the Buttons, així com versions en estèreo i mono de Beggars Banquet i l'edició britànica d'Aftermath-. Quasi que només em falta buscar Get Yer Ya-Ya's Out! i potser algun directe més, igualment en tinc uns quants. Ah, i el Blue & Lonesome de 2016!)

*****

Un dia he de fer una llista de què val per a ser un molt bon fan meu. I una de les coses serà ser un bon fan del pare Pio di Peltrecina: conec a dues persones que en són seguidores, així que ja és com de la família. De fet, una de les coses incongruents-en-retrospectiva que m’han passat a la vida és que la meva darrera tarda a Roma el 1987 vam anar amb la mare a una missa d’ordenació de capellans a Sant Pere del Vaticà i amb Joan Pau II oficiant. I això ho vaig mencionar fa poc a una d’aquestes persones -simplement va sortir a la conversa- i em va dir, tota il·lusionada, «que bé, has estat a la missa d’un sant!» És això, els catòlics són així. I jo segueixo bandera.

*****

Pensant seriosament en el tema de comprar un terreny a la quinta punyeta i una casa prefabricada de fusta. La idea de dividir-ho així és: 1) trobar un terreny molt barat que fins i tot pugui pagar al comptat si puc guanyar o estalviar els diners en un termini factible; 2) el possible estalvi en temes notarials i fiscals; 3) hi ha cases prefabricades de fusta a preus pagables, si l’empresa m’ho deixa pagar a terminis. Sí que primer m’he de recuperar, i de fet aquest 2021 va per pagar les coses més urgents, les que no van per banc (la més difícil i important: la Telecaster). Però si el 2022 tinc una mica de marge, establiré una partida per a compra de terreny. Un detall important serà que no m’importarà aïllar-me si amb això aconsegueixo espai, temps i tranquil·litat. Tot i que serà important que ja disposi d’una petita xarxa de difusió de la meva obra, vital per a justificar posar-me a la feina i també vital pel factor drets d’autor. Impossible fer-ho tot només amb el que cobro.

*****

Almenys, una cosa que vaig encarregar divendres és un ukelele groc, barat. Última oportunitat...

I aquesta tarda, junt amb els CDs, he pagat i recollit quatre llibres de música i alguns cotxets. Reconec que m’agrada comprar algun cotxet en maqueta de tant en tant, i la raó és que, a la vegada que tinc clar que no vull ni treure’m el carnet de conduir i que apart del tema seguretat viària hi ha el factor sagnia econòmica, en anys recents m’he adonat que els cotxes tornen a interessar-me -sobretot els cotxes antics-, i que els cotxets en miniatura em permeten tenir tants cotxes com vulgui, incloent els meus models favorits -tots antics-, a un cost molt reduït i sense pagar impostos més enllà de l’IVA en el moment de la compra. No és mala idea, doncs igualment la decisió de no conduir mai un cotxe és ferma: a mi m’agrada mirar cotxes o informar-me sobre ells. Punt.

I ara, a esperar com es resol el tema curatela. Ja hi ha sentència ferma a favor, però hi ha embolic sobre l’últim pas.

*****

«Emotion», cantada per Samantha Sang i escrita pels Bee Gees, és força interessant. Començo a pensar que s’ha de rescatar la música disco, que hi ha prou interès contingut en el seu llegat.

*****

A inicis de setmana vaig estar a punt d’iniciar un altre àlbum amb la meva fórmula de sempre. Però només una cançó va funcionar, una d’excel·lent. Però ho vaig comentar amb els íntims i: 1) vaig decidir incloure aquest sol bon tema com a un instrumental enmig de l’encara inacabat «Charleston», on encaixa prou bé; 2) vaig decidir descartar la resta d’idees, en estadis que anaven del simple apunt al midi complet o, fins i tot, una segona cançó gravada que no funcionava, i ho vaig moure tot a la meva carpeta d’idees junt amb les idees per a l’òpera mai començada; i 3) faré cas i el nou àlbum el gravaré amb guitarres, baixos i algun teclat tocat a mà, conservant el títol de l’àlbum descartat... però apuntant els problemes que han fet que no hagi intentat res així en molt temps (o sí, i descartant els resultats): a) en un estudi tan petit com el meu és impossible tocar la guitarra amb comoditat o deixar-ho tot muntat de manera permanent per a quan sorgeixi la màgia; b) és terriblement fàcil caure en la monotonia tímbrica; c) hauria d’estar relaxat de partida, doncs no sóc Steve Vai i gravar a mà em requerirà d’un procés molt més llarg i difícil que la meva fórmula de sintetitzadors i partitura midi, increïblement eficient; d) tot això em requerirà pensar un mètode que em permeti suplir les meves mancances i el llarg procés que impliquen amb algun tipus d’ajuda de les noves tecnologies, segurament fer cançons basades en riffs repetitius que pugui gravar una vegada o elements rítmics curts (no es tracta de demostrar que sóc el proper Jimi Hendrix sinó de trobar un simple element de renovació). Tot plegat vol dir que els meus millors dies acaben de cop i que vés a saber quan podré iniciar -o acabar- un nou àlbum, més el risc que hagi de començar a llençar àlbums a la paperera en cerca d’alguna cosa que no sé ni què és. L’únic que hi ha a lloc és un petit reguitzell d’influències (des de Daniel Earwicker i el seu mètode de superposició de guitarres a Jimi Hendrix, Nirvana o els Beatles de 1964-65) i, clar, la meva col·lecció de guitarres i baixos, tot i que alguns instruments crucials necessiten petites reparacions i, per tant, un cert grau de despesa que de moment no puc fer. Almenys el baix adequat el tinc des de fa temps i és en perfecte estat de revista: un Fender Modern Player Telecaster Bass fabricat a la Xina el 2011 (i, creieu-me, sona tan bé i és tan sòlid que apallissa fins i tot el meu Highway One Jazz Bass fet a Corona el 2007 i que ja és un molt bon baix). Però les guitarres a emprar ja em fan dubtar més. I segurament hauré d’incloure algun teclat aquí o allà si no vull sonar monòton, encara que estarà molt bé no preprogramar-los.

Autoentrevista 2021 I

 

Som els reporters de Tivizrí, i com de costum hi ha llum a la Unitat Mòbil. Com sempre, excepte per una cosa: fa calor.

-2021 està essent mogudet...

-Sí. Una autèntica muntanya russa. El 14 de gener, el judici de la pensió, i va ser terrible, em recordo a mi assegut tremolant amb la gorra a les mans mentre una fiscal recitava immisericorde els arguments de la Seguretat Social contra mi. Per sorpresa, el 18 de gener vaig saber que havia guanyat el judici. Vaig esperar els endarreriments, només per a assabentar-me a mitjans de març que la Seguretat Social havia recorregut. No m’afectava en la pensió pròpiament, que el 25 de març va tornar als nivells previs a la boutade de certa persona de la que em recordaré sempre i també de tota la seva parentela. Però em falten unes quantes coses per pagar, i una d’elles és la Telecaster, que falta un bon tram per pagar. Apart, el tema de la curatela és ara mateix molt confús: tinc sentència favorable a la curatela, però concorren dues fundacions, una que m’havien recomanat i una altra que ha indicat la jutgessa. És un mareig.

-Com et trobes ara mateix?

Ambigu. Han estat catorze mesos de poder fer feina, i això no ho iguala res. Però tot està recomençant al món exterior, i admeto que hagués preferit esperar al setembre, no deixo de tenir uns pocs pendents com veus en tres àlbums o acabar un llibre. Començar tan aviat m’ha tallat el rotllo.

-Com va la teva col·lecció de guitarres?

-La feina que vaig tenir per a recuperar la guitarra LAG Arkane 100 i el baix acústic que m’havia venut al Second. Però almenys això està assegurat. També, la meva família està oberta a procurar-me lentament els instruments que falten, a base d’aniversaris i nadals, cosa que agraeixo profundament. I he buscat les alternatives més econòmiques per a fer la llista, que també inclou dos «box sets» que sortiran a l’agost, un dels Beach Boys i un altre de George Harrison: estudiar als peus dels mestres.

-I l’estudi?

Per sort ja el tenia força bé a principis d’any. Només em falta una taula de mescles per a reemplaçar la Behringer, i diria que n’he trobat una de segona mà, encara que de moment no m’ha arribat. Renuncies? Vaig desistir de comprar un Klark Teknik 3rd Dimension per massa difícil de comprar. Igualment, fa temps que The Music Group ho té molt mal muntat a l’ejtado ejpañó.

-Has mirat més equip?

Fora del meu abast, sí. Chandler Ltd. fabrica un previ com el de la taula dels Beatles i un compressor com l’Altec d’Abbey Road. Boníssims, però comprar dos de cada em costaria en total dotze mil euros. Impossible. Com m’aniria molt bé una taula Neve o Solid State Logic, però estan completament fora del meu abast. SSL fabrica una taula una mica més assequible, la SiX, però amb només quatre faders em resulta totalment insuficient. I igualment no vull fer segons quines despeses mentre visqui al costat de cert carrer.

-I fora de la llista que ens has comentat, hi ha instruments que et cridin l’atenció?

Sí, però només faré el pas si millora la meva economia, amb molta feina pendent. Si he de destacar un sol model, seria la Squier Classic Vibe Starcaster en acabat natural. Promet, però ara mateix és fora del meu abast. De fet, és prou cara com per a que hagi desestimat incloure-la a certa llista. No vull espantar.

-Has deixat Twitter...

Sí. No és un adéu per sempre, però certa persona molt tòxica m’ha ensenyat que més valia prendre’m unes llargues vacances, i que si algú posa grans frases sobre l’amor i la parella ideal, no està buscant parella, està buscant víctimes. No tinc temps per a narcisistes.

-Ja no penses en dones...

Només amb sentiments de ràbia i frustració. Toca seguir sol, i ho aprofitaré per a no lligar-me. Necessito viure sol. I no vull a gent desagradable al meu voltant. Reconec que finalment ni m’he posat a Facebook Dating com pensava que faria. Terrassa no m’agrada gens en aquest apartat, no hi ha confiança. Podem dir que hi ha tres problemes a la meva vida, els altres dos dels quals són el tema immobiliari i la cultura carca que domina les nostres indústries culturals. Però mentre el tema casa és purament econòmic i el de la cultura puc provar a esquivar-lo amb una segona carrera com a escriptor, el tema dones és irresoluble perquè el problema són elles mateixes. És un món d’egos. No val la pena. De fet, m'adono que si intento trobar parella se m'acusarà de tantes coses sense jo buscar-ho, que no em val la pena. Però ens hem de preguntar totes i tots com hem pogut arribar aquí com a societat. Sol patiré molt, però em resulta molt més fàcil. I una dona em perdrà.

-Sona a que has tancat la porta.

-Sí. L’agost de 2020. I no miro enrere. Tinc una dignitat. De fet, amb el tema pendent d’una casa per a mi, vull tenir les mans lliures.

-I com anirà el tema casa?

En teoria, he de pagar tots els deutes abans d’intentar-ho. Però això em porta molt enllà. A la vegada, des del viatge a Tarragona de 2019 estic obert a marxar de Terrassa si em serveix per a trobar alguna cosa pagable. I m’he adonat que a zones molt despoblades de Catalunya hi ha terrenys assequibles. Vull embarcar-me en un terreny tan aviat com pugui, el que vol dir reservar una partida durant 2022. I llavors buscar una casa per a posar-hi. Segurament una casa prefabricada de fusta, però si trobo una alternativa més barata, allà aniré.

-I no et quedaràs molt aïllat?

Sí. Però, encara que trobaré a faltar els amics, sí que estar aïllat em pot anar bé per a no tenir distraccions. Especialment concerts. El confinament m’ha demostrat el meu potencial si no se’m té lluny de casa. I reconec que vull tenir aquesta llibertat sempre.

-Afectarà a Visitants?

Serà inevitable... però falta molt temps. Hi ha Visitants per temps. El que més m’ha agradat ha estat aquest temps de gravar la tercera maqueta. Als meus companys els ha costat més, ha estat un procés molt perfeccionista i l’hem fet nosaltres mateixos. Estic molt content dels resultats i del grup. I si algun dia hagués de marxar de Terrassa per raons immobiliàries, no només demanaré al grup que segueixi, sinó que m’hi mantindré molt en contacte. Els Visitants són molt grans...

-Com ha evolucionat el teu pensament polític?

No crec que hagi evolucionat gaire, però sí que crec que he d’explicar els meus posicionaments aquests darrers sis mesos. Per a les eleccions del 14F vaig ser molt anti-ERC, tant pel malament que ho estaven fent a la Gene com perquè d’indepes no tenien res i sí de molt dretans. Els resultats electorals generals van ser absurds, i vaig passar-me els següents mesos esperant que s’haguessin de repetir les eleccions. No va ser així, i ara també estic molt decebut amb Junts, que ara mateix, apart de la bona gent de Waterloo, només compta amb una Laura Borràs que els té molt ben posats, tot i que tenir-la de presidenta del Parlament pot ser infrautilitzar-la. La resta de Junts ha demostrat no voler per a res la independència, i crec que Carles Puigdemont es va equivocar volent fer una continuïtat. El resultat de tot aquest aiguabarreig és el Govern més conservador des dels primers temps d’Artur Mas, i un que vol passar pàgina de l’1-O, una decisió que és en si mateixa una estratègia perdedora. I creure que Espanya indultarà els nou presos sense empresonar-los de nou en poc temps és enganyar-se. A més, estan empresonant contínuament a persones anònimes. Espanya és una vergonya i no hauria d’haver existit mai.

-Vas votar Junts?

Sí, el 14F vaig votar JxC. Però no per entusiasme, sinó perquè no volia que manessin ni ERC ni el PSC. Jo em puc definir per les posicions aparents d’ERC el 2001, quan hi vaig entrar per a militar-hi sis anys. És a dir, d’esquerres, republicà i independentista. Però fa temps que no hi ha res així al Parlament, i a fora diria que tampoc. Clar, no em puc definir plenament voti el que voti. Per sort, al FNC el voten els de casa seva, perquè només ens faltaven ells. Ells, Aliança, Renaixença i el MIC: una desgràcia. Però reconec que m’agradaria poder votar un partit independentista de centreesquerra. Ara no existeix. És molt frustrant. En tot cas, ja no sóc ni a l’ANC ni a Òmnium. I m’estic penedint d’haver votat Junts. De fet, estic pensant seriosament quedar-me a casa les properes jornades electorals. Una cosa així com enviar a certs partits a casa al racó de pensar. Total, no fan cap diferència.

-I com veus l’estat espanyol?

No són més burros perquè no s’entrenen. I a sobre, majoritàriament feixistes i anticatalans. Hem de marxar, i per a això ens caldrà canviar de polítics, i ser al carrer. Espanya no serveix per a res que no sigui oprimir i no hauria d’haver existit mai.

-Com veus tot el tema de la llengua?

Hi ha grans alarmes sobre que estem perdent la llengua, i pel que fa a Terrassa me les crec, simplement perquè fora de casa tothom se m’adreça en castellà. Sí que vull que tothom que és a Catalunya hi romangui (excepte, potser, els cossos armats i determinats polítics i empresaris). Però també tinc clar que tenim un problema greu de carisma de la nostra llengua i cultura, i aquí assenyalo directament a la política cultural de la Generalitat des de 1980. Exacte, allò que dic sempre que manen uns pocs despatxos i una elit de famosets que ho fan tot. Resulta que amb això el que tenim és una cultura carca que mira al passat i al folklore, mentre es barra el pas a tothom qui pugui desmuntar tot aquest desori a base de fer-ho bé. El resultat és que ningú s’enganxa a la llengua catalana perquè se l’ha deixada sense grans referents i sense impacte mediàtic, dues de les vies més importants per a crear nous parlants. Penseu que els Beatles van fer moltíssim per l’anglès, i que abans d’ells els cantants gravaven els seus «hits» diverses vegades en diferents idiomes per a diferents països.

-Quin tipus de feina has estat fent aquest darrer semestre?

En gran part, reordenar i polir alguns dels àlbums fets el 2020. He gravat més àlbums, també, però només tres, acabats. Fins i tot així, he hagut de parar, perquè estava massa sobrerrevolucionat. Però mirant el que tinc acabat, estic content: vint-i-tres àlbums bons o puntualment molt bons. Poca gent ho pot dir. Mantindré el nivell? Si m’autoexigeixo, sí. Però és cert que he de provar noves vies.

-I què queda pendent, que no sigui musical?

He començat un tercer àlbum de fotos, de moment sense pla ni guió. Hi ha fotos que vull fer a Barcelona, però he d’esperar a almenys el novembre per a fer-les. Sí que vull fer aviat sessions a Sabadell, Rubí i Sant Cugat: si no evoluciono de tècnica, almenys puc fotografiar nous espais. Apart, vull acabar el llibre de contes dramàtics, el que implica la revisió o eliminació d’algun dels contes que ara mateix formen part del borrador. En diuen control de qualitat, i és l’única arma que tindrà el llibre per a defensar-se. Almenys el primer llibre és a punt, tot i que no el vull moure sol. I una darrera àrea seria compondre peces clàssiques en partitura: estic pensant en buscar editor fora de l’estat espanyol, doncs m’adono que si a certs cercles no es parla de mi és perquè anant per lliure tothom et considera un aficionat. De fet, Steve Reich ha tingut editor des de quasi els seus inicis, i ha acabat rebent molts premis. No crec que aquests darrers siguin casualitat, i no em refereixo a l’innegable geni de Steve Reich sinó al grau de repercussió. Jo porto 31 matant-me a fer feina i em segueixen coneixent a casa meva, una situació que necessito canviar.

-Com graves ara?

Des del Disfunctional estic fent servir el Tubecore 3U quasi per a tot. Ha ocupat el lloc que abans ocupaven les masses de reverb: modificar els sons i fer-los més atractius. Certament la qualitat de les mostres i programes del MODX6 hi ajuda. Segueixo fent les coses amb MIDI i línia, per pura manca d’espai. Però noto un cert canvi aquests darrers àlbums: ja tinc més d’un estil. M’agrada més l’antic, però vull veure on em porta el nou. També he de provar de fer servir més equips, que tinc.

-Per acabar, parla’ns de tot aquest tràfec que has fet amb els àlbums.

Ho faré encantat:

2. Feina 2.0 (remake, 2019-2021). Ha canviat força. La idea era que, amb les cançons cantades existents, fos tot un àlbum cantat. Per això he fet tants canvis. Ara és un disc acabat, tot cantat, i de bon nivell. Però admeto que pot ofendre els puristes. Sortirà el dia 25 de juny.

11. Chicago (2020). Les sis primeres cançons i l’última estan intocades. Però, fora d’una altra cançó, la resta ha estat intercanviat amb altres àlbums. Així resolc un àlbum que era una mica «patchy».

12. Silesia (2020). El treball s’ha limitat a regravar l’orgue de «A Phoney Situation» i a canviar la melodia de «A Flash in the Pan» per una que funcionés. La resta està intocat. Tot i que a finals de 2020 vaig afegir dues cançons al final, canviades de to. Audacity és gran.

13. Boomsday! (2020). No tocat des de 2020.

14. Estratègies al paradís (2020). Només un retoc a «Isle of View»: substituir el solo mitjançant editatge.

15. 1980 Vol. I (2020). No tocat des de 2020.

16. 1980 Vol. II (2020). No tocat des de 2020.

17. Disfunctional West Coast Promotion (2020). No tocat des de 2020.

18. Pareidolia (2020). No tocat des de 2020.

19. Que em sents, explosió? (2021). Molt bo. Sobretot el primer i l’últim tema.

20. Four Sides of the Eternal Triangle (2021). Nou àlbum basat en idees molt velles, és bo. Però admeto que és un àlbum típic meu precedit d’un single tipus Drifters 1960 que m’agrada molt per si sol. És com durant anys he volgut sonar.

21. Irving Park In The Dark (2021). Ha rebut molta cançó vella de diferents orígens. Molt bo, típic meu, i ben integrat. Em resol molts problemes.

22. Telegram For Fulmånen (2021). No em pensava que sortiria tan bé. Experimental i anticomercial, pel seu propi bé. Conté les versions finals de tres vells sospitosos de l’antic «Feina», incloent els «2000 mosquitos», que hauran vagat durant 28 anys i que són l’única peça meva gravada només amb piano, tal i com es van estrenar el 1993 als Jocs Florals de l’Escola Pia de Terrassa, quan jo tenia 17 anys.

23. Are There Any Celebration Plants? (2021). Gravat en cinc dies a partir d’una peça de percussió poc aconseguida, tres demos i tretze temes compostos en una sola nit, és un molt bon disc, però també és jo al meu límit mental.

Ara queda el treball vocal. El «Charleston» té tracks i lletres definitius, ara falta gravar-ne les veus que queden. El «Shut Down» necessita lletres, veus i guitarres. Tots dos tenen un track list definitiu. I «Jazz» té problemes amb les lletres, encara que les bases també són definitives.

I fins aquí l’entrevista. Tornem als nostres estudis, deixant una estela de foc i olor a pneumàtics cremats...

 

Word Mess Motto

 

(4-6-2021 a la nit)

Un projecte començat dimarts passat i acabat ara en dissabte al matí. Velocitat de vertigen. «Are There Any Celebration Plants?» S’aguanta prou bé. Però vaig sobrerevolucionat.

I amb aquest ja són 23 àlbums. Ara, veus i escriure.

*****

(9-6-2021)

Ara amb més calma. «Are There Any Celebration Plants?» és un àlbum instrumental sorgit de cop del no-res i fet en un «high» de pressió. M’agrada perquè ha sortit molt bé, com el «Telegram for Fulmånen». Dos discos molt bons. Però he de canviar de mitjà i donar-me una pausa. Ara vull escriure i intentar que setembre (que ja comença a aparèixer a l’horitzó amb molta càrrega simultània) m’agafi amb dos llibres escrits. Tinc una vaga idea per a un tercer, però no n’existeix ni sinopsi. M’agradaria viure sol i aïllat del món, només en contacte amb els amics més amics.

I em dec intentar un llibre de poesia. I llegir llibres. Em meravella que la gent no sàpigui què fer. Jo massa que ho sé.

*****

Si no baixen dràsticament els preus de les cases a Terrassa, tinc un pla: buscar un terreny on siguin barats, i més endavant comprar una casa prefabricada, tan econòmica com la trobi i amb almenys un determinat espai. I, si cal, aïllar-m’hi. No es pot viure sense veritables amics, però sí sense les idees formidables d’alguna gent. He perdut massa temps.

*****

És formidable de veritat escoltar en una mateixa tarda el «What’s Going On» de Marvin Gaye i el «Sgt. Pepper» dels Beatles. Mentre, segueixo veient gent renegant del reggaeton. Admeto ser un d’ells. Tot i que si renego de l’estil, no renego de les preguntes. Ja m’han dut a «CBGB»...

*****

Sí que m’ha cridat molt l’atenció aquest darrer any la desesperació dels meus companys d’escena per no poder fer concerts o no poder anar a concerts. No és que no hi tinguin dret, però sembla que si és gravat, no és ni cultura. És injust, sobretot pels pocs que apostem per les gravacions. Però és com si la Humanitat no pogués entendre la música i necessitessin ninots. En ple segle XXI això és molt estrany.

*****

Fa una setmana vaig fer un remix de la nova obra de L’Exèrcit d’Islàndia. I el curiós és que, apart d’una pista o dos de strings tocats a mà, ha estat més un remàster que una de les meves extravagàncies. Clar, ells ja sonen bé, i era més tema de treure alguna intro dèbil o de comprimir. Espartà està bé, és com el Let It Be Naked. Però em sap greu no haver trobat com convertir-ho en una cosa molt acolorida.

*****

Mentre, he rebut «Ayni» d’Iyari, que tinc pendent d’escoltar. Hi tinc posades moltes esperances.

Subwoofer

 

Una cosa que m’ha encantat fer abans de l’entrada en vigor de la curatela és recomprar les tres coses que eren a la botiga i que els hi havia hagut de vendre: la LAG Arkane 100, el baix electroacústic Academy, i el rack d’efectes Behringer Virtualizer Pro DSP2024P. Potser no peces majors, però ja no em sento tan incomplet. Ho he fet per això.

*****

Pensant en un terreny lluny de Barcelona i una casa prefabricada econòmica. També en una moto o tricicle. Sé que en uns anys hauré de marxar de Terrassa, però el preu de l’habitatge és el factor definitiu. I ja que em quedaré sense dona, almenys vull aconseguir casa.

*****

La nit del 28 al 29 de maig, en poca estona, he tret tot d’idees molt bones amb un potent so d’orgue romàntic. Seran per a la Massa, sobre les Odes d’Horaci.

*****

Potent avançada al «Gorgée». De moment, dotze temes consolidats, 32 minuts. Me’n faltarien tres més, més alguna melodia. El dubte és si constituirà realment un àlbum. I li he de buscar títol definitiu, més portada. Serà instrumental. De moment, Aeroport i 2000 mosquitos rescatades. Deixo fora SRC Olympics perquè no encaixa. I tot plegat sona estrany. No un dels meus millors projectes, però ho he d’intentar. Pega: aquesta tarda tinc concert. Mala manera de passar una matinada.

*****

La matinada ha dut dilluns a una nova gravació, i àlbum acabat: el «Gorgée» canvia de nom i passa a dir-se «Telegram For Fulmånen», amb portada amb el vaixell «City of Paris» de 1889. L’àlbum, deliberadament gens comercial, es basa quasi tot en velles idees, fins i tot amb dos sospitosos habituals del vell «Feina». Però si m’haguessin dit que d’aquell garbuix en sortiria un àlbum tan bo, no m’ho hauria cregut. De fet, diumenge al matí era un àlbum problemàtic i gens ben integrat. Amb el que el disc final resumeix molt bé tot el que he après sobre producció des de 2009. Un àlbum instrumental, of course, doncs són els que em surten millor. I amb aquest són vint-i-dos àlbums acabats. Queden pendents de veu el «Charleston», el «Shut Down» i el «Jazz», aquest darrer amb algun problema de lletres.

I a escriure llibre.

*****

El miniconcert del Dia de l’Orgull Boig va sortir prou bé. Jo cantant i tocant la guitarra, i en Marc Casulleras afegint solos i matisos a la guitarra també. «Amsterdam», «Hotel Renaissance» i «Hindenburg». Tot això, a Fabra i Coats a Sant Andreu.

*****

Pel meu crèdit, jo ja sabia que, quan els altres Visitants es van apuntar al Sona 9 d’enguany, no passaríem ni el primer sedàs, com a mi em va passar dues vegades fa deu anys. Ho vaig saber ahir mentre tornava de Barcelona. No estic decebut perquè no em podia decebre: és un concurs per a buscar patxanga carca, no per a buscar els nous Beatles o els nous ABBA. De fet, al cotxe la gent que hi anàvem vam riure força amb els noms dels grups seleccionats: ja només amb els noms sabies que eren purs afeccionats amb inclinacions molt TV3. En fi, jo al meu, que ja vaig bé.

Que petita és la Catalunya oficial, ara sota ERC i el petit, petitíssim, Pere Aragonès. I m’he donat de baixa d’Òmnium, com ja vaig fer amb l’ANC.

Joe DiMaggio

 

(Mitjan maig)

La nit de dilluns la vaig passar triant i adaptant lletres pel «Shut Down». Amb això, tant aquest com el «Charleston» són a punt per a veus (i, en el cas del «Shut Down», alguna guitarra). «Jazz», de moment, és a mig procés.

I poques lletres em queden que siguin aptes per a reciclar. Hauré tallat just.

*****

La maqueta de Visitants està masteritzada, a la fi. Falta decidir nom i portada. És la millor maqueta que hem fet, i demostra tot el nostre potencial. Content de ser en un grup tan bo.

*****

El meu proper llançament al Mamut serà el «Feina 2.0» (remake). Deixo l’Estratègies per a la meva tercera entrega. I el «Boomsday!» per a la quarta. El «Feina 2.0» se sosté bé i és tot cantat. Sí que no és molt fidel a la versió «(una evolució)» de 2010, canvien quatre temes. Però això m’ha permès tancar aquesta carpeta. I anar acabant els temes sobrants amb calma i sentit de la dignitat.

Les properes setmanes seran de veus pel Charleston.

*****

(23-5-2021)

Dimarts vaig acabar les bases pel projecte de versions en directe per a un cantant amic meu. Són bones bases. Vint temes, 61 minuts de música. I sortir una mica de la meva zona de confort, experimentant de passada amb força gèneres.

Dimecres, primer assaig de la coral després de catorze mesos. Va anar bé. El que entre això i els metges m’estan envaint massa temps. Vull acabar el segon llibre, i a aquest pas l’acabaré l’any cinc mil.

La maqueta de Visitants és ja a Bandcamp.

I he fet la nota de premsa pel «Feina 2.0» regravat.

*****

Mentre, m’he d’organitzar per a completar l’equip en no les millors condicions.

*****

(27-5-2021)

En realitat, per l’única part que m’he de preocupar és per dues guitarres Epiphone (una Casino i una tipus 335 a determinar) i per a quan hagi de fer petites edicions dels meus discos. Part de l’equip me’l passarà la família, a qui ho agraeixo per endavant des d’aquí.

Sí que em queda el tema de la casa. No podrà ser fins que quedi net a finals de 2023. Però aniré rumiant. La veritat és que si busco sòl, en un poble em pot sortir molt barat, tot i que he de resoldre el tema transport.

Novetat a la Unitat Mòbil: vaig descobrir a casa del meu germà un equip petit de música que vaig comprar fa anys. Va genial com a altaveus de camp pròxim «no del tot perfectes» per a comprovar mescles i sentir música sense auriculars.

Mentre, començo a planificar una peça llarga de concert per a la coral.

Diumenge tocaré amb un Visitant al Dia de l’Orgull Boig.

Turbosound

 

A Madrid són imbècils, no per res. I feixistes. La guerra civil és al caure.

*****

A Catalunya només funciona Waterloo, no sense errors. Però al Parlament l’única bona notícia és que la Laura Borràs els té ben posats. Però per la resta, admeto decepció, i preferiria anar de nou a eleccions. De fet, també admeto decepció amb Jordi Sánchez i en Canadell. Sobre ERC, són abaix de tot, especialment en Tardà. Així no farem mai la independència. Sic-centes mil persones han deixat de votar a un o altre, i només ho compensa que els espanyolistes ho fan de puta pena. Però és evident que trilions de coses no funcionen.

*****

També falla la cultura catalana. Pel que sempre dic: uns pocs despatxos ho decideixen tot, i només es difón a unes poques patums, amb molt barcelocentrisme. Amb dues conseqüències: cada cop la música en particular és més carca, i els castellanoparlants i la part més oberta dels catalanoparlants han (hem) prescindit de l’escena oficial i ens hem centrat, segons el cas, en coses tan diferents com el reggaeton, la copla, l’electrònica de ball i el rock alternatiu nord-americà. Normal: els pocs artistes catalans bons amb contracte discogràfic són mantinguts a la segona fila, i el que s’escolta a ràdios i supermercats és de vergonya aliena. Mentre, els independents som sistemàticament bandejats: els executius ni ens entenen ni ens volen entendre, i ens bandegen sistemàticament. Il Duce sempre ha ragione. I amb tot això estem fins i tot perdent la llengua: no hi ha referents. Sempre dic que el que m’agrada de Lluís Llach és que va aprofitar la seva posició com a darling dels catalans per a llançar bons discos. Ara mateix és impossible trobar-li un relleu, precisament perquè als que ens postulem no se’ns deixa ni començar. En el meu propi cas, porto trenta-un anys de carrera i em coneixen a casa meva. Tant les ràdios com TV3 són tan inaccessibles com el Pentàgon a les dues de la matinada. I així ens va a tots.

Admeto que si estic escrivint llibres és perquè necessito trobar vida intel·ligent.

*****

Tinc ja decidida la compra, a finals d’any, d’una Epiphone Wildkat (la Casino és més maca, però costa més). Aquest juliol pagaré part dels deutes, tot i que si tinc prou marge compraré una taula Behringer Xenix X2442 USB enracable i un moble de rack de 24U. Les tres, compres imprescindibles, i tanco llista. De moment prescindiré de la guitarra de semicaixa amb humbuckers. Simplement, no trobo cap 335 natural bé de preu i fàcil de comprar. Semblen haver-les deixat de fabricar de cop. I m’urgeix el tema casa, tan aviat com cobri més.

*****

A principis de setmana vaig fer un canvi: intercanviar dues cançons entre el Feina 2.0 i el Charleston. I funciona! «L’Havana» és ara al Feina 2.0, hi encaixa bé, i així tinc tot un àlbum cantat. I «Vilnius» és ara al lloc corresponent del Charleston. És l’única lletra que me’n falta.

*****

Divendres a la nit vaig fer un altre canvi. Al Charleston. Amb això tanco la temporada de canvis.

I sí, el «Feina 2.0» ha canviat força respecte de 2010. Però a millor. No m’importa la fidelitat històrica, sinó tenir una carrera impecable.

Cert que ara el pitjor àlbum per producció és «Hymns». Però ja no el tocaré, és d’una època que ja dono per tancada. Una època en què creia en tenir un segon públic de música sacra. Però admeto que ni vull escriure més música catòlica (sóc molt crític amb l’Església Catòlica) ni m’identifico amb esglésies com la evangèlica o els Testimonis de Jehovà, igual d’estranyes i conservadores. Respecto la llibertat de culte, però els cultes no són per a mi.

*****

Amb el que en catorze mesos he tancat aquesta llista:

2. Feina 2.0 (remake, 2019-2021)

11. Chicago (2020)

12. Silesia (2020)

13. Boomsday! (2020)

14. Estratègies al paradís (2020)

15. 1980 Vol. I (2020)

16. 1980 Vol. II (2020)

17. Disfunctional West Coast Promotion (2020)

18. Pareidolia (2020)

19. Que em sents, explosió? (2021)

20. Four Sides of the Eternal Triangle (2021)

21. Irving Park In The Dark (2021)

I per acabar em queden el Charleston, el Shut Down, Jazz i (el més verd de tots) el Gorgée.

Eldnik

 

Dissabte 1 de maig, tarda-nit productiva. He acabat l’”Irving Park In The Dark” i he donat per acabat el «Four Sides of the Eternal Triangle», que ja m’agrada instrumental. I el «Feina 2.0» és també definitiu. També, només falta un tema per masteritzar de la maqueta de Visitants, pendent d’una veu. Tornant a la meva feina, només queden tres àlbums vocals per acabar: el «Charleston» (que és bastant aspre, almenys té alguns temes ja amb veu), el «Shut Down, Vol. 3» (que també necessita algunes guitarres) i el «Jazz» (tinc problemes amb la història).

*****

I també he d’escriure llibre. Em fa patir que ens desconfinin i de sobte torni a no poder estar a casa.

*****

El dia 30 toco al Dia de l’Orgull Boig a Fabra i Coats. Ja miraré on és.

*****

El matí del dia 2 me l’he passat fent un subtil reordenament de les carpetes amb obra meva, de manera que alguns àlbums avancen posició per a reflectir millor que els dos més recents en estar acabats són el «Four Sides» i l’»Irving Park», i que el «Charleston» encara està en treball més de dos anys després de presentar-lo en ràdios.

Precisament el «Charleston» m’ha tingut preocupat unes hores. Hi havia ajuntat les cançons «vídues» més recents més dues de les tres cançons problemàtiques del «Feina 2.0» («Danbury, en canvi, ha anat a l’»Irving Park» en format instrumental) i una cançó que vaig fer una vegada per a un event. I una cançó recentíssima. En total, 64 minuts, vint bases. Però no hi havia unitat. Les cançons més recents se n’anaven totalment a una altra banda a mig àlbum, i no hi havia «flow». Ho he resolt treient les vuit cançons més noves (sí, entre elles la «Crucifixió») i reordenant dues cançons. Ho estic escoltant i ara sí que té «flow». Dotze cançons, 40 minuts. A la fi el «Charleston» existeix com a àlbum unitari. Evidentment, falten les veus i algunes lletres. Però és a l’abast, si puc estar a casa sol una setmaneta. I provaria de cantar amb autotune, a veure si em resol el problema del molt que desafino. Mentre, les vuit cançons retirades, 23 minuts i mig, les he posades en un «àlbum-invent» titulat «Gorgée Risa Horn», junt amb un parell de partitures a mig fer i una carpeta d’idees «difícils».

Quedarà l’àlbum inexistent, «Are there any celebration plants?», pel que tinc el concepte, però cap idea. I un «àlbum-carpeta» titulat «Schönberg's Pizza House», amb les idees atonals de l’era «Corrupció» que mai no he acabat, tant perquè no sé com acabar-les com perquè el «concert del caos» de 2011 em va desmotivar de cop. Ara mateix és la meva carpeta més confusa.

*****

A les quatre de la tarda, he fet un buidat extens de les meves carpetes i arxius amb lletres inusades, i m’he decidit a fer-ne un sol document, amb data d’avui 2 de maig de 2021. El cas és que el document ha arribat a les 60 pàgines! Moltes de les lletres són fluixes, però no deixa de ser un arsenal d’idees formidable. Inclou una pàgina de títols i idees a desenvolupar, una secció de lletres no usades, i les lletres completes que havien d’anar al «Santuari» i al «1980» si hi hagués posat veu.

*****

Dilluns de feineta. Masteritzats al matí, i a la tarda gravar una base de la que tenia el MIDI i buscar i trobar les lletres que em faltaven pel Charleston. El document amb lletres no emprades s’ha aprimat a 53 pàgines, d’on aniré traient allò aprofitable. De moment, em falta gravar set pistes vocals pel Charleston. De fet, sis més una veu adicional en un tema ja cantat. I hi ha un instrumental.

El Següent a rebre lletres serà el Shut Down. I llavors acabaré el cicle de Jazz, i a cantar.

Mentrestant, la base gravada aquesta tarda ha anat al «Gorgée Risa Horn». I hi he posat, de moment, les versions de l’antic «una evolució» dels 2000 mosquitos i de l’altre tema de piano. Aquestes darreres les hauré de regravar. Igualment, ara mateix el «Gorgée» dura 31 minuts. Ja veuré com faig nou minuts més, serà un altre dia.

*****

Somnio amb una Epiphone Casino en acabat natural, i en un clon de 335, segurament acabarà essent una Harley Benton HB-35. El més important, però, serà una taula de mescles, i serà bona idea que sigui enracable, tant per mitigar la pols com per a alliberar espai a la taula de fusta. Necessitaré un rack gran, també.

Tot i que m’he de recuperar econòmicament. I veure si arriba a ser possible anar a per una casa (de moment no puc i va per llarg).

Mono-tone

 

Fa dotze dies em van tornar a posar a règim. El tercer. I fracassarà com els altres dos: em prohibeixen allò que m’agrada i em fan menjar escombraries. Estic dels nervis. El pitjor és quan he d’anar a comprar pa integral i veig allà tot el que m’agrada i no em deixen menjar. D’aquí a uns dies em truquen del CAP. Serà una conversa furiosa.

*****

(Ja escrit)

Fa també dotze dies vaig recombinar el Chicago, el Charleston i l’Irving Park. El Chicago ha quedat millor. El Charleston ha quedat millor. El problema el tinc amb l’Irving, doncs ara és un combinat d’una cara A i una cara B força diferents, el que vol dir que no és realment un àlbum sinó dos EP’s. Em sembla que faré el pas i completaré com a àlbums les dues cares: els temes antics a l’Irving i els nous a un àlbum acabat de batejar com a «Are there any celebration plants?». Intentar que cada àlbum quedi coherent. I si em surten quatre cares, igual ho resolc com a doble... De moment he rescatat les poques idees pendents. Ja les aniré treballant.

Apunto també el projecte instrumental: una pista llarga en un sol to amb afinació natural, i canviar només riffs, textures i compassos.

Ahir a la nit, finalment, vaig reformar el «Feina 2.0» regravat. Hi havia dos temes problemàtics, almenys en el curt plaç: «Aeroport» i «Vull ser lliure». El primer el vaig substituir per un instrumental de nova creació, «Vilnius», en la meva línia de sempre. El segon va ser substituït per... «Down Down Blues»! I «Danbury» va passar a ser instrumental. Tant a «Danbury» com a «Lliure» i «Aeroport» el problema era la pista vocal que simplement sonava fatal. A més, «Aeroport» no funcionava com a lletra, i «Lliure» no està a punt com a lletra. «Danbury» tampoc no era de les meves millors lletres. I m’he adonat del problema: tornava a treballar sota pressió. I he acabat treient també el «Danbury» instrumental. Amb el que tinc un «Feina 2.0» rodó amb només un instrumental, mentre que les tres cançons problemàtiques les he mogut a un «Irving Park» que està fent de cubell d’escombraries però que, fins i tot així, comença a sonar molt coherent i amb bon nivell (de moment té vuit temes). Valia la pena fer tota aquesta reforma.

*****

(Avui)

Després de gravar dos nous temes aquesta nit passada, avui m’he decidit a fer un intercanvi radical de cançons entre àlbums. El «Chicago», que ja sona bé, n’ha quedat fora. El «Feina 2.0», també. Però, a base de canviar de to certes bases amb l’eina de canvi de to de l’Audacity (és una eina genial), he salvat el «Charleston» i l’«Irving Park». Amb el detall fantàstic que el «Charleston», que ara inclou tot el material de l’ara extingit «Celebration Plants» i que puja a 62 minuts, serà l’àlbum vocal, mentre que l’«Irving Park» sona molt maco i amb només una mica de feina pot ser un àlbum instrumental molt bo. (Entre els dos donen sortida als tres temes trets del «Feina 2.0» definitiu.)

«Celebration Plants» passarà a ser cert experiment amb afinació natural en un sol acord.

A la vegada, tinc molt avançat el màstering de la demo de Visitants. Una nit més, i ho tindré.

*****

Amb el que el track list definitiu del «Feina 2.0» és:

1. Automatic Day

2. Amsterdam

3. Llàgrima Viva

4. Vilnius

5. UFO

6. Down Down Blues (2006)

7. Shea Stadium

8. We Can't It Out

9. Vol de nit

10. Hotel Renaissance

11. Hindenburg

12. Misticismes Bizantins, 1683

13. Àrea 51

14. Vaixells en la nit (Tarragona)