A la fi m'ha
arribat el CD de "Planes para después de un resfriado", el
primer àlbum de José Luís Algar, publicat dimarts 4 per Music Bus.
En si mateix, és un somni fet realitat: la història d'un músic de
l'escena alternativa, a qui recordo actuant pels altres músics de la
nit i un parell just de parroquians al cutre Arrikitown de Cornellà,
que lentament es va anar fent una audiència amb la seva demo
domèstica "Cuando pasa lo peor", que va aconseguir
financiació per a gravar el seu primer disc molt abans de saber si
el podria publicar, i que s'ha trobat podent-lo editar comercialment
i amb la publicitat necessària, en poc més de dos anys. I el
millor: el disc és francament molt bo. No ho dic per ensabonar-lo,
de veritat el disc és així de bo. I el millor: ha aconseguit ser
comercial sense deixar d'estar concebut en els seus propis termes. De
fet, en si mateix és una mostra del potencial que té l'escena
independent per a sorprendre i resultar econòmicament rendible, tan
sols que als despatxos algú hi pari atenció. En tot cas, notable
alt pel productor, en Pau Romero, que ha aconseguit una producció
immaculada i plena de matisos. Les úniques crítiques (i no són de
fons) són que resulta curiós que el Pau hagi processat sempre amb
autotune una veu tan naturalment càlida com la del José Luís (això
ajuda en els cors i polifonies, però sobta una mica més en les veus
solistes) i que la pista 4, "Hola mi amor", no encaixa del
tot estilísticament amb la resta del disc (tot i que com a rèplica
al Guille Milkyway resulta prou digna). En fi, hi ha dos temes que en
la meva opinió són especialment importants: l'obertura, "Cuando
pasa lo peor" (a mi em recorda aquella esplendorosa "Beads
of Innocence" interpretada pels Storybook el 1967, amb
l'alicient que el so és encara més refinat aquí), i "Caviar",
un tema de la demo revisitat aquí en una relectura total, amb un so
impactant per dir-ho de manera polida (que sigui single, per favor).
Encara no sé si podré anar demà al concert de Vilanova, però tinc
esperances. (Us remeto a
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/02/entrevistes-2013-1.html
per a més informació, tot i que ha plogut força en cinc mesos).
*****
Aquest passat
diumenge "Shelby Avenue Bridge" era al #29 de l'Unsigned
Chart de Tour Dates:
http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/02-jun-2013.
És un cas curiós d'una cançó que no ho ha fet espectacularment bé
però que (i això és l'interessant) es resisteix a marxar d'aquesta
llista. De fet, si aguanta una setmana més igualarà la marca
d'"Amsterdam" en aquest sentit. I ja puc anar pensant en
alguna nova cançó per a mantenir l'interès.
*****
Carta al
Vilaweb que diria que no han rebut, per això la poso aquí: "Observo
amb profunda decepció un fet: al Concert per la Llibertat hi
figuraran, un cop més, els noms de sempre. És una altra ocasió
perduda. Els músics de l'escena alternativa catalana, aquests que
han de passar-se la vida tocant per a poc públic en bars amagats
simplement perquè a un nombre petit de despatxos no en volen ni
sentir a parlar, són bandejats per enèssima vegada. I el trist és
que és en aquesta escena independent on es localitzen les propostes
més interessants i amb més qualitat de les existents al nostre
país. Quan canviarà aquesta situació?"
*****
I a partir
d'aquí, ressenyes de concerts. La primera, d'un nou concert al
Rovell de l'Ou, el del passat 23 de maig, amb un duo amb qui jo havia
compartit cartell al Bar La Goleta. Els M.C. Acoustic, de Sabadell,
fan una proposta prou sòlida, si acceptem d'entrada que és un duo
d'intèrprets que toquen un repertori de versions de "hits".
Ella canta extraordinàriament bé (en aquest sentit, podria ser ben
bé una mena de Grace Slick a la catalana). Ell l'acompanya de manera
eficaç a l'acústica, si bé a La Goleta em va admetre que ell era
un guitarrista elèctric i que l'acústica li costava una mica més
(sense, afegeixo jo, deixar d'exhibir un nivell prou bo). En resum,
és una proposta certament agradable, i l'únic "però"
seriós que se li pot possar és que intentar colar algun tema
original seu en el seu repertori de concert els podria fer destacar
més. Perquè carisma en tenen. De sobres.
*****
La segona
ressenya és d'un concert a l'Antic Forn de Vallcarca aquest passat
dissabte 1 de juny. En aquest cas, concert alternatiu triple, i el
que és més interessant, amb un públic interessant (l'Albert de
Gúdar i l'Anna Mansi hi eren presents, per exemple).
Van començar
Ran Ran Ran, amb un concert que reeditava el del Rovell de la tardor
passada, amb uns sons una mica més senzills durant els primers
minuts, i remuntant amb els excel·lents tres temes finals, incloent
una "Gernació" genial. En volem més.
Seguiren els
Liannallull, amb una proposta amb aromes de Chuck Bery i lletres ben
tramades. Són un dels grups a seguir, especialment per l'Epiphone
Riviera del Jordi Espinach (sí, sóc fan de les guitarres, no ho
havia dit?). Em vaig fer amb el seu CD "Els radicals", que
ressenyaré properament (de passada, em vaig fer amb el CD de "Més
brots" dels Ran Ran Ran,
http://lluispaloma.blogspot.com.es/2013/04/entrada-llarga.html,
i amb el nou recopilatori del Mamut Traçut, "Track the
Mammoth").
Finalment, The
Missing Leech, o Maurici Ribera en una de les seves millors nits.
Passar la seva guitarra piezo per un Marshall de tamany mig va ser un
encert perquè li va donar molta energia, i el mateix Maurici estava
inspiradíssim, tant amb els temes més nous com amb peticions del
públic ("1998" o -a petició meva- "TV Crusaders").
En resum, un vespre per recordar.
*****
Dimecres 5 de
juny vaig participar a l'acte de final de curs d'Un Munt De Mots a
l'Ateneu Terrassenc. Primera part: unes paraules de la Sílvia
Alcàntara sobre l'activitat de crear literatura, seguides de la
lectura d'uns quants textos propis per part d'uns quants muntdemoters
(entre ells jo, que no em pensava que tindria tant d'èxit amb un
text relativament antic com és el "Boicot a les
subrutines..."), i un recitat d'un poema de Salvador Espriu a
càrrec de la Sílvia de nou. Bon balanç, i qualitat en totes les
participacions.
La segona part
no va ser tan bona, per una raó: essent el bicentenari del naixement
de Verdi, l'ocasió era prou llaminera per a muntar un concert
temàtic d'àries d'aquest compositor. Però Verdi, sense arribar als
extrems d'un Wagner, és de totes maneres un compositor exigent
tècnicament. Clar, un concert verdià a càrrec d'estudiants de
l'Aula de Cant del Conservatori s'havia d'agafar amb calma. Però
aparentment l'única que estava preparada pel repte era la Rosa
López. Alguns altres havien millorat amb els anys sense ser
perfectes, però alguns tercers van resultar problemàtics (i aquí
hi caben des de problemes d'afinació fins a oblidar-se d'una
estrofa, cas d'un@ cantant que es va menjar mig Smartphone a/k/a "La
donna è mobile"). No cal donar noms, no penso que sigui plan.
Però el cert és que, en sentir que la Maria Mateu donava pas a qui
volgués cantar alguna cosa més d'entre el públic, un cantant amic
meu, en Ferran Altimis, va córrer a l'escenari, va parlar un moment
amb el pianista... i el que va seguir va deixar a tothom al·lucinant:
un home força gran exhibint una veu en plenitud de facultats,
cantant extraordinàriament bé, donant una lliçó de poder,
elegància i bon gust que va agafar-nos per sorpresa. Especialment
els alumnes de l'Aula de Cant volien saber més sobre ell, i es van
apuntar la data del 30 de juny com a un concert al qual intentar
assistir.
Això sí, per
a ser justos, per a alguns dels cantants del programa aquest era el
seu tercer dia consecutiu amb actuació en un escenari, havent
interpretat "La clemenza di Tito" durant el cap de setmana.
Una situació que podria passar factura fins i tot a gent que s'hi
dediqui professionalment.
*****
Per cert, fa
unes hores he participat en un assaig amb en Ferran i la seva dona a
Barcelona. La idea era que cantés amb ell l'"O sole mio"
pel concert del dia 30. La veritat és que el nivell d'ell i el meu
eren tan dispars que he hagut de deixar de cantar per a no forçar
més la veu. De fet, m'han recomanat de visitar un foniatra perquè
òbviament l'afonia de fa un any i mig em va afectar de manera molt
més permanent del que jo em pensava. I jo m'estic plantejant de,
simplement, acompanyar el Ferran amb la Rick el dia del concert.
*****
Mentre, la
gravació d'Els Visitants avança, tot i que d'una manera que em
resulta completament nova. Per una banda, hem destinat l'espai de dos
assaigs per a trobar tres sons a fer servir per a les guitarres. Per
l'altra, dimarts i dimecres al matí vam gravar baixos amb l'Albert
Bonnin, tasca que acabarem diumenge al matí, i em va sorprendre el
precís que era a l'hora de gravar, regravar i tornar a regravar.
Normalment jo accepto el primer que surt. Clar, ell ha fet unes parts
de baix elèctric perfectes, però és que el 90% de les vegades la
primera presa ja era molt bona. Així que el que havia de ser una
demo gravada ràpidament s'està transformant en una gravació
plenament professional feta amb hores, paciència i dedicació.
Encara és aviat per a dir a quin nivell estarà el disc acabat, però
mediocre no serà. Això és, mentre jo no m'ho carregui tot amb les
pistes de guitarra rítmica. Ells són molt més bons instrumentistes
que jo.
El dimarts?
Objectius del dia assolits: veure les platges del desembarcament, i
anar a Paris a passar la nit. Pero els vam assolir amb dificultats.
Totes les estones entre parades de l'excursio del mati m'he les vaig
passar dormint, i a la tarda, al tren, ens vam adonar que no sabiem a
quin IBIS haviem d'anar, pel que vam haver de fer moltes voltes per a
arribar al de Pigalle. Tots dos haguessim preferit poder agafar un
avio aquella mateixa nit, la mare em trobava canviat, i es bastant
probable que aquest sigui l'ultim viatge que fem junts. No ha estat
un bon viatge.
Avui la cosa
ha anat simplement de sortir de l'hotel, agafar un taxi, anar a Orly,
passar tots els controls, perdre dues hores en un espai d'espera
força restringit, embarcar, volar, que ens recollís el meu germà
en cotxe, i cap a casa. La resta de la tarda l'he ocupada pagant-li
el viatge a la mare, en part en espècie (una tele nova, l'antiga
falla per tots els costats). I ara a la nit m'he permès un petit
extra: "Honky Tonk", de Son Volt, que a més he pogut
escoltar per internet des d'Amazon. No sé si tan bo com l'ACD, però
definitivament bo, estic content d'haver-lo comprat. A la que pugui,
aniré a per tots els seus altres discos. Un gran oblidat.
