Poso a disposició del lector un escrit que em va enviar en Jordi Ibañez Llauradó, cantant i guitarra rítmica de To Be Continued. És l'escrit més perceptiu que s'hagi escrit fins al moment sobre el meu primer treball, encara inèdit, "Corrupció Automobilística A Liechtenstein", i m'ha mantingut amb la moral alta a través de tota la llarga llista de rebuigs que he patit aquest darrer any a mans de les discogràfiques catalanes més importants. Atenció, doncs, que parla el públic.
Consideracions generals
Per fi el “Corrupció” a les nostres mans. Jo que no faig massa que et conec, tenia ganes d’escoltar-lo. Imagino que, per tant, hi haurà gent que l’haurà esperat amb autèntica impaciència. Anem a pams, doncs. Constato l’efectivitat del recurs d’empalmar les cançons; això permet donar-li al disc una tensió i una unitat que la versió anterior del disc no tenia. No deixa de cridar-me l’atenció la manca de percussió (absoluta) i d’instruments de corda (relativa; tot i les guitarres, sitar i potser el baix, no he sentit ni tan sols el piano que tens a casa). I és que, la veritat sigui dita, aquí ets tu qui marques les normes; l’amo i senyor del disc. Aquesta és una gravació absolutament lliure, que és la plasmació màxima de la teva filosofia “perquè em dóna la gana”. Ara bé, estem davant d’un àlbum experimental? Té un to uniforme voluntàriament buscat però, de nou, m’assalta un cert sentiment d’estranyesa per la manca de trencaments, de veritables “bogeries” sonores i estructurals. Suposo que t’has mirat més en Glass i Nyman que no pas en Young o Cage: la racionalitat matemàtica ha pogut amb l’instint iconoclasta. La qual cosa ens pot portar a parlar d’escapisme (sí, hi ha moments de veritable fugida de la realitat en el disc: l’última peça és un celestial però ferm tancament en el món interior de sensacions, records nostàlgics i ambicions artístiques) però això ho deixo per una conversa amb tu, doncs tampoc em sembla correcte psicoanalitzar algú per la seva música (de fet no em sembla correcte, ni tan sols, psicoanalitzar algú). Acabo aquesta reflexió genèrica del disc manifestant quelcom que esperava trobar-me, donats els teus referents, però que no m’ha semblat sentir: l’ús intencionat del silenci (un instrument veritablement eixordador) o d’instruments aïllats (capes sonores modestes o nues, és a dir, pocs canals en joc). Imagino la resposta: aquest és un projecte que cerca més la troballa científica que no pas l’emoció crua.
01 ¡El jabón a pista!
Comença el disc amb una nota que sembla ascendir breument per explotar subtilment al cap d’un instant en un continu d’orgues litúrgics que homenatgen la figura de Brian Jones. Es tracta d’una cançó reposada i d’estructura clàssica, exactament igual que la música d’aquest malaurat multinstrumentista (per més que la seva ment i la seva personalitat fossin més aviat atormentades). Però matisem: als 2’29” comença una secció brillant, amb una instrumentació de fons que fa de coixí imitant una cortina de violins i cordes que fa de preludi a l’entrada, per fi, del necessari toc psicòdelic (encara que no massa, tot sigui dit) que s’anuncia als 3’16” i que es materialitza als 4’04” amb una aclucada d’ull als Iron Butterfly... o són els Doors? La recta final wilsoniana d’aquest segment psicodèlic de la cançó (descaradament “Good vibrations”) ens porta a la coda cantada, més canònica, on es nota que forces la veu (però te’n surts prou bé, la veritat sigui dita) i prepares un final reposat, que voluntàriament trenques amb una polèmica última nota; com passa amb el fragment que fa de frontissa a “Moscas en Moscú”. Diu el manual del rock que el primer tema de cada disc ha de ser el single, una introducció o una anunciació resumida del que trobarem en l’àlbum. Sóc dels que crec que aquest tema pertany a la tercera categoría, encara que amb tota la raó del món podries replicar-me: “és que això és un disc de rock?”.
02 Marcianitos con queso a las finas hierbas
El sitar: és el primer que sobta en aquesta cançó de lluminosa melodia i negres paraules. Una cançó on, estranyament, els teclats (entesos com a instrument amb entitat sonora pròpia; ja sé que en el fons tot, excepte veu i sitar, surt de les tecles del DX7) són bandejats i es limiten a fer un acompanyament prou efectiu. Gran tornada la que entra al minut i mig i brillantment resolta mantenint la mateixa nota que ens porta de nou a l’estrofa. Un tema pop, aquest, sense canvis que espatllin la senzillesa de les bones melodies. Això sí, tot i la senzillesa estem parlant de quelcom molt seriós i per això la cançó té un cert aire litúrgic que no sóc capaç de definir del tot però que constato. La cançó més “cantable” del disc; imprescindible en grans estadis: el single.
03 Dos rellotges fan un litre
Al primer instrumental de l’àlbum ja comencem a trobar canvis d’acords i línies de baix que no volen ser bessones, progressions en espiral i una frase final que surt del laberint matemàtic que és la cançó. Música per ascensors (en el sentit que li donaria Brian Eno) en edificis transparents del futur, quan només hi hagi cyborgs al món. Com que els trajectes per pujar centenars de plantes es faran a gran velocitat, les cançons hauran de ser com aquesta en durada, la més breu del disc. Qui sap si les melodies que entren just abans del minut i mig podran infondre sentiments humans en aquestes màquines.
04 Granollers, menú infantil
L’atac al borbó (“traïdor” i “racista institucional”) sorprén, només d’entrada, pel tractament de la primera veu que sentim, desacostumadament despullada en comparació amb la resta que sentim al disc. Als dos minuts entrem en un jardí d’harmonia oriental, absolutament marcià si el comparem amb la temàtica de la cançó... i precisament per això m’encanta. Un minut després les progressions repetitives menen cap a un passatge quasi de Mike Oldfield, que casa amb el retorn a l’estrofa. Suposo que la pressa per acabar la cançó (i el disc) han afectat les veus i hauria estat recomanable gravar una altra vegada algunes preses (“necessitem la independència”). El theremin (un instrument juganer, un mot que mai aplicaríem al ranci món monàrquic) ens recorda que aquest és el disc d’en Lluís Paloma: marca de la casa... tant com canviar el títol pressumptament poètic de la versió anterior.
05 Màgia de la CNT
La simfonia en dos parts segueix participant de la temàtica política. La felicitat (la república) comença sent el so d’una caixa de música... o d’una nadala? Al desacostumadament força despullat fragment de “1934, cal un estat català” li segueix un fragment que repeteix la sonoritat habitual del disc, però el que trobem després és una ininteligible (fonèticament) i surrealista visió del camp del batalla. La cançó avança mandrosa, potser no tant fluidament com es pretendria, fins arribar als teclats dels 4’12”: aquest cerimoniós orgue dóna pas a la psicodèlia sixties (po po po i “l’ordre de retirada”) de 4’44”. Les veus de 5’32” semblen invertides però no ho són pas. I per fi una mica d’oxigen: la guitarra que entra segons després en el fragment de l’amnistia. La miliciana morta arriba, quasi, a punt de tancar aquesta densa primera part de la cançó, que potser entraria millor si no fos tan llarga. La segona part no té lletra ni veus, però sí que ve precedida per un murmuri vocal que repeteix el motiu musical de la primera amb els mateixos acords. Als 9’21”, canvi total: la segona part deixa molt més a la imaginació de l’oient i podria ser banda sonora de pel.lícula o fenomenal exercici d’estil d’imitació dels teus referents. Un crescendo de teclats primer i una atmosfera més tensa després es resolen amb una brevísima coda que tanca una cançó potser llastrada per la llargada de la primera part.
06 El patinet és el principi abstracte del pollastre a l’ast
Tot i el inici quasi nadalenc, de seguida la cançó posa de manifest la seva complexitat estructural i voluntat èpica: estem parlant d’una de les cançons amb més pistes de veus del disc? Ho sembla. La versió anterior començava amb una secció que podríem anomenar “de justa medieval”, que aquí escoltarem en la segona part de tema. De nou una melodia lleugera per una temàtica feixuga: primer la reflexió resignada però no derrotada sobre un mateix (amb un punt d’esperança: el Jo real no ha acabat sent un “boig d’ultradreta”) i després la críptica descripció de l’horror nazi. És en aquesta segona part on, per fi, tornem a sentir guitarres en aquest disc; unes guitarres amb un desacomplexat regust oldfieldà (just abans dels cinc minuts); recordem que la versió anterior de la cançó (instrumental, per cert) començava amb guitarres elèctriques i aústiques. I el sitar, és clar. Cançó èpica? La que més del disc. Beatleiana? Sí, però jo la veig més simfònica. Sens dubte, en el top 3 de les millors de disc. Dos petits matisos: crec que acaba massa bruscament (potser hauria calgut una volta més instrumental) i que, com passa en altres moments del disc, les melodies vocals queden encorsetades per la rígida sintaxi i excessiva llargària d’algunes paraules, provocant vaivens en les melodies i acceleracions molt forçades en la dicció (per exemple, “sóc fet de capes/en confrontació simultània”).
07 ¡Hurra, burra!
Un tema ambiciós, que cal sentir del dret i de l’inrevés per poder entendre i valorar aquest palíndrom sonor que, fet i fet, és quasi igual del dret que de l’inrevés: la diferència és la sensació d’angoixa i escapisme sonor, superiors en la versió que es presenta aquí, gràcies a la major presència de sons invertits.
08 Orpheum Blum Music Leath Wards
No he detectat cap diferència amb la versió anterior; potser l’únic tema que ha quedat intacte. Un tema purament coral: la instrumentació (canònica en el so litúrgic de teclats i sense sorpreses) sembla quedar en segon pla i no li treu protagonisme a les veus. Com expliques als comentaris, és un “caramelet”. So angèlic, atmosfera etèria i lletra no menys evanescent tot i la temàtica filosòfica. Ara faré de nen dolent i perepunyetes: és una nota desafinada, això que sentim als 1’44”? Molt bona resolució d’aquest fragment per tornar a l’estrofa. Els “mmm” fins i tot són presents a la coda. Com diuen els gourmets llaminers que saliven quan veuen caramelets (i aquí que tothom hi posi el que vulgui; jo hi posaré noies amb gust de maduixa) com aquest: “mmmmhh”.
09 Moscas en Moscú
El meu tema predilecte del disc? Podria ser-ho perfectament, amb permís de “Marcianitos...”. De fet, ho és. Hi ha hagut canvis substancials des de l’edició anterior: abans era un instrumental, que ara constitueix la segona part de la cançó, i ara té un segment anterior cantat. Excepcional inici de cançó, l’única que comença amb veu (i la del Borbó? No és pas una veu que entra nítidament), així com el preciós fragment que fa de pont entre les dues parts cantades. La lletra és cada cop menys obscura, acabant amb una gran estrofa final i un darrer vers desolador (“fa fred a Sibèria”). Aquest és un dels meus moments predilectes del disc: després d’una lletania historiogràfica arribem a una veritat innegable pronunciada líricament que provoca calfreds: “estepes de cadàvers nevats...”; al cap i a la fi això va ser l’inabastable i fascinant somni comunista, tan inhumà i incocebible com les dimensions d’un país excessiu, pervertit per una cursa política amb els EUA i l’autoritarisme demencial que va seguir la mort de Trotski (a mans d’un català, curiosament); el país dels milers de camperols que morien diàriament de fam i fred. Una espiral d’orgues i theremins al que s’afegeixen uns lleus tocs industrials donen pas a la part instrumental de la cançó: el problema rau en la barroera manera en què s’introdueix aquesta segona part (just abans dels cinc minuts); de sobte i amb un “ah” tallat i fora de to. És ara quan sentim l’esperat “gulag, gol”, és ara quan sentim la magnífica secció (6’07”) de pizzicatos en crescendo. En comparació amb la versió anterior s’han afegit unes capes vocals (“mmmh”) que accentúen el caràcter eteri del fragment. I després, el breu interludi invertit que dóna pas a una secció més èpica i a la nova reiteració de la tornada sota una cortina de sintetitzadors amb delay. Un nou canvi de registre orientalitzant acosta la cançó cap a la fi, cap a la reposada coda que tanca la cançó, que és una prova de la teva gran capacitat d’encadenar subtilment fragments en teoría dispars, excepte en el cas anteriorment citat i que, afortunadament, és una petita illa en un oceà. La cançó es tanca amb la mateixa parsimonia, èpica i inevitabilitat amb què es basteixen murs a Berlin.
10 La dolça torradora en la primavera del ’65...
Després de la cançó anterior (exigent amb l’oient per la seva durada i constants canvis però també molt gratificant), escoltar “La dolça...” no és pas fàcil. És encara més llarga i es divideix en seccions; té lletra, i ja sabem que els temes cantants d’aquest disc (amb la possible excepció de “Orpheum...”) són els més densos. La idea de col·locar al final la cançó que l’autor considera millor em sembla correcta: un colofó brillant, un “broche de oro”. Potser és “Moscas en Moscú” que s’hauria d’haver desplaçat a un altre moment. O potser n’hi hauria prou amb que ho fés la secció segona de “Moscas...” (la instrumental, la que trobem a la versió anterior de l’àlbum). Al tractar-se d’un disc que funciona per acumulació de minutatge i capes sonores, l’oient arriba al començament d’aquesta cançó amb manca d’oxigenació: tot àlbum ha de respirar, ha de combinar -com si es tractés d’una peça teatral o una pel·lícula- moments de tensió dramàtica màxima amb algun oasi on reposar les orelles. Sorprén que en un disc tan cerebral i calcul·lat no s’hagi establert una ubicació alternativa a algun dels dos darrers temes, que són, diguem-ho ja, els més ambiciosos de l’àlbum juntament amb “Màgia...”. Pensem, per exemple, en la seqüència “Marcianitos...”-“Dos rellotges...”: qualsevol dels dos podria estar aquí al mig, ajudant a respirar l’oient i preparant-lo pel clímax del disc. Però això no ens ha de fer perdre el bosc de vista: analitzem el tema final, doncs m’he deturat massa en una consideració podríem dir-ne que cronològica i estructural (al cap i a la fi tu ets l’únic artífex d’aquest disc i qualsevol comentari que poguem fer la resta és una lleu nota a peu de pàgina en un llibre voluminós). Acabo, abans d’analitzar la cançó, amb una afirmació solidària: em sembla fantàstic ser exigent amb l’oient; no fer-ho és menysprear-lo i deixar-lo en mans dels executius uniformats i uniformitzadores de les radiofòrmules, que o bé creuen que la gent és estúpida o bé són ells els que no tenen cap sensibilitat musical. La descripció de la postal holandesa és formada per teclats i veus que cerquen una atmosfera màgica. Quan s’afegeixen més campanes i es produeix la primera variaicó, l’atmosfera segueix intacta. Preciós el fragment que entra a 1’40”, molt de músic de conservatori: es tracta de la part del concert de clústers per a piano. A 3’40” una nova i encertada variació. Una altra agradable sotragada a 4’20” fa de preludi al fragment que comença tot just als cinc minuts en forma de vals, que coneixerà una altra variació dos minuts després. S’afegeixen violins: ens acostem al fragment que ret homenatge al famós pavelló van der Rohe. Però encara falta (aquesta transició cap al tercer fragment és el rovell de l’ou de la simfonia, de fet); abans (8’16”) torna a caure la neu en forma de notes d’arpa. Un mantell d’harmoniosa melancolia dóna pas, a 10’35”, a un fragment que sembla a punt de fer-nos recordar l’estrofa d’”El patinet...”. El tercer fragment comença oficialment a 12’15” (compte amb la “t” de “vibrant” o “net”, que explosionen contrastant amb la delicadesa de tot el tema) i s’ajusta a motius que ja hem sentit en la cançó. Amb poc més de dos minuts per evocar el record dels mestres en composició, la melodia vocal d’aquest quart i darrer fragment sembla prendre elements de les tres anteriors (en especial de la primera; pensem que tot són variacions d’un tema) per tancar simfonia i disc amb una afirmació d’egolatria ben entesa. Cim compositiu? Aquesta és la menys cançó de les deu pistes que formen l’àlbum i l’hauriem d’enquadrar en un altre gènere, tant per extensió com per estructura i intenció. Dit això, només cal dir que aconsegueix crear un clima en tot moment i que avança sempre, dins d’una regularitat envejable, a gran nivell.
Conclusió
Suposo que en properes escoltes aniré descobrint matisos, matisant opinions i (per què no?) modificant el meu ranking de predilectes. El que no cambiarà és la meva felicitació per un treball tan llarg, meticulós i reeixit. Espero que això només sigui el (gran) començament d’una llarga col·lecció de cançons, ja siguin fetes en solitari o en col·laboració.
