Darkness at Noon

 

Matinada de diumenge 19: El “Nukes, Baby!” nou ha tingut una mica de treball. Hi ha un nou tema completament compost i pendent d’enregistrar, més un altre tema incomplet però l’essencial hi és tot i només falta la melodia i acabar l’arranjament, però estic cansat. He rescatat dues idees molt embrionàries de la carpeta «Restes», doncs em faran falta, ja les treballaré demà. Son dies de molt cansament.

Matinada de dilluns 20: He enregistrat els dos temes d’ahir, n’he acceptat dos de vells, i he reformat tres temes, tot i que no tinc el masteritzat bo. 22:30. He passat l’equador del disc. Ara ve la part complicada.

Matinada de dimarts 21: He acabat de compondre els temes del disc, n’he decidit l’ordre i n’he acabat la portada. He tret un tema que no em convencia i l’he afegit a la carpeta de «Restes». El que hi ha ara és un àlbum de catorze temes, tots amb potencial, però on falta molta feina de tornar a enregistrar, tornar a masteritzar... Tot, per a un àlbum que definitivament sona àlbum, però que no innova i que és bàsicament fer net de temes. Quan l’acabi, em prendré unes vacances i escriuré. Necessito unes vacances. Jo mateix no sé si descansar un parell de dies abans de seguir amb les sessions. Agafar aire. Estic cremant un munt d’energies. De fet, encara no sé si això serà reenregistrar tot l’àlbum només per a esperar a una tercera tanda de sessions més endavant. Els temes son allà, però se’m resisteixen. Almenys, algunes de les noves demos sonen bé, i també he fet proves de velocitat en alguns temes que sonaven massa lent. I del «Nukes» llarg només en descarto dos temes que no funcionaven bé, idees que potser més endavant retreballi, però no ara. Ja és un àlbum massa difícil. Si més no, una sorpresa: una cançó en to menor que havia descartat ha canviat de debò passant-la al relatiu major i afegint-hi un piano rítmic. He acabat la matinada endreçant màsters i buscant midis. Tinc tots els de l’àlbum, excepte el de «Prioritat al Priorat», que hauré de transcriure d’oïda i mirar de fer més potent. També he «ajuntat» vuit restes que farien una mena d’àlbum molt immadur sense portada, «Yr Wyddfa», ha estat passar l’estona.

També he pogut pujar els àudios en estèreo de «18 Maies» i de «La Recol·lecció de la Patata a l’Índia Septentrional». Ara sonen molt millor, en mono eren molt desagradables.

Matinada de dilluns 27: aquests dies he descansat i he mirat de dormir, un tema que duia maleït com la megalomania dels mitjons. No he escoltat les demos, ha estat una manera de descansar també, així les sentiré amb oïdes fresques quan hi torni. Sí he decidit mirar de programar sons nous al MODX6, aquest darrer any he tendit a fer servir els mateixos sons, molt bonics, però necessito nous sons per a que el «Nukes, Baby!» soni almenys una mica diferent. I en acabar el disc, mesos de parada per a escriure, que necessito diners. I recomençar durant l’estiu de 2024, ja amb una idea clara de cap a on anar. Prou al meu so de sempre.

*****

La llei d’amnistia està rebent moltes crítiques. No protegeix bé la militància de base. La ruptura de la població amb la classe política és un fet. Jo mateix tinc la sensació que a partir d’ara em puc quedar tranquil·lament a casa a cada elecció (excepte a les municipals i votar gamberro). Crec sincerament que no necessitem classe política ni governants, necessitem democràcia directa i poder viure en pau.

Certament tampoc no necessitem grans capitals amb ego com Madrid, París o Barcelona. Només fan que distorsionar-ho tot.

Si més no, haurà estat divertit veure madrilenys barallant-se entre ells. Com més es barallin, menys podran estar per nosaltres, que ja sabem com ens tracten.

Però sí, és una situació de desengany polític. L’únic que tinc per dir als polítics és transformer.

*****

I sí, l’anàlisi generalitzada és que si l’extrema dreta puja, és perquè la política tradicional ha fracassat, i a sobre la dreta tradicional copia els ultres. La gent acaba votant opcions bèsties perquè... què queda si vols fer fora els polítics de sempre? I aquí cal admetre que l’esquerra parlamentària també ha fallat, li encanta el sistema i ni es planteja fer res més que postureig. Que cal una resposta a aquesta debacle? I tant! Però no tinc gens clar que aquesta resposta s’hagi de vehicular mitjançant parlaments. Ja s’ha provat i al final la política institucional se’t menja. Diria que necessitem una cosa que, obsedits amb la lluita de partits, ens hem oblidat d’inventar.

Vénen temps negres. Dimiteixo de la Humanitat.

*****

Segurament ja hagi parlat aquí de com als Estats Units hi ha hagut una ruptura extrema entre dones i homes. Jo faig com part d’ells: viure sol, amb l’únic objectiu que no em puguin robar via judicial. Son temps de mirar de passar desapercebut. No volia acabar així, però tinc molt clar que entre seguir conscientment sol o intentar trobar companya i sortir-ne escaldadíssim, prefereixo viure sol, amb un gran buit espiritual però almenys segur i arrecerat. La societat se n’ha anat a can pistracs. Prefereixo buscar un refugi, tancar-m’hi, i si a fora es volen matar a trets que ho facin, però sense embolicar-m’hi, que no hi tinc cap culpa.

Honestament, no acabo d’entendre què ens ha passat a tots ni per què la població accepta viure en aquest caos. Puc tractar d’analitzar-ho i de racionalitzar-ho, però no entendre-ho. Això sí, em moro de ganes que es prohibeixin les apps de cites i la gent s’hagi de tornar a relacionar presencialment. Potser arreglaríem alguna cosa.

Reconec que les úniques pel·lícules romàntiques que m’agraden son aquelles on en el moment del casament apareix un psicòpata amb una serra mecànica i esbudella tothom, deixant l’església plena de sang, trossos de carn i esquitxos de matèria gris per tot arreu. Un autèntic alliberament emocional després de dues hores de bestieses ensucrades sense sentit.

*****

2023 no ha estat un bon any per a mi. Tindré molta feina a resoldre tot aquest caos legal el 2024. De moment m’hauré passat més d’un mes amb un refredat incapacitant i amb problemes de son. La meva opinió del sistema judicial és molt baixa, per cert. Vivim a Somàlia del Nord.

És cert que, en tan mal estat, no m’he escoltat ni el nou dels Stones. Definitivament no xuto ni al Camp Nou. Visca el Barça, per cert.

Necessito que em passi alguna cosa espectacularment bona.

*****

Àlbums fins ara:

-Suburbia: penso que ho vaig aconseguir. Un nou so. Electrònica de ball experimental. No sé com donar-li continuïtat.

-Matinada: el millor dels meus àlbums típics meus, amb bones cançons, so preciosista i algun element nou. El meu «Sgt. Pepper» personal, tot i que el dels Beatles és millor i més innovador.

-Around The Fun: apart de la paròdia de R.E.M. en els títols, és un intent de rock dur basat en sintetitzadors que funciona, però que no és espectacular. El millor és el tema titular, amb vídeo automobilístic molt atractiu.

-Shut Down, Vol. 3: el títol parodia el d’un disc dels Beach Boys, però la música remet als Wilco de quan eren de veritat Wilco i feien discos genials. Un àlbum força destroyer on, malgrat tot, encara hi ha força elements de la meva música típica, però alterats per l’ús de distorsió i de tota mena de sons estranys. Els títols els vaig posar la nit del 20 al 21 d’abril passat, i es nota que estava cremat i enfonsat. Almenys, «Chaos» és el meu tema oficial més radical i divisiu. Ja era hora.

-Jazz: ho he dit cops, és Sinatra sense Sinatra. Un disc inacabat que ja quedarà així. Depressiu, completa una narrativa de quatre àlbums sobre com una carrera ambiciosa s’estavella. No sé si és bo o no. En tot cas, és 2019 pur. També és abril de 2023. Havia de ser l’últim.

-El Poble Alemany: molts mesos després, provo a treure’m la frustració de sobre amb ritmes llatins. Comercial ben entès. M’agrada. Tan de bo el pogués difondre, en un país normal tindria una arma comercial definitiva, llàstima que som a Catalunya, un desert cultural.

-Side 1 Stereo: típic meu, una mica menor, dóna sortida a part d’un àlbum llarg que m’havia quedat a mig a l’abril. Han sortit les cançons que funcionen. Podria haver estat un «Rarities 4», només que vull evitar més discos de rareses. El meu àlbum número quaranta.

-I pel futur, Nukes, Baby!: les catorze cançons estan compostes, ara falta saber com enregistrar-les. Son la resta de les cançons de l’àlbum llarg d’aquest estiu, les que no funcionaven, més algun afegit. Definitivament és un àlbum que pot funcionar, però que requerirà de feina, atenció i cura especials. Un cop fet, només hauran sobrat dos temes de l’àlbum de l’estiu passat, tots dos massa complicats de recuperar, per defectuosos. Ja els arribarà el moment un altre any. En tot cas, part del fet que algunes no funcionessin és que vaig aplicar el «mur de so» a totes i m’he adonat que per això mateix els temes sonaven carregosos, bruts. Toca canviar d’estratègia. Ara m’agraden sons més nets.

My glove keeps growing

 

15 de novembre: reconec que l'esperpent dels ultres avui a Madrid m'ha decebut. Com a espectador m'ha resultat ensopit. Me n'esperava més. Han estat quatre gats, i no han intentat ni un 23F ni un 6 de gener al Capitoli. Estan en baixa forma. M'han avorrit. Al final guanyarem fàcilment a una patuleia de desinflats. Això no es fa.

*****

He recomençat el treball en el «Nukes, Baby!» enregistrant una resta no emprada d’«El Poble Alemany», un intent estrany de bossa nova que no encaixava i al que, quan l’he enregistrada, li he tret de mescla quasi tota la percussió excepte per un plat i llavors uns jingle bells per capes afegits en el moment d’enregistrar. És la primera cançó del material disponible en funcionar a la primera, i duu el títol de «Superscapy Boom», ‘jazzy’, suau i superballable. L’he posada en una subcarpeta de bones junt amb «Prioritat al Priorat» que, tot i no ser tan rematadament bona, funciona bé en els seus propis i suaus termes. També he creat una subcarpeta de temes a no emprar amb dos temes (un perquè no funciona i l’altre perquè relativament funciona però no m’agrada), que he acabat movent a la carpeta general de «Restes» descartades d’àlbums. Hi ha dos temes en demo que he d’acabar i enregistrar. Per la resta, hi ha quasi trenta minuts de temes que poden arribar a funcionar, sempre que els afegeixi algunes pistes i en tregui d’altres, eliminant el «mur de so» i aconseguint per a elles un so més nítid i càlid. Diria que tinc tots els multipistes i midis necessaris. Un cop hagi acabat els dos temes en demo, ja és qüestió d’aplicar-li medicina a la resta de temes un a un. En teoria estic a temps d’acabar-lo prop de Nadal, però no dono la garantia al 100% que ho faci així, no m’agraden les carreres estúpides perquè son contraproduents. En tot cas, pot ser que el resultat de tot plegat sigui suau com la nata, i que fins i tot hagi de deixar reposar el resultat perquè jo no hagi arribat realment on volia. Només el temps ho podrà dir. Ara com ara no estic amb forces per a tornar a ser radical (2023 ha estat un any molt tens per a mi, amb temes judicials i una total manca de diners), però no vol dir que no vulgui provar d’alterar una mica la recepta: mirar de no fer «murs de so» fins i tot encara que segueixi treballant amb moltes capes. Fins i tot faig servir poc la reverb, ara.

*****

Ara mateix, fora de la carpeta 41 del «Nukes, Baby!», les carpetes que tinc son una mica absurdes. La carpeta 42 son les demos de guitarra, 57 minuts totals, no tocades des de 2015, i que seran un experiment fal·lible però interessant a fer quan m’hagin operat el canell esquerre (i de moment el traumatòleg no diu res, i no puc tocar la guitarra). La 43 son idees de sintetitzador que de moment no veig com rescatar, no son gaire bones, només 7 minuts i una mica. La 44, l’àlbum del Monstre, és buida excepte pel treball de portada, que dubto que pugui fer servir degut a un possible tema de drets comercials. La 45 és un altre àlbum buit, «Andorra», una idea per a més endavant i segurament amb àlies o per a un intèrpret, no n’existeix música. La 46 és la carpeta més interessant, «Trance», amb un conjunt gens integrat i molt desigual de cançons amb un concepte «techno» o de club, des d’alguna cançó acabada molt bona fins a demos agafades de cassettes, més una subcarpeta amb pistes de ritme sense música (exacte: verdíssim, però si n’agafés les set primeres cançons, ara mateix impublicables excepte per una o dues, ja em sortiria un àlbum de rareses molt desparell de 47 minuts). I la 47 son «Restes»: uns altres 47 minuts, setze temes, en diferents estats d’acabat, dels que no crec que mai arribi a saber què fer-ne (i sí, Lluís Paloma també pot crear desferres inaprofitables).

*****

Ara mateix tinc poques partitures parades. En el fons, les úniques obres acabades en format partitura que tinc (descomptant algun desastre de quan jo era adolescent) son el «Sanctus» i la partitura de concert de «Hymns», més una peça per a veu i piano dedicada a la meva antiga professora de cant Maria Mateu i amb lletra de Maria Tatcher, «Amb un cel ample i blau». Dec unes peces a un senyor de Sueca des de 2019, de manera que vaig bé, trobo, però per sort em vaig repensar d’acabar el que li anava a enviar, doncs ara està a la carpeta de «Restes» i és força inmenjable (però reconec que li voldria enviar alguna cosa molt bona i que de moment no trobo què). Apart, hi ha dues peces fetes per a la coral, però que estan una mica verdes i pendents de revisió. I llavors una carpeta amb tot d’idees per a orgue, amb la idea de fer una peça en diversos moviments per a cor i orgue sobre extractes de les Odes d’Horaci en llatí, amb vistes a la coral, per a la que una de les peces curtes a mig podria fer de gran final. Finalment, tinc a mig sis breus peces per a veu i piano sobre uns poemes d’una senyora de Can Anglada. Potser quan hagi acabat de debò el «Nukes, Baby!» serà el moment de mirar d’acabar almenys part de tot aquest enrenou.

I potser llavors serà el gran moment per a mirar com publicar partitures digitalment d’una manera coherent. Necessito ingressos i crec que com a compositor de partitures n’he après prou bé.

*****

Si més no, he decidit que durant les vacances de Nadal m’aïllaré i escriuré narrativa, curta o llarga. Vull tenir tot de textos a punt per a diversos premis, alguns d’ells fora de Catalunya o de l’estat espanyol: no vull obstacles dels despatxos. En tot cas, en part, serà cerca de diners: 2023 ha estat l’any en què certes decisions de les que em vaig deixar convèncer el 2021 m’han dut a la ruïna més absoluta, mentre al meu compte hi tinc una fortuna a la que no puc accedir. Si m’he trobat tan malament aquest darrer mes, la raó és aquesta: tensió induïda per total pèrdua de control de les meves finances. I ara hi ha el «puzzle» de com m’ho he de fer per a escapar d’aquest infern. Espero que, malgrat tot, 2024 sigui l’any de la meva llibertat definitiva i de poder trobar un lloc on viure, sol i tranquil, amb un lloguer raonable, és a dir, social. I que mai més ningú no em foti la vida enlaire, que no he fet res per a merèixer aquest tracte.

*****

He estat llegint sobre un àlbum d’U2 anomenat «Songs of Innocence» i la manera com es va publicitar. No he escoltat l’àlbum, pel que no puc dir com sona, només que van ser pocs els crítics que no el van posar a parir. I que el fet que iTunes el descarregués de manera automàtica a milions de telèfons mòbils «gratuïtament» va generar moltes protestes per invasió de la privacitat dels usuaris. L’àlbum va vendre molt poc, fins i tot pels estàndards habituals d’uns Wilco o uns Son Volt. Reconec que no sé si esperar un àlbum mitjà o alguna cosa tipus l’«Around the Sun» de R.E.M. En tot cas, s’havien passat cinc anys enregistrant àlbums quasi complets només per a acabar-los descartant per no prou bons. Si el que van acabar publicant no quallava, d’això se’n diu una sola cosa: crisi creativa, augmentada per una quantitat de compromisos inassumible i factors constants de distracció. En el fons és gran buidar-se l’agenda.

*****

A l’octubre vaig redactar tot un informe per a preparar un debat a la ràdio, sobre què necessitem la gent del col·lectiu per a poder relacionar-nos i trobar parella de manera segura entre nosaltres. Cap dona no ha comentat l’informe. He pres una decisió: no buscar en absolut, a la manera dels homes nord-americans que, farts que els busquessin només per a aprofitar-se d’ells, han marxat del mercat per a viure als seus cotxes i tendes de campanya però amb seguretat i sense perdre el poc que tenen. Penso igual: pel que hi ha ara... De fet, considero els meus trenta anys llargs de cerca (força interrompuda ja l’agost de 2020) el major error de la meva vida: malgastar un munt d’energies en algú que no ha existit mai en primer lloc, i llavors trobar-me només rebuigs salvatges. Doncs és això, surto del mercat, i que hi surti perdent un altre. Realment m’ho han fet avorrir. Per cert, quan s’abolirà el matrimoni com a document civil? Ningú no l’està fent servir pel que toca. També seria bo prohibir totalment les apps de cites, grans nius de delinqüència i males intencions. En tot cas, quin desastre de societat som. Això és un manicomi.

*****

Una última cosa a buscar amb calma és alguna web on publicar vídeos gratuïtament i sense algoritmes. No eliminaria el meu compte oficial de Youtube però en faria un duplicat, de manera que en algun lloc les meves cançons poguessin prosperar.

Com dic, he d’organitzar un parell d’audicions d’«El Poble Alemany»: entrar en contacte amb un mínim públic i que puguin ballar lliurement, sense despatxos pel mig. És un disc que m’agrada. Mentre, el «Side 1 Stereo» ha sortit prou bé per a ser el millor d’un mal àlbum previ, però és més del mateix i tinc clar que he de buscar un nou so. El nou «Nukes, Baby!» naixerà condemnat, però almenys puc treure-li el «mur de so» i que de moment respiri. I llavors prendre’m uns mesos sense enregistrar res. En realitat, en un bon any, ara estaria en plena revolució i mirant de mesurar-me amb els grans. Dèbil com estic, faré molt si al llarg d’aquest curs aconsegueixo posar ordre a la pròpia casa, tant pel que fa a obra pendent com pel que fa a tornar a tenir una vida digna de ser anomenada vida.

En tot cas, seguiré ajudant a molta gent que necessita i mereix ajuda. Com ha de ser.

Oneliners

 

“Només puntualitzar que a Catalunya tenim ara mateix gent molt brillant en el terreny cultural, però que quasi tots han estat bandejats pels despatxos polítics i empresarials. D’allò que arriba al públic, ben poc se’n salva, i ja es tracta d’una vergonya nacional. I sí, aquest desastre és un projecte polític deliberat.”

*****

“La mentalitat tancada + viure deliberadament als mons de iupi + imposar els dos factors anteriors per terra, mar i aire a tota la població monolingüe del seu estat = surrealisme. Espanya és l’exemple més perfecte de per què cal aprendre tants idiomes com es pugui i tenir la mentalitat més oberta possible: si no ho fas així, fas el ridícul.”

*****

“Cal que Barcelona sigui la capital? Necessita Catalunya una capital? No faríem millor descentralitzant i, així, anul·lant l’obra de destrucció que ens han fet els espanyols? Segur que Barcelona no és el seu propi país català, com per exemple Andorra? Necessitem repreguntar-nos ho tot. Recordeu que a dia d’avui el no-res comença a Vallvidrera.”

*****

“Fa temps que em pregunto, sense els elements per a investigar-ho, si els estats moderns son d’origen psicopàtic, doncs en els aspectes més essencials es comporten com a psicòpates. M’hagués agradat poder-ho preguntar a algú. Tinc la sensació que ja és tard. Tinc por.”

*****

La generació Z, és a dir, els votants més joves, nascuts entre el 1997 i el 2012, són la generació que registra una simpatia més alta cap a l’extrema dreta i els qui es consideren menys informats. (No una opinió general, però els percentatges son relativament alts i es disparen en comparació amb el de generacions precedents.)

“Falta confrontar-ho amb quins canals empra cada generació per a informar-se i quin grau de dirigisme polític tenen aquests canals (junt amb l’orientació política que puguin tenir). Ho dic perquè aquest escorament a la dreta dels més joves no em sembla normal, i em sospito que té molt a veure amb on s’informen i com. No és el mateix llegir portals europeus d’informació i mitjans de contrainformació que refiar-ho tot a vídeos a xarxes socials més la sopa de mitjans de Madrid: en aquest darrer cas un acaba convençut que les vaques volen.”

*****

Elon Musk diu que Twitter també serà una aplicació de cites.

“Les apps de cites son un desastre monumental, “X” és un desastre monumental. Combinar-les és el següent pas lògic. Quina por.”

*****

«Creo que todo el mundo necesita que pase algo absolutamente fantástico que nos devuelva la alegría de vivir y nos meta en una fiesta permanente con música bailable y refrescos.»

*****

Hay que tener ilusión. Lo dice el Cuponazo de la ONCE.

Cáucaso: Los antiguos propietarios del Cau Ple de Lletres vendieron su librería a Librerías Bertrand de Portugal y luego Librerías Bertrand fue comprada por Casa del Libro. Desde entonces, el Cau es un caso.

Los ordenadores son una panda de colgados.

"Casablanca" es una película en la que Humphrey Bogart interpreta al presidente de los Estados Unidos e Ingrid Bergman interpreta a la Primera Dama.

"Esa chica está buenísima", dijo el caníbal.

Las hipotecas se pagan con hipos, que a su vez son generados por la hípica. También, mientras un hipotenso es un hipo que está muy nervioso, un hipertenso es un hipermercado fuera de sus casillas. Y dado todo esto, ¿por qué existen hipopótamos però no hiperpótamos?

*****

Si una guerra surt malament, surt esguerrada?

La narrativa sobre portes ens l'explica un narradoor.

"L'aigua és líquida" és una afirmació tancada. I com a afirmació tancada, des de la seva cel·la crida "treieu-me d'aquí!!!"

No és el mateix una primera persona que una persona de primera.

*****

Miracle! He pogut reemplaçar els meus auriculars espatllats! (No sé com tot m’ha de resultar tan difícil, tant més que a la resta de la població.) Sonen una mica pitjor que els anteriors, però puc mesclar. Estava espantat.

*****

A Madrid s’esbatussen i ho està veient mig món. Estic xalant. El karma de 2017 els està tornant, i tot per burros i captapats. El millor de tot és que ningú no sap de què punyetes serveix l’Unitat d’Espanya, encara que saltin molt per a defensar-la. De fet no pensen, només salten. Boing!

(I sí, tinc una mica de família vivint a prop d’allà. No els vull cap mal, me’ls estimo. Però a la vegada admeto que veure els fatxes fora d’òrbita no deixa de tenir per a mi un aire de petita revenja personal meva i d’humor negre del bo.)

*****

1 de novembre: refredat històric!

-Hoy no podrás ir al cementerio con tu mamá.

-Exacto: no podré asomar mi 👃🏻por el cementerio.

I ❤️ mi 👃🏻

Se ha producido una inundación de narices: 👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻👃🏻

Siempre puedo grabar un audio sobre lo interesante de la vida bacteriana de mi 👃🏻

Lo cierto es que mi 👃🏻 tiene una temperatura agradable, tipo estufita.

Y es bueno, porque ya es noviembre y hará un frío de 👃🏻👃🏻👃🏻

Dicen que Cleopatra tenía una bella 👃🏻

En fin, me pasaré todo hoy en casa, otra vez esperando que amainen las tempestades tempestuosas que convierten en caudalosa fuente mi 👃🏻

Mi 👃🏻, fuente de vida.

De momento, mis pulmones siguen haciendo ruido.

Mis pulmones son un raro instrumento musical.

Concierto para pulmones y orquesta, opus 1.

Pulmones, mon amour.

*****

El Monstre està prometedor. Tinc nou temes bon en diversos estats d’acabament (sobretot demos completes), i tenen ganxo. Hi ha un possible desè tema en demo incompleta. Els altres quatre temes s’han de refer, però tinc esperances. Espero poder trobar prou ritmes i sons com per a poder fer un programa variat. Ritmes llatins, per a les pistes de ball. La idea és ballable, comercial, però ben fet. Seria el que el 2006 no van ser les demos per a l’avortat «Busco Feina». Però si ho publico no serà al meu nom: m’he de treure del mig.

*****

Al final ho he publicat al meu nom el 8 de novembre a la matinada:

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/el-poble-alemany

Ritmes llatins. Volen ball? Ballaran. Comercial, ben fet. M’agrada. És un dels meus millors discos. No confio que el pugui radiar enlloc. Però m’agradaria poder fer-ne alguna audició pública en algun lloc, sigui a Terrassa, sigui a Barcelona, sigui a Sabadell. Que hi pugui anar sense grans despeses. Seria pocs seients, espai per a ballar. I si venien deu persones, doncs deu persones a fer festa. És el tipus de disc que si el fes algú de l’elit, automàticament passaria a ser molt comentat. Però el fa un bandejat del sistema com jo i me’l coneixen quatre gats. És molt frustrant.

No abandono la idea de l’àlies. Però encara trauré un disc a nom meu: el número quaranta:

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/side-1-stereo

Amb un tema nou i un altre de retocat, en essència és el millor de la versió llarga del «Nukes, Baby!» que vaig fer fa un mes o dos. Funciona, encara que sigui típic meu.

Ara, el que queda és el material sobrant:

1) «Nukes, Baby!» reduït al material més justet. No és mal material, però està mal enregistrat i no acaba de quallar. I necessita d’extres. Ja pensaré.

2) «Trance»: cançons d’electrònica que no conjunten, més un sobrant del Poble Alemany. A deixar reposar.

3) «Restes»: exactament això. Hi ha alguna cançó completa, però res que es pugui emprar sense reescriure-ho de dalt abaix. Per sort no és molt material.