Aquestes
darreres setmanes m'ha passat una cosa estranyíssima. Fa anys que a
Artteràpia tenim a l'aula del costat a un grup de música. El cas és
que fa tres dimecres un d'ells es va venir a queixar que fèiem
soroll i la meva profe va haver d'anar a l'altra aula a
parlamentar... trobant-se que de fet eren gent molt maca. Estan
refent el grup perquè els membres de més edat ja no poden assajar i
ho han deixat. "Ah, doncs a la classe tinc un músic!"
Mentrestant, arribo a classe (força tard), i un moment després
apareix la profe, "et volen conèixer", i em porta ben
confós a l'altra aula. I per escurçar-ho, ja estic acceptat dins
del grup. El divertit és que és un grup de boleros, valsos, etc. i
que hi tocaré la guitarra... amb una Les Paul Studio! Veurem com
surt tot. Miraré de ser professional.
*****
Aquest gener
passat vaig estar a punt de ser operat del tabic... però em van
trobar sucre i de sobte no baixaven del burro! Va ser un dels dies
més negres de la meva vida. El dia 28 em punxaran com un pneumàtic,
i el 6 d'abril vaig a saber els resultats. Porto un determinat
telèfon memoritzat al mòbil, i si la metgessa diu que sí, trucaré
des de la consulta mateix exigint que se m'operi ja. Això
sí, si no se m'opera i per
demés no tinc
afonia (aquest és
el primer any des de 2011 que sobrevisc més o menys intacte a
l'hivern, tot i que ara
mateix tinc una lleu afecció per alèrgia primaveral),
per setmana santa gravo veus de tres discos. Que n'estic fart
de no acabar obra.
*****
Una sorpresa
no musical em va venir el setembre passat per accident. El cantant de
Visitants em va dir que segons la seva dona jo havia de ser un
Asperger. Vaig demanar de fer-me unes proves i falsa alarma. Però a
la vegada, hi havia molta gent segura que jo havia de ser qui sap què
i què sé jo a nivell intel·lectual. I com que em tenien negre,
vaig demanar d'aprofitar per fer-me un test i que la ciència parlés
i em declarés un pardillo qualsevol, com jo em sentia. Doncs m'ha
sortit un QI mitjà de 132. I és una xifra molt tocada perquè la
memòria de treball està molt afectada per la meva malaltia i és
només de 98 (la mitjana és de 100). Clar, hi ha aspectes com la
intel·ligència verbal que pugen molt més que 132. Et reconec que
se'm fa estrany, com haver de ser un Ferrari quan sempre has estat un
600 i ja t'hi trobaves bé. Tot i que almenys en un aspecte és una
vindicació: que jo hagi plantejat la música en termes exclusivament
tècnics i n'estigui sortint música de molt alta qualitat vol dir
que estic sobre una bona pista. Vull dir que molta gent s'ho planteja
en termes d'emocions, sensacions i imatges, i massa sovint allò no
xuta ni al Camp Nou. Alguna cosa dec estar fent bé.
*****
I, per cert,
el mes passat vaig assistir amb un amic a un Barça-Athletic, i per
primer cop em va resultar una experiència gaudible. Només havia
estat al Camp Nou dos cops, només un dels quals amb Barça, i sempre
en partits mediocres i sense saber què hi feia jo allà.
*****
Tinc
reunides tot d'idees en una carpeta del meu disc dur, idees de regust
clàssic. Després de descartar tot de projectes que no quallaven, he
deixat apuntada una idea que ara no puc fer, però potser sí que em
puc plantejar a un parell d'anys vista: una òpera. Els màxims
problemes (i no són menyspreables) són que: 1) per temes de drets
d'autor, he d'escriure jo mateix el llibret, i estic en una nebulosa
pel que fa al tema -he estat intrigat per la crisi dels míssils
d'octubre de 1962 i la carrera nuclear, però no sé què més afegir
a allò ja dit en pel·lícules mítiques com "Punt Límit"
(Sidney Lumet, 1964) o "Telèfon vermell? Volem cap a Moscou"
(Stanley Kubrick, 1964)-; 2) necessito un argument que pugui ocórrer
en un decorat mínim, per reduir al màxim els costos; i 3) tinc
pensat tirar pel dret i compondre per a soprà, contralt, tenor i
baix, sense cor pròpiament dit, i per un conjunt de
sintetitzadors,que a priori sembla que hauran de ser sis o set, cosa
que em preocupa perquè si "Himnes", la meva composició
religiosa semiclàssica de 2012, necessitava només tres teclistes i
no l'he poguda estrenar mai en directe, set teclistes em poden fotre
la barraca enlaire. Clar, el problema de fons és que el món clàssic
català (i potser més dramaticament en el cas de Terrassa) té
nul·la receptivitat a una nova obra si el compositor no ha
aconseguit prèviament un gran triomf comercial, no és professor de
composició en un conservatori, o no es diu ni Mozart ni Beethoven.
En el meu cas s'hi afegeix que he abraçat les noves tecnologies i he
apostat seriosament pel pop-rock independent, cosa que m'ha condemnat
també als ulls d'una indústria musical catalana incapaç de
veure-hi més enllà del rock català i els grups cumbaià. Amb el
que sóc prestigiosíssim entre els músics independents del
Principat, però el gran públic em desconeix i, lamentablement, ni
jo ni cap dels meus brillants companys (és una escena boníssima) no
tenim accés als grans canals de difusió (especialment la CCMA) o
als grans escenaris on va el públic majoritari (des de Razzmatazz o
el Primavera Sound -rock- fins a l'Auditori o el Liceu -clàssic-).
De manera que no m'enganyo sobre les meves possibilitats reals
d'estrenar, i l'únic que puc fer és mirar de no complicar-me la
situació encara més amb exigències dramàtiques i compositives que
ho encareixin tot. El meu únic argument només pot ser el "quasi
gratis".
*****
Quasi no
escolto clàssica fora de la Massa Coral. Encara necessito
oxigenar-me. I reconec que estic buscant nous missatges, nous
algoritmes. Potser per això escolto molt rock independent, sobretot
nord-americà, tot i que també català (i, inesperadament, pop
polonès dels anys 1960 i 1970). Exploro per internet i, també,
compro discos en CD. Hi ha molta varietat estilística, i molts
estils de producció. A més, ho admeto: que gran que es escoltar
discos d'algú, sabent que està viu i encara pot fer aportacions.
Amb això no vull condemnar la música clàssica (no sé si tot hi és
increïble, però hi ha moltes grans obres mestres allà dins,
descobertes i per descobrir), és només que m'hi costa trobar nous
missatges. Potser és perquè en un determinat moment de la meva vida
me'n vaig saturar. En tot cas, espero que tot el que faci d'ara en
endavant hi estigui a l'alçada (o almenys ho intenti).
*****
I a veure si
puc escriure un llibre amb el que he après sobre teoria de la
música. Igual em serviria per començar a tenir partidaris en aquest
sentit. En tot cas, ja hi ha tot de gent que em diu que escrigui el
que sigui, però que escrigui. I ho vull intentar: al juny tinc
reunió de projecte d'Un Munt de Mots i he de dur quaranta pàgines
escrites d'una novel·la que no tinc ni començada. He decidit
acceptar el repte.
*****
Han obert un
super molt a prop de casa. Dues frustracions: 1) no tenen res per a
diabètics; 2) vaig felicitar les caixeres per l'absència de
musicotes de fons, i em van respondre que n'hi haurà. Això em va
deixar fotudíssim. Han perdut un client.
*****
Ja ha sortit
"L'hereu", en segon disc oficial de Ran Ran Ran, i el
primer a ser enregistrat com a tal. És bo, i el single, "I un
vers", és boníssim. Això sí, recorda moltíssim al seu disc
amb Tired Hippo "Sweet Àpres Dinner", del que musicalment
n'és un refinament. En fi, en pocs dies ja en va fer un primer
concert a l'Hotel de Matadepera, que em va agradar força. Crec que
el seu proper moviment, quan el faci, serà el que realment definirà
Ran Ran Ran com a entitat amb veu pròpia. Mentrestant, espero que la
discogràfica recolzi "L'hereu" com cal. Per la meva part,
reconec sentir una mica de nostàlgia de quan als Tired Hippo els hi
produïa coses.
*****
Procuro
escoltar discos nous. Que ara tingui el "Clarity" de Jimmy
Eat World, entre d'altres, apunta a nous territoris.
*****
Espero tenir
prou bé la veu com per gravar veus per setmana santa. El "Partisà!"
és a punt. El "Disfunctional", quasi, a falta només
d'unes poques lletres. En canvi, l'"Estratègies" se'm
resisteix. Crec que ja tinc mig disc vàlid, però el mig que queda
demanarà moltíssima feina, incloent tasques de reescriptura, i és
frustrant com de lent i esgotador és consolidar-ne cançons. I no és
que em calgui tenir-les acabades per setmana santa, però sí que
almenys necessito que la seva estructura sigui la definitiva, i que
sigui viable. Diumenge al vespre em preguntava a mi mateix, fins i
tot, si valia la pena tot plegat, o si m'estava autoenganyant. No
estic gens segur de mi mateix.
Almenys ja
he gravat totes les meves contribucions a la nova demo de Visitants.
Serà austera, però ja és el que volem, doncs el que volem
"demostrar" és el so actual del grup, per a amos de bars i
mitjans locals. La nostra primera demo, "Automatic Day"
(2014), ja no serveix.
*****
He definit
els meus objectius guitarrístics per 2017 (segurament a partir de
l'estiu): una Hagstrom Viking 12 (no vull posar en risc ni la
Califòrnia ni la Glendor en concert, i necessito una 12 per
Visitants), una Cort Yorktown (reconec que em fa tilín una guitarra
de jazz, ni que sigui bàsica) i un baix Höfner 500/1 Ignition
(sembla que sonen bé, i és el baix Beatle). Havia mirat una Gretsch
G5422G-12, però la nova política de vendes de Fender m'ho ha
impedit. De fet, per això miro noves marques: és el que tinc a
l'abast a Terrassa.
