Wild Money

Començo a formular-me un parell de preguntes: 1) tot el progressiu caos que s'està esdevenint al Parlament des del 21-D està destinat a carregar-se'l com a institució i com a actor polític? i 2) si sí, quins són els encarregats de dur-ho a terme? Ho dic perquè no deixa de cridar-me l'atenció que hi hagi tanta picabaralla allà dins per qüestions que només tenen sentit en una pantalla clarament autonòmica que al carrer i a Waterloo està clarament superada. I que a més aquesta picabaralla tingui paralitzada la pota que tothom coincideix a descriure com a crucial si volem posar en marxa la República. Sí, són preguntes potents, però crec que hi hem de trobar resposta donada la gravetat de tot plegat.

*****

Estic molt preocupat amb Pablo Casado. Aquest paio és capaç de dur-nos a una altra guerra civil només per la seva imbecil·litat. Només espero que puguem marxar d’Espanya abans que aquest psicòpata arribi a president del govern espanyol. Si no, és la fi.

I Pedro Sánchez es pensa que amb 85 diputats ho té fantàstic per a governar i acabar la legislatura. Ni tan sols no entén què s’hi juga amb Catalunya. És un problema polític del més alt nivell, i ell es pensa que el solucionarà amb un «diàleg» que no inclogui l’alliberament dels presos ni la convocatòria d’un referèndum pactat amb reconeixement internacional. En fi, de burros a Espanya n’hi ha un fotimer, ho sento.

Almenys Marta Pascal ja és fora de joc. Entenguem-nos, no li tinc cap animositat, i sempre la consideraré molt estètica. Però políticament ella ja no té sentit, estem en el camí cap a la República Catalana i ella era una resistència. Espero que un dia obrirà els ulls i veurà que el que milions de catalans estem intentant és bo, i és bo per a tothom al nostre país (57 diputats del 155 apart).

*****

Dijous vaig assistir a la presentació del llibre «Poema per a Jana», del meu amic Josep Maria Cortès i Vila. Un molt bon poeta de qui recomano la lectura. L’única pega amb la presentació és que es va fer al pati de la llibreria «La Temerària» i sense amplificació, pel que va costar de seguir. El propi personal de la llibreria no s’esperava tanta gent. Devíem haver estat trenta persones tot plegat, però per a un poemari d’un poeta molt bo però poc conegut aquesta xifra és moltíssim. Tot i que si a partir d’aquí va creixent, ja hi firmo.

*****

Dimarts a la nit vam assistir amb la meva mare, a l’església de Santa Maria a Mataró, a l’assaig general de la Missa de les Santes de mossèn Manuel Blanch, que aquest any fa 170 anys des que es va estrenar. Malgrat la reverberació excessiva, mai no l’he poguda escoltar amb tant detall, i la interpretació tan bona per part de tothom em fa pensar que aquestes hauran estat les millors Santes del que portem de segle.

*****

Ha estat una setmana una mica perduda creativament, però per sort acabo de comptabilitzar tretze lletres acabades (d’un total de vint) per al «1980». I el nivell general em satisfà. M’ho batallaré una mica més, i en pot sortir un molt bon àlbum. Falta que quan ho canti surti bé. No em refio de la meva veu. Gravar veus és per a mi una agonia. En fi, agost serà el mes de les veus.

*****

Equip? Per sort ja no he de patir per micròfons de gamma mitjana-baixa. Sí un micròfon Warm Audio WA87 o WA47 de gamma alta segons pugui. Previ? Un de bo de només dos canals. Penso en el Focusrite ISA Two, i si no, en alguna variant del Warm Audio WA273 (la WA273EQ seria genial, però pica una mica). En tot cas, he de descartar el previ JoeMeek TwinQ 2 per manca de disponibilitat per canals finançables (i el previ Art Voice, però per raons més tècniques). I penso també en els compressors Warm Audio WA76, clons del Universal Audio 1176 (en vull dos, doncs són mono). També tinc ullat el limitador a vàlvules Amtec 099, una versió simplificada del llegendari Fairchild 660, però fins i tot simplificat val 3600€, i en necessitaria dos (són mono), pel que molt factible no el veig. En tot cas, fer el pas a equip de nivell professional. Que algú vulgui gravar amb mi.

I la guitarra acústica de dotze cordes Yamaha LL1612ARE. La darrera guitarra que compraré.

Però per a concretar-ho he de saber primer on i com finançar-ho. I si surt oportunitat de finançar una casa, doncs el primer és el primer. Tot i que, amb les pèssimes recomanacions del Banc d’Espanya que tothom ha adoptat acríticament, ho tinc negríssim. Només espero que tot plegat caigui pel seu propi pes en veure que quasi no es venen pisos durant anys i anys...

Scooter Mambo

Porto pocs dies de «reclusió per feina» i els resultats comencen a ser espectaculars. Amb un últim retoc, la partitura del «Te Deum» és acabada i llesta per a anar a assaig. Si hi ha algun detall a modificar sobre les respiracions, s’apunta a llapis a l’assaig i ja ho modificaria amb l’obra madura. Però també vaig fer, en menys de vint-i-quatre hores, les revisions del meu «Requiem», i realment calien: a les parts de teclat hi havia errors de principiant que no entenc com vaig poder fer, coses com mans dretes impossibles d’abastar amb una mà, o passatges amb una escriptura imprevisible (una escriptura motívica i sense grans salts funciona molt millor i és més agraïda per a l’intèrpret). En fi, no deixa de ser una obra complicada, però ara pot funcionar. A més, ara és per a cor mixte a quatre veus, dos teclats... i la trompeta passa a ser purament opcional, junt amb un quartet de corda que he preferit deixar escrit però que no fa sinó doblar parts ja existents, per a un millor efecte tímbric. Purament per a qui tingui un munt de diners. En tot cas, voldré repassar-la amb els companys de la Massa Coral, la coral on canto des de sempre i que és una bona influència en la meva vida, molt bona gent.

*****

I una notícia important és que, a partir de la carpeta d’àlbums barrejats i en menys de 24 hores de treball quasi seguit, n’ha sortit un disc complet de bases amb dotze temes. No dic que sigui la meva obra mestra, ni s’hi acosta, però les gravacions sosses han cobrat vida de sobte, generant un àlbum prou digne, encara que una mica fragmentat. La major sorpresa: «La Mainadera», que ja no sona a cobla per enlloc i és molt millor per això. De manera que tinc el prototipus de com hagués volgut que sonés el «Feina 2.0» si no hagués hagut de treballar «con lo puesto» i no hagués estat sota molta pressió. Majorment les cançons són de l’anterior «Estratègies al Paradís», però aquell àlbum sempre va pecar de falta de focus. (Encara no sé si mantenir el títol o si millor canviar-lo, i també dubto sobre quina portada emprar; cosa que ja passa amb els ja determinats «Santuari», «1980» i «Disfunctional».)

*****

De fet, avui li he escrit tres lletres per a completar les que ja tenia. I ara al vespre he fet tasques mecàniques per a preparar l’escriptura de lletres pel «1980», l’únic àlbum-a-cantar que em queda sense lletres. Vull intentar fer-les totes en anglès per a treure’m vicis. I intentaré deixar-me portar per la intuïció. Si ho faig bé, pot ser un molt bon àlbum.

*****

Equip? Penso sobretot en algun previ bo de només dos canals, i els compressors WA76 (en vull dos). Un micròfon WA87 o WA47 segons pugui. I, més barat, un segon AKG C-3000 per a gravar en estèreo, més un Shure SM-57 per a gravar percussions o amplis. Però per a concretar-ho he de saber primer on i com finançar-ho. I si surt oportunitat de finançar una casa, doncs el primer és el primer.

*****

Tot i que no em refio ja del meu banc. De fet, acaben de fer una operació relativa al tema i jo he aprofitat per a preguntar si això obria a la fi l’aixeta del crèdit. Ni han contestat. Toca canviar de banc.

*****

Tres novetats que estic escoltant: en mp3, «Emitt Rhodes» (1970), el segon disc del «one-man Beatles», el que el primer àlbum solista de Paul McCartney podia haver estat i no va ser. Les meves favorites: «Somebody Made for Me» i «You Should Be Ashamed». En CD, «Slow Train Coming» del tito Dylan, dels seus infravalorats anys 1970 («Man Gave Names to the Animals» em té enganxat, també perquè el Quico Palomar la versiona en directe), i «Made in Japan» de Deep Purple, un disc en directe amb molts bons moments, un dels pocs discos en directe que valen la pena.

*****

Finalment, un breu apunt polític: estic molt content que Puigdemont sigui lliure i que Llarena hagi fet el ridícul davant de tot el món, però no farem res si al Parlament es produeixen espectacles com el de l’altre dia. ERC decep. Al PDECat, Marta Pascal decep. Només la CUP sembla realment entregada a deslliurar Catalunya de les urpes d’una Espanya terminal que vol morir matant, i reconec que malgrat tot no els votaré perquè allà dins hi ha persones que no em cauen bé per la seva actuació personal. De manera que ara mateix no tinc massa entusiasme si calgués anar a votar. Almenys el govern de Brusel·les està fent una bona feina, Puigdemont inclòs (i amb la inestimable ajuda externa d’en Mikko Kärnä -gràcies infinites!-). I penso sortir a defensar la República si és re-proclamada, com ja estava disposat a fer l’octubre passat. S’ha acabat llepar-se les ferides, és hora d’actuar.

Niagara Falls

Aquesta tarda he estat fent backups. I en part això ha estat motivat per un experiment que volia fer. És cert que el meu pla per a aquest estiu és gravar veus de tres àlbums (Santuari, Disfunctional i 1980), així com regravar les veus d’Himnes. Força feina. Però així com en aquests àlbums la feina instrumental està feta i és molt bona, també tenia tot de carpetes separades amb possibles àlbums a fer després. I avui les he ajuntades en un sol projecte. En part, per a reduir l’impacte visual de tantes carpetes. En part, per a tenir en una sola «piscina» les bases de tres projectes diferents, més una carpeta amb idees prometedores que només existeixen com a demos o midis incomplets. Els tres discos eren «A Grècia», «Estratègies al Paradís» i «Duncan Drawings IV». La carpeta de demos, «Wendoline, or when Rickenbackers Eat Pizza».

El resultat és decebedor. De tres discos, només dues cançons són directament singles: l’antiga «MR Blues», pendent d’una nova lletra que resisteixi la prova del temps, i l’antiga «Down Down Blues», una antiga desferra blues de l’horrible «Busco Feina/Accident» que, regravada i sotmesa a un procés de capes, és absolutament memorable, la millor del lot. Però a partir d’aquí la resta és molt irregular, des d’unes poques bases que prometen però que encara necessiten un últim toc que les faci brillar, fins a fracassos estranys i mancats de direcció. No, res aquí no és tan dolent com els desastres del «Busco Feina/Accident». Però sí es tracta d’una reunió de projectes sossos, gravacions on no puc simplement afegir una veu i a córrer, doncs no estan a l’alçada de la meva obra publicada. I per tant les he de deixar per a quan estigui de les veus. O potser fins i tot per a l’estiu que ve, amb alguna sessió ocasional durant el curs per a preparar midis per a tal o qual tema.

Un dels tres discos, el «DD4», només constava de tres cançons, totes elles en estat de demo. Dues són havaneres, i problemàtiques. Tenen molt potencial, però simplement no sé què fer amb les lletres. M’avorreix parlar de vaixells que arriben a l’Havana per a que els mariners es fixin en noies. Això tenia sentit el 1900, amb el desastre del 98 impulsant la nostàlgia. Però ja hi ha un model que les havaneres han de ser així, i el meu intent de trobar nous camins no ha funcionat en absolut. Per a les lletres d’havanera no tinc «àngel». Mentre, la tercera cançó va ser creada per a un concurs de música per a cobla, i en aquest cas sí és una peça molt bona... que va ser un error enviar a un concurs on només devien voler sardanes. De manera que adéu concursos de composició, i aquesta peça la rearranjaré per a eliminar-ne el seu component més problemàtic, l’arranjament per a cobla fet a punta de pistola, i transformar-la en una èpica d’estudi amb orgues i tot, 100% Patinet. I així serà una peça reivindicable davant de qui faci falta.

*****

Que per què no faig sardanes? Una vegada en volia fer una («La Mainadera», la sardana que el meu avi volia compondre però que no va fer mai), no sabia com s’estructuraven, i vaig preguntar qui me’n podia ensenyar, em van dir un senyor... i aquell senyor em va respondre que la meva música no li agradava i que de fer sardanes ja se n’havia de saber! Així que, mancat de cap coneixement sobre sardanes i profundament disgustat per l’experiència, ja no n’he volguda compondre cap. Ni voldré. No m’agraden els ambients conservadors i tancats.

*****

Mentre, «Bongos» està aturat. Un bon amic hi volia col·laborar però des que m’ho va dir està «missing», i no sé què fer.

*****

Fa uns dies vaig fer un darrer retoc al «Te Deum» que vaig compondre per a la Massa Coral. Ara tot és ja definitiu. I s’estrenarà. Fa uns anys ja em van cantar el «Sanctus» del Rèquiem, però per raons de personal no s’havia pogut fer més. El «Te Deum» serà la primera obra completa meva a estrenar-se en concert, i tinc l’esperança que sigui el principi del meu prestigi a Terrassa.

*****

La Ibanez Talman està reparada. I sona 100% Telecaster. La reparació, que ha inclòs recablejat i blindatge de pastilles, és mestra. M’estalvio de comprar una Telecaster americana.

La Yamaha Pacifica la he arribat a tenir com a vendible dins del meu cap. Ahir la vaig poder provar bé i per sort estava equivocat. És bona. Simplement, no és exactament la Strato SSH que havia tingut en ment quan vaig planejar la operació. És una guitarra a la que encara li he de trobar el seu espai sonor. Però la retindré. El seu esforç m’ha costat.

*****

«Ja ho sabeu, estic en contra de la UE i de la nostra pertinença a ella. Però precisament: això ja no és el somni de Jean Monnet, és una cruel caricatura que es comporta a tots els efectes com un supraestat totalitari. Ens mereixem això? Clar que no! Però està clar que hi ha massa estats dins la UE que pensen en els termes més inhumans possibles i que això ja ha afectat al projecte de la UE fins a convertir-lo en la cosa més degradant del món. Fins al punt que ja només serveix com a exemple màxim de com no s’han de fer les coses, des de la moneda única fins a la Unió com a simple monstre burocràtic o la pèrdua del nord pel que fa a drets humans i democràcia. En tot cas, com diu un dels nostres companys, la implosió de la UE ens acabarà duent a la III Guerra Mundial? És certament una possibilitat inquietant. I per això encara ens ha de saber més greu que tot s’hagi fet tan malament. I mirar de separar-nos-en i fer ranxo apart en la mesura que ens sigui possible.»

*****

En un post sobre l’absurda limitació dels tres minuts trenta segons:

«Les discogràfiques i la seva total manca de criteri. Per què et penses que no en vull saber mai més res? Entrega'ls un "Corrupció Automobilística A Liechtenstein" i que no hi vulguin veure més enllà dels nassos. Vagin a regar!»

En un post sobre la desesperació d’un amic:

«Un contracte discogràfic mai no hauria d'haver estat un prerequisit per a poder existir. N'estic fart del mur que han aixecat les grans discogràfiques entre nosaltres els músics independents i el gran públic, mentre bombardegen aquest últim amb merda. Cal canviar-ho.»

Fa uns dies vaig tenir un altre desengany, aquest cop amb un programa de TV. Reconec estar molt sensible, però no és per menys, doncs pel simple fet de no tenir contracte discogràfic ni em responen els correus. I a quasi 43 anys continuo essent un aspirant, malgrat ser un dels millors músics de Catalunya. És molt injust, i tindré molta memòria.

En fi, toca endegar una carrera literària. Espero que hi haurà editors i crítics sense tants fums...

*****

Fi de l’abonament de la mare al Liceu. Millor per a mi.