Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dissabte, de febrer 17, 2007

Penya, podem dir que la Fender Stratocaster XII és en camí. Dimarts sabré quan m'arriba, i a pagar-la en tres o quatre cops. Aquí havia parlat molt de la Rickenbacker de 12 (models 330/12 o 370/12), i durant molt temps ha estat l'única guitarra que he mirat de cara a tenir una elèctrica de 12 cordes. Però era poc menys que impossible portar-la jo dels Estats Units (enormes despeses d'aduana, i a més no podia dur la guitarra amb mi a l'avió, sinó que havia d'anar amb les maletes, amb el risc que arribés aquí trinxada), i els minyons de Rick porten tal desgavell pel que fa a la exportació que aquí era pràcticament (o sense el pràcticament) impossible comprar-la nova (i és una guitarra prou cara com per a que fins i tot a eBay Europa sigui molt difícil comprar-la per internet). Moments de desesperació. Abans d'anar a per una Strato normal, vaig decidir fer una mirada al Google. La primera que vaig veure, una Danelectro-Corea de 12, barata, sembla que ja no la fan. Però en un racó d'una web vaig veure una guitarra que em va sobtar: una Strato de 12. Jo sabia que Fender havia tingut un model de 12 cordes entre el 1965 i el 1969, la Electric XII, basada en la Jazzmaster, però em quedí parat en veure "Stratocaster XII, Limited Edition". Vaig anar a la botiga ¡i la tenien en catàleg! Per 979 €, que és com la meitat del que val una Rick, i les crítiques que he llegit entre ahir i avui a internet són, en general, bones. Encara no sé si m'arribarà en blau o en "sunburst", ni si m'arribarà en deu dies o en tres mesos. Però bé, se m'està solucionant un problema que en principi era molt difícil de resoldre. A més, sembla que l'instrument és tan capaç d'acostar-se al "so Roger McGuinn" com de proporcionar tons suaus com els d'alguns passatges del tercer disc de la Velvet Underground (això darrer m'ho ha observat el Ferran Baucells, que per cert és, per tercer cop, semifinalista del Proyecto Demo amb els Tired Hippo. Felicitats des d'aquí). En fi, que estic content.

divendres, de febrer 02, 2007

Ha arribat el theremin! Muntat pel mestre Adrià Font. Una obra d'art. Única cosa, l'antena de volum funciona més com un switch que com un regulador. De totes maneres m'ho ha fet notar ell mateix, i tenint en compte que s'hi ha tirat prop d'un mes se li perdona. Això sí, el bichu té la seva dificultat, sobretot perquè tot el registre agut es mou en un radi d'1'5 cm. al voltant de l'antena de freqüència i és complicadot obtenir la nota que tu vols. De totes maneres pot quedar imponent en un concert de To Be, ni que sigui com a màquina dels sorolls.
Per cert, a l'anterior entrada m'oblidí de comentar l'audició de cant de dimarts passat, 29-G. Just abans estava nerviosíssim, perquè una (que vaig haver de fer amb partitura) era un lied de Schubert molt bonic però EN XINÈS!!!!! O almenys és la sensació que em va donar, i és clar, era dificilíssim de pronunciar (gofeschrügenlibenaufdoitscheinaugen...). I l'altra (una d'en Sinatra) era moralment obligat cantar-la de memòria (i ara em venen a la ídem aquelles delicioses frases sobre els nostres amics els coladors). D'alguna manera vaig sortir-me'n amb una certa dignitat, però en un escenari prefereixo el DX-7... Això sí, el Dani García és un megacrac al piano.
Ah, i per acabar, recordeu-vos que avui fa 125 anys que va néixer James Joyce! N'he llegit (traduït) el Dubliners, el Retrat, l'Ulisses (que no veig que sigui tant caòtic, però és millor el capítol 18 que l'1) i, en euroanglès, dos capítols del Finnegan's Wake (arriba un moment que et perds, aquest llibre sí que és caòtic). També algun que altre poema (més per l'ona Syd Barrett de Golden Hair que pel mèrit intrínsec). I no sé res d'Exiles, sóc innocent. En tot cas, per a mi és una mena de Jimi Hendrix de la Literatura, obrint moltes i noves possibilitats i marcant a molta gent, tot i que potser sense les llumenetes que feien tan accessible aquest darrer.

dijous, de febrer 01, 2007

Porto dies i dies pensant en una pregunta impossible: què puc dir de nou sobre la Stratocaster? Especialment perquè, si no s'entra en detalls tècnics tipus com ajustar una pastilla, aviat està tot dit. Si algú em pot ajudar, endavant.

Almenys, sembla ser que en un màxim de dos dies tindré el famós-theremin-de-la-punyeta, soldat pel magnífic Adrià Font (això sí, sortirà car). I tinc una mena de mínima versió, en plan joguina, d'una cítara, que sona molt bé, preparada per a eventuals gravacions.

Sobre l'assumpte Carretero, a mi em fa por. No tant pel que digui (com a mínim des de fora se'ns veu apagadets, potser no tant vist des de dins), sinó perquè tots recordem què va passar amb el pa amb suc farà cosa de trenta anys.