Average Night At The Whiskey

La tan publicitada pujada de pensions de Pedro Sánchez és, en el meu cas, de 17€. Generosos.

*****

Serà una tardor econòmicament dura, però si hi sobrevisc podré començar un període més relaxat. A partir de febrer, si no hi ha casa, hi haurà LL1612 i micro Shure SM-58 (per sort, no molt car), i tanco el tema equip. I, com a productes culturals que fa temps que m’ocupen però que per preu no m’anava bé de comprar, els box-sets «Made in California» dels Beach Boys i «Sgt. Pepper» dels Beatles, i el llibre de fotografies antigues «Terrassa 1865-1965». Amb una mica de sort, a finals d’any descansaria a la fi.

Reconec que també m’agradaria estrenar el 2020 amb casa. Això serà el més difícil.

“Esta madrugada he terminado de escribir una misiva que tengo que mandar al banco dentro de tres días. Y en ella hago mi último intento de que me concedan una hipoteca. Si no, me tendré que ir a partir de febrero, que es cuando termino de pagarlo casi todo. No soy optimista. De hecho, ahora mismo estoy nerviosísimo y apesadumbrado. El futuro lo tengo muy negro. Y mi único crimen es no tener casa y vivir de una pensión claramente insuficiente. Es muy triste saber que tengo que comprar casa urgentemente y que no me dejan empezar nunca. Llevo dieciocho años esperando y no veo la luz al final del túnel. Todo es una aberración.”

De fet, abans d’ahir 24 vaig notar-me estrany, com a punt de tenir un atac d’angoixa. Vaig haver de prendre una pastilla i sortir de casa a prendre l’aire.

*****

Una cambra d’eco és una tècnica antiga per a obtenir reverberació en estudi. Era, literalment, una habitació feta amb materials acústicament brillants, on només hi havia un altaveu amb el seu amplificador en un extrem, i un micròfon a l’altre. Així, des de la taula de mescles s’enviava un senyal (normalment el senyal que venia de la cabina de gravació -els cantants i músics-, doncs era molt normal gravar cada pista amb la reverb inclosa) a l’altaveu de la cambra d’eco, i el retorn de senyal era mesclat amb el senyal de la cabina de gravació i gravat en una pista del multipista. Que es volia reverb estéreo? Només calia disposar adequadament dos micròfons dins la cambra d’eco. Si aquelles veus de principis dels 1960es sonaven tan particulars, era per això. Algunes cambres d’eco eren particularment famoses, com les d’Abbey Road (una per a cada estudi, i no funcionava bé intercanviar-les) o Gold Star (on poca gent sap que n’hi havia dues, i Phil Spector va acabar fent-les encadenar per a màxima reverb -i Brian Wilson a “Good Vibrations”). És una tècnica obsoleta (ara hi ha reverbs digitals, molt més flexibles), però tenien l’avantatge de ser el fenòmen real (una reverb digital, per contra, treballa amb un nombre gran però limitat d’imatges, i en certs casos pot generar problemes de fase en combinació amb altres efectes que treballin amb fase d’ona).

*****

El “retard de cinta magnetofònica” era una tècnica analògica per a l’obtenció d’eco. Es necessitava un magnetòfon amb capçals diferenciats de lectura i gravació, amb el de lectura disposant de sortida pròpia per a poder ser “escoltat” per si mateix a la taula de mescla. Llavors només calia posar en marxa la cinta, enviar el senyal a retardar al capçal de gravació, i pujar el nivell del retorn. Si es volien diverses repeticions, només calia dur el retorn de nou al capçal de gravació. Per a qui no ho “vegi”, el que passava era que entre la gravació i la lectura passava un temps mínim, degut a que la cinta trigava aquest temps a moure’s des del capçal de gravació al de lectura. Hi va haver unitats professionals que permetien obtenir l’efecte en directe (les més famoses són la Meazzi multicapçal italiana i la Binson Echorec II de disc magnetofònic, famoses per Hank Marvin i David Gilmour). De fet, encara ara hi ha pedals de delay analògic, emprats pel seu so particular, menys net que el dels delays digitals (“escriure” i llegir d’una simple memòria informàtica comandada per software), però molt més càlid.

*****

Parlaré ara d’una tècnica de gravació que no he aplicat encara, però per a la que tinc l’equip necessari, si bé no l’espai. És la tècnica M-S, una tècnica de gravació estéreo microfònica amb total compatibilitat mono. Empra dos micròfons posats junts, un cardioide i un figura de 8. El cardioide va a un sol canal de la taula, al centre de la panoràmica estéreo. El figura de 8 passa pel que s’anomena una matriu, que ben poques vegades existeix com a aparell comercial (però sí com a plug-in VST, fins i tot gratuït) i que en realitat vol dir que el senyal va a dos canals de la taula totalment panoramitzats cap a cada cantó, l’esquerre tal qual i el dret amb fase invertida. I llavors els tres canals es mesclen junts. Això fins i tot permet graduar l’obertura estéreo, simplement variant el volum del cardioide. I la compatibilitat mono ve de què el micròfon figura de 8 està en dos canals, un d’ells totalment invertit. Passeu-ho a mono, i el figura de 8 queda totalment cancel·lat. En tot cas, per a què passar el figura de 8 per tota aquesta complicació? Doncs perquè en captar el so per dues bandes oposades, el so de cada banda arriba a les dues bandes amb una mínima diferència de temps, i invertint un dels canals el que fem és que a cada un dels dos canals es destaqui allò que li arriba primer, el que crea un panorama estéreo extrem. Mentre, el cardioide ha captat només el que té al davant, i quan l’entrem en mescla obtenim amplitud de panorama a voluntat. Funciona tan bé que és el mètode estéreo preferit de les emissores de ràdio FM.

No cal dir que s’ha d’enregistrar en tres pistes de multipista àudio, una pel cardioide i dues (o una estèreo) pel figura de 8.

Good Night At The Whiskey

A 20 d’agost, vint-i-quatre hores després del gran fiasco, tinc ja un parell d’opinions: bones cançons, però falla la producció i, sobretot, no acaba de ser cap avenç sobre allò ja conegut, sobretot en ser un àlbum més fet amb sintes. Jo també he començat a rumiar. A partir d’ara tot anirà molt més lent amb aquest disc, l’”Estratègies”. De moment, el que tinc és una primera versió del disc que mostra potencial però que només el realitza ocasionalment (sobretot a “Mi Coche No Es Para Mí”, antiga “Ondas Do Mar”, on sembla que sí he trepitjat nou territori). Part del problema és que moltes de les cançons han estat “augmentades” a partir de bases que ja tenia i que eren problemàtiques (“Mi Coche..” ha estat molt escurçada i duu la tècnica de l’editatge i sobreimposició a un nou nivell artístic, però d’altres s’han quedat en versions més luxoses però encara “verdes”). I ara el que tinc (i no és poc, venint d’on venia) són “models” que m’indiquen una direcció, i pistes de multipista que en si mateixes són un nou principi per a determinats temes. La bateria amb molts greus és també part del so que busco, ple de dinàmiques. I a partir d’aquí, la idea és prescindir de les bases preexistents tant com sigui necessari, regravar amb millors sons, compondre insercions i ponts pels temes més repetitius (de manera que deixin de ser plans, vull dinàmiques), i fins i tot canviar de tonalitat un parell de temes (les dues havaneres semblen començar igual, i canviar de to una d’elles trencaria la monotonia). També cal pensar com introduir guitarres en punts concrets… i al final m’he de rendir al fet que l’àlbum demana veus, que no sé quan podré gravar. Almenys aquesta matinada he estat fent un parell de feines que sabia que podia fer “mecànicament”: fer una subtil remescla de “Mi Coche...” per a que s’hi puguin posar veus còmodament, i recollir en un arxiu de text les lletres ja escrites per a alguns dels temes. No totes es podran fer servir: per exemple, mentre “I'm A Honda With Me” és la meva segona havanera i té una lletra molt meva i molt convincent, “Scitòibitna” és la meva primera havanera i la lletra és un perfecte desastre. En general, poc podré aprofitar. Sempre puc mirar què hi ha a la carpeta de Wendoline, per si puc aprofitar alguna cosa en aquest apartat. Una manera de resumir tot plegat és la paraula anglesa “overhaul”. Cal reformar-ho tot, i que res no sigui sagrat. Així que ja tinc feina per a les matinades de tardor.

*****

També he fet números pel 2019. Només dues coses importants a comprar: la LL1612 i una torre d’ordinador nova. Les dues coses, sense recórrer a préstecs. I quan acabi, a partir de final de 2019, tornar deute.

Això si no surt casa. No sóc gens optimista. M’agradaria viure a qualsevol altre país.

*****

Torno a escoltar-me la mescla mono de 1967 del “Sgt. Pepper” dels Beatles. Apart de l’ADT a la veu de John Lennon a “Lucy...” i de “She’s Leaving Home” pujada mig to, no noto massa diferència, la veritat. Ho dic perquè tothom diu que és la nit i el dia. Una altra cosa és que la mescla en mono sigui l’àlbum tal com el van aprovar els Beatles, i llavors és important conèixer-la.

En tot cas, és just reconèixer que el “Sgt. Pepper” m’ha influit moltíssim, sobretot a nivell de tècniques de gravació, i que quan el vaig escoltar per primer cop el juny de 1988 em va impactar moltíssim. En aquell moment ni em plantejava ser compositor (en aquest respectiu, va ser l’amic Glass el que es va endur la medalla), però el 1988 res no m’havia preparat per a intentar un “Sgt. Pepper” jo mateix. Simplement, fer classes de solfeig i tocar la flauta de bec i percussions Orff no em preparava sinó per a ser un músic de conservatori normal i corrent. Ni tan sols no entenia com funcionava un estudi de gravació, pensava que la música es gravava “a l’aire” i totalment en directe, i que qualsevol cantant de la ràdio tenia una feinada enorme a escriure la seva música a mà en una partitura, aprendre-se-la i, només llavors, “materialitzar-la” en un single de vinil. No va ser fins molt després que vaig descobrir l’estudi de gravació en la meva primera visita a Paramètric Estudis, que vaig acabar estudiant Enginyeria de Gravació a Crash de Manresa, i que vaig acabar muntant-me el meu propi estudi domèstic mentre llegia munts de llibres sobre tècniques de gravació. Reconec que m’agradaria tornar a intentar un disc ambiciós. A veure si me’n surto.

Bad Night At The Whiskey

En tres sessions (16 a 19 d’agost) he fet un àlbum instrumental amb dos objectius: 1) tenir alguna cosa a oferir, vist que ben poques veus gravaré si dormo de dia; i 2) donar sortida a tot de cançons que feia temps que pul·lulaven pel meu disc dur. I aquest és el problema: cançons que mai no havia sabut com acabar o què fer-ne, cançons soses o que no havien sortit bé. El tipus de cançó que no és tan dolenta com per a consignar-la a un back-up i esborrar-la, però que a la vegada es resisteix a entrar en un àlbum perquè no acaba de passar el criteri de qualitat. I que de tant veure-la per allà enmig t’acaba cremant. Clar, m’ho he batallat, a partir de gravacions que s’havien arrossegat durant molt de temps i que ja duien la seva bona pila d’overdubs. I fins i tot així, en algun cas la cirurgia ha estat tan radical que es pot comparar a la meva feina al “Corrupció”. Però no amb tan bons resultats. Ho he passat a uns pocs amics per a demanar crítiques. La veritat, sona dificultós, desparell, desorientat. No sé si estic massa a prop del final del disc i no m’he sabut distanciar encara del merder que han estat aquestes sessions, o si de veritat Lluís Paloma “Patinet” ha fet el seu primer gran fracàs (si no hi comptem el desastrós “Busco Feina/Accident” de 2006, d’on per cert provenen algunes de les cançons, i això explicaria una part dels mals). En fi, probablement sortirà pel setembre, però tant pot sortir com a “Estratègies al Paradís” com com a “Duncan Drawings IV”. La reacció dels meus amics més propers ho decidirà. El meu “Around The Sun”, potser?

I encara hi ha sobrants a la carpeta Wendoline. Les cançons que ja no sé ni com agafar. Necessito vacances. No les estic tenint. Que bonica, la platja.

*****

Va venir El Preparao i la que es va liar. Suposo que venia a això, a provocar. Familia Reial = gentussa. Almenys dimarts vaig poder ser a El Catllar. Vull poder fer més pels presos.

*****

Ahir va morir un home a Terrassa, en un cotxe que es va endur l’aiguat. Es veu que va ser espectacular. Mentrestant, jo dormia…

*****

“Hot Space”, de 1982, és el pitjor disc de Queen. Van intentar actualitzar-se i l’invent se’ls va sortir de mare, i a més no passaven pel seu millor moment com a grup de gent que es troba en un estudi. És això, un disc molt 1980es en el que no es van acabar de trobar.

“Around The Sun”, de 2004, és el pitjor disc de R.E.M. I aquí no era tan un problema de les cançons originals com de què les van gravar massa lentes i després es van passar mesos i mesos donant-los voltes amb overdubs fins que al final ja estaven deprimits d’avorriment. Crisi creativa en la seva accepció més espectacular. Sintes a tot arreu. Tot superpolit fins a robar-li l’energia. Fins i tot Michaelo Stipe no se’n va acabar de sortir amb les lletres. Es van fotre una hòstia de nivell Rita Barberá.

“Summer In Paradise” és el pitjor disc dels Beach Boys. O de Mike Love, i amb això ho diem tot. Gravat amb una beta de Pro Tools en un ordinador Mackintosh Quadra el 1992, sintetitzat en un 90%, amb guitarres heavy i un so pobre i estèril, el disc conté mals temes propis, males versions de clàssics del grup, males versions de clàssics d’altres artistes, efectes de DJ, veus computeritzades xungues… i Brian Wilson no hi era per enlloc. En van vendre menys de mil. La distribuidora va tancar. Quinze hòsties de nivell Rita Barberá.

“Having Fun With Elvis Onstage” és el pitjor disc d’Elvis Presley. Compilat pel seu mànager quan va descobrir que podia treure un disc d’Elvis parlant sense haver de pagar res a RCA com amb un disc d’Elvis cantant, el disc consta exclusivament de gravacions en concert d’on s’ha tallat tota la música i Elvis simplement parla amb el públic entre cançó i cançó, sense que res tingui cap ni peus. Un artefacte divertit si un té una ment molt perversa (o no li agrada com cantava Elvis Presley).

Tots els discos d’Operación Triunfo són el pitjor disc d’OT. On no n’hi ha, no n’hi ha.

Lo Somni

Lo Somni, 12-8-2017.

He tingut un somni, molt bonic. Estava jo recordant un pis que havia vist i em preguntava si seria possible… i llavors la mare em suggeria d’anar a visitar-lo a veure si valia la pena, hi anàvem, trucàvem a l’intèrfon, ens obrien, pujàvem les escales, ens obrien a la porta del pis… preciós, espaiós, molt semblant a casa estèticament… i preguntàvem el preu i ens deien que en altres moments de l’any era més car però que en vacances (ara) el preu era de 5000€, i jo li preguntava entusiasmat a la mare si els tenia. Aquí s’ha interromput el somni, tot i que he trigat uns segons a despertar-me del tot.

Clar, si no existissin les hipoteques i tot es reduís a demanar un préstec personal per una determinada quantitat màxima, ja faria anys que viuria a la meva pròpia casa i sense donar la tabarra. O si els bancs com el meu actual no fossin una colla d’avorrits sense cap mena de ganes d’ajudar a clients atrapats com jo. Vull deixar el meu banc, però no sé on anar. I necessito trobar casa com sigui. És urgentíssim. I si pot ser amb préstec personal, millor que millor. Tot i que em tocarà fer un darrer intent, simplement per a carregar-me de raons. Poc entusiasme.

Mentre, tothom en el negoci insisteix que has d’aportar les despeses més el 20%, seguint les recomanacions del Banc d’Espanya (actualment el seu president és Pablo Hernández de Cos). I entre que els preus no són precisament assequibles i que les despeses, depenents en part dels preus, són desproporcionades, aquí no hi ha qui pugui comprar. A sobre, si un vol llogar, els preus són igualment desproporcionats, se’t solen demanar fiances o grups de mesos de cop, i els contractes duren només tres anys, després dels quals hi ha d’haver revisió i et poden pujar el lloguer tot el que els doni la gana (= expulsar-te).

Així que tot és una merda i em sento molt radical. Què he de fer? Ocupar en cadena pisos buits de bancs, fins que algun dels bancs es comporti amb un mínim de senderi i me’n vengui un en unes condicions de préstec normals? Que no ho veuen que tot plegat és un despropòsit?

I mentrestant no paro de llegir articles seriosos i ben documentats que descriuen el sistema bancari espanyol com una casa de barrets on l’únic que importa és carregar-li les pèrdues al contribuent i concentrar tant com es pugui el negoci bancari en les mans dels «quatre grans», mentre la «creativitat comptable» tapa les enormes pèrdues que tenen tots. En fi, un desastre.

Mentre, el govern de Madrid fa com si sentís ploure.

*****

En un post de Facebook sobre Mark Knopfler he dit la meva opinió: em sembla correcte. Ni molt bo ni molt dolent. I he fet constar que m’he escoltat tota l’obra de Dire Straits. Doncs m’he sentit a dir de tot, des d’ignorant a troll. Clar, un acaba decebut. (Com a guitarrista sí que em sembla molt bo; simplement, com a compositor «no acaba de ser», té hits però no hi ha cap disc dels Straits que sigui ni molt menys perfecte, i com a autor en solitari va punxar ràpidament. Una altra cosa és si un els vol incloure entre el bo i millor dels 1980: perfectament possible, en una dècada que va comptar amb uns pocs bons discos però que qualsevol recull de hit singles us revelarà com d’horrible va ser per als que la vam haver de patir amb una ràdio al costat.)

*****

15-8-2018:

He decidit no comprar l’ampli BOSS Katana. Prefereixo esperar un temps per raons econòmiques i llavors veure si realment el necessitaré o no. Per tant, només em queda fixa la Yamaha 1612 ARE, i també s’haurà d’esperar una mica.

De manera que tinc el disseny complet d’un estudi perfecte, però no el podré realitzar en anys.

Llavors, mirar com em pago cert moviment que vull fer, de cara a començar a importar. Invertint en mi mateix. No sé si sortirà bé. Seria de cara a l’hivern. Cal rumiar...

Fairchild 670 Dream

Aquesta tarda (9 d'agost de 2018) he acabat les lletres per al meu àlbum "1980", i estic molt content amb elles, totes plenes de significat. Pot ser un àlbum molt bo.

L'altra raó per la qual estic content d'haver acabat aquestes lletres és perquè eren les últimes que necessitava acabar aquest estiu, així ja només em falta gravar veus. Encara que, i aquesta és la part trista, en vint dies no hi ha temps suficient per gravar les veus de quatre àlbums. Si acabo dos ja podré estar molt content, i necessitava els quatre per setembre. No vull haver de deixar dos àlbums sencers per a l'estiu de 2019.

Almenys, l’a la fi titulat «Irving Park in the Dark» (evolució bona de l’»Estratègies») ara funciona molt bé, funciona com un tot. Li he suprimit «Edmund Fitzgerald» (l’antiga «Ondas de Mar», que mai no ha arribat a caminar) i li he afegit tres temes que em convencien més... un dels quals és la base de l’antiga «Crucifixió», que en el seu lloc definitiu impacta (i ja té lletra!). I crec que ja he decidit la portada i tot.

Al final del procés han sobrat cançons no tan bones, moltes de les quals amb lletra, que han quedat recollides en una carpeta que avui he reanomenat com a «Estratègies al Paradís II», posant també com a carpeta pròpia les idees fragmentàries de «Wendoline». Però amb totes aquestes idees i bases prefereixo no córrer, esperar fins a la tardor i repensar-les bé de dalt a baix, no deixen de ser idees per a almenys un altre disc complet ... que ja arribarà algun dia.

*****

Tinc un problema amb el meu distribuidor de música a internet: les seves noves normes no em permeten signar la meva obra com a Lluís Paloma, ‘Patinet’ (únic artista), com havia fet sempre i mai no havia tingut cap problema. Estic mirant d’explicar-los-ho i a veure si entren en raó, però em puc trobar havent de tancar parada i havent de buscar un altre distribuidor. Un problema estúpid. Clar, no vaig a modificar tota la feina feta durant catorze anys (portades, entrevistes, publicitat, metadades, treball web...) només perquè una empresa ha fet malament el seu llibre d’estil.

*****

La meva falta de vehicle propi, tot i que molt positiva en altres aspectes, està tenint una conseqüència negativa: encara és hora que em pugui deixar caure per Lledoners. I no hi estaria de menys. Especialment el proper dia 17.

I vull mobilitzar-me. M’he passat tot el curs 2017-2018 políticament immobilitzat per agenda, i vull revertir-ho. Bé, almenys estic apuntat a la Crida per la República… Això sí, hem de passar per damunt dels setanta diputats del Parlament, tan autonomistes, o no farem res.

*****

La nit passada me l’he passada documentant-me sobre la llengua occitana i les seves variants. Voldria aprendre occità, per a mi és la llengua bessona del català, i parlant-la podria també ajudar els seus parlants en la seva lluita diglòssica contra una França tan desastrosa per a les llengües com l’estat espanyol. Així que no és només un desig cultural sinó també polític.

Desgraciadament, a Catalunya només s’ensenya occità a Barcelona, Lleida i (si la comptem com a Catalunya, cosa que no tinc molt clara) la pròpia Valh d’Aran. Ningú no ha pensat que almenys a les altres ciutats importants de Catalunya (L’Hospitalet, Terrassa, Sabadell, Badalona, Reus, Manresa, Granollers, Girona, Tarragona, Martorell…) hi pot haver quòrum de gent i, més important, que no tothom té una determinada tarda lliure a la setmana per a baixar a Barcelona a rebre classes. Jo mateix estic segrestat a Terrassa durant tot el curs per la meva agenda. Clar, em trobo que no puc assistir a classes a Barcelona. I m’agradaria no haver-me de rendir, però sóc en primer a admetre que no és el mateix aprendre amb pdf’s en estones perdudes que ser a una classe amb un professor i uns altres alumnes parlant i fent feina de la bona. És com si hagués de fer el ridícul sense voler-ho.

Almenys tinc localitzada la seu del Cercle d’Agermanament Occitano-Català, al carrer de la Providència, 42, de Barcelona, en ple barri de Gràcia. I tenen llibreria. http://caoc.cat/

*****

I encara no he anat a la piscina de Vallparadís. Potser que faci un pensament...

Moonlight Banning Blues

Dies de pensar molt.

*****

La primera cosa que he decidit és abandonar el pla “Warm Audio”, doncs en conjunt és molt onerós quan tinc un problema d’habitatge greu. Només mantindré a l’agenda la Yamaha LL1612ARE, doncs crec que aquí hi puc arribar i no vull prescindir d’una enorme eina de directe. Pot ser que necessiti un ampli de directe amb certs efectes i sense vàlvules però que soni bé, i si no vull que sigui un Roland Blues Cube Artist puc anar a un BOSS Katana d’algun tipus, que és sensiblement més barat i sona força decent. Llavors tinc apuntada una llista de micròfons, però cap urgent, poden esperar a que hagi trobat casa.

*****

Em falten escriure sis lletres, cinc pel “1980” i una per a l’antiga “Crucifixió”, que amb nova lletra estic pensant que podria ser una bona pista fantasma pel “disc de barreja” que he pogut posar en llista fa dues setmanes. De passada podríeu tornar a sentir la darrera interpretació com a baterista del Ferran Valldeperas, i això és molt important.

*****

L’altre dia ja vaig poder gravar cinc veus pel “Disfunctional”. Quatre estan mesclades. Que difícil és mesclar-me quan canto. Vaig haver de posar-me dos compressors, EQ i reverb. Però no em gravo la veu solista a dues o tres pistes: estic buscant un so diferent i més espontani. Tot i que m’he de gravar per seccions. De moment el micro és l’ADK a51s de sempre, via la taula Behringer. No he trobat encara com gravar-me via Tascam US-16x08.

*****

Tampoc no em queda clar com em funcionarà cert pla que vull operar al meu rack quan hagi fet certes gravacions fora de casa aquesta tardor: instal·lar-hi el segon Tascam US-16x08 i dedicar-ne les entrades i sortides de línia a connectar-hi els meus tres compressors analògics, de manera que: 1) siguin accessibles des de Cubase; i 2) pugui eliminar del rack el patch bay, que no faig servir perquè no recordo on és cada cosa ni tinc prou cables. Evidentment, el tema és que no em vull trobar que les entrades i sortides dels compressors sonin incontrolablement junt amb tota la resta d’audio o que fins i tot es posin a fer feedback per damunt de la música. Toca rumiar i documentar-se... En tot cas, si l’operació és factible, també posaria en el lloc del patch bay el meu amplificador d’auriculars Alto, que ara mateix està mort de riure damunt dels CDs. Sobre per a què vull emprar compressors analògics superbàsics quan se suposa que els que ja porta de sèrie Cubase són millors, la resposta és: sons i experimentació. En altres paraules, cada compressor analògic es comportarà de manera diferent, i això es pot emprar creativament per a canviar el caràcter d’una determinada font sonora. Ja sé que un Alesis 3632 o un DBX 266xs no són precisament Fairchilds o UREIs 1176, però ja que els tinc val la pena que els expremi. O no?

*****

Les tres novetats d’aquesta matinada són: 1) a la fi he pogut pujar bé el Harbingers per a que me’l pugin a Spotify, iTunes, etc.; 2) he demanat la correcció d’autoria al Random Rain (ara apareix arreu atribuït a Lluís Paloma i a ‘Patinet’); i 3) he demanat de treure d’internet l’àlbum-demo del Requiem, tant perquè era una demo com perquè he refet el treball de punta a punta i pot ser que a llarg plaç se’n faci concert, que gravaria professionalment (també he tret l’àlbum-demo el meu Bandcamp). Amb el que em quedo amb vuit àlbums oficials, a l’espera de veure com acaba la regravació de les veus d’«Himnes», potencialment la darrera substitució abans d’anar exclusivament endavant.

*****

Ara falta estar despert de dia, no de nit.

*****

Sobre el merder dels CDR divendres, que aprovo totalment:

«Reconec estar disgustat amb ERC i amb el PDECat. Almenys en les seves versions del Parlament i les respectives seus nacionals. En canvi, Waterloo funciona molt bé, i el carrer també. També les bases d’ERC i del PDECat, i la CUP porta una temporada funcionant bé. De manera que en realitat només setanta persones en tot el moviment estan fallant, el problema és que són al Parlament i l’arruïnen com a pota important. No només és comprensible que milions de persones al·lucinin en colors: demanen de passar a l’acció, i això és exactament el que divendres van fer els CDR, amb més o menys encert. Cal superar els partits? Jo crec que sí, a partir del moment que s’ho estan carregant tot. Potser, com vaig llegir-li a algú fa uns dies, el que cal és un moviment. La Crida, a la que m’he apuntat, pot ser-ho. L’ANC, de la que sóc soci, ho ha estat durant molt temps i encara ho pot tornar a ser (però primer ha d’aconseguir una cúpula on, com a mínim, les persones amb carnet siguin una minoria molt reduïda). Falta veure si una de les dues arribarà a ser el desllorigador que necessitem. En cas contrari, ja no quedarà més remei que l’organització directa del poble català en alguna cosa que potser no tingui ni cúpula ni portaveus, per si de cas. És molt bèstia, però reconec que a aquestes alçades molt pocs poden defensar encara uns partits, ERC i PDECat, que en la seva versió del Parlament han tornat a l’autonomisme més tronat i pensen només a guanyar unes eleccions autonòmiques que per a la resta de nosaltres han perdut qualsevol sentit. I que, en aquest mode, només fan que dinamitar tot el treball i l’esforç de milions de persones per a instaurar una República de Catalunya que és més necessària que mai. O què volen aquests dos partits? Que arribem a haver d’aguantar un 155 II sota Pablo Casado? En fi, molt, molt trist.»

Incel

He afegit una nota a l’inici del post http://lluispaloma.blogspot.com/2018/02/fart.html. Mirada amb distància, és molt bèstia. Tot i que em va mantenir calmat i fred força mesos. Està clar que estaré sol tota la vida, que més val que ho accepti, que he de mirar de muntar-me la vida el millor que pugui sense dependre de ningú, i que, per cap raó tangible, el meu èxit social es limita quasi exclusivament a homes. Especialment a l’hora de parlar d’aquest tema: les dones es mantenen multitudinàriament allunyades, ni tan sols no s’adonen que hi hagi un problema.

Però difícilment n’hauria parlat aquí si no fos perquè, en una de les meves cerques d’articles a internet, un enllaç m’ha dut a una paraula que m’ha intrigat i que m’ha dut a tot d’articles que m’he llegit. Articles que parlen de tota una comunitat als Estats Units, els «incels» (abreviació d’«involuntary celibate»), molt connectada amb l’extrema dreta i on alguns dels seus membres han comès assassinats múltiples. És evident que amb aquests extrems no m’hi identifico en absolut, com tampoc amb l’obsessió que te tota aquesta penya amb acomplir amb els estàndards socials de bellesa, una obsessió que a mi ni em preocupa. Però la veritat, hi ha altres aspectes amb els que m’he identificat profundament, sobretot dos: 1) la crítica al feminisme, amb el seu supremacisme femení implícit -jo estic per la igualtat en tot, i per unes relacions de gènere pacífiques i amables- i la seva permanent criminalització «dels homes», així, en general i sense distinció, creant així a tot un gènere femení superb i cregut a la vegada que temerós; i 2) la terrible desesperació d’aquella gent, necessitats d’autèntica estima i afecte, enganxats als xats de la comunitat perquè és l’únic lloc on han pogut fer amics en un món on el bullying és la norma, amb les seves biografies destruïdes només perquè la persona que tant necessiten ni hi és ni hi serà ni ha nascut. Així que crec que, amb les distàncies obligades amb una comunitat de valors tan conservadors, he d’acceptar que sóc un incel d’esquerres, i que això no podrà canviar mai simplement perquè aquella noia dolça i amable que havia de canviar la meva vida i que jo anava a batallar-me perquè volia que fos la meva igual simplement ni ha existit ni existeix ni existirà mai. I que aquella autoestima que a vint-i set anys em va fer moure per a trobar aquesta persona i declarar-me-li, simplement ha desaparegut del tot i per sempre, precisament perquè la meva cerca em va dur a situacions emocionals simplement terribles. I tampoc no hi ajuda que, a l’inrevés del que passa amb aquella pobra gent als Estats Units, simplement no hi hagi cap causa racional per al que m’està passant. Estic a un munt d’agrupacions musicals, a un grup literari, faig bonament el que puc en política, participo en tota mena d’esdeveniments públics a dins i a fora de Terrassa, sóc creatiu en maneres que poca gent al nostre país ho és, em preocupo d’oferir una conversa interessant i en general tinc la sensació que ho aconsegueixo, he emergit dels meus anys més foscos com un exemple a seguir pels meus companys de salut mental, i tinc una mentalitat força oberta. Fins i tot, les només tres dones no familiars que s’han preocupat de conèixer-me bé com a amic diuen meravelles de mi. En aquestes condicions, poder conèixer dones interessades en mi hauria de ser el més normal, i jo hauria de tenir oberta la porta a un univers emocional al que tothom qui conec hi te accés amb normalitat.

I, en canvi, és obvi que alguna cosa no funciona. El meu ampli cercle d’amistats consta quasi exclusivament d’homes. Les dones que conec són quasi exclusivament les nòvies o dones dels meus amics, i lògicament no m’interessen. Quan alguna dona que conec no té parella, o no té cap ganes de trobar parella o, si pot triar un altre home, tria sempre l’altre home. Fins i tot les meves crides a les dones a internet -i, per seguretat, ara necessito que siguin elles qui preguntin per mi, no em puc permetre un altre rebuig més- han estat respostes només per homes que em donaven consells sobre Tinder (un lloc on no vull ser perquè tothom hi menteix i és un cau de psicòpates) o em prometien un gran futur que no s’ha acomplert. En fi, un desastre.

De manera que estic en una situació irresoluble. Però almenys sé que no estic sol, i que el que em passa té un nom i un col·lectiu: incel. I, almenys, per a mi comporta l’alegria de quan a la fi et fan un diagnòstic d’alguna cosa que t’està destruint la vida, i saps que a partir d’aquí hi ha coses que pots fer per a alleujar-te, encara que la malaltia com a tal sigui irresoluble.

Acabo amb la història que va aconseguir acabar amb el meu projecte de vida de trobar a aquella dona meravellosa amb qui anàvem a ser feliços. Vaig assistir a una funció molt casolana de «La verbena de la paloma» als Amics de les Arts on hi participaven companyes de Cant, sobre 2002, i allà una d’elles va oferir un ball molt impactant que me la va fer descobrir de sobte. Vaig marxar d’allà fet pols, sense atrevir-me a parlar-hi. Vaig trigar mesos, mesos en què vaig estar molt desanimat i dubtant de les meves possibilitats. Vaig acabar optant per passar-li un missatge, però em vaig posar nerviós en escriure’l i no em va sortir bé, no l’hauria d’haver passat. Veient que no em deia res, vaig escriure-li una llarga carta sincerant-me, fent-li arribar via una botiga on ella treballava. Com que no deia res, vaig acabar trucant a un amic comú que me’n va passar el telèfon, la vaig trucar... i no em va deixar dir-li res, estava molt ofesa tant amb el que havia entès del primer missatge (tot de la seva collita) i amb que li hagués passat el segon via la botiga. Em va deixar sol, trist i espantat. Amb el que vam entrar en una dinàmica de quatre anys en que en alguns moments tots dos estàvem enfadats l’un amb l’altre, però jo acabava desenfadant-me i intentava parlar-hi per a mirar de reconduir la situació, doncs físicament era perfecta per a mi i a més jo considerava sense cap cinisme que ens mereixíem un final feliç i que volia provar-li que podia ser un bon marit per a ella. Però ella tornava a donar-me cop de porta sense ni escoltar-me, i torna a començar. No ajudava gens que cada curs coincidíssim en almenys una classe, on invariablement l’ambient acabava per poder-se tallar amb ganivet. Va ser horrible. A sobre, al final del quart any, després de jo haver-li fet peticions expresses en aquest sentit, al sopar de final de curs ella va comparèixer amb el seu nou nòvio i es van asseure quasi a davant meu. Va ser horrible. Després d’això ja no ens vam parlar (sobretot jo), excepte per un missatge electrònic que li vaig enviar (l’adreça sortia a un escrit que havia fet ella per a una de les classes on coincidíem). No la manera més elegant de comunicar-me, però almenys vaig poder-li deixar clar com m’havia decebut, que malament que m’ho havia fet passar, i que tant de bo no l’hagués coneguda mai. A partir d’aquí, al conservatori procuraven que no coincidíssim (jo mateix els vaig fer alguna petició en aquest sentit) i tothom allà dins sabia què estava passant, amb força gent dient-me que m’entenia: era una persona dificilíssima que ni tan sols a les seves amigues els permetia de ser-hi amigues sempre. Igualment, tot aquest folklore era molt desagradable, i va aconseguir ensorrar-me, especialment pel que fa a la meva autoconfiança. Només vaig arribar a entendre que era una persona que mai no es mostrava tal com era, excepte pel seu problema fonamental: aquella terrible barreja d’enorme ego insensible i profunda inseguretat a camuflar que tant va contribuir a que Josep Lluís Carod-Rovira esdevingués un cadàver polític. Simplement, aquella noia, actriu aficionada amb grans aspiracions de professionalitzar-se, no podia admetre’s a si mateixa la seva terrible inseguretat, i la seva resposta era plantejar-se a si mateixa reptes molt ambiciosos, massa ambiciosos per a ella, amb el sol propòsit d’obtenir adulació i demostrar-se a si mateixa que estava seguríssima. El fet mateix que estudiés Cant sense tenir la oïda musical suficient és el millor dels exemples: és de molt mèrit que aconseguís actuacions prou dignes acompanyada només per un piano, però quan li van donar una ària amb orquestra en un concert amb el Magnificat de Bach, no va saber interpretar bé el so de l’orquestra i va fer el ridícul més espantós amb una actuació digna dels pitjors moments d’America’s Got Talent. En fi, que quan els seus plans ambiciosíssims fallaven i ella quedava amb el cul a l’aire, el seu ego li impedia admetre que havia fracassat, i llavors buscava un cap de turc en qui ella tingués més a mà. I durant quatre anys aquest cap de turc vaig ser jo. Em va portar quatre anys d’esforços inútils adonar-me de què estava passant realment, i fins i tot durant un temps vaig creure que era jo qui tenia la culpa. L’únic que puc dir és que era un home dramàticament enamorat de la persona equivocada, essent jo incapaç de tallar, incapaç de superar-ho. Fins i tot anys després d’escriure «Llàgrima viva» i «Funeral» sobre el tema, i de fugir d’una actuació a la Plaça Vella on inesperadament cantaria ella, el 2012 Els Visitants vam tocar a la Festa Major de Sant Pere, i cinc minuts després d’acabar la nostra actuació, ella va aparèixer per allà, sense mirar-me en cap moment, i jo vaig estar com deu minuts simplement mirant-la des de lluny, conscient que si ella hagués aparegut uns minuts abans jo li hauria dedicat una cançó des de l’escenari. Només em vaig arribar a refredar uns mesos després, quan em van dir que ella havia tingut un fill (òbviament amb un altre home) del qual estava òbviament embarassada quan l’havia vista per darrer cop aquella tarda del concert. Reconec que no vull ser pare, i encara menys cuidar el nen d’un altre home. De fet, aquells quatre anys de patiment innecessari van ser el que em va convèncer de no negociar aquest tema i fer-me esterilitzar decidint-ho només jo. En fi, en aquests darrers cinc anys només l’he vista un cop per accident: jo venia de recollir la Casio MG-510 definitivament modificada, i en una terrassa de la Plaça Vella ella estava parlant amb un home a qui jo no coneixia, ella amb cara i posat que tot li havia anat malament a la vida. Jo em vaig limitar a seguir el meu camí i, per primer cop en tots aquests anys, no em vaig sentir afectat. Avui, el que m’ha marcat per sempre és tot aquell dolor i confusió, però quan penso en tot allò és només perquè exemplifica molt bé tot allò que no vull viure mai més. Pel que fa a ella, tinc la sensació que poc a poc ha aconseguit anorrear la seva existència. No vull tornar a ser mai més a les seves mans, no tinc cap intenció d’ajudar-la a sortir d’un pou on es va ficar ella soleta, vull seguir endavant -sol-, i l’únic efecte perdurador en mi de tot aquest afer és que no m’he enamorat mai més ni ganes. Prou problema tinc a remuntar la meva autoestima.