Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimecres, de desembre 31, 2014

Leaving on a jet plane (the premonitory song)

Abans de res, i per a inaugurar un any poc prometedor, una simple pregunta: Mas... Junqueras... Què coi esteu fotent?????

*****

El 19 de desembre de 2014 hi va haver concert de The Spoilers a la sala Vinilo. Un molt bon concert. A la taula de mescles, en Patinet. Havia de ser una cosa molt senzilla, però per alguna raó la cosa no xutava prou bé durant la llarga prova de so. Per taula hi passaven les veus i la bateria electrònica, directes a l'amplificació de la sala, mentre que les guitarres i el baix s'autoamplificaven. I el resultat era que només senties cada guitarra dins d'una àrea molt específica. Després de rumiar molt, vaig acabar demanant al grup un parell de cables llargs i vaig connectar una sortida de cada ampli de guitarra a taula (el de baix se sentia prou bé per si sol). I amb això i extenuants proves de volum la cosa va arribar a funcionar... tot i que en gravació la guitarra solista sonava a llauna, és el que em va costar més d'ajustar, i de fet un dia d'aquestes vacances li buscarem un bon so de pedal i d'ampli per a futurs concerts, amb les reserves que això pugui tenir. Però al final del concert estaven tots molt contents, així que va valer la pena. Ah, i els Visitants eren entre el públic!

*****

El 24 a la nit, estrena potent a Esparraguera: la Missa Catalana de Josep Borràs. El marc, la missa del gall de l'esglesia de Santa Eulàlia (22:30 h.). Al teclat, en Marc Sumsi. El cor, la Massa Coral de Terrassa, dirigida aquest cop pel Jaume Gironès (el Walter no podia esser-hi). Després del concert (que musicalment va sortir rodó), algunes cantaires em van admetre que era un concert que els imposava molt, que sentien una responsabilitat i uns certs nervis. En canvi, per a mi era un concert més i una ocasió relativament tranquil·la... perquè en el fons estava allà com a tècnic de so i ja posats vaig cantar (força còmode, pel que recordo). El concert es va fer amb el meu teclat Casio WK7500 i amb un "rig" consistent en el meu petit Fender Frontman 15G de 15 W com a monitor per a la coral i el meu Fender Twin-Amp com a amplificació de PA. No vam tenir temps de provar, pel que els ajustos es van haver de fer durant els dos primers números (i el cable del Twin-Amp em va donar algun problema), però un cop tot en ordre la resta del concert va ser perfecta (almenys, tot el perfecte que pot ser un directe), i en acabar la gent de platea ens felicitava i tal. Si hi comptem que per primera vegada des de 2006 vam fer sopar junts i que a l'esglesia hi havia bones vibracions a l'ambient, reconec que m'hi vaig trobar molt bé. Prou com per a, l'endemà, enviar les partitures del Requiem i d'Himnes al correu d'aquella esglesia (les han rebudes). Reconec que trobo a faltar les ocasions que durant uns anys vam viure al Pla del Bon Aire, i que tenir alguna cosa a fer aquella nit fa que el Nadal no sigui tan depriment.

*****

I mentre, vaig bellugant el Bee, amb molt bona recepció de moment, encara que algú es mostra sorprès pel format instrumental de l'àlbum. Però ha estat la manera d'acabar-lo i tenir àlbum nou el 2014, pel que estic content.

*****

El 29 vaig anar als jutjats a autoinculpar-me. No sé de què servirà, però reconec que alguna cosa he de fer per a contrarrestar la incompetència dels principals líders polítics del país. A Madrid es deuen estar fent un fart de riure. És molt trist.

dimarts, de desembre 23, 2014

Spacer po porcie

-I aquí retransmetem pel programa de Josep Conill des de casa de l'elucubració magnètica anomenada Patinet. Patinet, què se sent quan tens 39 anys i un nou àlbum acabat?

Home... tu què sentiries? Bé, és literalment el primer dia de la resta de la meva vida. Vull donar per acabada l'etapa de cantant clàssic i centrar-me a compondre, gravar, dibuixar i escriure. És cert que ara com ara continuo a la Massa Coral i a Visitants. I a la coral saben que hi estic per amistat amb ells i també com a referència d'afinació, no per un gran desig de ser dalt d'un escenari. Per la resta, vull començar a viure la vida. I punt.

-És per això que al nou disc no cantes ni una cançó?

Per això i perquè n'estic fart d'acumular àlbums inacabats just per les veus. Fa quasi un any que tinc el micro per fer bonic. I un nou àlbum instrumental em permet d'alleujar una mica la pressió.

-Trobarem a faltar un nou tema polític...

Bé, ja us faig la reflexió aquí. Dos anys llargs de mobilització ciutadana per la independència, Via Catalana, V, 9-N... i de sobte això? Partits fent tacticisme i cares llargues? Que no veuen que això és exactament el que volen des de Madrid? Què hem de fer, posar-nos anarcos i crear una zona alliberada? Perquè per a tenir uns polítics així, millor no tenir-ne en absolut.

-No defensaves a la CUP?

És cert que almenys els faig una certa excepció. Són els únics que no es van aixecar de la taula a Pedralbes. Aquella nit van fer una assemblea oberta a la Plaça Sant Jaume de Barcelona. Noto que són diferents en el bon sentit. I almenys han après dels seus errors inicials. També, és cert que donen mil voltes a l'invent aquest de Podemos. Se suposa que només els separa l'àmbit nacional en el que operen, però a mi em transmeten sensacions molt diferents. De fet, Podemos ens intenta marcar un gol. No me'n refio un pèl. I em penedeixo d'haver signat via web el seu manifest inicial, creia que allò que vingués del 15-M havia de ser bo per força però definitivament aquests van només a conquerir el poder. No vol dir que estigui en contra d'una república espanyola democràtica i social, simplement no veig gens clar que aquest vagi a ser el resultat ofert per Podemos. I jo, la república espanyola la vull... com a estat veí de la República Catalana Independent (= Països Catalans independents), i amb almenys una Euskal Herria també independent i una Galícia també independent, millor si també passa el mateix amb Astúries. Una cosa així com que, dissolt l'estat espanyol actual, resolt el problema. Perquè d'Espanya tingueu clar que n'hem de marxar pitant.

-I la part més social?

Estic força assambleari, d'esquerres i amb democràcia directa a tot arreu on es pugui. No crec en el capitalisme. Darrera de la pela ens estem carregant el planeta. Un exemple són els telèfons mòbils: és com si cada any s'haguessin de canviar, i hi ha materials a cada unitat que són prou escassos com per a que s'hagin originat guerres al seu voltant. La lògica diu que hauríem d'allargar en el possible la vida de cada terminal, i en canvi cada setmana rebo almenys un missatge de "renueve su móvil por superpocos euros". És una bestiesa.

-I la vivenda?

Comprable per 2000 euros com a màxim. Que no som uns millonetis. Segur que es poden aconseguir uns preus simplement pagables, la pilota és a la teulada de les immobiliàries i els fons voltor. La prova que els preus actuals no són realistes en absolut són els constants desnonaments, junt amb l'inmens parc de vivendes buides mentre milers de persones dormen al carrer. Cal una sol·lució, urgent.

-Alguna opinió sobre el 2014 musical?

"Tweedy" i "Alpha Mike Foxtrot" són les dues entregues del camp Wilco, i mostren que el Jeff Tweedy encara no ha recuperat el focus. "Tweedy" és millor que "The Whole Love", però hagués guanyat molt si el Jeff l'hagués gravat amb Wilco i hagués fet una mica de poda, tal com ha sortit el disc el seu gran atractiu és comprovar com l'Spencer Tweedy és un baterista del copón. I "Alpha..." decep: massa gravació en directe de material ja conegut, mentre que temazos com "Venus Stopped The Train" es queden al tinter. Una oportunitat perduda. Em deuré gastar els diners en ambdós, però quan em vagi bé, de moment tinc altres prioritats. Per cert, Wilco porten des de 2011 sense treure nou àlbum...
Un disc que sí he comprat a mitjans d'any és "Sun Structures" de Temples. Me'l va recomanar el Jordi Ibañez i definitivament no he llençat els diners. Si fossin més coneguts aquest disc seria automàticament als darrers números dels 500 millors discos de rock de la història. Sona a 1967... i força dens. Aplaudiments des del meu camp, com a mínim.
I miro d'escoltar coses que em vinguin de Visitants. La que m'atrau més d'aquesta temporada és el tema "Lonely Boy" de The Black Keys (àlbum "El Camino", el disc de les furgonetes, que escoltaré molt aviat), una mescla de surf i hard rock amb força ganxo, el Marc Casulleras té el CD i em diu que és molt bo.
També he escoltat coses que no són d'aquest any però que són molt més recents que el meu menú habitual. Estic escoltant de mica en mica a Guns'n'Roses i, si ja m'esperava un "Appetite For Destruction" realment interessant, en canvi el "Chinese Democracy" m'ha sorprès gratament, sobretot perquè en coneixia la història i m'esperava un curtcircuit dels que fan època. Així que serà un grup que exploraré en profunditat. Metallica també, tot i que d'aquests tinc ja una idea molt més clara de què en puc esperar.
Bé, el "Midnight Blue" de Kenny Burrell i un recopilatori de Wes Montgomery m'han animat per la banda jazz.
No recomanaria la caixa "Made In California" dels Beach Boys. Si descomptem remixos i cintes en directe, de sis discos només 16 pistes tenen alguna cosa de nou, no més de 8 d'elles interessants, i haguessin cabut perfectament en un sol CD. Una pèrdua de temps per part de Capitol i del grup.
És el primer any en més d'una dècada que la música clàssica no ha format part del meu menú, si no comptem el que hagi cantat a la coral. Sempre rebo els mateixos missatges i no em sento motivat per a explorar res més.

-I d'aquí?

Et reconec que tinc tot de material pendent d'escolta i que no acabo de trobar quan escoltar-lo amb calma. I un CD que he escoltat, recopilatori del segell Mésdemil, m'ha decebut malgrat haver-lo abordat amb la bona voluntat i referència d'haver-me tocat en sorteig des del (lloable) blog La Música Amanseix Les Feres. Vull dir, és una discogràfica valenciana patint la síndrome de la discogràfica catalana, i només alguna lletra indepe es fa perdonable, la resta és rock català, ska... ja us ho imagineu. De fet, aquest CD va ser regalat fa un any amb l'Enderrock, el que ja ho diu tot.
I pel camp independent, un any amb ben poques novetats, em sorprèn. La més trista és que el Cabaret Misèria està de parón, i això havent fet algun concert impressionant a mitjans d'any. Em sento una mica sol. Almenys Le Clotêt Avec Garcés (www.facebook.com/folkgrunge) està petant-ho a Finlàndia, el que és una molt bona notícia.

-Has fet alguna altra cosa? Volem dir no musical.

He estat bastants mesos en sequera creativa pel que fa a dibuix, però m'estic refent amb una sèrie de dibuixos d'edificis amb perspectiva. La cosa promet. També porto quasi un any fent artteràpia, no surten coses molt artístiques però com a eina d'autoanàlisi és prou interessant.
Per la part literària, la sequera està durant més. No, no té res a veure amb el traumàtic període 1994-97. És simplement que no vaig acabar els pendents de tots aquests anys fins al setembre, i encara no he tingut gaire temps per a resituar-me. Però d'idees no me'n falten, només necessito temps i espai, i crec que aviat en trobaré. De moment tinc acabat un primer borrador d'un poemari amb ambicions de llibre, tot i que està molt verd, es nota que no va sortir-me ni fàcilment ni espontània. Toca aprendre mètrica... I ja he decidit que aquest 2015 escriuré llibre, encara que sigui de relats curts. Hi ha ganes. Espero poder llegir i agafar-ne l'hàbit, m'agradaria aprendre a relaxar-me llegint.

-Alguna compra absurda?

Sí. M'he comprat fa no res la biografia-amb-CD "Filipinki – To My", de Marcyn Szczygielski. És més per completisme i pel CD, sóc molt fan de Filipinki i hi ha bones fotos, però en algun moment he fet campanya per a aconseguir que se'n publiqui traducció a l'anglès, ni que sigui en format de llibre electrònic. He hagut de comprar el llibre en polonès, i no entenc el polonès. Filipinki tenen prou material interessant com per a merèixer una traducció a l'anglès.

-Tot just el teu darrer post aquí sonava prou ambiciós. Hi haurà més "operació guitarres"?

De moment no. 2015 serà per a mi un any de refer-me i posar-me a to econòmicament. L'única cosa que contemplo és fer posar pastilles bones al meu baix elèctric Storm. La veritat, comprar-me un altre baix econòmic per a fer-li posar pastilles noves quan ja tinc aquest és una badada, i potser gastar-me molts diners en un baix bo quan no sóc baixista també ho sigui. Només vull una eina per si un dia he de gravar un baix ràpid al meu estudi. Si en el futur molt llunyà tinc somnis? Potser si sóc molt ric una Rick de 6 i un baix Rick 4003 m'alegrarien el dia. Però si no, ara mateix tinc un arsenal prou ampli com per a poder precisar moltíssim en estudi, pel que estic molt tranquil.
Ara mateix estic mirant webs sobre la Futurama Resonet de 1958-59, una guitarra que va tocar el George Harrison i que fa anys que em té intrigat. Però oblideu-vos que la compri: només per la connexió Beatle, un exemplar vintage val ja unes quantitats desorbitades.

-En quin moment estan els Visitants?

A les 20:38 hores.

-No volíem dir exactament això...

Estem buscant cantant, podríem tenir un candidat viable però encara no ho sé del cert. El cert és que sóc molt millor compositor que cantant o instrumentista, cosa que queda molt patent quan assagem amb els meus companys, que són uns cracs. Ja he fet un esforç econòmic força gran per estar tècnicament a l'alçada, però no sóc ni James Hetfield ni David Gilmour, i certament pateixo per no fer pena. D'altra banda, els altres pensen que un grup de Lluís Paloma sense Lluís Paloma (com jo havia proposat en algun moment) no resulta massa explicable, així que entre tots hem decidit que el que flaqueja més és la meva veu, com es pot sentir a la nostra primera demo, "Automatic Day" (resumint: he estudiat cant clàssic, i sono tan estructurat que per a rock la cosa no xuta), i trobant un cantant em podré dedicar només a tocar, i potser així ho pugui fer millor, apart de passar més a un segon pla com certament prefereixo.
Tanquem l'any amb quatre concerts fets, dos molt bons i amb assistència de públic (Bau House 8-3, Frankfurt Nou Cremat 8-6, ho vam petar als dos) i dos molt bons però... (Pl. 1 de Maig 12-7, amb el públic aixecant-se en massa a la primera cançó -coses de tocar entre ballarines de flamenc i un humorista pèssim-, i Petit Cabaret del Coma 9 28-11, amb poc públic -massa concerts de masses just aquella nit-). Bé, ens anem movent per tocar més aquest proper 2015, especialment fora de Terrassa.

-Queden discos pendents pel 2015?

Síiiii!!! Qui hagi seguit el meu blog al llarg d'aquest any sabrà que de projectes "quasi-a-punt-però-no-del-tot" n'hi ha hagut els que vulguis, amb el que les potencials novetats poden desorientar i tot. La primera que intentaré acabar serà el "1964", un disc de "mur de so" a on només falten uns pocs solos de guitarra i totes les pistes de veu. La segona, "1980", un disc "vuitantero" on només falten les veus i en el que hi tinc molta fe. Ja de cara a la tardor vull acabar el "Santuari", disc amb les bases fetes entre 2005 i 2010 (2007 sobretot) i on hi ha més feina pendent (decidir les lletres, gravar veus i fer partitures de registre). No descarto gravar una segona part de l'"Alt Bee's Rage"...

-"Alt Bee's Rage"?

Sí, és un anagrama de "Beatles Gear", el famós llibre d'Andy Babiuk on hi surt absolutament cada un dels instruments emprats pels Beatles.

-Bé, continuem...

... entre alguns pendents de l'era Corrupció i les idees bàsiques de la peça no realitzada per a orquestra, crec que tinc suficient per a un disc de 40-45 minuts, i és material prou bo com per a no quedar al tinter. Mira, a base de matinades...
El que està més fluix és l'"Estratègies al paradís". Recordem-ho, en vaig gravar les bases durant la primera meitat d'aquest 2014. La pèrfida intenció era agafar tot de cançons-trasto d'entre 1998 i 2006, la majoria gravades pel lamentable "Busco Feina/Accident!", i dur-les a un sobtat estat de perfecció aprofitant tot el que havia après gravant les bases dels "1964" i "1980". Volia transformar el meu Gran Fracàs en un dels meus majors triomfs. De moment només ha sortit a mitges. Si algú pirategés les noves regravacions d'aquest material, jo ja no passaria vergonya com amb les originals. El problema és que de moment no acaben d'estar ni tan sols al nivell del "Feina 2.0". Sonen una mica sosses i sense focus. Pel que de moment estan en guaret, a l'espera que ja hagi donat sortida a part de l'embús actual i trobi què fer amb aquest material. Simplement regravar els mateixos midis amb diferents sons no funcionarà. I de fet hi ha dues cançons que no integraran el disc final: "Sintonia X-1" i "The Fruity Song". No són terriblement dolentes, però no acaben d'encaixar amb res. Unes veritables orfes.

-I sobre el que has publicat aquest 2014?

El "Duncan Drawings" va ser un disc de rareses, una manera de donar sortida legítima a les "cintes de 1992" i a tot de cançons que volia deixar disponibles per a completistes però que no atenyien els criteris per a entrar en un àlbum oficial meu. Em sap greu no haver esperat tres mesos més a treure'l, doncs la "Sintonia X-1" i "The Fruity Song" l'haguessin arrodonit superbé. I ara no tinc amb què fer un DD vol. II per acollir-les, excepte certa sintonia acústica per a un programa de TV que mai no es va arribar a fer. Així que toca esperar...
"A New Minimal Record" és un "doble CD" que vaig compilar al setembre i que de moment només unes poques persones han sentit, tot i que ja he decidit que aviat el faré públic, i gratuïtament. Conté gravacions modernes de les meves fallides "peces minimalistes" de 1990 a 1994, peces impossibles de tocar en directe i que a més no donaven un resultat acústic seguible (pegues de pensar en notes i no en sons, d'aquí certes teories meves). No les oferiria com a res increïble, sinó per completar la història de la meva evolució. Igualment no hi ha tot el que vaig fer aleshores, però és que seria impossible: algunes peces eren tan complicades que aleshores, només amb paper pautat, les vaig haver de deixar inacabades, i ara no sé ni què hi volia fer, mentre que d'altres, sí gravades, són improvisacions molt més "plastes" encara, o cintes fetes sense la tecnologia necessària (i per tant amb resultats molt amateurs). Diguem que el que hi ha a l'àlbum, gravat amb la tecnologia actual i amb una producció acceptable, sona millor. En fi, un capítol discret.
I l'aposta forta, l'"Alt Bee's Rage", que em permet donar forma i sortida definitives a tot de temes descartats del Corru, més alguna idea nova. Sona prou bé, la veritat.

-Deixa'ns tornar un moment a Filipinki. No deixa de resultar una tria curiosa com a "plaer culpable".

En part és pels sons, tan analògics. En part, per haver-m'ho hagut de currar, no trobes els seus discos a Barcelona. En part, per temes com "Nie ma go" o "Tarap-tarap". I en part, perquè no tenen res a veure amb el que dicten les multinacionals d'avui en termes d'estètica, musical i física. Filipinki van ser noies molt innocents, i podrien haver estat caixeres de supermercat o treballadores d'una cadena de muntatge. Gent molt propera. I el fet que no tinguessin un físic espectacular ho acaba d'arrodonir. Vull gent com Filipinki sonant per les ràdios. Sense distàncies. I si a les multinacionals no els agrada, que mirin cap a una altra banda o s'apartin directament del negoci musical. La música no és petroli.

-No deixa de cridar-nos l'atenció que no se't coneix parella.

I aquí deixaré clar que, si entre la comunitat lectora d'aquest text hi ha alguna noia que ha contemplat divertida els meus missatges de socors sobre el tema, pot fer una cosa absolutament meravellosa per acabar amb ells, i aquesta cosa és sortir amb mi. Reconec que m'encantaria poder començar el 2015 acompanyat, per primera vegada a la meva vida. Si bé ho mireu, no sóc tan mal negoci: sóc un tipus prou creatiu amb bastanta obra feta, la gent que m'envolta em té per un home amb bon fons, no tinc precisament una vida dissoluta, sóc "cultural", i com a home tinc els avantatges que ningú no us faria la competència, que jo mateix hi posaria molt d'entusiasme, i que no us deixaria embarassades. I a més sóc prou forçut, dintre de tot. Què més voleu?

-Sona contundent.

Si bé ho mires, hi ha hagut gent que m'ha dit que projectava una imatge d'inseguretat, i jo em preguntava "per què?" I m'adono que en moltes facetes de la meva vida he aconseguit agafar seguretat. És només la falta d'una companya el que em té insegur, la resta em va molt bé. I vull una companya, seria el meu veritable moment de néixer.

-Et costa mirar-les als ulls?

-Sí. He rebut força bastonades al llarg del que porto de vida, i això em fa estar temerós de què pugui fer-me una determinada persona si no se'm dirigeix o no la conec directament. Un primer triomf em canviaria per bé. De fet, el millor consell que puc donar si alguna noia em vol és que vingui directament a parlar amb mi. Jo estaré receptiu, i no em posaré exigent en absolut. Estaré parlant amb una persona a qui penso que he d'acceptar com és. Si hi ha dubtes, amb qui penso és en operàries de fàbrica, en peixateres, en caixeres de supermercat, en dones de la neteja. Si hi ha una preferència, és per grassonetes o directament grasses. Però sense tancar-me a res. I sense esperar cap perfecció en res. Totes i tots som humanes/ans. Només busco no estar sol.

-Tens alguna cosa de la que penedir-te?

Que sigui culpa meva, certes manifestacions de "masclisme" quan era adolescent. Ja als meus 20 anys no m'hi reconeixia, i crec que he d'oferir les meves disculpes si vaig ofendre algú. Ara sóc molt diferent, per sort. El feminisme és bo. Tampoc no presumeixo d'haver seguit aquella noia pel carrer el 1996, però jo no duia cap mala intenció, i per a mi haver estat en mans de la policia va ser aterridor, aquell dia i els tres anys i mig següents. El que vaig viure no li ho desitjo a ningú. També, aquí, una companya em pot ajudar a refer la meva vida, i jo l'ajudaré tant com pugui. Vull ser bo, per sempre.
Finalment, reconec certa tristor per les noies a qui jo he estimat i que m'han rebutjat. Voldria haver evitat certs llocs, dies i hores, i així haver arribat a avui amb una certa pau. Però sí, si hi ha una noia que es llegeixi aquest text i que ho estigui passant fatal, que em contacti, jo puc ser la solució al seu problema i ella al meu. D'afecte no n'hi faltarà, m'encantarà poder caminar al seu costat.

-Així, doncs, què demanaries al nou any?

Una nòvia (el més meravellós que em podria passar, i espero que jo també per ella), una casa on viure, i la fi dels números vermells. Bon Nadal a tothom i Feliç 1915!

dimarts, de desembre 16, 2014

Patinet Gear!

Entre agost i ara, això ha estat la revolució... barata. Quasi tot ha anat de reformar instruments barats que ja tenia. En detall:
1) La meva primera pensada va ser fer reformar una Squier VM Telecaster que feia un any que tenia pululant per l'habitació, raonant que una Fender americana estaria fora del meu abast i igualment el cos de la Squier contenia tot de bones idees. A la vegada, el màstil es notava inacabat, amb uns trasts molt aspres. Va resultar ser sol·lucionable. Les pastilles definitives són una Seymour Duncan Minibucker cod 3214 neck, una Fender Custom Shop Texas Special Strat middle i una Fender Custom Shop Texas Special Tele bridge. Això sí, el jack de sortida em fa crecs, pel que l'hauré de fer canviar, l'últim pas de tota l'operació.
2) Em vaig animar i vaig fer modificar una Dot Studio que també tenia de feia un any. El màstil tenia un problema (so estrany al 12è trast, per una petita curvatura), per sort solucionable. Les pastilles escollides van ser unes Seymour Duncan Pearly Gates humbucker cod. 2052 neck i 2053 bridge. La darrera modificació han estat unes clavilles Gotoh, perquè les originals es destensaven. Amb això, ha passat a ser una favorita de Visitants.
3) En una d'aquestes, era a la botiga quan de sobte passa l'amo amb una Epiphone Riviera coreana del 1997 per ensenyar-la a un client que hi tenia curiositat... i que al final no se la va quedar. L'endemà, 18 de setembre, vaig sortir amb ella a la mà per 600€, incloent el recanvi en pocs dies de l'electrònica i el botó inferior de to. Fabulosa.
4) El "modding" final ha estat l'Älvian "SG", a la que he fet canviar pastilles (unes Seymour Duncan Seth Lover Model humbucker 5432 neck 5433 bridge) i clavilles (unes Gotoh). Potser pel seu so acústic no ha sortit tan bé com les altres, tot i haver millorat.
5) I el aquestes, el 26 de setembre, aprofitant que havia de comprar un estoig per a la Riviera i fer un concert, vaig comprar una Epiphone Wildkat xinesa (de 2014 mateix) i al cap d'una hora l'estrenava a Ultra-Local Records, un concert per recordar. Amb aquesta, els meus objectius s'han acomplert. I sona molt bé, els millors 274 € de la meva vida.
6) I el toc final: un Fender Twin-Amp, adquirit el 22-11-2014 a Casa Farràs per 1669 €, a pagar a terminis. El seu número de sèrie és el CR-319125. Impossible saber-ne l'any de fabricació sense obrir-lo. La història, treta d'apunts del moment és aquesta:
"Fa dues setmanes vam assajar, jo havia de retocar la EQ del Frontman 212R... m'adono que falta un botó amb el seu eix... trucada general a veure qui ha fotut el cop.... res en clar... porto el Frontman a Cal Farràs... em truquen al cap d'unes hores... el dissabte 22 passo per allà i veig l'ampli desmuntat... abonyegat, peces trencades, desastre general, Fender España no té els recanvis... total, que surto d'allà amb un Fender Twin-Amp pel que havia donat una entradeta i que no havia de recollir fins entrat el 2015... el provo a casa, algun soroll estrany... el portem al local... xiulets a dojo, s'acaba morint... dimecres el torno a portar al Farràs... i per sort no era res que una vàvula, canviada gratis en garantia, i així vaig poder fer el concert sense més problemes. La gent diu que sona bé, per sort, perquè trigaré un any a pagar-lo. És una mena de Twin Reverb modern amb canal de distorsió, efectes commutables, i 100 W de potència RMS. I vàlvules."
"El Twin-Amp ja és a casa, el provaré demà [...]. Dimarts el portaré al local. Que per cert, al Farràs he pogut veure el Frontman obert i la castanya va ser de campionat: abonyegat per davant i per darrera, components desplaçats, els potenciòmetres trencats estaven enganxats amb loctite per si dissimulava... Un desastre. Els recanvis trigaran, a l'hora de la veritat Fender España no disposa d'absolutament cap recanvi. Suposo que la cosa serà reparable, però em sembla que quan me'l vengui hauré d'obviar l'historial del bitxo o no el venc."
7) Finalment, m'he venut dos pedals que no feia servir, el desconcertant Boss PS-6 Harmonist i el poc aconseguit Zoom G1XN. I he decidit vendre'm la bateria acústica, la Tempo by Dixon. No la faig servir i ocupa espai, i igualment amb la dd65 de Yamaha ja vaig més que ben servit pel que la necessito, que és gravar en estudi.
8) I de moment, servit de tot això i d'estoigs rígids (només me'n falta un per la guitarra acústica Storm), el toc final serà el 6 de gener: un estoig per pedals i un pedal Electro-Harmonix Big Muff PI/Tone Wicker. Més professional ja no puc estar. I a partir d'aquí, a pagar amb tranquil·litat...