En resposta al 29-S

Ahir vaig ser a la plaça de Sant Jaume, i ja in situ vaig treure tres conclusions: 1) el conseller d’Interior va prendre la pitjor opció possible davant d’un col·lectiu, Jusapol, que ja hauria d’haver sabut que només venien a provocar; 2) a sobre, els d’Arran van sortir de la plaça per a anar a fer el seu numeret de les boles de pintura, que enlloc d’empastifar els de Jusapol van empastifar els pobres Mossos que no hi tenien cap culpa -i que llavors van carregar, de manera comprensible però potser errònia (a Via Laietana; més endavant també van quedar molt malament), regalant entre tots als de Jusapol les imatges que havien vingut a buscar-; i 3) hi va haver força més gent que va sortir de la plaça, i el cert és que els ànims estaven molt escalfats, i ho continuen estant, cosa que hem de tenir molt en compte. En fi, jo també crec que al final serem la gent del carrer els que haurem de fer el camí que resta fins a la República, doncs tenim una classe política de vergonya aliena. I exigeixo des d’aquí la dimissió del conseller Buch, a la vegada que crec que ha arribat el moment de qüestionar si el president Torra està disposat a acomplir amb el que predica o si només entreté la tropa. Per demés, només exigir que els de Jusapol no tornin a posar mai més els peus al nostre país, són uns pocavergonyes.

Futbol arqueològic

Dimecres 12 vaig comprar cinc samarretes talla 5XL, totes grogues. M’encanta el groc, i que ara a més estigui políticament de moda encara me’l fa més atractiu.

*****

La darrera incorporació a l’arsenal és un micro dinàmic Shure SM-58. La seva estrena oficial serà en un concert de The Spoilers el proper 21 d’octubre.

A la vegada, estic tramant com quedarà l’estudi si en uns mesos puc fer certa maniobra. I de moment tinc clar que he de pensar què fer amb els meus tres compressors (per una raó: aniria potent) i els meus dos xassís de rack de 8 unitats (que substituiria per un de 21 unitats). He de pensar què fer també amb el meu vell patch-bay (per una raó: establiria totes les configuracions amb les connexions de línia dels meus dos Tascam US-16x08). I amb el meu previ Behringer T1953 que també em resulta inútil. Y hasta aquí leo.

És això. No hi ha hipoteca, sí hi ha que vull treballar en condicions.

(Pels dubtes, els tres compressors són: Alesis 3630 (que ha tingut força ús des de 2000), Alesis 3632 (una versió moderna de l’anterior; és al meu rack però no l’he arribat a emprar mai), i DBX 266xs (també és al meu rack però no l’he arribat a emprar mai).

(I almenys tinc clar que el DX7 retorna. I que el vell MOTU Midi Timepiece USB AV de Paramètric ha d’encaixar com sigui en la nova configuració).

*****

Hi poc haver molt poca feina feta aquesta tardor. Apart d’una reforma que em faran a la finestra i que m’obligarà a desmuntar part de l’estudi, hi ha el fet que he de repensar el meu rack. Realment, espero a veure com està tot de cara a finals de desembre, principis de gener.

A la vegada, reconec que artísticament m’he de moure. He arribat al final d’un determinat camí estilístic, i li he tret tot el suc possible a un equipament que en essència hi és des de 2011-12. Tinc una zona de confort on funciono molt bé però on tot acaba sonant molt similar, en part perquè hi ha uns acords que són molt meus i en part perquè ara mateix no tinc tants sons com per a poder-me aventurar en nous paratges.

De manera que l’únic on veig possibilitats de seguir treballant una mica més és en el projecte de «Bongo», i no és un projecte major. I l’«Estratègies II» necessita d’un repensat total, que no acabo de veure com realitzar amb el que tinc.

Bé, sí, s’han d’incloure guitarres i baixos, i això ho tinc. Però no serà suficient. I he de pensar com gravar-ho bé.

També he d’aprendre com fer funcionar els Tascams, i que facin el que jo vull d’ells.

I reconec que tinc àlbums problemàtics. «Irving Park in the Dark» no sona com hauria de sonar, malgrat haver-lo treballat moltíssim, i l’he de tornar a l’estadi de «bases inacabades». «Estratègies al Paradís (II)» encara és més problemàtic, i de les descartades d’aquest darrer ja ni en parlem. És una minicrisi, res comparable a la debacle de 1995-97, però reconec que em dec un treballet ràpid basat en els meus punts forts, i deixar aquests projectes aparcats «sine die». Que a què em refereixo amb «problemàtics»? Doncs a un cert so sosso, un no quallar com a àlbums unitaris, una certa grisor. Pot ser que part del problema sigui que una part de les cançons es van originar durant el malhumor del «Busco Feina/Accident», i les gravacions actuals ja superen de molt els originals. Però no acaben de ser, i precisament vaig originar aquests projectes en l’afany de convertir les meves pitjors cançons en un projecte major que jo mateix pogués defensar a l’escenari amb els sempre valuosos Visitants. Clar, aquests projectes són l’evidència més clara que he arribat al final d’un camí, i de moment només «Mi coche no es para mí» (antiga «Ondas do mar») i «DS & 4CV» (antiga «MR Blues») estan realment en marxa. La resta... ufff...

Almenys, diria que tindré algun dia lliure aquest curs. De manera que em forçaré a estar vocalment actiu i gravar les veus del «Disfunctional» (ja iniciades), el «Santuari» i el «1980». Em dec tenir aquests àlbums acabats i a internet. I potser també els hi necessiti el meu públic.

Post-Onze

“Ara necessitem que el primer minut de la llibertat vagi seguit d’infinits minuts de llibertat. Que els presos puguin sortir definitivament de la presó i els exiliats puguin tornar també definitivament. Que els músics ja no puguin ser condemnats per la seva obra. Que s’implanti una república plenament democràtica i de justícia social. Que la gent tingui garantit el dret a un treball i amb una remuneració digna, amb una pensió també digna quan li pertoqui. Que també estigui garantit el dret a un habitatge digne i a un preu just. Que tothom pugui parlar la llengua que vulgui i sense imposicions, a la vegada que tant el català com l’aranès rebin suport des de les nostres institucions. Que el nostre sigui un país de pau i tolerància. I que puguem demostrar al món que nosaltres som, definitivament, una altra cosa, per al bo i millor que es pugui ser.”

*****

“¿Te conté que en Twitter sigo las Tendencias de Hiroshima? Así ni entiendo lo que aparece ni tengo que sufrir las estúpidas tendencias de Barcelona o Madrid. Una fuente menos de sobrecarga informativa, te lo recomiendo.”

*****

«Acabo de veure el vostre correu sobre les subvencions. Com a soci de [...] i músic en actiu, voldria fer-vos algunes consideracions amb l’esperança que us siguin útils.

Reconec que no li veig cap sentit a l’actual model d’escena oficial subvencionada. Sobretot perquè té força forats. Per una banda, perquè aquesta escena oficial està feta per a agradar només a un públic molt concret per al qual la llengua catalana prima per sobre de qualsevol criteri de qualitat (un públic que existeix, realment, però que ni molt menys abarca a tots els que estem per tema indepe). Per l’altra, el problema greu és que es deixa que les discogràfiques de país triin qui entra i qui no (i no l’encerten quasi mai), per a després esperar que les subvencions els mantinguin. I així és impossible que funcioni cap industria.

Clar, us puc dir que la solució existeix, i es diu escena catalana independent, però només serà la solució el dia que se’ls deixi de barrar el pas des de les grans discogràfiques de país i des de la CCMA. Des de dins d’aquesta escena, us puc dir que som tots aquells que escoltem el bo i millor de la música occidental (encara que vingui des de fora) i mirem de fer música que s’hi pugui comparar (clar, qui d’entre els oficials pot fer música al nivell de Pink Floyd, R.E,M. o Radiohead?). I a més ens autofinancem les nostres carreres. Jo mateix m’estic gastant contínuament diners en el meu estudi de gravació i en instrumental per a poder actuar en directe. No recuperaré tot el que he invertit, i certament no he tingut mai cap ajuda de la industria, però almenys no vaig plorant pels racons perquè no rebo subvencions: simplement no formen part del meu esquema, doncs el primer és que la meva música arribi a ser sostenible en base a un públic que la compri, un públic que a més no sigui exclusivament català: occità, sard, cors, bavarès, WASP, kurd, afganès, mapuche...

I aquí us puc presentar el millor exemple possible de tot plegat: l’àlbum que s’ha guanyat el qualificatiu d’obra mestra però que el 2005 cap de les grans discogràfiques de país no em va voler publicar («no és comercial», «no agradarà», «no te’l publiquem»). Que tingueu bona escolta.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/corrupci-automobil-stica-a-liechtenstein

Lluís Paloma, «Patinet».»

*****

L’11 de Setembre vaig ser a Barcelona, amb Poble Que Canta, i òbviament a la mani, on fins i tot vaig tocar la guitarra junt amb dos músics del ram tradicional. De totes maneres, em preocupa que en tot el dia no vaig sentir o cantar més de sis cançons, moltes vegades. I la Revolució dels Somriures encara no ha produït cap obra mestra.

Screw Up

El dimecres 5 de setembre em va arribar la partitura impresa de “Music for Mallet Instruments, Voices and Organ” de Steve Reich. Possiblement les percussions siguin molt complicades de traslladar a instruments Orff, i caldria llogar instruments, el que és un problema. Però reconec que seria un bon final de concert, i sí, m’agradaria fer un concert amb música de Philip Glass i Steve Reich, sobretot quan pugui comprar el WK-7600. De Reich tinc, a més de “Mallet...”, la partitura impresa de “Four Organs”. Glass queda més descobert: tinc transcrita a mà (de quan era jove) “Music in Similar Motion” (però en voldria comprar la partitura impresa, disponible), i l’1 de setembre vaig descobrir per casualitat una gravació midi i un escaneig de la partitura esquemàtica de “Music in Eight Parts”, peça molt poc coneguda (i menyspreada pel seu autor, tot i que a mi la peça em sembla sensacional; en tot cas, no està publicada comercialment). En fi, hi ha una mica de feina a fer amb aquesta última, a realitzar. I, sobretot, el problema està en trobar qui hi vulgui tocar: quasi no hi ha teclistes en el món del pop-rock independent català, i al conservatori no els diguis de sortir de Bach i Mozart (Beethoven ja és una mica massa experimental per a ells).

*****

Tinc una idea en concepte d’un disc instrumental basat en quintes i terceres paral·leles, alguns intèrvals de sèptima, poliacords, i amb diverses percussions no tonals, més pianos, vibràfon, marimba, piano elèctric, i un baix mixt “acoustic bass+pizzicato strings”, i amb alguns instruments sense reverb ni sustain. Falta veure com ho resoldria musicalment, però pot ser una manera de buscar conscientment un altre estil. Sobretot, no hi hauria ni orgues ni el meu habitual tractament orquestral. És fer un experiment que puc resoldre amb la meva configuració actual de l’estudi.

Però sí, començo a pensar en reconfigurar l’estudi. Tal com és ara, no em permet de fer nous sons.

(I sí, si el DX7 ha sobreviscut bé als anys d’estar guardat, aviat tornarà a brillar.)

*****

Tindré una breu parada de la Massa Coral (només dues o tres setmanes, i no n’és cap sortida) degut a la meva sortida del projecte del Carmina Burana el juliol passat (hi ha cert senyor incorporat al projecte i no vull tornar a passar pel que vaig passar el 12 de juliol passat). I com que es preveu un setembre tot dedicat a això, potser no se’m necessita. I a l’octubre tornaria, preparat per a fer feina, i començaria la diversió, doncs serà un any i escaig força interessant. Mentre, rumio sobre cert canvi al meu Requiem, per a ser pràctics.

*****

Aquest any no he anat a la marxa de torxes. Reconec no estar en forma. I no acabo de veure cap a on va la lluita per la república, el que ja és greu en un moviment que ha arribat tan lluny com fer un referèndum mentre els matons espanyols ens fotien hòsties. Cal anar a totes. Jo hi vull anar. Però mentre no vegi que tot tira endavant un altre cop, no podré evitar sentir-me molt desanimat. Això sí, sé que m’hi jugo tenir un futur. Amb els espanyols aquí, tot és impossible. I de moment Pedro Sánchez és igual a Mariano Rajoy i comet els seus mateixos errors. Efectius policials inclosos.

*****

Reconec que m’agradaria saber d’electrònica i matemàtiques. Són imprescindibles si vull ser un enginyer de gravació com cal, i també em seria bo per si un dia puc escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada. Si he d’incloure fórmules sense entendre-les, bona l’hem fotuda. No vol dir que el llibre fos il·legible: la idea és fer dues parts, una completament en prosa i el més amena possible, i una altra que quasi seria un annexe amb les fórmules, com una part de lectura voluntària i purament per a qui volgués fer els seus experiments. També reconec que m’agradaria parlar d’enginyeria acústica, però el manual que hi ha disponible és caríssim. No ho entenc.

Rubber Bowl

Abandono qualsevol intent de comprar casa. És impossible, i per a quan sigui possible jo ja seré tan gran que no em val la pena. Sí que em batallaré la república catalana, doncs veig que hi ha la idea de crear progressivament un parc d’habitatge públic, i arribat el moment crec que podria simplement demanar -i accedir a- un pis de lloguer públic a un preu pagable. Que de moment és molt llunyà, ho sé, però el caos immobiliari espanyol ja ha arribat a l’extrem i no es podrà sostenir per sempre. O el que és el mateix, hi haurà un moment en el que els habitatges en mans de bancs i fons voltor caldrà que arribin als seus usuaris finals, i si els preus i la manca de finançament són iguals o pitjors que ara, tot petarà. Que en el fons ja ha petat, però de moment bancs i fons voltor viuen en un món irreal on tothom podrà pagar fortunes per un pis.

*****

Entre gener i febrer intentaré comprar un micro Shure SM-58 per a sonoritzar en directe. Potser també un estoig per a la Sterling. Mentre, tinc un estudi ideal dissenyat, si bé de moment és fer volar coloms. Però almenys he fet un descobriment que m’ho ha fet repensar tot.

-Un previ-compressor-EQ Joemeek TwinQ 2 estèreo.

-Dos compressors Warm Audio WA76 mono, basats en l’UREI 1176.

-L’IGS Tubecore 3U, un compressor Vari-mu estèreo de vàlvules que és el més a prop que he trobat fins el moment per a replicar un Fairchild 670 sense morir-me en l’intent econòmic. Pot funcionar amb uns quants tipus diferents de vàlvula, entre elles la “introbable” 6386.

-Un micròfon Warm Audio WA87, basat en el Neumann U-87.

-Un micròfon Warm Audio WA47 amb vàlvula, basat en el Neumann U-47.

-Un sintetitzador Casio WK-7600 de 76 tecles, com a complement de l’WK-7500 que ja tinc, de cara a directe.

-Un mòdul Roland D-05, un sintetitzador “Roland D-50 portable” que em pot donar molta llibertat creativa. (I començo a pensar en rescatar el DX7, si funciona encara...)

-Un mòdul en rack Roland Integra 7, un sintetitzador amb 6000 sons i algunes “pijades”.

-I, òbviament, la guitarra Yamaha LL1612ARE, que vull intentar com sigui.

Òbviament, part del problema són els diners que li dec a la mare. I hi penso. Toca rumiar…

*****

Reconec que un dia m’agradaria encadenar dos compressors analògics, a veure què aconseguia. O subdividir un senyal estèreo analògic i passar-ne una part per un compressor, l’altra sense processar, i mesclar els dos senyals. El que en diuen compressió Nova York: comprimit, però amb els transitoris intactes.

A la vegada, el pedal BOSS CS-3 és el meu compressor preferit per a guitarra. Reconec que en general la compressió és un dels meus efectes preferits, i que en estudi és una arma potentíssima per a aconseguir sons «outré».

I realment m’agrada quan puc processar sons com a manera de transformar-los en un so diferent. Faig servir tanta reverb (la 01 del Zoom RFX-2000) exactament per aquest motiu.

En canvi, no tinc un delay favorit, faig servir força l’efecte però saltant d’unitat en unitat i de plug-in en plug-in. Això sí, rara és la vegada que no en faig servir la funció de realimentació. I m’agrada fer servir els delays rítmicament i, normalment, en estèreo.

El flanger, per a la meva veu, i ho he d’explorar.

*****

L’ADT, o Artificial Double Tracking, és una tècnica inventada a Abbey Road i que empra dos magnetòfons analògics amb certes connexions. S’ha d’emprar necessàriament sobre un senyal gravat. Aquest es llegeix amb el capçal de gravació/lectura multipista al magnetòfon 1, i es duu al capçal de gravació del magnetòfon 2. Llavors és llegit pel capçal de lectura del magnetòfon 2, mentre al magnetòfon 1 es llegeix el senyal original amb el capçal de lectura posterior. Amb això es busca que les dues lectures siguin aproximadament al mateix temps... només que es produeixen amb una diferència de pocs mil·lisegons, diferència que a més es pot modificar variant la velocitat del magnetòfon 2. D’aquesta manera, es pot obtenir una clara duplicació del senyal amb diferències a partir de 20 mil·lisegons, o efectes de flanger i phaser amb diferències molt més petites. És laboriós, però funciona, i es pot sentir molt als discos dels Beatles a partir de «Revolver». Fins i tot permet que la còpia s’avanci a l’original, cosa impossible de replicar a les unitats dedicades de flanger, phaser o chorus que han aparegut després al mercat d’efectes per a estudi i directe.

Un mes d'agost perdut

Un mes d’agost perdut, simplement per tenir el son girat. Clar, jo comptava amb gravar veus tots els dies. Digueu-me com gravar-les de matinada en una habitació d’una casa de pisos. I ara no sé quan les podré gravar.

Almenys, si no sé quan o ben bé com fer-ho, ja he decidit posar-me potent amb les cançons de l’”Estratègies II”, de cara a dur-les a territori YHF. Serà duret, però els meus amics tenen raó, no cal treure un disc igual als meus anteriors i a sobre inferior. A fer feina, doncs, encara que trigui.

Mentre, “Bongo” també està parat, amb cinc bases completes i una sisena cançó a gravar, però sense realment cap idea bona més. No és un bon moment per a mi.

*****

Nits de fer números. I crec que ho tinc. 2019 de comprar unes poques coses, i 2020 i 2021 d’estalvi. Serà un any molt menys complicat que aquest 2018. I 2020 i 2021 no ho seran gens.

Tot i que estic seguríssim que tots aquests números han estat una sortida a tots els meus problemes de son i a que he de deixar córrer comprar una casa (per una simple raó: com volen que estalvii un munt de diners si d’entrada tinc una pensió clarament insuficient i vaig molts anys enrere de com hauria d’estar ara?).

*****

El 2 de setembre hi ha hagut un acte a la Plaça Vella pel 50 aniversari de Josep Rull (per qui, passada ja certa disputa quan jo era a ERC, sento molt d’afecte, encara que quasi no ens coneixem). El problema és que, mort de son, no m’he despertat i no hi he pogut anar. Ara em reca. Cal alliberar els presoners. Com sigui.

Quim Torra sembla tenir un pla. I diu que el merder al Parlament està resolt. Més val, perquè “vamos de paramales”.

“Cal votar a les espanyoles, per un simple tema de número. Això sí, seria millor si poguéssim votar per algú digne del nostre vot. I aquí reconec que només la CUP ha fet els deures. Tant de bo la Crida també funcioni (perquè hi estic apuntat).”

“Per a alliberar-nos, hem de posar Espanya en crisi” (i sí, encara més del que ja ho està).

*****

Sé que el meu pensament polític és, ara mateix, un petit grup d’eslògans enlloc d’un tractat molt profund. I reconec l’inconvenient d’això, que no és altre que la meva incapacitat permanent de fer anàlisis de la realitat amb un mínim d’autoritat i veu pròpia. I això em condiciona a ser marginal, a no poder-me representar ni a mi mateix. Òbviament, des del meu pas per ERC sé positivament que no tinc cap capacitat per a ser polític, especialment si ho vull fer bé i ser alguna cosa més que un tio que ocupa una cadira i viu del mambo sense fotre res de bo. Però reconec que m’agradaria molt més ser tingut en compte com a analista, i així poder tenir una activitat política que ara, com a simple seguidor d’eslògans amb l’agenda massa plena, no tinc ni puc tenir.

*****

Sobre un d’aquells tests de Facebook: “Jo prefereixo no fer aquest test en concret. Ja et dono uns resultats: molt autoexigent i a la vegada amb una autoestima molt baixa. Amb ganes de viure sol. En un test mèdic fa dos anys em va sortir una puntuació molt elevada en moltes àrees, però a la vegada no puc sinó sentir-me imbècil i poca cosa. Molt cínic. I molt polititzat. El que més m'agrada: el pop-rock d'alt nivell creatiu, i les guitarres elèctriques i l'electrònica d'estudi. El que més m'ha frustrat a la vida: les dones i les seves constants negatives, fins al punt que he hagut de deixar de buscar i assumir que he de viure sol. La segona cosa que més m'ha frustrat: el combinat de bancs i immobiliàries, que m'han impedit l'accés a la casa que tant necessito. Almenys sé que puc brillar com a compositor, si alguna vegada en tinc l’oportunitat.”

*****

Una de les coses a comprar el 2019 serà una nova torre d’ordinador. L’altra, la LL1612ARE. També, un micròfon Shure SM-58, que em serà de molta utilitat per a sonoritzar directes. I un estoig per a la Sterling.

I uns sintetitzadors, perquè estic esgotant el potencial dels que tinc. Un seria un Casio WK-7600, i en aquest cas el necessito per a futurs directes, especialment pel Requiem, i potser per si alguna vegada puc muntar un concert amb peces de Glass i Reich (improbable, però tinc ja partitures i tot). I, per a l’estudi, un Roland D-05 (mòdul, és un D-50 en format portàtil i em donaria moltes possibilitats, ara que he de tenir el DX7 guardat per manca d’espai) i un Roland Integra 7 (mòdul rack 2u amb 6.000 sons i eines molt potents).

Deixo per a més endavant els dos Warm Audio WA76 i el JoeMeek TwinQ 2, així com els micròfons Warm Audio WA47 i WA87. Si alguna vegada els puc tenir serà meravellós, però ara mateix hauria de forçar molt la maquinària. I em resulta simplement impossible comprar-me els dos Amtec 099 a vàlvules (essencialment Fairchilds 660 simplificats) per un tema de preu, un de sol ja és caríssim. Tot i que mai no deixaré de pensar-hi perquè sempre voldré processar els meus sons per la millor maquinària que em pugui permetre.

*****

La Talman és sensiblota als camps electromagnètics. Sempre que la pugui gravar en llocs amb bona presa de terra, serà una gran guitarra per a gravar, amb un so Telecaster de la hòstia. Però aquí a la Unitat Mòbil, costarà.

Almenys, l’altra nit vaig estar mirant opinions sobre el Fender Jazz Bass Highway One (com el que tinc, de 2007, comprat el 2015), i tothom deia que és un gran baix. Això em deixa content. És el baix on sono com jo, i m’agrada com sona i com hi sono.