Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, de desembre 30, 2012

Harpsichord's Summer Pizza

Acabo d'escoltar a la fi el primer EP de Celesta Grupo (entregat en mà pel teclista del grup, Toni Noise, gràcies infinites). Val la pena ressenyar-lo. Això sí, deixa una sensació estranya. Però val la pena anar per parts. Celesta és un grup que, sortit del mateix ambient alternatiu que qui escriu, està fent tots els passos possibles per a entrar en el mainstream, entès de la manera més professional possible. I l'aspecte que més en destaca és el seu directe, cuidat, enèrgic, dens i ple de matisos. Els d'en Juanma Villanueva no escatimen recursos per a sonar en un altre nivell. Instruments de gama alta, efectes, tècnica interpretativa... Des d'un punt de vista de directe ho tenen tot. I aquest saber fer ha aconseguit sobreviure en gran mesura al pas a l'estudi. Digui el que digui jo a partir d'ara, el disc té, ho dic d'entrada, alguns moments molt bons, crescendos que donen una certa idea del que aquesta gent són capaços de fer a la que prenen per sorpresa un escenari.
La sensació estranya vé de dos factors. Un és que, tenint en el grup a dos tècnics-productors de tant nivell com el propi Juanma o el Toni Noise, sobta una mica que, sobretot a la primera cançó, l'acústica de la sala sembli haver colorejat la gravació d'una manera no del tot favorable. És una sensació que va desapareixent amb l'estona, però aquesta primera cançó ("el rey") perd una mica d'eficàcia precisament per aquest tema. Curiós, tenint en compte que aquest disc no té res a veure amb una típica gravació "en directe a l'estudi i com soni", que hi ha feina i pistes a darrera, i que en principi qui grava aquí sap el que es fa. L'altre factor són les pròpies cançons. No estem parlant ni molt menys dels típics desastres de grups punkarres o de cançons del nivell d'OT. Totes acompleixen amb uns mínims. Però potser hi falta alguna cosa. Si exceptuem la tercera cançó ("No necesito mucho más"), que sembla estar dirigida a algú de la indústria, la resta de lletres no tenen massa focus, i la sensació de la música com a tal és la d'uns grans intèrprets amb molt saber fer però també amb la "síndrome dels grans intèrprets", consistent en què no acaba d'importar molt què s'interpreta mentre permeti pujar a l'escenari amb una excusa per tocar i fer un show. En directe la cosa funciona, degut a què els equips de PA dels llocs on toquen i els propis instruments del grup sonen molt bé, i també al carisma que els propis Celesta desprenen, que és molt. Però en disc l'equació no es resol tan bé. A veure, expliquem clar que aquí el que falta per a arribar a la perfecció absoluta és només un 3%, simplement crec que això s'ha d'apuntar per a assegurar que en el seu pròxim projecte d'estudi ells arribin a rendir al 100% i a entregar alguna cosa propera a un clàssic. Potencial en tenen. De sobres.

*****

I, afegint breument que l'altre dia em vaig oblidar d'afegir el Yoshimi a la meva llista de grans discos que he escoltat aquest any (així com el primer disc de Pegasvs, quasi l'únic disc que he escoltat calent de fàbrica aquest any, apart del de Celesta), passo a ressenyar un disc que m'ha impactat molt i que vaig anomenar de passada a l'anterior post "de resum de l'any" (que això que estic escrivint ara completa en cert grau), però que mereix un apunt per si sol.
El disc és "American Central Dust", de Son Volt (2009). Son Volt (en aquest cas la formació 2.0) és el vehicle grupal d'en Jay Farrar, antic compositor principal d'Uncle Tupelo, que amb el primer disc de Son Volt "1.0", "Trace" (1995), va impactar amb un cicle de cançons alt country d'altíssim nivell (i va deixar els embrionaris Wilco en una posició molt dèbil durant un any amb "A.M.", un disc que ara s'hauria de reevaluar però que aleshores va ser vist només com un moviment de pànic del Jeff Tweedy). Però aquí he de dir una cosa important: la crítica s'ha dedicat des d'aleshores a comparar cada disc de Son Volt o del Jay Farrar en solitari amb "Trace" i deixar-lo pel terra de manera rutinària, potser no tant amb els últims però sense que la síndrome arribés a desaparèixer.
I jo dic: almenys pel que fa a "American Central Dust" estan molt equivocats. ACD és tranquil·lament comparable amb "Trace" i fins i tot el guanya en alguns moments. És una autèntica lliçó de com partir d'elements de "roots music" americana per a arribar a un so únic i personal, amb lletres serioses i capacitat per a crear una atmosfera. Potser per afinitat amb el que jo faig jo en destacaria la cançó "Sultana", amb una part de piano senzilla però antològica. Però en realitat totes i cada una de les cançons estan a un nivell envejable, essent ACD un dels clàssics per descobrir d'aquests darrers anys. Una llàstima que Sony/BMG fés fora el Jay després de vendre poc amb el seu anterior àlbum, "The Search", i que ell hagi hagut de treure aquest ACD amb una independent modesta, Rounder Records, amb un pressupost molt baix. També, crec que bona part del problema vé de la lletania de la crítica amb "en Jay ja no sona com havia sonat", lletania que sembla haver allunyat a quasi tots els possibles fans que aquest home podia haver tingut i l'ha privat d'una carrera internacional comparable a la de Wilco (un grup que sembla haver-se centrat a tocar en directe davant del fet innegable que el Jeff Tweedy porta dos àlbums en una certa sequera creativa). Però el temps posarà les coses on toca. Val la pena acostar-se a "American Central Dust". Jay Farrar mana.
De fet, fa poques setmanes em va passar una anècdota molt divertida amb ACD. Com cada dimecres, vaig anar a dibuix al C.C. Francesc Macià, una classe que vaig passar preparant un escrit de la meva profe amb el meu tablet. I mentrestant ACD sonava al radiocassette. I quan va acabar, se'ns acosta una de les nenes dient-nos "podeu posar un altre cop aquest disc? M'ha inspirat molt i he fet molts dibuixos mentre sonava". No cal dir que ACD va tornar a sonar. Content d'haver-li descobert aquest disc a algú. :)

*****

El fet que l'anterior post fós tan quilomètric, junt amb el fet que tenia molt per dir, van fer que m'oblidés de comentar certs apartats. I el que vé no és menor per a qui em conegui: aquest any ha estat el primer en molt temps sense una guitarra nova, o qualsevol altre instrument pel que fa al cas. I en el millor dels casos (que no passi res amb la pensió), encara en tinc per mesos. O per prop d'un any si les coses no van bé, cosa perfectament possible si la guerra econòmica d'Ejpaña contra els catalans es posa encara pitjor del que ja està, que és molt.
Però almenys puc somniar.
Tinc tres instruments al cap. Un d'ells, la Gibson Les Paul Studio, no necessita de molt comentari perquè per sort es fabrica des de 1983 amb pocs canvis. Un altre, la Rickenbacker 360/12, el més difícil d'aconseguir, dóna per a més debat.
Resulta que per una banda el lloc on és més assequible comprar-la, Guitar Shop de Barcelona, no té un subministre continuat de Ricks, amb el que encertar tenir els diners i que ells tinguin el model que vols en stock és molta casualitat. De fet, ells tenen ara una 360/12 nova de trinca, d'aquest any, per un preu decent en termes del cara que és una Rick, però clar, en el millor dels casos en tinc fins l'estiu que vé abans que comprar-la sigui factible per a mi (si no molt més endavant). També tenen una altra 360/12 molt més antiga per un preu més abastable (però no per a mi ara), però sembla haver tingut una vida molt bèstia (alguna peça es veu trencada a les fotos). Però sinó, els únics altres llocs on comprar-la són a internet: Thomann (on tenen tota una sèrie de models disponibles i on l'únic que no es pot garantir és el color, però que és més car) i Music Store (una miqueta més car encara, però es pot demanar el model 360/12c63, del que parlaré en un moment). Són llocs fiables, però on es necessita tenir de cop els diners, cosa que no és aplicable en el meu cas. En el pitjor dels casos, i per primera vegada en tots aquests anys, hi hauria manera de demanar la guitarra a la meva botiga de proximitat (quan vaig comprar la Califòrnia ho vaig fer perquè em van dir que era impossible procurar-se una Rick de qualsevol mena a l'estat espanyol. Culpa, possiblement, de qui les havia d'importar), però seria una opció molt cara.
Per una altra banda, cal ressenyar les opcions pel que fa al model. Com he dit, estic interessat en una 360/12 (o una 370/12 si no se'm disparés el preu; recordem que la sel·lecció de pastilles no és com en una Stratocaster i que les pastilles de màstil i centre van juntes inseparablement), pel tema de la sortida estèreo "Rick-O-Sound". El problema és que pel so que vull són necessàries les pastilles "toasters" (de baixa sortida però amb un so brillant famós per en George Harrison i en Roger McGuinn), i Rickenbacker ha deixat d'oferir aquesta opció en els seus models de sèrie. Les úniques opcions que queden per a tenir una guitarra de sèrie amb aquestes pastilles són la 660/12 sòlida (sense sortida estèreo, recordem-ho) o l'específica 360/12c63, rèplica exacta de la del George Harrison ("A Hard Day's Night") que es fabrica en quantitats molt petites i quasi per encàrrec, amb una llista d'espera molt abultada. Les dues són prohibitivament cares. I els models normals "de sèrie" ara ja només vénen amb pastilles "high gain" d'alta sortida i de bona qualitat, però de so diferent i no tan adequat al so de les 12 cordes. Clar, un encara pot comprar la guitarra de sèrie i, per correu, comprar-se apart les "toasters" (i, potser, un pont de 12 suports per a substituir al pont de sèrie de 6 suports, no tan adequat per als problemes d'afinació d'una 12 cordes), i llavors fer-les instal·lar localment. Però no està clar si això invalida la garantia, i sempre hi ha la sensació d'afegir quartos a una guitarra cara que no hauria de semblar "de projecte". Un últim punt més tonto és que la 360/12c63 duu un cos amb la forma de la 330 però amb "binding" decoratiu, i reconec que m'ha arribat a agradar més el cos més arrodonit i distintiu de la 360/12 de sèrie, apart que la 360/12c63 només té 21 trasts al diapasó enlloc dels 24 dels models actuals. Però el punt important és que, sigui com sigui, aconseguir una guitarra amb "toasters" implica sempre alguns centenars d'euros extra, i això als anys 1960 no passava (potser perquè les "high gain" no van aparèixer fins el 1969). De fet, un model de col·leccionista, la 370/12 Roger McGuinn, arriba als 10.000 € en el mercat de segona mà precisament perquè el tema "toasters" i un circuit amb compressor actiu li confereixen el so exacte que tots els aficionats a les Ricks de 12 busquem.
El que ens deixa amb el tercer instrument: una Telecaster. Quan em vaig comprar l'Antàrtica (una Strato de 6) no vaig contemplar una Tele perquè semblava que tothom al meu voltant tenia Teles. Però ara és diferent, la Tele és una guitarra que fa anys que tinc en molt respecte i voldria provar què em pot aportar la pastilla de pont en particular. Però la mateixa mania de Fender de renovar el seu catàleg cada II x III és causa de polèmica pel que fa a mi. Jo hagués preferit l'American Series que es va discontinuar fa cinc anys. Potser hagués acceptat força bé l'American Standard introduïda el 2008. Però no sé què pensar de l'American Standard de 2012. Sé que serà una bona guitarra en si mateixa, però em fa por que el modelat "tipus Strato" de la part del darrera (menys massa) i el pont amb sis suports "tipus Strato"(provinent de l'American Standard de 2008, i que altera una mica el so) alterin massa la recepta, donat que segons els entesos el so tira una mica cap a el d'una Strato. I clar, jo ja tinc una Strato. De fet, es veu que part de la recepta és el pont tradicional de tres suports "tipus barril". Aquest pont és present al nou model bàsic fet als EUA, l'American Special, més fidel a la recepta original, tot i que amb poques opcions i també amb unes prestacions més limitades com el fet que la barra tensora del màstil sigui de tipus antic i no la bi-flex de les American Standard. El preu és una mica més baix, per sort, però els periodistes que l'han provada tendeixen a recomanar fer el pas a l'American Standard per poc que es pugui, i certament hi ha la por a que l'American Special s'assembli massa a models fets a Mèxic (que no contemplo).
Clar, fa tot just un parell de dies que m'he assabentat de la presentació de la sèrie American Vintage: models fets intentant clavar les mítiques guitarres Fender "de l'època Leo" (sense algun error concret, com el selector de només tres posicions a les Stratos o l'absència de posició combinada a les Teles). I sembla que ho han aconseguit. El problema és el preu: fins i tot als llocs amb més bon preu no baixen de 2000 € (el preu oficial és de 2600-2700 €), i clar, un dubta que aquests preus siguin raonables, tenint en compte que als anys 50 una Tele o una Strato valien aproximadament el que una American Standard dels dos tipus d'ara. Especialment perquè algunes comoditats actuals n'han quedat, lògicament, fora. I sí, aquí hi haurien Teles amb ponts de tres suports i bones electròniques, però amb tots els pendents que tinc el preu em resulta prohibitiu.
Apart de tot això, crec que només em falten un sintetitzador més professional que els que tinc (impossible dir un model, perquè els que m'agradaven estan tots discontinuats i aquí també les marques semblen estar en un estat de renovació gratuïta), una elèctrica baríton (és molt suposar, però) i un ampli de vàlvules (el meu favorit és el Fender Twin Reverb "del 1965", tot i que també és ser molt ambiciós). Però arribar a fer tot això implica un pressupost enorme per a algú tan pobre com jo, i estem en una època difícil en què ens poden passar a tots coses molt negatives. És possible que no pugui ni començar si em retallen la pensió. El qual ho fa tot més frustrant, perquè en condicions normals ja fa anys que tot això que acabo d'explicar estaria resolt, segurament molt més al meu gust i tot.

*****

Acabo l'any amb una cita del guitarrista Marty Willson-Piper, de The Church. Una frase que resumeix moltes coses i que a la vegada és una frase prou bona en si mateixa com per a resumir tot un any: "When you play a Rick 12-string, it isn't workmanlike: it's got finesse, it's subtler, it's more aesthetically pleasing, it's got quality about it. It's like getting out of a Ford and into a nicer car. The Gibsons and things are like the BMWs and the Mercs, where the Rick is more like an Aston Martin. A higher level."

dimarts, de desembre 25, 2012

Resum de l'any 2012

-Políticament:
Acabem 2012 en una situació estranya. Crec que encara estem catatònics pel resultat d'unes eleccions on només el fet que CiU + ERC = 71 diputats ens ha salvat d'haver de repetir les eleccions. I CiU i ERC han arribat a un acord (un do 7 sus 4), encara que de moment estic en desacord amb com han plantejat el tema fiscal (OK, calia pujar la pressió fiscal davant de l'intent PPSOEro d'escanyar financerament la Generalitat de Catalunya, però ¿calia fer-ho contra les classes populars, enlloc de contra els rics? Se suposa que Madrid ja ens roba prou.). La incògnita és si s'aconseguirà tirar endavant el tema de la consulta: Madrid ja ha començat a jugar molt brut, i que intents d'intoxicació tan toscos com l'informe d'El Mundo hagin tingut èxit vol dir que no tenim la partida guanyada. Calen els esforços de tots. Sí, encara hi ha una possibilitat de ser lliures en un màxim de dos anys, però seran dos anys terribles en què ho passarem molt malament. Mentalitzeu-vos, serà dur. Sobretot, us convido a moure-us a la recerca d'informació veraç i contrastada. La tele no serveix.
Apart que el clima de desencís es pot resumir en aquest comentari d'una amiga argentina la nit electoral: "¿Pero qué mierda habeis votado los catalanes?"
Però no podem deixar morir l'esperit de l'11 de Setembre d'enguany. Va ser massa gran com per a que es vegi frustrat a mans de quatre. Mas, Junqueras, teniu una responsabilitat enorme. No ens falleu, ens hi juguem el país.
I el López Tena ja no és al Parlament. A canvi, hi ha la CUP. Encara és aviat per dir si se'n sortiran.
Comentar també les repetides vagues de fam de presos polítics mapuches. No presumeixo de tenir molta informació, però almenys sí puc manifestar la meva simpatia per ells i per tots els pobles originaris. També pel Subcomandante Marcos, que em motiva amb el seu idealisme. Tots ells mereixen un present millor del que tenen. I en especial em pregunto com la gent pot arribar a viure a Xile, el Piñera i el Hinzpeter foten por.

-Coralment:
El millor, participar de Poble que Canta. Hi vaig cantar per primer cop quan l'assemblea constituent de l'ANC, el 10 de març d'enguany, i m'he passat gran part de l'any en dansa amb ells. Avui mateix he cantat amb ells a l'homenatge que se li ha fet a Francesc Macià a la Pl. Catalunya de BCN, on també ha participat l'Oriol Junqueras. Bé, almenys és una cosa que puc fer pel nostre país.
No tan bé a Terrassa. Sembla ser que el Psalm 42 ja està passat per aquest curs i que els Estudi XX han decidit fer any sabàtic, i potser sigui una oportunitat per a mi i la meva obra. És només que no sé si cal dur-me sempre al límit. En part com a conseqüència del concert del caos l'any passat, i en part pel fet d'haver estat un any i mig non-stop amb diverses activitats (no totes corals, val a dir-ho) sense poder parar ni un moment, el cert és que durant bona part de desembre he arribat al límit. He deixat fins i tot d'anar a veure concerts, i evidentment m'he escapolit de fer-ne, en part perquè no n'hi havia cap d'obligatori i en part perquè un parell d'optatius m'anaven fatal per tema d'agenda. Però ja és trist que m'hagin fet agafar por a l'escenari. No por escènica (he fet centenars de concerts en aquesta vida), sinó por a l'escenari. I als assaigs. I mentrestant la composició s'ha vist relegada a curts períodes durant les poques vacances que pugui tenir. No és això el que volia. Sóc un compositor, i això és el que he de deixar clar a partir d'ara. Les prioritats han canviat. I punt.

-Visitantment:
Gràcies als que vau venir al concert del Rovell de l'Ou amb Els Visitants, va ser un bon concert, segurament a l'alçada del de la Casa Alegre de Sagrera fa un any i mig. Tenim molt per dir, i potser sortiran oportunitats per dir-ho. Això sí, espero no arribar-me a saturar de concerts en aquest vessant. Si vingués fresc de no fer concerts en anys això seria de somni. Però reconec no tenir confiança en mi mateix. Almenys sí que la tinc en el Marc, el Mario i l'Albert. I almenys hi ha plans per intentar entrar en el circuit potent a partir de la primavera de l'any que vé. Reconec que la meva ambició és poder publicar els meus discos. I espero poder incloure-hi els Visitants. Mentre, el Marc està preparant videos per a algunes de les nostres cançons. La cosa promet.
I estem tots a l'espera del primer CD de l'Exèrcit d'Islàndia, que quasi està acabat i a punt d'anar a fàbrica en qualsevol moment. Autoedició, com sembla ser l'únic que podem fer tots els de la nostra escena. Almenys l'experiment ambiental de l'Hospital del Tòrax sembla haver-los obert una porta creativa que havien mantingut tancada des dels seus inicis i que segurament serà apassionant de seguir.
Estic inquiet perquè aparentment no està passant res amb el disc que ha fet el José Luís Algar aquest any en un estudi professional i amb un bon productor. Les cançons que n'he sentit valen molt la pena, i haurien de resultar molt comercials a priori. Però no puc evitar la sensació que certa gent decisiva veu el món capgirat.
Aquest any també he començat a treballar amb Le Clotet Avec Garcés (no domino el francès). És un artista activíssim, proteic. Una hora d'ell és una setmana dels altres. En puc aprendre molt. L'únic problema és que no ha estat fins fa deu dies que vam arribar a una base definitiva d'un tema seu que estem treballant. Un cop veus la progressió, té raó, aquesta és la bona. Però m'ha de guiar ell. Les meves tècniques de producció habituals (reverbs, delays, arranjaments...) simplement no funcionen en aquest cas. Tot arribarà, és només que en tot el que ha fet aquest any (i ha fet moltíssim) ell ha anat molt més ràpid que aquí, i em sorprèn que triguem tant en un sol tema. Suposo que serà l'excepció.
I fer constar el darrer disc de Tired Hippo, en realitat de tribut, que vaig masteritzar i en el que vaig versionar, no molt bé, "potser després" (llàstima de pista vocal). I certa conversa amb el Maurici Ribera que em va donar tot d'idees i per la qual li estic molt agraït.

-Emocionalment:
Per una banda, he decidit parlar amb certa persona sobre un determinat aspecte d'un concert previst per a d'aquí un any i del que de moment prefereixo no donar més dades: el fet que sembla necessitar de la presència d'almenys dues persones amb qui jo preferiria no tenir res més a veure. Li proposaré de no participar-hi per a evitar tensions, en mi i en altra gent. No domino bé certes situacions.
Per l'altra, una decisió a la que vaig arribar fa pocs dies. Recordo haver escrit a Facebook un text d'aquells meus en què em lamentava de la meva mala sort amb les noies, i com de costum un parell de persones m'ho van comentar en plan "no defalleixis" però sense que aparegués una sol·lució. Però em van dir que per a aconseguir parella jo havia de recuperar la meva autoestima, una mica com en un llibre d'autoajuda. I quan vaig plantejar-me per què havia perdut l'autoestima, em vaig adonar ¡que havien estat quasi exclusivament elles! Així que vaig decidir recuperar la meva autoestima... tancant per sempre aquesta porta. Veig que estic millor des d'aquell precís moment. I, el més important, veig que de la resta d'aspectes de la meva vida només fallen el trobar una casa (ja no depèn de mi, i tinc clar que he d'evitar com sigui una hipoteca), trobar discogràfica (o allò que ens depari el futur com a nova via igualitària i democràtica per a accedir al gran públic) i regular la quantitat de concerts, especialment clàssics (potser ho aconseguiré). Per la resta, tinc una qualitat de vida molt notable pels handicaps que tinc: tinc una familia normal i que m'és favorable, tinc amics (agraidíssim que estiguin al meu costat), hi ha una sèrie d'ambients on sóc ben rebut i sóc d'ajuda, tinc un grup de rock format per gent que m'aprecia, i sembla que darrerament comença a sonar el meu nom a Terrassa (encara que des d'un punt de vista compositiu encara no m'ha arribat el Gran Encàrrec que m'acabi de donar visibilitat i em permeti "començar"). Clar, veig que hi ha algun lloc on puc recolzar-me. I he decidit que val la pena recuperar l'autoestima... per a estar bé amb mi mateix, i punt. Fet d'aquesta manera, valdrà la pena. Sí, potser 2013 serà un any una mica millor.

-Compositivament:
Aquest, almenys, ha estat l'any d'"Himnes". Que potser no ha tingut un recorregut tan curt com creia en un primer moment, tot i que veig magre fer-ne un concert. Però la gent amb la que n'hem parlat sembla estar-ne contenta. Clar, el fet que el tema dels blogs i de Catalunya Ràdio em fallés em va deixar tocadot. Però potser a mig plaç aquesta obra arribi a trobar el seu lloc.
Els discos que tinc a mig estan igual. Una tardor perduda, per això tinc la noció que he de prendre certes decisions sobre la meva vida. A veure si a partir de demà passat em puc posar en feina amb el "1980", almenys en tinc clar el concepte i podria sortir una cosa maca. Tot depèn de si puc trobar temps i espai. Agrairé que no se'm negui, no sóc un intèrpret.
Però ahir vaig poder fer una sessió de demos... i semblen connectades amb "Oda", la peça inacabada de 2005-2006 que havia de ser una Torradora II per a orquestra simfònica i cor. El que em reca és que, malgrat que hi ha idees, no m'atreveixo a endegar el treball en aquesta peça si no tinc la seguretat que serà estrenada. No em puc pagar una estrena. I per desgràcia tinc experiències molt amargues de què passa en aquest país si no et dius Mozart o Beethoven o si, en el seu defecte, no tens un títol de compositor per un conservatori. O de què passa si es toquen obres d'algú per alguna d'aquestes dues raons. Se suposa que hi ha d'haver una via, però jo ja ho he intentat a Terrassa, on se suposa que molta gent em coneix, i els resultats són, ara com ara, magres. Així que potser estic creant una obra inacabada i inacabable. A 37 anys ja seria hora que comencés a passar alguna cosa. Espero que amb Els Visitants arribaré a tenir més sort...

-Jukeboxment:
Aquest any he aconseguit tants discos que em resulta difícil saber què he escoltat de nou i què té un cert vintage, o què vaig escoltar l'any passat en mp3 i que aquest any he arribat a tenir en preuades plaques digitals. Però puc comentar el tema Polònia, amb l'increïble Czeslaw Niemen ("Niemen – Enigmatic" és genial, directament; comprat a la Plaça del Mercat de Cracòvia, ciutat enyorada) i llavors coses més discretes però amb algun moment notable, com Kasia Sobczyk (algunes de les seves balades són prou notables i mereixen una segona escolta i una tercera i tot) o Filipinki (coses com "Biale Muszelki" o "Nie Ma Go" són molt bones, llàstima que només siguin conegudes pels twists i charlestons que van treure el 1964, que és quan van ser famoses). Em queden pendents de comprar CDs d'Alibabki (encara que sembla que seran unes Filipinki II sense tant atractiu) i els Novi Singers (aquí n'espero alguna sorpresa). Potser no em cridin molt els Czerwone Gitarre, són coneguts com els "Beatles polonesos" però compositivament no hi ha color amb els originals.
També hi ha hagut rock occidental: The Jayhawks ("Hollywood Town Hall" i "Tomorrow The Green Grass"), Uncle Tupelo i el Jay Farrar en solitari ("Trace" i "American Central Dust" han passat a ser discos favorits meus), Tom Petty (de moment els meus favorits són "Hard Promises", "Full Moon Fever" i "Wildflowers"), David Bowie (de moment me n'atrau "Low", encara m'he d'acostumar a d'altres discos seus, més algun que encara no he pogut escoltar), Buffalo Springfield (més cançons concretes, com "On The Way Home" o "Broken Arrow", que discos sencers), Gene Clark (tot i que eren discos que havia sentit en mp3)...
També he arrodonit la meva "cole" de Philip Glass amb cinc discos, però no he acabat de trobar coses que em cridessin, amb la mitja excepció de "In The Upper Room", que ja coneixia en part del primer CD que em vaig comprar ("Dancepieces", comprat al Corte en las Ingles de Pl. Catalunya el 21 de juny de 1990, i que diria que encara aguanta).
Però hi ha una via inesperada per a mi. Animat per una suggerència del Jordi Ibañez, fa poc em va arribar el CD "Florence Foster Jenkins, Murder of the High C's", amb aries dramàticament desafinades. La Florence és una llegenda en el món de la "outsider music", degut a que va ser la pitjor soprano que hagi cantat a una sala del nivell del Carnegie Hall de Nova York i que va editar discos. La seva incapacitat per a cantar és mítica, però ella es creia una gran soprano, amb el que la comèdia estava servida. Un cas extrem de sordera tonal, però ella m'ha acabat caient simpàtica. I m'ha animat a descobrir (de moment en un mp3 vulgaris) a les Shaggs, un grup tan terrible que era bo. Kurt Cobain i Frank Zappa n'eren fans declarats, i estic segur que el concepte de xenocronia d'aquest darrer està inspirat en el que se sent a l'únic àlbum editat d'aquestes noies, "Philosophy of the World", que és simplement increïble, tant si el trobeu inescoltable com si li trobeu el mèrit a una cosa tan desencaixada (jo l'hi he trobat). Sí, acabaré comprant el disc a la que em refaci.

dissabte, de desembre 01, 2012

Sincerant-me

Diumenge 25 la coral vam cantar al concert que teníem previst d'entrada a l'Auditori Municipal de Terrassa. I pel que encara vam haver d'assajar un dissabte. Va ser un concert amb un total de tres corals. Per ordre: 1) una coral molt bona de Sant Cugat. Repertori molt ben triat, interpretacions perfectes i un cert aire seriós que almenys a mi em va agradar. La mena de concert que a mi mateix m'hagués agradat de fer fa uns anys; 2) nosaltres. Havent disposat de molt poc temps per a preparar el concert (degut a Psalm), les que ens sabíem més eren les que ja havíem fet en concert anteriorment, mentre que les renaixentistes estaven una mica verdes. Malgrat tot, va ser una actuació prou notable i, sobretot, més que digna. I vam sorprendre amb tot el nostre repertori de gestos, cosa que no va fer ningú més; i 3) una coral que millor no dic d'on eren. El seu director, molt ambiciós, va fer-los cantar cors d'òpera molt coneguts, i aquella coral simplement no tenia nivell per a això. N'he vistes de pitjors (incloent alguna a la que he reforçat), però l'actuació va ser molt irregular i en alguns moments la cosa va recordar a la Florence Foster Jenkins. I el fet de cantar obres conegudes feia que encara ens adonéssim més de les pífies. Va ser duret, però va tenir l'avantatge que a la sortida tothom comentava aquesta melée i no les altres dues actuacions, cosa que ens va ser molt positiva.
Dimecres en vam fer la valoració. I jo vaig opinar-hi amb una certa potència. Vaig indicar el que he comentat de les renaixentistes, encara que no tothom hi va estar d'acord (suposo que aquí hi pot haver molts punts de vista). I la "tercera coral" va donar molt de sí pel que respecta a les meves opinions: vaig afirmar que allò havia estat un cas de sordera tonal (solc dir les coses pel seu nom) i que la decisió de cantar obres molt conegudes havia estat poc afortunada perquè: 1) no ens estaven "informant" de res de nou; 2) eren obres de les que n'existeixen un bon grapat de versions en CD de bona qualitat, pel que o ho fas molt bé o tothom et compararà amb el disc; i 3) per aquestes mateixes raons és molt millor mostrar-se inventiu pel que fa al repertori enlloc de fer sempre les mateixes. Això darrer ho dic també en altres llocs, i poc abans de la reunió ja vaig dir que no a un Requiem de Mozart, en part perquè se m'estava desenvolupant una afonia que m'ha tingut i m'està tenint enclaustrat a casa i fora de combat, però també perquè tinc clar que no vull fer mai més coses que tothom ja ha pogut escoltar en CD i ben tocat: Requiem de Mozart, Requiem de Fauré, Messies de Haendel... digueu-n'hi com vulgueu. En tot cas, és cert que he enllaçat sense pausa el final de la feina del curs passat amb l'inici de la d'aquest, i ara només tinc ganes de parar uns dies, reposar, i prendre decisions clau amb calma. I això de fer concerts redundants em té molt radical aquests dies.

*****

Els concerts alternatius als que he anat han estat el de The Missing Leech al Rovell de l'Ou fa nou dies (va tocar amb la meva Strato XII per avaria de la seva guitarra de sempre, i després del concert vam parlar molt i em va donar tot d'idees, pel que li estic molt agraït) i el de Dino Ratso dissabte passat a El Almacén a BCN (que va ser molt divertit, té un toc corrosiu que m'agrada). Avui jo havia de tocar també a El Almacén telonejant a el Francesc Palomar, però ho vaig haver de cancel·lar fa dos dies perquè no podia sortir del llit. Espero que quan s'acabi l'afonia nostra de cada hivern (i si ningú no em fa cantar espero que no em durarà tant aquesta vegada) podré oferir aquesta actuació, que serà molt bàsica (impossible portar-hi el grup) però que em fa molta il·lusió i que potser em permetria fins i tot fer alguna versió o estrenar algun tema nou (en tinc un parell de bons a mig treure, falta la lletra com sempre).

*****

Avui he llegit al Directe.cat un article d'opinió (d'un blog de l'Indirecte) que era una defensa publirreportatgera dels Mossos, felicitant-los i tot. A mi m'ha semblat fora de lloc, però us presento el comentari que hi he fet perquè el crec molt atinat i asserenat, apart de presentar uns conceptes que diuen força de com veig el tema des de fa anys (un altre comentari ha parlat de com hi ha hagut anys en què s'han hagut de relaxar molt els barems per admetre agents nous i de com la Brigada Mòbil sembla provocar enfrontaments més que no pas sol·lucionar-los): "No puc estar d'acord amb aquest article. Totes les imatges de càrregues policials que hem vist a nivell de Catalunya aquests darrers anys (tant del govern de CiU com del Tripartit) semblen provenir de temps predemocràtics i ens haurien de fer reflexionar. Bona part del problema, responsables polítics apart, és que, en general, la feina de policia sembla feta a mida per a individus amb determinades inseguretats que necessiten posar-se artificialment per damunt de la resta de la societat, amb la possibilitat de poder-se descarregar sobre persones que per una raó o altra es troben en situació d'indefensió davant d'una llei que ells, els agents de l'autoritat, entenen com la defensa d'uns valors conservadors amb els que s'identifiquen totalment. No dic que absolutament tots els agents de policia siguin així, però és una tipologia que certament abunda en aquesta mena de cossos. I el trist, en aquest cas, és que fa anys molts teníem l'esperança que pel que fa a certs comportaments els mossos serien una policia democràtica i per tant diferent dels cossos policials d'àmbit estatal. Per desgràcia no ha estat així."

*****

Sobre la situació política de resultes de les eleccions del 25-N, només puc expressar confusió. Sí, son 87 escons pel dret a decidir, que és la part bona, però tot ha quedat tan fragmentat que només es pot descriure com a "baffling". Encara podia haver estat pitjor (que CiU i ERC no haguéssin sumat més de 68), però crec que ningú no ha quedat content de tanta dispersió. I, sí, vaig votar SI i precisament és l'única cosa en què no es van equivocar les enquestes: no van arribar al 3% mínim per entrar al Parlament, amb el que va ser vot llençat, cosa que em decep perquè la legislatura passada van ser els únics a moure el cul per la independència (CiU estava pel Pacte Fiscal i el copagament de receptes i no els va votar res que jo recordi). Almenys la CUP ha entrat, però per a mi són una gran incògnita: tenen unes idees molt interessants però ¿sabran moure's en la política del dia a dia? Almenys els desitjo que les circumstàncies no acabin amb ells abans d'hora, perquè la caverna mediàtica ja ha començat a atacar-los, associant-los amb ETA (per variar). Sobre en Junqueras, de moment neda i guarda la roba. Sap que si juga bé les seves cartes té alguna possibilitat de ser el primer president de la República Catalana Independent. El problema és si tant càlcul arriba a ensorrar la baralla. Unes noves eleccions ens restaran molta credibilitat davant la comunitat internacional, presentant-nos com una olla de grills, i no hi ha cap garantia que una nova aritmètica parlamentària vagi a ser millor. Tot i que el Vicent Partal, de Vilaweb, ha expressat la seva sorpresa pel munt de gent que li ha dit que de saber que el resultat havia de ser aquest hagués votat diferent. I de fet una coneguda meva argentina va arribar a preguntar-me "¿qué mierda habeis votado los catalanes?" Crec que amb això queda dit tot.

*****

En un to més alegre i festiu, entre dijous i divendres em van arribar tot de CDs, més un llibre profusament il·lustrat sobre la Telecaster. Només tinc feina a escoltar discos nous. Destacar, del que ja porto escoltat, el "Hard Promises" de Tom Petty and the Heartbreakers (un bon disc de rock comercial ben plantejat), el "Low" de David Bowie (del que prenc bona nota), tres discos de The Jayhawks (entre ells els seus dos clàssics), el "Yoshimi" de The Flaming Lips (tota una lliçó de què fer amb l'equipament amb el que se solen fer simples chumbachumbas en mans menys experimentades, l'estic escoltant molt i amb molta reverència), i com a mínim el primer tema del darrer disc de Buffalo Springfield, titulat "On The Way Home" i amb un arranjament deliciós (el tinc en repetició ara mateix). Per escoltar encara, el "69 Love Songs" de Magnetic Fields, el disc de "The Civil Wars" de Philip Glass i (d'aquest n'espero molt) "Nixon In China" de John Adams en la versió del 1988. I encara falta algun disc per arribar (i així acabar miraculosament la col·lecció d'Uncle Tupelo).

*****

El que em deixa amb com va la meva obra. No he pogut escriure res pel "1980", però lentament se'm van acudint idees temàtiques per a les lletres, i tinc certes esperances que entre el 10 i el 16 d'aquest mes, quan em quedaré sol a casa, pot encendre's la flama que em dugui a crear la meva pròpia versió del "Summerteeth" de Wilco, serà així de personal. El "Santuari" queda més a l'aire, però no em fa molta por perquè plantejat el "1980", el "Santuari" em podria sortir de carrereta.
En realitat, el que pot ser desconcertant és el camí que pugui prendre el "1964" a partir del moment que, acabat almenys el "1980", m'hi pugui posar. Fins fa aproximadament un mes, era un disc-homenatge a una època que havia de donar forma de manera definitiva a les meves obsessions amb Phil Spector i The Drifters, però que no havia acabat d'arrencar, potser perquè el meu pla original dels tres darrers mesos de 2010 (fer un disc a tota velocitat i presentar-lo imperfecte però carregat d'energia) se'n va anar a Can Pisctracs per agenda plena. Però en un mes he reunit tantes idees noves sobre com reconvertir-lo, i tan radicals, que el disc resultant només podrà ser dues coses autoexcloents: o la resposta radical i anticomercial al "Corrupció", mirant-lo cara a cara com cap altre disc meu no ho ha fet fins avui, o un disc que acabi essent tan incoherent que m'arrossegui a mi amb ell a les profunditats. Però m'adono que ho he de fer. Amb "Himnes" i les bases encara no usades del "Santuari" he arribat al límit d'una determinada estètica, i el "1980" és bo però força continuïsta tant del "Corrupció" com del "Feina 2.0", del que n'és una mescla. S'està acostant el moment de moure'm, i potser de deixar enrera fins i tot les meves pròpies seguretats.
De fet, hi ha coses que potser les hagués fet de manera diferent si el 2000-2001 no hagués arribat a perdre la veu. Tant el Carles Ortiz com la Montse Solà i en especial la Maria Mateu van fer un molt bon treball amb la meva veu, cosa per la que els estic molt agraït. Però de sobte havia de fer concerts i actuacions escèniques diverses com a cantant, tant solista com de cor. Tantes, que vaig començar a petar dues o tres vegades cada curs. I això ha arribat a interferir amb la meva vida normal i la meva obra. He estat molt en demanda, però pels motius completament equivocats, i m'he arribat a penedir d'haver estudiat cant malgrat saber que sense la meva "nova" veu tota la meva obra gravada des de 2001 hagués estat impensable. I el que és més, tota aquesta activitat de concerts no m'ha servit per a activar una carrera de compositor amb encàrrecs. Tot el que porto compost ha estat autofinançat o buscant concerts que no s'han arribat a produir mai (almenys en el món de la clàssica i sense comptar els Visitants). I jo sóc compositor, per damunt de tot. En el món del rock alternatiu una sèrie de persones ho han sabut entendre, però l'única raó que algú a Terrassa sàpigui que tinc discos acabats és pels magnífics articles de la Pamela Navarrete al DdT, no perquè hagin pogut sentir la meva música en concert o en CD (i sempre hi haurà aquest regust amarg per no poder publicar).
I, de fet, li he començat a tenir pànic a certs concerts. És trist però és així. I ara toca esquivar els de Nadal, d'entrada. I els de Setmana Santa, després. Són temps que hauria de tenir per a mi, per a treballar sense interferències. Espero que s'entengui.
En tot cas, fer notar que sí que des de fa sis anys tinc registrada una primera versió de treball d'una obra, titulada "Oda", que és la Torradora II. La voldria acabar, però no té sentit incloure-la a cap disc meu perquè seria redundant, i si la vull fer per a orquestra (o orquestra i cor) no té massa sentit escometre una feinada tan gran sense ni tan sols saber si es tocarà mai. De fet, la tenia en ment quan la nit abans de cantar el Psalm vaig escriure als Terrassa 48 oferint-me com a compositor... i no em van respondre ni ho han fet fins ara. Molt, molt frustrant. Tenint en compte com va acabar la cosa amb "Himnes" (disc enlloc de concert) i el "Requiem" (impossible gravar-la pel meu compte), escriure una "Oda" definitiva sense un encàrrec en ferm em sembla llençar el temps i els esforços. De moment l'únic que puc fer és demanar a les meves amistats clàssiques que es recordin de mi si en algun moment es necessita un compositor pel que sigui. Sobretot perquè, a la vista del que va passar amb el concert del caos, està clar que jo ho puc fer millor (i ho he fet... amb "Himnes").

dilluns, de novembre 19, 2012

Concerts i discos, novembre 2012

Fent una mirada pels meus vells arxius he repescat una resposta que li vaig remetre al Toni Ubach, capità dels Cabaret Misèria, el setembre passat, tot just haver escoltat el més recent disc d'aquest notable grup terrassenc, “El senyor B, la vedette i les restes del naufragi”. I he decidit que valia la pena proposar-vos-en les conclusions en aquest post. Cabaret Misèria porten ja uns quants anys d'activitat i sóc testimoni que en directe han agafat molta força i volada, fent una barreja única d'actuació musical format grup i d'obra musical teatral en el marc de, precisament, un cabaret. Però reconec que quan vaig comprar el disc tenia dubtes de si un material tan depenent del directe hauria sobreviscut al pas a gravació. Les conclusions son bones, per sort. Fent una llista a l'atzar del que li vaig respondre:
-El Toni és un actor molt, molt bo.
-Els seus companys de grup toquen certament molt bé.
-No és un àlbum de fàcil escolta, potser perquè documenta uns temes pensats per a ser interpretats, més que tocats, a dalt d'un escenari.
-Malgrat això, aconsegueix ser interessant, una cosa on per exemple Manel no han acabat de reeixir, partint d'un mateix punt inicial.
-A partir del segon tema vaig llegir les lletres, no exactes en versió escrita i en gravació.
-Això vol dir que el Toni sabia què volia dir i que es va deixar portar, enlloc de llegir d'una partitura.
-Que la música és una barreja incongruent, però sovint exitosa, de Kurt Weill, Lluís Llach i Pink Floyd.
-Que el Toni hi ha sabut trobar prou variacions al tema de la vida en parella com per a que no es faci repetitiu.
-Que, això sí, de cara a un segon àlbum pot estar bé ampliar-ho amb les coses que poden passar a les butaques del Cabaret.
-Que "Lluna als ulls" és un molt bon tema.
-Que l'efecte del carrer i de les entreteles del cabaret al final de "Oh, que bé!" també funciona molt bé.
-Que aquest pot estar ben bé entre els millors àlbums fets a la ciutat. És així de bo.
-I que haurien merescut guanyar el Sona 9, encara que per la meva experiència personal i com a observador de l'Exèrcit d'Islàndia aquest concurs em sembli poc fiable.


*****


Ara m'estic escoltant per segon cop el CD que el grup Vaivé, de Barcelona, em va passar al final de l'actuació dels Visitants a La Goleta fa deu dies (de la que parlo més avall). Només els vaig poder sentir una cançó en directe, pel que no puc entrar en valoracions aquí. El disc, de totes maneres, sembla ser un document d'unes cançons que en directe sonen igual (variacions d'acústica apart). Potser és el que falla una mica: pot tractar-se perfectament d'un primer disc, i estarien pagant la novatada en gravar les cançons tal qual, cosa que o ets Wilco o no sol donar uns resultats molt brillants des d'un punt de vista de sonoritat. Dit això, com a cançons tampoc no són precisament un desastre: es defineixen com a “rock català”, no són unes cançons molt aventurades, però certament aconsegueixen sonar millor que les seves influències, cosa que és una bona noticia. En resum: ja hi ha una feina de base feta, i el que falta és que agafin més experiència a l'estudi, agafant-li el gust als efectes i als arranjaments per a donar més densitat al seu so. M'agradaria poder-ne formar part, som de la mateixa escena i per a mi això és el més important. En tot cas, de moment els podeu escoltar a: http://www.myspace.com/grupvaive.


*****


Concerts? Primer, el de la Goleta. Vam sortir encantats d'allà (és un dels llocs amb més carisma on hem estat, i el tracte és fantàstic) i la sensació era la d'haver fet un bon concert. El que es va filmar (menys de la meitat) revela, però, que jo vaig desafinar a la veu, cosa que em frustra. Igualment miraré de posar un o dos temes a YouTube quan pugui editar el video. També hi ha pendent revisar el video del concert de la Baumann de l'estiu passat, del que almenys n'he tancat el miniDVD.
Segon, el del Psalm 42 amb tot de corals. A veure, va estar bé, no puc negar-ho, ho diuen tots els testimonis. El que passa és que encara no li he trobat el sentit a fer assaigs intensius dos dies a la setmana, deixant de fer altres coses, per a cantar una obra de la que ja n'existeixen bones gravacions en CD i que és d'un compositor prou conegut. No podem competir amb un CD professional. Així que quan ens van dir de repetir el concert una setmana després en un altre lloc vaig preferir declinar-ho i centrar-me a fer feina pendent a l'estudi. I reconec que no m'agrada la sensació que havia tingut fa uns anys de què la música clàssica s'estava interposant entre mi i la meva vida/obra.


*****


Mentre, diumenge a la nit vaig gravar una demo sense lletra, temptativa, d'un tema que em té desconcertat perquè no sé com gravar-lo, com enfocar-lo, però que ben fet podria ser el successor dels temes del Corrupció i a més prou comercial. Amb un deute, això sí, amb “Late At Night” dels Tired Hippo. Crec que trigaré una mica, vull fer-lo bé i de moment estic encallat amb la lletra (bé, estic encallat amb totes les lletres, he pogut acabar “Himnes” perquè aquesta part ja la tenia feta per avançat).


*****


I m'he pogut llegir la bio de Wilco de Greg Kot, que arriba fins a 2004 (el final dels clàssics del grup). Unes dinàmiques de grup molt més complexes del que jo sabia prèviament. També m'he adonat que sentir tots els discos col·laterals de Wilco és una empresa cara i que requereix de força temps per endavant. Igualment ja he pogut sentir prou coses com per a saber més que el fan promig del grup. Només desitjar que el proper disc remunti la baixada que van fer l'any passat amb “The Whole Love”. I tenir diners quan tornin a tocar a Barcelona, potser l'afer de l'entrada desapareguda comenci a quedar enrera però reconec que no solc mirar els propers concerts de qualsevol, sóc un seguidor dels discos.

dissabte, de novembre 03, 2012

Thinking

Abans d'entrar en matèria, un breu apunt crític: una bona raó per a no votar CiU és que, amb una llista tancada com hi haurà, votar una coalició on el segon d'a bord no dubta a contestar l'estratègia del cap de llista i de passada evidencia que hi ha, per increïble que sembli, dos projectes polítics diferents (no enfrontats, però sí diferents) en aquell corral de galls, és un error majúscul. Sí, potser el Junqueras seria un company de viatge molt més fiable (si no comptem la seva relliscada amb el tema de l'oficialitat de l'espanyol a la futura Catalunya independent). Igualment hagués preferit que el López Tena hagués tingut més sharing a les enquestes de vot (malgrat haver publicat el seu article en un lloc tan discutible com El Mundo). No sé què tal els anirà als de la CUP, tenen idees interessants però han d'aprendre a enfocar més el seu missatge (bé és cert que és el primer cop que es presenten i poden pagar la novatada). El cert és que dubto en el meu vot entre SI (que han fet una bona feina aquesta legislatura passada, malgrat ser un projecte molt personalista) i ERC (no ho veig tan clar, però si es veiés que SI no podria entrar faria vot útil -espero-). La bona notícia: el Laporta no es presenta.

*****

I entrem en matèria. No acabo de trobar inspiració per a les lletres del "1980", però dues són ja acabades (què menys). SÍ que he trobat una llista de temàtiques i de títols (alguns d'ells provisionals) que em permetran treballar amb un mínim de seguretat. Això sí, m'agradaria poder llegir més. També espero a acabar la propera setmana, curulla d'assaigs i concerts, tant amb els Visitants (dia 10 a les 23 h., La Goleta, a Sant Feliu de Guíxols) com amb la coral (el Psalm 42 de la punyeta -sí, n'es l'autora-). A partir del dia 11 estaré més tranquil i ple d'energia. Demà, però, miraré de fer alguna cosa de profit si no estic molt dispers. La llista de temes del "1980" és, en aquest moment i per ordre:

BASE                    TÍTOL/TEMÀTICA
Yupiiii!!!                 ZX Spectrum
TechnoPiece          Corrales
Celtic                     Pregària
Andorra Piano       Afganistan
Barret                    Mar del Nord
Gafas                     Ring-Kai-Ring
King Kong             Subluna Park
Glass So Fast        All You Need Is Glub
Aung                     Three Mile Island
Korg Float             Sant Esperit
Middleeat              Pripiat
Moogie Moogie     Subcomandante Marcos
Wawel-gaita          Edimburg (Piobaireachd)
Monroe                 General Belgrano
Jazzy                     Rates sobre ADN

I de fet una cosa ja ha ocorregut. En Roberto Pérez, a qui no recordo haver conegut però que em tenia en prou estima com per a proposar-me una col·laboració, em va passar una base instrumental prou bona per a que hi afegís unes veus, i jo vaig decidir experimentar amb certs efectes a l'hora de gravar. I he après que aquests efectes es combinaven molt bé amb la meva veu. El tema final, "What Can I Do", sona totalment professional. És un enfocament que voldria ampliar a les meves pròpies gravacions.

*****

Mentre, lentament vaig prenent decisions sobre un "1964" que vull reformar, segurament allargant-lo, regravant-ne alguns trossos, canviant-ne l'ordre de cançons i afegint algunes idees de producció que vaig tenint. Un procés que segurament no començaré fins les vacances de Nadal (primer vull acabar el "1980"). Mentre, aniré rumiant i apuntant altres possibles coses que pugui fer per a renovar el disc i l'enfocament que en tinc. De moment, la primera cosa que faré serà descartar les poques lletres que tenia fetes. Simplement no em convencen (especialment la de "El perseguit", que es nota feta a pressió). Prefereixo buscar un concepte, o almenys una sèrie de subconceptes que es reforcin entre ells. Una mica en la línia de la subtemàtica Beatle del "Feina 2.0", però millor. Com a mínim, he passat a veure el "1964" com un projecte al qual li falta molt treball però que ben fet em pot permetre el canvi que vinc buscant des de 2004. Noto que hi estic sonant molt diferent de com sono en els meus altres àlbums (amb la mitja excepció del "Feina 2.0"). Radicalitzar aquesta diferència serà el meu objectiu.

*****

El passat dia 1, dijous, va sortir un article sobre "Himnes" al Diari de Terrassa, que me'l deixava prou bé i que ha generat força interès entre, com a mínim, la gent que em coneix d'alguna cosa. M'encantaria que arran d'això se n'arribés a fer el concert, però potser és ser molt ambiciós.
Però no estic segur que al compositor al que li vaig admetre per carta que "Himnes" era una alternativa a la seva obra s'ho hagi pres bé. No tinc proves en cap sentit, és només que altres vegades ja s'havia posat en contacte amb mi. Hagués estat millor que cert concert no s'hagués arribat a plantejar mai. I, sí, els nervis que en van resultar m'han fet una mala passada.

dilluns, d’octubre 29, 2012

Carta oberta

Aquest vespre certa persona m'ha preguntat si podia anar a un acte a Terrassa on es parlaria de cultura a Catalunya. Insegur de si el meu punt de vista li serviria, li he estat franc:

"No sé què dir-te. [...] Tinc bastant grau de connexió amb la cultura, però et reconec que els missatges que tinc per a dir no són massa comercials i no sé si [et] serviran. Bàsicament tinc connexió amb l'escena musical independent del Principat, no exclusivament en català, i sóc molt crític tant amb la indústria musical establerta (amb l'excepció d'Antònia Font i els Pets Madurs, potser també Manel però no els estan guiant correctament, et puc dir que no s'està publicant a ningú d'entre els importants i en canvi semblen publicar al primer que passa, no han sabut mai on era el nord) com amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat en general (la síndrome de "han de ser coneguts" s'ha originat allà, i només s'ajuda a grans patums que sovint ja no estan en prou forma mentre la gent que no hem tingut la sort de poder començar topem sempre amb una paret i no li podem arribar a importar a ningú). Pel que el meu missatge és que en una Catalunya independent el primer que s'hauria de fer en matèria cultural és una regeneració completa, en tots els àmbits de la cultura. Cal que els mitjans de difusió de la cultura es democratitzin, hi ha una creativitat al·lucinant al nostre país però no hi ha manera que el públic generalista se'n pugui assabentar. I a la indústria i la política establertes aquest missatge no els farà ni mica de gràcia. Creus aquest punt de vista defensable? Tot es redueix a això."

De moment no m'ha contestat, pel que intueixo que el meu punt de vista no li serveix. El que passa és que mentrestant li he ensenyat el meu text a dues o tres persones i han pensat que jo tenia tota la raó del món. Per això el trec a la llum aquí. Especialment a la vista que és una situació que ens té blocats a molta gent i en pot blocar encara més.
Avui el José Luís Algar ha acabat el seu disc després de mesos i mesos de treballar-hi dur. Un disc excel·lent si atenem al que n'he pogut sentir, cançons perfectament pensades i executades, amb molt ganxo comercial. Però en la meva experiència els executius de discogràfica del Principat i de l'estat tenen els cables creuats i veuen tot allò positiu en clau negativa, i em fa por que el pobre José Luís se l'hagi de guardar al calaix, precisament per tenir el producte perfecte per a aquest espai i temps.
Al qual he d'afegir que el frn ha hagut de canviar de nom artístic a Ran Ran Ran perquè a Tired Hippo ja no se li obrien portes, i que en alguna ocasió el Maurici Ribera m'ha comentat la seva frustració perquè podia publicar a Nova Zelanda però no aquí.
I jo mateix no acabo de saber on més trucar. Admeteu-m'ho, tot plegat podria ser millor. Molt millor.

diumenge, d’octubre 28, 2012

Tarda-vespre cultural

Dissabte vaig assistir com a espectador a un experiment artístic, "Último peón de reina", consistent en la lectura del text del mateix títol escrit per Carlos Robles Lucena, amb actors, imatges projectades, música en directe de l'Exèrcit d'Islàndia i una càmera filmant. L'inconvenient era que tot això anava a ocórrer a la Ciutat de la Imatge (a la V forca, per entendre'ns). Això va significar per a mi una llarga caminada des de la Plaça de l'Àigua (o de les Bruixes) fins a l'Hospital del Tòrax (el fotògraf de la sessió em va salvar els últims cinc minuts de caminada deixant-me pujar al seu cotxe, gràcies infinites). Arribem, i ja hi ha el frn, la Carola i tot de gent esperant a dins de l'edifici. Uns minuts després entrem a un espai delimitat amb panells. La filmació ocorre amb nosaltres de públic i tot en directe, sense possibilitat d'error. Resultat: bona música dels islandesos (a la fi van experimentar), bons actors, i algun petit problema (no greu) de sincronització de projeccions. És a dir, un bon resultat final. Això sí, calia molta atenció perquè costava de seguir la història, almenys pels que no l'havíem llegida en el seu moment. Almenys l'experiència em va servir per a fer una primera visita a l'edifici, que sempre havia estat una mena d'incògnita per a mi (tot i que la part petita que en vaig veure estava tan reformada que ja no tenia en caràcter original).

*****

El mateix dissabte a les 21 h. em plantí a Faktoria. Tocava l'Albert Bonnin amb l'altre grup on toca (recordem que és un Visitant) i vaig anar a donar-li suport. Va ser una nit irregular. Cada grup tocava en un estil relativament diferent, el que potser va fer menys llarg escoltar 3 hores de concert. Malgrat tot, un punt dèbil de tots els grups va ser el no presentar propostes molt originals, cosa que dic d'entrada per a no sonar reiteratiu.
Van començar els Putas y videntes. Punts bons: una cançó criticant al Juanca, i es creien el que deien, cosa que ajudava. Punts dolents: feien una proposta punk sense cap mena d'autonomia creativa, es notava certa poca destresa instrumental (no cometien errors però això era perquè es limitaven a fer unes poques maniobres anant sobre segur) i el so patia perquè els instruments eren de nivell principiant (un baix Squier JB, una guitarra Aria i una Epiphone LP). A veure, no els ho tinguem molt en compte, eren molt joves, potser 19 o 20 anys d'edat, i encara poden créixer musicalment. No penso que fossin pas el pitjor de la nit, i d'alguna manera em podia identificar amb ells.
Seguiren els Maine, el grup on tocava l'Albert. Una proposta de hard-rock una mica tirant cap al metal sense radicalitzar-se, i jugant sobre segur compositivament. Però van ser el millor de la nit sens dubte, per una simple raó: des dels primers compassos amb un baix prominent van fer una vulgar demostració de poder instrumental. El guitarrista en particular era un fiera, fent una sèrie de solos ràpids i excel·lentment tocats. L'únic que no sobresortia tant era el cantant, més discret, amb una veu rasposa per no cantar amb tècnica, però almenys amb prou actitud de rock'n'roll (gran part de l'actuació la va fer amb el tors nu i jugant amb el peu del micro) com per mantenir les coses en un nivell interessant.
Després d'això, reconec que ja esperava una tralla màxima del següent grup i cap de cartell. Enlloc d'això, reconec una certa decepció amb els Dark Bild. Tractaré d'explicar-me. Aparentment assagen força perquè el seu so bàsic era conjuntat i força polit d'entrada. S'havien assegurat de tenir una sèrie de sons bons a la seva disposició dalt de l'escenari, incroent una electroacústica que van tocar en un total de tres cançons. Quin era el problema, llavors? Falta de matisos. Només un aspecte, però crucial. Hi havia poca imaginació en general. El so era pla, sense dinàmiques, una mica com en aquells singles sobrecomprimits que sonen a la ràdio i on la forma d'ona és completament recta. També hi havia una notable tendència a repetir seqüències breus d'acords durant molta estona. Quasi no hi va haver solos. Almenys una versió d'un tema que van fer i que fa anys jo ja havia sentit a tocar per uns patates va ser força més digne, ja que no espectacular. No diré que fossin un desastre perquè no ho crec, però em va costar escoltar l'actuació fins al final. I no sé si van arribar a fer bis.

*****
El final de nit el vaig passar escoltant vells cha-cha-chàs. No sé què en treuré, però alguna cosa bona hi és. Llàstima que me n'hagi d'anar tan enrera per a no sentir aquesta música comercialitzada.

divendres, d’octubre 26, 2012

Entre un restaurant i una salsa

Ahir el tercer concert-de-dijous del Rovell de l'Ou va ser protagonitzat pel Ferran "frn" Baucells en el seu nou projecte Ran Ran Ran, acompanyat pel Jordi a la percussió. Era un duo ben arrelat dels seus dies de Tired Hippo, i va ser prou efectiu. Però no ens confonguem: malgrat ser el primer concert de Ran Ran Ran i la presència d'uns pocs temes TH, la diferència entre TH (so bàsic i minimalista) i Ran Ran Ran (presència d'un iPad i de pedals d'efectes com, per exemple, un looper) es va fer patent, sovint amb bon efecte. Especialment en un tema, quasi al final del concert, en què el Ferran va extreure uns sons "tipus balenes" de l'iPad mentre el Jordi es situava entre el públic per a fer percussions amb el parquet del restaurant. Únics problemes, que el looper emprat era senzillot i difícil de comandar (una cançó va quedar amb problemes de ritme per això), i que el públic va ser relativament reduït (quinze persones, de les quals dotze érem "els de sempre"; no la pitjor assistència possible, però de moment el canvi de marca i de so encara no ha fet efecte). Malgrat tot, el material presentat era prou interessant com per a que valgui la pena esperar una eventual primera gravació que concreti el so de Ran Ran Ran, gravació que bé podria autoproduir-se el mateix Ferran amb l'experiència acumulada en el darrer any i mig de TH. Idees no n'hi falten.

*****

Aquesta tarda he encarregat a una botiga d'Oregon el CD, potser ja descatalogat, "Ben E. King Anthology One", que recull el seu primer àlbum en solitari, "Spanish Harlem", més una sèrie de bonus tracks que no he vist enlloc més (pensava que serien d'altres àlbums d'aquest ex-Drifter, però la minicaixa amb els seus primers cinc discos que hi ha a Amazon no les inclou). De moment ho he sentit en mp3 de baixa qualitat, i una cosa m'ha intrigat: sabia que a certes cançons dels Drifters produïdes per Leiber i Stoller hi havia influències de música llatina, però l'àlbum "Spanish Harlem", gravat per a capitalitzar l'èxit de la cançó titular, és un disc temàtic amb estàndards mexicans gravats amb ritmes llatins d'una manera molt més oberta que en els discos dels Drifters, malgrat que el concepte de "R&B amb strings novayorquès" del grup original no es perd del tot. Sentir aquestes cançons en anglès és una experiència estranya, especialment quan els cors femenins intenten cantar la lletra original de manera fonètica, però moltes de les relectures són excel·lents, i l'únic demèrit és que totes aquestes cançons (la del títol apart) tenien un cert vintage ja el 1961 i no eren cap sorpresa.
Dels bonus tracks, dos ("Too Bad" i "Walking In The Footsteps Of A Fool") són excel·lents. En canvi, un duo amb la cantant Lavern Baker no acaba de quallar. La resta se situa enmig. Igualment volia tenir aquests bonus, malgrat que potser més endavant acabi adquirint la caixa de cinc discos que he mencionat abans (no és molt cara, i conté "Stand By Me", arxiconeguda per a tothom excepte per a mi però igualment un clàssic).

*****

El que em deixa amb un dubte. A primera vista, la idea d'intentar compondre unes poques cançons en aquesta vena per a evitar que el "1964" sigui només un mur de so és temptadora, i encaixa amb el fet que començo a ser un "connoiseur" d'un determinat procés històrico-musical situat entre 1959 i 1966. El problema és: no conec les fonts originals. No només alguns dels estàndards abans comentats no els coneixia amb antel·lació, tampoc no sóc precisament un especialista en ritmes llatins, potser perquè l'únic que he sentit fins ara eren gravacions comercialotes tipus Glória Estefan i lògicament no m'han cridat. Si de cas, hi ha d'haver alguna cosa més autèntica en algun lloc, però ni idea d'on. Recordem que fins ara l'única experiència que tinc amb aquesta música és un arranjament per a piano i bongos que vaig fer per a acompanyar una vella cançó de salsa que fèiem amb una de les corals i que (l'arranjament) no s'ha arribat a fer servir mai. Admetem-ho, és una experiència insuficient. Sóc conscient dels meus límits. No vull fer el préssec.

dimarts, d’octubre 23, 2012

No vull que sigui un impossible

Avui m'he assabentat que certa dona que jo havia estimat molt a l'època de cant i que no em va deixar ni acostar-m'hi ha tingut un fill amb un altre. Crec que ha arribat l'hora d'enterrar-la. Ho porto intentant tots aquests anys, i potser el fet que em creia que ella havia fracassat amb tots els seus nòvios m'havia fet mantenir una espurna d'esperança. Ara ja no. Definitivament no em vol, ni m'ha volgut mai. Toca, doncs, fer-li els funerals i trobar-ne una altra.
El problema és: a qui puc trobar? En els meus 37 anys de vida no recordo ni a una sola noia que se m'hagi acostat. He tingut sempre al davant un mur de formigó de molts metres de gruix i ningú no m'ha dit mai "aquest és el detonador de l'explosiu i funciona així". Sempre, el missatge que he rebut és el de "ni pensis en acostar-t'hi", com si no tingués mai dret a reconstruir la meva vida.
Reconec que no em puc fer molta publicitat. No sóc ric. Reconec que ni puc ni vull fer-les mares, cosa que en el meu cas potser sigui el més convenient, però que les que vulguin ser mares trobaran insuportable, i en són moltes. Reconec que tampoc no m'agraden els animals domèstics (les plantes tampoc, però potser no són tan conflictives).
I no obstant veig a homes molt més lletjos i molt més impresentables que jo trobar parella amb molta facilitat. No sóc el millor home, però tampoc el pitjor ni de bon tros, i la gent que em coneix en altres àmbits sap que com a mínim tinc bon fons. I la pregunta és: en què fallo? Quin és el meu error? Voldria saber-lo per a poder-lo corregir. Si ningú no me'l diu no podré detectar-lo per mi mateix.
En realitat busco una dona per ella mateixa, pel que em pot aportar a mi i potser jo a ella. No estic buscant a cap supermodel, només una dona normal, mentre m'estimi (miraré de correspondre-li, s'ho mereixerà). Simplement vull saber que allò que busco no és una quimera, que un dia podré ser un home normal amb una parella, com fa tothom.
No hi ha res més trist que estar sol quan tu no ho has triat així.

II III

Per tercera setmana sóc al núm. 2 de TourDates, a la Gran Bretanya: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/21-oct-2012. Hi ha una altra cançó que porta tot aquest temps barrant-me el pas al núm. 1, però igualment el que estic aconseguint és importantíssim. Pot ser que els Pets facin un concert a Londres després de tants anys publicant en català, però que jo sàpigui no han col·locat cap cançó a cap llista britànica com acabo de fer jo per segona vegada. I, diguem-ho clar, una cançó que és un èxit a la Gran Bretanya també mereix ser un èxit a Catalunya. A veure si algú desperta.

*****

Dijous passat, concert d'Ayala al Rovell de l'Ou. Interpretativament va ser magnífic, ella va cantar molt bé i el seu guitarrista sabia com tocar l'instrument. Si hi va haver una pega, dintre de ser una molt bona nit, va ser que només hi va haver una cançó original d'ella, essent la resta versions entre l'homentage a músics locals i un grup de cançons força conegudes. Però puc dir que van fer una exhibició de bon gust. El següent, aquest dijous que vé a les 22 h., serà el Ferran Baucells "frn", en el seu primer concert des que va enterrar la marca "Tired Hippo". Pot estar molt bé saber on pensa anar a partir d'ara.

*****

Esperant també a veure què passa amb el "banco malo" que s'ha de fer càrrec dels actius immobiliaris dels bancs "ejpañolej". Vaig llegir aquest article: http://es.finance.yahoo.com/blogs/finlaotracaradelamoneda/llega-el-banco-malo-llegan-viviendas-desde-20-111000206.html, on es comenta l'espectacular rebaixa dels preus dels pisos que comportarà aquest banc dolent, també al mercat lliure. Repercutirà en què a la fi els pobres com jo puguin accedir a una vivenda sense haver de demanar almoina pel carrer? No ho veig clar, ara per ara. Però si arribés a ser, li donaria prioritat. Necessito una vivenda, i una que estigui en bon estat i pugui pagar. No sóc un millonetis. Com el 99% de la població.

*****

I, per tant, si hi ha vivenda no hi ha Rickenbacker. Tinc clar que només disposo de la pensió i la dependència, i amb això no puc fer dues coses a la vegada.

dimarts, d’octubre 16, 2012

New Jukebox Hits

Per segona setmana sóc al núm. 2 de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/14-oct-2012 Encara no sé si hi haurà pietat per a mi i "Amsterdam" arribarà al núm. 1 en algun moment. En tot cas, que una cançó en català que aquí havia estat rebutjada per més o menys tots els segells arribi a la Gran Bretanya i hi entri per la porta gran apunta a les possibilitats que s'estan obrint, per a mi i per a la música en català. Potser el viatge que vaig emprendre des del "Corrupció" haurà valgut la pena.

*****

Apunteu-vos els propers concerts de Lluís Paloma & Els Visitants: 10 de novembre a La Goleta de Sant Feliu de Guíxols (en elèctric, compartint cartell amb Vaivé) i 13 de desembre al Rovell de l'Ou de Terrassa (acústic o semielèctric, en tot cas en clau suau). Un concert a Manresa per a aquest octubre no s'ha materialitzat. Almenys, als assaigs estan sortint idees interessants, tot i estar treballant de moment amb material ja existent. Diguem que el Cool Cat Vibe donarà la seva màgia a un parell de cançons.

*****

Aquests mesos he estat seguint fragmentàriament la gravació i mescla del primer àlbum de José Luís Algar. En primer lloc li he d'agrair que em deixés escriure als mateixos llocs on a ell li han concedit entrevistes o li han publicat ressenyes. A mi no m'ha funcionat molt però m'ha fet adonar que sobre el paper hi ha tot de llocs on adreçar-se si un no té accés als grans mitjans (on és molt poc probable que un desconegut sense contracte discogràfic com jo rebi ni un mínim d'atenció). Almenys a ell sí que li ha funcionat i el cert és que ha rebut molta atenció fins i tot encara que el disc encara no està acabat de mesclar i quasi ningú no l'ha pogut sentir. Jo n'he sentit algun fragment i puc confirmar que el disc serà a la vegada bo i comercial, la combinació perfecta. Espero que pugui arribar a publicar-lo comercialment, ja seria hora de veure algun dels meus amics triomfar.

*****

Una mesura de com he estat desconnectat de la realitat amb tant cant coral és que ahir Wilco van tocar al Liceu i jo me'n vaig assabentar durant l'assaig dels Visitants. Wilco són una gran banda de directe. Potser el misteri de l'entrada perduda del Palau fa prop d'un any em va desanimar. Però crec que és més que el seu darrer àlbum fins al moment, "The Whole Love", em va decebre monumentalment. Hi ha "Art Of Almost" que és genial, i un parell de temes ràpids que enganxen ("Dawned On Me" i "I Might"), però la resta fa aigües per tot arreu. No sé, mai no m'havia passat amb un disc de Wilco (fins i tot "A.M." m'agrada). És que no entenc per què la crítica el va deixar tan bé. Espero que el proper sigui el que aquest podia haver estat i no va ser.

divendres, d’octubre 12, 2012

Masteritzat i Filipinki

Abans que res, "Amsterdam" ja ha arribat al núm. 2 de l'Unsigned Top 40 de Tourdates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/07-oct-2012, la meva posició més alta fins al moment. Algú a la Gran Bretanya m'està escoltant...
Aquesta tarda he tingut visita: el frn ha vingut amb un parell d'mp3 al pen-drive i hem masteritzat el disc de tribut a Tired Hippo que posa fi oficialment a la carrera d'aquest grup terrassenc-barceloní-d'arreu. Hi ha nivell. Tant, que em fa una mica de respecte haver-hi participat amb una gravació que em podria haver sortit millor. Espero que no desmereixi el que en essència és un bon disc. També hi ha estat present el Jordi Ibañez, i al final de la sessió hem escoltat a Filipinki, a The Flamingos, i fragments dels discos-en-progrés "1964" i "1980". "1980" ha agradat força. "1964" ha generat més disparitat de criteris. En conjunt, una bona tarda.
Sobre Filipinki, he localitzat i comprat un CD que diría que era l'última còpia que quedava a la venda a tot el món. Si l'he encertat, hi ha "Tarap-tarap", una cançó prou digna. Quan arribi, ja al novembre, faré una entrada comentant una mica més en profunditat aquest i els tres CDs que ja en tinc. És un grup menor en termes del mercat internacional però tenen alguna cosa, almenys en els seus millors moments.
Ahir a la nit vaig assistir al primer acústic al Rovell de l'Ou, en aquest cas de l'Exèrcit d'Islàndia. Sense ser l'event més increïble de la temporada (bàsicament va consistir en el Jordi i el Rubèn tocant amb una amplificació mínima, més el Raül en un tema), el cert és que tenen un cançoner prou solvent, amb el que va ser una bona nit. Al final del concert vaig sentir el meu nom i vam acabar tocant amb el Jordi dos temes meus dels de sempre, jo amb la guitarra del Rubèn (sempre és una ocasió de luxe quan me la deixa i toco, gràcies!).
Aquesta tardor em posaré a treballar en les lletres del 1980 (ja en tinc una en marxa), amb una certa idea d'acabar el disc durant les vacances de Nadal. Crec que és factible fer-ho, malgrat tornar a tenir una agenda plenota: és ja un projecte tancat des del punt de vista de cançons, amb el que ja veig la llum al final del túnel.
I el 1964 serà el següent, ja de cara a l'hivern. Com que vaig tenint idees, segurament intentaré portar-lo al reialme del doble CD. Simplement, és un projecte on m'hi començo a trobar prou còmode i que "veig" com portar-lo a territoris interessants. I, dintre de l'homenatge a certa època musical, he estat descobrint noves influències que vull incloure en aquest concepte. No és un simple exercici d'estil, hi aprendré tècniques que després podré implementar en altres obres potser encara més ambicioses. Fora d'època? Segur. Però aquest cop he decidit que al primer que li ha d'agradar és a mi. Si, mentrestant, trobo temps per a gravar cançons sueltes i posar-les al Bandcamp, oli en un llum. Simplement, aquest cop trigaré perquè vull fer la feina ben feta. La bona notícia és que tant al 80 com al 64 hi ha cançons pop. No perdo el nord, simplement uns discos i altres són aspectes d'una mateixa obra. I m'han servit per a aprendre.
També, amb els Visitants hem començat a mirar els "Marcianitos", he trobat la manera de tocar-la en directe i en un sol assaig que portem amb ella ja sona força bé. També (aquí ho he de preparar una mica) m'han dit de preparar "Granollers" i "Andrea" (i "Vol de nit", tot i que aquesta em suposaria un repte). Seguirem informant.

divendres, d’octubre 05, 2012

Nova entrega dual

Política:

  1. Ja sé que aquí cadascú vota el que vol, però deixeu-m'ho dir: no voteu CiU. No només s'han passat anys i panys votant coses completament contraposades al Parlament i al Congreso, resulta que el famós Pacte Fiscal En La Línia Del Concert Econòmic va ser rebutjat d'entrada pel govern del PP, com Mr. Mas havia d'haver sabut d'entrada. Però ara resulta que perquè ha dit quatre ambigüitats a redós de la manifestació de l'ANC (que per cert no va convocar ell) resulta que ara és Déu i tothom el votarà, malgrat que la paraula "independència" no surt enlloc en el programa electoral de CiU. Fins i tot algú tan espanyolista com en Duran i Lleida s'està adherint sospitosament al que digui el Mas (mentre deixa fora de la llista d'Unió al Vila D'Abadal). Hem d'estar preparats per una nova aixecada de camisa. Em fa por el futur.
  2. Com em decep que ERC, SI, RCat i DC hagin fallat per enèssim cop a crear una coalició. Per separat, per la Llei d'Hont, no treuran tants diputats, i hi haurà gent que no votarà a cap d'ells (anant a CiU) perquè han ofert una imatge de desunió, de defensar les pròpies cadires. Només queda la incògnita de l'EI (CUP, etc.): arribaran a presentar-se? Jo encara no sé a qui votaré. Hauré de votar a algú per a no regalar-li el meu vot a CiU per omissió. Toca anar a votar, i votar independentista, és només que no tinc clar quins seran els més eficaços (i sincers).
  3. Em declaro moralment exclòs d'en Pere Navarro, sort que aviat ja no serà l'alcalde de Terrassa. Tot i que sembla que el seu recanvi és algú de perfil molt baix. Crec que no sóc l'únic a pensar que l'alcaldia de Terrassa sembla ser per al PSC un simple trampolí cap a càrrecs molt més potents de la política catalana. Els terrassencs ens mereixem molt més que això.
  4. Almenys a Madrid estan nerviosos (sobretot els militars). Aprofitem-ho. La independència és a prop si els catalans volem. Votem amb intel·ligència. I mantenim-nos informats. Ben informats.

Música:

  1. "Amsterdam" és al núm. 4 del Top 40 de TourDates a UK: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/30-sep-2012. També ha sortit un breu (però agraït) text sobre mi a Cara B: http://barcelonacultura.bcn.cat/carab/lluis-paloma. Mentre, m'he creat http://lluispalomapatinet.bandcamp.com/ per a ajudar-me en les tasques de promoció d'"Himnes".
  2. Precisament sobre "Himnes" (i seria l'última vegada que en parlaria abans de passar pàgina), no n'he tingut molta resposta, però els pocs que s'ho han escoltat n'estan contents. Sobretot dels dos primers moviments. Pot ser que hagi fet música clàssica sense adonar-me'n, perquè és des d'aquest sector que m'han arribat la major part de respostes positives. Falta que surti algun concert, que jo considero que forma part del mateix concepte de l'obra. Però ja no depèn de mi, o almenys poca cosa hi puc fer ja des de la meva posició actual. He tret un disc que almenys penso que és superior al "Feina 2.0" però que aparentment no resulta tan comercial i que ha tingut un recorregut força curt.
  3. Mentre, vaig donant voltes a com acabar el "1980". Les bases estan acabades des de fa temps (i, el que és millor, em va visitar en frn fa pocs dies i segons ell les dues primeres pistes són hits), només falten les lletres. I tinc algunes idees de temàtiques a tractar. Només em falta calma. La tindré?
  4. Acabant de concretar concerts pels Visitants. 10 de novembre a La Goleta de Sant Feliu de Guíxols, confirmada. 13 de desembre al Rovell de l'Ou, quasi confirmada. Falta una data per confirmar a Manresa, però de moment no tinc resposta. També, si entre els meravellosos lectors d'aquest blog hi ha algun teclista sense grup, als Visitants ens en faria falta un. Dilluns posaré un anunci a la Casa Baumann, a veure si hi ha sort.