Studio 54

 

Ja havia plegat el tema de premsa. I he rebut una altra mala notícia al respecte. És com si mai no pogués enlairar-me. Tinc amics, molt bons amics. Però els despatxos ens fan a tots la vida impossible. L’ombra de Jordi Pujol és molt llarga...

A ala vegada, assabentat que ho tinc magre per a cobrar més pensions. Es veu que està superbé si em passejo pels carrers pidolant.

*****

És tenir 12 àlbums a punt, un d’ells doble, i que no valguin res malgrat ser molt bons. Com els dos llibres de fotografia o el llibre de contes còmics. I em comença a faltar temps per a acabar el llibre de contes dramàtics. Almenys m’han donat la idea de fer dibuixos pel llibre de contes còmics, cosa que podria salvar el llibre. I seria una manera de salvar el meu output més artesà. La idea de tot plegat: supervivència, i trencar el mur. O almenys saltar-me la frontera amb Europa.

*****

Ahir (aquesta tarda passada) vaig comprar de cop 18 CDs i un DVD dels Rolling Stones. Un d'ells és la compilació "Flowers" (tots són àlbums americans) i l'estic escoltant ara... després de saber per un grup de Facebook que ahir aquesta compilació va acomplir 54 anys, cosa que ahir jo no sabia. És bastant potent saber-ho ara. (Almenys tot plegat em deixa amb una interessant col·lecció dels Stones, dels que ja tenia els grans clàssics i un parell de compilacions -entre els que tenia hi ha les edicions americana i britànica de Between the Buttons, així com versions en estèreo i mono de Beggars Banquet i l'edició britànica d'Aftermath-. Quasi que només em falta buscar Get Yer Ya-Ya's Out! i potser algun directe més, igualment en tinc uns quants. Ah, i el Blue & Lonesome de 2016!)

*****

Un dia he de fer una llista de què val per a ser un molt bon fan meu. I una de les coses serà ser un bon fan del pare Pio di Peltrecina: conec a dues persones que en són seguidores, així que ja és com de la família. De fet, una de les coses incongruents-en-retrospectiva que m’han passat a la vida és que la meva darrera tarda a Roma el 1987 vam anar amb la mare a una missa d’ordenació de capellans a Sant Pere del Vaticà i amb Joan Pau II oficiant. I això ho vaig mencionar fa poc a una d’aquestes persones -simplement va sortir a la conversa- i em va dir, tota il·lusionada, «que bé, has estat a la missa d’un sant!» És això, els catòlics són així. I jo segueixo bandera.

*****

Pensant seriosament en el tema de comprar un terreny a la quinta punyeta i una casa prefabricada de fusta. La idea de dividir-ho així és: 1) trobar un terreny molt barat que fins i tot pugui pagar al comptat si puc guanyar o estalviar els diners en un termini factible; 2) el possible estalvi en temes notarials i fiscals; 3) hi ha cases prefabricades de fusta a preus pagables, si l’empresa m’ho deixa pagar a terminis. Sí que primer m’he de recuperar, i de fet aquest 2021 va per pagar les coses més urgents, les que no van per banc (la més difícil i important: la Telecaster). Però si el 2022 tinc una mica de marge, establiré una partida per a compra de terreny. Un detall important serà que no m’importarà aïllar-me si amb això aconsegueixo espai, temps i tranquil·litat. Tot i que serà important que ja disposi d’una petita xarxa de difusió de la meva obra, vital per a justificar posar-me a la feina i també vital pel factor drets d’autor. Impossible fer-ho tot només amb el que cobro.

*****

Almenys, una cosa que vaig encarregar divendres és un ukelele groc, barat. Última oportunitat...

I aquesta tarda, junt amb els CDs, he pagat i recollit quatre llibres de música i alguns cotxets. Reconec que m’agrada comprar algun cotxet en maqueta de tant en tant, i la raó és que, a la vegada que tinc clar que no vull ni treure’m el carnet de conduir i que apart del tema seguretat viària hi ha el factor sagnia econòmica, en anys recents m’he adonat que els cotxes tornen a interessar-me -sobretot els cotxes antics-, i que els cotxets en miniatura em permeten tenir tants cotxes com vulgui, incloent els meus models favorits -tots antics-, a un cost molt reduït i sense pagar impostos més enllà de l’IVA en el moment de la compra. No és mala idea, doncs igualment la decisió de no conduir mai un cotxe és ferma: a mi m’agrada mirar cotxes o informar-me sobre ells. Punt.

I ara, a esperar com es resol el tema curatela. Ja hi ha sentència ferma a favor, però hi ha embolic sobre l’últim pas.

*****

«Emotion», cantada per Samantha Sang i escrita pels Bee Gees, és força interessant. Començo a pensar que s’ha de rescatar la música disco, que hi ha prou interès contingut en el seu llegat.

*****

A inicis de setmana vaig estar a punt d’iniciar un altre àlbum amb la meva fórmula de sempre. Però només una cançó va funcionar, una d’excel·lent. Però ho vaig comentar amb els íntims i: 1) vaig decidir incloure aquest sol bon tema com a un instrumental enmig de l’encara inacabat «Charleston», on encaixa prou bé; 2) vaig decidir descartar la resta d’idees, en estadis que anaven del simple apunt al midi complet o, fins i tot, una segona cançó gravada que no funcionava, i ho vaig moure tot a la meva carpeta d’idees junt amb les idees per a l’òpera mai començada; i 3) faré cas i el nou àlbum el gravaré amb guitarres, baixos i algun teclat tocat a mà, conservant el títol de l’àlbum descartat... però apuntant els problemes que han fet que no hagi intentat res així en molt temps (o sí, i descartant els resultats): a) en un estudi tan petit com el meu és impossible tocar la guitarra amb comoditat o deixar-ho tot muntat de manera permanent per a quan sorgeixi la màgia; b) és terriblement fàcil caure en la monotonia tímbrica; c) hauria d’estar relaxat de partida, doncs no sóc Steve Vai i gravar a mà em requerirà d’un procés molt més llarg i difícil que la meva fórmula de sintetitzadors i partitura midi, increïblement eficient; d) tot això em requerirà pensar un mètode que em permeti suplir les meves mancances i el llarg procés que impliquen amb algun tipus d’ajuda de les noves tecnologies, segurament fer cançons basades en riffs repetitius que pugui gravar una vegada o elements rítmics curts (no es tracta de demostrar que sóc el proper Jimi Hendrix sinó de trobar un simple element de renovació). Tot plegat vol dir que els meus millors dies acaben de cop i que vés a saber quan podré iniciar -o acabar- un nou àlbum, més el risc que hagi de començar a llençar àlbums a la paperera en cerca d’alguna cosa que no sé ni què és. L’únic que hi ha a lloc és un petit reguitzell d’influències (des de Daniel Earwicker i el seu mètode de superposició de guitarres a Jimi Hendrix, Nirvana o els Beatles de 1964-65) i, clar, la meva col·lecció de guitarres i baixos, tot i que alguns instruments crucials necessiten petites reparacions i, per tant, un cert grau de despesa que de moment no puc fer. Almenys el baix adequat el tinc des de fa temps i és en perfecte estat de revista: un Fender Modern Player Telecaster Bass fabricat a la Xina el 2011 (i, creieu-me, sona tan bé i és tan sòlid que apallissa fins i tot el meu Highway One Jazz Bass fet a Corona el 2007 i que ja és un molt bon baix). Però les guitarres a emprar ja em fan dubtar més. I segurament hauré d’incloure algun teclat aquí o allà si no vull sonar monòton, encara que estarà molt bé no preprogramar-los.