Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, de juliol 23, 2019

Is Pain

(En resposta a un vídeo sud-americà sobre la no possibilitat efectiva d’invasió d’Espanya i sobre la ingent quantitat d’equip, personal i instal·lacions militars d’Espanya): «Interesante, pero sólo hablais de armamento, vehículos, buques de guerra, sistemas, acuartelamientos, aviones de combate... y os olvidais de la calidad tanto del ejército i los cuerpos de policía como del mismo aparato estatal. Y no es sólo que el peor enemigo de España sea su propio aparato estatal, sinó que ese aparato estatal ya se está derrotando a si mismo, combinación de su pasado franquista todavía vivo en las instituciones, su democracia meramente cosmética y con tics autoritarios sobreabundantes, su descanso en una ideología de estado hostil y centrada en el dogma contraproducente de la Unidad de España, el supremacismo castellano y el castellano como lengua única, su hostilidad psicopática contra el pueblo catalán simplemente porque habla una segunda lengua, su esencial improductividad económica (ya lo pagarán los catalanes), el hecho de que en grandes partes del territorio estatal no se ha hecho nunca ni la revolución industrial ni la revolución tecnológica, los medios de comunicación controlados por el estado y todos emitiendo los mismos mensajes, la corrupción generalizada, el grave problema combinado de un mercado inmobiliario fuera de control y un mercado crediticio paralizado por las recomendaciones del Banco de España y por unos mismos bancos ineficientes, políticamente intervencionistas y además rescatados con 60.000 millones de euros de los contribuyentes a fondo perdido en lugar de dejarlos caer y limpiar de golpe todo el sistema, el pésimo sistema educativo, el paro, los pésimos salarios y pensiones, la enorme e ingestionable deuda externa que ya está en el 170% del PIB, la existencia de grandes cantidades de presos políticos y no sólo catalanes... España no necesita ser invadida porque ella misma va a caer sola. Y si le añadimos que desde un punto de vista militar España tiene todo lo que dice el vídeo, pero gestionado por unos mandos directamente franquistas y obsesionados con la Unidad de España y sin poder ver más allá, más un cuerpo de soldados y policía militar fundamentalmente impreparados, orgullosamente incultos, y mentalmente cerradísimos, lo que tenemos es el equivalente a cantidades ingentes de armamento poderosísimo gestionado por personas fundamentalmente incapaces de usarlos excepto contra su propia población. De hecho, estos últimos cuarenta años ya se han dado casos de buques de guerra españoles siendo atacados en situaciones de guerra y llamando al Ministerio de Defensa para pedir permiso para disparar, o intervenciones en situaciones de guerra de miembros del Ejército de Tierra en las que estos eran simplemente incapaces de actuar ni de hacer nada más que echar por tierra operaciones internacionales cuidadosamente planificadas en las que ellos tenían un papel fundamental que, simplemente, no tenían ni la preparación profesional ni las más mínimas ganas de llevar a término. De hecho, los mismos mandos militares, con todas sus bravatas y "cojones", són plenamente conscientes de que, si le da la gana, Marruecos puede invadir existosamente Ceuta y Melilla en sólo cuatro horas. Y España no podría recuperarlas. Añadidle el comportamiento militar y diplomáticamente irresponsable de España respecto del Reino Unido por el tema de Gibraltar, y lo extraño es que no haya habido ya por lo menos una retirada mútua de embajadores. Madrid es incorregible. Y está cerradamente orgulloso de ello.»

*****

Amb això, em deixo de comentar que a més, l’ejército continua tenint al seu si aquell petit reducte colonial que és la Legión, veritable reserva espiritual del militarisme espanyol més ultra i africanista, i que precisament no té cap més altra funció i utilitat que aquesta. Després ens omplen Catalunya de Hermandades de Antiguos Legionarios, veritables focus de violència ultra que a més mai no han estat capaços d’integrar-se als barris on són (molts d’ells, barris d’acollida de l’antiga immigració andalusa i amb un fort component castellanoparlant) ni d’aportar-los res de positiu. Només extremisme agressiu, violent i dogmàtic antipersones: «Unidad de España» i antiintel·lectualisme furibund i clerical de l’ala intransigent. No és un bon balanç.

*****

L’única bona notícia és que Sánchez, intransigent a la manera més franquista possible, s’ha barallat fins i tot amb Podemos. Amb una mica de sort, anem a eleccions al novembre... les quartes en quatre inestables anys. I no podrem votar ningú independentista simplement perquè no hi haurà ningú independentista. Però això no implica que la gent del carrer ens estarem precisament quiets...

dilluns, de juliol 22, 2019

It's a Beautiful Day

Sánchez és un monstre insensible, cínic, venjatiu i obsessionat amb la totalment inútil idea de la Unidad de España. Cal defenestrar-lo. I cal que desaparegui Espanya. Perquè no és un país, és un malson. I una tortura.
També cal defenestrar una ERC que ens ha traït. I JxC és massa disfuncional. Deixem-la caure també. Donem-nos el gust de no anar a votar. Mai no hauríem d’haver-nos refiat dels polítics.
Però cal una resposta al carrer. Cal sortir al carrer. I no a fer «performances» txipiguais sinó a desfermar el caos. I fer que caigui l’estat. Desapareguda Espanya, resolt el problema. Per a tots.

*****

La decisió està presa, amb tot de decisions subsegüents a prendre en el proper mig any: un cop posat un cert ordre a les meves finances personals, vull sortir del banc on estic ara i deixar enrere l’IBEX-35, a la vegada que intento resoldre’m el tema casa. Les entitats de l'IBEX-35 simplement ni m'ofereixen ni em volen oferir cap solució, només em posen pals a les rodes, i a sobre els encanta la política pèssima. I una cosa que puc fer aquest proper mig any és documentar-me amb calma, tant sobre la possibilitat de demanar crèdit a entitats estrangeres sense presència física a l’estat espanyol i sense cap mena d’interès en les estúpides i contraproduents recomanacions del Banco de España, com sobre les entitats de banca electrònica disponibles i fins a quin punt els seus productes crediticis estan pensats en funció dels seus clients o en funció només dels seus directius (que és el que passa amb les entitats de l’IBEX-35, amb uns productes crediticis tan mal adaptats a les necessitats dels seus clients que són totalment inútils i, per exemple, ningú no pot comprar casa). I llavors anar a fer-me assessorar.
En tot cas, he de fer matemàtiques precises sobre quant dec. I quant em costaria la nova casa, que sempre buscaria entre el més barat del mercat, més els inútils i contraproduents impostos.

*****

De passada, he decidit suspendre la meva sempre infructuosa cerca de parella, almenys durant els propers dotze mesos, precisament degut a la meva duríssima situació econòmica (els propers cinc mesos seran infernals), a la que s’afegeix el fet que he de prendre moltíssimes decisions tant en el pla professional com en el polític com en el bancari i residencial. I en aquestes condicions, he de tancar barraca en aquells fronts que només vagin a afegir-me estrès. Conservar energies. I concentrar-me a lluitar per la meva supervivència. Només que arribi a gener amb els deures fets la cosa ja serà més suportable.
I en aquestes condicions, ni em convé malgastar energies en un impossible, ni tampoc no podria fer res per a defensar la meva posició en cas d’un autèntic miracle, doncs és un món on veig que tothom espera que jo sigui capaç de pagar un munt de restaurants, hotels, desplaçaments i regals. Es veu que simplement amb ser honest, entregat, fidel i amb esperit de sacrifici no n’hi ha prou. De fet, només amb això se’t riuen a la cara. No val la pena. I encara tinc una biografia per construir.
Igualment, estic tan decebut com per a haver escrit això que segueix a un comentari a Facebook fa uns minuts. Està clar que he tingut tantes experiències negatives, sense cap de positiva, que tinc un autèntic problema de feedback negatiu i ja no encaro el tema amb la il·lusió de trobar aquella dona fantàstica sinó amb un estat general d’inseguretat, desconfiança (justificada) i por al fracàs. Com vull mostrar-me segur i confiat davant la dona que estimi si és 100% segur que la perdré a la primera de canvi? I tot perquè no deixo de ser el producte perfecte per a un mercat que ha cessat completament, substituït per una selva cínica i horrible basada en l’agressió i l’autodefensa. Val la pena seguir? Jo crec que no. No em vull autoenganyar més. Accepto que he perdut. I que ja només em queda mirar pel meu compte.
«Jo no tinc ni nòvia. Mai no n'he tinguda. I en volia de veritat, però ja m'he admès a mi mateix que la cosa no té solució, i que no puc enganyar-me més temps buscant a una persona que mai no serà allà, simplement perquè ja ningú no pensa a trobar parella. És el temps de les apps, les cites d'una nit exclusivament, l'autoengany emocional, les mentides transparents i el cinisme de base econòmica. I jo no sóc capaç de funcionar en un món tan agressiu. Toca seguir sol. Desesperadament sol. I me les he vistes tan dures a la vida que ja crec la meva obligació expressar obertament totes les coses que fallen. I estem en una època de merda. També en l'apartat amorós. De fet, la paraula "amor" comença a sonar-me a etrusc. O almenys, quan veus a homes pagar-se dones de cap de setmana només per a despertar-se el dilluns més sols que la una, o a dones que només s'ajunten amb homes rics per a fotre'ls els calers, saps que estem condemnats com a societat. No ens queda cap més sortida que autoprotegir-nos i plorar en soledat. Ja no queda res.»

dissabte, de juliol 20, 2019

Säj Det Med En Sång

Dimarts passat vaig acabar de muntar el meu segon llibre de fotografia. La criatura l’he titulada «Conspiracions a mitjanit», i és una segona part del meu primer llibre, «Terrassa i la llum», idèntica en tot a ell excepte pel detall conceptual de consistir íntegrament en fotografia nocturna, el que li dóna una atmosfera integrada que no tenia el primer llibre. A la vegada, conté una vintena de sobrants del primer llibre, però les fotos restants les vaig fer en tot just quatre sessions: una el 24 de febrer concert al final del concert de Ran Ran Ran i Salvatge a la Nova Jazz Cava i durant el meu eventual retorn a casa; dues el 24 i el 25 de juny passant per Can Parellada, Les Fonts i Can Roca/Zona Olímpica; i una final el 5 de juliol repetint fotos a Can Roca (me n’havien quedat de borroses la primera vegada) i llavors anant a l’Estació del Nord i a la recta entre la plaça Lluís Companys i el Mercat de la Independència. Més un parell de sessions a casa per a triar fotografies i muntar el llibre amb una clara atenció a la seva continuïtat. Un llibre ràpid, concís i inspirat.
Queden uns pocs sobrants diürns en B/N més una carpeta amb fotos de persones. Segurament els empraré en exposicions que vagin sortint. De moment, ja he ajustat la meva càmera per a fotografia en color a 400 ASA. I vull fotografiar de dia. I penso en fer sortides a poblacions properes. Realment, aquest «Conspiracions» em deixa obertes moltes possibilitats pel canvi, i cal aprofitar-les.
Al setembre els buscaré editor.

*****

Encara no puc donar moltes notícies sobre l’«Irving Park In The Dark». Tinc establert un ordre definitiu de cançons, a partir de les seves pistes de base. He de trobar el multipista instrumental de «Chile» i treure’n la intro experimental, que queda fatal. I em falta tota una feina d’assignar lletres existents a les seves pistes de base, i llavors aprovar algunes lletres i reescriure’n d’altres, doncs veig certa abundància de lletres que no signifiquen exactament res. I jo ho puc fer millor.
Suposo que no em posaré veritablement literari fins aproximadament el cinc d’agost. Miraré de tenir les espatlles cobertes per a poder-m’hi dedicar. I posaré el mòbil en mode avió...

*****

Provaré de fer l’experiment amb l’afinació Stratosphere. El veig factible.
Per la resta, he decidit reduir moltíssim la llista d’equips pendents, i reduir-la a poques coses i que valguin com a màxim 500€ i sovint molt menys. N’estic fart de les grans quantitats, i l’any que ve vull començar a viure tranquil, amb la dura feina de compra ja al darrere. Em queden: 1) pastilles per a la Strato XII (tipus Texas Specials: les pastilles japoneses d’origen es barallen entre la «fritanga» d’aguts i l’excés de greus i demanen a crits la jubilació) i l’Epi Riviera (un parell de Seymour Duncans Seth Lovers i tinc un guitarró, les pastilles actuals sonen adequades però una mica mats); 2) m’oblido de micròfons molt cars i compraria només un micro Warm Audio WA87, quasi un U87ai una mica més brillant per un preu raonable i tampoc no necessito res molt «hallen» en no tenir espai per a grans microfonies, fins i tot es pot considerar una compra opcional; 3) si calgués, una taula de mescles Behringer com la que tinc però amb més canals, sempre mirant de no gastar molt; i 4) un últim instrument que m’agradaria provar és la guitarra portuguesa, i en puc trobar a internet d’econòmiques per 250€, amb el que no em trinxaria cap gran pla; i 5) pivots de bronze per a les Yamaha acústiques (divuit pivots en total).
M’oblido del micro Neumann TLM 107 (massa car per a l’ús que li arribaré a donar), del previ Focusrite ISA Two (no deixa de ser car per a una funció que no deixo de poder cobrir prou bé amb els previs que ja tinc disponibles) i del segon Yamaha MODX6 (aquest darrer no em cal, doncs al setembre duré el Yamaha mm6 al local enlloc del Yamaha PSR-E413 «petardero» que hi tinc, i crec que per a tocar el piano i alguns sons d’orgue en tinc de sobres i és un teclat que ja tinc).
I fora d’això, quatre partitures: «Einstein on the Beach» de Philip Glass, i «Music for 18 Musicians», «Drumming» i «Six Pianos» de Steve Reich. Quasi estic de llibres i discos, també. I potser pugui tancar tots els temes per l’hivern que ve. I a pagar.
Tot i que m’espera una tardor molt dura econòmicament.

*****

Queda el tema de la casa. Ara mateix, sota el sistema polític, immobiliari i bancari espanyol, comprar casa és un impossible. Per a tothom. És un sistema orientat a quedar-se sense clients i vendre-s’ho tot entre bancs i fons voltors i bancs i fons voltors i així fins a l’infinit, sense que les cases arribin mai a un destinatari final. Gent sense casa i cases sense gent. En fi, he decidit que l’hivern que ve, espero que ja amb molt deute de l’estudi ja netejat i a la fi amb una mica de calma econòmica, buscaré un assessor o gestor per a entrevistar-me amb ell i buscar on demanar un crèdit que abasti la compra d’una casa tan barata com pugui trobar, més el que degui aleshores al meu banc (que vull abandonar, no em van voler concedir una hipoteca i el seu comportament polític és pèssim) i a la meva mare. De fet, una possibilitat per la que penso preguntar és la de demanar un crèdit a l’estranger. Un banc amb voluntat real de servei als seus clients, i que a més no faci cap cas de les estúpides recomanacions del Banco de España ideades per un personatge tan sinistre com Luís de Guindos i que són a l’arrel mateixa del problema creditici que ens manté sense llar a desenes de milions de persones (màxim 80% del valor de l’habitatge, i el 20% restant més impostos i paperassa és tan gran que ningú no pot: el sistema incompetent perfecte). En tot cas, suposo que algú m’hauria de fer la gestió des d’aquí... En fi, serà fer preguntes, donar dades i, en resum, fer-me assessorar per a, amb una mica de bona sort, aconseguir un lloc on viure i una situació de pagament mensual raonable durant vint o vint-i-cinc anys. I un cop amb una casa, tindria un refugi. Un lloc on fos exclusivament jo qui tingués la darrera paraula. No sabeu com em frustra i em fot la salut mental enlaire el dependre de gent que no m’entén i estar en una perpètua situació de poc espai i de provisionalitat.

*****

Política? Tot el lamentable show de la Diputació entre JxC i el PSC, més ERC decidida a votar a Sánchez El Totalitari Del 155, la meva sortida de l’ANC per la seva inacció política i el seu reaccionarisme cultural, i un sentiment generalitzat de decepció. Vull mobilitzar-me, i no tinc clar que l’Onze ho pugui fer com voldria (la Plaça Espanya de Barcelona l’evitaré de totes totes, estic fart de fer el préssec).
L’única part bona és que Espanya va desbocada cap al desastre, una barreja dels dogmes de la superioritat castellana i de la Unidad de España, per una banda, i del descontrolat deute exterior d’Espanya combinat amb la corrupció generalitzada i el caos laboral, immobiliari i bancari que ha arruïnat les biografies de desenes de milions de persones. El mostre està totalment podrit i en vies de descomposició, totalment purulenta i impossible d’ignorar, especialment a nivell de cancelleries. Això sí, Espanya vol morir matant perquè mai no ha entès les paraules Democràcia i Negociació, només entén la derrota militar total i venjativa. I això significa crear-se milions d’enemics innecessàriament i sotmet a la política i a la població a unes tensions tals que la ruptura d’Espanya és inevitable i només qüestió de temps, sense que ningú no ho pugui aturar ja. Tres esdeveniments han marcat un punt de no retorn: el 17A i tot el pla frustrat de Soraya Sáenz de Santamaría per a cometre tres grans atemptats a Catalunya amb milers de morts, declarar l’alerta 5 i ordenar a l’ejército ocupar militarment Catalunya amb vistes a impedir el referèndum (sí, matar a milers de persones per a preservar la Unidad de España que ni ells saben per a què serveix: tots ells són psicòpates molt perillosos, incloent a Sánchez), la increïble violència policial a Catalunya l’1 d’Octubre (dirigida a intentar matar gent i a fer que el referèndum no fos homologable internacionalment, un senyal de pànic i n’han vingut molts més després), i tot el combinat d’empresonament d’innocents/155 que ja no se n’ha anat/judici-farsa venjatiu i totalment il·legal. Afegiu-hi el discurs d’El Preparao del 3-O, i la ruptura ja s’ha produït, no havent-se consumat pels errors i la divisió d’ERC «la iberista i monàrquica» primàriament, però també d’una CUP que no ha estat en absolut a l’alçada quan ha tocat, i finalment d’uns JxC tenallats per l’enfrontament entre puigdemontistes i pascalistes amb desastroses conseqüències a la Diputació, definitivament en mans del PSC i amb Neus Munté votant la candidata del PSC. De pena. El 30 de gener de 2018 s’havien d’haver convocat eleccions immediatament. En canvi, portem un any i mig de pallús, és a dir de Torra, i Miquel Buch és el Conseller d’Interior somniat per Madrid, donant poder al sector d’ex-GC i ex-PN dins de Mossos i llançant la Brimo contra els manifestants independentistes mentre protegeix a ultradretans espanyolistes diversos. És la Generalitat del 155. Quines ganes que tinc d’enviar-los entre tots a casa i que els bàndols quedin totalment clarificats per a l’últim acte.
En tot cas, recordem els conceptes de «totalitarisme invertit» i de «democràcia fugissera» formulats pel politòleg nord-americà Sheldon Wolin i dels que darrerament parlo molt. I com el primer concepte té el seu hàbitat natural en els grans estats centralistes, on una ideologia d’estat s’estén a la formulació d’una gran capital «quilòmetre zero» amb molt d’ego, la imposició d’una llengua única i el govern contra els governats amb l’única finalitat de l’autoperpetuació de l’estat. Tot això fa que calgui plantejar referèndums sobre la dissolució de l’estat a tots aquests estats, doncs no hi ha cap altra solució pacífica a uns estats inútils, inadaptats, inadaptables i que només són una nosa que ni fa ni deixa fer, amb el que tots els problemes s’enquisten, es podreixen i generen nous problemes al seu voltant, problemes que només poden ser resolts i desaparèixer amb la desaparició total i irreversible de l’estat centralista.
De fet, sense supremacisme castellà i sense dogma de la Unidad de España mai no hi hauria hagut independentisme, i Espanya hauria seguit unida en la seva diversitat per temps llarg i indefinit. Així que a Madrid són simplement estúpids i captapats. No en puc pensar res més. Mentre, són més que probables noves estatals al novembre, les quartes en quatre anys plens de mocions de censura, governs interins allargats en el temps, paràlisi política, inestabilitat total, i la nul·la voluntat d’admetre que el «problema català» és estrictament polític i només es pot resoldre políticament, és a dir, amb un referèndum vinculant d’autodeterminació per a Catalunya reconegut i supervisat pels altres estats de la UE. Qualsevol altra cosa serà fer-se trampes al Solitari.

*****

El tema del pla polític de país pel qual una elit tancada de mediàtics controlada des d’uns pocs despatxos polítics i empresarials ho fa tot al nostre país mentre els altres hem de callar i fer de claca l’he comentat sovint per aquí. Pel que avui només afegiré que el seu reaccionari vessant cultural està causant que tota la generació de músics catalans nascuts entre 1975 i 1980 estigui plegant davant la impossibilitat de ni tan sols poder començar. I ho estan fent sense haver pogut llegar pràcticament cap disc oficial a una discografia de música catalana que a efectes pràctics va morir el 1985 i ara només fa que acumular ferralla de festa major, rock català cutre, música cumbaià i la decadència de les velles glòries dels 1970. Alguna aportació hi ha hagut per part de Lídia Pujol, Miquel Gil, Antònia Font, Ran Ran Ran, Els Pets i Adrià Puntí. Però tots ells es veuen afectats d’una manera o altra pel caos induït des dels despatxos. I el que s’emet per les emissores de la CCMA, basat en la quota del 25%, és simplement inescoltable, impresentable, indefensable i de vergonya aliena.
A la vegada, tot això només es pot canviar si entres a l’elit de mediàtics. I ja he decidit treballar tot l’agost per a, al setembre, intentar un nou assalt al Palau d’Hivern, i aquest cop multibanda. Com sigui, me n’he de sortir. I també he de garantir-me el futur, sobretot l’econòmic. No vull ser mai més el mort de gana que m’ha condemnat a ser l’estat espanyol.

dimarts, de juliol 09, 2019

Car Wreck Festival

No ens podem refiar dels polítics. L’Onze, passeu de la «performance», i tothom davant del Parlament. Això no pot quedar així.

*****

Odio els dinars i sopars pre-vacances, sempre a restaurants cars. Com si nedéssim en l’abundància. I mentrestant, les vacances es retarden.

*****

Fa un parell de nits, mentre acabava d’ordenar la carpeta de composicions a mitges pels Visitants (sí, vull fer-ne per a ells sense fer-ne jo cap versió oficial d’estudi), vaig tenir una intuïció i vaig tornar a mirar les carpetes de bases del que va sobrar del «Charleston». Fa uns mesos estava segur que ja no es podia muntar cap àlbum més a partir d’allò. Però crec que el problema era en mi mateix, que estava massa tensat i nerviós. El cas és que en revisar aquelles carpetes vaig acabar reunint un àlbum complet de bases molt sòlid, i complet a excepció de retocar la intro de «Chile». I li he adaptat el nom definitiu de «Irving Park In The Dark», amb la portada dibuixada (la resta del disseny de coberta per decidir). Clar, falten les veus. I les lletres. Ja arribarà. Probablement sigui un tercer àlbum d’arxivística junt amb el «Santuari» i el «1980». I després, tot instrumentals. Mentre, els sobrants queden en una carpeta-repositori, probablement per a no ser publicats mai en la seva forma actual (junt amb el que queda de l’«Accident»).

*****

Temporada ABBA a la Unitat Mòbil. Necessito èxits.
Åh Vilka Tider, Put On Your White Sombrero, I Am The City, Just Like That, Burning My Bridges.
Que a prop van estar de completar el seu novè àlbum. Si tan sols no haguessin estat massa ratllats per a jutjar el seu propi material...
De fet, suggereixo un track list: 1. Under Attack; 2. You Owe Me One; 3. Cassandra; 4. Should I Laugh Or Cry; 5. The Day Before You Came; 6. Just Like That (versió ràpida); 7. I Am The City; 8. Elaine; 9. Put On Your White Sombrero. Funciona prou bé.
«Åh Vilka Tider» és un schlager que en Björn i en Benny no van voler incloure al «Ring Ring». Una llàstima, perquè és perfecte per a substituir la fluixíssima «I Saw It In The Mirror».
«Burning My Bridges» és un experiment country que no va funcionar prou bé com per a entrar al «Super Trouper». Podria ser un bonus a alguna cosa.

*****

Tarragona Blues:
«Durant tots aquests anys que m'he passat tractant de deixar molta obra acabada i de la millor qualitat possible, més d'un cop m'he trobat amb gent que m'hi responia de la pitjor manera possible: que si els deprimia, que si era massa complicat, que si a (x) tampoc no li agradava... I això, junt amb el fet que tinc tres àlbums encallats des de fa temps perquè no tinc temps per a gravar-ne les veus (i quan en trobo, tinc la veu espatllada), m'ha cremat, tinc la sensació de picar ferro fred, que tot l'esforç que poso a cada disc no és apreciat i que les grans discogràfiques de país han aconseguit conformar tot el públic al seu programa de rock català cutre, festes majors i cantautors cumbaià. I he decidit que: 1) només gravaré veus al Charleston, al Santuari i al 1980, més una regravació parcial i mínima d'Himnes, i tant el Santuari com el 1980 seran presentats com a arxivística; 2) apart d'això, gravaré molt poc, al ralentí, i només discos instrumentals, no vull tenir més discos empantanegats per culpa de necessitar sessions vocals; 3) certament m'agradarà que ningú no em tracti els meus futurs discos instrumentals d'obres menors només perquè són instrumentals; 4) faré cançons per a Visitants sense gravar-ne jo cap versió d'estudi, només demos bàsiques pel grup; 5) compondré per a petits conjunts de cambra (piano i veu, dues guitarres i veu, cor i piano), peces per a concert destinades a que hi hagi concerts d'en Patinet on jo m'ho miri confortablement des del públic; 6) sé que és més recomanable que em quedi a Terrassa a viure, però mentre no se m'ofereixi el producte de crèdit que jo necessito m'he de plantejar on anar a viure en cas d'emergència, les immobiliàries volen expulsar-me de la ciutat; 7) necessito molts diners, i vull temps i espai per a generar obres en diferents mitjans amb les quals intentar guanyar drets d'autor i, si és possible, trencar el mur i començar a ser tingut en compte; i 8) tot el que demano i necessito a la vida és temps, espai i tranquil·litat per a crear.»

dimecres, de juliol 03, 2019

Aftermath Tarraco

Les negociacions de les presidències de la UE són un escàndol. Volem votar els presidents de la Comissió, del Consell, del Parlament i del Banc Central Europeu nosaltres la gent del carrer. Brusel·les és una màfia.
Sort a Puigdemont, Comín, Ponsatí i Junqueras.

*****

Almenys m'agrada veure Madrid nerviós. Potser em vaig accelerar a pronosticar la fi d'Espanya abans d'any nou, però sí que podria passar durant la segona meitat de 2020. L'estat és a punt de caure. Això, si no l'apuntala aquesta ERC tan cretina i autonomista que no para de fallar-nos.
Espero que el nou partit d'en Mas arreplegui a tots els espanyolistes del sector Marta Pascal i vagin directes a eleccions. Llavors no els votem i en pau.

*****

"Lycka", de Björn Ulvaeus i Benny Andersson, és un disc força interessant que ja comença a plantejar les bases estilístiques d'ABBA, de moment amb només participacions molt marginals de l'Agnetha i la Frida, quasi indetectables com a coristes. De fet, és millor que el primer disc d'ABBA, i si l'espectacle inicial titulat "Festfolk" no hagués sortit aigualit, potser "Lycka" mateix hagués acabat incloent-les a elles com a vocalistes principals i hauria estat un més que digne primer àlbum d'ABBA. Però el fiasco de "Festfolk" va fer que la cosa només quallés entre 1972 i 1973. Entremig, discos solistes com "Frida", fet de versions de hits nord-americans i anglesos molt ben cantats més una versió arranjada de "Lycka" i un tema, "Min egen stad", que és l'autèntic principi no declarat d'ABBA, potser amb l'Agnetha fent segones veus i tot. No m'estranya que la Frida hagi acabat amb títol nobiliari: ella és l'autèntica noblesa del pop (junt amb l'Agnetha, clar!).
En tot cas, "The Visitors" continua puntuant molt alt. Entra dins d'un grup d'àlbums de diferents artistes que jo considero els meus àlbums "de com em sento" (els àlbums "solitaris" de Frank Sinatra, "Summerteeth" de Wilco, "Bookends" de Simon & Garfunkel, "Pacific Ocean Blue" de Dennis Wilson, el tercer àlbum de la Velvet Underground), i que són com pel·lícules molt contingudes d'Ingmar Bergman. Música per a solitaris com jo.

*****

Aquestes nits a Tarragona les he dormides molt bé, després del caos d'insomni que acabava de viure a Terrassa. Potser tot el que necessito és l'oxigen que ningú a Terrassa no entén que m'ha de donar. Viure en pau... el meu somni. Començo a plantejar-me coses.

*****

Només vull fer una observació que ningú no està fent: i als que no vivim a Barcelona què ens importa el seu ajuntament? I si ens hem d'empassar constantment tot el que hi passa, per què ningú no pensa a fer servir els mateixos canals per a tenir a tots els catalans absolutament al dia de la política municipal de, com a mínim, les ciutats del nostre país, que tampoc no són tantes? El que vull dir és que com a país tenim un greu problema de centralització: Catalunya és Barcelona i Barcelona és Catalunya. I, d'una manera molt semblant a la de Madrid, on la Puerta del Sol és el quilòmetre zero de l'Estat Espanyol, la Plaça de Catalunya de Barcelona és el quilòmetre zero de Catalunya, amb tot el transport públic del país dissenyat per a arribar-hi, encara que això suposi que ciutats veïnes estiguin pobrament connectades entre elles i que per a certs trajectes sigui imprescindible el cotxe particular. Simultàniament, els habitants de Barcelona no necessiten sortir de la seva ciutat més que per a anar-se'n de vacances, donant-se per suposat que els soferts veïns de les ciutats de l'Àrea Metropolitana ho anirem a fer tot a Barcelona. Si a més un té la mala sort de viure a llocs distants com la Terra Alta, doncs ja és com si no existís. I si a això hi afegim la dramàtica desproporció entre la mida del Principat i la mida de Barcelona, ja us dic jo que això s'ha de començar a resoldre des de ja. I almenys una cosa no és tan costosa com això: modificar l'esquema informatiu del país. Que ens puguem conèixer entre tots. Que puguem calibrar els nostres conflictes i les nostres forces. Que ens acostumem a visitar-nos. I que en particular els barcelonins descobreixin que de veritat formen part d’un tot, i que mirar-nos tots d'igual a igual ens pot permetre de començar a resoldre els problemes estructurals que té el nostre país. Uns problemes que, és bo assenyalar-ho, s'originen en l'estructura ideològica i de poder de l'Estat Espanyol, amb el seu centralisme, que de moment continuem copiant. I si volem ser independents, un bon lloc per a començar és qüestionar aquesta mena d'estructures, no creieu?

dimarts, de juliol 02, 2019

Tarragona 30 de juny de 2019

Tarragona, on passo uns dies de descans fugint de la Feinada Major de Terrassa, em té intrigat com a lloc on anar a viure. Hi ha molts pisos per sota dels 50.000€, encara que no sé si són al casc urbà o en un dels molts nuclis dispersos. Almenys la ciutat és tranquil•la, i m'aniria bé per a parar en sec el tema concerts i no reemprendre'l mai, dedicant-me per sempre a crear. Com m'ha anul•lat, el tema de directe. Una altra cosa és com pagar-me un pis: no existeix el producte financer que jo necessito. La veritat és que m'encantaria poder fugir del Sabadell, on mai no em concediran una hipoteca.

*****

Per demés, i un cop passades les primeres 24 hores de cura de son (em convenien, estava al límit i destrossat per l'insomni), he fet una rutina: anar a esmorzar i fer un passeig al matí, hores centrals del dia a l'habitació escrivint i dormint, i anar a la platja a darrera hora de la tarda. És un tipus de vida que m'agradaria dur sempre.

*****

A Terrassa l'habitatge està massa car. M'expulsen.

*****

I a Balaguer els preus han pujat. No em té a compte.

*****

Políticament, les notícies bones vénen de Waterloo i de l'advocat de Puigdemont, Gonzalo Boye. Però a Catalunya els partits són una confusió o directament uns traïdors (ERC). Jo m'esborro de l'ANC, tant perquè no fan res com perquè el seu programa cultural és reaccionari: famosets, hits amb molts anys a l'esquena, i cap aposta pels independents i la renovació creativa. No em val la pena seguir-hi.

*****

Tinc quasi a punt un segon llibre de fotos. De fet, el tindria a punt si no m'haguessin fallat algunes fotos i no m'hagués trobat sense temps i vençut per l'insomni. En tornar a Terrassa he de fer almenys una sessió extra. Al final, les meves primeres 24 hores a Tarragona han estat una llarga cura de son. Ja em trobo més bé.

*****

També tinc en marxa dos llibres de contes. Hi falta feina. La idea és acabar-los per a la tardor i llavors moure'ls, junts, per editorials petites, on m'espero tractar amb editors intel·ligents i així no repetir el fiasco del "Corrupció". I així poder publicar i tenir una esperança de poder trencar el mur. Un cop ets a dalt, ets tingut en compte, i els encàrrecs arriben.

*****

L'estudi està només pendent d'un recablejat. Però no me'n surto de fer anar els compressors analògics. Reben senyal des de Cubase via interfaces, però llavors no n'arriba res pel retorn a Cubase. Em sento com abans d'estudiar a Crash.