Des d’un punt de vista polític, el gobierno central ho està fet
tan malament com pot. L’última és que estan requisant material
destinat a Catalunya per a dur-lo a Madrid. Les mesures de Sánchez
són confuses, insuficients, i inclouen perruqueries. Regna el caos.
I, enlloc de desplegar personal mèdic, despleguen l’ejército. Per
a què? Doncs per a evitar que la gent ens aixequem davant dels 100
milions d’€ dels Borbons. Sincerament, tant de bo es morin tots.
Mai no s’havia vist tanta incompetència junta, que costarà milers
de morts.
*****
El
parell de vegades que m’he hagut d’aventurar a sortir al carrer
des que fa una setmana es va cancel·lar l’assaig de la Massa
Coral, els carrers tenen un aire de diumenge poc poblat. Dilluns vaig
sortir per tema mèdic, i plovia a bots i a barrals. Avui ha estat
per a resoldre-li temes a la mare.
*****
Les
bones notícies? La resta. Sóc a casa. No he de sortir. No hi ha cap
concert, ni cap assaig, ni cap compromís. Puc descansar. Ja era
hora. Catorze anys. Estic content. Sóc lliure. Hotel Renaissance.
De
fet, m’he sortit d’un altre grup. Un grup molt bo, però ves-te’n
a assajar al Baix Llobregat. No podia. Ja els gravaré. De manera que
ara només assajaria (quan torni la anormalitat) amb Visitants i amb
la Massa Coral. I amb el grup de teatre, que almenys no és tema de
música. És més racional. Però ara mateix, que bé!
De
manera que ha arribat el moment de deixar clara la meva prioritat:
que ningú no em busqui per a cap altra cosa d’escenari. Vull
viure. I la meva feina és composició, producció i enginyeria de
gravació. Res d’això no té a veure ni amb escenaris ni amb
locals d’assaig. Té a veure amb pensar. I amb crear. Ha arribat el
moment que Lluís Paloma, «Patinet», sigui el que vol ser de gran:
un creador. No cap altra cosa. Fins i tot estic pensant, de cara a
l’estiu, fer-me fer targetes de visita: «Lluís Paloma, ‘Patinet’,
compositor, productor, enginyer de gravació. Cap d’aquestes coses
no té res a veure amb escenaris. L’escenari va morir penjat.»
De
fet, el meu primer àlbum va ser fet conscientment com un àlbum
d’estudi, una mena de Sgt. Pepper d’estar per casa, precisament
perquè volia trascendir les limitacions de l’escenari. Tocar en
directe no entrava dins dels meus plans. Va ser el 2008 quan a tothom
se li van creuar els cables i vaig haver de cedir perquè no em
deixaven viure. Sabia que es destapava la caixa dels trons. I al
Conservatori ja no podia més. Que hagi calgut tot un coronavirus per
a poder tenir una mica de tranquil·litat hauria de fer reflexionar
molta gent. Perquè quan dius que ets un músic d’estudi la gent ni
t’entén. Només saben pensar en el maleït escenari.
Insisteixo:
l’escenari va morir penjat. Ha arribat l’hora de l’estudi i de
tancar-me a casa. Els que llegiu aquestes línies, feu-ne difusió.
N’estic fart que em prenguin pel pito del sereno. Les pel·lícules
dels Germans Marx no són viure. I almenys als cinquanta anys sí que
hi vull arribar. Quanta pau necessito.
*****
Per
primer cop des de juliol de l’any passat he encarregat un disc.
Hauré de buscar pels racons per a pagar-lo, però he decidit que ja
n’estava fart i que el disc valia la pena: «Chikaboon!» de Tami
Neilson. El judici per la pensió és el 14 de gener. Serà un dia
duríssim, i acabaré plorant. M’han fet mal per on més mal em
podien fer.
*****
Somnio
amb un llamp caient directe sobre La Zarzuela.
