M’encantaria esborrar el segle XXI de la història del temps.

 

Apunt divertit: en la seva desesperació davant de la previsible debacle electoral per partida doble aquest 2024, a can ERC no se’ls ha acudit altra cosa que posar de segon a la llista de les europees a un dels meteoròlegs de la televisió del partit, TV3. Es diu Tomàs Molina, i és conegut pel seu estil de presentació «de guarderia». Com ell mateix diu, no és un polític, però veu l’oportunitat de defensar els pagesos, i a partir d’aquí un munt de collonades. Uf, quin nivell: ERC aposta pel famoseig com a remei per la seva total manca de projecte. Exacte: ERC, a la caça del vot perdut.

Però al Sr. Molina serà divertit veure’l al Parlament Europeu. Els diputats es pensaran que assisteixen al pronòstic meteorològic de TV3 i s’hi faran un bon tip de riure, i les diputades de més edat n’estaran secretament enamorades i li reconeixeran que sap parlar molt bé a les iaiones. Una altra cosa és si tots plegats li pararan atenció més enllà del nou sabor del mes. Perquè políticament no aportarà res, això és segur.

I, entre nosaltres, el famoseig només ha aportat a Catalunya una brutal mediocritat. Us reconec unes ganes espectaculars de marxar d’aquesta pobra, bruta, trista, dissortada terra.

*****

De fet, hi ha una cosa que em preocupa molt en mi mateix. No crec que se’m pugui acusar de no haver-me compromès, com a mínim entre 2001 i 2018. Dues militàncies en partits diferents i el pas per diferents organitzacions, sense comptar totes les grans manifestacions entre 2010 i 2017 i l’anar a dormir al col·legi electoral la matinada de l’1 d’Octubre i votar «Sí» ho testimonien. L’anar diverses vegades al Mas d’Enric a donar suport el 2018, també. Però tinc la sensació d’haver estat ensarronat. També en la meva aposta per les esquerres. I el fotut és que en el fons no m’he mogut d’on era el 2001. Però miro on som i miro els partits i polítics, i no em queden ganes de fer res excepte tancar-me a casa i engegar-ho tot a rodar. Si tingués els diners necessaris per a emigrar a un altre país, ho faria. Es resumeix fàcil: no tenir ganes de votar, fer vot gamberro quan no em queda més remei, no llegir o veure el que diguin els polítics o els seus canals de propaganda, no parlar amb ningú de la gent que havia conegut en militàncies, criticar tant a dretes com a esquerres, viure en un constant pessimisme, creure que tota militància és inútil, veure el sistema com a culpable de tot, no voler classe política de cap mena, ser massa conscient de com el sistema només fa que agredir la gent del carrer, veure caos i crim per tot arreu, percebre a tota la societat com un femer... Una destrempada de tita en tota regla. Se’n diu desmobilització massiva de militants. A les eleccions hi hauria d’haver una opció de vot contra totes les candidatures: una autèntica esmena a la totalitat. Perquè és el que necessitem: una autèntica esmena a la totalitat.

*****

Crec que tots podem estar espantats amb l’ascens i consolidació de l’extrema dreta arreu. No n’encerten ni una. Amb una excepció als Estats Units enmig del desastre que han muntat els evangelistes. I aquesta excepció, que jo mateix he començat a practicar des d’unes altres posicions polítiques, és el «check out», sortir-se de la societat, mentre un adopta uns plantejaments més o menys frugals. No puc dir que jo sigui frugal. Però sí que em plantejo no fer determinades compres només perquè se suposa que tothom les fa. No em compraré mai cotxe, no penso ni treure’m el carnet. Casa sí, si se’m deixa, perquè la necessito, i internet pel tema feina. Televisor, en tinc un de 2005 deixat a una altra persona, i serà l’últim televisor que adquireixi. No penso contractar cap servei de «streaming», visual o auditiu. No seguir modes en el vestir resulta molt més econòmic, i un vesteix com realment li plau. No crec que vagi mai més al teatre, a l’òpera o al cinema, excepte que m’hi vegi estrictament compromès, i miraré d’evitar-ho. No penso tenir cap animal domèstic. No buscaré parella. Ja no anava a tenir fills. I tan de bo pugui anar a viure lluny de l’àrea metropolitana, lluny de l’agenda estúpidament plena, lluny del caos. Si tot això fa enfonsar l’economia, és que la tenim mal dissenyada. Sobre no buscar parella, els altres motius son que no cal buscar a qui només sap dir-te que no, que la curatela m’ha ensenyat que és millor no tenir ningú al voltant i per tant no tenir a ningú atorgant-se el dret de tenir idees sobre tu, i que igualment i de facto, la legislació actual ha aconseguit convertir en delicte tot el que tingui a veure amb un home estimant una dona, i a sobre t’ho poden prendre tot, així que prefereixo buscar com establir totes les barreres de seguretat possibles i, llavors, limitar-me a viure tranquil i sense més problemes (i pacíficament, que també és una esmena a la totalitat). Una altra cosa és que si això hagués passat fa dos-cents anys, jo ara no estaria escrivint aquestes línies i probablement no hi hauria ni cotxes, o conductors per a conduir-los. El planeta respiraria tranquil, per cert. I no hi hauria cap d’aquestes guerres hipertecnològiques amb què ens entretenen els estats. Pel que respecta a mi, només puc definir la meva posició com la Gran Dimissió. De la societat, de la política, de la vida. Si es pretenia una altra cosa, els resultats de l’experiment han estat luctuosos, però a mi ja no m’importa res ni ningú, excepte jo mateix i la meva seguretat. Si allà fora la gent vol matar-se a trets, hi tenen tot el dret, però a mi que em deixin en pau.

*****

Una cosa que s’ha afegit al caos de la curatela per a que encara no hagi escrit una sola línia de la novel·la que hauria de portar tres mesos escrivint és que vull que hi apareguin homes i dones en peu d’igualtat, però sense cap de les acostumades històries romàntiques. Un entorn purament professional i orientat a l’argument. Al final el millor que puc fer és fer-ho així i no afegir-hi cap reflexió de les que feia uns mesos em preocupaven. Les reflexions, millor en aquest blog.

Fa molts anys, a partir d’un conte, vaig posar-me a escriure una novel·la. No vaig passar de la primera pàgina del segon capítol i d’una sinopsi, doncs només amb allò molta gent em va dir que allò no podia passar aquell any en aquell lloc i que molts dels punts bàsics de la meva trama no tenien sentit quan se’ls contraposava a la realitat. Un cas de la realitat històrica fotent-se pel mig de les meves ganes d’explicar una bona història. Un temps després vaig decidir que una manera de tirar endavant el meu pla era situar la història en un vague èter històric i espacial on el context es pogués intuir però sense concretar-se mai. Una trampa al solitari, però creia en aquella història. Creia. Al final, hi ha dues raons per a no escriure-la. Una és purament estilística: anava a ser la meva Gran Novel·la Modernista en el sentit català del terme, i per tant una novel·la molt catalana i amb uns valors literaris molt classicistes, però això ja s’ha fet moltes vegades i no veig que vagi a aportar res. L’altra és argumental: al final, de manera precària, hi ha dos nous amants que fugen... i jo ja no vull amants als meus llibres. Si d’alguna cosa ha de ser testimoni la meva obra literària, ha de ser d’un total fracàs social en aquest tema: tot ha de ser impossible o ni tan sols entrar en consideració. En això seré totalment un home del meu temps, i penso que aquesta serà una de les coses que en el futur se’m demanarà com a escriptor: reflectir amb precisió el meu temps. Una altra cosa és si de veritat ens espera una era molt millor quan jo ja no sigui en aquest planeta. Perquè, entre nosaltres, m’encantaria esborrar el segle XXI de la història del temps.

Dies rúfols

 

Resum de punts sobre gestió de la informació:

-Ens expliquem a partir de la informació que rebem. Si aquesta informació no és bona, no encertem a explicar-nos.

-Part de gestionar la informació que rebem passa per triar bé quins canals emprem. I això vol dir també mirar d'apagar els canals per on sapiguem que només rebrem desinformació.

-Això és, a la vegada, potencialment conflictiu amb el fet que cal mirar d'evitar ser en una bombolla informativa. I només amb les xarxes socials un pot ser en una bombolla sense adonar-se'n.

-Les bombolles informatives es poden produir fins i tot via idioma. El castellà a Espanya n'és un molt bon exemple: amb tots els grans mitjans repetint el que digui l'estat i els principals cercles espanyolistes, qui només sàpiga castellà tan sols rebrà el que diguin ells, i es trobarà "confirmació" per part dels altres castellanoparlants, amb el que acabaran creient coses aberrants. Aprendre idiomes és, des d'un punt de vista d'informació diària, vital. (hi ha més exemples d’això al món, sovint en zones on quasi tothom ja pensa el mateix d’entrada, també.)

-A un nivell més humà, privilegiar sempre la mentalitat oberta per damunt de la tancada, i aplicar-s'ho un mateix. Trobar maneres de no acalorar-se en una discussió accidental (costa aprendre'n). I mirar d'aprendre a pensar "amb mètode", com si un estigués permanentment escrivint una tesi universitària o un bon llibre historiogràfic.

-I, quan calgui, aprendre a "desconnectar" dels mitjans o les xarxes socials quan estiguem passant una mala ratxa. Reservar les energies per a allò que ens estigui passant personalment i mirar de resoldre-ho. Valorar la possibilitat de demanar assessorament, i a la vegada saber detectar qui ens assessorarà bé, o si algú ens suggereix una autèntica bajanada. Qui assessora ha de ser conscient de quins temes domina i quins no, i no dir coses per dir-les: en això, sempre hi haurà un potencial problema d'autopercepció.

-En tot cas, aprendre a replantejar-se coses un mateix de tant en tant. Ningú no té la veritat absoluta, i a la vegada té molt mèrit equivocar-se en tot. Per poc que sigui possible, viure i deixar viure. I només radicalitzar-se contra qui objectivament t'estigui fent mal: en aquests casos, parar l'altra galta no és un bon consell. Però sempre, mirant de mantenir la sang freda, dintre que som humans. I valorant qui té empatia i qui no, que això ja és de per si tot un tema sobre el qual cal documentar-se molt bé i amb temps.

Hi afegiríeu o corregiríeu alguna cosa?

*****

És cert que pensar a treure la classe política de l’equació i reemplaçar-la per democràcia directa s’ha de plantejar, paradoxalment, des d’un profund pessimisme sobre l’espècie humana. Però és el que no s’ha provat mai. És el que ens queda per provar. I igualment, voler evitar els buits de poder a base de donar el poder als pitjors elements de cada societat ens ha dut directament al feixisme. Això és invivible. I va a pitjor. Ara mateix ja es port dir que l’estratègia de la dissuasió ha fallat completament. És una catàstrofe.

*****

Jo no sé si estem vivint el col·lapse del mercat immobiliari, doncs aquest sembla aguantar a base només d’inversors i inversions, amb tot l’aspecte de la mare de totes les bombolles. Sí que es pot dir que el mercat immobiliari ha perdut tot el sentit des del moment que ha deixat d’haver-hi usuaris finals i que les poques transaccions que es produeixen ocorren perquè algú que ja tenia casa la canvia per una altra. Però pels que no tenim res d’entrada ja és impossible entrar al sistema. Es pot resumir en: a) preus desproporcionats per a un habitatge normal, i el preu només comença a assemblar-se a un preu pagable amb molta dificultat si l’habitatge en qüestió està en estat de ruïna, ocupat o en una situació legal laberíntica, i això darrer s’aplica també a terrenys, amb el que l’opció de terreny més casa prefabricada és també prohibitiva; b) màxim 80% del menor de dos valors de, amb el que les hipoteques han deixat de tenir sentit, doncs si un ha de reunir el 30% del valor del pis abans de demanar-les amb la que està caient, els potencials usuaris d’hipoteques no les podran demanar mai; i c) amb preus de lloguer que superen pensions i sous sencers, llogarà sa tia. En aquestes condicions, es pot afirmar sense embuts que Gobierno, Govern, bancs i immobiliàries ens estan implorant a crits que ocupem. Això sí, ens acabaran enviant la policia a desallotjar-nos, i llavors no se’ns donarà cap alternativa perquè el parc públic d’habitatge és ínfim i està saturat. Però qui ha d’escoltar està massa enfeinat amb balanços comptables com per a fer-li una ullada a la realitat. Se’n diu feixisme.

*****

Bona part del problema amb les tuteles i curateles és que, malgrat que la llei com a tal ha millorat (sense ser ni molt menys el que hauria de ser), a la pràctica hi ha massa professionals que actuen com si la llei fos l’anterior, i ho fan des d’un paternalisme ple de ressentiment i mala intenció. A la vegada, que puguin ser les famílies les que sol·licitin l’obertura de processos de dictat de tuteles i curateles converteix aquestes en l’excusa perfecta per a «vendette» familiars. La maledicció de tenir un diagnòstic no és la malaltia, sinó el fet que passes a ser imbècil, inútil, indefens, decidible i, en males mans, abusable impunement. I això, malgrat que tothom allà fora s’adoni que el que t’han dictat no t’hauria d’haver passat mai i que portes molt temps contribuint positivament a la societat. Quanta feina queda per fer, i quanta gent està patint i pagant els plats trencats de la mala idea de qui mai no hauria d’haver pogut decidir res.

(I can’t get no) satisfaction

 

Amb uns auriculars decents, m’he adonat que mesclar amb auriculars barats m’ha dut a posar molt pocs greus a la mescla de l’«Ill Inois». Sona dolcet i maco, però sense ous. És un àlbum correcte, però dèbil. En canvi, «El Poble Alemany» sona genial, és definitivament el meu millor àlbum, fins i tot encara que els meus millors temes individuals [«La patateta fregida lives on», «Around the fun» i «(I wanna be) Bobby’s girl»] estiguin en altres àlbums. Però he aconseguit que el meu millor àlbum sigui també el més comercial.

Precisament, davant del tancament en banda de Barcelona, he enviat «Els berlinesos del futur» a un programa de maquetes a Madrid. Un pas que m’havia resistit a fer durant anys, però que ara em considero autoritzat a fer. Igualment, hi ha eleccions al Parlament el 12 de maig. A la fi...

*****

He fet tot de carpetes amb restes. Cap de conclusiva, però les poques idees tradicionals meves son arraconades en una, i no m’inspiren, ni vull repetir-me. Una idea per a elles és fer-ne peces petites de música clàssica, i una peça que segur que voldré fer amb unes altres demos és una per a la Massa Coral més orgue. Ara estic de parada temporal de la Massa, degut a curatela. Massa fronts oberts, massa caos. Mentre, les altres dues carpetes decents son una amb restes per a un disc «ambient» i una altra amb riffs per a un disc rock, amb almenys un midi complet molt prometedor. Però està verd, i jo mateix m’he promès no acabar res de moment. Necessito oxigen.

Sobre llibres, una idea és escriure’n un sobre com enregistro, en anglès. No serà un èxit, però potser el pugui escriure sense haver de pensar massa. No em sento prou concentrat com per a escometre la novel·la en anglès, tot i que em cal fer-la, m’hi jugo el pa.

*****

Plantejant-me venjar-me de tot un estat de coses amb el meu vot. Se’n diu fúria, i no és agradable. Els polítics se’ns pixen a la cara i diuen que plou. Convido a tothom a convertir les institucions en una permanent batalla campal amb cadires volant i majories impossibles. Almenys que ens facin riure. Perquè son tots uns degenerats. No hi ha res pitjor que els polítics.

Si tingués els quartos, me n’aniria a viure a un altre país. Mentre, que no em comptin per a aquesta culturota catalana. Vull formar part d’una cultura digna, exportable, excel·lent i democràtica.

I no vol dir que no vulgui la independència dels Països Catalans. De fet, vull la dissolució d’Espanya, directament. Però tot això ho hem d’aconseguir des del carrer. No esperem messies salvadors, perquè no n’hi ha ni n’hi haurà. Esperar-los és autoenganyar-se i perdre miserablement el temps. Que no ens prenguin més el pèl.

Que tancada és, Barcelona. I Terrassa s’hi assembla cada cop més. També en tiroteigs.

*****

Porto uns dies escoltant a Wanda Jackson i a Lesley Gore. La primera, un cop m’he acostumat a la seva veu, té enregistraments impecables (la seva versió de «Fever» és magistral). I la segona va cantar amb seguretat temes amb progressions d’acords força complicades (apart que n’he sentit un àlbum no editat de 1967 i és molt bo).

*****

Dilluns 19 haurà estat dia de descomprimir els arxius de la meva carpeta de programes. S’ha reduït força. Però també haurà estat el dia dels virus localitzats. N’hi havia moltíssims. Hauré posat ordre.

*****

He estat refent àlbums meus a l’ordinador. En la major part de casos és un tema de reestructurar el que hi ha. Sobretot el munt d’àlbums «típics meus»: convertits majorment en àlbums dobles, menys algun tema dèbil, no donaran tanta sensació d’haver-me apalancat. Al Feina 2.0 tinc previst refer les veus dels dos darrers temes, amb lletra nova a una d’elles (la lletra que hi ha no s’entén). El Charleston el reestructuraré per a que respongui més al projecte original, amb vuit temes molt bons i algun d’afegit per tema de minutatge. «Estratègies al Paradís» a la fi sona a àlbum integrat. «Ill Inois» el remesclaré. Quedarà «Yr Widdfa» com a àlbum problemàtic que ara mateix no sé com resoldre, apunta direccions interessants però només tres dels temes son impecables. He acabat fart de treballar sota pressió i sota mínims. En tot cas, «Horns in the U.S.A.» i «Duncan Drawings» desapareixeran, m’he adonat que reunint el millor dels tres rareses al «Pentimenti» em surt un disc rodó, i de fet és en realitat el millor de dos discos: «Horns in the U.S.A.» va ser un error, consistent a publicar el que en el fons eren maquetes i demos.

(I no, no tocaré el «1964». És imperfecte, però és com ha de ser. Ja se suposa que m’ha de mostrar aprenent una tècnica crucial, i prou que em va costar arribar al resultat final. Sempre preferiré que estigui allà, desafiant als meus seguidors. Com el «Shut Down, Vol. 3», d’altra banda. M’he proposat que no siguin els únics. I el nou d’Aristòtil-Sud, «Els fugitius», mostra on soc dins meu ara mateix. Visc un infern, però estic disposat a emergir-ne amb tota la fúria del món. Disposat a guanyar.)

Trigaré un o dos mesos a poder implementar tots els canvis. De fet, he de recuperar el control del «Feina 2.0», del «Somnis» i de la tercera maqueta d’Els Visitants. Hi ha hagut certs canvis i prefereixo aprofitar.

*****

I sí, ja he sentit el rebombori sobre en Puigdemont a Elna. Reconec que em fa dubtar més que una altra cosa. Per tres raons: 1) Puigdemont és intel·ligent, però l’ha pifiada més d’un cop, i per tant ens equivocarem si tornem a confiar en ell només perquè és ell, ens cal aprendre a ser escèptics i no dir blat que no sigui al sac, pequem massa de necessitar un Messies per a moure’ns, and that ain’t good; 2) Puigdemont confia molt en l’amnistia-de-la-punyeta per a poder venir a cos gentil, i em sembla que si de cas a tres milions de catalans se’ns gira feina de custodiar-lo durant mesos o anys non-stop si volem que els dolents de Madrid no el detinguin només travessar la frontera, que ja els coneixem; i 3) Puigdemont dóna la sensació d’estar convençut que arrasarà, i aquí discrepo, no pas perquè les enquestes donin com a vencedor Salvador Illa del PSC (recordem que les enquestes son el mateix que l’horòscop, i un horòscop precuinat), sinó perquè Junts mateix té a dins una bomba de rellotgeria que tirarà enrere més d’un votant: la vella Convergència, no gaire present a les bases de Junts però absolutament dominant a la cúpula del partit, sota Jordi Turull. I això és potent, perquè Junts son dos partits diferents, amb programes conflictius entre ells, compartint una mateixa estructura de partit i una mateixa cúpula directiva. I això Puigdemont no sembla haver-ho valorat. De manera que una victòria de Junts, apart d’apalancar a certs senyors que no ens convenen, acabarà depenent que PSC i ERC s’ensorrin simultàniament. I ERC em crec que se’n va directa a la nata del mil·lenni (per una raó contundent: son uns inútils), però el PSC, sincerament, es mantindrà en el pitjor dels casos (i això que Salvador Illa sembla estar emmerdadíssim en el cas Koldo, però no comptem amb els mitjans de Florent... d’àmbit estatal per a explicar-nos-ho).

*****

They sentenced me to 20 years of boredom

For trying to change the system from within

I'm coming now, I'm coming to reward them

First we take Manhattan, then we take Berlin

...

Well, it's Father's Day, and everybody's wounded

(Leonard Cohen. I sí, ho aprofito

per a dirigir-li una invectiva

al meu desastre de pare,

i al meu desastre d’avi patern també.

Sincerament, no puc presumir de família.)

Calling out Moyothead tonight!

 

Torna Aristòtil-Sud, el grup ideal per a posar dels nervis tota la família!

https://youtu.be/QOcLgv_MKw8

*****

Fa uns dies vaig treure “Ill Inois”, l’àlbum amb les darreres idees que tenia pendents en el meu estil de sempre. Ha sortit prou bé. Però tinc ganes de canviar. És un final d’època.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/ill-inois

1. This Is Not Me 580 California Suite

Acumula idees de cinc demos diferents.

2. A Memoir of My Former Shelf

Vaig estar a punt d’emprar una versió feta amb demos de l’editor de partitures. Un de tres temes fets expressament pel disc.

3. Side with the Big Sound

Un altre de tres temes fets pel disc.

4. Anoxia Brainwasher Night

Potent.

5. On Avery Fisher's Hall

El millor tema. Empra petits tocs de politonalitat en un tema pensat per a arpes.

6. Some of the Body that Collided with Earth

Va bé con a continuació del tema anterior.

7. I Happen to Be a Regular Action

Primer de tres temes vells fets per a banda.

8. Destroyed Transmission's Girlfriends

Segon tema fet per a banda, el millor dels tres.

9. But I Scratched Maniac Who

Tercer tema per a banda.

10. 25-F (Graphic Users)

Ajunta un munt d’idees antiquíssimes que em va costar molts anys arribar a ajuntar el una cançó efectiva.

11. 1950 But Now

Fet partint d’una vella sintonia que vaig fer fa anys pel programa de ràdio Pluralment. Nadal pur.

*****

Tinc una carpeta d’idees estranyes amb el nom de «The Disaster Composer». Molt del material és de l’era «Corrupció», les idees més fora de to que no podien entrar a l’àlbum. Provaré de realitzar-les, en plan de fer el burro i fer coses radicals. Ja serà per a... ni idea de quan.

Apart, tinc carpetes amb fotos i amb vídeos, material en brut que ja miraré amb calma.

Em falta escriure. Les idees les tinc. El temps, no.

*****

Frase senzilleta per a animar a una amiga:

“Una noche, mírate una estrella, porque esa estrella serás tú, brillando esplendorosa en el cielo.”

Marcella Deconstructed

 

Sapigueu que a Spotify hi ha això, el meu homenatge de 2014 a The Missing Leech, «Somriu», filmat originalment pel documental d’en Vicenç Ferreres:

https://open.spotify.com/album/4JDIT6SgBfoHOtQJpLMY9D?si=6HDfY3D4SjWrBzDkEPpo5g

*****

Ho dic com a possible forma d’homenatge: hi ha alguna banda de Metal que es digui The Ukraine War?

*****

«Attila», de 1970, va ser l’àlbum publicat d’un duo format per Billy Joel i Jon Small, provinents d’un grup molt més suau anomenat The Hassles. La crítica es va abraonar sobre l’àlbum, que amb el temps es va guanyar un lloc entre els pitjors àlbums de la història del rock. No hi estic d’acord: no és ben bé un clàssic en potència, però té grapa, i la idea de fer protometal amb un Hammond distorsionat me l’apunto. Un dels temes, a l’atzar, l’he inclòs a la meva carpeta de «rock salvatge» per a quan tingui temps i espai per a fer un nou àlbum. I sí, el tal Billy Joel és el de «The Piano Man» i subsegüents èxits, algú a qui seguir amb atenció.

Per cert, el tema és com descobrir-les si no és per casualitat, però hi deu haver tantes gravacions obscures, desconegudes i inspiradores...

*****

Ara mateix, tot és a l’aire. No planejo treure res més aquest 2024, i és perquè necessito una vida decent abans de fer res. Necessito acabar amb el caos.

Fa setmanes que em moc, camino i parlo amb aires testamentaris. And that ain’t good. Massa temps al fil de la navalla, i massa carregat de feina. Necessito una seguretat que no tinc. I un lloc que no tinc. Em fa molta falta que em passi una cosa extraordinària.

*****

Deixo un apunt per a un possible àlbum futur, instrumental: obra amb poliacords i aires de música clàssica. Explorar grups del mateix instrument, amb voluntat suau. Algun passatge de només aguts.

I si més no, la decisió de, quan recuperi la mobilitat de la mà esquerra, fer un àlbum rock, hi és. També serà cantat.

*****

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/ill-inois

És un final d'etapa. No sé quan podré tornar a enregistrar. He acabat les velles idees. I quan torni, vull canviar de so. De manera que descansareu un temps de mi, que no serà precisament per sempre. Aquest és el disc que he fet. Jo sé el disc que voldria haver fet.

De fet, si no és la meva màxima obra (i almenys una persona m’ho ha comentat, gràcies per la sinceritat), és perquè tot el que estic passant a la vida m’està retenint, m’està gastant totes les energies. Així és impossible apuntar alt.

*****

Mentre, tinc una nova carpeta: «The Disaster Composer». Restes que potser em duguin a un nou lloc. No vull que sonin a mi. Vull fer el burro i experimentar. N’estic fart de camins gastats. N’estic fart del dia de la marmota. N’estic fart de la merda de vida que m’han creat.

Us asseguro que si pogués, me n’aniria a un altre país, al nord d’Europa. Aquí em sento atrapat.

Vull viure i sentir-me viu.

*****

«Mury», de Jacek Kaczmarski, és en realitat «L’Estaca» de Lluís Llach adaptada al polonès. Per a mi té més grapa que l’original, sincerament. (Lluís Llach ha fet discos extraordinaris, però el 1968 estava aprenent en públic.)

Frantic

 

Jo, a LMALF:

«Crec que cal obrir el joc a tots els creadors del nostre país, un país massa petit com per a estar filtrant qui entra i qui no. Ara som ja en plena era de la publicació digital, molt més econòmica, i aquesta fa possible la proposta que us vaig a fer ara a tots: crear una pàgina web d’enllaços on tots els músics que facin música en català la puguin enllaçar, sense ser filtrats. Poder obrir un perfil, posar-hi una foto i una breu explicació de qui son i què fan, escollir d’entre unes etiquetes quines son les que més s’adiuen amb allò que aquell músic o grup fa, i llavors enllaçar-hi tant la web del propi músic o grup com els enregistraments que hagi fet en català o instrumentals titulats en català, que hagi publicat digitalment. I que el públic pugui cercar segons els seus gustos personals, que ara en molts casos queden sense cobrir. Una web així no és incompatible en absolut amb la indústria ja existent i de fet la pot beneficiar, doncs els empresaris podrien observar «en directe» qui està tenint èxit i llavors contactar amb ell i potenciar-lo. Però amb la possibilitat pel públic de descobrir per si mateix, «guiant» la indústria i generant-li molts més ingressos. És un sistema que també podria servir per a la indústria editorial, on també fa falta que tots els autors puguin presentar al públic el fruit del seu esforç. I, pel que fa a la música, tampoc no és incompatible amb l’activitat de directe que duen a terme molts músics. Simplement, aquesta deixaria de ser obligatòria si un mateix no vol publicar amb un segell discogràfic tradicional. En tot cas, fora de la indústria cultural catalana hi ha molt talent, i el necessitem: esforç, excel·lència, i capacitat per a l’exportació.»

*****

He escoltat el «Songs of Innocence» d’U2. Les crítiques no deixen de tenir raó. No és ben bé un mal àlbum, però és més una fotocòpia d’U2 que U2. És per a sentir-lo de fons en uns grans magatzems, plaent, inofensiu, però sense distinció. «Achtung, Baby» no és. Ni tan sols no és R.E.M. fotent-se la patacada espectacular amb «Around The Sun». «Songs of Innocence» és terriblement anònim. (I sí, les discogràfiques catalanes estan publicant autèntica merda i no dic que U2 fessin res aquí ni remotament tan dolent, però se suposa que U2 és un grup multinacional dels de grans estadis, no uns treballadors de l’empresa Muzak, però en canvi...)

I a partir d’aquí escric. He fet bé de parar la meva música. Hi ha alguna cosa a mig realitzar a «Yr Wyddfa» que fa que per a mi sigui, si més no, un lloc adequat per a fer una pausa, no és del tot un mal àlbum, potser sí cuinat durant massa temps i amb massa pauses, no sona «nou». Però també us reconec no ser fan del «Side 1 Stereo» i del «Nukes, Baby!», àlbums de més del mateix, passables però decebedors, també per a mi: «Songs of Innocence». I igualment no voldria que «Yr Widdfa» fos el meu ÚLTIM àlbum. Cal una segona part de la meva carrera, i ha de ser molt diferent de la primera.

Perfect is a fault, and fault lines change. (Michael Stipe, a «I Believe» de R.E.M., àlbum «Lifes Rich Pageant», 1986).

He reunit una carpeta amb un «àlbum» de cançons d’altres... partint d’«Instant Karma!» de John Lennon i afegint rock destroyer de diferents grups. Creant-me un model a imitar, i millor si només és un punt de partida. Ara mateix tinc tants fronts oberts, tots ells negatius, i estic tan penjant d’un fil, que em resulta impossible perseguir la meva visió, per a la que igualment no tinc cap material original, ni tan sols en demo. Em falta també el meu espai, i recuperar la meva mà esquerra, ara inútil. Però penso en guitarres amb distorsió, bateries i caixes de ritme, baixos elèctrics reals, algun piano en acords, i potser algun Hammond eventual. Però res d’orquestres ni d’acords bonics. Només densitat fosca. Com les lletres que hi faci. Un àlbum amb el qual fer un crit irat i victoriós, literal, mentre perdo de cop tot el meu públic. Soc aïllacionista. Sol davant del món, però lliure, i amb el puny esquerre ben alt. Com ha de ser.

*****

Article de Vilaweb a llegir:

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-bretxa-de-genere-imparable/

Doncs en això estic. No per la part conservadora, que ni recolzo ni m’interessa, però si per la part de dimitir de la societat i mirar de refugiar-me. La bretxa de gènere és una realitat, i n’estic conscienciadíssim. Ja no val la pena intentar-ho. Als meus 48 anys m’he cansat de ser sempre rebutjat, i m’he adonat que entre quatre parets seré molt més feliç, i sense fer mal a ningú, que és el punt clau. No recolzo cap mena de violència i defenso la igualtat. Però sempre i definitivament sol… i lliure.

I la raó per a no intentar-ho mai més és pública i coneguda: simplement intentar conèixer una dona et pot dur de pet a la presó. Son uns temps irracionals, terribles. No hi ha igualtat, només una lluita descarnada pel poder, en la que no vull prendre part. Només vull viure en pau. I l’única manera és interposar una porta i quatre parets entre mi i l’exterior. És una bona metàfora d’on hem anat a parar com a societat. Es volien resoldre problemes molt greus i encara hem acabat pitjor. No dono un cèntim pel món. I no vull ser culpable legal de res. Prepareu-vos pel pitjor, perquè ocorrerà. Em pregunto si el segle XXI acabarà aviat. No puc més.

*****

A nivell individual sé què hauria de fer, i vull recuperar la meva llibertat. Miro de posar l’engranatge en marxa aquestes mateixes hores. Almenys sé què vull, i m’ho batallaré. Pacífic, però decidit a tornar a ser un major d’edat.

Soc normal i vull la meva llibertat.

Finn's Hotel

 

Ara m’adono que el proper 1 de gener de 2025 l’obra de Charles Ives passa a domini públic als Estats Units (aquí a Catalunya diria que haurem d’esperar a l’1 de gener de 2035; hauré d’esperar a 2035 a fer un àlbum basat en la seva música... i és el millor compositor de tots els temps).

*****

Veig a molts homes americans parlant de «vida minimalista»: tenir el necessari, just, i necessitar molt pocs diners per a viure. Abandonar el consumisme. Com que això va connectadíssim amb tot el tema de ni tan sols buscar parella, està clar que tot un país ha estat muntat en base a estimular tots els capricis femenins i que pagués ell, amb el que totes les llars havien d’ingressar autèntiques fortunes i ni així arribaven. Afegiu-li les abusives lleis de divorci, i tindreu el per què a un home sol i frugal la vida li surt tan barata: casar-se és un pas en fals als Estats Units, i tenir fills encara més. En el fons, aquí es donen les condicions per a un «moviment minimalista» així. No vol dir que jo sigui «minimalista»: no deixo de necessitar tot de coses. Però sí que, si trobo on viure sol, puc ser molt feliç vivint sol i sense una gran necessitat de gastar molt. No als viatges, no a la descendència, no als restaurants cars, no als capricis de decoració, no als judicis, no als divorcis... És possible que aquest 2024 treballi molt per a evitar que altres homes, i dones, del col·lectiu es trobin en una situació de soledat forçada com la que he viscut tants anys. Però serà per solidaritat, i perquè he pencat tant de temps que ja prefereixo que tot plegat li sigui d’utilitat a algú. Però jo ja passo. Per a que em prenguin el poc que tinc, no cal. I reconec que tinc unes certes ganes d’engegar la societat a dida. El dia que les parelles es formin pels motius correctes, les parelles s’arribin a formar sense que sembli que un és un delinqüent, tenir fills no comporti la ruïna de ningú i l’habitatge sigui assequible o fins i tot gratuït, ja parlarem d’un munt de temes. Però tal com està tot, passo. «Hotel Renaissance». De fet, he après a autoprotegir-me, fins i tot si això vol dir no viure mai una vida normal. Però... és que algú viu ara una vida normal? Com a societat ens hem grillat col·lectivament. En tot cas, estiguem tothom en guàrdia.

Terrassa, ara mateix, és igual a violència, caos i, sobretot, habitatge inassequible: tot per la pasta. Començo a preguntar-me què hi faig aquí. El meu vot el 2019 va ser una pífia majúscula per part meva. Això és un malson. Reconec que només penso en alguna forma d’exili interior, i viure tranquil. Ja he tingut una vida massa complicada i infernal.

*****

Dissabte 20 (i matinada de diumenge 21) en Casu dels Visitants em va convidar a un concert de tribut a Pantera a Ballvalles, a l’avda. Del Vallès. En realitat tocaven diversos grups. Vam veure part de l’actuació d’un grup amb temes propis (Trayax, ens vam perdre els Misery), l’actuació d’un tribut a Mötörhead (Bastards), i el tribut a Pantera (Black Tooth Grin). Aquests darrers van guanyar per punts, però va ser una molt bona nit en general. Vaig tornar il·lusionat, una d’aquelles nits que fan falta. I em van convèncer que si una cosa val la pena de veure en concert encara, això és la música metal.

També, entre bandes, una cançó enregistrada em va cridar l’atenció. En Casu va desenfundar una app que et diu quina cançó està sonant. La vaig poder escoltar bé a casa: «Over Now», d’Alice in Chains. Un d’aquests temes de veritat. Reconec que m’ha impactat. Em toca descobrir aquest grup. De fet, ja he començat a explorar-lo. Potser hauré de retornar al «grunge». De fet, si a mitjan anys 1990 hagués disposat de maquinària, potser el meu primer àlbum, previ al «Corru», hauria estat «grunge» i de guitarres. Sobre 1995-96, estava molt en aquest mode, des de Nirvana i Sonic Youth fins a Jimi Hendrix. Hi ha una part de la meva trajectòria que no es va poder materialitzar. Hi hauria de comptar per a 2025.

M’he proposat no tocar mai més en directe, però una cosa amb guitarra i veu «de versions» que alguna vegada m’he imaginat fent (tot i que en directe seria un desastre, toco com toco) seria un concert de cançons americanes tristes, una mena de reflexió sobre un país que estimo però que se n’està anant a terra. No tindria cap «set list» definitiu, però penso en temes com «Factory Girl» de Whiskeytown, «Out of the Picture» de Son Volt, «Sam Stone» de John Prine, «Don’t Play Cards with Satan» de Daniel Johnston, «Atomic Power» dels Louvin Brothers, «The Lonesome Death of Hatrtie Carroll» de Bob Dylan, «Wish It Was True» de White Buffalo, «Sail Away» de Randy Newman, «Six O’Clock News» de Kathleen Edwards, «Lithium» de Nirvana, «Bored in the USA» de Father John Misty, o l’himne «Nearer, My God, to Thee».

*****

Vull mencionar, com a tema a reivindicar, «Suicide Note Pt. 1» de Pantera: retorçat i inquietant, tan de bo tots els temes acústics fossin així. (La «Pt. 2» és un tema convencional metal, posat segurament per a mantenir la duresa de Pantera, però la «Pt. 1» funciona per si mateixa i no necessita una «Pt. 2», que segurament s’hagués hagut de titular d’una altra manera i anar una mica més separada, doncs trenca una mica l’encant de la «Pt. 1» i no es perceben com un tot integrat, de fet es foten d’hòsties: tot el «The Great Southern Trendkill» és un contradictori embalatge de grans temes que expandeixen l’univers Pantera més temes que no acaben d’anar enlloc, i segurament l’ambient al grup hi va tenir a veure, doncs tots els rotllos personals de Phil Anselmo van dur a que ell enregistrés les seves veus completament apart de la resta del grup, que havia enregistrat les bases pel seu compte).

*****

L'afonia és antidemocràtica, perquè no pots fer sentir la teva veu.

*****

«A mi, com he dit algun cop, em preocupa que les proverbials barcelonitis i famositis de l’ANC es tradueixin en una llista cívica de més-del-mateix i que no serveixi per a res. D’altra banda, percebo tant a tot el sistema mateix com un enemic que ja ni penso en quin seria el millor vot, perquè no hi és. De manera que ja penso molt més en termes de vot gamberro, de votar a qui pugui fer més mal a la primera opció, a intentar que no hi hagi cap majoria, que les legislatures de qualsevol cambra funcionin a cop de moció de censura permanent, que totes les sessions polítiques acabin amb cadires volant. La política com a Mortadel·lo i Filemó: donat que son uns inútils, almenys que ens entretinguin i ens facin riure. Per demés, no els necessitem i millor que els tinguem entretinguts barallant-se entre ells enmig d’un permanent estat de nervis que els ho faci tot molt desagradable. I si no prenen decisions, vol dir que no prenen decisions contra la ciutadania, el que és exactament el mateix. Ens volen mal? Vengem-nos amb el nostre vot. Jo mateix he assumit que jo com a persona amb uns ideals i una voluntat de solidaritat amb els meus semblants aniré per una banda, i els meu vot anirà per una altra de variable i completament diferent. Perquè ja no m’importa res. I evidentment que vull uns Països Catalans independents, però amb una Norma Número 1: que cap polític que hagi exercit amb el Règim del 78 no pugui exercir mai més com a polític al nou país. Se’n diu higiene democràtica: no vull viure mai en una Espanya II. Per demés, la meva desafecció de la política és total, i penso fer servir la paraula “polític” com un insult gravíssim a partir d’ara. No vull saber res amb la mala gent. Si la societat és un caos, és per culpa seva.»

En la mateixa línia, un mètode que podria funcionar (si s’empra massivament) seria no votar a cap partit que ja hi sigui, a cap elecció. Que cap partit entri per a més d’una legislatura. Falta veure com assegurar que cap d’ells no pugui reunir majoria ni amb pactes post-electorals. Fragmentació a qualsevol preu. Aturar les institucions és el primer pas necessari per a començar la necessària reconstrucció de la societat, des de la societat. No podem seguir així. I us ho diu algú amb fermes conviccions democràtiques i amb ganes que tothom visqui en una societat plural, pacífica i plena de respecte de tothom envers tothom. Però per a això hem d’actuar contra els dolents, des de les nostres limitades possibilitats. I començar a organitzar-nos per a resoldre els nostres problemes comuns, malgrat la presència dels dolents. Soc un pessimista davant l’espècie humana, però el meu pessimisme no m’impedeix observar que som capaços de funcionar molt millor com a espècie, i que ho hem fet. I ho hem de poder tornar a fer.

Somnio en un món que es pugui permetre tornar a ser optimista.

*****

2024 serà per a mi un any de grans decisions i de grans desafiaments. «A make or break year», com dirien als EUA. Per això, ja anuncio que «Yr Widdfa» serà el meu únic àlbum aquest 2024. Reduir-me fronts, i centrar-me en l’essencial. De fet, aquest 2024 també vull ordenar moltes coses a la meva vida, i tancar tots els temes possibles. Començar 2025 amb una vida tan simple com em sigui possible.

*****

Durant el concert de Metal mencionat abans, vaig escriure a algú sobre Mötörhead. Ho vaig rellegir i deia «Moyothead». Amb els teclats tàctils ha sorgit un seriós problema de comunicació...

Magic Transistor Radio

 

(Principis de gener) 

Tinc una carpeta amb un «no-àlbum» acabat de deu temes, un altre experiment «techno», 

titulat «Yr Widdfa», un nom gal·lès. En realitat no qualla, no flueix, no acaba de passar el 

control de qualitat. L’he acabat tant per a poder passar un “fals àlbum” als meus amics com 

per a, en certa manera, disposar d’un “àlbum de demos” en condicions per a quan pugui 

tornar el 2025, un any en el que m’he de redefinir per complet i en el que, fins i tot, em 

permetré molt de “fer el burro” creativament, simplement perquè serà la manera de trobar 

noves idees i potser un nou estil. El meu estil de sempre està definitivament esgotat i qui no 

arrisca no es renova.

*****

També, com vaig dir en un "post" anterior, tinc una altra carpeta amb un afegitó de demos 

que una vegada vaig publicar per a després retirar degut a la seva manca de qualitat. Ara 

tinc clar que cada una de les seccions pot generar una cançó. Això, i dues o tres velles 

demos, em poden generar un àlbum. Una idea és compondre l'àlbum en forma de MIDIs, 

i deixar-lo reposar. 

I fer un àlbum, de moment en MIDI, per a tres pianos, una mínima percussió, i potser un 

parell de cançons amb marimbes i vibràfons. Per a aquest no tinc res. Es podrien fondre els 

dos projectes en un, però no diré que ho vagi a fer. Vull prendre'm les coses amb calma, i fer 

la feina ben feta. Igualment ja hauré fet una bona esbandida amb el "Side 1 Stereo" i el 

"Nukes, Baby!", dos àlbums que simplement asseguren que vosaltres, estimats oients, no us 

perdeu cap projecte: prou dignes, no excepcionals, sense novetats. Per a mi, "El Poble 

Alemany" és molt més àlbum i aporta molt més, completant l'inici de trajecte del 

"Biedroneczki estan en punts" i de l'"Estratègies al Paradís", amb temes aquí i allà del 

"Somnis" i de l'"Astrosurfing". 

En realitat, aquest 2024 fonamentalment escriuré i, sense quasi enregistrar, compondré 

(acabar unes peces per a piano i veu, compondre una obra per a cor i orgue, i una tercera 

peça que se suposa que ja vaig compondre però que he descartat per dolenta: sempre, 

control de qualitat).

*****

Tinc clar que la solució a la crisi permanent de la cultura catalana d'aquests darrers decennis 

és la publicació digital sense filtres, sigui en empreses catalanes que realment entenguin com 

ha passat a funcionar el món actual, sigui aprofitant les grans multinacionals que ja ho tenen 

muntat però afegint una pàgina web d'enllaços per al públic català, de manera que l'artista 

només hagi de pujar la seva obra on sigui, copiar-ne l'enllaç, obrir-se un perfil a la web 

d'enllaços catalana, i posar-hi l'enllaç comercial de la seva obra més una foto i una breu 

descripció de qui és, què fa i en quin públic pensa. La diferència? Passar del caduc model 

actual "des de dalt" a un model molt més democràtic on, de passada, el públic català tingui 

manera de trobar obres en català que només amb la cerca en una multinacional queden 

perdudes entre els milions d'ofertes del món mundial. Crec que amb això hi guanyaríem tots, 

empreses incloses. I és un model que serveix tant per a música com per a literatura o per a 

obres en vídeo. Fer-ne fàcil la localització. Costaria molt poc en termes econòmics, i es 

crearia una eina molt més eficaç que no la mena de potingues que hi ha ara, on molts no hi 

tenim accés possible. 

Però ho he intentat proposar escrivint a una sèrie de llocs i res. Només una resposta, i em va 

quedar clar que no havien entès res. Tan de bo pogués marxar a un altre país.

*****

El 19 de gener a la tarda he publicat «Yr Widdfa» amb retocs i amb només vuit temes. 

Funciona. Senzill, però no duplica del tot el meu so. I he tret els dos temes que no 

funcionaven, que deixo de reserva. En el fons, tinc com tot d’idees a mig... que molt 

probablement descansaran aquest 2024. Serà un any d’escriure... i de moviments diversos. 

Estic una mica més animat que al desembre, i decidit a fer de 2024 un any millor del que jo 

mateix em pronosticava fa un mes. A veure si 2024 em surt bé.

*****

Passar-me la tarda del dia 16 veient com dues dones grans es feien creus de no veure TV3 

perquè aquesta ha passat a emetre només en Alta Definició i els descodificadors de 2006 no 

poden descodificar-ho. Com s’ho faran per a tornar a tenir tots els canals, no tenen un cèntim, 

etc. Em sembla que a la CCMA segueixen fotent-se trets al peu. Tot i que val a dir que la 

principal característica dels catalans és que... som massoques i ens agrada patir.

El sermó de la muntanya

 

El 18 de desembre al vespre vaig comprar el disc dels Stones. Una petita mesura de normalitat. Ja tocava. Anirà bé. 2024 pot ser l’any de la fam, i hauré d’estalviar cada cèntim. No sóc lliure.

Soc normal i vull la meva llibertat.

*****

«La Marató de 3cat ha fracassat. S’hi ajunten moltes variables, però sobretot és el fracàs d’un model de televisió política i polititzada de la pitjor manera. Ho estic dient molt aquests darrers dies: no és només 3cat: hi ha tot un problema amb les indústries culturals catalanes, de les que 3cat n’és l’aparador i televisió privada de facto, i que està directament vinculat amb les polítiques culturals de la Generalitat des de 1980 fins avui mateix. Tot va enllaçat. I ha acabat en un panorama cultural i audiovisual de pura vergonya, un panorama que actua contra la mateixa línia de flotació del país o almenys del Principat: la llengua i la cultura com a eina de prestigi i com a ganxo per a atraure els encara no convençuts. Cal parlar de com bastir alternatives viables a la cultura oficial, seguint el model, no orientat a negoci, de Softcatalà. Per a molta gent creadora d’alt nivell es tracta simplement de poder tan sols començar. Pel país es tracta de recuperar l’autoestima i d’arribar a molta gent que ha desconnectat de la cultura catalana. Puc dir que ja hi ha una generació perduda, la que va néixer entre mitjans dels Setanta i mitjans dels Vuitanta, on molts creadors han plegat perquè sabien que mai no se’n podrien sortir tal i com està tot. I això significa la devastació. No podem seguir així.»

*****

Vaig muntar el Conte de Nadal del Club Social Egara pel 40^è Pluralment. Ha tingut èxit. Una altra cosa és si això anirà una mica més enllà o no. I crec que tant al Club com a mi ens aniria molt bé capitalitzar-lo.

*****

M’agradaria fer algunes audicions públiques del Poble Alemany. A un lloc he escrit. He d’escriure a tres o quatre d’altres, amb calma. Falta que me’n surti. Vull arribar directament al públic, ni que sigui a unes poques persones cada vegada. La idea és «saltar-me» els despatxos.

I escriure. Espero poder començar demà.

*****

Possibles peces per a 2024? Un possible àlbum per a pianos, sense res ideat encara. Podria fer un àlbum extra a partir d’una pista retirada de circulació amb un munt de demos enganxades, i cada una podria generar una cançó. Ja per a concert, una obra en diversos moviments per a cor i orgue, per a la que tinc les idees de partida, i una obra per a veu i piano sobre uns poemes d’una autora terrassenca, obra que tinc a mig però a la que no li falta tant. Potser refer una obra que dec. I llavors anar apuntant idees en demo.

I escriure. No blog, no correus, sinó feina publicable. M’ho jugo tot.

*****

En tot cas, és perfectament possible que no pugui publicar cap disc aquest proper 2024, i no per desig propi. Serà un any dur, si va tal i com em penso. Miraré d’almenys escriure i compondre. Seran les meves úniques armes. Si tot em va extraordinari, pot ser que 2025 sigui una mica com 2022, tot d’àlbums de cop. Però em caldrà molta sort. M’esperen reptes duríssims.

*****

Espero poder estrenar 2024 amb autoentrevista en anglès. Porto tot el desembre volent-la fer, però m’ho noto quan la realitat em pren les energies. 2023 no ha estat un bon any per a mi.

Però, com va dir amb un altre significat l’inigualable Dr. Martin Luther King, Jr., «tinc un somni».

A les portes de l’hivern

 

Em sap greu de dir-ho pels que conec, però estic esparverat de com de baix han caigut els Mossos. Si els queda un mínim de dignitat, millor que pleguin. No els necessitem. Ens cal una policia democràtica al servei del poble, no de Madrid.

*****

Pot semblar una poca-soltada, però la meva experiència a l’escola, fa més de trenta anys, no va ser gens bona, i clar, em pregunto per què tothom ha de perdre quinze anys de la seva vida en un lloc tan… discutible. Jo n’arrossego moltes mancances, i en realitat ho he hagut de desaprendre i reaprendre tot des que en vaig sortir. Fins i tot ja vaig decidir no tenir fills per a no haver-los de dur a l’escola. De manera que l’informe PISA no m’afegeix res de nou: no cal intentar millorar el model existent perquè el problema és estructural i cal canviar de model, totalment. Entre quatre parets no s’aprèn res.

*****

Si m’ho permeteu, aprofitaré per a dir que Lluís Llach ha fet molt bé la feina, no només políticament, sinó també a nivell musical. Tota la seva generació musical pot presumir de la feina ben feta, i a fora en son molt més conscients que aquí: ens diuen que els catalans vam fer una cosa única. Ningú de fora menciona res des del “boom” del “Rock català” fins ara, i això ens hauria de fer pensar. Molta gent volem aportar alguna cosa substancial a la cultura europea, però qui no pot emigrar no pot ni començar: se’ns falla des del propi país. I aquí cal una cosa que la generació de Lluís Llach va saber entendre i va fer molt bé: la partida per a la cultura catalana es juga a fora i cal que aquesta tingui nivell i sigui exportable. I avui el talent hi és, però sense suport de cap mena i totalment fora dels canals oficials. Com podem sortir-nos-en així? Catalunya no se’n sortirà a base d’autogols. I segurament el que acabo de dir es pugui aplicar molt bé a d’altres camps: la política de caire autonòmic ha fet molt mal al pais (a tots els Països Catalans, de fet).

*****

El Consell per la República no ha estat capaç de fer la feina o ni tan sols no ho ha intentat? Perquè entre les dues coses hi ha una distància sideral. Em sembla que ha estat això darrer. I no, no tenim cap partit realment independentista. Si de cas, cal parlar d’autonomisme o de regionalisme. ERC i Junts no son partits independentistes, per raons diferents en cada cas. ERC és un partit que diu una cosa per a poder fer la contrària, l’encarnació mateixa de la hipocresia, la traïdoria i la rendició. Junts és exactament això: dos partits amb programes fins i tot enfrontats sota unes mateixes sigles i una mateixa estructura, estil “pa amb suc”. De la refundació de la CUP no n’espero res de bo. Al carrer estem units, però em sembla que millor que prescindim dels polítics i, simplement, comencem.

*****

Costa tant trobar, en sèries o pel·lícules amb actors i argument, alguna obra que no l’espifii espectacularment en molts detalls! Part del problema és com sintetitzes en dues hores fets molt complexes, el que t’obliga a resumir, comprimir i desplaçar per a que no sembli que estàs fent un guió experimental sota algun tipus de substància. L’altra part del problema és que un guionista professional sol tenir un termini per a presentar el guió, i quasi mai és un termini prou ampli com per a que el pobre guionista pugui llegir-se almenys tres o quatre bons llibres sobre el tema i a més poder-los recordar, abans d’escriure una sola línia. També hi pot haver biaixos per part dels productors. I, clar, no tots els dies son igual de productius per a un guionista, per més bo que sigui. Un compendi de tot el que pot passar a partir d’aquí és una recent sèrie britànica sobre Cleopatra que va rebre moltes crítiques, tant per presentar una Cleopatra negra a partir dels biaixos de la productora executiva com perquè sembla que com a sèrie dramàtica només se salva el primer capítol, amb tot l’apartat històric convertit en un despropòsit monumental. Aquestes coses poden passar, i passen: el rellotge dels diners tictaqueja…

*****

«Los Americanos» (La Fábrica, 4^ª edició, 2022) és la traducció al castellà de «The Americans» by Robert Frank, un llibre... que m’ha arribat aquesta setmana. N’he mirat les fotografies: el nivell és molt elevat, i hi ha fotos imprescindibles (de fet, tot el llibre és imprescindible). La que més m’ha impactat és la d’un sacerdot afroamericà amb una creu a la vora d’un riu. És una de les no tan conegudes, i per si sola val tot el llibre. Et passes dies pensant en aquella foto. El primer clau en el taüt dels Estats Units va ser l’esclavisme seguit de segregació racial. El segon, la Segona Esmena. Estimo els Estats Units, però son una societat que se n’ha anat de mare, i a Europa faríem bé de buscar la nostra pròpia identitat cultural. Sobretot a Catalunya, on estem perdent el tren.

M’ha agradat el pròleg de Jack Kerouac: primer analític, cap al final comença a anar-se’n de l’olla, i és fantàstic. Prenc nota: l’he de llegir. (I quina nostàlgia tinc de quan podia llegir.)

L’únic detall a criticar en l’edició castellana és que un parell de llegendes no casen bé amb les seves respectives fotos. El llibre ha estat imprès a Alemanya, hi té alguna cosa a veure?

*****

M’he escoltat el «Hackney Diamonds» dels Stones, a la fi. De moment, en mp3: el CD és força car i no disposo de diners (enyoro quan podia resoldre els problemes enlloc que aquests s’anessin acumulant davant la meva impotència). Els Stones, dintre de la nostàlgia, s’hi han esforçat força i és un disc amb bons temes en general («Depending on You» sona fins i tot bonic). Escoltat en el context de l’àlbum, «Angry» guanya (la noia del vídeo és molt bonica, però li treu potència i protagonisme a la música). El que no m’acaba d’agradar és la part tècnica: molt processat i limitat, sonant una mica a plàstic. «Hackney Diamonds» necessita urgentment una remescla i un remasteritzat que el deixin respirar una miqueta. Ara mateix sona a bolla.

*****

Estic escoltant ara un intrigant àlbum de Depeche Mode, «Music for the Masses». El títol és irònic perquè de comercial no en té res, és fosc i auster. La recepció del públic també va ser irònica, perquè realment va ser el seu primer àlbum a arribar a les masses (curiosament, no a la Massa Coral). Vaig per la meitat i m’està costant una mica d’empassar, però fa uns dies vaig escoltar-ne algunes cançons a l’atzar i em va intrigar. En tot cas, és un àlbum amb bona premsa, i diria que és per això mateix que el 1987 ni en vaig sospitar l’existència més enllà del nom del grup.

En realitat, cap a 1987 m’estava cansant dels anys Vuitanta. Ja no només per l’escola: travessar els anys Vuitanta al costat d’un radioreceptor en una ciutat perduda i tancada en si mateixa va ser avorrit de collons. L’últim àlbum bo al que vaig estar exposat va ser el «Nothing Like the Sun» de Sting, i sí, vaig veure a la tele els vídeos de «Bad» de Michael Jackson... que em començava a cansar. Però 1987 va ser per a mi també l’any de visitar per primera vegada el Pavelló Mies van der Rohe i d’escoltar per primera vegada en LP el «Sgt. Pepper» dels Beatles, junt amb quedar-me una còpia que voltava per casa d’un recopilatori molt irregular, «Nostálgicos Carrozas», que de totes maneres em va exposar per primer cop a com de bé sonaven les guitarres elèctriques a principis dels Seixanta. També em van passar un llibre de 1960 amb plànols de cases típiques de l’època o una mica anteriors. Recordo 1987-89 com els anys de començar a replegar-me en mi mateix. I clar, el maig de 1989 vaig escoltar per primera vegada el «The Photographer» de Philip Glass i a l’agost, «Eistein on the Beach». Sempre més he seguit un camí diferent i he tendit a ser una mica aïllacionista. No dic que sigui bo, però reconec que em costa estar en sintonia amb el sector més «fester» de la població. I sempre valoraré la tranquil·litat i la feina ben feta.

La cançó «I Want You Now» sí que m’ha agradat força.

*****

No hi ha res pitjor que l’estigma en salut mental. De sobte, tothom s’atreveix amb tu. És desesperant i et fa cremar un munt d’energies tan sols per a tractar de defensar-te i que se’t deixi tenir una vida normal. Quanta feina queda per fer.

*****

Potser hauria de fer tot un àlbum només per a tres pianos. O per a tres pianos i poc més. Amb el Roland INTEGRA-7 s’enregistraria ràpid i podria sonar molt bé. En tot cas, començo a sospitar que un possible canvi podria venir de fer discos més mínims, donant una mica d’aire. Això, mentre espero i espero que m’avisin per a visitar el traumatòleg i que em digui què s’ha de fer amb la meva mà esquerra. A principis de febrer farà un any que no puc tocar ni guitarra ni baix, i és molt frustrant. Hi voldria fer tot de feina.

I potser sí que puc anar fent alguna partitura. Tot això, mentre espero, un dia, poder fer arreglar tot d’aparells. Em sento incomplet. No soc lliure.

The Texas Chainsaw Massacre

 

Fa ja uns dies que vaig publicar el “Nukes, Baby!” en la seva versió definitiva. Dels tres àlbums que he publicat dins dels mateixos 30 dies, el millor és el primer, “El Poble Alemany”, perquè sap concretar les promeses de l’“Estratègies al Paradís” (on només “CBGB” destacava realment) en un àlbum comercial i de bon nivell general. De fet, si jo no seguís essent un perfecte desconegut, «El Poble Alemany» seria l’equivalent en àlbum a «Automatic Day», la cançó comercial per a connectar amb mi. Ara, tant el «Side 1 Stereo» com el «Nukes, Baby!» son polir el meu projecte de l’estiu passat i fer-lo publicable. En això ja son un triomf, però crec que el meu cim en el meu estil de sempre és el «Matinada» de l’abril passat i que aquests dos darrers àlbums son més que res arrodonir catàleg i que el públic no hagi de patir per cap gran obra inacabada o no publicada. Però no n’estic del tot satisfet en el sentit que no aporten ben bé res. De fet, ja he decidit que m’agafo una pausa d’uns mesos i em poso a escriure. També pot ser que compongui un parell de coses en partitura per a una situació de concert. Però per sort el material existent que podria ser publicable sona tan irregular i inacabat i tan poc a àlbum integrat que fins i tot m’ho agafo com a «ja veurem què en faig d’aquí a mig any», agafar-me unes merescudes vacances, oxigenar-me, i fer coses com mirar de descobrir nova música bona, llegir algun llibre, escriure, i potser veure alguna pel·lícula antiga. L’economia no m’acompanyarà en molt temps, però em convé agafar-me un hivern «off» i respirar nou oxigen.

Només queden dues cançons sense publicar del projecte de l’estiu. Una d’elles sortirà al següent disc que faci però necessita d’un replantejament bàsic, doncs ara mateix no qualla. L’altra l’hauria de reescriure, doncs és una gravació que sí que sona potent en el seu estat actual... però igualment es nota que son restes reaprofitades d’un treball que em van demanar i que va quedar a mig: sona com si no hagués sabut què compondre, i reconec que és el meu primer autèntic fracàs com a compositor des del «Busco Feina» avortat de 2006, o fins i tot des de les meves fallides peces minimalistes d’entre 1990 i 1994 (peces que només aporten que des del principi vaig seguir un camí netament diferent, però a les que només puc comentar que per sort les «cintes de 1992» i les «demos de 1994» em van posar en el camí molt més profitós que acabo aquest 2023, amb la vista posada a buscar nous camins, camins basats en la distorsió, els sons estranys i provar contínuament nous estils, entre l’experimental i el comercial, amb la ment oberta i voluntat de canvi).

Vaig improvisar quatre vídeos al final del procés. Tres son d’«El Poble Alemany», i això ho diu tot. Com més me l’escolto, més m’agrada. No sé si és el meu millor disc, però definitivament ja tinc un disc meu favorit. És prou bo, es pot escoltar de principi a fi sense saltar-se cap cançó, i és comercial, el que és molt important perquè m’ha dut molts anys arribar a aquest punt. És el disc que duu la meva barreja de minimalisme de Nova York i de producció de Los Angeles a trobar-se amb ritmes llatins i el tipus de concepte d’arranjadors d’escolta fàcil com Bert Kaempfert i James Last, junt amb el suficient «input» de l’autèntica música llatina com per a que el resultat soni càlid i natural. Fins i tot hi ha una autèntica cúmbia, algun «chachachá» i una certa base de reggaeton. I funciona. És justament el tipus de disc que fa tan sols deu anys no hagués volgut fer mai, i el tipus de disc que volia combatre fa trenta anys. Haver-lo fet i que m’agradi em té content. Ara falta trobar com posar-lo en circulació. Que la gent hi pugui connectar. Que la gent el pugui ballar, que per a això existeix aquest disc: per a ser gaudit, i per a que la indústria tingui un model de com fer el que fan, però ben fet.

*****

No sé si he parlat per aquí alguna vegada del disc clàssic de 1964 «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera», tot un disc de cúmbia mexicana (recordem que la cúmbia no es originària de Mèxic, però que hi ha prou comunicació cultural entre tots aquells països com per a que les idees circulin i donin fruit) de bon nivell, i que inclou la fantàstica versió de «La pollera colorá» cantada per Linda Vera. Les lletres, sense ser prodigis literaris, també mereixen ser comentades, tant perquè donen pistes sobre què pretenia originalment la cúmbia com a ball d’origen popular, com per un vers a «Navidad negra» que diu «El pescador de mi tierra». Podria ser Jesucrist, però es dedueix pel títol, no per la lletra. Però el que importa d’aquest vers és que sona a poble, a gent humil. Us admeto que ho trobo a faltar tant en la moderna música comercial...

*****

Un concurs on vaig participar l’any passat es torna a convocar. No el vaig veure prou seriós, i crec que aquest cop el deixaré passar. Tinc molta feina a fer igualment com a escriptor, i he de calcular molt bé on esmerço els meus esforços. Reconec que estar a 48 anys encara per començar no és agradable. Especialment perquè, amb 41 bons àlbums fets i 10 llibres entre escriptura i fotografia, soc conscient que he fet els deures i que qui falla aquí és una altra gent que no sé què hi fa allà.

Almenys m’ha agradat saber que Ultra-Local Records segueixen al peu del canó. A veure si al gener els puc visitar i comprar-los un parell de discos. Son de la poca gent que fa que anar a Barcelona encara tingui algun sentit. Confesso que, cada cop més, Barcelona em sembla tan llunyana com Betelgeuse. I que no som ni del mateix país.

*****

M’estic escoltant el «Matinada». És un molt bon disc. Però l’escoltes després d’escoltar «El Poble Alemany» i, de sobte, trigues una estona a sentir el «Matinada» sense que et soni terriblement convencional. És com si realitzes el teu «Sgt. Pepper» o el teu «Pet Sounds» només per a que al final el teu millor disc sigui el teu «Carmen Rivero y su conjunto, con Linda Vera». Encara hauré d’escriure algun article sobre els misteris de la percepció humana.

*****

Amb tot el merder que he tingut entre setembre i novembre, més tot el tema judicial tensant-me durant tot l’estiu, tot just ara he realitzat un article que porto volent escriure des de finals de juliol, quan vaig assistir a una conferència sobre creació d’art que em va decebre, tant perquè els artistes, grans artistes, que van parlar no van saber explicar-nos ben bé res com perquè les preguntes del públic van ser les previsibles de la síndrome de mirar-de-ser-profund-encara-que-no-en-tinguis-ni-idea, que si emocions, que si el missatge, que si... Jo mateix, avorrit com una hòstia, no vaig ni preguntar res perquè... per a què emetre un missatge per Radio Star quan saps que tothom està sintonitzat a la COPE? Vaig preferir estalviar-me les crítiques... i escriure un article sobre tot el contrari de tot el que es va dir. Cal fer el burro. La tesi és que si sempre busquem la perfecció, aquesta ens encotillarà. A mi m’ha passat, de fet. I que l’única manera de buscar nous camins és començar a fer experiments amb la gasosa, amb nul·la voluntat de permanència, amb l’única voluntat de descobrir-se a un mateix i de passar-s’ho bé, i amb tota la conya i trapelleria del món. Crear accidents que provoquin resultats, i que algun et posi sobre una nova pista. I tot, ben relaxat i de molt bon humor. Fer el burro. I, exacte, els Beatles mateixos van descobrir que els accidents creatius podien produir resultats espectaculars si es buscaven activament. Jo m’he adonat que els accidents creatius no ocorren si un no els busca activament. I, sobretot, cal dir-li a la gent que fer una primera obra dolenta és el més normal del món, i que és només amb l’aprenentatge i la pràctica que un arriba a ser bo en una determinada disciplina artística. Ningú no neix ensenyat. Per tant, el procediment és fer moltes males obres amb voluntat d’aprendre, i essent informat d’entrada que un no té l’obligació de fer públiques les seves pitjors obres, que per a això es va inventar el control de qualitat. En fi, que el que cal és deixar de copiar i alliberar-se. Jo mateix valoro molt més a la gent que es llança, ho faci bé o no, que no pas a la gent que es limita a copiar o que directament no fa res. De fet, penso que crear és consubstancial a la naturalesa humana. Que l’escola i la «sopa cultural» no destrueixin aquesta capacitat.

*****

Mentre, reconec que he perdut de vista el «Corru», vull dir a un nivell de ressonar-me. Em queda molt llunyà i he fet molta obra i millor des d’aleshores. També, quasi no m’escolto en format cantat, m’agrada molt més la meva obra instrumental. No m’estranya. I sempre em pensaré més com un home d’idees, una mena d’artista conceptual, que com algú que hagi de tenir alguna presència als seus propis discos. L’era del compositor-intèrpret s’ha acabat, per sort per a tothom.