Entrevistes 2013, 6.

Aquesta és una entrevista important. I ho és tot menys usual. Le Clotêt Avec Garcés està experimentant molts canvis a la seva vida, tants que la seva situació biogràfica pot canviar radicalment en 24 hores i tornar a canviar igual de radicalment en 24 hores més. De fet, aquesta entrevista ha estat essent redactada per ell a través del xat de Facebook a quarts de sis de la matinada, un moment en què ell ha pogut parar i posar-se a escriure. Tot plegat és un reflexe fidedigne d'on es troba ara, abans del proper canvi. I aquesta qualitat de fotograma és la que la fa important.

1. Defineix el folk-grunge.

El folk-grunge es una aptitud dins de la meva vida, relacionada amb dos estils de música que reuneixen molts matisos musicals, el Folk per la tendresa melòdica descomunal com riquesa instrumental, senzillesa, i el Grunge per la seva força i sinceritat emocional o piconadora amb el seu so contundent. I Degut a les tèrboles experiències Familiars , aquests dos pals musicals em van salvar la vida als 12 anys. Anys després vaig decidir mesclar-los i assolir un so i estil propis, però no em quedo sempre fent el mateix, és important com a músic morir constantment en cada tema o actuació.

Així també el so acústic amb distorsions que vaig elaborar arriscadament fa que tingui un gran què com a compositor, l'exemple és el tema que vaig fer per TIRED HIPPO, MONTSERRAT, vaig per aquest camí, folk-grunge és ser tu mateix sortint de les idees premeditades que ens han imposat.

2. Com planteges les teves actuacions en directe?

Les actuacions per mi són un ritual on hi aboco tota la meva experiència vital viscuda en aquell moment i he après sobre les persones que venen a veure'm, cosa que no s'ho esperen, llavors els hi resulta un xoc com moltes vegades m'ho han dit, per tant cada concert es diferent i no m'agrada repetir el mateix, sempre i quan amb un patró mínim d estructura i adaptant el contingut a l'instant, de per si resumint diria que me'ls plantejo com un funeral vital per mi i on moro per les persones presents per donar-ho tot per elles i que captin el missatge de que demà no existeix o entre altres missatges que tenen les cançons ,que es replantegin les coses dins de la societat satànica que vivim per exemple. Despertar seria la paraula clau, unida amb unió personal per créixer amb la música i com ésser conscient.

3. Sols col·laborar amb molta gent. Com sols abordar aquestes col·laboracions?

Les col·laboracions últimament no les busco, abans si, com norma general era jo el que buscava, ara m'ha sorprès el caire de fora de Catalunya, que em demanen per col·laborar i ho faig encantat per no estancar-me, el cas de OME Acústic de Juan Crek component De Macromassa n'és l'exemple a seguir (OME acústic- orquestra música experimental de Barcelona) però he d'afegir que tinc col·laboracions a USA , Argentina i Colòmbia fruit d'un treball previ que em vaig buscar i també de sorpresa al escoltar les temes penjats a YouTube i Bandcamp.

4. Com treballes en estudi? I quina importància li dónes?

L'estudi per mi és un món apart, com si fos un registre diferent, fent una metàfora esportiva seria ser ciclista de Tour que seria el músic contemporani, i el ciclista de velòdrom que seria el músic d'estudi, precís meticulós i quadrat per un guany sonor, crec que has de ser conscient d'això, perquè he vist gent gravar i he escoltat discs que els/les intèrprets creien estar a Wembley gravant davant 100.000 persones quan realment és tot lo contrari, ja que no pensen que la senyora que té 50 anys abans d'anar al mercat vol escoltar la cançó en els volums naturals de la mescla, no un concert de Freddie Mercury a tot gas trencant vidres, i això passa molt sovint per error de no saber els seus límits musicals, ja que son els que et fan diferents als altres, cosa molt important. Pel que fa a maneres de treball segueixo una estructura sempre, però a partir d'aquí també improviso segons la meva intuïció, seria un 50 i 50 equilibri, B/ per mi es molt important l'estudi ja que has de saber gravar-te i escoltar-te, si no com pots saber si sones bé o pots transcendir en una línia superior?

5. Com abordes la composició de les teves cançons? I les lletres?

Pel que fa compondre tinc un gran problema, que composo sense cap mena de dificultat i per desgracia amb una facilitat que m'espanta a mi mateix, en un mes trec 100 idees sense voler-les treure, les endreço en un banc de melodies, com també lletres, estructures musicals, sense pensar-les em venen , ho passo molt malament, i això es degut a la reprimenda del meu pare que em trencava guitarres, cremava discos, i els llençava si no era música Arab, degut a això em passa això, abans no tenia res per gravar-me , i que feia? trucava al contestador del telèfon de casa de la meva iaia per gravar melodies d'amagat per quan pogués marxar de casa tenir-les i fer cançons , o una altra cosa que feia era trucar al 609 i cantar-li a la operadora de Movistar la melodia per saber si era bona per guardar-la o no, mes tard guardava les melodies trucant a la meva bústia de veu, allà en tenia, era una obsessió, avui en dia aquestes melodies les tinc guardades i algun dia les faré servir, pel que fa a estructures m'agrada fer-les o plantejar-les com cada cara o fase com una canço nova, però amb un enllaç melòdic i tonal a nivell de acords o frases musicals, basant-me en les matemàtiques i la meva intuïció, llavors els acords quan més senzill millor, ja que el cervell si hi poses notes disminuïdes per exemple o etc. com fan molts no capta l'atenció per ser poc usuals i no els reconeix com a patró d'una línia melòdica, en canvi si les mescles amb un percentatge molt fàcil d'arribar tens resultats molt bons, les millors cançons estan fetes amb tres acords o dos, i personalment quantes menys notes millor, malgrat sigui més difícil per a més gent , per mi és més fàcil, menys el dia que em vull complicar la vida, llavors és diferent, les lletres son experiències viscudes, i últimament faig critiques constructives amb força dosis d ironia, degut a l'educació de la meva mare i el seu fort accent d'humor, la gent dona massa importància a les lletres i no se'n recorden que la música en si ja té un llenguatge, les lletres per mi són una eina per utilitzar un so i un missatge, però per mi la musica va per davant.

6. T'han demanat algun tema pel cinema?

Si, un per una banda sonora d argentina del direcor català Gerard Normal, amb vistes a entrar a pel·lícules de sèrie independent amb les meves cançons o de noves, per tant puc dir que obro un repte.

7. Com t'edites?

M'autoedito i ara he estrenat segell nou al disc amb Otomo Records pero realment el segon disc serà Llenties de Seatle Recs, on aniran entrant artistes que vegi que tenen més que un tant de treball lligat amb talent natural, com és el cas de Lluís Paloma sincerament.

8. Ets un apassionat de les guitarres acústiques. Què hi busques? Ha satisfet la teva nova Martin les esperances que hi vas dipositar?

Si, sóc un fanàtic religiós del so acústic natural, i de les guitarres encara més, tocar acústica i que soni requereix més tècnica que tocar una elèctrica per exemple, el que busco és tenir un segon registre trencat en ocasions per embolcallar la meva veu, com el ritme també, per tal de crear un so conjunt o com una màquina d'envair oïdes ,per tal de ser sols un so contundent, i alhora fràgil i desprotegit. Doncs la Martin per mi és més que una guitarra, abans era fan de GUILD i un bon amic, l'Albert, em va demostrar que les Martin, sobretot la D-28, eren micro-déus als teus dits, llavors em vaig vendre tot i fins i tot vaig passar gana per tenir-la, és una inversió de futur i de present, amb ella vaig composar 15 temes en 6 dies sense dormir, de l'últim disc i primer en banda amb Shonen Bat del que més tard us parlaré.

9. Sé que ho he d'abordar amb tacte: què va passar a Barakaldo? Em consta que també en vas treure coses en positiu.

A Barakaldo la historia, avui en dia, t'he de dir que va ser molt “hardcore”, si em permets la paraula anglosaxona, Sr. Paloma. Em van trucar del País Basc perquè una alumna havia escoltat les meves cançons pel soundcloud.com i va demanar la meva contractació al Conservatori, es van posar en contacte amb mi a traves d'una representant que feia temps que estava movent material a Biscaia, llavors em van proposar tocar les meves cançons amb orquestra clàssica, vaig tenir el consentiment de la directora i el mestre de percussió, al que li va agradar la meva música. L'estança allà va ser amb les despeses pagades, vaig voler difondre-ho a diverses plataformes de la llengua Euskera per fer-ne un agermanament de cultures en l'acte del concert.

Vaig composar un tema anomenat "EL ARRENDATARIO DE PUEBLOS" on narro l'estat de l'àliga negra com a llogater de petites nacions quan realment no son seves, més tard al fer tota aquesta feina i entrar a assajar allà al Conservatori, ja amb tots els alumnes de percussió, durant una setmana, vaig sol·licitar aixi una entrevista a TV7 de Barakaldo per parlar de l'acte a Biscaia , me la van donar de primeres a l'escoltar un tema, “Satanic Society”, després de tot això i content, tot es va torçar cap a que la directora va trucar la meva representant per dir-li que havíem de parlar, i que portés un altre CD de música, que li havien agradat les primeres cançons i volia saber més, li vaig entregar el tema SATANIC SOCIETY que narra la historia de dues persones que s'estimen però no poden perquè degut als iluminati i la societat satànica on vivim es impossible tenir amor sense consumir. Llavors em va dir que "tu aqui no tocas lo siento", li vaig comentar que canviava el tema i ja està, em va dir que no, que tindria repercussions amb l'Opus i allà vaig al·lucinar figues amb overdrive, vaig entendre que era censurat i arran d'aquí, un Dissabte vaig publicar al Twitter “HELP CENSURA”, em van demanar de “Barakaldo digital” per publicar allò succeït, i és el que vaig voler fer fins que la meva representant em va dir que no ho fes, li vaig dir que si , però no ho vaig fer perquè teníem l'opció de presentar el projecte en un altre conservatori, cosa que vaig fer i vam fer, però no va donar resultat, degut als mals tractes rebuts finals per la meva representant que es va negar i m'extorsionava emocionalment cada nit amb xantatges, vaig quedar fet pols, però el dilluns següent tenia l'entrevista a la TV del milió de dòlars, vaig explicar amb detalls a la presentadora que conduïa el programa què havia passat i vam acordar de no dir res. Aixi va ser.

Vaig fer entrevista i una de les millors, cosa per la que la felicito, i l'entrevista esta penjada a YouTube (http://www.youtube.com/watch?v=5ubVkWD7yQI), cosa que vaig suar sang perquè me la donessin físicament, i costa molt essent de fora que et donin una entrevista, és molt molt difícil si no ets basc, ja que ells són molt tancats pero bona gent, al sortir vaig rebre un missatge al mòbil amb amenaces de ”pobre de ti que digas algo”, allà vaig petar i em va sortir LA VENA MES DELS 90 S que mai més m'havia passat.

L'entrevista havia d'esperar tres dies per tenir-la físicament, la vaig fer Dilluns i vaig recollir-la Dimecres, cosa que marxava cap a Barcelona el bus, doncs al trobar-nos em comença a cridar la meva representant del cotxe amb amenaces, físiques i emocionals molt bèsties, vaig descobrir que tenia esquizofrènia i estava descontrolada, no per tenir esquizofrènia si no perquè no estava bé, aquella persona tenia malicia, arrel d'això em va fotre fora de casa amb les natges pelades.

Què vaig fer?

Per protegir-me, vaig trucar l'Ertzainza, policia nacional del País Basc i que em fessin de taxista fins a Barakaldo. aixi va ser, estava a PLENTZIA DE NIT PLOVENT , TIRAT, ABANDONAT EN UN POBLE COSTER AMB UN TEMPORAL BRUTAL sense poder dormir enlloc, i jo alla esperant la policía, perquè al final em registressin la bossa, em diguessin “manos arriba que llevas en la bolsa?” vaig dir” pedales de distorsion, cables de jack i puas más mi guitarra”, em van registrar, parlar i al final em van venir a buscar altres policies, allà vaig veure la força d'estat o sigui els policies d'estat que protegeixen l'estat en amagat, em van fer pujar al cotxe, em van fer 50 preguntes en 7 minuts i les vaig passar, al final vam acabar parlant de ciclisme i de la meva música com si res, eren bona gent.

Arrel de tot aixo crec que la vaig liar una mica , perquè tot aixo va sortir a la TV nacional del País Basc com a noticia (a la ETB, TV Basca),

Arran d'això, tinc 2500 visites a la meva pàgina web, http://leclotetavecgarcesworpress.com, en tres setmanes de publicar cròniques.

AH, I DIR QUE DE TOT AIXÒ TINC TOTS ELS MOMENTS DIFÍCILS GRABATS, ESTIC FENT UN DOCUMENTAL D'ALLÒ SUCCEÏT més una autobiografia del perquè vaig iniciar el Folk-grunge a casa nostra o més aviat posar aquesta antietiqueta per desmarcar-me de la industria musical.

10. A partir de la teva experiència, quins locals recomanaries per a actuar als nostres lectors?

Espais poc corrents però amb una afluència fidel. I moure's molt.

11. Quina és la teva actitud davant d'internet? I de la música en suport físic?

Gràcies a internet he aconseguit establir seguidors a indrets molt llunyans com Indonèsia i Turquia, per exemple, per tant internet ha sigut en un any de 14 hores diàries des del febrer la meva eina per expandir-me. La música de suport físic per mi es molt important, no s'ha de perdre, ja que si passa el proper pas serà el no físic i podria ser el principi del desinterès en la nostra feina.

12. Seguint amb l'anterior: CD, mp3 o vinil?

CD, mp3 i vinil per aquest ordre. Un vinil es una mica esnob, penso, quina necessitat tens de donar un vinil? El que fas es encarir la teva feina al teu company, crec que tu has de dir “escolta'm amb cinta o amb mp3 perquè ets l'autor, si vas a un restaurant i no tenen llenties què faràs? o ho agafes o ho deixes.” Doncs una mica el mateix. Sóc partidari que si ho fas que sigui una vegada en edició limitada i perquè t'ho pots permetre, però com a norma general aixo es una moda, crec.

13. Quina gent destacaries del teu entorn musical en aquests moments?

Els cantautors avorrits, que fan sectes entre ells i de ment tancada però amb mascares de tot “guai”, fent tot el dia versions i no tenir nassos de fer temes propis perquè no saben ser ells mateixos, és difícil captar l'atenció del public, però si ho fas que sigui amb temes propis i amb histories teves, no imatges buides del MTV que després acaben essent enganys per al public, i després diuen que són musics, cosa que no ho son, son gent hipòcrita. A aquests els hi desitjo un concert de la Nena Daconte i que no s'acabi mai, perquè la copiaran i faran versions d'ella super “guai”, si us plau! No embruteu la música!! Sigueu honestos!

14. I qui destacaries de l'escena més "professional", també en aquests moments?

Ulises Lima, de carrer la millor banda d'Espanya, i després Shonen bat, que fan 1000 cançons l'any amb 4 projectes diferents, i estan reconeguts pels governs de diferents comunitats com a reclam a les seves biblioteques, com musica de culte. I a Catalunya l'Hereu Escampa apunta maneres.

15. Quins projectes tens entre mans per al futur més immediat? I quins noms propis hi "sonen " més?

1 OME ACUSTIC.

2 NOARDEBUSCACLOTET.

3 GIRA AMB SNOWBALL37 PER USA I FER UN EP AMB ELLS, JA ESTÀ PARLAT.

4 ESTIC RECOLLINT DIFERENTS MÚSICS EUROPEUS PER FER UN DISC ON ELLS TOCARAN LES CANÇONS QUE JO COMPOSI.

5 PARO PERQUÈ NO TINC FRÈ.

6 QUEDEN 10 PROJECTES més, un d'ells es fer un disc sense lletres i sols sons.

7 Creure en mi sempre, sense mirar a ningú, si es millor o pitjor aixo és absurd, falta de maduresa, crec.

16. Precisament, et volia preguntar: tens previst organitzar-te per a fer un àlbum oficial de Le Clotêt Àvec Garcés?

Doncs si. Ja hi estava treballant però el que ha passat és que no m'ho esperava, i SHONEN BAT va veure un vídeo al YouTube i em va convidar a fer un EP, però la cosa es va posar seriosa i vaig compondre15 cançons per ells, amb només dues notes a cada cançó, i una d'elles fent homenatge a Albert Palomar per ser una persona amb un cor enorme, i al Xavi, que tots tres formem un aplec ciclista àcrata, llavors totes elles estan fetes per SHONEN Bat perquè les instrumentessin com a homenatge a ells per haver-me fitxat per OTOMO RECS, i a més era el primer de la llista en ser gravat i anar a casa seva durant 8 dies amb totes les despeses pagades. Aixo no passa cada dia, grups d'Andalusia que no coneixia m'han felicitat, per una altra banda el MONDO SONORO vol publicar-ho amb l'ajuda de la Cristina Jiménez, què esta interessada molt amb el meu projecte, arran d'això, tot això al final no van ser els 4 temes preestablerts abans d'agafar avió, sinó que en el mateix dia de donar els 4 temes em van dir que en volien més i que faríem un disc de 8`, que son les que realment em vaig portar de més però que no les tenia preparades com a tals, ja que les vaig haver de composar sobre la marxa com els grups de jazz en els anys 1920, remenat estructures i acords com ritmes sobre la marxa o canviant lletres alhora i tocant. O sigui, que no m'esperava aquest disc. Se'n faran 100 unitats i ja en tinc demanades per diferents països, com a Espanya també. No m ho esperava realment, l'edició es feta a mà per SHONEN BAT, qualitat màxima de col·leccionista.

17. Segur que m'he oblidat de preguntar-te alguna cosa molt important. Tens via lliure.

Doncs dir que a la gent que fa cançons , que realment això és el més important. Que es deixin de Primavera Sounds, i histories, ja que es un negoci, la fama o el reclam no el faràs en un Primavera, el faràs girant per sales petites, bars i sobretot essent un mateix tal qual. Em molesta molt la vanitat de voler aparentar quelcom que no s'és. D'altra banda, crec que haurien d'haver bandes que en comptes de fer música fessin silencis per netejar el panorama o contrarestar les propostes escombraries que hi ha a casa nostra, per desgracia. Això és degut a voler vendre CDs com xurros i maltractar la música. El so amb ordre pot ser un microones a 440hz, i tu de fons apliques una lletra i una melodia. Si tens un gran tema, la gent es basa per sort no tota a copiar lo que esta sucarrimat, la meva proposta es sols un gra de sorra en el desert, però sé que sóc un petit gra de sorra que s'arrossega per arribar sobre la duna, i veure la meva feina com sentir-me ple per agafar nous rumbs en solitari o en grup, o per exemple fer gires amb bicicleta que des de els 18 anys sempre ho havia pensat.

“Sigueu vosaltres per sempre més i el dia que no ho sigueu el destí us ho cobrarà sempre amb un mal dia!”

Le Clotêt Avec Garcés ens passa aquestes adreces web per a seguir-lo: https://www.facebook.com/pages/Le-Clot%C3%AAt-Avec-Garc%C3%A9s/173593982685351?ref=ts&fref=ts i http://www.youtube.com/user/LeClotetAvecGarces.

Lentament...

Lentament es va acostant el final del Pla Mestre d'equipament. Només falten dues peces. Una és un clònic de Hammond B-3, i després de descartar el Hammond XK-1 per descatalogat i el Viscount DB3 per il·localitzable en botigues on pogués finançar-lo, resulta que per un casual vaig trobar a internet un mòdul curiós, el Ferrofish b4000+ (aparentment fabricat a Alemanya), de bon so i preu factible (circa 390 €). Encara no sé quan podré anar a per ell, però l'estiu és temptador. Tot i que primer m'he de recuperar del tot. I a més l'he de comprar per internet a Alemanya mateix...

*****

I llavors només em quedaria anar a per un ampli de vàlvules Fender Twin Reverb. Aquí no hi ha molt per comentar, és un clàssic i la reedició es manté estable des de fa anys. Única pega, és carot. Per això el deixo pel final. I ja he decidit no anar a per un Hot Rod. Ja que ens hi posem, fem-ho bé.

*****

Fa un parell de setmanes vaig dedicar 24 hores a escriure ressenyes de les meves millors guitarres per a Ultimate Guitar, una web dels EUA a la que tornaré perquè hi ha molt per explorar i em pot aportar molt, especialment com a guitarrista. En vaig escriure quatre, i tres me les han publicades. És molt important per a mi. Sóc feliç. Les podeu consultar, junt amb d'altres escrites per guitarristes dels EUA, a les següents tres adreces:

http://www.ultimate-guitar.com/reviews/electric_guitars/fender/stratocaster_xii/index.html

http://www.ultimate-guitar.com/reviews/electric_guitars/rickenbacker/33012/index.html

http://www.ultimate-guitar.com/reviews/electric_guitars/fender/american_series_stratocaster/index.html

*****

També vaig localitzar per casualitat una web on hi apareixia, tot i que sense dades ni foto. Ho vaig omplir, creant també un espai pels Visitants, i els resultats els podeu veure a les següents adreces:

http://www.altaveu.cat/grups/lluis-paloma---els-visitants-4864.html

http://www.altaveu.cat/grups/lluis-paloma--3463.html

*****

La darrera descoberta que he fet és una cançó, "Rising Son", del darrer àlbum de George Harrison, "Brainwashed". La resta de l'àlbum no em crida molt, però aquesta cançó sona talment com un outtake d'alta qualitat del meravellós "All Things Must Pass" (efecte al que no hi és aliena la producció de Jeff Lynne i Dhani Harrison). Sí, la ràdio hauria de sonar així...

*****

Finalment, l'altre dia vaig comprar tot de revistes de guitarres, i en una hi vaig trobar un truc que avui he començat a explorar de manera temptativa: posar una celleta mecànica al màstil de la guitarra, però aplicant-lo només a cinc de les sis cordes, efectivament deixant un dels "mis" sonant a l'aire en plan bordó. I puc donar fe que al segon trast es poden obtenir efectes harmònics molt bonics amb relativament poc esforç. I amb mi tot va de com sonen les coses...

Equipament again!

Dilluns 25 de febrer d'enguany a les 11:20 del matí sortia del Guitar Shop, al carrer Tallers de Barcelona, amb una Rickenbacker 330/12 Jetglo que vaig aconseguir finançar. També hi havia allà una 360/12 de segona mà, però vaig preferir la 330/12 perquè estava nova i hi havia diferència. Venia equipada amb les ara habituals High Gains, però s'ha de dir que sonen quasi tan bé com les toasters. Així que tinc la millor guitarra del meu irregular arsenal. Desseguida la vaig poder provar a casa del Quico Palomar (el divendres 1 de març vaig decidir anomenar-la Glendor, per una antiga botiga que hi havia a la cantonada d'Iscle Soler amb la Rambla i que va patir la Rierada el 1962; sempre m'ha agradat el nom, i aquella nit el vaig redescobrir en una llista d'idees que tenia a l'ordinador).

El bo, però, és que vaig estar parlant amb el de la tenda sobre la Strato XII que tinc des de fa sis anys i que ja no es fabrica. I quan li vaig dir que la tenia es va meravellar. Es veu que van buscadíssimes perquè només se'n van fer 2000 o menys i tot. Si ell en trobés alguna se la quedaria perquè la vendria segur. Vaja, no sabia que tingués una cosa tan original. Ah, i és segur que la XII va ser fabricada per Tokai a nom de Fender.

I una idea que em va rondar pel cap per a estrenar en gravació la Glendor era fer un parell d'overdubs en dos temes del "Santuari" que tenien un so de guitarra una mica matat, almenys per comparació (el 2005 havia de fer servir o la Encore o la Casio MG-510 per a gravacions elèctriques, i en comparació amb les meves guitarres posteriors aquestes eren de barraca de fira).

*****

Uns dies després, el 5 de març sobre la 1, sortia de la meva botiga de proximitat amb una Gibson Les Paul Studio en Ebony (negre), de 2010. Era la que tenien disponible. Un cop la vaig provar a casa, les dues coses a comentar són que el màstil no era gaire ràpid (el diapasó es notava "dur", és com millor ho puc descriure) però que les pastilles em donaven un so "greu" i amb cos que no em donava cap altra de les meves guitarres (és tot un so, de veritat). Vaig tenir una bona idea. Recentment havia trobat un model (del qual corrien rumors que anava a ser descatalogat) que m'agradava estèticament i que pel preu se suposava que seria una guitarra decenteta: la LTD Viper-1000 en Olympic White (les negres, que continuen en producció fins allà on sé, porten electrònica activa, per a la que no sé si mai estaré preparat). Hi vaig pensar molt, però al final la Les Paul es va imposar, potser per un tema de disponibilitat. Vaig decidir anomenar-la Schönbrun. No sóc massa fan de l'Imperi Austrohongarès, però tinc bon record d'aquell palau (prou com per a aparèixer a la mateixa llista d'idees que "Glendor").

Això sí, la matinada del 7 vaig veure un documental sobre la fabricació d'una Les Paul Standard, i puc confirmar que s'hi veia clarament que el cos de la guitarra està quasi completament buit. No sembla afectar al to, en la meva experiència. Però els nou forats interns de fa uns anys ja són això, un estadi anterior. Gibson deu tenir veritables problemes per trobar fustes que no siguin terriblement pesades i ho mitiguen així. Almenys ja no en fan un secret...

*****

Aquestes dues guitarres, però, implicaven que abandonava l'opció Telecaster. Continuo creient que ja era hora d'acabar aquí la col·lecció de guitarres. Fora d'això, em volia permetre un ampli de vàlvules Fender Twin Reverb, però és un ampli car, pel que la seva adquisició és encara ara un escenari molt hipotètic. No sóc ric. De fet, sóc molt pobre: per a fer tot l'anterior m'he hagut de privar d'altres coses. En fi, ningú no ha dit que ser músic sigui fàcil, i encara menys econòmicament...

També, miro la “whish list” i m'adono que he tingut moltes més parades descartades pel camí:

-Epiphone Wildkat.

-Fender MIM Classic Player Jaguar HH.

-Takamine EG523SC-12 NT.

-Epiphone Casino 1965 “Inspired by John Lennon”.

-LTD Viper-1000 Olympic White amb Seymour Duncans.

*****

Hi havia un teclat que també vaig descobrir per casualitat en un aparador del carrer Muntaner de Barcelona. Era el Hammond XK-1, i en vaig veure videos molt bons per internet en els mesos següents. Però no només “picava” una mica pel que fa al preu, és que... el van deixar de fabricar! Una alternativa més barata era el Viscount DB3, però no acabava de sonar tan bé. En fi, espero que Hammond no deixarà desatès el segment de preu que cobria l'XK-1, perquè els altres models que té són molt cars pel meu pressupost. En tot cas, ara tinc clar que el que he de buscar és un orgue elèctric digital perquè és el que em falta: havia pensat en buscar algun sinte de mostres més professional, però seria redundant amb els que ja tinc. I amb els que tinc ja puc fer força feina. A més, no estaré tota la vida comprant equipament!

Entrevistes 2013, 5.

Avui ens arriba l'entrevista, llargament planejada i molt pensada, de L'Exèrcit d'Islàndia, grup terrassenc creativament important que ens informaran, entre altres coses, del seu primer CD, "El Regne Mineral". Val la pena llegir-la. Enjoy!

1. Ja fa una mica més de tres anys que l'Exèrcit d'Islàndia es va constituir. Sobre quina base us vau organitzar?

Sobre la base de fer música junts els quatre, simplement. No creiem que hi hagués cap pla mestre preconcebut ni cap idea que hagués de definir el que volíem fer o hagués de guiar les nostres passes. De seguida ens vam posar a fer cançons, de fet en vam fer moltes en poc temps.

2. Quins records guardeu de la vostra participació al Sona 9 de 2010? Veure-us a l'escenari del BAM ens va deixar somniant, certament.

Doncs bons records. El Sona 9 ens va marcar una agenda i un calendari d’activitats (concerts, entrevistes, fins i tot el repte de treballar dues cançons pel concurs…) i, segurament, un cop va passar el concurs vam tenir una mica de síndrome post-part.

3. Teniu un directe certament sòlid. Com el plantegeu?

Darrerament hem fet arranjaments acústics per diverses cançons del nostre repertori, en certa manera el local on toquem condiciona el directe: podem portar tota la batería? Amplificadors o per línia? Guitarres elèctriques o acústiques? Hem après a assajar amb set-list, veient si la combinació de dues cançons funciona, si cal contrastar molt entre cançó rápida-cançó lenta, etc… Hem d’aprendre molt encara, els nostres directes no són sempre regulars, constants.

4. Tot just acabeu d'enregistrar el vostre CD de debut. A qui va dirigit?

Simplement a qui li agrada, com a nosaltres, tenir la música encapsulada en un suport físic, amb un disseny gràfic fet a mida i que escolta les cançons més d’una vegada, cercant capes de so, ambients, sensacions o significats que no copses en una única escolta (que és el que sí sembla que la industria musical vol que fem, com a oients). La gravació és un recull de cançons, esperem que el bo i millor del què hem fet en aquest temps. No és un álbum conceptual, és el resultat de veure què podem fer els quatre plegats, un primer tempteig.

5. Quins records teniu del procés de gravació? Quines diferències hi ha hagut, pels que vau passar per To Be Continued, amb les dues maquetes d'aquell grup?

El procés de gravació, mescla i masterització ha sigut molt més lent del que pensavem inicialment, cosa que no és estranya, val a dir. Records? El dia que vam gravar dos dels col·laboradors va ser un dia llarg i intens, fins i tot vam anar a dinar tots junts. Quant a les diferències, hem gravat en espais diferents, amb gent diferent i amb moltes més col·laboracions. No hem volgut fer quelcom massa produït, tampoc res cru. La gravació documenta una època, un periode del grup, i no vols allunyar-te massa del que has sigut, de com has sonat durant aquest temps. Suposem que ara tirarem per un altre lloc i segurament buscarem altres coses en les cançons, cosa que pot fer que alterem una mica el nostre so (o no).

6. Aquesta tardor passada heu participat a la filmació d'"Último peón de reina" sobre un text de Carlos Robles Lucena, i vau tocar en un estil experimental i lliure que potser havia faltat durant la trajectòria prèvia del grup. Teniu previst ampliar el vostre estil en aquest sentit?

“Último peón de reina” ha sigut un pas molt important per nosaltres. Hi vam dedicar uns quants mesos de 2012, un any que ens l’hem passat gravant i preparant la música del conte. Ara sabem que podem anar a altres llocs amb la música, provar altres coses, no quedar tan limitats pel concepte de cançó pop-rock.

7. Com abordeu la composició de les vostres cançons? I les lletres? Són un dels punts forts del grup, en la meva opinió.

Arrangem les cançons al local d’assaig, a partir d’idees (ja siguin seqüències d’acords, riffs…) que algú porta. Les lletres poden sortir d’una frase, d’una imatge, fins i tot d’un títol. De vegades ens han comentat que poden sonar pedants, creiem que és molt pitjor no dir res o encadenar tòpics un darrera de l’altre.

8. Què ens podeu explicar sobre l'apartat tècnic i instrumental? Fins a quin punt el valoreu o li treieu importància?

El so ens preocupa però tampoc d' una manera obsessiva. Hem tingut en compte que cada cançó necessita un tractament especial i individual, però tot i així el disc havia de sonar homogeni. En aquest punt el Juanma, com a productor, ha sigut molt important, i entre els cinc hem aconseguit sonar com volíem.

9. Quina gent destacaríeu del vostre entorn musical en aquests moments? Hi ha algú amb qui volgueu col·laborar?

No serem massa originals i escombrarem cap a casa: Ran Ran Ran, Shadowplay, The Big Head Troubled Boy, Algar, els xiquets aquests que comparteixen local amb nosaltres, com es diuen? Lluís Coloma i els Valencians?

10. I qui destacaríeu de l'escena més "professional", també en aquests moments?

Podríem donar desenes de noms, direm Pony Bravo per molts motius: ens agraden als quatre, ens identifiquem amb la seva filosofía de grup, acaben de treure disc (descarregable gratuïtament)…

11. Com veieu l'evolució d'Islàndia, el país, aquests darrers anys? I en una nota menys densa, és cert el rumor que el Jordi va viatjar allà per fer-se amb una bandera islandesa?

La bandera va ser la cirereta del viatge, certament. Tota la informació que rebem d’Islàndia (com pot passar amb Veneçuela, per posar un exemple d’actualitat) està molt esbiaixada o, fins i tot, se’ns oculten moltes coses del què va passar fa tres o quatre anys allà. La gent del país està molt ficada en el dia i a dia i sent que ja van fer molt fent fora polítics i banquers (realment quelcom utòpic a la resta d’Europa, esperem que deixi de ser-ho amb el temps) i negant-se a pagar el deute. La revolució que van fer encara és incompleta (i no sabem fins a quin punt tirarà endavant, perquè el país ara està creixent i hi ha feina i inversions) però són a anys llum del que tenim al sud d’Europa, si parlem de conscienciació i participación ciutadana. Des d’aquí se’ns diu que aquest exemple no és extrapolable, que Islàndia és un país on hi viu molt poca gent. És un argument discutible.

12. Segur que m'he oblidat de preguntar-vos alguna cosa molt important. Teniu via lliure.

Doncs si tenim via lliure, marxem. Gràcies, Lluís.

Lach

Aquest vespre (10-3-2013) l'he passat escoltant a Lach en concert a Ca La Samsona, Manresa, en un event organitzat per Trilogy Rock on a més han telonejat Sickbrain. Aquests darrers han anunciat a mode de disculpa que aquest era tot just el seu quart concert (el propi Edu Mató m'ha dit al final de tot que estaven una mica verds). Malgrat això, han fet una actuació prou interessant i amb bons moments, suplint amb idees i amb algunes bones cançons el que encara els hi falta instrumentalment. Tot i que hi ha un cert marge per créixer. I no dubto que ho faran. El millor toc: una TV vella amb pantalla verda i negra per on han passat tot d'imatges de video i que a més ha contribuït a l'actuació d'en Lach.

En Lach com a tal era un músic de Nova York, actualment resident a Edimburg, que jo desconeixia prèviament i que he anat a escoltar perquè estava avisat prèviament que era el pare de l'antifolk i clar, com a músic vinculat a l'antifolk i la outsider music a nivell de Catalunya he pensat que perdre'm la seva actuació era un crim irreparable. I no ha defraudat a ningú, ha estat una màquina de potència, energia i humor des del primer segon a l'últim. Poques vegades es veu una cosa tan intensa en un format de cantant + guitarra. Per això mateix, és només març i ja tinc clar que per a mi aquest és el concert de l'any. De fet, ja valia la pena anar-hi per a escoltar una cançó titulada "Stunned" (joc de paraules amb "col·locat"). Al final de tot li he comprat tres CDs, que intentaré escoltar i ressenyar aquí tan aviat com pugui. I ell té ara un exemplar del "Corrupció", espero que li agradi.

*****

En el moment d'escriure aquest post, estic escoltant (a la fi!) el CD que en Xavieruga em va vendre (i dedicar) quan va tocar al Rovell de l'Ou el passat 14 de febrer a la nit. El CD es titula "Jo que sé... es diuen tantes coses!" i va ser gravat a Audiobits en una data que no figura al llibret però que és de febrer a maig de 2012. En directe, en Xavieruga basa tot el seu "show" en explicar històries, algunes preparades, altres improvisades, sovint prou divertides. En disc, arriba a sonar com si el cantant de Manel cantés convidat en un disc d'Antònia Font, el qual no és en absolut negatiu, sobretot en un disc tan cuidat tècnicament com aquest. Sorprèn, sobretot perquè en Xavieruga no sembla guanyar-s'hi la vida, almenys no més que altres músics catalans sense contracte discogràfic, i aquest sona a disc car. L'única crítica que se li pot fer és que com a vocalista no té molta varietat de recursos. Però no és una crítica fatal. De fet, reconec que em sobta que ell no estigui trepitjant escenaris més potents, tot i que les actuacions les fa, de moment, amb poc pressupost i en format mínim (certament el beneficiaria rodejar-se de músics per a poder replicar en directe el seu so d'estudi; de moment resol les actuacions amb una acústica, una Telecaster, la seva cunyada fent cors, i unes bases pregravades -que al Rovell no va emprar, potser per una qüestió de format-). Un altre músic per descobrir (el seu bandcamp és: http://xavieruga.bandcamp.com/).