Ignot

 

Què és art? Per a mi, la resposta rau en els nivells d'informació que es generin. El propòsit de qualsevol obra d'art és generar nivells d'informació. De fet, aquesta és la seva utilitat. I, de fet, la qualitat en art es pot mesurar "en termes matemàtics" segons quanta informació generi l'obra en qüestió. I la clau del gust individual és que no tothom accepta el mateix rang d'informació. Evidentment, es pot generar massa informació, i tindríem un "efecte granets de sorra en una platja". Però si se li busca el punt, aquí està la clau del que ens agrada en una determinada obra. (Apart, hi ha el tema de les "grans obres mestres" que porten allà segles, com veritats immutables. Ens poden agradar o no, però no queda bé qüestionar-les. Per exemple, la "mona lisa" porta allà tant temps que tant fa que ja hagi esdevingut fins i tot banal. I, de la nostra generació cap endavant, els Beatles són la part més divertida de la música clàssica.)

*****

Aquesta darrera setmana he estat component i gravant cançons amb el meu mètode de sempre. Sabia que no les volia convertir en un nou àlbum, encara que les volgués gravar, i no estaven pas malament. Ahir diumenge vaig tenir la idea: el «Calm Waters Ahead?» era un àlbum tosc i fluix, fet amb desferres. Per què no combinar els nous temes amb el millor dels antics, aprofitant per a fer retocs? Una tarda i una matinada després, tinc un àlbum típic meu però realment bo. He prescindit d’un parell de «temes» realment dolents que han anat a la carpeta de descartats dels «Duncan Drawings» antics, i em sobren quatre temes que no encaixaven i que són prou bons com per a, amb alguns retocs, ser la base d’un altre àlbum, especialment perquè tots sols ja totalitzen 28 minuts. En fi, una nit de feina dura però memorable.

*****

Queda gravar les veus del «Charleston». Tinc el micròfon, el cable i el processador de veu (un Zoom V3). El moment? El proper pont de cinc dies.

(Mentre, el «The Disclosure Shortfall» el considero acabat, però no el considero dels meus millors. Està allà amb «Hymns» com els meus dos àlbums pitjor produïts, i es nota que el vaig gravar sota la pressió d’estar acabant les vacances i les idees. És... estrany. Apart, tinc acabades les lletres de «Jazz», però no sé ni quan gravaré les veus. Un projecte difícil de vendre. Pur 2019.)

*****

El compte del banc ja està sota control de la fundació. De fet, penso «partir peres» amb el compte i que vagi en pilot automàtic, mentre passo a ser molt pobre. Però espero que un dia es materialitzi un terreny. I, més aviat, acabar de pagar la Telecaster, que ja toca. Amb l’almoina sempre és difícil pagar les coses...

*****

Com a projectes per a quan tingui cèntims, deixo una Yamaha Pacifica 112v vermella com la que em vaig haver de vendre, un Boss Angry Driver per a fer la parella de cara a gravacions estèreo, un rack SSL Fusion, i un sumador Neve 8816. Costarà, ara no tinc diners. Les últimes compres, modestes, les vaig fer el dijous passat, dia 25. Entre elles «Acte de violència» de Manuel de Pedrolo, que espero poder llegir algun dia.

*****

No acabo de trobar una casa prefabricada de mida decent per menys de 10.000€. Aniré buscant per internet. La idea és trobar una casa que em pugui pagar amb un préstec personal i no amb una hipoteca. Vull poder-la pagar ràpid i viure tranquil els meus últims anys, accidentalment lluny del soroll i del caos.

I veig que hi han piscines de fusta per entre 2000 i 3000€. Fantàstic pels estius calorosos.

No podré tenir transport més enllà d’una bicicleta. Això em reclourà encara més.

El lloc, per ara, és incert i ignot.

I Can Be That Woman

 

La matinada de dissabte 13 vaig regravar parcialment «The Load’s Player». Ara funciona. De ser la cançó fluixa del «Duncan Drawings» ha passat a ser-ne un potencial «single». Potser li hauria de fer vídeo i tot. N’estic contentíssim. Tot per una idea que vaig recordar que havia tingut sobre 1984-85, quan no tenia ni idea que acabaria essent compositor i simplement feia el burro amb el piano de casa els avis, piano que la meva àvia es va afanyar a tancar amb clau per a que no es desafinés. I ara que ho penso, això vol dir que era 1982. Just l’època en que a casa sonaven «singles» d’italo disco de valor desigual (el meu favorit era «Hipnotic Tango»). Però he hagut de renunciar a l’ambient italo disco de la gravació original per a que «The Load’s Player» arribés a funcionar. En tot cas, la meva primera idea, vuit anys abans de «Monochrome 1».

(Update: el dia 16 li he fet un vídeo, tirant de fotos del meu viatge als EUA l’agost de 2007. Matinada de vídeos...)

*****

Starcaster repassada. Un ajust de l’ànima del màstil. A la vegada, tinc a arreglar el timple canari, al que se li farà un canvi de clavilles per unes professionals, i arreglar una esquerda al màstil. Tinc clar a aquestes alçades que em van vendre per 60€ un instrument per a turistes. Però n’he de treure el suc perquè des d’aquí i amb les meves economies, impossible encarregar-ne un de ben fet.

Mentre, tinc pla (que realitzaré) per a arribar a pagar el que falta de la Telecaster. Casa Farràs no té cap culpa de les bestieses que faci l’estat, i ara que tindré diners «lliures» cada mes (l’últim mes complicat és desembre), ha arribat el moment que cobrin. De debò que s’ho mereixen, i els agraeixo la paciència.

I, pel futur, tres guitarres, ja sense pressa (tinc prou feina econòmica per endavant): una Yamaha Pacifica 112v vermella com la que em vaig haver de vendre, una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre, i una acústica Harley Benton de caoba (encara no he decidit ben bé quina, potser una CLA-15M SolidWood). A certa llista hi ha una Harley Benton HB-35, una Hartwood Revival i una Hartwood Novella.

I em buscaria una flauta dolça soprano per a completar el meu quartet de flautes i, un dia, fer una gravació. Tinc una tenor, una alto i una sopranino comprades barates a Thomann junt amb la Harley Benton CST24 P90. Encara no les he provades, prefereixo fer-ho quan tingui uns dies de tranquil·litat.

*****

Torno a tenir idees per a un àlbum de sintetitzadors i midi, un més. Ara falta trobar com gravar-lo i que tingui un so distintiu. De fet, part de les idees han sortit en un intent de fer un àlbum de «Rhythm & Blues with Strings» en plan Drifters i Etta James, però pot ser que gravi dues vegades un parell de cançons, una vegada en el concepte original i una altra amb sons molt més «de sinte». No deixo de tenir el Streichfett i el D-05 morts de riure, i puc explorar més l’Integra-7. A la vegada que estic aprenent com modificar sons existents amb el MODX-6. I que el Casio WK7500 podria tenir algun orgue o algun el que sigui que podria recuperar. Gravar amb MIDI és la meva tècnica de sempre, però puc intentar canviar el concepte i que no sigui tan 1960s. «The Load’s Player» apuntaria una mica cap aquí. (De fet, m’he adonat que durant anys he estat fent servir els meus sintetitzadors com una mena de «Wrecking Crew», i potser la clau és canviar de dècada, ni que siguin els 1970.)

No m’oblido del tema d’un disc amb guitarres. Podria ser una bona excusa per a canviar de connexions. La mandra és òbviament fer-ho.

*****

Escoltant la caixa de «Let It Be» dels Beatles. L’àlbum original continua essent un àlbum desorientat que sembla mesclat per borratxos. La mescla de Glyn Johns és superior, tot i que irregular («Let It Be... Naked» segueix guanyant la partida). El més interessant són les sessions: se’ls nota desorientats, també de bon humor en alguns moments, i sobretot semblen incapaços de reconèixer alguns grans temes que podrien haver fet pujar enters el disc final i que aprofitarien pels seus discos post-Beatles. En tot cas, admeto que un box set que he comprat per completisme no m’ha decebut en absolut. Em falta llegir el llibret, com també el del box set de l’«Abbey Road».

*****

El meu futur musical és ara mateix prospectiu. Només hi haurà una carta per a jugar. La sort és que tinc un munt d’àlbums per a presentar. I ara em falta també trobar editor literari. O gràfic. Es pot dir que el meu gran problema és tenir quaranta-sis anys i no haver pogut començar en tots aquest temps. Hi ha alguns personatges a qui no tinc res a agrair.

A la vegada, tinc un pla prospectiu pel que fa al tema immobiliari. I, sobre el paper i amb l’ajut de la fundació, els números estan relativament a l’abast, fins i tot sense ajuda del banc. I és el banc el que he d’esquivar. Òbviament, el secret és no comprar pis i fraccionar el tema en etapes. I marxant de Terrassa cap a destí desconegut. Marxaria de Terrassa exclusivament per aquest motiu, havent d’interrompre tot de coses. Però ja no confio en la capacitat del mercat d’autoregular-se. Ni en la capacitat intel·lectual de certs empresaris. També admeto que l’ambient a Terrassa està molt degradat i que mentre no s’arregli no m’atrau viure aquí. Ni buscar-hi parella.

*****

«Llet i vi, llet i vi, llet i vi, oh, llet i vi...»

Caixes, cajas & boxes

 

Aquest dilluns 1 de novembre he acabat les lletres tant del Charleston com del Jazz. Aquest darrer cicle és depriment i de difícil digestió. Pur 2019. El del Charleston és més equilibrat, encara que amb molt canvi entre anglès i català. Ara falta trobar temps per a gravar veus amb tranquil·litat.

*****

He retrobat el meu Shure SM-58. Era en una bossa al local de Visitants, junt amb un cable i molta humitat. L’hauré de provar amb calma, espero que no s’hagi fet malbé. Serà el meu aliat, junt amb el Zoom V3.

*****

No sé quan podré, però voldria fer tot un disc instrumental a l’estil de «November Homebrew Whiskey», «Houston Quarks, 1960» i «Why do Pools Fall in Love?», tot influència «Rhythm & Blues with strings», Drifters i Etta James. Tinc els sons. Falta el temps i l’espai.

*****

«Kid A Mnesia» de Radiohead i «Voyage» d’ABBA són a casa des del vespre del 4 de novembre.

«Kid A Mnesia» val pel seu disc central de rareses, de poc més de mitja hora de duració, que aconsegueix ser un miniàlbum per dret propi (els altres dos CDs són, simplement, «Kid A» i «Amnesiac» tal i com ja els coneixíem). «Voyage» és un disc fet en funció d’un espectacle. És molt irregular, però val pels seus bons moments. Impecablement produït i cantat, recupera tots els elements clau d’ABBA, a la vegada que ho envolta tot d’un element de musical. Producció: Benny Andersson. Em sembla que el bo d’en Björn Ulvaeus ja no està en bon estat.

La caixa d’«All Things Must Pass» de George Harrison està matadora. Jo potser hagués ampliat una mica el CD 5, doncs hi ha algun detall que conec de discos pirates i que s’hi hagués pogut posar. Però, punyetetes a part, el que hi ha està molt bé. Sobretot els CDs 3 i 4 amb les demos.

La caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience és més discutible. Em falta veure el documental, clar. L’àlbum com a tal sempre serà un clàssic (i aquí està ben masteritzat). La part discutible són els CDs 2 i 3. El 3 és un concert de 1968 al Hollywood Bowl. És la Experience que tots coneixem i estimem (potser no el públic d’aquella nit), és només que la qualitat de gravació és la d’una pedra volcànica, fins i tot hi ha alguna cinta acabant-se a mig (sabem que el 1968 tot just es començava a poder gravar rock decentment en directe, però és una gravació que no m’estranya que no hagi sortit abans, especialment perquè tinc la caixa «Stages» i tot allà és de molt bona qualitat). Mentre, el CD 2 està dedicat a demos i primeres versions, i ho sento però és molt avorrit, el típic CD que només escoltes una vegada. Així que en aquest apartat és una caixa que m’ha decebut una mica. Almenys el llibret està ben fet.

Per contra, la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys és extraordinària. Feia anys que l’esperava, i el resultat sobrepassa les meves expectatives. És fins i tot millor que escoltar només els àlbums originals. I inclou tot el material existent del mai publicat primer àlbum solista de Dennis Wilson. Únic punt dèbil: el text contingut al llibret és molt hagiogràfic i il·lumina ben poc sobre les dinàmiques del grup en aquella època, força més complexes que una simple reunió d’amics com es pinta al llibret (en particular, Mike Love i Dennis Wilson no es podien veure -sorprèn que hi hagi temes fets en comú-, i Brian Wilson, per molt que tingués idees, es passava la major part del temps al seu llit).

Bona la caixa, que ja tenia, de l’«Abbey Road» dels Beatles. Sobretot estic content d’haver pogut sentir «The Long One», l’editatge en brut del «medley». Va ser bona idea fer-lo, doncs va ajudar a prendre moltes decisions crucials. En tot cas, tot en el «box set» sona genial. Fins i tot «Maxwell’s Silver Hammer» resulta rescatada per la qualitat de màstering, el que és dir molt. Bon llibret, també.

*****

La Fender Villager és ja arreglada, era només una corda massa vella. La Telecaster també és arreglada (i estic ultimant el pla per a acabar-la de pagar). Mentre, el baix Austin AJB300 necessita d’un repàs als trasts, com un baix Austin APB200 que està en camí. També, he fet algun ajust pel meu compte a la Squier Starcaster. Quedarien dues reparacions per a fer: el timple canari, que necessita clavilles d’afinació urgentment, i el multiefectes Boss ME-50.

En llista de no tocar el banc, hi tinc una Harley Benton HB-35, una Hartwood Revival i una Hartwood Novella. Esperaria pacientment i, com dic, sense tocar el banc. Descarto, això sí, una guitarra Austin ATC200: en realitat ja tinc una bona Tele i no puc justificar una unitat barata. O almenys no la intentaria mentre tingui coses urgents. Hora d’organitzar-se...

*****

Guitarres caigudes en combat:

1. Encore tipus Stratocaster. Va ser la meva primera guitarra, el juny de 1995. Desgraciadament, era un desastre: impossible de mantenir afinada, celleta mal feta, el vibrato no retornava a afinació, el selector de pastilles l’havia d’arreglar cada pocs mesos, les pastilles sonaven fatal... Va ser la primera guitarra que em vaig vendre, a principis de 2016. Prefereixo recordar-la a tenir-la pel mig.

2. Acústica de luthier. Tot i que quin luthier. Me la va regalar el «cuñao» perquè no la feia servir. Resumim-ho en què ja fa un parell d’anys que va anar a les escombraries.

3. Acústica Samick de 12. No extraordinària, però era una millora dràstica sobre la guitarra 2. L’hagués conservada, de no ser per una trencada monumental a la pala. Em sembla que la vaig haver de regalar.

4. Epiphone Riviera coreana. Una de les vendes degudes a Seguretat Social, ara és en molt bones mans, i jo tinc substituta.

5. Acústica XP blanca. També és en molt bones mans.

6. Acústica Storm. No era extraordinària, però em va servir per a assaigs amb la rondalla.

7. Espanyola Ashley amb cutaway. La vaig tenir molt poc temps, era un desastre.

8. Acústica Daytona blava. També era un desastre. És una marca que no m’agrada.

9. Espanyola blanca sense marca. Trobava a faltar una guitarra blanca, i aquesta estava barata. Però me la vaig haver de vendre degut a Seguretat Social. No era increïble, però m’hagués agradat conservar-la i provar a fer-hi alguna cosa.

10. Gretsch Electromatic G5103 Corvette. Era una falsificació. Venuda degut a Seguretat Social.

11. Baix Warriors tipus Precision. Venut degut a Seguretat Social, recuperat i tornat a vendre per la mateixa raó. Almenys és en bones mans i pot donar un nou baixista.

12. Yamaha Pacifica 112v. No vaig aconseguir fer-la sonar bé, i li vaig haver de fer un acabat al màstil. Però no me l’hagués venuda sense Seguretat Social fotent-se pel mig. No descarto intentar-la de nou en un futur llunyà i amb pastilles SD SSL-1.

13. Epiphone Wildkat Antique Natural. Venuda degut a Seguretat Social, és l’instrument que més he lamentat haver-me de vendre. Ara tinc substitut d’una altra marca.

14. Hagstrom Viking 12. Una elèctrica de caixa de 12 que em va decebre una mica, degut a la poca qualitat d’alguns components. Una marca que no repetiré. L’única vegada que he intercanviat una guitarra.

Apart, tres instruments venuts degut a Seguretat Social i recomprats són la LAG Arkane 100 (mateix instrument), el baix electroacústic Academy (mateix instrument) i el baix Höfner 500/1 Ignition (en aquest cas, ara tinc una segona unitat, i en el futur li faré posar pastilles bones).