Xandall ignífug

 

Aparentment, la maquinària clàssica de Terrassa tornarà a organitzar concerts amb les mateixes obres de sempre. El Dia de la Marmota un any més. Escorreré el bulto.

Tindré un concert al gener. Després em muntaré una pausa. Plantejant-me unes vacances. No exactament una crisi creativa (ja en vaig viure una de dura), però si no estàs relaxat les idees no flueixen. Torno a tenir nostàlgia de casa. I tinc el llibre de teoria musical encara per començar. Hi he de poder posar remei.

*****

Estic en vacances de Facebook. Potser publiqui algun enllaç, però no miraré comentaris ni publicaré acudits. Raó? Massa gent publicant «memes», tots iguals, tots igual d’imbècils. Ja no podia més, era ja una cosa mèdica. Mai no es valorarà prou aportar contingut original. I fa falta. A Facebook podré publicar algun enllaç, però no miraré ni les respostes. Sí que segueixo a Twitter, doncs no deixa de ser una font d’informació, encara que sigui filtrada per les opinions de cada usuari.

*****

Els anglesos hauran estat dotze dies de setembre essent molt pesats. Quines ganes tenia que s’acabés. I, ja en general, han estat dies de bloquejar molts canals. Estic saturat. Necessito relaxar-me.

*****

Espero les municipals amb candeletes. Primera oportunitat de fer caure un munt de gent. El tema és que necessitaria algú a qui votar, però hi ha el que hi ha. I no veig alternatives viables. Aquest sistema és un desastre.

Calen eleccions. Totes. Això ja no es pot aguantar.

Especialment, ERC és «off limits». M’he trobat havent de bloquejar antics companys de partit. És molt desagradable, estan tots abduïts. Content de portar quinze anys fora del partit.

1 d’Octubre? Tal dia ha fet cinc anys. Mentre, el Parlament de Catalunya és el Show de Benny Hill. Allò no és seriós.

*****

Ja tinc el llit nou, trobaré a faltar la molla trencada de l’anterior. Ara la idea és no tocar el banc, i així recuperar-me i fer net abans de l’estiu. Vull que ja no hi hagi obstacles per a intentar un pis, que seria lluny de Terrassa... però si hi ha una patacada general, estaré amatent a un pis de segona mà a Terrassa en un estat acceptable i que costi menys de 30.000€. Desesperat per poder, a la fi, començar a pagar casa meva, encara que m’hagi d’estar dos anys sense poder-hi viure.

Almenys sembla que puc resoldre deute en pocs mesos. Preparat pel repte, i amb tot un esquema detallat a seguir. Estaré molt content de treure’m cert banc de sobre.

*****

He tingut una idea sobre la que no m’estendré però que em permetria no haver de tornar mai a les apps comercials de cites. I seria en positiu. Segurament no me’n surti ni així. Però almenys podria intentar-ho. Recordem que som en una societat on tenir sentiments és igual a ser un criminal, amb el que cal crear algun refugi. Aquesta societat no és normal.

*****

Tinc reservat cert box set de Wilco per a quan estigui més recuperat. De moment tinc discos de Son Volt i Gwenno esperant-me a l’estanteria de la meva habitació. Ganes de tenir temps.

Esperant també que m’arribi un doble LP de Philip Glass.

I no sé com fer-me amb un exemplar de la caixa de «Revolver» dels Beatles.

*****

Han estat dies d’escriure coses curtes. M’he de guanyar la vida!

*****

Musicalment no estic acabant res. Agost i setembre han estat tan densos de feina fora de casa que he perdut momentum. Tinc coses a mig i no tinc temps ni forces per a acabar-les.

De fet, estic avançant una carpeta anomenada «Astrosurfing» que és més del mateix. I ni tan sols n’estic passant els midis a net. La més pura expressió d’estar encallat per massa feina. Trobo a faltar el confinament de 2020. Mentre, el disc d’electrònica de ball està parat. El mateix amb el «Shut Down». Sense pau i tranquil·litat no es pot fer res.

Bum!

 

Un Onze que no sé com sortirà. ERC està decididíssima a sabotejar-lo.

*****

M’estranya que a U.K. no estiguin de festa. De fet, comença el regnat més còmic. En Carlitos calladet està més maco. En fi, espero ben aviat un bon nombre de noves repúbliques.

*****

He escoltat la Sant Lluc no de Bach. Es nota: té algun número atractiu, sobretot l’inici. Però en la seva major part és recitatiu en estat pur, també algun coral. Sorprèn que tot un Bach copiés «això», fins i tot sota pressió. Però ha estat bé escoltar-ho i formar-me’n una opinió. No només s’han d’escoltar els «hits»...

De fet, fa ja alguns anys vaig assistir a un concert-conferència sobre Ramon Carnicer. Tres quarts del mateix: no un gran compositor, però agraeixo l’oportunitat de formar-me’n una opinió per escolta directa.

*****

Els dies 7 i 8 de setembre vam estar gravant amb Nadie, jo fent de «tape jockey» i tocant el Telecaster Bass via un pedal Boss SY-1 Synthesizer. Improvisació experimental. Pinta molt bé.

*****

Recomano escoltar l’àlbum de Robert Fripp i Brian Eno «No Pussyfooting», de 1973.

I també la cançó «Home of the Brave» en la versió de Bonnie and the Treasures. Magnífica.

*****

No em podré posar a escriure el llibre de teoria en força mesos.ç

He publicat les dues versions restants de Philip Glass a Youtube. I que hi durin el que puguin. Almenys les podrà escoltar algú.

He gravat una cançó que tenia apuntada, en el meu estil de sempre. L’he de remesclar, la mescla no funciona. No sé molt bé on anar.

*****

La meva relació amb la Telecaster ha estat curiosa. Sobre 1995, just quan m’havia comprat la Encore (dolentíssima), algú em va deixar uns col·leccionables (que vaig fotocopiar) sobre guitarres. Vaig veure-hi una foto d’una Telecaster i no em va cridar. Vaig veure una foto d’una Strato i em va encantar (lògic, tenint a casa la Encore). Per tant, un inici poc prometedor. Malgrat tot, la tardor de 1996 vaig veure a l’aparador del Farràs del carrer Galileu una Tele mexicana de color blanc, i si aleshores hagués tingut 75.000 pessetes (que no en tenia ni una) hagués fet el pas, només per la curiositat i per a tenir un instrument Fender.

Quan el 2004 vaig entrar a To Be Continued (una fantàstica decisió), un de nosaltres tenia una Tele americana, i el 2006 un altre de nosaltres se’n va comprar una també. Va ser per aquesta abundància de Teles que quan vaig decidir comprar una Fender americana, vaig optar per una Strato: una veu diferent. Va ser una bona decisió, certament forçada perquè jo volia tocar la guitarra amb ells però ni tan sols la meva Casio MG-510 (encara amb les pastilles originals) donava la talla.

La tardor de 2013, any de guitarritis aguda després de començar-lo amb la Rick i la Les Paul, vaig veure, reservar i comprar una Squier Vintage Modified Telecaster blanca. La meva primera Tele. El cert és que era una guitarra feta a Índia el 2007, una de les poques ocasions en què Squier no ha estat a l’alçada, i la culpa era de la fàbrica concreta. Amb el que vaig estar prop d’un any havent-li de fer fer modificacions: 1) llimat lateral de trasts; 2) canvi de pastilles: una Fender Custom Shop Tele al pont, una Fender Custom Shop Strat al centre, i una Seymour Duncan Minibucker al màstil (incidentalment, la posició 4 del selector ja no dóna el «quack» tipus Strato sinó una combinació molt més neta); i 3) com a canvi estètic que va millorar molt l’aspecte de la guitarra, un colpejador blanc gruixut d’una sola capa. Amb el que una guitarra en origen força mediocre va acabar essent una bona guitarra. I una que ara mateix té cinc cordes afinades en Sol major... perfecta per a tocar Rolling Stones.

De totes maneres em faltava el «so del mig» de la Tele i, la tardor de 2017, en un moment en què a Terrassa ningú no em podia portar una Fender, vaig comprar una guitarra econòmica amb vistes a modificar-la: una Ibanez Talman TB302. Va costar moltíssim de modificar, des de problemes d’apantallat fins a haver de fer envernissar la part de darrera del màstil. Amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, va acabar essent una bona guitarra i amb estil propi, però quasi m’hagués pogut comprar directament la versió bona de la Talman. I em va deixar amb la cosa de no tenir una Fender Telecaster americana.

El 2019 vaig poder encarregar-la: una American Professional amb acabat natural i amb freixa dels pantans. Als pocs dies d’arribar i recollir-la... em van baixar la pensió! Venda de guitarres (sempre lamentaré haver-me hagut de vendre la Epiphone Wildkat), caos financer... Amb el temps vaig guanyar tant el judici com el recurs, i he pogut acabar de pagar la Tele, prop de tres anys després que m’arribés (Casa Farràs son molt grans). Estic content d’haver guanyat la batalla, i aquesta Tele és una obra mestra. Ara ho tinc molt difícil per a comprar més guitarres, i he decidit no comprar cap altra guitarra de gamma alta. Ha estat la darrera festa. Però aquesta Tele viurà amb mi per sempre.

Càlcul i sensibilitat

 

M’he passat nits fent números, i he decidit passar-me set mesos embarcat en una massiva operació de pagament de deutes amb el banc, de la que ara en podria fer prop de la meitat. La idea és que per a inicis d’abril de 2023 jo estigui net, i llavors anar a per una casa, la més barata que trobi que no estigui en estat ruïnós. Haurà de ser fora de Terrassa, i l’única raó per a marxar de Terrassa serà immobiliària, tot i que aprofitaria per a mirar de passar desapercebut. Sobre el banc, hi haurà canvi de banc els propers mesos, tant per a comoditat de la fundació com perquè si no tinc casa és per culpa del meu banc actual i els seus 80%. I com que no tenir casa m’està sortint caríssim i fa ja 22 anys que busco casa, prefereixo buscar millors aigües on pescar. I si el banc proposat m’ha d’amargar igualment la vida, no obrint-hi compte i anant a mirar a bancs petits n’hi ha prou.

*****

M’he fet una llista de pastilles per a guitarra i baix, per a instruments meus. Amb uns sis-cents euros ho cobriria. No tocaré el banc. Em buscaré la vida.

L’única guitarra nova que miraré de comprar, també sense tocar el banc, serà una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre el 30 de setembre de 2019. M’importa molt.

La resta, tot en una determinada llista, esperant...

*****

Veig a la gent d’ERC fotent-se molt amb qui no opini com ells. Diria que estan molt nerviosos. L’Onze, tots al Parlament. I quan hi hagi eleccions, tothom a banyar-se a la platja.

I a veure llavors com s’ho fa el PSC per a no haver de convocar eleccions abans de sis mesos... i aleshores els electors rematem la feina.

*****

Tinc nostàlgia de llegir. Si tingués temps... «Nosaltres els valencians», de Joan Fuster, fa temps que m’espera. Fa molts anys tenia un racó de lectura i prou temps. Era abans que l’escenari em robés el meu temps.

*****

Àlbums que m’han agradat:

–«Hip Harp» de Dorothy Ashby (1958). Estàndards de jazz tocats per una petita banda de jazz... amb arpa solista! Una proposta atractiva.

–«Time Out» del Brubeck Quartet (1959). Famós per estar poblat per difícils signatures mètriques, el Brubeck Quartet liderat per Dave Brubeck està a l’alçada, amb la cinta capturant molt bons moments. Un clàssic, amb tota justícia.

*****

M’he baixat la partitura de la «Passió segons Sant Lluc» BWV246... no de Bach. Una de les poques ocasions en què Bach, segurament mancat de temps, va copiar i rearranjar una Passió d’un compositor anònim. El manuscrit és en part de la seva mà, però no «sona» a ell excepte per la intro a la segona part. Una obra criticadíssima per apòcrifa, però tinc curiositat. Admeto no ser un gran lector de partitures (tot i que el solfeig el tinc dominat), però en mitjans clàssics tenir la partitura és igual a poder començar a treballar (costos apart, clar). En tot cas, estic escoltant els concerts per a clavicèmbal, aquests autèntics, de Bach, i com de costum el bon vell Bach no falla. (Tinc dues partitures diferents de «L’art de la fuga» i porto quasi trenta anys esperant un moment de pau per a analitzar-les. Valdrà la pena, doncs aquesta obra sola ja acredita Bach com el més gran. Imagineu amb la resta del seu corpus creatiu.)

*****

Creativament estic amb màquines parades. No he tingut agost, i ara no crec que tingui temps per a acabar res fins les vacances de Nadal. O com a molt coses molt petites i poc ambicioses, com algun conte. No estic descansat.

Compositivament m’agradaria, fora de l’estudi, compondre per a formacions clàssiques. Existeixen unes breus demos de treball per a una obra per a cor i orgue sobre textos d’Horaci, una cosa apta per a ambients clàssics sense grans costos i amb lletres llatines sense ser eclesiàstiques (no em tancaria als textos eclesiàstics però no em sento còmode amb l’Església com a institució, i segons quin Papa succeeixi a Francesc puc fer el pas d’apostatar, una cosa que no canviaria la meva vida però ja no seria comptat com a un catòlic més). Hi ha certa obra a revisar i entregar per a un senyor de Sueca que porta temps esperant-la. I estic pensant a proposar a certa persona de Terrassa si vol que li compongui una obra (de moment, només una proposta) per a cor i tres sintetitzadors o per a una altra formació que em digui, sense data d’entrega. El concepte: concerts on Lluís Paloma sigui el compositor, però on qui interpreti siguin intèrprets. Admeto cert cansament amb el «format Beatles» d’intèrprets que componen i toquen en directe. Sobretot perquè m’ha robat massa temps.