I’ll be thinking about glue

 

Al final tenia “mono” de gravar i he gravat les bases de “The Disclosure Shortfall”. És a dir, he gravat tots els sintetitzadors. Conclusions: 1) tal com està, és un disc inferior al meus àlbums precedents, pur mur de so sense massa sentit i sense gaires novetats; 2) igualment, és un àlbum molt superior a la quantitat d’idees velles que vaig descobrir en un DVD i que n’han estat la motivació i un dels punts de partida; 3) dues de les cançons són sintonies de ràdio descartades per poc aptes per a la ràdio, i dues més són «demos» descartades de Visitants; 4) tinc 23 temes, sense ordenar, i 55 minuts de música; 5) la idea és, quan estigui més relaxat, gravar-hi guitarres a bona part de les cançons, així com unes poques veus sense lletra com a efecte (i tractar així de dur aquest àlbum a un nivell més defensable); 6) tinc portada a partir de velles fotos de submarins, i és la millor part; 7) altres velles idees «típiques de Corrupció» queden apart, i de fet el millor de “The Disclosure Shortfall” a nivell musical és que ja no té molt a veure amb el Corru, tot i que n’hereta algunes tècniques.

*****

Per tant, toca retirar de debò la taula Behringer i connectar la pedalera i els pedals al rack d’efectes. Una bona notícia és que dijous passat als Visitants els va agradar molt com tocava amb la Sterling Stingray en posició de greus via el BOSS Katana amb la reverb al màxim. I que estic començant a solejar. De fet, tinc l’altre BOSS Katana a la meva habitació, i hi estic tocant.

*****

Divendres va sortir la maqueta dels Visitants «Ambiofonies» al Mamut. I almenys el divendres mateix va impactar. Vam fer bona feina.

El «Feina 2.0» regravat hi sortirà l’1 d’octubre. Bona data.

*****

Ja decidides les guitarres a comprar, queda determinar l’ordre. La Epi blava és la primera segur, degut al cost (em costaria reunir-ne lentament els diners), i a partir d’aquí, dubte. Tot i que suposo que aniré a per la Squier Starcaster en el mateix pack. Llavors, les dues Harley Benton quan pugui. I si hi tornen a fabricar la Squier Cabronita Tele Thinline en Fiesta Red... (Si no, no.)

*****

Tinc pensat, amb els diners que sobrin del banc a partir de gener de 2022, estalviar per a un terreny a la quinta forca, baratíssim tant com pugui. Només resoldre això ja em donarà molta seguretat. Tenir on caure mort. La casa ja vindria el 2024.

*****

No vaig anar a la mani de l’ANC, perquè no crec en l’ANC. Falta veure què fer l’1 d’octubre, i una bona proposta que fan algunes persones és anar al col·legi electoral on vam votar fa quatre anys.

*****

Acabo de comprar en ebook el «Cómo no escribir una novela». M’ha resultat tan útil que els autors es mereixen un cafè.

De totes maneres, he d’investigar què passa amb el manual de la SG i el llibre de fotografia de Robert Frank, que de moment no han arribat.

Sí que em faltaran dos llibres en paper amb l’obra publicada de Vivian Mayer. I les partitures de Steve Reich i Philip Glass.

Almenys el disc de George Harrison és, de moment, a la botiga. Tot esperant divendres...

Del disc dels Beach Boys, de moment, ni rastre.

Faig curt.

Deu de Setembre

 

Acabant de rumiar la jugada de les guitarres. Dos dels tres “slots” estan a lloc: una Harley Benton HB-35plus (Black, potser, però no n’estic 100% segur, l’acabat Lemon em recorda més la meva antiga Epiphone Riviera, sense ser tan maco) i una Epiphone ES-335 Figured IG Original ES Blueberry Burst (més cara, però he vist un lloc a Barcelona on està una mica més bé de preu, la compraria per l’acabat I per la forma). Al tercer “slot” hi posaria una Squier Classic Vibe Starcaster Natural (acabat en homenatge a la Riviera, però a la vegada no m’explico com fan costar cinquanta euros més l’acabat sunburst en tres tons). Havia rumiat comprar-ne la versió Affinity I posar-hi pastilles P90, però m’he adonat que tinc una Ibanez AMF73 rondant per l’habitació i que li puc fer posar unes pastilles Seymour Duncan SPH90-1 Phat Cat Niquel (les de fàbrica són unes humbuckers ceràmiques que no estan pas malament, però crec que guanyaré amb el canvi, també estèticament). Aquest «tercer slot» vé motivat per la meva antiga Epiphone Wildkat, però una de nova em sortiria cara pel que realment és (no deixa de veure’s com una guitarra de principiants, quan de cara al públic cal cuidar l’aspecte visual), i com a guitarra amb Bigsby ja tinc la Gretsh G5122 Electromatic, a la que en algun moment li faré posar FilterTrons i tindré un guitarrot. I amb això tancaria la llista. Potser d’aquí a uns anys em deuré una Fender Meteora, però més per a tenir un exemplar d’un gran disseny que per una necessitat real, i el 2022 i 2023 tindré altres prioritats.

Tot i que fa uns dies vaig escriure a Fender Ibérica sobre una Squier Paranormal Cabronita Telecaster Thinline, i si la tornen a fabricar en Fiesta Red toca Tele amb P90s (i no modificar la Ibanez). Part de tot això seria amb els endarreriments, part pel meu compte a mesura que pogués, sense tocar el compte del banc que ja aniria a pagar deute. En fi, un possible «quart slot». Aprendré a estalviar...

*****

De fet, reconec no estar gaire entusiasmat amb la compra d’una taula Behringer per a sortir del pas, perquè el que jo realment necessitaria seria o una taula digital (cares ara mateix) o una taula Neve (hi ha un sumador Neve que costa quasi 3000€ i que em resultaria ideal però que no em puc permetre). A la vegada, no em desagradaria gens tenir un SSL Fusion per a masteritzat analògic, i tenir dues de les tres grans marques al meu estudi, garantint un senyal net (la tercera és Chandler Limited, però incorporar dos previs i dos compressors em sortiria a 12.000€, una despesa totalment fora de lloc quan encara tinc la casa sense resoldre).

*****

Aparentment, a Vinaròs els preus de les cases estan molt més bé, però m’implica sortir de zona independitzable i perdre molta seguretat jurídica (si és que a Ñ en tinc cap). Toca seguir amb el pla del terreny i la casa a la quinta porra. També falta veure què passa als Estats Humits, on es preveu nova recessió mentre aquí encara no hem sortit de l’anterior. Diguem que la clau de tot és com punyetes esquivar els obstacles dels bancs. Perquè tot el sistema és un desastre. Ja fa vint anys que busco casa, i el normal hagués estat que a vint-i-cinc anys ja hagués pogut comprar-la. En fi, mai no entendré per què un bé de primera necessitat com és una casa s’ha deixat en mans del mercat com a bé especulatiu: o es posen preus màxims assequibles i s’obliga als bancs a finançar un primer habitatge (i s’eliminen les despeses i impostos), o això sempre serà el caos. A la llarga no descarto ocupar un pis buit de banc si se’m continuen posant obstacles. No era el que volia però ja m’intueixo que hauré d’acabar fent guerra de guerrilla.

*****

Onze de Setembre, i a dia 10 no tinc ni idea de què fer: no vull anar a la mani de l’ANC, i no em queda clar on més on anar, doncs també vull assegurar-me de no manifestar-me amb la ultradreta. Que des de Madrid presumiran que el «soufflé» ha punxat? Segur. Però no ha punxat, simplement l’hem d’organitzar d’una altra manera i sense els actors oficials. Mentre, ERC segueix fent el ridícul. Que estic molt content que no es faci res a l’aeroport, sobretot per la banda mediambiental. Però queda clar que l’Aragonès només és on és per a llepar-li el cul a Madrid i aturar l’independentisme, sense per la resta fer res de bo. Fins i tot el cartell institucional de l’Onze ha fet enfurismar molta gent: cap referència a la independència, i fer servir a un Pau Casals que ja no es pot defensar. Clar, no queda clar com protestar demà. Si fins i tot l’ANC farà acabar la seva mani a l’Estació de França, on no se’ns hi ha perdut res. Crec que temen un assalt al Parlament, que és justament el que caldria i del que parlarien els mitjans internacionals. En fi, el pitjor Onze.

I sí, la República del Minut hauria d’haver estat la República, i a defensar-la que podíem.

Són més presos ara que quan eren a la presó. Que facin un pas al costat.

Dit Digital

 

He escoltat les dues cançons que de moment circulen del nou disc d’ABBA, «Voyage». Estan prou bé. Falta veure com serà la resta del disc, i aquí hi ha dos possibles errors: 1) vincular-ho tot a un gran espectacle amb avatars a Londres, mirant de generar una expectació enorme; 2) que el disc esdevingui només una excusa per a aquest espectacle. Admeto que l’espectacle amb avatars no m’interessa. M’interessa el disc, que intentaré comprar en CD en algun moment entre novembre i desembre. Però és això: estan mirant de generar tanta expectació que, o el disc és el millor de la seva carrera, o pot haver-hi decepció. Ja els va passar una cosa semblant a Austràlia als anys 1970: durant un temps van estar tan presents a totes les ràdios i televisions del país que arribat un punt la gent se’n va cansar i va desconnectar (com també els va passar als Bee Gees als EUA en la seva etapa disco). De fet, aquesta mena de grans campanyes publicitàries amb molta inversió solen fallar en això: només poden generar un gran pic momentani, després del qual la gent s’avorreix i desconnecta. En un altre nivell li ha passat també a Rosalía: «El mal querer» és un gran disc, però després Rosalía ha estat més coneguda pel que n’expliqui la «premsa rosa» que per cap referència seriosa. Sony ho hauria d’haver previst, i el resultat és matar a una artista.

Tot i que, entre nosaltres, la «premsa rosa» no hauria ni d’existir. Admeto que de vegades m’hi refereixo com a «Facha Ideal», una denominació que s’hi adiu molt més.

*****

En certa manera, tant «Level Playing Field» com «The Disclosure Shortfall» tornen a existir. En estadis molt primitius, això sí. I preguntant-me com gravar-los per a treure’ls de «dos àlbums midi més». De moment, «Level» existeix com a demos amb estructures completes però amb fins i tot demos d’un sol instrument en alguns casos. «Shortfall» és, simplement, una carpeta amb idees de l’era Corrupció que no arriben ni a constituir cançons, tot i que les podrien originar i amb aire «retro». Que ho hagi compilat es deu al «mono» de no estar gravant.

*****

Acabo d’escoltar una reducció a estèreo del «Zaireeka» de The Flaming Lips. Sense el concepte de «disc de pàrking», sona a primera part una mica més radical de «The Soft Bulletin». Però començo a preguntar-me com arribar a un punt així. Estic atrapat en una vida massa mundana.

*****

Wish-list de guitarres: Harley Benton HB-35plus (Black, potser, però no n’estic 100% segur), Epiphone ES-335 Figured IG Original ES Blueberry Burst, i dubte entre Harley Benton CST24 P90 o Epiphone Wildkat (o Epiphone Casino Faded Blue). Una altra opció per a aquest darrer slot seria comprar una Squier Affinity Starcaster i posar-li pastilles SD Phat Cat P90.

Tot esperant que el dia 27 encara pugui intentar-ne una...

*****

Una mica sorprès per la polèmica amb els vestits de la política de C’s Anna Grau. Certament no me n’agraden les idees. Però no acabo de veure quina és la importància que te que vesteixi d’una manera o d’una altra. De fet, admeto que a la foto de la polèmica ella no em desagrada com a físic, i que si de cas allò criticable és que és una altra espanyolista incapaç d’encertar una sola mesura. Però és això, demanem a tothom que sigui perfecte i llavors ens fotem amb la gent per autèntiques bestieses. I així ens va. Jo no vestiria millor.

*****

Porto anys sorprenent-me que «Star Wars» sigui unànimement considerat el pitjor disc de Wilco. És un disc amb molta energia, amb certa agressió experimental. De debò que de vegades no entenc a la crítica. (Per a mi, el pitjor disc d’ells és «Schmilco», sembla ser que amb bones lletres, però amb un so dessaborit i apagat, quasi com gravat i deixat estar. «The Whole Love», sense arribar a aquests extrems, també és un disc que falla, excepte evidentment per «Art of Almost».)

*****

Reparacions pendents: un retoc a la celleta de la Telecaster a la primera corda (fa una mica de sitar), arreglar una mandolina amb una peça desencolada, fer posar pastilles bones a la Älvian SG estèreo, fer arreglar cert multiefectes blau, fer posar pastilles FilterTron a la Gretsch, i com a últim fer arreglar la pletina Tascam 122.

I a internet ho veig molt car i sempre de segona mà, però reconec que si algun cop ho veiés barat en una segona mà, m’agradaria experimentar amb un quatre pistes de cassette amb variador de velocitat. Amb cassettes treballava d’una manera i obtenia uns resultats que des que em vaig passar al digital no he pogut obtenir més. I potser una idea a intentar és la d’intentar crear sons que només es puguin obtenir una vegada.