I Want To Tell You. Autoentrevista 2018

Hola, temerós públic, som els encara més temerosos reporters de Tivizrí, a punt d’entrar de nou en la surreal habitació on habita aquella cosa indescriptible anomenada Patinet. Tant de bo tingui pietat de nosaltres…

Entrem i hi ha canvis en un racó. Unvelievable.

-I açò?

Suposo que en podem dir el fruit final de la meva necessitat de ser considerat un gran enginyer de gravació, i sortir als grans mitjans parlant de les meves tècniques i del meu track record.

-Sona potent.

Sí. Vull dir, fins ara he tingut certa mala sort amb això d’intentar produir altra gent, i ho vull canviar. Un reclam és tenir un equip tan professional com em sigui possible, i certament de com el tenia aquest agost a com el tindré al gener és la nit i el dia. Treballar com els grans, poder “parlar estudi” com els grans… és un somni fet realitat. Toca pagar durant temps, però almenys em puc espavilar, puc moure’m. Entre el nou equip i la meva oïda absoluta, sé que puc fer-ho molt bé. Masteritzar, per exemple.

-Però tan negre era?

A veure, el tema és que he fet diversos intents al llarg dels anys, però per raons alienes a mi han quedat inacabats, m’hagués agradat acabar-los. Els dos que sí que vaig acabar van ser tots dos amb Tired Hippo: “Febrer” el 2008, amb unes sessions creatives i relaxades que van ser el cant del cigne dels Kanga Sound Studios, i “petit complot”, el disc a mitges entre TH i jo que considero superior, tot i que va ser gravat en unes circumstàncies difícils i emocionalment ens va posar a prova a tots, segurament jo hi tingui part de culpa. Però el cert és que al “petit complot” el Ferran Baucells va compondre i interpretar excel·lentment, ja només pels seus temes val la pena escoltar-lo. I jo vaig ser més irregular, però les versions originals de “Shelby Avenue Bridge” i “Boston Tea Party” són a bord. Les noies van tocar i cantar megabé, però són un altre disc, i part del problema durant les sessions va ser que no ens vam entendre amb elles, em va costar molt conciliar el concepte del disc amb el fet que elles no el compartien. Malgrat tot, defenso el disc acabat, i el “Lonely Watcher of the Skies” en són els bonus, més dues cançons fantàstiques del Ferran de les que en vaig fer una mica de remix. Reconec que és molt difícil que pugui tornar a produir i gravar el Ferran, però la nostàlgia és molt forta. Fora d’això, només recordo dos temes aïllats per a l’”Álbum Blanco” del sempre corrosiu Dino Ratso, al que recomano seguir.

-Però igualment deus estar treballant a l’estudi, no?
No precisament. De fet ha estat una tardor d’aturada. En part perquè a casa s’havia de fer un canvi de persianes que quasi esdevé l’obra de la Seu, i vaig haver de desmuntar l’estudi, que encara no he muntat del tot. En part perquè m’he adonat que he arribat a la fi d’una determinada estètica, i toca rumiar com fer un canvi. No vull córrer. He tret tres àlbums instrumentals el curs 2017-18, i penso que són bons, però algú em va dir que li semblava que m’estava estancant, i he preferit parar i relaxar-me abans no entrés en crisi creativa. De fet, quan el 1995-97 vaig tenir-ne una, el problema real era que havia perdut el control de la meva ment i de la meva vida, i no feia sinó patir perquè no em sortien les idees que volia que em sortissin. Ara, ho he avortat d’entrada a base de prendre’m unes vacances mentals.

-Així, potser hi ha bones notícies.

No del tot. Reconec que durant dues setmanes que la meva mare va ser de viatge, vaig estar tocadíssim i en un punt mental baix. Amb una sensació molt trista d’estar sol. La vida no em resulta fàcil en aquest sentit. Hi ha un problema, i no hi ha una solució. Em fa sentir fatal.

-Precisament. Et defineixes com a Incel d’esquerres, però no veiem que estiguis acabat com ells. És molt estrany.

Però no us imagineu el trist que és que cap dona et faci cas. Semblo ser un assumpte d'homes i punt. I no era això el que jo volia a la vida. En el fons, tot home vol poder arribar a casa i trobar-se amb aquella mirada amiga que li infongui valor per enfrontar-se amb el brutal que és la vida exterior. Però m'he adonat que cap dona no pensa el mateix de mi, o que jo pugui ser aquell home bo que la pugui ajudar. Només em trobo rebuig. I no sabeu el difícil que és seguir endavant així, sol. Per això m'identifico amb ells, perquè també han estat rebutjats. Una altra cosa és que estiguin convençuts de ser lletjos. I si no ets un monstre com Adolf Hitler, Joseph Stalin o Inés Arrimadas, tots tenim una mica de bellesa enterrada sota de les nostres ruïnes. Jo mateix sé que la meva música no neix de ser rebutjat, sinó de la millor part de mi mateix. És només que per a les dones tot això no existeix, i quan les veig caminar pel carrer només veig indolència, amenaça i odi en les seves mirades. "Prohibit acostar-se a menys de tres-cents metres. Tancat." De fet, encara que dintre de tot ara tingui un parell de bones amigues en l’àmbit artístic amb qui comentar els meus infortunis, en realitat només hi ha una dona en tota la ciutat amb la qual hagi pogut parlar que donéssim el pas, i ja m'ha dit que no pot ser la meva parella ni tenir intimitat amb mi, cosa a la que m’he avingut i que ara ja m’està perfectament bé. Però ella mateixa m'ho va resumir molt bé fa unes setmanes: "Lluís, tu tens cura d'un munt de persones, però qui et cuida a tu?"

-I saps d’alguna explicació a tot aquest buit?

No. És un tema que se m’escapa. Tant de bo sabés perquè passa, perquè hi posaria remei. Però vaig completament perdut. No puc ni buscar o em posaré pitjor.

-De totes maneres, el col·lectiu Incel és tingut com un fenòmen de dretes.

Almenys als Estats Units sí. I és evident que no en comparteixo els extrems, ni penso que la “manosphere” estigui construïda sobre un argumentari mínimament racional. Clar, que un “pick-up artist” hagi admès haver-se lligat a cent vint-i-cinc dones en un sol dia ja diu molt. I que part del col·lectiu Incel tingui per herois a joves que van matar gent en atemptats parla d’una impotència que hi és però que no està gens ben dirigida. Ni puc ni vull defensar aquells atemptats, hi ha gent innocent que hauria de ser viva. I, apart, hi ha el fet que la “manosphere” en general sigui la porta d’entrada i reclutament per a grups d’extrema dreta, incloent grupuscles neonazis, apart de ser part del “backstage” del “show de Donald Trump”. És un combinat pèssim. Clar, amb el que m’identifico és amb la desesperació terminal de tota una sèrie de persones. Però no sé com es podria dirigir bé aquesta desesperació. I admeto que no he ni intentat entrar en contacte amb algú d’ells. Potser si un dia arribo a ser famós els pugui parlar indirectament des d’algun mitjà de comunicació. De moment, com a perfecte desconegut que sóc, no puc fer res més que rebre’ls com un diagnòstic.

-Per a ser que ets un tècnic, estàs molt emocional. T’ho podem dir, no?

Bé, sí. De fet, després de molt temps, he tornat a escoltar un àlbum que havia escoltat molt a la fi dels 1990, just quan la meva vida i la meva ment eren un pur infern i estava a un pas del suïcidi: "In Utero", de Nirvana. I sí, és un àlbum tristíssim. Però escolteu-lo amb atenció: quan sona, esteu junts amb Kurt Cobain, sense filtres comercials ni edulcorants. Ell va tenir primer a una soferta nòvia i després a una discutible dona, per la qual cosa no entra exactament dins la categoria d’incel. Però el seu patiment és el mateix que el de tots nosaltres. Escolteu-lo, amb ell pot ser que estigueu tristos, però mai no estareu sols.

-Hi ha algun altre àlbum que t’afecti així?

En aquella època també escoltava molt el “John Lennon/Plastic Ono Band”, basat en la teràpia primal d’Arthur Janov, a qui en John i la Yoko van visitar en una relació professional després estroncada però que va ensenyar en John a estar més en contacte amb les seves pors i inseguretats, cosa que el va millorar com a persona. Sobre altres àlbums, també estan molt a prop meu “Sinatra Sings for Only the Lonely” i el “Pacific Ocean Blue” de Dennis Wilson.

-Un dubte, Patinet: hi té a veure la política?

Sens dubte. 2018 ha estat un altre any per a oblidar. Ha estat com passar-se tot un any al laberint dels miralls: ja no saps qui t’enganya. M’he fet voluntari del Ballart, en part perquè és un projecte terrassenc i punt, i en part perquè pot ser un revulsiu local vers la política dels partits grans. Però fora de Terrassa... ni em plantejo anar a votar. Són tots uns desgraciats. No vull saber-ne res. Vull la independència, però precisament per a poder-me desfer de tots ells. Tot és molt trist.

-Madrid?

De José Casas Toledo y Juan Antonio Martín Díaz. Doncs això, és pur terror. Garantit. I el trist és que no sembla mala ciutat per a viure, té els seus racons bonics i tot. Però allotja el pitjor aparell d’estat de tot el planeta (potser igualat amb el de Xile). Només vull alliberar-me’n. És inaguantable.

-Vas ser a Barcelona el passat dia 21?

Sí, almenys fins després de dinar. Va ser avorridot, especialment esperant-nos tots un dia de la fúria. Es veu que la mani de la tarda va ser molt millor, però eren moltes hores per omplir abans no comencés i em vaig «rajar». De passada, tenia coses a fer a Terrassa i em va ser bo tornar-hi. Ha estat un any en què només he pogut estar actiu a internet. Però reconec que tampoc no em motiva veure l’ANC en «stand-by», ni sentir les mateixes sis velles cançons a totes les manis. No és la revolució dels somriures, sinó la de mirar contínuament el rellotge.

-Arrimadas, Rivera, Casado, Abascal, Borrell...?

Boom!!!

-Immobiliàries, bancs...?

Boom!!!

-Feminisme?

Bé, aquí no faré boom. Tinc moltes coses a criticar, però n’afecten només a un sector concret. Tinc coses a admetre. I un passat que no m’agrada i pel que penso que he de demanar perdó, encara que ja en faci un quart de segle. Crec que un dels primers indicadors que quan era adolescent estava rebentant va ser que diverses vegades em vaig declarar masclista. A vint anys ja pensava molt diferent, i reconec que m’avergonyeix aquella etapa d’adolescent. Sobre el feminisme mateix? Em consta que hi ha moltes dones que lluiten per la igualtat de gènere. Autèntica. Estic amb elles. On són les crítiques, doncs? En aquell sector més reduït de dones que utilitzen el feminisme com a arma per a carregar contra els homes. Tots. Segons aquest sector, les dones són perfectes, guapes, simpàtiques, intel·ligents... mentre que tots els homes som uns monstres, malvats, lletjos, incapaços d’empatia, i força limitadets. I el problema és que són aquestes les que s’han enfilat als mecanismes de poder i estan deixant tot el gènere masculí sense recursos i enterrat per lleis i lleis. Jo atribueixo el fet d’haver-me quedat per a vestir sants a tot aquest drama. Me les han posades totes en contra. Que hi ha homes impresentables? Sens dubte, i són molt bèsties. No els defenso. Però no som tots, i estem pagant justos per pecadors. I el pitjor d’aquest «feminisme com a ideologia» és que no ha resolt cap dels problemes que se suposava que el feminisme venia a resoldre, i a sobre ha engegat una contrarevolució sexual que ens porta directament a la dramàtica situació del Japó. Què volen? Que només puguin existir parelles homosexuals perquè la separació social entre dones i homes hagi esdevingut definitiva i insalvable? A més, em preocupa que som una societat massa reglamentada. Ningú no pot fer res si no acompleix centenars de requisits. És absurd. (Em sembla bé tot el col·lectiu LGTB, fins i tot tinc una mica de porno en aquesta línia al meu disc dur, és només que se suposa que també haurien d’existir relacions hetero, i això darrer està cada cop més pelut.)

-Religió?

Continuo essent dual. Sóc ateu, i un materialista acabat, en sentit filosòfic. No ens espera res en morir i no cal que ens expliquin contes de la vora del foc. Però a la vegada, el dia 24 a la nit se’m va poder veure a la missa del gall de Can Colapi, per segon any consecutiu. Això darrer ho explico perquè si la nit de Nadal em quedo a casa, és la nit més depriment de l’any, i necessito sortir a veure ninots i tenir alguna sensació de finalitat. Si hi comptem que part del meu output de compositor és música cristiana, tenim un bon curtcircuit. Però, per exemple, no crec que m’entengués amb el simpàtic i intel·ligent bisbe de Terrassa: aquell tio és res. I reconec que, des que em van xafar l’únic besllum de nòvia que podia haver tingut, tinc tantes ganes de veure un testimoni de Jehovà com que m’esbudellin amb una serra mecànica.

-Així, 2018 no sembla haver estat un gran any...

Ha estat un desastre. Traïts tots pels polítics, sense República, encara sota el jou dels espanyols, i amb uns nervis insuportables. Massa feina, també. I no estic en el meu millor moment creatiu, del que només sé que em cal canviar. Tot plegat molt enervant.

-Si et sembla, passem a tema musical. Com portes les rondalles?

Després de quinze mesos amb ells, vaig sortir del Grup Harmonia a principis de setembre, i el motiu no va ser altre que estava fent massa coses (també, per motius diferents, vaig deixar el GAM d’Activament, on havia entrat a finals d’abril). De fet, els vaig anar a veure tocar a l’Ateneu Terrassenc el 24 de novembre, i ens va agradar veure’ns, són molt bona gent. Al final, em vaig quedar a Els Quatre, amb resultats aigualits: després d’un concert l’1 de desembre, ens hem disolt... tot i que el cantant vol provar de donar-li continuïtat al tema amb nous membres. Veurem com va.

-1 de desembre? No és quan vas debutar com a actor?

Home, debutar no és la paraula. Recordo que a l’escola havia actuat a la típica obreta. Però és cert que entre allò i ara, només havia actuat en aquell «Elisir d’orrore» el 2007 i amb crítiques pèssimes. Clar, quan a principis de 2018 vaig entrar al Grup de Teatre de SMT, ho feia amb dubtes i impel·lit només pel fet que tot eren dones i necessitaven un home a la companyia. El cas és que vam anar improvisant una obra, d’argument dèbil però amb molta energia. I reconec que per a mi ha estat molt positiu actuar-hi, perquè va ser un triomf per a totes, i jo també vaig tenir bones crítiques. Tinc una sensació de fita. Potser al final no seré tan mal actor. Una altra cosa és que no penso passar d’aficionat i sempre dins el Grup de Teatre. No m’agraden els ambients professionals. Això sí, està passant una cosa que em sorprèn però que pot ser molt bona: per primer cop des de 2011, estic tornant a cantar espontàniament.

-Com van els Visitants?

Musicalment, molt bé. És una unitat d’èlit, i també ens portem molt bé a nivell personal. Això sí, els concerts no surten. Em temo que el mercat està copat pels grups de tribut. Fins i tot Hisenda n’està muntant un, em temo. Som un grup de músics intentant obrir un futur en un mercat que només mira enrera. I wanna cry...

-Com portes l’autoria de llibres?

Poc a dir. Tinc un relat llarg començat però que porta mesos aturat, i vaig acumulant contes. Sí que m’agradaria escriure un llibre sobre la gravació d’una sèrie d’àlbums triats segons el meu criteri particular, tant bons com dolents. I tinc tota la documentació pel llibre de teoria musical actualitzada. Com en tot, em manca temps i espai. Almenys ja tinc tot el material en brut pel llibre de fotos de Terrassa, i ja només em falta asseure’m a fer una tria i muntar el llibre en pdf. Llavors li buscaria editor, la part més difícil. Li hauré de canviar la portada, m’atrau que es tituli «Terrassa, des de 1948», però crec que poca gent entendrà la broma, així que li hauré de posar un títol més convencional i posar una altra foto a la portada.

-I la pintura?

Sense grans avenços, tot i que almenys vaig a classe i hi visc l’ambient. Potser ara mateix estic més fotògraf.

-Alguna descoberta musical nova?

En algun moment recent he escoltat a Not Scientists, un grup francès de hardcore molt bo al que tinc intenció de seguir la pista. I diria que a Emitt Rhodes els vaig descobrir a principis d’any. També, el «Hot Space» de Queen em té intrigat malgrat la seva pobra reputació. Per demés, com sempre, incloent el nou de Jeff Tweedy, millor que el «Schmilco» de Wilco i amb un parell de temes molt bons, tot i que crec que ja podem oblidar-nos de l’esperança que en Jeff torni a donar-nos una gran obra mestra que reescrigui el llibre d’estil del rock. El dia 29 en parlarem al Trilogy Rock, de manera que almenys l’any acabarà amb bona nota.

-Passem a parlar de la teva música i de la Unitat Mòbil. Explaia’t.

Primer de tot: vaig treure tres discos instrumentals seguits durant el curs 2017-18. I m’agraden. Trobo que són on més he aconseguit el meu so, i que deixen clar qui sóc realment com a compositor. Però hi ha hagut crítiques, i tenen la seva part de raó: són àlbums basats en MIDI, encara que molt més elaborats del que podria semblar, i el cert és que només el primer d’ells ocupa nou territori per a mi, amb els seus ritmes llatins. Amb el que se m’ha criticat no innovar, repetir-me, i segurament amb raó. Hi vaig treballar sota pressió, en els escassos espais que tenia a l’agenda, moltes vegades gravant de nit. I vaig intentar-ne un quart a l’agost, només per a descobrir que la font s’havia assecat. No vull dir que estigui mancat d’idees, de fet en tinc moltes, i algunes bones idees de cançons, però jo mateix m’he imposat l’intentar fer un «Yankee» amb el qual aprendre noves tècniques, entre elles gravar un munt de coses via micròfon. De moment, estic acabant un àlbum per a poder-lo promocionar pel gener. No és concretament cap dels quatre àlbums «de reserva» en els que estava treballant, sinó un recull dels millors temes de cada un d’ells per a aconseguir un àlbum potent, tot i que encara no innovi. Almenys ja incorpora guitarres, i tres temes desenvolupen la idea dels ritmes llatins. Encara no sé com el titularé. Però els descartats d’aquests quatre àlbums «de reserva» quedaran com a simple repositori d’idees. Punt. En tot cas, durant el que falta de curs vull acabar el «1980» i el «Santuari», per aquest ordre, tot i que ja es poden considerar «legacy». Els trec per a fer net i perquè crec que el públic mereix escoltar-los, només falten les veus. Però reconec estar avorrit de tenir-los a la carpeta d’àlbums per acabar.

-I el tema d’obres en partitura?

El «Te Deum» està acabat i aprovat, destinat a la Massa Coral, i s’estrenarà a finals de 2019 o principis de 2020, amb el que tindria una primera estrena amb la qual reivindicar el meu lloc com a compositor terrassenc (en el món clàssic de la ciutat no és gaire la gent que sap que componc, i no rebo encàrrecs, tan vitals). El «Requiem» l’he revisat a fons entre l’estiu i la tardor, i un cop preses totes les decisions que havia de prendre, la partitura final és una refosa total i, el més important, he resolt tots els greus problemes d’escriptura per a teclats que havia anat filtrant des que el 2014 vaig revisar per primer cop la versió original del «Requiem» de 2008. Aquella primera versió era intocable, però és que la revisió de 2016 encara era molt problemàtica. Ara el «Requiem» té cara i ulls. Només falta, quan es pugui, revisar-lo amb el director i la mestra de tècnica de la Massa Coral, i un any d’aquests la Massa l’estrenaria també. Però durant la primavera vaig escriure en partitura dues peces per a dos concursos diferents, jo crec que molt bones, i no se’n va sentir a parlar més. Suposo que és un típic cas de jurats volent una cosa molt concreta però no explicant-la bé a les bases, i no se’m dóna bé reescriure el que ja s’ha fet, necessito fer coses noves i ambicioses. Qui necessita «La bella Lola II» o «La santa espina II»? En fi, he renunciat a participar a cap més concurs de composició. No són el meu lloc.

-I la Unitat Mòbil? Hi ha novetats?

Moltes. És l’autèntic aspecte bo de 2018: un préstec ben calculat, i a muntar un estudi amb cara i ulls! Clar, ara toca anar justíssim i pagar plaços durant força temps, però almenys puc dir que he arribat al final del meu desafiament i que he fet net. Puc treballar en condicions. I reconec que penso en masteritzar àudio per a altres músics de l’escena independent, en part com a currículum, en part per a tenir algun que altre ingrés. De fet, d’haver tingut més espai o haver viscut en una casa pròpia, tinc tot el necessari per a fer produccions completes, des de micròfons a caixes de ritmes o compressors. Fins i tot, el passat setembre em vaig vendre els compressors vells i el previ Behringer T1953. No els necessitava per a res. I també he venut o intercanviat unes poques guitarres. És un nou començament. I demostra com n’he après de generar-me jo mateix bones notícies.

-Com veus el panorama català oficial?

No hi ha realment un relleu d’artistes, ni tampoc se l’espera. No vol dir que no hi hagi algú, sempre gent amb una llarga carrera darrera seu. Sempre admiraré al Miquel Gil i a la Lídia Pujol, tot i que són secrets força ben guardats. A l’ Adrià Puntí només l’he sentit a la seva versió de «Flors i violes» del Quimi Portet, però ja només per això tots dos mereixen el meu respecte. Antònia Font sempre seran allà, malgrat l’absència. I Cesk Freixas... no m’entusiasma com a músic, però sempre que en detecto una entrevista me la llegeixo, és la millor persona del Principat. Els Pets sempre tindran el meu respecte. De fet, em vaig comprar el seu nou disc, que encara he d’escoltar bé, ja pel simple fet que l’han tret per una altra banda. Sí, Discmedi s’ha quedat sense el seu grup estrella. I aquesta és la bona notícia: em consta que Discmedi és ara una operació d’un sol home. Tot un contrast amb l’oficina a ple rendiment que era quan li van dir que no al «Corrupció». Així que tinc una certa sensació de victòria final. De fet, no sé com ho tenen a Picap, però el 2010 et feien pagar-te l’edició del disc (no precisament barata) i llavors et cobraven per uns serveis col·laterals. Fa temps que el seu factòtum no escriu posts al seu blog del Vilaweb. Desconec com ho porten Global i Propaganda pel Fet. En tot cas, per sort, són portes on ja no em cal trucar. I els veuré tancar un dia, ben aviat, i tot tornarà a la normalitat. De fet, l’únic segell català que val la pena és El Mamut Traçut. I celebro que Ran Ran Ran siguin a Bankrobber, però reconec que són l’únic que m’interessa d’aquell segell, i que m’interessarien igual si continuessin essent uns perfectes desconeguts, perquè el que m’interessa és la música, i ells la fan molt, molt bona. «Ran de mar» és, de fet, el disc essencial en català de 2018. Fins i tot m’ho va admetre un company de l’ANC, un lloc on no solen agradar les novetats precisament. En fi, m’estic acabant de preparar per a intentar-ho jo. No via contracte discogràfic, sinó pagant-me promocions i difonent, difonent, difonent. Sé que tinc un bon producte. I ara tinc un bon estudi. I sé fer ben feta la feina. Ja és hora de reclamar el meu lloc entre els grans. I demostrar que la música catalana pot importar al món. Així que, fora egos del rock català. Ha arribat l’hora del canvi.

-Vols dir que no podeu conviure?

De fet hem de conviure. Catalunya és un país massa petit com per a limitar qui pot tocar i qui no. I cadascú té el seu públic potencial. De manera que sí, hi ha d’haver lloc per a tots. Però des de les grans discogràfiques i agències de management del país no ho entenen així. Per això he d’anar a per tot. Només arribant a dalt de tot i essent supermediàtic podré canviar, per a tothom, un determinat estat de coses. I cal canviar-lo, o morirem culturalment. De fet, la bona música en català té una funció crucial en aquests moments: fer d’ambaixadora del nostre país davant d’un món horroritzat pel que ens passa als catalans però mancat de referents musicals nostres posteriors a 1985. Jo tinc ganes de batallar-m’ho, vosaltres no?

-Bé, només som periodistes...

Teniu una funció clau: informar, informar, informar. Amb rigor i objectivitat. I desintoxicar les mentides que ens llancen des de Madrid. Perquè fins i tot la versió de vosaltres en el món real, TV3, s’està espanyolitzant a passos de gegant. Només ens queda internet.

-Per acabar, fes-nos cinc cèntims de l’estudi.

Hi ha alguns equips que encara han d’arribar, i encara no he pogut provar quasi res, així que no puc fer més que una enumeració, i llavors comentar algunes coses a partir del que n’espero. Començo parlant de la Yamaha LL1612ARE, que sí que he pogut provar i que no ha decebut, és tan bona com la LL16ARE que vaig comprar a principis d’any, i això és dir molt. Totes dues em tenen molt content. I en un intercanvi he obtingut una Gretsch G5122 de color negre que em té entusiasmat. Són les guitarres de l’any, junt amb la Sterling Stingray del gener, una de les meves guitarres amb Visitants i la meva millor sis cordes elèctrica, i la Ibanez Talman 302 reformada amb pastilles Seymour Duncan Alnico 2, que és Telecaster total. En tot cas, no és pas impossible que ja no compri més guitarres en uns quants anys. Tinc la sensació que ja no em cal buscar més, i de totes maneres ja tindré prou feina a pagar.

-Racks?

Ple fins a les 21 unitats de rack. Enumero els clònics: dues unitats Warm Audio WA76 (compressors d’estat sòlid), dues unitats Klark Teknik KT-2A (compressors òptics a vàlvules), i dues unitats Klark Teknik EQP-KT (equalitzadors a vàlvules). S’espera que funcionin molt bé, tenen molt bones crítiques. I sobre el compressor IGS Audio Tubecore 3U, s’espera que s’acosti molt als Fairchild 670 si un any d’aquests em puc pagar unes vàlvules 6386. Per cert, el Fairchild 670 és el compressor de les vaques. És un compressor vari-mu...

-Sintetitzadors?

Enumero: un mòdul Roland D-05 (un D-50 en mòdul), un mòdul Roland TR-08 (una caixa de ritmes TR-808 recreada digitalment en mòdul), un Yamaha MODX6 (que inclou una secció de síntesi FM on importar sons del DX7 per si un dia aquest darrer es mor definitivament), un petit mòdul analògic Waldorf Streichfrett, i un rack “banc de sons” Roland INTEGRA 7.

-Et queda algun equip pendent?

N’havia mirat tres més. Un ja no em cal: un sinte Casio WK7600. Ja tinc el WK7500 i és pràcticament idèntic. El que més puc mantenir en llista, però sense ser totalment essencial, és el mòdul-orgue Ferrofish B4000+, i és més un tema de sonoritat més que no pas de manca de sons d’orgue (el WK7500 ja m’ho té resolt). I havia mirat el tema d’un previ estéreo, l’ Art DMPA ii Pro és el que havia sonat més, sense ser punter (però inclou una vàlvula i matriu M-S), però de moment ho tinc força ben cobert amb els interfaces Tascam US-16x08, i si més endavant tinc molts diners, hi ha alternatives més cares com el Warm Audio WA273EQ, el Focustrite ISA Two o el JoeMeek TwinQ 2, i serà bo esperar. Suposo que mantindré la polsosa taula Behringer un temps més, però només per a alguns dels sintes, sense connectar-hi cap micròfon.

-Segueixes sonoritzant els Spoilers?

Sí. Hi ha hagut un any de parada, però aquesta tardor els vaig tornar a sonoritzar en un nou concert. I, essent la primera vegada que emprava quatre micròfons per a sonoritzar la bateria (dos aeris del baterista, més un AKG D-112 MkII meu pel bombo i un Shure SM-58 meu per a la caixa, ambdós estàndards de la Indústria i per sort prou assequibles), em va sorprendre l’absoluta absència de problemes de fase, habituals en multimicrofonia. Puc haver tingut xiripa, però diria que en sé, i que he après bé el meu ofici. De fet, al públic li va agradar molt el so.

-Algun “pet project” pel 2019?

Reconec que m’agradaria muntar un concert amb música de Philip Glass i Steve Reich, peces de l’era més radical, amb un màxim de quatre teclats i sons d’orgue elèctric. Dos dels teclats serien el Casio WK7500 i el MODX6. Un tercer podria ser el DX7 si encara aguanta. El quart deuria ser un controlador, qualsevol dels sintes que tinc sobrers. Tinc totes les partitures, originals, a excepció de la de “Music in Eight Parts”, que no s’ha editat mai, aparentment en Phil en té mala opinió, i això que n’he pogut sentir un midi i sona genial. També, he de retrobar la partitura de “Four Organs”, que tinc en algun lloc de la meva habitació però ho dissimula molt bé. Fora d’això, trobar tres teclistes més. Aquesta serà la part dura. A Terrassa els teclistes clàssics ja se senten d’allò més perduts amb Beethoven, ja no parlem amb Brahms, i clar, per a ells la música guapa és marciana i no l’entenen. I la gent del rock independent sí que podrien estar en aquesta ona més actual però són tots guitarristes. En fi, acabaré de fer els meus experiments i llavors faré una partitura practicable d’”Eight Parts” i començaré a donar veus que hi ha partitures interessants a la ciutat. De fet, una partitura que econòmicament no tinc viable muntar, “Music for Mallet Instruments, Voices and Organ” de Steve Reich, també li sembla econòmicament inmuntable al meu amic percussionista David Cadafalch, però li ha semblat molt, molt interessant.

-Alguna reflexió final?

La ment és un adverbi del no-res.

I amb això, abandonem la densa habitació d’en Patinet on the rocks i ens disposem a tornar a Sant Pi d’en Joan. Que us hagi estat lleu.

Ran de mar

Els amics de Ran Ran Ran han tret nou disc: “Ran de mar”. I és el millor que han fet en la seva carrera. Fins ara duien dos àlbums més: un primer recull de demos, necessàriament lo-fi, i un segon àlbum, “L’hereu”, que era l’autèntic debut, amb una història a explicar via bones cançons, però que acabava devorat pel seu extraordinari single, “I un vers”. Però precisament, aquí totes les cançons són bones, estan molt ben gravades (Valentí Adell i l’enginyer Josep Tvrdy del Vapor Studio de Sabadell es pengen les medalles), i el so és preciosista sense prescindir de l’essència de directe d’uns Ran Ran Ran madurs i en estat de gràcia. Encara no sé si aquest disc aconseguirà ser reconegut per un públic que ara mateix està més pendent de les desgràcies polítiques que ens fan des de Madrid i al que l’ANC, Òmnium i la Plataforma per la Llengua no els ofereixen sinó velles cançons d’entre vint-i-cinc i cinquanta anys d’edat. Però si hi hagués una mica de justícia en aquest món, «Ran de mar» ja seria un clàssic. Perquè és una lliçó de mestre de com fer música en català que pugui agradar a un públic madur i exigent i ser vigent durant anys. Ran Ran Ran tenen un missatge per a nosaltres, val la pena que els escoltem.

La presentació es va fer tocant el contingut del disc (i algun extra) el 10 de novembre de 2018 al CC Sant Agustí de Barcelona. Jo m’hi vaig haver de colar perquè no tenia un duro. Però va valer, i molt, la pena. Uns Ran Ran Ran al cim del seu joc van tocar per a una sala plena (gent dreta!) en un concert perfecte en el que van mostrar tot el seu potencial i encara més. Concerts com aquest dignifiquen una música en català que fa dècades que va escassa d’aconteixements així. I el públic present responia. Només ens faltava arrencar-nos per buleries. Catalunya, escolta!

Patinet on the rocks

He demanat un crèdit, l’he obtingut, i ja estic en pau amb la mare. Després he pagat coses, com per exemple un ordinador nou per assegurar-me de no quedar-me sense (me’n falta una part, que pagaré quan cobri la pensió). També he acabat de pagar la meva guitarra acústica Yamaha LL16ARE, i he pagat al comptat la seva versió de dotze cordes, la Yamaha LL1612ARE, encara que aquesta última no m'arribarà fins a la tercera setmana de desembre. Després, he finançat un mòdul Roland D-05 (que és un sintetitzador D-50 com el mític de 1987, però nou i sense teclat) i un de dos compressors Warm Audio WA76 que necessito (és un clon econòmic i de qualitat del mític UREI 1176LN, present en tots els grans estudis del món).

A la vegada, el banc dóna crèdits a qualsevol, però d’hipoteca ni parlar-ne, amb el que m’he d’oblidar de comprar casa. Quan baixin els lloguers, llogaré i punt.

I tinc previst vendre’m la Hagström de 12. Tinc millors 12s i no la necessito realment.

*****

M'he comprat, per fi, el llibre, car, "L'Abans. Terrassa recull gràfic 1865-1965"d'Editorial Efadós. Aquests propers dies me’l miraré amb calma. La d'anys que feia que sospirava per aquest llibre, no deixo d'estar relacionat amb els historiadors de Terrassa via la meva pertinença al Centre d'Estudis Històrics.

Més llibres que m'he comprat, però que he comprat a internet i que trigaran unes setmanes a arribar: a) "Let 's Go (So We Can Get Back)", l'autobiografia de Jeff Tweedy, factòtum de Wilco. Acaba de ser llançada, i no tinc ni idea de com serà. Almenys tinc ja les memòries de Jay Farrar, el seu antic company a Uncle Tupelo (estan baralladíssims), i serà interessant llegir-les una darrere l'altra; 2) "I am Brian Wilson", l'autobiografia de Brian Wilson dels Beach Boys, escrita amb l'escriptor Ben Greenman, i que té molt bones crítiques. Millors, és clar, que les memòries de Mike Love (que també tinc, i que apunta que serà el llibre més cabrejant de la meva biblioteca) i la "primera" autobiografia de Brian, "Wouldn’t It Be Nice: My Own Story ", escrita amb Todd Gold el 1991 i considerada com una maniobra del terapeuta d’en Brian, l'infame Eugene Landy, per justificar-se davant els judicis que l’apartarien d’en Brian, amb diverses difamacions contra altres Beach Boys com a part del contingut del llibre. Sens dubte, la d'ara serà una autobiografia molt millor; i 3) “El desnudo en la pintura española” d'Emiliano Aguilera, Madrid, 1935, un llibre que òbviament he comprat de segona mà, i que vaig descobrir perquè la meva professora de dibuix el té i ens va fer fer un exercici d'Artteràpia sobre el quadre que apareix a la portada. Em va impactar, i he decidit fer-me amb ell.

*****

Estic creativament parat i amb l’estudi desmuntat per causes alienes a mi. Però m’ho prenc com un descans fins Nadal. Estava massa encallat igualment.

Aquest any he entregat les ressenyes del TERME a la data límit. 2017-18 no ha estat un bon curs. Per sort, de moment fa pinta que 2018-19 serà més controlable, almenys pel que fa a l’ agenda i també en el pla més personal.

La política és un desastre. I al final he decidit no entrar a la Crida. Menys despesa i menys responsabilitats si la cosa no xuta. I m’estic plantejant no votar.

*****

Llista actualitzada d’equips que tinc i d’equips que tinc en ment, segurament durant anys:

-Warm Audio EQP-WA

-Warm Audio EQP-WA

-Warm Audio WA76

-Warm Audio WA76*

-IGS Audio Tubecore 3U (o dos Warm Audio WA-2A si el 3U fós impossible econòmicament)

-ART Pro MPA II

-Tascam US-16x08*

-Tascam US-16x08*

-Alto HPA6*

-Zoom RFX-2000*

-Behringer Virtualizer Pro*

-Roland Integra 7

-MOTU Midi Timepiece USB AV*

-Ferrofish B4000+

-Roland D-05

-Yamaha MODX7

-Roland D-05*

(*) Ja ho tinc.

*****

Llista de grups sudamericans feta per un amic expert: Bareto, Chico Trujillo, La Santa Cecilia, Grupo Fantasma, Amigos Invisibles, Sergent Garcia, Angelique Kidjo, Café Tacvba, Lost Acapulco, Ozomatli, Lila Downs, Grupo Fantasma, Del Castillo, Los Amigos Invisibles, Paralamas Do Sucesso, Carlinhos Brown, Los Lobos, Manu Chao, Agrupación Cariño, La Skandaloza y Los Skarnales, Gio Chamba, Santana, Michael Franti, La-33, The Mavericks i Los Lonely Boys. Toca explorar…

*****

Patinet patinant... Dijous sobre dos quarts de sis de la tarda, a mig fer tot de coses i enmig d’una pluja monumental, vaig relliscar al Portal de Sant Roc, al lloc on hi ha les rajoles grans i llises, cortesia de l’Excel·lentíssim Ajuntament de Terrassa. Em vaig fer força mal, però per sort no em vaig trencar res. I ja em trobo molt millor.

Aquests que segueixen seran dies d'escriure textos i de gravar veus. Pensant en promoció...

*****

El Fairchild 670 és el compressor de les vaques. És un compressor vari-mu...

*****

La mente es un adverbio de la nada.

Inquieto

Estoy inquieto. Este viernes han salido las peticiones para los nueve presos políticos, peticiones que son una barbaridad, sobretodo teniendo en cuenta que lo único que hicieron los presos fue poner urnas como en todo país democrático. Pero España lleva ochenta años sin ser un país democrático. Y lo peor es que en la meseta todo el mundo le ríe las gracias. Y desde el Estado se sigue adelante con un relato de violencia y odio que no tiene ninguna relación con la realidad. Lo único que importa es vengarse, y que continúe la sacrosanta Unidad de España que nadie sabe para qué sirve.

PP, PSOE, Ciudadanos, VOX, Falange, Democracia Nacional, Alianza Nacional, Somatemps, Sociedad Civil Catalana, Dolça Cataluña, Hogar Social ... Fascismo puro y duro. Lo están llevando todo tan al extremo que a España, entendida como unidad territorial y administrativa, no le queda ni un año de vida. Otra cosa es cómo será el final, y desgraciadamente todos los partidos y entidades que he mencionado se mueren de ganas de que el final sea una guerra de exterminio contra los catalanes. Y yo no quiero hacerle daño a nadie pero no me pienso quedar quieto mientras me torturan y me matan. Es que además el recurso final, el Ejército, sigue siendo franquista hasta la médula.

Y mientras, la Comisión Europea mira para otro lado, con un Jean-Claude Juncker autoritario y borracho hasta el aturdimiento.

No pienso rendirme. Esto ya no va de si Cataluña o si España, esto va de si democracia o si dictadura, de si defendemos los derechos humanos más básicos o si claudicamos ante la reacción y el crimen.

Todo lo que necesitaremos siempre es libertad. No hay otro camino.

Nothing Else Batters

“1929, Crac de la Borsa de Nova York, causat perquè tothom estava invertint en borsa a base d’endeutar-se amb els bancs. Quatre anys després passaven dues coses diametralment oposades. La dolenta: Hitler. La bona: la Glass-Steagall Act nord-americana, que establia que els bancs convencionals no es podien dedicar a l’economia financera i que els bancs que s’hi dediquessin no podien dedicar-se a l’economia productiva. Tota la bonança entre 1945 i 1998 es va basar en aquest principi, que no obstant va ser atacat per uns bancs que volien créixer molt més. Finalment Bill Clinton va derogar les darreres restes de la Glass-Steagall Act. Els bancs estaven contents. El resultat es va començar a veure amb la bombolla financera i la fallida de Lehman Brothers. Crisi un altre cop. I ara estem com estem. Tot això va interconnectat. I ara mateix ningú a cap govern no té cap intenció de recuperar la Glass-Steagall Act. Malament anem.”

*****

Només ens faltava en Bolsonaro. Vivim en un món de merda.

*****

Ja han sortit les acusacions i demandes de penes pels presos polítics. Espanya no té cap qualitat que la salvi. Marxem! Visca la República!

*****

Encara no m’atreveixo a entrar a la Crida. No em refio dels polítics, salvant a Waterloo, això sí. Però la resta de polítics els hem de pagar per força, i quasi tots són una colla de trinxeraires dedicats en cos i ànima a fer-nos la guitza cada dia de les nostres vides. Al final els anarquistes tindran raó… Tot i que sí que m’he inscrit a la llista pel Consell de la República. O sóc contradictori, o busco desesperadament una solució.

*****

PP, PSOE, C's, VOX, Falange, Democracia Nacional, Alianza Nacional, Somatemps, Societat Civil Catalana, Dolça Catalunya, Hogar Social... Feixisme pur i dur. Ho estan portant tot tan a l'extrem que a Espanya, entesa com a unitat territorial i administrativa, no li queda ni un any de vida. Una altra cosa és com serà el final, i desgraciadament tots els que he anomenat es moren de ganes que el final sigui una guerra d'extermini contra els catalans. I jo no vull fer-li mal a ningú però no em penso quedar quiet mentre em torturen i em maten.

*****

Tot el que necessitarem sempre és llibertat. No hi ha altre camí.

While my home gently weeps

“És el problema amb Ada Colau: és molt ambiciosa, i es va proposar arribar a alcaldessa de Barcelona. I ho ha aconseguit. Però, un cop en el càrrec, resulta que no té programa, que tria uns col·laboradors que fan pena, que improvisa idees que aplica sense madurar, que pot tenir tres opinions diferents sobre un mateix tema en un sol dia, que surt d'un ple municipal per a fer declaracions a la premsa, que no controla àrees sensibles, que qui dia passa any empeny... No vull dir que sigui la pitjor d'entre tots els alcaldables, ni la pitjor alcaldessa de la Història (el pitjor alcalde, sens dubte, va ser Xavier Trias, amb Jordi Hereu seguint-lo de molt a prop). Però esperàvem molt més d'una alcaldessa que no provenia de les 100 famílies.”

I, mentrestant, Terrassa segueix governada per l’home invisible. Cap foto, cap article, cap rumor. Tot i que a can PSC sempre hi haurà algú jurant i perjurant que l’ha vist. I certament al Saló de Plens hi ha molt fantasma...

*****

«La cúpula d'ERC ens ha aixecat a tots la camisa, incloent a les seves pròpies bases. Ja va passar amb en Carod, però ara han anat tan lluny que ERC sencera ja és un cadàver polític. Tot i que, sincerament, pot ser ben bé que el PDECat també ho sigui. En tot cas, calen eleccions ja, i potser també unes quantes estripades de carnet, no per res.»

«Reconec que a les ben properes eleccions autonòmiques jo no votaré ni el PDECat ni ERC. I no estaré molt content de votar la CUP. De fet, si no existís el Bloc del 155, ni aniria a votar, és perdre el temps.»

*****

El dimarts 25 de setembre em vaig vendre els compressors barats, els xassís de rack de 8u i el previ Behringer T1953. Una mica de monetització i de neteja emocional per a preparar el desembre. Tot i que ara no tinc clar si podré comprar compressors nous com jo voldria, dependrà del nombre de plaços del préstec. I no voldria haver de tirar només de plug-ins. Toca fer números...

Però també m’ha passat una cosa inèdita: un intercanvi de guitarres amb un amic cantaire de la coral, dimecres passat. Li vaig donar la Yamaha Pacifica i ell em va donar una Gretsch Electromatic G5103 Corvette III. Cadascú va provar la seva nova guitarra i divendres ens vam donar l’aprovat per Whatsapp. Així que tinc guitarra nova, amb certes possibilitats i una marca de prestigi. Hereta el nom que li havia posat a la Yamaha: Firebird.

*****

Ahir pensava que feia molt de temps que no em feia una autoentrevista, i em vaig adonar a l’instant de per què: havent parlat ja de les meves tècniques de gravació, del meu equip, d’alguns dels meus instruments, dels meus àlbums més potents, de les meves inquietuds polítiques, de l’escena catalana independent, d’altres interessos creatius... i havent explicat en altres posts recents els meus fracassos personals... tot el que em quedava era fer una darrera autoentrevista «rajant» de les dones, i ni jo mateix no li veig la utilitat. Prefereixo tractar d’enterrar els projectes fallits i seguir endavant, sentimentalment sol però amb l’ajuda de la família, els amics, les guitarres i l’estudi.

I per tant dic breument el poc que em queda per a dir: una breu reflexió sobre la meva carrera en estudi des del «1964». Un «1964» que va suposar un abans i un després per a mi: un àlbum de gestació difícil però que em va ensenyar com muntar un mur de so dels bons i com experimentar amb la veu i amb plug-ins. Va sortir llarg i imperfecte, però ja era el pla: treure cançons d’un projecte unitari l’hagués escapçat, hi hagués faltat alguna cosa. Va seguir tot un grup de llançaments arxivístics «només per a Bandcamp» i una versió inacabada del «Requiem» que fa poc que he retirat de circulació (l’any que ve vull intentar-ne una gravació en directe de la versió definitiva, de la que puc avançar que serà per a dos orgues elèctrics i cor -adéu, trompeta, adéu-). I el bo: tres àlbums instrumentals llançats en el plaç de nou mesos entre 2017 i 2018, fets íntegrament amb sintetitzadors, reverb i MIDI. Àlbums on aconseguia refinar allò après del «1964» unint-ho amb l’estètica polida de l’«Alt Bee's Rage» de 2014. Al primer, el «Biedroneczki», fins i tot estrenava una influència llatina que he intentat continuar però que de moment està parada. Clar, a tots tres àlbums hi ha molt bones cançons i són els àlbums que més m’agraden pel que fa a producció, encara que cada un fós força ràpid de gravar (disparar el MIDI pista per pista, regravar-ho via àudio i amb reverb, i mesclar i masteritzar, un mètode molt eficient). Però reconec que amb això ja ho he dit tot respecte del típic «so Patinet». Hi ha dos àlbums inacabats i pendents de veus que vénen de molt antic, el «Santuari» i el «1980», que per sort tenen bon material ben gravat i lletres ja escrites, més un àlbum, el «Disfunctional West Coast Promotion», que en teoria té bases i lletres acabades i fins i tot vaig per la meitat de posar-hi veus... però del que alguna cosa no em convenç, encara no sé quina. I apart, tinc dos àlbums («Estratègies» i «Irving Park») que no puc descriure sinó com a problemàtics, fins al punt d’haver-los aturat. De fet, he decidit no tornar-hi a treballar fins almenys Nadal, prenent-me així unes vacances. De fet, amb l’«Irving Park» voldré fer el meu «Yankee Hotel Foxtrot», però per a això necessito estar de refresc (per una raó: m’adono que no me n’he vist mai de més fresques) i tenir un estudi molt ben configurat on tot el que depengui de racks es pugui inserir amb un clic de ratolí.

De fet, m’he adonat que bona part del so tan característic del «Yankee» ve del fet que quasi tot està gravat via micro. Ja no és només la quantitat de sons diferents o les mescles de Jim O’Rourke: hi ha molt so ambient. Tinc els micròfons necessaris. Però no l’espai necessari per a emprar-los. I reconec que comptava amb comprar racks punters per a fer virgueries però que el pla pot anar-se’n a l’aigua amb molta facilitat. Tot i que almenys dos sintetitzadors nous s’imposen. I si el DX7 té la bateria en bon estat, vull que torni.

Tinc també idees embrionàries per a una òpera per a cantants solistes (pocs) i sintetitzadors (pocs). Però no vull posar-m’hi fins a haver acabat almenys els projectes més ben definits. Necessito una mica de pau i tranquil·litat per a poder abordar amb garanties un projecte tan a l’altra punta del que faig normalment. El pitjor: no tinc cap garantia que s’estreni mai.

I per la resta, esperar a que hi hagi una revolució i els preus de l’habitatge baixin espectacularment. No és impossible que hi sigui: l’habitatge està impossible, i això està destrossant milions de biografies. La segona bombolla immobiliària ja és aquí. Inmobiliaris i banquers no han après res. Una vergonya.

Acabo amb una notícia trista: Geoff Emerick, un dels meus totems, va morir el passat dia 2. Se’l trobarà a faltar.

En resposta al 29-S

Ahir vaig ser a la plaça de Sant Jaume, i ja in situ vaig treure tres conclusions: 1) el conseller d’Interior va prendre la pitjor opció possible davant d’un col·lectiu, Jusapol, que ja hauria d’haver sabut que només venien a provocar; 2) a sobre, els d’Arran van sortir de la plaça per a anar a fer el seu numeret de les boles de pintura, que enlloc d’empastifar els de Jusapol van empastifar els pobres Mossos que no hi tenien cap culpa -i que llavors van carregar, de manera comprensible però potser errònia (a Via Laietana; més endavant també van quedar molt malament), regalant entre tots als de Jusapol les imatges que havien vingut a buscar-; i 3) hi va haver força més gent que va sortir de la plaça, i el cert és que els ànims estaven molt escalfats, i ho continuen estant, cosa que hem de tenir molt en compte. En fi, jo també crec que al final serem la gent del carrer els que haurem de fer el camí que resta fins a la República, doncs tenim una classe política de vergonya aliena. I exigeixo des d’aquí la dimissió del conseller Buch, a la vegada que crec que ha arribat el moment de qüestionar si el president Torra està disposat a acomplir amb el que predica o si només entreté la tropa. Per demés, només exigir que els de Jusapol no tornin a posar mai més els peus al nostre país, són uns pocavergonyes.

Futbol arqueològic

Dimecres 12 vaig comprar cinc samarretes talla 5XL, totes grogues. M’encanta el groc, i que ara a més estigui políticament de moda encara me’l fa més atractiu.

*****

La darrera incorporació a l’arsenal és un micro dinàmic Shure SM-58. La seva estrena oficial serà en un concert de The Spoilers el proper 21 d’octubre.

A la vegada, estic tramant com quedarà l’estudi si en uns mesos puc fer certa maniobra. I de moment tinc clar que he de pensar què fer amb els meus tres compressors (per una raó: aniria potent) i els meus dos xassís de rack de 8 unitats (que substituiria per un de 21 unitats). He de pensar què fer també amb el meu vell patch-bay (per una raó: establiria totes les configuracions amb les connexions de línia dels meus dos Tascam US-16x08). I amb el meu previ Behringer T1953 que també em resulta inútil. Y hasta aquí leo.

És això. No hi ha hipoteca, sí hi ha que vull treballar en condicions.

(Pels dubtes, els tres compressors són: Alesis 3630 (que ha tingut força ús des de 2000), Alesis 3632 (una versió moderna de l’anterior; és al meu rack però no l’he arribat a emprar mai), i DBX 266xs (també és al meu rack però no l’he arribat a emprar mai).

(I almenys tinc clar que el DX7 retorna. I que el vell MOTU Midi Timepiece USB AV de Paramètric ha d’encaixar com sigui en la nova configuració).

*****

Hi poc haver molt poca feina feta aquesta tardor. Apart d’una reforma que em faran a la finestra i que m’obligarà a desmuntar part de l’estudi, hi ha el fet que he de repensar el meu rack. Realment, espero a veure com està tot de cara a finals de desembre, principis de gener.

A la vegada, reconec que artísticament m’he de moure. He arribat al final d’un determinat camí estilístic, i li he tret tot el suc possible a un equipament que en essència hi és des de 2011-12. Tinc una zona de confort on funciono molt bé però on tot acaba sonant molt similar, en part perquè hi ha uns acords que són molt meus i en part perquè ara mateix no tinc tants sons com per a poder-me aventurar en nous paratges.

De manera que l’únic on veig possibilitats de seguir treballant una mica més és en el projecte de «Bongo», i no és un projecte major. I l’«Estratègies II» necessita d’un repensat total, que no acabo de veure com realitzar amb el que tinc.

Bé, sí, s’han d’incloure guitarres i baixos, i això ho tinc. Però no serà suficient. I he de pensar com gravar-ho bé.

També he d’aprendre com fer funcionar els Tascams, i que facin el que jo vull d’ells.

I reconec que tinc àlbums problemàtics. «Irving Park in the Dark» no sona com hauria de sonar, malgrat haver-lo treballat moltíssim, i l’he de tornar a l’estadi de «bases inacabades». «Estratègies al Paradís (II)» encara és més problemàtic, i de les descartades d’aquest darrer ja ni en parlem. És una minicrisi, res comparable a la debacle de 1995-97, però reconec que em dec un treballet ràpid basat en els meus punts forts, i deixar aquests projectes aparcats «sine die». Que a què em refereixo amb «problemàtics»? Doncs a un cert so sosso, un no quallar com a àlbums unitaris, una certa grisor. Pot ser que part del problema sigui que una part de les cançons es van originar durant el malhumor del «Busco Feina/Accident», i les gravacions actuals ja superen de molt els originals. Però no acaben de ser, i precisament vaig originar aquests projectes en l’afany de convertir les meves pitjors cançons en un projecte major que jo mateix pogués defensar a l’escenari amb els sempre valuosos Visitants. Clar, aquests projectes són l’evidència més clara que he arribat al final d’un camí, i de moment només «Mi coche no es para mí» (antiga «Ondas do mar») i «DS & 4CV» (antiga «MR Blues») estan realment en marxa. La resta... ufff...

Almenys, diria que tindré algun dia lliure aquest curs. De manera que em forçaré a estar vocalment actiu i gravar les veus del «Disfunctional» (ja iniciades), el «Santuari» i el «1980». Em dec tenir aquests àlbums acabats i a internet. I potser també els hi necessiti el meu públic.

Post-Onze

“Ara necessitem que el primer minut de la llibertat vagi seguit d’infinits minuts de llibertat. Que els presos puguin sortir definitivament de la presó i els exiliats puguin tornar també definitivament. Que els músics ja no puguin ser condemnats per la seva obra. Que s’implanti una república plenament democràtica i de justícia social. Que la gent tingui garantit el dret a un treball i amb una remuneració digna, amb una pensió també digna quan li pertoqui. Que també estigui garantit el dret a un habitatge digne i a un preu just. Que tothom pugui parlar la llengua que vulgui i sense imposicions, a la vegada que tant el català com l’aranès rebin suport des de les nostres institucions. Que el nostre sigui un país de pau i tolerància. I que puguem demostrar al món que nosaltres som, definitivament, una altra cosa, per al bo i millor que es pugui ser.”

*****

“¿Te conté que en Twitter sigo las Tendencias de Hiroshima? Así ni entiendo lo que aparece ni tengo que sufrir las estúpidas tendencias de Barcelona o Madrid. Una fuente menos de sobrecarga informativa, te lo recomiendo.”

*****

«Acabo de veure el vostre correu sobre les subvencions. Com a soci de [...] i músic en actiu, voldria fer-vos algunes consideracions amb l’esperança que us siguin útils.

Reconec que no li veig cap sentit a l’actual model d’escena oficial subvencionada. Sobretot perquè té força forats. Per una banda, perquè aquesta escena oficial està feta per a agradar només a un públic molt concret per al qual la llengua catalana prima per sobre de qualsevol criteri de qualitat (un públic que existeix, realment, però que ni molt menys abarca a tots els que estem per tema indepe). Per l’altra, el problema greu és que es deixa que les discogràfiques de país triin qui entra i qui no (i no l’encerten quasi mai), per a després esperar que les subvencions els mantinguin. I així és impossible que funcioni cap industria.

Clar, us puc dir que la solució existeix, i es diu escena catalana independent, però només serà la solució el dia que se’ls deixi de barrar el pas des de les grans discogràfiques de país i des de la CCMA. Des de dins d’aquesta escena, us puc dir que som tots aquells que escoltem el bo i millor de la música occidental (encara que vingui des de fora) i mirem de fer música que s’hi pugui comparar (clar, qui d’entre els oficials pot fer música al nivell de Pink Floyd, R.E,M. o Radiohead?). I a més ens autofinancem les nostres carreres. Jo mateix m’estic gastant contínuament diners en el meu estudi de gravació i en instrumental per a poder actuar en directe. No recuperaré tot el que he invertit, i certament no he tingut mai cap ajuda de la industria, però almenys no vaig plorant pels racons perquè no rebo subvencions: simplement no formen part del meu esquema, doncs el primer és que la meva música arribi a ser sostenible en base a un públic que la compri, un públic que a més no sigui exclusivament català: occità, sard, cors, bavarès, WASP, kurd, afganès, mapuche...

I aquí us puc presentar el millor exemple possible de tot plegat: l’àlbum que s’ha guanyat el qualificatiu d’obra mestra però que el 2005 cap de les grans discogràfiques de país no em va voler publicar («no és comercial», «no agradarà», «no te’l publiquem»). Que tingueu bona escolta.

https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/corrupci-automobil-stica-a-liechtenstein

Lluís Paloma, «Patinet».»

*****

L’11 de Setembre vaig ser a Barcelona, amb Poble Que Canta, i òbviament a la mani, on fins i tot vaig tocar la guitarra junt amb dos músics del ram tradicional. De totes maneres, em preocupa que en tot el dia no vaig sentir o cantar més de sis cançons, moltes vegades. I la Revolució dels Somriures encara no ha produït cap obra mestra.

Screw Up

El dimecres 5 de setembre em va arribar la partitura impresa de “Music for Mallet Instruments, Voices and Organ” de Steve Reich. Possiblement les percussions siguin molt complicades de traslladar a instruments Orff, i caldria llogar instruments, el que és un problema. Però reconec que seria un bon final de concert, i sí, m’agradaria fer un concert amb música de Philip Glass i Steve Reich, sobretot quan pugui comprar el WK-7600. De Reich tinc, a més de “Mallet...”, la partitura impresa de “Four Organs”. Glass queda més descobert: tinc transcrita a mà (de quan era jove) “Music in Similar Motion” (però en voldria comprar la partitura impresa, disponible), i l’1 de setembre vaig descobrir per casualitat una gravació midi i un escaneig de la partitura esquemàtica de “Music in Eight Parts”, peça molt poc coneguda (i menyspreada pel seu autor, tot i que a mi la peça em sembla sensacional; en tot cas, no està publicada comercialment). En fi, hi ha una mica de feina a fer amb aquesta última, a realitzar. I, sobretot, el problema està en trobar qui hi vulgui tocar: quasi no hi ha teclistes en el món del pop-rock independent català, i al conservatori no els diguis de sortir de Bach i Mozart (Beethoven ja és una mica massa experimental per a ells).

*****

Tinc una idea en concepte d’un disc instrumental basat en quintes i terceres paral·leles, alguns intèrvals de sèptima, poliacords, i amb diverses percussions no tonals, més pianos, vibràfon, marimba, piano elèctric, i un baix mixt “acoustic bass+pizzicato strings”, i amb alguns instruments sense reverb ni sustain. Falta veure com ho resoldria musicalment, però pot ser una manera de buscar conscientment un altre estil. Sobretot, no hi hauria ni orgues ni el meu habitual tractament orquestral. És fer un experiment que puc resoldre amb la meva configuració actual de l’estudi.

Però sí, començo a pensar en reconfigurar l’estudi. Tal com és ara, no em permet de fer nous sons.

(I sí, si el DX7 ha sobreviscut bé als anys d’estar guardat, aviat tornarà a brillar.)

*****

Tindré una breu parada de la Massa Coral (només dues o tres setmanes, i no n’és cap sortida) degut a la meva sortida del projecte del Carmina Burana el juliol passat (hi ha cert senyor incorporat al projecte i no vull tornar a passar pel que vaig passar el 12 de juliol passat). I com que es preveu un setembre tot dedicat a això, potser no se’m necessita. I a l’octubre tornaria, preparat per a fer feina, i començaria la diversió, doncs serà un any i escaig força interessant. Mentre, rumio sobre cert canvi al meu Requiem, per a ser pràctics.

*****

Aquest any no he anat a la marxa de torxes. Reconec no estar en forma. I no acabo de veure cap a on va la lluita per la república, el que ja és greu en un moviment que ha arribat tan lluny com fer un referèndum mentre els matons espanyols ens fotien hòsties. Cal anar a totes. Jo hi vull anar. Però mentre no vegi que tot tira endavant un altre cop, no podré evitar sentir-me molt desanimat. Això sí, sé que m’hi jugo tenir un futur. Amb els espanyols aquí, tot és impossible. I de moment Pedro Sánchez és igual a Mariano Rajoy i comet els seus mateixos errors. Efectius policials inclosos.

*****

Reconec que m’agradaria saber d’electrònica i matemàtiques. Són imprescindibles si vull ser un enginyer de gravació com cal, i també em seria bo per si un dia puc escriure el meu llibre sobre teoria musical avançada. Si he d’incloure fórmules sense entendre-les, bona l’hem fotuda. No vol dir que el llibre fos il·legible: la idea és fer dues parts, una completament en prosa i el més amena possible, i una altra que quasi seria un annexe amb les fórmules, com una part de lectura voluntària i purament per a qui volgués fer els seus experiments. També reconec que m’agradaria parlar d’enginyeria acústica, però el manual que hi ha disponible és caríssim. No ho entenc.

Rubber Bowl

Abandono qualsevol intent de comprar casa. És impossible, i per a quan sigui possible jo ja seré tan gran que no em val la pena. Sí que em batallaré la república catalana, doncs veig que hi ha la idea de crear progressivament un parc d’habitatge públic, i arribat el moment crec que podria simplement demanar -i accedir a- un pis de lloguer públic a un preu pagable. Que de moment és molt llunyà, ho sé, però el caos immobiliari espanyol ja ha arribat a l’extrem i no es podrà sostenir per sempre. O el que és el mateix, hi haurà un moment en el que els habitatges en mans de bancs i fons voltor caldrà que arribin als seus usuaris finals, i si els preus i la manca de finançament són iguals o pitjors que ara, tot petarà. Que en el fons ja ha petat, però de moment bancs i fons voltor viuen en un món irreal on tothom podrà pagar fortunes per un pis.

*****

Entre gener i febrer intentaré comprar un micro Shure SM-58 per a sonoritzar en directe. Potser també un estoig per a la Sterling. Mentre, tinc un estudi ideal dissenyat, si bé de moment és fer volar coloms. Però almenys he fet un descobriment que m’ho ha fet repensar tot.

-Un previ-compressor-EQ Joemeek TwinQ 2 estèreo.

-Dos compressors Warm Audio WA76 mono, basats en l’UREI 1176.

-L’IGS Tubecore 3U, un compressor Vari-mu estèreo de vàlvules que és el més a prop que he trobat fins el moment per a replicar un Fairchild 670 sense morir-me en l’intent econòmic. Pot funcionar amb uns quants tipus diferents de vàlvula, entre elles la “introbable” 6386.

-Un micròfon Warm Audio WA87, basat en el Neumann U-87.

-Un micròfon Warm Audio WA47 amb vàlvula, basat en el Neumann U-47.

-Un sintetitzador Casio WK-7600 de 76 tecles, com a complement de l’WK-7500 que ja tinc, de cara a directe.

-Un mòdul Roland D-05, un sintetitzador “Roland D-50 portable” que em pot donar molta llibertat creativa. (I començo a pensar en rescatar el DX7, si funciona encara...)

-Un mòdul en rack Roland Integra 7, un sintetitzador amb 6000 sons i algunes “pijades”.

-I, òbviament, la guitarra Yamaha LL1612ARE, que vull intentar com sigui.

Òbviament, part del problema són els diners que li dec a la mare. I hi penso. Toca rumiar…

*****

Reconec que un dia m’agradaria encadenar dos compressors analògics, a veure què aconseguia. O subdividir un senyal estèreo analògic i passar-ne una part per un compressor, l’altra sense processar, i mesclar els dos senyals. El que en diuen compressió Nova York: comprimit, però amb els transitoris intactes.

A la vegada, el pedal BOSS CS-3 és el meu compressor preferit per a guitarra. Reconec que en general la compressió és un dels meus efectes preferits, i que en estudi és una arma potentíssima per a aconseguir sons «outré».

I realment m’agrada quan puc processar sons com a manera de transformar-los en un so diferent. Faig servir tanta reverb (la 01 del Zoom RFX-2000) exactament per aquest motiu.

En canvi, no tinc un delay favorit, faig servir força l’efecte però saltant d’unitat en unitat i de plug-in en plug-in. Això sí, rara és la vegada que no en faig servir la funció de realimentació. I m’agrada fer servir els delays rítmicament i, normalment, en estèreo.

El flanger, per a la meva veu, i ho he d’explorar.

*****

L’ADT, o Artificial Double Tracking, és una tècnica inventada a Abbey Road i que empra dos magnetòfons analògics amb certes connexions. S’ha d’emprar necessàriament sobre un senyal gravat. Aquest es llegeix amb el capçal de gravació/lectura multipista al magnetòfon 1, i es duu al capçal de gravació del magnetòfon 2. Llavors és llegit pel capçal de lectura del magnetòfon 2, mentre al magnetòfon 1 es llegeix el senyal original amb el capçal de lectura posterior. Amb això es busca que les dues lectures siguin aproximadament al mateix temps... només que es produeixen amb una diferència de pocs mil·lisegons, diferència que a més es pot modificar variant la velocitat del magnetòfon 2. D’aquesta manera, es pot obtenir una clara duplicació del senyal amb diferències a partir de 20 mil·lisegons, o efectes de flanger i phaser amb diferències molt més petites. És laboriós, però funciona, i es pot sentir molt als discos dels Beatles a partir de «Revolver». Fins i tot permet que la còpia s’avanci a l’original, cosa impossible de replicar a les unitats dedicades de flanger, phaser o chorus que han aparegut després al mercat d’efectes per a estudi i directe.