«Himnes» és ja al Bandcamp, reconvertit en «Hymns», títol en
anglès que concorda més amb un àlbum amb textos en la mateixa
llengua. Els moviments 1 i 14 han vist les veus regravades, els 2 i 8
només han estat remesclats per a treure’n les maraques (un músic
menys a convocar i a pagar), i el 15 és una regravació total (que
malament la vaig gravar el 2012). Amb això resolc tots els problemes
de la primera versió, a costa d’una certa discontinuïtat en el to
de les veus. Però prefereixo aquesta discontinuïtat a que el primer
moviment fos literalment incomprensible o a que els dos últims
fossin com sentir a Joaquín Sabina (i el 13 està justet, però
passa que t’he vist). Un remasteritzat de tot amb més greus
(excepte els moviments 2, 14 i 15) ha rematat la feina. I ja tenim
versió definitiva, a punt per a enfrontar-se al món. Només em
falta una última feina, no estrictament musical: retocar les
indicacions de timbres a la partitura de manera que el que eren
números de «preset» en uns sintetitzadors concrets es converteixin
en noms que qualsevol pugui assignar als sintetitzadors PCM o General
MIDI dels que disposi. Com a anècdota, la cerca dels màsters dels
moviments 2 i 8 em va obligar a mirar tants arxivadors amb DVDs en
llocs recòndits de la meva habitació, que en va resultar una
endreça general.
En
tot cas, si trobo com reproduir a la vegada quatre pistes (dues amb
les bases estèreo pregravades i dues amb «cue tracks» per a seguir
amb auriculars), em plantejo contactar de nou amb cert temple, per a,
amb tot ben estudiat, anar-hi a oferir un concert «a solo» que
sigui el tan postergat desgreuge pel «concert del caos» amb certa
cantata (abril de 2011: no hi vaig tenir cap culpa). Per què «a
solo»? Doncs perquè ja veig que a Terrassa mai no es podrà
estrenar en una versió totalment en directe: als pianistes clàssics
no els moguis dels seus Mozarts i els seus Beethovens, que ni saben
ni volen fer res més.
*****
El
«Feina 2.0» encara
és en procés. La història és que fins i tot amb la correcció de
pífies del 2010, he passat deu anys de la meva vida sabent que un
dels meus àlbums no passava uns mínims controls de qualitat, en
part pels pocs mitjans tècnics de què disposava (entre 2007 i 2010,
la Unitat Mòbil era un ordinador portàtil amb una targeta de so
PCMCIA, el mòdul Korg, un teclat petardero, la Strato, la Samick de
12 i un parell de pedals BOSS, potser una taula mínima però no
n’estic segur), en part pel ja conegut fet que a tothom se li havia
fotut al cap que havia de fer un concert amb temes meus o s’ensorrava
el món, i aquest era l’àlbum per a crear-me un repertori del no
res, amb el que vaig tirar de demos adecentades, «Automatic Day +
Amsterdam», i les primeres idees que em van venir al cap o
que tenia compostes per a audicions de Cant,
i l’àlbum resultant era la cosa més inconsistent i infraproduïda
de l’Univers.
I a
principis de setembre vaig decidir que ja era hora d’arreglar-ho.
En realitat, quasi tota la feina feta l’he feta del dia 10 cap
aquí. I fins i tot he tornat a penjar dos vídeos vells a Youtube.
Hosti
com està canviant.
És
cert, no he tocat ni «Automatic Day» ni «Amsterdam». Són els
meus dos clàssics, i la gent mereix que no hi potinegi. «No toquis
el que ja està bé.» Però la resta tindrà tot alteracions segur.
Moltes seran per les lletres: el 2008-10, forçat per la pressió i
la pressa, vaig parlar de moltes coses que m’estaven passant en
aquell moment, i el problema és que hi ha lletres que tan sols un o
dos anys després ja no tenien sentit (de fet, als meus discos hi ha
moltes menys lletres polítiques del que m’agradaria perquè quan
puc gravar les que he escrit ja no val la pena; és com John Lennon i
Yoko Ono al «Some Time In New York City», que és com un diari del
que passava a l’esquerra nord-americana a principis de 1972 i avui
només entenen les lletres uns quants historiadors i militants molt
cultes). Així que toca escriure unes quantes lletres totalment
noves. I dues o tres d’existents que sí tenen sentit tindran
canvis molt lleugers, una paraula o dues, que les milloraran.
L’antiga «Crucifixió» també tindrà lletra nova i estigma-free.
I a
la resta, les modificacions van des de «la mateixa base» (antiga
«Tot el que s’ha perdut»: lletra nova perquè dels problemes de
cert eclesiàstic amb cert bisbat ja no se’n recorda ni ell) o
«base incorporada a un multipista amb pocs canvis» («Llàgrima
viva» tindria nova veu però només canviaria una sola paraula
-perfeccionisme pur-) fins a «totalment regravada»: «George
Harrison (We Can’t It Out)» tindrà una lleu repassada ortogràfica
a la lletra, però amb la nova base -pendent de veu i solo- la cançó
ha passat de «desferra del ‘Busco Feina/Accident!’ casualment
adecentada pel «Feina 2.0» però segueix sent una demo de puta pena
amb una veu horrorosa» a ser «All Things Must Pass Part II», i és
espectacular, m’encanta.
De
fet, en tema bases, només falta la regravació parcial de la base
dels «Misticismes» (amb sintes, però que soni a cançó decent i
no a demo pedestre), les guitarres a «George Harrison» i a «Shea
Stadium», mesclar els mínims nous elements amb «Vol de nit»
(antiga), i localitzar la base original de «Vull ser lliure» per a
regravar-hi la veu a sobre i incorporar-la al nou multipista (ja
hagués fet amb la versió vella, però la veu es nota clipada-txunga
i queda fatal en el nou context de l’àlbum refet). I a reescriure
lletres i regravar veus. Potser ho pugui completar per Nadal, junt
amb el «Charleston».
Les
dues que entren al disc són una cosa de l’època del «Busco
Feina/Accident!» titulada «Sobre un Estatut» (que necessitarà
lletra nova; n’he regravat la base, i promet molt però necessita
algun toc més i li passa com a «Summer Night City» d’ABBA:
dificilíssima de mesclar), i una cançó nova no del tot acabada que
vaig començar a Tarragona, «Vaixells en la nit (Tarragona)»,
pensada inicialment per a guitarres acústiques però que pot anar
més lluny i promet moltíssim (ja n’he acabat la base).
Sobre
les dues que cauen per la borda: «¡2000 mosquitos extraviados en la
C.P.U.!» és bona, però reconec que li caldria ser ben gravada,
encara que el motiu essencial que la tregui de l’àlbum és que
simplement no hi encaixa, i junt amb l’anterior track em
debilitaven moltíssim el darrer quart de l’àlbum.
I
l’anterior track era l’autèntica pífia en un àlbum meu
publicat: «Funeral». Vaig fer la part de piano intentant un cert
acostament progressiu que, via diverses composicions, em dugués a
l’atonalitat amb la que tant se’m donava la tabarra al
Conservatori (l’únic intent exitós en aquest sentit va ser
«Pripiat» al «1964», que inclou un pont molt dissonant i que no
deixa de mostrar-me com ho he de fer si un dia hi torno: dissonant,
atonal, però amb una direcció definida i que la gent pugui saber
que jo sabia què em feia). La veu la vaig afegir per a tenir
repertori per a una audició de Cant, i reconec que la lletra és
l’única vegada en què he parlat d’un desengany amorós meu.
Però, precisament: entre que la cançó no té cap mena de «punch»
i que si l’escolto em retorna l’ansietat, els nervis i el mal
rotllo d’una paia que em va dir que no des del principi i que va
resultar ser una impresentable a tots els nivells, no m’agrada
escoltar una cosa així. És un desastre que ni el «Summer in
Paradise» dels Beach Boys. I prefereixo que només quedi disponible
certa cançó no molt memorable del «petit complot» amb Tired Hippo
(un àlbum que no es toca) que parli sobre tema dones: ja en parla
massa gent igualment. M’encanten els discos de divorci. (I sí,
«Funeral» i «Llàgrima viva» tenen la mateixa «prota», però
almenys «Llàgrima viva» va d’un concert i té algun breu toc de
comèdia: no genial, però suportable, i la música és bona.)
Únicament
a tall de document: durant unes setmanes, una base anomenada
provisionalment «¡Ay, Qué Bien, Estoy Mal!» va ser considerada
pel lloc on finalment va «Vaixells en la nit». «Ay!» forma part
d’una carpeta amb 24 bases sobreres del «Charleston» i de
l’«Irving Park» més alguna cosa trobada en altres carpetes. No
té un títol específic i seria repositori d’idees, quasi totes a
retreballar en profunditat i de les que «Ay!» en seria l’única
realment a punt, amb una part d’arpa fantàstica. Algunes són
cançons evolucionades originades en el «Busco Feina/Accident!», i
que les noves bases sonin en general més ben produïdes que les
originals però amb menys força diu molt de les meves dificultats
per a rescatar-les -per sort, n’he trobat els MIDIS originals,
impossible aprofitar les versions del «Busco»-.
*****
El
Sanctus, versió definitiva allargada per a cor mixt, piano i
guitarra baixa acústica opcional, va ser aprovat el passat dia 4, i
començat a assajar el 9 (un dilluns, perquè dimecres era Onze). La
ruta al 24 de novembre ha començat, i de moment la peça agrada.
Ruta
mínima, això sí, perquè el Requiem com a tal està
tranquil·lament difunt, tant per raons polítiques (reconec que,
sense tenir res a veure amb els catòlics de base ni amb les seves
creences, n’estic fins els putos collons del Vaticà, de la
Conferència Episcopal Espanyola i de l’Opus Dei) com musicals (un
cop revisat amb dues persones de confiança de la coral, encara hi
havia massa coses a corregir en l’escriptura coral de diversos
moviments, i sobretot l’acompanyament a dos orgues elèctrics era
un problema econòmic, i amb un sol teclat la cosa no xutava ni al
Camp Nou, pel que em vaig ratllar i «bye!»). Igualment hi havia
massa moviments que eren simples modulacions inconsistents entre els
quatre o cinc moviments que valien realment la pena, pel que el mèrit
real d’aquesta peça avortada és que amb ella hauré après a
escriure per a intèrprets reals en una situació d’assaig i
concert. Els moviments bons els organitzaré bé per a treure’ls en
un àlbum normal meu amb lletres interessants, i la resta va per a un
«Duncan Drawings IV» al que ja hi han anat a parar les dues cançons
descartades en el «remake-in-progress» del «Feina 2.0» més la
cançó abandonada «Vuelve el miedo» a retocar, però al que li
falta el tipus de bon material que ha fet dels tres primers «Duncan
Drawings» una cosa tan digna i interessant (de fet, ara mateix la
seva única justificació real és que no vull deixar el públic
sense cap accés als «2000 mosquitos»; clar que sempre li puc
improvisar un vídeo estàtic).
El
Te Deum? Acabarà sortint, modificat i amb qualsevol altra lletra. En
aquest cas, allò a millorar és trobar un text mètric i musicable
que em permeti establir una melodia real: si no hi ha Te Deums
musicats per grans patums mortes és perquè el text és la cosa més
amorfa de tots els temps, i estàs més preocupat per com fotràs la
lletra amb calçador que per fer una melodia memorable i bonica. En
fi, ja llegiré algun poema que valgui la pena.
Amb
el que durant la tardor em buscaré la vida per a compondre una peça
llarga en diversos moviments per a piano (o orgue elèctric) i cor
mixt per a la coral. I també vull compondre una peça curta per a
veu femenina i piano, per a certa intèrpret concreta. Tinc
moltíssima feina...
