Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, d’agost 13, 2006

En un dia en el qual em sento més vell que el William Burroughs ara, faig una nota destinada a ser posada en una ampolla i llançada al mar per a que arribi a Australia en uns 20 anys i ningú entengui un borrall (perquè allà no saben el català). El disc aquell el vaig acabar el dia 6, després de 37 dies de treball intens. Per recomanació d'un amic, ha passat a dir-se "Accident!", sense subtítols ni res. Això sí, els IV gats que l'han escoltat hi tenen un cert entusiasme, amb el qual hi estic una mica més animat. "Automatic Day" queda bé amb les veus extra i pot quedar bé com a single. La meva intenció és que la poca gent als que he passat els 16 temes em facin comentaris (de moment només tinc els del Ferran Baucells) i a partir d'aquí fer un disc més condensat, de 10 o 12 temes, descartant el que funcioni pitjor.
Se m'ha parlat molt de YouTube. Ara que vaig a Grècia, intentaré filmar coses allà per a un de dos o tres possibles videus que vull fer, i a veure si hi ha sort.
I comença a sortir alguna idea per al disc de vaixells. N'hi ha per temps, però no perdo l'esperança. Pot ser que hi aconsegueixi la continuació del "Corrupció", un altre disc d'alt nivell, que és el que vull fer.

dissabte, d’agost 05, 2006


Segona part de l'entrevista al Jordi Ibañez: la seva autoentrevista!

AUTO-ENTREVISTA
Siguem oportunistes: per què és important Syd Barrett i per què l’hem de seguir escoltant?
Musicalment, porta dècades inactiu o sigui que la seva mort clínica no ha de canviar l’opinió de ningú. Per mi és important perquè representa l’únic moment de la història de Pink Floyd en què el grup vol fer alguna cosa nova i perquè, per exemple, en Robyn Hitchcock no seria qui és sense ell. Els Pink Floyd són un dels molts altres grups que no agraden a la “modernitat” i que, sembla ser, tot seguidor del pop-rock independent no hauria d’escoltar. Doncs bé, tot i la seva irregular carrera i la lamentable personalitat dels seus membres (un Nick Mason “cateto”, un Roger Waters messiànic incapaç de reconèixer que no és perfecte i que prefereix marxar abans que defensar “The final cut”, un Richard Wright només preocupat per l’estat del seu compte corrent i un David Gilmour que podríem salvar com a guitarrista i perquè sempre va ajudar en Syd si no fos perquè avorreix fins i tot als seus fans), tenen àlbums que tothom hauria d’escoltar. Dels tres que tothom coneix, “The dark side of the moon”, “Wish you were here” i “The wall” (un disc que, no sé que en pensaràs tu, no existiria sense el “Welcome to the machine”, una cançó farcida de galls i que no aporta massa a la seva discografia), em quedo, de llarg, amb el primer i de la resta, amb el d’en Syd. En els altres àlbums hi ha moments de gran bellesa però al conjunt sempre hi acaben sobrant molts minuts. Tothom utilitza les paraules “ingenuïtat”, “màgia” i “miniatures” per parlar de les cançons de “The piper at the gates of dawn” i jo crec que ho fan moguts pel tòpic i per l’immediat futur de biografia d’en Barrett. Penso que, més enllà del criteri que la mitologia del rock ha establert, allà hi trobem ganes d’experimentar de debò i amb una personalitat aclaparadora, fins i tot recollint la personalitat de la música britànica de post-guerra (toma titular).

Opina sobre la música en general. O en abstracte.
Tot això de “la música és un llenguatge universal” o “seria terrible viure sense música” em semblen tòpics que només repeteixen els qui pensen que la música és (i aquí ve un altre tòpic) “la banda sonora de la vida”, és a dir, la gent que creu que és una agradable soroll de fons. Jo crec que té un punt atàvic important, de fet (imagino) que som de les cultures que l’hem trivialitzat més: n’hem fet un producte i un instrument d’uniformització. Per tant, hauríem de treure ferro a les campanyes contra la pirateria i a la majoria de les paraules que diuen els músics quan intenten definir el que fan. Jo, des de petit, si estava en un lloc fosc o que em fes por començava a xiuxiuejar una cançó i la cantava ben fluixet. I et passaven les pors. «Qui canta el seu mal espanta» és l’únic tòpic que accepto sobre aquest tema.

Digue’m cinc coses que no t’agradin.
Els xandalls, la injusticia, la majoria de reedicions de discos mítics que s’han posat de moda ara (amb els seus extres que no deixa de ser tot el material que es va descartar d’entrada, la qual cosa fa baixar el nivell de qualitat), el “Què!” i les faves cuites.

Quin és el millor consell que t’han donat?
“Don’t follow leaders, watch the parking meters”. I res de collonades del tipus “sé tú mismo” o “somos un equipo”.

Sel·leccions catalanes: sí o no?
Ui, feia temps que no parlava del tema. Resposta dedicada a un parell que segur que ho llegiran: ME LA REPAMPIMFLA.

Quina és la cançó que has sentit més vegades?
Segurament “Good night” dels Beatles. Era la sintonia d’un programa de Catalunya Ràdio que es deia “La nit dels ignorants” i que va durar molts anys; el meu germà i jo l’escoltàvem al llit abans de dormir. El “Moltes felicitats” (en tres idiomes) li deu seguir de prop. Si vols saber quina és la cançó que he sentit més cops de manera conscient i voluntària, doncs no sabria dir-t’ho. Podria ser alguna cosa de Police, que era un dels grups que escoltava en la pre-adolescència i del qual (ho sento per qui se senti ofès) no renego.

Tant donar la tabarra durant mesos sobre si no sabies si votar a favor o en contra de l’Estatut i al final no vas anar a votar. Justifica’t.
Vaig currar tot el dia. Es tracta de les primeres eleccions en què no he votat i em va saber greu encara que he de dir que molta gent va seguir el meu exemple. I pensa que ara comença una altra cançó: vot en blanc per castigar un tripartit decepcionant, vot al meu partit en contra de la possible sociovergència o vot contra la probable victòria d’en Mas?

Defensa una cançó que no hauria d’agradar-te.
Pregunta capciosa i de formulació discutible. Suposo que podria dir-ne moltes però contestaré el primer que em vingui al cap. “Desaparece de mi mente” d’Estopa. És una rumba quasi tenebrosa, em sembla divertidíssima i té els millors “leleleleleis” que he sentit en anys. El Koala em cau molt bé: musicalment és infinitament superior a qualsevol altre producte destinat a ser la cançó de l’estiu; a més, la famosa cançó del corral sona realment bé. I agrada molt als nens: crec que les cançons que agraden als nens entronquen amb tota la qüestió atàvica (de moviment i ritme natural) de la que parlava fa una estona. En un altre nivell, conec molts fans de l’Springsteen que reneguen del “Tunnel of love” i a mi em sembla un àlbum força elegant a nivell de producció (sona a anys vuitanta però ha envellit molt millor que la majoria de discos d’aquesta època), molt bo a nivell de melodies (segurament el disc en què el boss juga amb més èxit amb la seva veu) i extraordinari a nivell de lletres. I tot i així no el considero el seu millor treball. La cançó que li dóna títol, per exemple, es considera un single fàcil i comercial però jo crec que condensa moltes coses; les dues primeres estrofes em semblen perfectes a nivell narratiu. I l’altre single, “Brilliant disguise”, és una de les millors (i més complexes) cançons de desamor que he sentit mai. És sensacional com situa, d’entrada, la història què t’explicarà (en les dues cançons) amb quatre frases excepcionalment precises i evocadores. Aquest home hauria de tornar a divorciar-se, li aniria bé a la seva música. Mira, avui li ha tocat a l’Springsteen; hi ha moltíssimes cançons que em provoquen una certa vergonya perquè m’agraden. Amb això vull dir que aquesta és una altra d’aquelles preguntes la resposta de la qual seria diferent demà o potser d’aquí cinc minuts.

Ets el doctor Frankenstein i pots fer el teu músic ideal. Defineix-lo.
Tindria la capacitat d’en Neil Young de tocar la fibra en acústic i de forçar fins l’extrem la tensió en elèctric, l’amplitud lírica d’Andy Partridge, la no-tècnica de Jeff Buckley o la sí-tècnica de Johnny Marr, John Squire, Graham Coxon, Bernard Butler o Dave Gregory com a guitarrista, els aguts i els sospirs de Beth Gibbons, l’actitud del jove Joe Jackson al començament i la del madur Elvis Costello més tard, la facilitat de trobar riffs d’en Keith Richards, la ment calculadora de Mick Jagger, l’individualisme d’en Bob Dylan, l’agenda i l’instint per saber amb qui col·laborar d’en David Bowie, la indolència ben entesa de PJ Harvey, la visió musical de Peter Gabriel, el ressentiment perpetu de Fiona Apple, els coneixements teòrics de Joby Talbot i la manera de posar-los en pràctica de l’Aimée Mann, la urgència del jove David Byrne, podria fer-nos creure que ha vist l’horror -com Robert del Naja-, l’hauria vist de debò –com Nick Cave-, les ganes d’aprendre de Kanye West, la capacitat per obtenir un so personal que ompli per si sol de The Edge, el do de fer que tot sembli immediat i necessari de Joe Strummer i Mick Jones, l’ambició perfectament conduïda del jove Sting, la facilitat per expressar del Michael Stipe de mitjans dels 80, el carisma de Bobby Gillespie, la determinació d’Elvis Presley, la intuició de Brian Wilson, la facilitat per interpretar de la Joni Mitchell…

Avui entrevistem en dues parts el màxim compositor dels fins ara coneguts com a To Be Continued (com sabeu, canviem de nom). Els entrevistats són normalment convidats a afegir preguntes pròpies. Ell és el primer que ho fa, i l'entrevista guanya molt amb això. En aquesta primera entrega, les meves preguntes.

És To Be Continued el teu primer grup?
No és el meu primer projecte musical però sí és el primer en què interpreto temes propis o d’altres companys de grup. La meva primera experiència va ser fa quasi deu anys, amb un grup que vam muntar per fer un parell de concerts a l’Institut de Can Jofresa amb gent que coneixes prou bé: el Tony Noise, en Ferran Valldeperas… Feiem versions de gent com Blur, Oasis i No Doubt. Cap a l’any 2000 em vaig enrolar en un grup de blues que només va durar dos o tres concerts i en què també compartia escenari amb amics. Com en el projecte anterior, ens canviàvem el nom a cada bolo i ens ho plantejàvem com a diversió passatgera. I després d’això ja vaig conèixer el Baucells mitjançant el famós anunci que va veure el Raül al Farràs.

Què et va dur a crear To Be Continued?
Aquesta pregunta implica que To Be és un projecte meu, exclusivament personal i que el vaig crear jo solet… i no és el cas. No sóc l’únic cantant del grup, ni l’únic fundador, ni sóc l’únic que hi aporta cançons. De fet, el grup encara hauria de ser més democràtic; a vegades em fa l’efecte que imposo les meves idees i no m’agradaria donar la imatge de dictador. Dit això, sí és cert que el fet de no limitar-nos a fer versions i de provar de fer temes propis sense fer massa el ridícul el converteix en el projecte més important del què he format part. Suposo que les ganes d’aprendre i de compartir temps, discos i experiències amb gent amb qui tens alguna cosa en comú ens va fer muntar el tinglado.

Què et mou a l’hora d’escriure cançons? I com les treballes?
A vegades, a les entrevistes que llegeixo, els músics què admiro parlen de la necessitat de fer cançons i de la impossibilitat de viure sense poder “treure’s de dins” en forma de música alguna cosa que els crema per dins. Jo no em posaria tan dramàtic: jo escric cançons perquè, un cop n’acabo de fer una, sento que has creat alguna cosa que et fa sentir bé, que et fa somriure per dins i, en certa manera, et justifica per aquell dia. Si aquesta cançó agrada als companys del grup i creuen que val la pena treballar-la, la satisfacció és doble, a més és molt gratificant veure que tothom aporta alguna cosa que tu mai hauries pogut imaginar: un so, un arranjament, un sentit… M’agrada pensar que tinc alguna cosa a dir, tan de bo aquesta cosa sigui, a més, interessant d’escoltar. Sobre la manera de treballar-les, totes neixen amb una seqüència d’acords a la guitarra acústica i la posterior melodia de veu que provo d’encabir-hi. Això em provoca una certa angoixa perquè no saber solfeig fa que no pugui fixar les melodies que a vegades em vénen al cap i que sé que no podré retenir a menys que estigui repetint-les fins que arribi a casa. L’Stephin Merritt (un compositor a qui admiro i no sóc l’únic del grup que ho fa) diu que quan no pots recordar una melodia havent-la sentit una sola vegada és perquè no és una bona melodía. Jo no hi estic massa d’acord, a més ell sap solfeig i va arreu amb una gravadora i un bloc de notes. També sento que estic desaprofitant altres maneres de fer cançons: ara mateix no tinc una targeta de so decent al meu ordinador nou i ni tan sols tinc un micròfon. També puc provar de fer-ho començant les cançons per la lletra o ajuntant notes a l’atzar o fins i tot paraules, com en Bowie feia als anys 90. I també m’hauria de comprar un tecladet. Si em trobés algun dels meus ídols musicals, li preguntaria com escriu les cançons. Hi ha milers de maneres i les estem desaprofitant.

Quina consideres que és la teva millor cançó? I la pitjor?
Et contesto el mateix que si em preguntessis quina cançó o disc m’hauria agradat escriure: canvia segons el dia. En realitat tampoc n’he escrit tantes i sempre desitges que la millor sigui la següent. Tot i així, puc dir-te que estic content de “When your world”, “They came from above” i una que a vosaltres no us diu gran cosa, “We do what we please”. I pel que fa a la pitjor, crec que és bo deixar de tocar per un temps una cançó per no agafar-li mania.

Estàs de “segon a bord” d’un altre projecte, Tired Hippo. Què ens pots dir?
Continuarem la metàfora naval, perquè sé que t’agraden. Diguem que al vaixell hi mana el capità, que és el Ferran, i té un timonell de tota confiança, la Itziar. La resta som els grumets, estem al barco perquè ens ho passem bé i sempre estem disposats a salpar quan el capità ens ho mani. L’altre dia vam fondejar a una illa japonesa, va ser sensacional. Feia temps que no ens veiem. El cas és que ara tenim un nou mapa del tresor, el tercer; el capità està molt orgullós d’ell i jo crec que té grans moments (tant el capità com el mapa). A veure si aquesta expedició és la bona.

Alguna vegada m’has parlat d’XTC, el grup britànic. Què signifiquen per tu?
T’he parlat d’XTC perquè em fa l’efecte que t’agradarien força, tant ells com el seu alter ego, The Dukes of the Stratosphear. Me n’alegro que ja hagis començat a escoltar (i gaudir) aquests darrers. Són un grup realment curiós: no toquen en directe des de 1982, viuen al marge de la indústria i la premsa musical a Swindon (una gris ciutat ferroviària britànica), s’entesten a fer lletres intel·ligents i iròniques (són l’esglaó perdut entre The Kinks i Blur o Pulp), són un grup de culte als Estats Units (i a Anglaterra els donen per dissolts des de finals dels 80) i, sobretot, són uns músics excepcionals amb ganes de jugar, una cosa que trobo en molt pocs grups d’avui dia.

Tens algun altre favorit a la teva col·lecció de discos?
Afortunadament, dotzenes. Quan descubreixo un grup no paro fins a tenir tota o quasi tota la seva discografia. Ara amb Internet és fàcil però això ha creat un fenòmen nou: la gent té molta música però no l’escolta. Sembla que calgui acumular disc rera disc per dir que tens aquesta perla o aquesta altra… però no saps com fa ni tens un criteri establert sobre ella. Procuro que això em passi poc però, si et dic la veritat, tinc discos a casa que no he escoltat i que, probablement, no escoltaré mai a la vida. Tendeixo a escoltar molt apassionadament els grups quan els descobreixo i després me n’oblido d’ells. És una mica com la tàctica militar de la terra cremada, amb la diferència que amb la música sempre et queda alguna cosa. I si parlem de cançons, més o menys el mateix. La setmana passada vaig veure una pel·lícula (“El señor de la guerra”; correcta) on sortien tres de les meves cançons predilectes: “Glory box” de Portishead, “Fade into you” de Mazzy Star i la versió de l’”Hallelujah” del Leonard Cohen que va fer en Jeff Buckley. Doncs bé, tot i ser uns temes excepcionals no quedaven ben inserits en la trama del film i, a més, sonaven tan sols fragments. Coses així et fan pensar que el context fa que fins i tot la millor de les cançons soni mediocre. Uns quants àlbums que em van impactar fort en el seu moment (i els cito sense cap ordre en particular) són “Together alone” de Crowded house (una extraordinària conjunció d’exhuberància sonora i introspecció lírica), “Nevermind” de Nirvana (sí, molt típic, però és un dels discos més angoixants que he sentit en ma vida i ja ho era abans que en Cobain es matès), “Dog Man Star” de Suede (d’una intensitat irrepetible en la discografia del grup i de tot el pop britànic dels 90), “Grace” de Jeff Buckley (mereix ser part de la història del rock per la força de les seves interpretacions), “Dummy” de Portishead (desolador i sensual a la vegada), “Una semana en el motor de un autobús” de Los Planetas (conec molta gent a qui aquest disc diu moltes coses), el segon i homònim àlbum de Seal (un disc que té la virtut de posar-te de bon humor, amb mi sempre ho fa), “Hunky dory” de David Bowie (no hi sobra res, en aquest disc; aquí coincideixo amb el Baucells, però jo sóc un fan d’en Bowie de llarg recorregut i m’agrada citar també “Low”, “Scary monsters” o fins i tot coses més recents com l’infravalorat “Outside”), “Faux mouvement” d’Autour de Lucie (la millor producció pop que he sentit en aquesta dècada… i és de l’any 2000), “Mutations” de Beck (segurament un dels discos menys ambiciosos d’aquest home i un dels que millor funcionen), “Échate un cantecito” de Kiko Veneno (poesia del carrer, senzillesa i grans músics: quasi irrepetible, perquè el següent disc seu també va ser brutal), el primer i homònim disc de Peter Gabriel (ambiciós i efectiu en tots els nivells, també hi podria haver posat el “So” per idèntiques raons), “Xtrmntr” de Primal Scream (tothom parla de “Screamadelica”, però aquest disc és el seu equivalent brut i brutal), “Goo” de Sonic Youth (jo pensava que aquesta gent només feien soroll i mira), “Debut” de Björk (el seu disc més eclèctic i menys encorsetat), “Puta’s fever” de Mano Negra (increïble i en directe encara ho eren més; tots els grups que fan fusió arrabalera no fan altra cosa que fer el que feien ells fa anys; “Clandestino” de Manu Chao també és un disc que deixa empremta), “Yankee hotel foxtrot” de Wilco (jo els vaig descobrir amb aquest disc; sens dubte el disc en què decideixen donar un pas endavant després d’haver fet extraordinàries cançons de country-pop), “Marquee Moon” de Television (les millors guitarres que he sentit en un disc?), “Parachutes” de Coldplay (quan no sabien què era l’èpica), “Achtung baby” d’U2 (que un grup passi de messies del rock a bufó post-modern té el seu mèrit), “Wish” de The Cure (per no posar “Disintegration”), “Highway 61 Revisited” de Bob Dylan (el meu disc predilecte d’en Dylan o, per ser més exactes, d’un dels diversos Dylans que existeixen), “Houses of the holy” de Led Zeppelin (sempre defensaré que passar una etapa Led Zeppelin és molt bo per tota educació musical, encara que sigui popera; aquest no és el seu millor disc però sí amb el que vaig començar a escoltar-los i en vaig tenir prou per enganzar-m’hi), “69 love songs” de Magnetic Fields (una barbaritat genial), “El salmón” d’Andrés Calamaro (una barbaritat genial), “Off the wall” de Michael Jackson (sí, em va impactar més que el “Thriller”), “Mezzanine” de Massive Attack (el millor que han fet), “Deseter’s songs” de Mercury Rev (l’únic moment on han pogut barrejar màgia i psicodèlia en la seva ja llarga discografia), “Parklife” de Blur (defineix una època molt concreta), “OK Computer” de Radiohead (en defineix una altra), “Hatfull of hollow” o “The world won’t listen” de The Smiths (ho sento, no puc triar; és curiós que els dos no siguin àlbums normals sinó recopilacions de cares A i B), “Beggar’s banquet” o “Sticky fingers” dels Rolling Stones (tampoc puc triar; a mi l’”Exile on main street” m’agrada molt però, diguin el que diguin, no és el millor disc dels Stones i mai podria ser un bon disc per començar a escoltar-los)… Per no avorrir encara més al personal, diré que amb el Tom Waits dubto entre tres àlbums, amb els Beatles igual, amb la PJ Harvey entre dos, amb els Beach Boys entre dos i amb la Patti Smith entre dos més.

Com a veu autoritzada en la matèria, com veus l’escena rock terrassenca?
Mai m’havien dit això de « veu autoritzada ». De l’escena local cal dir que és molt heterogènia però que, com en tot, cal separar el gra de la palla. A nivell quantitatiu crec que Terrassa pot presumir i, pel que fa a la qualitat, hem de matisar. Els meus predilectes són D’Callaos (els reis merescuts de l’escena rumba-fusió, encara que ells són molt més purs i flamencs que altres propostes més festives i desacomplexades com Trikitown o els meus estimats Yerba Mate; potser Maraña els puguin fer ombra en un futur), Ulysses (dissolts Getreal i Mênage i amb Christiane F parats, han quedat com únics cracks de l’emocore, tot i que ells són més slowcore), Bartok (rock progressiu i virtuós però en absolut tancat en els clitxés del gènere), Marinetta (de tots els projectes d’ella, el que m’ha deixat amb ganes de sentir més), Nunnery (que s’ho curren molt a nivell instrumental) i Rodeo Rose (rock en la línia de M-Clan i Sol Lagarto). La resta, que conegui, és punk efímer i heavy tòpic. Segueixo esperant una proposta de pop-rock local amb cara i ulls, nosaltres encara estem treballant-hi però falta molt perquè tinguem un directe sòlid i un repertori a l’alçada de les nostres ambicions.

Quina és la guitarra dels teus somnis?
No sóc gens mitòman amb les guitarres: no tinc cap de fetitxe per la qual mataria. M’agraden moltes: la Strato, les Yamaha, les Rickenbaker i les Danelectro en general, algunes Ibanez i fins i tot les Les Paul o les PRS. Això pel que fa a les elèctriques. De les acústiques em quedo amb les Guild, les Adamas, les Martin, les Gibson i segons quines Takamine. M’encantaria tenir un Moog o un Mini-Moog, segurament molt més que qualsevol de les guitarres que acabo d’esmentar. Els sintes analògics m’encanten tots, diria. Però el que seria l’hòstia seria tenir un Steinway de cua o un cello o una arpa. O un trombó de vares, que m’encanten. I darbukas, didgeridoos, djembés, i algun baix MusicMan de cinc cordes. I un Theremin. Posats a demanar…

Fes-nos alguna reflexió final. Sobre el que vulguis.
M’he estès massa, oi? Sóc un pedant? No em preguntes de política? Ets conscient que ets tu qui ha de tirar del carro si volem fer el concert del “Corrupció” algun dia? Una reflexió final, dius? “Acabar-se”. Bromes d’humor blanc a banda, no voldria que se’m passés una cosa a propòsit d’un dels discos que abans mencionava, “Off the wall”. Alguna vegada t’he escoltat la frase “aquesta idea guardem-la per una altra cançó”; doncs bé, estic segur que ni en Jacko ni en Quincy Jones van pronunciar-la durant la gravació d’aquest disc o el “Thriller”: les cançons són brillants, entre d’altres coses, perquè tenen una acumulació brutal de desenes de melodies, canvis d’acords i arranjaments no necessàriament pop. Quan les idees són bones, mai sobren a la cançó, tot i que és veritat que una molt bona idea per una cançó pot ser despullar-la a nivell d’arranjaments. La qual cosa em fa pensar en una frase que va dir el baixista de Suede quan presentaven el seu darrer àlbum oficial d’estudi abans de la dissolució: “amb aquest disc hem après que, en el llistat definitiu de cançons, no hi ha d’haver necessàriament les millors sinó les que formen un ordre més coherent”. Em sembla una de les frases més lamentables que he sentit mai: el reconeixement explícit que l’àlbum és una merda. No sé si això també val pel futbol, però jo crec que a un disc hi ha d’anar el bo i millor i res més. Si la idea o cançó és bona, encaixa a tot arreu.

dijous, d’agost 03, 2006

Diverses coses: 1) L'última actuació del curs va ser, el passat 29 de juliol, un (inevitable, és Any Mozart) Rèquiem de Mozart en un jardí privat de Premià de Dalt. Excel·lent concert, amb els Estudi XX de la Rosa Ribera en forma (i amb mi a la corda de baixos com a reforç)... només que vaig haver de forçar tant la veu per a estar a l'alçada que l'endemà tenia una veu que ni el Brian Wilson de 1977. N'hi haurà més al setembre, amb els Estudi XX i amb la estimada Massa Coral de Terrassa. 2) Avui he gravat una última cançó per al "disc desastre" del qual ara mateix en parlo aquí per primer cop. Tant simple com que el "Corrupció", el disc de la meva vida, no l'ha volgut cap discogràfica, contra el criteri de tota la resta dels que l'han escoltat (i en aquest cas, gaudit). I com que estic en precari, he començat (i tinc molt avançat, amb sis de les setze cançons-a-triar ja mesclades i amb veu, i dues més instrumentals. La resta, totes amb la pista instrumental completa) un disc molt comercialot titulat "Busco feina" perquè està pensat explícitament per a això. Està quinze mil anys llum per darrera del "Corrupció", però no em queda altre remei. Per a la colla d'amics: "Automatic Day" serà la primera cançó del disc i el "single", i està entre les completades. Només falta escriure lletres, però no estic molt inspirat. 3) Propera entrada en aquest blog: l'entrevista en dues parts al Jordi Ibañez!