Ara m’adono que el proper 1 de gener de 2025 l’obra de Charles Ives passa a domini públic als Estats Units (aquí a Catalunya diria que haurem d’esperar a l’1 de gener de 2035; hauré d’esperar a 2035 a fer un àlbum basat en la seva música... i és el millor compositor de tots els temps).
*****
Veig a molts homes americans parlant de «vida minimalista»: tenir el necessari, just, i necessitar molt pocs diners per a viure. Abandonar el consumisme. Com que això va connectadíssim amb tot el tema de ni tan sols buscar parella, està clar que tot un país ha estat muntat en base a estimular tots els capricis femenins i que pagués ell, amb el que totes les llars havien d’ingressar autèntiques fortunes i ni així arribaven. Afegiu-li les abusives lleis de divorci, i tindreu el per què a un home sol i frugal la vida li surt tan barata: casar-se és un pas en fals als Estats Units, i tenir fills encara més. En el fons, aquí es donen les condicions per a un «moviment minimalista» així. No vol dir que jo sigui «minimalista»: no deixo de necessitar tot de coses. Però sí que, si trobo on viure sol, puc ser molt feliç vivint sol i sense una gran necessitat de gastar molt. No als viatges, no a la descendència, no als restaurants cars, no als capricis de decoració, no als judicis, no als divorcis... És possible que aquest 2024 treballi molt per a evitar que altres homes, i dones, del col·lectiu es trobin en una situació de soledat forçada com la que he viscut tants anys. Però serà per solidaritat, i perquè he pencat tant de temps que ja prefereixo que tot plegat li sigui d’utilitat a algú. Però jo ja passo. Per a que em prenguin el poc que tinc, no cal. I reconec que tinc unes certes ganes d’engegar la societat a dida. El dia que les parelles es formin pels motius correctes, les parelles s’arribin a formar sense que sembli que un és un delinqüent, tenir fills no comporti la ruïna de ningú i l’habitatge sigui assequible o fins i tot gratuït, ja parlarem d’un munt de temes. Però tal com està tot, passo. «Hotel Renaissance». De fet, he après a autoprotegir-me, fins i tot si això vol dir no viure mai una vida normal. Però... és que algú viu ara una vida normal? Com a societat ens hem grillat col·lectivament. En tot cas, estiguem tothom en guàrdia.
Terrassa, ara mateix, és igual a violència, caos i, sobretot, habitatge inassequible: tot per la pasta. Començo a preguntar-me què hi faig aquí. El meu vot el 2019 va ser una pífia majúscula per part meva. Això és un malson. Reconec que només penso en alguna forma d’exili interior, i viure tranquil. Ja he tingut una vida massa complicada i infernal.
*****
Dissabte 20 (i matinada de diumenge 21) en Casu dels Visitants em va convidar a un concert de tribut a Pantera a Ballvalles, a l’avda. Del Vallès. En realitat tocaven diversos grups. Vam veure part de l’actuació d’un grup amb temes propis (Trayax, ens vam perdre els Misery), l’actuació d’un tribut a Mötörhead (Bastards), i el tribut a Pantera (Black Tooth Grin). Aquests darrers van guanyar per punts, però va ser una molt bona nit en general. Vaig tornar il·lusionat, una d’aquelles nits que fan falta. I em van convèncer que si una cosa val la pena de veure en concert encara, això és la música metal.
També, entre bandes, una cançó enregistrada em va cridar l’atenció. En Casu va desenfundar una app que et diu quina cançó està sonant. La vaig poder escoltar bé a casa: «Over Now», d’Alice in Chains. Un d’aquests temes de veritat. Reconec que m’ha impactat. Em toca descobrir aquest grup. De fet, ja he començat a explorar-lo. Potser hauré de retornar al «grunge». De fet, si a mitjan anys 1990 hagués disposat de maquinària, potser el meu primer àlbum, previ al «Corru», hauria estat «grunge» i de guitarres. Sobre 1995-96, estava molt en aquest mode, des de Nirvana i Sonic Youth fins a Jimi Hendrix. Hi ha una part de la meva trajectòria que no es va poder materialitzar. Hi hauria de comptar per a 2025.
M’he proposat no tocar mai més en directe, però una cosa amb guitarra i veu «de versions» que alguna vegada m’he imaginat fent (tot i que en directe seria un desastre, toco com toco) seria un concert de cançons americanes tristes, una mena de reflexió sobre un país que estimo però que se n’està anant a terra. No tindria cap «set list» definitiu, però penso en temes com «Factory Girl» de Whiskeytown, «Out of the Picture» de Son Volt, «Sam Stone» de John Prine, «Don’t Play Cards with Satan» de Daniel Johnston, «Atomic Power» dels Louvin Brothers, «The Lonesome Death of Hatrtie Carroll» de Bob Dylan, «Wish It Was True» de White Buffalo, «Sail Away» de Randy Newman, «Six O’Clock News» de Kathleen Edwards, «Lithium» de Nirvana, «Bored in the USA» de Father John Misty, o l’himne «Nearer, My God, to Thee».
*****
Vull mencionar, com a tema a reivindicar, «Suicide Note Pt. 1» de Pantera: retorçat i inquietant, tan de bo tots els temes acústics fossin així. (La «Pt. 2» és un tema convencional metal, posat segurament per a mantenir la duresa de Pantera, però la «Pt. 1» funciona per si mateixa i no necessita una «Pt. 2», que segurament s’hagués hagut de titular d’una altra manera i anar una mica més separada, doncs trenca una mica l’encant de la «Pt. 1» i no es perceben com un tot integrat, de fet es foten d’hòsties: tot el «The Great Southern Trendkill» és un contradictori embalatge de grans temes que expandeixen l’univers Pantera més temes que no acaben d’anar enlloc, i segurament l’ambient al grup hi va tenir a veure, doncs tots els rotllos personals de Phil Anselmo van dur a que ell enregistrés les seves veus completament apart de la resta del grup, que havia enregistrat les bases pel seu compte).
*****
L'afonia és antidemocràtica, perquè no pots fer sentir la teva veu.
*****
«A mi, com he dit algun cop, em preocupa que les proverbials barcelonitis i famositis de l’ANC es tradueixin en una llista cívica de més-del-mateix i que no serveixi per a res. D’altra banda, percebo tant a tot el sistema mateix com un enemic que ja ni penso en quin seria el millor vot, perquè no hi és. De manera que ja penso molt més en termes de vot gamberro, de votar a qui pugui fer més mal a la primera opció, a intentar que no hi hagi cap majoria, que les legislatures de qualsevol cambra funcionin a cop de moció de censura permanent, que totes les sessions polítiques acabin amb cadires volant. La política com a Mortadel·lo i Filemó: donat que son uns inútils, almenys que ens entretinguin i ens facin riure. Per demés, no els necessitem i millor que els tinguem entretinguts barallant-se entre ells enmig d’un permanent estat de nervis que els ho faci tot molt desagradable. I si no prenen decisions, vol dir que no prenen decisions contra la ciutadania, el que és exactament el mateix. Ens volen mal? Vengem-nos amb el nostre vot. Jo mateix he assumit que jo com a persona amb uns ideals i una voluntat de solidaritat amb els meus semblants aniré per una banda, i els meu vot anirà per una altra de variable i completament diferent. Perquè ja no m’importa res. I evidentment que vull uns Països Catalans independents, però amb una Norma Número 1: que cap polític que hagi exercit amb el Règim del 78 no pugui exercir mai més com a polític al nou país. Se’n diu higiene democràtica: no vull viure mai en una Espanya II. Per demés, la meva desafecció de la política és total, i penso fer servir la paraula “polític” com un insult gravíssim a partir d’ara. No vull saber res amb la mala gent. Si la societat és un caos, és per culpa seva.»
En la mateixa línia, un mètode que podria funcionar (si s’empra massivament) seria no votar a cap partit que ja hi sigui, a cap elecció. Que cap partit entri per a més d’una legislatura. Falta veure com assegurar que cap d’ells no pugui reunir majoria ni amb pactes post-electorals. Fragmentació a qualsevol preu. Aturar les institucions és el primer pas necessari per a començar la necessària reconstrucció de la societat, des de la societat. No podem seguir així. I us ho diu algú amb fermes conviccions democràtiques i amb ganes que tothom visqui en una societat plural, pacífica i plena de respecte de tothom envers tothom. Però per a això hem d’actuar contra els dolents, des de les nostres limitades possibilitats. I començar a organitzar-nos per a resoldre els nostres problemes comuns, malgrat la presència dels dolents. Soc un pessimista davant l’espècie humana, però el meu pessimisme no m’impedeix observar que som capaços de funcionar molt millor com a espècie, i que ho hem fet. I ho hem de poder tornar a fer.
Somnio en un món que es pugui permetre tornar a ser optimista.
*****
2024 serà per a mi un any de grans decisions i de grans desafiaments. «A make or break year», com dirien als EUA. Per això, ja anuncio que «Yr Widdfa» serà el meu únic àlbum aquest 2024. Reduir-me fronts, i centrar-me en l’essencial. De fet, aquest 2024 també vull ordenar moltes coses a la meva vida, i tancar tots els temes possibles. Començar 2025 amb una vida tan simple com em sigui possible.
*****
Durant el concert de Metal mencionat abans, vaig escriure a algú sobre Mötörhead. Ho vaig rellegir i deia «Moyothead». Amb els teclats tàctils ha sorgit un seriós problema de comunicació...
