Adéu, Sinéad O’Connor. Ha tingut una vida duríssima i ha sabut lluitar. Se’n va una dona valenta com poques. No soc expert en la seva obra musical, però com a dona posa moltes estrelles actuals al seu lloc. Se la trobarà a faltar.
Everybody will remember U.
*****
Admeto no trobar cap concurs on presentar un conte de pàgina i mitja que no va obtenir res a cert premi a Terrassa i que gent entesa m’ha dit que té possibilitats. El problema és que tothom demana grans extensions, sigui d’un conte llarg, sigui d’un llibre de contes de llargària comercial. Hauré d’esperar, tinc molta feina.
*****
Les carpetes de demos que tinc son: 1) «The Friday Feeling», 17 demos tan sols apuntades que podrien generar un disc no del tot com els dos que tinc acabats, encara que estan verdíssimes; 2) «Steamboat», que inclou el descartat de l’«Around the Fun», un descartat similar del «Nukes, Baby!», les tres cançons per a banda valenciana, tres demos relativament desenvolupades, i set carpetes amb demos embrionàries (en total, una bona desorientació); 3) una carpeta amb prou demos de guitarra per a generar un disc (hauré d’esperar a tenir la mà bé); i 4) «Good Earthquakes», que de moment conté només tres pistes de ritme de vuit minuts cadascuna.
Sí que em començo a plantejar fer una mica de reestructuració de l’estudi de cara al setembre. Veig que no estic fent servir un previ molt maco que tinc. He de muntar una cadena de taules de mescla petites que em permeti més flexibilitat i connectar-hi efectes, sobretot reverbs. I si al setembre o octubre trobés com comprar un compressor VCA barat de segona mà (tipus DBX 266XS, Alesis 3630 o 3632, o ART SCL2; no em pensava que comprar un compressor barat em resultaria tan difícil), completaria l’estudi i em posaria a treballar en, de moment, gravacions «gamberres» tipus Aristòtil-Sud. Tinc ganes de fer alguna cosa destroyer i sortir de la rutina i dels meus vicis.
*****
Tinc dubtes de si Epiphone està descatalogant la Wildkat. També han apujat molt el preu de la Casino, i de les guitarres de semicaixa en general. Fora de la 339 petita, no fabriquen en natural més que la Casino, massa cara. I Gibson només ofereix la 335 en natural a partir de 3500€ i fins a més de 7000. Començo a compartir les queixes que Gibson posa els preus que li dóna la gana.
Fender acaba de treure a Stratocaster Tom DeLonge d’edició limitada feta a Mèxic. Atractiu: a la fi una Fender en Graffity Yellow! Pegues, tota la resta: quasi 1400€ per una guitarra mexicana sense vibrato i amb només una humbucker al pont i un sol control, de volum. Una feina que podia haver fet Squier. Em sembla la Stratocaster pitjor configurada de tota la seva història, i a sobre és una reedició. En fi, Tom DeLonge sabrà.
Tornant a les semicaixa, quan d’aquí a força temps tingui algun diner a la butxaca, a la llista m’esperen una Sire H7 Cherry Sunburst i una J & D SH 40 NT del Music Store (el perquè que Sire no fabriqui l’H7 en natural se m’escapa). El més semblant a una Wildkat i una Casino en natural és la Vintage VSA500 Reissued a Gear4Music. I, com a part opcional fàcil, hi ha la possibilitat d’una Yamaha Pacifica 112v en color vermell o Sonic Blue (s’haurien de canviar les pastilles) i d’un baix fretless Harley Benton o Gear4Music (per a fer l’experiment, i aniria genial per a una entrega d’Aristòtil-Sud).
Squier ha tret una Jazzmaster XII. Està atractiva, però tinc massa feina econòmica a la vista, i segueixo sense un cèntim. Almenys estic posant en marxa el que penso que és la millor decisió que podia prendre, a molts mesos vista. Espero que hi hagi sort.
*****
Des de 2007 soc l’orgullós propietari d’un pedal BOSS MT-2 Metal Zone. Admeto que a Youtube m’ha cridat l’atenció la quantitat de gent que el posa a parir. A la vegada que uns pocs el defensen sobre la base que és un autèntic previ i s’ha d’emprar connectat al retorn de línia de l’ampli. No em faré més expert del que soc, però crec que és un pedal poc entès: està fet específicament per a trash metal, i això vol dir que no és un pedal subtil. Diria que la gent el confon amb un overdrive potent, i quan es troben amb tota la castanya, no saben què fer-ne. Jo, com a mínim, el vaig emprar al «Febrer» de Tired Hippo, i sobre 2008-9 vaig descobrir que tocat amb una Strato se li poden treure tons molt «In the Flesh?». De manera que de potencial sí que en té. Si de cas, hi ha gent que opina que els pedals germans BOSS HM-2 Heavy Metal i BOSS ML-2 Metal Core tallen una mica més bé entre el so d’una banda. Només ho dic per a apuntar-ho, no tinc experiència amb aquests altres dos pedals.
*****
Per què ningú no fabrica violins amb trasts? De vegades vaig a sentir concerts d’estudiants al conservatori i l’afinació a dit els ho fot tot enlaire. Jo mateix no he intentat tocar el violí des de 1990 perquè desafinar tota l’estona em desmotivava (excepció: les notes «pizzicato» al final de «NYC Song» de To Be Continued). I aquí dic una cosa: quan Leo Fender va crear la primera versió del baix Precision, posar-hi trasts en plan guitarra era el pla des de l’inici, i això va dotar els baixistes amb unes possibilitats creatives que el contrabaix no permetia: la diferència entre patir per l’afinació i en canvi simplement tocar música. És estrany, hi ha baixistes que toquen baixos fretless, i jo pot ser que un dia ho provi. Però almenys jo tinc un pla B: tocar-lo desafinat i caòtic en un possible segon disc d’Aristòtil-Sud. Però, tornant al violí, em frustra sobremanera no trobar-ne cap amb trasts fins el trast 12 si més no. Em talla les ales.
*****
En cerca de com havia de sonar un baix Höfner 500/1, vaig mirar vídeos a Youtube: sona com un contrabaix amplificat. Igual és el que haurien de donar les pastilles que Seymour Duncan hi recomana i que algun dia instal·laré al meu Ignition (copiant al meu primer Ignition que em vaig haver de vendre el 2019 quan ja el tenia complet). El cas és que les pastilles que duu l’Ignition son més brillants però amb poc cos, la conseqüència de ser pastilles barates. Comento aquí: els controls son dos volums per a les dues pastilles, botons de connexió per a les pastilles (és perfectament possible tenir el Höfner en silenci desconnectant les dues pastilles) i un control «Rhythm/Lead» que tothom té en «Lead» perquè amb el «Rhythm» es perd volum. No hi ha, de sèrie, control de to, i si un vol tenir control de to, una modificació força habitual és dur les dues pastilles a un dels dos controls de volum i reconvertir l’altre volum en un control de to. Una altra cosa és que Sir Paul McCartney no ha modificat mai el seu segon Höfner (el primer, desaparegut, és el d’Hamburg), i entre nosaltres, no té molt sentit introduir un control de to en un baix no precisament conegut per la seva riquesa harmònica. Al cap i a la fi, el Höfner original era un baix de gamma mitja-baixa que va tenir la sort de tenir un client molt famós i molt bo en tantes àrees. (Höfner encara fabrica una alternativa, el 500/2 Club, interessant per a qui es vulgui diferenciar.)
El que ens deixa amb els clàssics. El Precision és com és des de 1957 (les versions inicials es reprendrien el 1968 com a Fender Telecaster Bass i seguirien evolucionant, com molt bé sé). És un baix que no sona tan gran com això en solitari, però que té fama de ser l’únic baix que es pot enregistrar tal com sona i ja queda megabé en una mescla àudio. Una sola pastilla, però fa feina, i jo soc propietari d’una improvisació barata amb una baix Austin APB-200 i una pastilla Seymour Duncan SPB-1 que se suposa que replica el so d’un Precision de 1958. El Jazz Bass, des de 1960, és més solista, amb dues pastilles més brillants que també van molt bé per a tocar «slap» i muntar un munt de «funk» i «reggae» al damunt. M’agrada més per a tocar-lo a casa, i el meu és un notable Highway One de 2007 que vaig comprar a Casa Farràs el 2015 (també tinc un baix similar, un Austin AJB-300 en acabat fusta amb molt bon so i gran estètica, encara que molt pesat).
No tinc experiència amb els baixos Rickenbacker, però tenen fama de ser molt bons baixos passius amb greus i un so brillant i definit a la vegada, i una vegada en vaig sentir un en directe a la Sala La Clave, al carrer Còrdoba de Terrassa. El Rickenbacker 4001 és el baix de «Revolver» i «Sgt. Pepper» dels Beatles, i això ja ho diu tot. Mentre, no soc de baixos actius (odio tot el que hagi d’anar amb piles), pel que no crec que em compri mai un Music Man Stingray Bass, un clàssic des de 1976. Un altre problema amb els baixos actius és que, per bé que sonin en directe, a l’estudi l’enginyer de gravació et voldrà matar perquè son baixos molt imprevisibles i molt difícils d’enregistrar i mesclar bé.
Els baixos acústics van bé per a assajar a casa, però en directe son un malson. O almenys això em fa pensar el meu Academy barat: el volia emprar per a tocar acústic quan el «Sanctus» amb la Massa Coral el 2019, però em convertia la peça en un concert per a trasteig solista i cor, i a l’assaig següent el meu Telecaster Bass va entrar en acció, salvant-me els mobles. (Per cert, em diuen que Academy ha passat a millor vida. Puc tenir un trasto, però és irrepetible.)
*****
Sempre parlaré bé del BOSS BD-2 Blues Driver i de la seva cremosa distorsió overdrive. En tinc dos, més un Angry Driver que el combina amb el pedal de JHS Angry Charlie, més dur. Que en tingui tants és casualitat. Tenia un Blues Driver, i en vaig comprar un altre per a tocar amb Visitants. Pel que sigui, el vaig tornar a casa... i el vaig perdre! Això em va fer comprar l’Angry Charlie, més complicat de fer anar. I no va ser fins força temps després que aquell Blues Driver, que creia perdut en alguna actuació, va reaparèixer quan estava endreçant l’habitació, vaig posar-me a endreçar una caixa de plàstic amb equip... i allà era! Em vaig endur una alegria. Faig servir poc els pedals en general, soc un home de guitarra i ampli, però no em cal buscar més.
Sobre amplis, el que tinc ara és el Fender Twin Pro Tube i un parell de Boss Katana, més un petit TK Audio petardero que em pot anar molt bé com a DI i per si un dia he d’ensenyar alguna guitarra fora de casa. (No tinc previst de tornar als escenaris excepte amb la Massa Coral, però la relació amb Visitants és molt bona, l’altre dia vam passar junts un parell d’hores al nostre local d’assaig i va estar molt bé.)
*****
He arribat a una conclusió: he de deixar de fer art i passar a fer el burro. Em trauré vicis i seré molt més creatiu si passo a ser un gamberro. Els dos àlbums que he fet i no he editat son correctes, però sobretot el «Nukes, Baby!» va ser molt avorrit de fer i només dues de les cançons surten de l’anonimat («Today Said We Things», molt clara i psicodèlica, i «Lana Bond», més «pop» i amb compàs irregular). D’altra banda, crec que vaig fer bé de reduir el «Side 1 Stereo» a dotze temes, però m’hi falta alguna cosa. És hora de fer un segon àlbum d’Aristòtil-Sud, més amb sintetitzadors però amb el mateix esperit vandàlic del «Desbandada!»
I si d’aquí a un any tinc algun diner, miraré d’anar-me’n a fer «Hotel Renaissance» a algun hotel de la Costa Daurada durant la segona quinzena de juliol. Sempre em queixaré que la gent no sap parar per juliol i que tots hauríem d’aprofitar el juliol sencer per a fer mitges vacances i començar a frenar la vida i l’agenda. No m’agrada que la gent es compliqui la vida pel juliol i me la compliquin a mi. Crec que la única solució és mirar de ser físicament fora de Terrassa i que tothom se les hagi de campar sense mi. Necessito unes vacances.
Això sí, ara, extraoficialment, tinc fets quaranta àlbums, amb l’única pega que als dos darrers he abaixat la guàrdia, fent-los mecànicament només per a completar idees.
*****
He llegit que els principals festivals catalans programen molt poca música en català. No m’estranya: l’escena oficial és llastimosa. Jordi Pujol s’ha sortit amb la seva: com a país fem el ridícul. I això ho denunciaré sempre que en tingui oportunitat. Tan de bo me’n pogués anar al nord d’Europa, on la gent té criteri.
*****
M’apunto que m’he de fer un autodocumental. Una mica com una autoentrevista, però en vídeo i fent alguna cosa més que autoentrevistar-me. Ensenyar l’estudi, filmar-me en un parc, potser filmar breument a alguns amics. No serà immediat, aquest agost tinc feina a fer. La idea seria parlar de mi com a tipus creatiu, per contraposició al documental de l’Òscar Roig sobre mi com a diagnosticat, molt bo d’altra banda. I filmar-me majorment amb només les meves coses és molt adequat per a descriure cap a on vaig. No tinc guió fet.
