FAQ

-Per què «Patinet»?

Pels voltants de 2000 em solia entretenir fent variacions fonètiques de lletres de cançons d’altra gent, en part perquè no entenia molt bé l’anglès parlat, en part per ganes de fer broma. Una cançó que va patir aquest tractament va ser «Wait and See» dels Byrds, i en un vers hi vaig fer aparèixer patinets. I de sobte em va venir la idea que em podia dir «Patinet». De manera que el meu nom artístic és ‘Lluís Paloma, «Patinet»’.

-Des de quan existeixen Els Visitants?

Des de 2010. Cap a 2008 a tot bitxo vivent se li va ficar al cap que jo havia de fer un concert, imprescindiblement amb música meva, o s’ensorrava el món. I no servia de res que en aquella època jo em passés mitja vida fent concerts... de música clàssica. I per a directe no em servia de res el «Corrupció», exemple clàssic de música d’estudi irreproduïble en directe. Per això vaig emprendre tota la saga del «Feina 2.0»: crear-me de cop un repertori de directe. I el juny de 2010 el concert es va esdevenir, al Coma Nou i amb gran part de To Be Continued reunit per a ajudar-me. Havia de ser un «one-off», però entre el públic hi havia en Mario Clares, bateria, que a la sortida em va demanar de formar-me un grup estable. De manera que ell, el Jordi Ibañez i el Ferran Baucells van ser la primera encarnació d’Els Visitants, i la nostra primera actuació va ser en un especial d’»Acústics Cardedeu» filmat per la Ràdio Televisió de Cardedeu el 4 de desembre de 2010: https://www.youtube.com/watch?v=Q2HUz9gAIjE. Pel que fa a mi, el veritable fundador d’Els Visitants és en Mario.

-Quina és la formació actual d’Els Visitants? Hi ha hagut algun Visitant més?

La formació actual d’Els Visitants és: Marc Campins a la veu (des de 2015), Xavi Rodríguez a les percussions i la bateria (des de 2017), Marc Casulleras a la guitarra solista (des de 2012), i jo com a guitarra rítmica, teclista i instruments diversos (des de 2010). Un grup magnífic, realment. Com a exmembres, apart dels ja mencionats Mario, Jordi i Ferran, cal esmentar a l’Albert Bonnin, baixista del grup entre 2012 i 2017, que durant aquest temps es va entregar al grup en cos i ànima, i a qui sempre agraïrem la feina ben feta.

-Per què no he publicat mai cap àlbum en una discogràfica oficial?

Ho vaig intentar de debò amb el meu primer àlbum, el «Corrupció», gravat i regravat obsessivament en un intent força afortunat d’arribar als estàndards dels grans discos d’estudi amb una maquinària i instrumental mínims, i apareixent amb una obra mestra conscientment creada com a tal. El problema va ser que absolutament tots els executius de discogràfiques amb els que vaig parlar no entenien res: «no és comercial», «no agradarà», «no el publiquem». Segons el seu criteri, la gent només podem escoltar musiquetes de festa major, i mirar de fer un producte exportable i que brilli per si mateix ni se’ls passa pel cap. A mi, això em va suposar veure avortada la meva carrera professional abans i tot de començar. Al país, aquesta actitud d’aquestes persones li ha suposat que només escoltin música en català aquelles persones indepes convençudes que escullen la música per l’idioma i no per la seva qualitat, amb el que cap dels no convençuts no l’escoltarà mai. Per contra, aquesta no era l’actitud als anys 1970, i això ha possibilitat que Lluís Llach sigui fins i tot un referent mundial de la cançó no anglesa. En tot cas, que hagi seguit renovant el meu estudi i traient àlbums a internet és un testament a la meva decisió de no rendir-me malgrat els obstacles. I ara, afortunadament, he pogut entrar a El Mamut Traçut. Hi ha vida intel·ligent al nostre dissortat país.

-Faig altres coses, artísticament parlant?

Sí. Apart de totes les mogudes musicals en què estic, en què destaca ser cantaire de la Massa Coral de Terrassa des de 1993, també sóc escriptor (de moment amb un sol llibre acabat, però ja n’estic fent un segon amb calma), fotògraf (amb de moment dos llibres inèdits, «Terrassa i la llum» i "Conspiracions a mitjanit", de 2019) i dibuixant-pintor.

-Políticament, on m’he mogut?

He militat formalment a dos partits, ERC (2001-2007) i Reagrupament (2009-2010), amb una sensació general de desencant. Ara mateix estic implicat amb Tot per Terrassa. I el meu programa polític com a votant és a favor de la independència de Catalunya en forma de República descentralitzada, així com d’implicació en tot el que signifiqui millorar i potenciar la meva ciutat, Terrassa. Apart, vaig participar en l’organització de la consulta de Terrassa Decideix, el 23 de gener de 2011. Socialment, sóc de centreesquerra.

-Sintetitzadors o guitarres?

En estudi faig gran part del treball amb sintetitzadors. Però són uns sintetitzadors que faig servir com a substituts dels grans conjunts de músics d’estudi, i de fet els empro amb l’esperit orquestral del pop-rock dels 1960, centrat en els Beatles experimentals i en el California Sound. De fet, la moderna electrònica de ball i altres estils de la gran indústria discogràfica em semblen terriblement estèrils. I en directe sempre defensaré la música de guitarres, així com debatre sobre marques, models i recanvis.

-Influències?

Philip Glass i Steve Reich (els meus tótems), Terry Riley, La Monte Young, Beatles, Beach Boys, Phil Spector, Pink Floyd, Byrds, R.E.M., ELO, Frank Sinatra, Ella Fitzgerald, Billy Eckstine, John Coltrane, Wilco, Radiohead, Son Volt, Sonic Youth, Jefferson Airplane, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Charles Ives, Gabriel Fauré, Maurici Ribera, Ferran Baucells, Jordi Ibañez, Dino Ratso, George Shearing, Joe Meek, ABBA, Frank Zappa, Sex Pistols, Velvet Underground, Love, Patsy Cline, Bill Monroe, Eric Clapton, Shadows, Drifters, Brenda Lee, Camarón, Rosalía, Archibald Joyce, himnes protestants, Maurice Duruflé, Stevie Ray Vaughan, Johannes Brahms...

-No influències?

Les ràdiofórmules, les televisions, i qualsevol cosa que respiri a despatxos de gran discogràfica. Tampoc no m’agraden ni el «rock català» ni les músiques de festa major que les grans discogràfiques de país s’entesten que ens han d’agradar a tots. No vol dir que n’hagi de fer una qüestió personal, almenys amb els músics mateixos, i és cert que músics com Txarango o Cesk Freixas destaquen per una inmillorable consciència social que els fa pujar força la puntuació. Però reconec que quan tot just estava començant i vaig voler mirar cap a la música del meu país, em vaig trobar amb el boom d’una cosa tan desnortada i inescoltable que vaig tancar la porta i vaig mirar directament cap a la Gran Bretanya i els Estats Units. Passaria almenys una dècada abans no redescobrís la música en català. I el model dels 1970. Dels de 1985 cap aquí només m’han atret els Pets dels bons discos de maduresa i els (superlatius) Antònia Font (i pot ser que Adrià Puntí sigui una bona pista a seguir, també). Per desgràcia, de gran part dels supervivents del boom de 1989-90 només en puc destacar el seu ego. No és un bon balanç.

-Per què la meva aposta per l’estudi?

Senzill: l’estudi és un instrument en si mateix, i a més un que permet depassar les innombrables limitacions del directe. Pensar un so, treballar-lo i aconseguir-lo. I deixar-lo fixat per a que milers de persones el puguin escoltar les vegades que vulguin. La pega del directe és: carreteja un munt d’instruments i amplis per a tocar tot un repertori de manera massa imperfecta davant d’un públic sovint massa reduït, i ocupant força hores de la teva vida. No vol dir que el directe no tingui les seves pròpies possibilitats, entre elles certa calidesa i l’intercanvi amb el públic, però reconec que en l’únic que de veritat guanya és en l’oportunitat de finançar el funcionament d’un grup (per internet, molt poca gent afluixa). I, en el cas de Visitants, certament valoro molt als meus companys de grup i la nostra interacció com a músics i com a persones, molt bonica. Però sempre voldré compondre i deixar obra gravada.