Setmaneta Blues

 

«Cal deixar constància que, més enllà del cercle de discogràfiques i editorials poderoses, existim propostes solvents que podem ajudar a revertir el retrocés de la llengua i la cultura catalanes, amb un compromís amb el país. Simplement, ningú a nivell oficial ens vol obrir la porta, i així és com tenim una cultura oficial que sembla expressament calculada per a allunyar-ne qualsevol possible públic, amb el que l’estigma ja està fermament assentat, i molts trobem els nostres referents on n’hi ha: al món anglosaxó. Ja és hora que deixem de ser-ne simples espectadors i passem a competir amb els americans d’igual a igual. La gent la tenim, si els obrim la porta. Endavant, doncs!»

*****

De moment tinc dues bases completes pel «Pentimenti», «Boston» i «Shelby». A partir d’aquí comença la part difícil del projecte.

Mentre, pel «Rudito» tinc tres bases completes. Una d’elles és una balada totalment 1960. Em té content, i un bon rumb per a l’àlbum és fer coses així i «Rhythm and Blues with Strings», deixant només en dos els «murs de so», el just per a donar videta a l’àlbum.

Queda una nova tercera carpeta, «Superdisaster», amb coses que poden sortir molt bé però que són tot un altre rumb. Una d’elles l’he començada a gravar, només per a recordar que ja la tinc publicada i tot en un altre àlbum. Tinc una memòria de mosquit.

*****

Sempre diré que si porto 21 anys buscant pis infructuosament és per culpa de bancs, immobiliàries i els polítics de Madrid, sempre amatents a embutxacar-se diners de manera gens lícita. Dit això, ara tinc clar que he de marxar de Terrassa tan aviat com pugui, en un parell d'anys si puc.

Tenir ni que sigui un terreny pelat voldria dir que tindria un lloc segur on fer experiments amb el meu habitatge. Llavors tindria un any i mig per a pensar què posar-hi. Una possibilitat és una casa de fusta. Una altra, containers.

*****

Tinder (i apps similars) no deixa de ser la selva. Admeto que hi ha una circumstància en la que, malgrat tot, potser provaria aquesta app: si, d'aquí a uns anys, marxo lluny de Terrassa pel tema immobiliari. Perquè Terrassa és molt tòxica en aquest aspecte. No vull lligar-m'hi mentre no sàpiga que m'hi quedaré per un d'aquells miracles. I a Terrassa només se m'ha rebutjat.

Igualment, cada vegada que veig a una dona bonica entro en estats depressius.

*****

Faré un últim retoc a la llista: substituir dos aparells SSL per un compressor Warm Audio Bus Comp, molt més assequible (entre cometes). També he estat mirant Squiers Stratocaster HSS, però m’adono que a la llista ja hi ha una Yamaha Pacifica amb aquesta configuració. En certa manera, l’últim que vull cobrir (quan hi hagi diners) és una guitarra en kit tipus Strato HSS, amb l’únic propòsit de fer-la pintar de groc, hi posaria pastilles SD SSL-1 i una SD humbucker Alnico-5.

Tornaré a apuntar també una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB. Fora SSL Big SiX per massa inassequible. Això i el Bus-Comp serà suficient.

De fet, a aquest canvi hi ha contribuït una baixada de moral: al cap de poques hores d’enviar-vos l’anterior versió de la llista, SSL va llançar The Bus +, un rack molt més bo i potent que el Fusion, i també més car. Clar, per a anotar el «segon», més valia anotar un clònic bo i molt més econòmic, no? Per tant, SSL a la porra. Millor.

*****

El pitjor àlbum dels Beatles no és ni Yellow Submarine ni Let It Be ni Beatles for Sale. És la seva audició per a Decca l’1 de gener de 1962. Amb un set list preparat per Brian Epstein amb els peus, només tres originals no gaire bons, la decisió del personal de Decca de fer-los tocar amb l’equip de la casa i no amb els amplis d’escena del grup, la no molt bona acústica de l’estudi i els nervis del grup en haver de tocar quinze cançons en poc més d’una hora i amb la pressió d’intentar fitxar per Decca (que aquell mateix dia va provar també a The Tremeloes i els va escollir per un tema pràctic, doncs eren de prop de Londres), la cinta resultant va causar que Decca digués que no. Un error monumental en retrospectiva, però completament comprensible quan un sent aquesta cinta en discos pirates: el grup sona com qualsevol altre, i el resultat és sosso i tirant a avorrit. Potser res els va sortir tan malament com la ridícula versió de «Bésame mucho», però si Decca hagués publicat aquestes cançons en LP, la carrera dels Beatles podia haver-se acabat aquí sumàriament. Sort que van acabar a Parlophone i gravant a Abbey Road estudi 2 amb George Martin de productor, amb resultats, com sabem, mítics. (No és que Decca tingués mals enginyers en absolut: el «Decca Tree» és una aportació monumental a la tècnica de gravació d’orquestres, per exemple, i he escoltat exemples de la seva experimentació per a aconseguir gravacions estèreo que sonessin envolvents i naturals. Simplement, qui havia de prendre les decisions no va tenir el dia, i els Beatles tampoc. He llegit que probablement Brian Epstein va pagar per a gravar una cinta completa i no només les usuals quatre o cinc cançons d’una prova, i també he llegit que va proposar als comptables de Decca de comprar tres mil còpies de qualsevol single dels Beatles que publiquessin, una oferta que els comptables van refusar però que si hagués arribat a oïdes de Mick Rowe podia haver forçat la publicació de singles dels Beatles a Decca i, amb això, haver reescrit la Història del Pop.)

Evidentment no compto aquí les gravacions amb Tony Sheridan o el directe al Star Club, però són gravacions que no van donar lloc a àlbums, i almenys «My Bonnie»/«When the Saints Go Marchin’ In» pot ser considerat un dels singles més crucials de la Història del Pop malgrat els resultats pedestres, doncs va ser un client de NEMS a Liverpool demanant aquest single qui va parlar per primer cop dels Beatles a Brian Epstein. Mai no es parlarà prou de les casualitats.

*****

About my music: I’m a «technical» composer, not a performer. I work with sound as a physical phenomenon, devoid of any meaning, and with information levels. My goal is simply to construct a sound. So I program all my music prior to record it in my recording studio, a purely mechanical process where I limit myself to think and take decisions (sounds to be recorded, effects, mixing, etc.), so nothing interferes with the idea behind the music, a bit like the way minimalist sculptors like Donald Judd or Sol LeWitt limited themselves to planning their works to have them realized by industrial workers so there weren’t any imperfections which could distract the viewer from the idea behind the sculpture. Of course, this doesn’t mean that my music is less than conventional and melodic: there’s a precedent for everything I do. But it’s the combination of all the studio techniques and sound concepts I work with that makes my music count: I know how to sound dense and focused. In fact, I consider the knowledge of a recording engineer an essential part of what it is today being a composer. And not many people have understood this essential fact.

Sobre la meva música: sóc un compositor «tècnic», no un intèrpret. Treballo el so com a fenomen físic, desproveït de qualsevol significat, i amb nivells d'informació. El meu objectiu és simplement construir un so. Així que programo tota la meva música abans de gravar-la al meu estudi d'enregistrament, un procés purament mecànic on em limito a pensar i prendre decisions (sons per gravar, efectes, mescles, etc.), així que res interfereix amb la idea que hi ha darrere del música, una mica a la manera en què escultors minimalistes com Donald Judd o Sol LeWitt es limitaven a planificar les seves obres perquè les realitzessin treballadors industrials, de manera que no hi hagués cap imperfecció que pogués distreure l'espectador de la idea darrere de l'escultura. Per descomptat, això no vol dir que la meva música sigui menys convencional i melòdica: hi ha un precedent per a tot el que faig. Però és la combinació de totes les tècniques d'estudi i conceptes de so amb què treballo el que fa que la meva música tingui vàlua: sé sonar dens i enfocat. De fet, considero que els coneixements d'un enginyer de gravació son una part essencial del que és avui ser compositor. I no molta gent ha entès aquest fet essencial.

*****

Avui Wilco han anunciat un nou àlbum per pel 27 de maig. 21 cançons... country. He escoltat el primer single, i com a country és decent. El problema és un altre: Wilco i Jeff Tweedy porten des de 2016 amb àlbums, millors o pitjors, on el que sona és Jeff Tweedy i la seva guitarra més el que els seus col·laboradors hi posin al voltant. Molts trobem a faltar la «evolució boja del so YHF» que el bo d’en Tweedy no va voler fer el 2003-4 (per sort, vam obtenir «A Ghost Is Born» que és un disc rodó). Clar, si no aporta cap sorpresa inesperada apart de l’estil, un disc country de Wilco serà com un disc de reggaeton de Steve Reich. De fet, aquest cop el baixaré d’on pugui i l’escoltaré, però si no passa de l’anècdota doncs igual no me’l compro, fins i tot encara que m’agradi el (bon) country. Aquest dia havia d’arribar. Que es diverteixin el que vulguin, però crec que a Wilco se li pot exigir molt més: un autèntic disc de Wilco els innovadors. I per a (bon) alt country ja tenim a Son Volt.

De fet, no és la primera vegada que Wilco decep. «Wilco (The Album)» tenia tres bons temes però en general era Wilco fent una segona part de «Sky Blue Sky» molt menys enfocada (i avorrida en alguns moments). «The Whole Love» era un tema molt bo a l’inici, però després dos singles decentets i res més de destacable, amb Jeff Tweedy tocant un munt de pals amb l’esperança que alguna cosa quallés. I «Schmilco» era un disc amb, segons sembla, bones lletres, però que sonava sosso, inacabat i gravat amb presses: els sobrants del molt més interessant «Star Wars» (l’últim disc on, fins a la data, Wilco van intentar innovar: a «Ode to Joy» hi ha molts cops amagats, però sempre sota la veu i la guitarra acústica d’en Jeff Tweedy, que cada vegada més sembla haver posat el pilot automàtic com a compositor, d’aquí que tingui un gest absolutament de «dad rock» com és tenir nostàlgia d’Uncle Tupelo i sortir-nos amb un disc de country d’una banda que, precisament, se suposava que anava a seguir expandint els límits del rock amb cada nou disc).

El cap a tota velocitat

 

Establerta certa llista, la dono per tancada i m’hi adhereixo. De manera que fonamentalment ho tinc tot delineat amb la fundació. Només queda anar mirant la web en cerca de terrenys o pisos molt barats, quasi obligatòriament lluny de Terrassa: a l’àrea metropolitana els preus són pitjors fins i tot que quan la bombolla immobiliària de fa quinze anys. En tot cas, estic rastrejant tota la web a la recerca d’allò que faci «clic». És dificilíssim.

*****

No sé si aprofitar la fundació per a fer-me prohibir judicialment pujar a un escenari per la resta de la meva vida. Això em resoldria molts problemes.

*****

He de fer dues coses a l’estudi: buscar un mesclador passiu de quatre estèreos que he de tenir per l’habitació, i he de desmuntar uns minuts el patch bay del rack per a mirar com tinc connectat el previ Art Pro MPA II, doncs tinc dos petits problemes que puc sol·lucionar amb esforç però sense despesa: 1) necessito poder tenir connectats permanentment els meus principals sintetitzadors, de manera que no hagi de canviar constantment d’ASIO al programa DAW; i 2) necessito poder passar els seus senyals pel previ, per a augmentar-ne el guany i així poder atacar compressors i equalitzadors amb un nivell de senyal que no m’obligui a fer servir tota l’estona configuracions extremes (els WA76, per exemple, no els estic fent servir perquè amb tan poc senyal no els estic dient res). Suposo que és un tema de saltar de -10dBv a +4dBu. En tot cas, és un rotllo estar sense taula: la taula Behringer no l’he llençada però està més morta que viva, sobretot per la pols de gasoil del carrer tan bonic on visc. I la taula que voldria, la SSL Big SiX, és molt cara per a la meva depauperada butxaca, sobretot perquè encara no he pogut resoldre el tema casa, el Gran Tema.

Apart, he de mirar si el mòdul Korg funciona, i si funciona he de mirar com enviar-li MIDI, així com tractar de salvar-ne la programació via SysEx.

I si em deixo una cosa per a comprar-la jo, seria un sinte senzill Medeli A100SW, estètic i barat, per a no fer servir sempre els mateixos sons. No m’havia d’haver venut el Yamaha PSR-E413, però la baixada de pensió em va forçar a prendre decisions molt equivocades. La llista misteriosa conté alguns d’aquests «pentimenti».

Pensant en com improvisar un «mesclador» amb elements que tinc.

*****

L’escàndol Pegasus es quedarà en res perquè manen els tres partits i Pere Aragonès és el formatge President de la Genialitat de Catalunya. Quines ganes que hi hagi eleccions, no anar a votar, i a veure si molts impresentables se’n van a casa.

Tot i que almenys a Brusel·les hi ha molta gent emprenyada. No vol dir que això vagi a tenir conseqüències reals, però la processó va per dins...

*****

He començat un projecte menor: un EP de regravacions titulat «Pentimenti». Es tractarà de reunir i regravar algunes cançons que ja han circulat de fa anys però que ara mateix no són al meu «mur» de Spotify, per diverses raons. «Buy Guitars» ja compta amb una excel·lent versió de To Be Continued, però per aquesta raó no forma part de res que tingui publicat pel meu compte ara mateix. Hi ha les quatre cançons meves del «petit complot» que integren un interessantíssim projecte amb una de les meves bandes independents favorites, Tired Hippo... però que per un error meu en pujar-lo a RouteNote apareix atribuït a Tired Hippo i Lluís Paloma, no a Tired Hippo i Lluís Paloma, ‘Patinet’, amb el que pel que fa al meu «mur» és un àlbum que «no apareix». Sí apareix al meu Bandcamp com a «petite revúe» («petit complot», the director’s cut, amb més Ferran Baucells i menys Lluís Paloma -una cançó pretesament romàntica era el meu desastre particular i ja la vaig regravar instrumentalment en un àlbum recent amb millors resultats-). Regravar aquestes quatre cançons és, per tant, un exercici que podria ser fins i tot innecessari, excepte precisament perquè vull que apareguin al meu «mur» de Spotify sense, molt important, tocar l’àlbum d’origen, que ja vaig pujar a Routenote el 2014 i que recomano. Una idea que sí tinc és intentar localitzar la pista vocal del Ferran per a «El poble del somni d’aigua», penso que va fer un treball vocal excel·lent. I si en trobo algun fragment integrable a les altres, chapeau. En tot cas, ja he fet la base de «Shelby», i un motiu per a fer-la era buscar una manera de fer-la atractiva als Visitants, a veure si la fem alguna vegada.

Llavors, queden segur dues cançons «difícils», que en part també necessiten treball de cara a fer-les aptes per a Visitants. Una és «Vull ser lliure»: 1) tenia problemes de lletra; 2) era llarga i lenta; 3) la versió original, tot i que molt enginyosa, tenia una pista vocal distorsionada que no tenia cap presentació des d’un punt de vista de producció. Vaig gravar una pista base més ràpida i curta (una secció menys) el 2019, ja intentant trobar com fer-la amb Visitants, però m’he adonat que no qualla. Per tant, toca fer una tercera base molt ben pensada, amb alguna part nova que trenqui la monotonia.

L’altra cançó «difícil» és «1 de maig». La versió original procedent de les sessions avortades del «Busco Feina» de 2006 són un desastre interessant i potent, però un desastre. Toca regravar-la d’una manera que en mantingui l’interès i que a la vegada la dugui al següent nivell pel que fa a estructura i producció. Serà un repte major.

I sempre hi ha la porta oberta a fer alguna cançó més, però fonamentalment la idea seria fer aquestes. Sense pressa, i cantades quan toqui. Quan ho tingui, ho publicaré sense publicitat, però amb la voluntat de completar del tot allò ja dit.

*****

Mentre, tinc començat un disc típic meu titulat «The Next Ruidito Party», que faré sense pressa perquè de moment no aporta grans novetats i perquè ja tinc prou feina amb el camp editorial. L’única gravació completament acabada que tinc es diu «Helados Sintéticos» (diria que no he fet servir aquest títol) i és un mur de so dels meus molt bonic. Però la resta del que tinc gravat no qualla tant i s’ha de remesclar (o regravar). Hi ha feina, i moltes direccions per provar. I això sí que m’ho guardaré durant temps. Reconec que si acabo anant a viure lluny de Terrassa, el meu objectiu serà no conèixer ningú al nou lloc, passar desapercebut, i així poder mantenir l’agenda buida, no fer cap més concert, i així tenir l’agenda buida, concentrar-me i treballar. Que ja he perdut massa temps.

Tornant al disc, tinc quinze cançons en diversos estats de desenvolupament, des d’una cançó acabada a un parell de simples esbossos al vol. De manera que és anar fent, i veure què funciona.

I també, en algun moment que encara no puc intuir, hi ha el «Shut Down» per acabar. He perdut tants anys...

Acetatestry

 

Encara no sé quan ho podré fer (tema de quartos), però he decidit que, ja que al mercat quasi no queden guitarres grogues, faré repintar la meva Samick Flying V tota de groc, i si de passada puc fer posar bé una pastilla que ara és inclinada... ja tindria una guitarra impactant per a Visitants.

Realment, el tema és que he estat com un mes buscant a internet una guitarra assequible, digna, en color groc. I, si no comptem certa singlecut horrible i molt mal fabricada (diuen els fòrums), quasi no n’hi ha i ja tendeixen a picar una mica, sobretot ara que no tinc un cèntim a la butxaca. Al final vaig mirar entre les guitarres que ja tinc, i la Flying V és la adequada. Sí que em falta saber el cost de repintar-la: es veu que s’hauria de llimar la pintura actual i treure-la, més tot el treball de capes. Si se’m dispara molt, tocarà esperar a comprar una Yamaha Revstar o similar.

(Unes hores després)

Un repintat com toca (amb llimat de pintura original, etc.) és caríssim. No sé com fer-me’l jo. Em sembla que els plans de guitarra groga se me’n van a l’aigua. O això, o buscar com obtenir diners per a una Yamaha Revstar groga.

I, de fet, he refet certa llista. Ja no la tocaré més, però escolleixo esperar. I anar a pel terreny.

*****

He estat mirant preus tant de terrenys com de pisos, tant a Terrassa com a d’altres llocs. Si tot segueix com està ara (pur caos), a la llarga me’n vaig de Terrassa. No sé en què pensen bancs i immobiliàries. En qualsevol cas, la consigna que segueixo és gastar tan poc com pugui, perquè no tinc cap altra alternativa. No tinc 25 anys.

*****

He decidit substituir un dels contes de l’Estratègies. Pura inseguretat.

Una setmana santa molt enervant en general. He hagut de parar i fer vacances. M’emprenya.

*****

És increïble com, havent-me sortit tot de gent de l’escola a les «persones que potser coneixes» de Facebook, absolutament totes elles tenen marit i fills. Ho admeto, en aquell moment de la meva vida tenia massa problemes i no estava interessat en conèixer noies, tampoc no em sortia de dins. Però és increïble com, des que vaig començar a sortir del pou més profund, només m’he trobat un mur insalvable. I diria que ja a l’escola hi havia per a mi un mur insalvable. Vaig haver de deixar-ho córrer quan vaig fer els 45, però no m’explico com en els divuit anys entre els meus 27 i els meus 45 no va sortir ningú buscant-me, o ningú receptiu. No em deixaven ni acabar de declarar-me. Tinc la sensació d’haver-me perdut una cosa fonamental, a la vegada que estic sense recursos per a intentar res. No m’espera ningú. I, cert, ja no espero ningú. Però reconec que m’hagués agradat tenir una vida molt diferent. Una vida que a la realitat ha estat impossible. A la vegada que sóc conscient que la dona que jo buscava com a companya, senzilla i honesta, fa dècades que no existeix. Tot el que queda és gent mentint i tenint males intencions a les apps. De fet, intentar conèixer dones a la realitat quotidiana ha esdevingut impossible. Només sé percebre una guerra entre extrems molt violents, i m’ha agafat enmig.

En realitat, veig molt més factible una cosa tan difícil com el terreny i la casa, que intentar trobar ningú. Clar, posats a cremar energies, prefereixo assegurar-me un lloc on poder caure mort.

I potser no hi pensaria tant si a Facebook no em volguessin agregar constantment perfils falsos d’estafadors, perfils que bloquejo només veure’ls. He de fer molta feina amb Facebook i hi tinc molts contactes importants, sinó tancaria el compte.

*****

Reescoltant el «Tapestry» de Carole King després de molts anys sense escoltar-lo. Li veig més mèrit ara. No el vaig entendre massa quan me’l vaig comprar. Cert que és, en general, molt bàsic instrumentalment, amb només petits tocs aquí i allà. La cançó que més m’agrada és la del títol.

Hummm...

 

El Xavi d’Els Visitants ja no hi és. El trobarem a faltar, ha estat un capítol major de la història del grup. Ens en queden dues cançons molt bones que espero que puguem treure aviat, s’ha perdut un bon compositor.

Ara quedem els dos Marcs i jo, en acústic.

*****

El judici a Can TJUE no ha començat amb el millor peu. A veure si els espanyols encara se’n sortiran. Si és així, ja podré ser obertament euroescèptic. Ja ho sóc una mica, però fins ara semblava que valia la pena esperar perquè els diferents tribunals europeus bufaven al nostre favor. Però si de veritat la UE està tan podrida com per a que no ens puguem refiar ni tan sols del TJUE, jo vull sortir de la UE i que se’n vagin a pastar fang.

Mentre, al Principat molts tenim clar que hem de fer fora als tres partits, o no farem res.

*****

Mentre faig backups, he fet una carpeta per a un possible àlbum, «The Next Ruidito Party». No deixa d’estar molt verd, però és on hi ha les idees vàlides. Amb això, la carpeta «Reservori d’idees» l’estic salvant en un disc dur, però no la faré servir més. En realitat, el que tinc són cinc carpetes d’àlbums, i quatre d’elles no estan gens clares: «Shut Down, Vol. 3», «Jazz», «The Next Ruidito Party», «Good Earthquakes» (pistes de bateria), i un projecte que em motiva més, unes demos per a orgue romàntic que m’agradaria convertir en una peça llarga en diversos moviments per a la Massa Coral. Igualment, toca descansar. El projecte musical més urgent és la carpeta de Sueca. I he de revisar tot de coses que vaig fer per a la Massa Coral però que no quallen del tot. M’agradaria compondre alguna cosa per a la Coral Renaixença, també. Compondre, però no de cara a gravació. Realment he de descansar i refrescar idees. I treballar certes gravacions de guitarra amb vistes a Visitants. Serà una Setmana Santa interessant.

I també he de repassar i traduir a l’anglès l’«Estàtica». És el Gran Pendent en la meva obra. I llavors ja passaria al llibre de teoria musical i a sortir a fer fotos a altres ciutats. I a llegir, que ja toca.

Tinc una cançó nova, feta, pel Next Ruidito. És bona, tot i que no aporta novetats. Es titula «Helados Sintéticos», i és la primera cançó que gravo per a mi, per a mantenir-me en moviment.

*****

He repassat a fons certa llista. Si la fundació l’aprova, ja és qüestió d’esperar...

Sobre sintetitzadors, tinc una certa llista. Però l’he reduïda a tres elements, dos d’ells alternatius: 1) Medeli A100SW (nous sons per molt poc preu); 2) Korg EK-50 (alternatiu al Medeli, una mica més car i potser amb una mica més de qualitat; 3) Roland JD-08 (mòdul que recrea un sintetitzador de 1991). No afegeixo sintes més cars tant pel preu com perquè de cars ja en tinc dos.

Guitarres, només he deixat fora de la llista una Ibanez AF75-BS. No molt cara (si estalvio durant un any), és pel fet de tenir una guitarra de jazz, res més. Per la resta, guitarres cares, excepte per dues Harley Benton i una Fender Sonoran. I he descobert que la Yamaha Revstar és disponible en groc. Estic somniant...

Em cal una taula de mescles decent, però ho tinc negre per a anar a una SSL BIG SiX. Hauré d’acabar amb una Mackie o una Behringer. Part de la necessitat és que necessito abordar els meus compressors amb un nivell decent de senyal.

Mentre, començo a plantejar-me el pas immobiliari en la seva més mínima expressió. Tot esperant a que dos deutes es resolguin sobre el 5 de maig. Tot plegat serà difícil, però ho he d’intentar en algun moment dels propers mesos. Tenir on caure mort.

*****

No tinc diners per a comprar-me el nou de Rosalía. Fora d’això i d’algun disc independent, noto que m’estic replegant en singles dels Seixanta i una mica de disco. Hauria d’obrir-me més, però no acabo de trobar on.

Estic redescobrint a The Chiffons, amb molt bons singles.

*****

He decidit substituir un conte a l’«Estàtica». Un conte no em queda clar com seria rebut, i prefereixo fer un últim esforç i garantir un llibre ben enfocat. Prou controvertit que serà. També el llançaré primer en català: no em sento segur de com el traduiré a l’anglès. Serà una setmana santa que no me l’acabaré.