Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

Notes al "Corrupció"

NOTES D'ACOMPANYAMENT AL “CORRUPCIÓ“, per Lluís Paloma Sànchez

Sobre aquest projecte

Corrupció Automobilística A Liechtenstein” és un disc en el qual he treballat els darrers deu anys (encara que la gravació efectiva de les seves cançons no va començar fins el novembre de 1998 / gener de 1999). Fonamentalment es tracta de: 1) un disc en el qual la base rítmica està altre cop integrada dins la música, sortint una mica de l'estètica de les caixes de ritmes; 2) un petit experiment meu: mantenir l'eix tonal de l'àlbum estabilitzat en la tonalitat de mi major (amb dues o tres escapades puntuals al seu quart grau, la major) per a investigar altres formes de varietat; i 3) oferir a l'oient una alternativa accessible i espero que interessant a l'autoanomenada “música comercial” (en els seus vessants oficial i “alternatiu”), segurament massa dirigida a l'escolta ràpida (pocs elements molt reiterats) i en nom de la qual se'ns priva massa sovint de l'accés a tot un univers de músiques accessibles i riques en matisos que fa massa anys que espera el seu lloc a la llum.
És un àlbum de música pop, encara que molt influit per tota una sèrie d'investigacions compositives de, entre altres, Brian Wilson (“Pet Sounds” i, sobretot, “Smile”), Philip Glass (“Music In Twelve Parts” i “Another Look At Harmony, Part 4”), Steve Reich (“Four Organs” i “The Desert Music”), John Lennon (“Strawberry Fields Forever”), Byrds (“The Notorious Byrd Brothers”) i Lamonte Young (a nivell teòric). En algun moment algú m'ha dit que aquest disc és irreproduïble en directe, com si fós un error. Jo me n'enorgulleixo: és el futur. A l'estudi de gravació pots pensar un so, treballar-lo i aconseguir-lo. Tant fa que no hi hagi circ com en el directe: tot va de concepte i pensament. El directe és la religió, l'adoració acrítica de déus (i, de passada, un autèntic destrossanervis per al propi músic). El treball d'estudi és la ciència, l'avançar de manera sòlida cap a noves experiències (si hom està decidit a treballar molt dur, diguem-ho clar).
De fet, considero tota la música com a aplicació de conceptes de física del so, analitzable en termes d'informació discreta en abstracte. No constitueix per si sola cap llenguatge, ni conté cap codificació emocional intrínseca. Molts teòrics s'han radicat en teories “emocionals” de la música, sense adonar-se que les reaccions de cada oient a una peça concreta són sempre individuals i intransmissibles. En aquest àlbum, les pistes instrumentals sovint van ser creades uns quants anys abans que les lletres que se'ls varen adjudicar aleatòriament. El tema dels continguts semàntics de les lletres, aquí o en una altra banda, pertany sempre a un camp diferent, el lingüístic. Lletra i música poden, per tant, simplement discórrer a la vegada. Relacionar-les és, per tant, un acte individual i intransferible.
En tot cas, és curiós que amb aquests plantejaments teòrics hagi acabat arribant a uns resultats tan clàssics i convencionals. Però això últim juga al vostre favor: no us serà en absolut difícil “entrar-hi”. Simplement deixeu-vos emportar: el compositor ha fet tot el treball per vosaltres. Bona audició!

Lluís Paloma, “Patinet”, Terrassa, 24 de juny de 2003 i 11 d'octubre de 2004.

Equipament emprat en la gravació

Multipista portàtil Fostex FD-8 (8 pistes a disc dur).
Micròfon de condensador ADK A-51 s Type IV.
Micròfon de condensador Behringer B-1.
Previ Behringer T-1953 (híbrid vàlvula tríode/transistors).
Rack d'efectes Zoom RFX-2000.
Rack d'efectes Alto AVerb.
Reverb Roland DEP-5 (només en les primeres fases de la gravació).
Compressor/Porta Alesis 3630 analògic.
2 altaveus Dalton D-3500.
2 altaveus artesanals símil-Tannoy de 1953, cedits per Alfons Cornella.
Auriculars (últim model emprat, Technics RP-F550).
Amplificador (últim model emprat, Marantz PM-68).
Gravador CD àudio Philips CDR 560.
Lector de CD amb sortida digital òptica (últim model emprat, Marantz CD-67).
PC clònic amb tarja de so Creative Soundblaster Live! Platinum i gravadora de CD.
Mescladora Pro.2 M02.
Midi Thru Box Audio Spectrum MD 80.
Mòdul sintetitzador Korg 05R/W.
Sintetitzadors Casio CTK-601 i CTK-611.
Sintetitzador Yamaha DX-7.
Guitarra elèctrica-midi Casio MG-510 de tres pastilles.
Guitarra elèctrica Encore de tres pastilles (model sense especificar).
Baix elèctric Storm de dues pastilles.
Guitarra acústica de 12 cordes Samick LW-015G-12..
Sitar amb dues carbasses de ressonància.
Flauta de bec Moeck contralt.
Glockenspiel.

Lletra, música i arranjaments fets per Lluís Paloma.
Veus cantades per Lluís Paloma.
Sintetitzadors, guitarres elèctriques i acústiques, baix elèctric, flauta de bec contralt i sitar tocats per Lluís Paloma.
Enregistrat, mesclat i produit per Lluís Paloma als Kanga Sound Studios de Terrassa entre el 23 de novembre de 1998 i l'1 de novembre de 2004.
Disseny de la coberta i el llibret fet per Lluís Paloma.

Dono el meu agraiment a totes aquelles persones que han escoltat versions prèvies d'aquest treball i m'han animat a seguir, tot donant-me indicacions útils per a millorar-lo. També agraeixo a l'Alfons Cornella Grau els dos altaveus especificats a la llista d'equips emprats. I agraeixo a la meva mare el suport físic que m'ha donat durant la llarga gestació d'aquest disc.

¡El jabón a pista!

Un d'uns quants temes en aquest disc fets pel mètode de “fragments reunits”, amb referències a un subtema lletrístic del disc, la possibilitat de fallada de la ment. La policia també m'obsessiona, i amb certa raó. El títol, de totes maneres, amaga una mica d'enginy sobre el món extraterrestre de la “canción española”...

En la fluent fulgència d'un sitar
l'al·lucinació t'espera, Brian Jones.
Somniant romans paralitzat,
surant en una piscina externa.

Joies i un pentinat eteri,
refugi britànic de porpra oriental.

Ara la policia t'ha detingut,
destruït-te en l'engany de salvar-te,
enterrat cada vegada més lluny,
estàtua en una filmació quieta.

Saps com n'estan de propers
policies, feixistes i assassins.

El terror brillava dins teu,
paranoia en realimentació perpètua.
Mort fora de vista i de llum,
ningú no et va voler salvar.
Tants bojos com tu i jo,
tinc por de seguir-te en la fi.

26 i 30 de setembre de 2004

Marcianitos Con Queso A Les Fines Herbes.

Un tema molt personal sorgit arran d'una greu crisi creativa i mental, conté la meva primera lletra digna de tal nom, sorgida també de l'impactant afirmació continguda en una biografia de J.S. Bach que aquest sentia nostàlgia de la mort. He d'admetre, no obstant, haver-me sentit inquiet en descobrir tot el tema del “Viva la muerte!” dels militars africanistes/franquistes. El riff bàsic de guitarra data de mitjans de 1996, poc abans de compondre de manera histèrica “Misticismes Bizantins, 1683”, que va ser presentada en concert aleshores i que ara veig com una peça menor. La pista vocal ha hagut de ser regravada desenes de vegades, en paral·lel al meu aprenentatge de com cantar, en un intent desesperat per aconseguir claredat i intel·ligibilitat.

Tant, tant de temps sentint la vida com l'etern forrellat,
tant de temps somniant alliberar-me en la teva infinitud,
i poder, així, exhultar per la felicitat de no sentir mai més res.

Si hagués pogut no néixer, mai no hauria arrossegat
la basarda d'existir, la derisió constant de la vida,
ni t'hagués hagut de témer més del que mai no hagi pogut témer res.

Quan penso en la dissort perseguint-me fins a la fi dels temps,
una insondable nostàlgia m'envaeix, tènue llum del capvespre.
El teu record se'm clava dolçament a la carn,
i tot en el més pregon del meu ésser es revolta per caure de genolls davant teu.

Tan de bo jo pogués no ser mai més, esvanir-me per sempre,
i així poder esborrar de la memòria el meu pas per aquesta vall de crueltat.
Si poguessis comprendre com et trobo a faltar...!
Per què ha de costar tant dolor venir-te a cercar?

Vull deixar d'existir.

14 de març de 1999, amb algun retoc posterior.

Dos rellotges fan un litre.

Instrumental. Una de dues cançons en La major incloses per a equilibrar el disc, cronològicament és la penúltima cançó composta per al projecte. Escrita al piano, va evolucionar en poc temps a través de diverses gravacions sintetitzades fins a acabar així: celestes i oboès. Dedicada a la memòria d'en Dimebag Darrell.

14 de gener al 20 de juny de 2004.

Granollers, menú infantil

El moment més “Beatle” del disc, el riff bàsic d'aquest tema va ser dibuixat el 1997, cap a la tardor, quan no tenia cap mitjà per a treure'n alguna cosa aprofitable i jo era encara en plena crisi. La pista instrumental va ser finalment gravada a principis de la tardor de 2000 (amb overdubs definitius el gener de 2004), adaptant força bé la sonoritat que jo havia ideat per a aquest tema als recursos de què disposava. Encara que, com dic, el “toc beatle” li quedaria bé també... Dedicada als republicans demòcrates de cor, vius o morts. I també als óssos de Romania!

Una bala a la recàmera
Ell era amb tu a l'habitació
Més intel·ligent, brillant i superior
Aquell accident va ser la teva salvació

Vius d'ocultar amb la teva premsa el teu passat

Vau transicionar només amb qui volíeu
Mentre fèieu fora republicans i no afins
Ens vas collar a tots, traidor,
Però recorda qui et va anomenar

Vau decidir que el temor era la clau del vostre joc
(On és el teu germà?)
Teníeu pensada la jugada mestra

El teu prestigi de demòcrata és mentida
Sabies del cop i el vares recolzar
Tot es va ensorrar entre un tricorni i el que la va armar
Va ser la gent la que et va veure amb esperança

Què es podia esperar d'un exèrcit com el teu?
(Ets un racista institucional).
Un exèrcit d'ocupació.

Ens parles de concòrdia amb falsedat,
Espanya no és més que un mal miratge feixista.
El castellà sí és llengua d'imposició,
també ho saben els antics esclaus americans.

Cal fer guanyar els que van morir per la República.
(Hem de lluitar fins al final)
Necessitem la independència!

21 de setembre a 19 d'octubre de 2004

Màgia de la C.N.T .: cinta de gra/ Wood Night & Day Ripper.

En aquest tema estan continguts dos dels tres temes (el tercer, i primer cronològicament, era “Raining In Pollito”, exclòs finalment de la seqüència) que, en versions primerenques, varen configurar les “maquetes del '94” que van ser l'inici d'aquest projecte. Assenyalo que la pròpia “Màgia de la C.N.T ...” deu el seu títol al “Cant de maig, cant d'alegria” de Cristòfol Taltabull, sobre un poema de Joan Maragall. La lletra va sobre els fets del 6 d'octubre i l'inici de la Guerra Civil, encara que aclareixo que no he pretès fer-hi cap assaig historiogràfic.

República en perill:
a dalt del centre,
la designació Dollfuss/Roure
igneix el temps en pretèrit.
1934, cal un estat català.

Pels plans diferits
reviuen sobtats
passos d'una altra banda.
Som en terra de ningú,
assetjats entre els dos palaus.
La vista se'ns perd
per vermells de nit
i pantans de metall.

A l'altra riba
del fossar, llums
de guàrdia
de ressò buit.
La sang es prepara
per a deturar-se en els crits
d'alarmes blaves,
allà on el vespre
cau a terra,
emmetzinat de ràdio errònia.

Aeroport.
Absurda meteorització
d'homes brunzint
des de la ciutat dels successos.
L'ordre de retirada
ja és en camí.

Mots de reverberació
inquietant, els micròfons
criden al·lucinacions
dins d'un mur
de visions electromagnètiques.
S'enfonsa el destí
en una fosca basarda.

Armes en plaça, matí,
amb soldats preparant les reixes.
Enrera la nit decisòria,
resten morts els set cossos.

Front Popular, amnistía,
la llibertat de febrer del 36.
U.M.E ., la reacció reacciona:
assasins en dragons ràpids.

Miliciana morta,
els ulls de llibertat roja
buits de llum
massa aprop ens toquen.
Desert en ciutats brillant
amb milers d'estels negres.
Amb fusell d'admonició tràgica,
la no intervenció t'ha finit.
Dins la cremor dels carrers vençuts
les ruïnes et reten homenatge.

Tardor 2001 - 24 de juny de 2004.

El patinet és el principi abstracte del pollastre a l'ast

Dic de la lletra: no podia traçar millor el meu retrat, allò que alguns volien que jo fós i, en canvi, allò que finalment he estat, no sense molt esforç. Ni sense una tèrbola sensació d'avaria. La primera part va de com em percebo jo; la segona, d'allò que he aconseguit rebutjar, exemplificat pels nazis. No deixeu de consultar el llibre “Sobre la psicología de la incompetencia militar”, del doctor Norman F. Dixon.

I

El passat m'ancora,
ara res no em reposa.
He deixat enrera
el temps de ser jo.

Veus en divisió,
desaparició i retorn.
Sóc fet de capes
en confrontació simultània.

Inconscient distorsionant
dins d'una ment fragmentària.
Fred en cristall múltiple,
les emocions s'han aturat.

Difuminació en estats inestables,
terrors dominant-me en el son.
El pretèrit és una arma
feta de retorn constant.

Caient en el buit perpetu,
em cal fugir per a no sentir.
L'ombra d'un record,
un vague instant... res.

Intentaren que jo fós
un boig d'ultradreta.
Vaig escapar, però per molt poc,
i ara ja hi ha molt dany fet.

II

No podem oblidar-ho: el gas actua en un moment.
Trens en la neu, gossos plens de sangs.

Cremor d'uniformes armats, experiments pseudo-mèdics,
les xarxes són electrificades, matar és un refugi.

Dinamitant pobles, fredor, pertorbació.
Disparant amb Wagner, els acords es creuen triomfals.

Electrocució en fugir, Himmler vomità en directe.
Oradour, Malmédy, Lidice, cadàvers en honor de la paranoia.

Cervells esdevinguts fortí, obeïnt gustosos a una superstició.
Reversió, demència central, és aterrador el propi interior.

L'anihilació ens crida per racons inquietants.
És el misteri Dora Mittelbau.

12 de setembre a 31 d'octubre de 2004.

¡Hurra, Burra!

Un petit experiment meu: com que m'agraden les gravacions “del revés”, tot aquest instrumental apareix aquí d'aquesta manera (excepte la reverb!). El meu estudi ha tret fum per a aconseguir aquest resultat, i he hagut de pensar-lo molt bé (cosa que, d'altra banda, és la que pot marcar la diferència). El resultat, en tot cas, reflecteix la mena d'intensitat sonora que cerco (i trobo!) també en l'obra d'altres persones. En fi, que aprofiti.

Octubre de 2000 - 5 de gener de 2004.

Orpheum Blum Music Leath Wards

L'altra cançó en La major d'aquest disc. La lletra és la més lleugera del projecte (en certa manera, un “caramelet” després de temes molt més densos), i en ella recupero una idea filosòfica dels Beatles: la realitat és un estat mental, un de molts possibles.

Resplendent en la llunyania
semblares un somni a l'aire.
Suraves damunt del mar,
llegenda apacible i àurea.

M'he deixat endur per la teva neulia de pau,
guiada per l'ombra del blanc dels remers,
poema de les hores i els anys,
de la llum, l'enyorança i el record.

Banyada en les darreries del crepuscle
mostres la teva faç eterna,
plena d'incandescències daurades
com espurnes d'encís en la mitjanit.

La realitat no és res més
que una vaga il·lusió de la ment,
i tu ets en un altre món,
plena de magnificència i beatitud.

Ara sé que hi ha una ciutat
feta d'aures damunt l'aigua,
de palaus sense temps visible
i d'esglesies inconmensurables dins del sol.

L'atzur onejant m'hi contempla en llibertat,
cristal·lina i espectral com l'univers, i sé
que un dia una góndola m'estarà esperant
per a dur-me de retorn al paradís.

20 d'agost de 2000 - 24 de juny de 2004.

Moscas en Moscú

Aquest tema deu la seva existència com a tal a na Maria Dolors Nogués Vidal, “Loli”, que a mitjans de 1999 em va demanar si li podia crear un tema dedicat (i, efectivament, li dedico) en el projecte de disc i passar-li'n una maqueta per a escoltar què estava fent jo. La maqueta va ser un altre “collage”, fet en aquest cas sobre cinta de caset (i li va agradar!). El tema definitiu té completament canviada la intro, però la segona meitat del tema apenes ha canviat. Gràcies per la teva idea, Loli!

Les bales emeten les teves pors
Inundació amb tu a milers
Celebrant quinquennis a Magnitogorsk
Pocs inicials han sobreviscut

Tens una manera
Màgia amb els Herois del Treball

Bèria és un ego en festival
hi ha absents a les fotografies
Krèmlim en antirrevolució permanent
brandant un martell per a Trotsky

Repartint Polònia en agost
Stalingrad et simula bo
Jugant en una illa amb un món a tres
L'activitat és molt física a Grècia

Tens una manera
Sempre agraït a la mòmia de Lenin

Kominform estatuari en una guerra en fred
L'alegria és un 49 atòmic
Els E.U.A. sempre et condueixen
Baix ets més exterior

Els telèfons han punxat en Sòviet
Es persegueixen errors d'escriptura
de soldats en despatxos estruç-pèlag
NKVD, Gran Premi Unitari

Tens una manera
T'emprenyes i bloqueges Berlín

Estepes de cadàvers nevats
Trenta mil·lions de morts
Els fantasmes són els records
Fa fred a Sibèria

Tens una manera
Gulag, gol!

10 de desembre de 2003 - 27 d'agost de 2004.

La Dolça Torradora En La Primavera Del '65...

El meu cim compositiu, la visió que ja mai no podré superar. Des que tots els elements es van unir en un fragment orquestral la tarda del 23 de novembre de 1998, aquesta cançó em va perseguir com una obsessió. La versió definitiva, resolta en forma de variacions sobre cinc temes, va ser acabada el 12 d'agost de 2003, després de gairebé cinc anys de treball. Per a mí, és màgica.
La lletra que li vaig posar tracta sobre les poques sensacions boniques de la meva adolescència, totes relacionades amb l'art. Els seus episodis són: 1) una postal que em va enviar el meu germà des d'Amsterdam, el 1993: uns bombers treient una furgoneta d'un canal, rodejats de curiosos (foto de Paul Huf, 1966); 2) l'estrena, el 26 de maig de 1993, de la meva “¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!”, davant de 700 al·lumnes de l'Escola Pia de Terrassa, absolutament parats davant d'una peça de clusters per a piano a l'altra punta del que és aquest disc (molts encara ho recorden); 3) el pavelló d'en Ludwig Mies van der Rohe a Barcelona, reconstruit el 1986 i que considero el meu edifici favorit (no deixeu de visitar-lo!); i 4) el meu descobriment del minimalisme musical de New York (les quatre ments essent, per ordre de descobriment meu, Philip Glass, Steve Reich, Terry Riley i Lamonte Young, tots ells fonamentals per a qualsevol que vulgui aprendre composició sobre una base correcta).

Reflexos d'un final a l'aigua,
les cadenes inunden l'aire de vermell
glaçat en daurat per la mirada
de divuit silencis en gris.
Amsterdam, 1966,
la visió era enrarida de “flou”.

Trama de tecles violentes,
els llums tallen el negre
de respiracions aturades ahir,
i avui, en la complexitat.
Era el temps de l'hora màgica,
quan el refugi semblava etern.

Blanc en negre sobre verd,
pla sobre piscina vibrant.
Les creus en secció de plata
marbregen l'ombra en net.
Per entre difusions interiors del sol
vaig seure en un silenci amarat d'hipnosi.

Sons en flux brillant,
visions d'iteració en la nit.
Les quatre ments em guiaren vers l'infinit,
naixent a la vida abeurat en el meu destí.

19 d'agost de 2002 / 20 de juliol de 2003