NOTES
D'ACOMPANYAMENT AL “CORRUPCIÓ“, per Lluís Paloma Sànchez
Sobre aquest
projecte
“Corrupció
Automobilística A Liechtenstein” és un disc en el qual he
treballat els darrers deu anys (encara que la gravació efectiva de
les seves cançons no va començar fins el novembre de 1998 / gener
de 1999). Fonamentalment es tracta de: 1) un disc en el qual la base
rítmica està altre cop integrada dins la música, sortint una mica
de l'estètica de les caixes de ritmes; 2) un petit experiment meu:
mantenir l'eix tonal de l'àlbum estabilitzat en la tonalitat de mi
major (amb dues o tres escapades puntuals al seu quart grau, la
major) per a investigar altres formes de varietat; i 3) oferir a
l'oient una alternativa accessible i espero que interessant a
l'autoanomenada “música comercial” (en els seus vessants oficial
i “alternatiu”), segurament massa dirigida a l'escolta ràpida
(pocs elements molt reiterats) i en nom de la qual se'ns priva massa
sovint de l'accés a tot un univers de músiques accessibles i
riques en matisos que fa massa anys que espera el seu lloc a la llum.
És
un àlbum de música pop, encara que molt influit per tota una sèrie
d'investigacions compositives de, entre altres, Brian Wilson (“Pet
Sounds” i, sobretot, “Smile”), Philip Glass (“Music In Twelve
Parts” i “Another Look At Harmony, Part 4”), Steve Reich (“Four
Organs” i “The Desert Music”), John Lennon (“Strawberry
Fields Forever”), Byrds (“The Notorious Byrd Brothers”) i
Lamonte Young (a nivell teòric). En algun moment algú m'ha dit que
aquest disc és irreproduïble en directe, com si fós un error. Jo
me n'enorgulleixo: és el futur. A l'estudi de gravació pots pensar
un so, treballar-lo i
aconseguir-lo.
Tant fa que no hi hagi circ com en el directe: tot va de concepte i
pensament. El directe és la religió, l'adoració acrítica de déus
(i, de passada, un autèntic destrossanervis per al propi músic). El
treball d'estudi és la ciència, l'avançar de manera sòlida cap a
noves experiències (si hom està decidit a treballar molt dur,
diguem-ho clar).
De fet, considero
tota la música com a aplicació de conceptes de física del so,
analitzable en termes d'informació discreta en abstracte. No
constitueix per si sola cap llenguatge, ni conté cap codificació
emocional intrínseca. Molts teòrics s'han radicat en teories
“emocionals” de la música, sense adonar-se que les reaccions de
cada oient a una peça concreta són sempre individuals i
intransmissibles. En aquest àlbum, les pistes instrumentals sovint
van ser creades uns quants anys abans que les lletres que se'ls varen
adjudicar aleatòriament. El tema dels continguts semàntics de les
lletres, aquí o en una altra banda, pertany sempre a un camp
diferent, el lingüístic. Lletra i música poden, per tant,
simplement discórrer a la vegada. Relacionar-les és, per tant, un
acte individual i intransferible.
En tot cas, és
curiós que amb aquests plantejaments teòrics hagi acabat arribant a
uns resultats tan clàssics i convencionals. Però això últim juga
al vostre favor: no us serà en absolut difícil “entrar-hi”.
Simplement deixeu-vos emportar: el compositor ha fet tot el treball
per vosaltres. Bona audició!
Lluís Paloma,
“Patinet”, Terrassa, 24 de juny de 2003 i 11 d'octubre de 2004.
Equipament
emprat en la gravació
Multipista
portàtil Fostex FD-8 (8 pistes a disc dur).
Micròfon
de condensador ADK A-51 s Type IV.
Micròfon
de condensador Behringer B-1.
Previ
Behringer T-1953 (híbrid vàlvula tríode/transistors).
Rack
d'efectes Zoom RFX-2000.
Rack
d'efectes Alto AVerb.
Reverb
Roland DEP-5 (només en les primeres fases de la gravació).
Compressor/Porta
Alesis 3630 analògic.
2
altaveus Dalton D-3500.
2
altaveus artesanals símil-Tannoy de 1953, cedits per Alfons
Cornella.
Auriculars
(últim model emprat, Technics RP-F550).
Amplificador
(últim model emprat, Marantz PM-68).
Gravador
CD àudio Philips CDR 560.
Lector
de CD amb sortida digital òptica (últim model emprat, Marantz
CD-67).
PC
clònic amb tarja de so Creative Soundblaster Live! Platinum i
gravadora de CD.
Mescladora
Pro.2 M02.
Midi
Thru Box Audio Spectrum MD 80.
Mòdul
sintetitzador Korg 05R/W.
Sintetitzadors
Casio CTK-601 i CTK-611.
Sintetitzador
Yamaha DX-7.
Guitarra
elèctrica-midi Casio MG-510 de tres pastilles.
Guitarra
elèctrica Encore de tres pastilles (model sense especificar).
Baix
elèctric Storm de dues pastilles.
Guitarra
acústica de 12 cordes Samick LW-015G-12..
Sitar
amb dues carbasses de ressonància.
Flauta
de bec Moeck contralt.
Glockenspiel.
Lletra,
música i arranjaments fets per Lluís Paloma.
Veus
cantades per Lluís Paloma.
Sintetitzadors,
guitarres elèctriques i acústiques, baix elèctric, flauta de bec
contralt i sitar tocats per Lluís Paloma.
Enregistrat,
mesclat i produit per Lluís Paloma als Kanga Sound Studios de
Terrassa entre el 23 de novembre de 1998 i l'1 de novembre de 2004.
Disseny
de la coberta i el llibret fet per Lluís Paloma.
Dono el meu agraiment a totes
aquelles persones que han escoltat versions prèvies d'aquest treball
i m'han animat a seguir, tot donant-me indicacions útils per a
millorar-lo. També agraeixo a l'Alfons Cornella Grau els dos
altaveus especificats a la llista d'equips emprats. I agraeixo a la
meva mare el suport físic que m'ha donat durant la llarga gestació
d'aquest disc.
¡El jabón a
pista!
Un d'uns quants
temes en aquest disc fets pel mètode de “fragments reunits”, amb
referències a un subtema lletrístic del disc, la possibilitat de
fallada de la ment. La policia també m'obsessiona, i amb certa raó.
El títol, de totes maneres, amaga una mica d'enginy sobre el món
extraterrestre de la “canción española”...
En la fluent
fulgència d'un sitar
l'al·lucinació
t'espera, Brian Jones.
Somniant romans
paralitzat,
surant en una
piscina externa.
Joies i un pentinat
eteri,
refugi britànic de
porpra oriental.
Ara la policia t'ha
detingut,
destruït-te en
l'engany de salvar-te,
enterrat cada vegada
més lluny,
estàtua en una
filmació quieta.
Saps com n'estan de
propers
policies, feixistes
i assassins.
El terror brillava
dins teu,
paranoia en
realimentació perpètua.
Mort fora de vista i
de llum,
ningú no et va
voler salvar.
Tants bojos com tu i
jo,
tinc por de
seguir-te en la fi.
26 i 30 de
setembre de 2004
Marcianitos
Con Queso A Les Fines Herbes.
Un tema molt
personal sorgit arran d'una greu crisi creativa i mental, conté la
meva primera lletra digna de tal nom, sorgida també de l'impactant
afirmació continguda en una biografia de J.S. Bach que aquest sentia
nostàlgia de la mort. He d'admetre, no obstant, haver-me sentit
inquiet en descobrir tot el tema del “Viva la muerte!” dels
militars africanistes/franquistes. El riff bàsic de guitarra data de
mitjans de 1996, poc abans de compondre de manera histèrica
“Misticismes Bizantins, 1683”, que va ser presentada en concert
aleshores i que ara veig com una peça menor. La pista vocal ha hagut
de ser regravada desenes de vegades, en paral·lel al meu
aprenentatge de com cantar, en un intent desesperat per aconseguir
claredat i intel·ligibilitat.
Tant, tant de temps
sentint la vida com l'etern forrellat,
tant de temps
somniant alliberar-me en la teva infinitud,
i poder, així,
exhultar per la felicitat de no sentir mai més res.
Si hagués pogut no
néixer, mai no hauria arrossegat
la basarda
d'existir, la derisió constant de la vida,
ni t'hagués hagut
de témer més del que mai no hagi pogut témer res.
Quan penso en la
dissort perseguint-me fins a la fi dels temps,
una insondable
nostàlgia m'envaeix, tènue llum del capvespre.
El teu record se'm
clava dolçament a la carn,
i tot en el més
pregon del meu ésser es revolta per caure de genolls davant teu.
Tan de bo jo pogués
no ser mai més, esvanir-me per sempre,
i així poder
esborrar de la memòria el meu pas per aquesta vall de crueltat.
Si poguessis
comprendre com et trobo a faltar...!
Per què ha de
costar tant dolor venir-te a cercar?
Vull deixar
d'existir.
14 de març de
1999, amb algun retoc posterior.
Dos rellotges
fan un litre.
Instrumental. Una de
dues cançons en La major incloses per a equilibrar el disc,
cronològicament és la penúltima cançó composta per al projecte.
Escrita al piano, va evolucionar en poc temps a través de diverses
gravacions sintetitzades fins a acabar així: celestes i oboès.
Dedicada a la memòria d'en Dimebag Darrell.
14 de gener al 20
de juny de 2004.
Granollers,
menú infantil
El moment més
“Beatle” del disc, el riff bàsic d'aquest tema va ser dibuixat
el 1997, cap a la tardor, quan no tenia cap mitjà per a treure'n
alguna cosa aprofitable i jo era encara en plena crisi. La pista
instrumental va ser finalment gravada a principis de la tardor de
2000 (amb overdubs definitius el gener de 2004), adaptant força bé
la sonoritat que jo havia ideat per a aquest tema als recursos de què
disposava. Encara que, com dic, el “toc beatle” li quedaria bé
també... Dedicada als republicans demòcrates de cor, vius o morts.
I també als óssos de Romania!
Una bala a la
recàmera
Ell era amb tu a
l'habitació
Més intel·ligent,
brillant i superior
Aquell accident va
ser la teva salvació
Vius d'ocultar amb
la teva premsa el teu passat
Vau transicionar
només amb qui volíeu
Mentre fèieu fora
republicans i no afins
Ens vas collar a
tots, traidor,
Però
recorda qui
et va anomenar
Vau decidir que el
temor era la clau del vostre joc
(On és el teu
germà?)
Teníeu pensada la
jugada mestra
El teu prestigi de
demòcrata és mentida
Sabies del cop i el
vares recolzar
Tot es va ensorrar
entre un tricorni i el que la va armar
Va ser la gent la
que et va veure amb esperança
Què es podia
esperar d'un exèrcit com el teu?
(Ets un racista
institucional).
Un exèrcit
d'ocupació.
Ens parles de
concòrdia amb falsedat,
Espanya no és més
que un mal miratge feixista.
El castellà sí és
llengua d'imposició,
també ho saben els
antics esclaus americans.
Cal fer guanyar els
que van morir per la República.
(Hem de lluitar fins
al final)
Necessitem la
independència!
21 de setembre a
19 d'octubre de 2004
Màgia
de la C.N.T
En aquest tema estan
continguts dos dels tres temes (el tercer, i primer cronològicament,
era “Raining In Pollito”, exclòs finalment de la seqüència)
que, en versions primerenques, varen configurar les “maquetes del
'94” que van ser l'inici d'aquest projecte. Assenyalo que la pròpia
“Màgia de la C.N.T ...” deu el seu títol
al “Cant de maig, cant d'alegria” de Cristòfol Taltabull, sobre
un poema de Joan Maragall. La lletra va sobre els fets del 6
d'octubre i l'inici de la Guerra Civil, encara que aclareixo que no
he pretès fer-hi cap assaig historiogràfic.
República en
perill:
a dalt del centre,
la designació
Dollfuss/Roure
igneix el temps en
pretèrit.
1934, cal un estat
català.
Pels plans diferits
reviuen sobtats
passos d'una altra
banda.
Som en terra de
ningú,
assetjats entre els
dos palaus.
La vista se'ns perd
per vermells de nit
i pantans de metall.
A l'altra riba
del fossar, llums
de guàrdia
de ressò buit.
La sang es prepara
per a deturar-se en
els crits
d'alarmes blaves,
allà on el vespre
cau a terra,
emmetzinat de ràdio
errònia.
Aeroport.
Absurda
meteorització
d'homes brunzint
des de la ciutat
dels successos.
L'ordre de retirada
ja és en camí.
Mots de reverberació
inquietant, els
micròfons
criden
al·lucinacions
dins d'un mur
de visions
electromagnètiques.
S'enfonsa el destí
en una fosca
basarda.
Armes en plaça,
matí,
amb soldats
preparant les reixes.
Enrera la nit
decisòria,
resten morts els set
cossos.
Front Popular,
amnistía,
la llibertat de
febrer del 36.
U.M.E
., la reacció reacciona:
assasins en dragons
ràpids.
Miliciana morta,
els ulls de
llibertat roja
buits de llum
massa aprop ens
toquen.
Desert en ciutats
brillant
amb milers d'estels
negres.
Amb fusell
d'admonició tràgica,
la no intervenció
t'ha finit.
Dins la cremor dels
carrers vençuts
les ruïnes et reten
homenatge.
Tardor 2001 - 24
de juny de 2004.
El patinet és
el principi abstracte del pollastre a l'ast
Dic de la lletra: no
podia traçar millor el meu retrat, allò que alguns volien que jo
fós i, en canvi, allò que finalment he estat, no sense molt esforç.
Ni sense una tèrbola sensació d'avaria. La primera part va de com
em percebo jo; la segona, d'allò que he aconseguit rebutjar,
exemplificat pels nazis. No deixeu de consultar el llibre “Sobre la
psicología de la incompetencia militar”, del doctor Norman F.
Dixon.
I
El passat m'ancora,
ara res no em
reposa.
He deixat enrera
el temps de ser jo.
Veus en divisió,
desaparició i
retorn.
Sóc fet de capes
en confrontació
simultània.
Inconscient
distorsionant
dins d'una ment
fragmentària.
Fred en cristall
múltiple,
les emocions s'han
aturat.
Difuminació en
estats inestables,
terrors dominant-me
en el son.
El pretèrit és una
arma
feta de retorn
constant.
Caient en el buit
perpetu,
em cal fugir per a
no sentir.
L'ombra d'un record,
un vague instant...
res.
Intentaren que jo
fós
un boig
d'ultradreta.
Vaig escapar, però
per molt poc,
i ara ja hi ha molt
dany fet.
II
No podem oblidar-ho:
el gas actua en un moment.
Trens en la neu,
gossos plens de sangs.
Cremor d'uniformes
armats, experiments pseudo-mèdics,
les xarxes són
electrificades, matar és un refugi.
Dinamitant pobles,
fredor, pertorbació.
Disparant amb
Wagner, els acords es creuen triomfals.
Electrocució en
fugir, Himmler vomità en directe.
Oradour, Malmédy,
Lidice, cadàvers en honor de la paranoia.
Cervells esdevinguts
fortí, obeïnt gustosos a una superstició.
Reversió, demència
central, és aterrador el propi interior.
L'anihilació ens
crida per racons inquietants.
És el misteri Dora
Mittelbau.
12 de setembre a
31 d'octubre de 2004.
¡Hurra,
Burra!
Un petit experiment
meu: com que m'agraden les gravacions “del revés”, tot aquest
instrumental apareix aquí d'aquesta manera (excepte la reverb!). El
meu estudi ha tret fum per a aconseguir aquest resultat, i he hagut
de pensar-lo molt bé (cosa que, d'altra banda, és la que pot marcar
la diferència). El resultat, en tot cas, reflecteix la mena
d'intensitat sonora que cerco (i trobo!) també en l'obra d'altres
persones. En fi, que aprofiti.
Octubre de 2000 -
5 de gener de 2004.
Orpheum Blum
Music Leath Wards
L'altra cançó en
La major d'aquest disc. La lletra és la més lleugera del projecte
(en certa manera, un “caramelet” després de temes molt més
densos), i en ella recupero una idea filosòfica dels Beatles: la
realitat és un estat mental, un de molts possibles.
Resplendent en la
llunyania
semblares un somni a
l'aire.
Suraves damunt del
mar,
llegenda apacible i
àurea.
M'he deixat endur
per la teva neulia de pau,
guiada per l'ombra
del blanc dels remers,
poema de les hores i
els anys,
de la llum,
l'enyorança i el record.
Banyada en les
darreries del crepuscle
mostres la teva faç
eterna,
plena
d'incandescències daurades
com espurnes d'encís
en la mitjanit.
La realitat no és
res més
que una vaga
il·lusió de la ment,
i tu ets en un altre
món,
plena de
magnificència i beatitud.
Ara sé que hi ha
una ciutat
feta d'aures damunt
l'aigua,
de palaus sense
temps visible
i d'esglesies
inconmensurables dins del sol.
L'atzur onejant m'hi
contempla en llibertat,
cristal·lina i
espectral com l'univers, i sé
que un dia una
góndola m'estarà esperant
per a dur-me de
retorn al paradís.
20 d'agost de
2000 - 24 de juny de 2004.
Moscas en
Moscú
Aquest tema deu la
seva existència com a tal a na Maria Dolors Nogués Vidal, “Loli”,
que a mitjans de 1999 em va demanar si li podia crear un tema dedicat
(i, efectivament, li dedico) en el projecte de disc i passar-li'n una
maqueta per a escoltar què estava fent jo. La maqueta va ser un
altre “collage”, fet en aquest cas sobre cinta de caset (i li va
agradar!). El tema definitiu té completament canviada la intro, però
la segona meitat del tema apenes ha canviat. Gràcies per la teva
idea, Loli!
Les bales emeten les
teves pors
Inundació amb tu a
milers
Celebrant
quinquennis a Magnitogorsk
Pocs inicials han
sobreviscut
Tens una manera
Màgia amb els
Herois del Treball
Bèria és un ego en
festival
hi ha absents a les
fotografies
Krèmlim en
antirrevolució permanent
brandant un martell
per a Trotsky
Repartint Polònia
en agost
Stalingrad et simula
bo
Jugant en una illa
amb un món a tres
L'activitat és molt
física a Grècia
Tens una manera
Sempre agraït a la
mòmia de Lenin
Kominform estatuari
en una guerra en fred
L'alegria és un 49
atòmic
Els E.U.A. sempre et
condueixen
Baix ets més
exterior
Els telèfons han
punxat en Sòviet
Es persegueixen
errors d'escriptura
de soldats en
despatxos estruç-pèlag
NKVD, Gran Premi
Unitari
Tens una manera
T'emprenyes i
bloqueges Berlín
Estepes de cadàvers
nevats
Trenta mil·lions de
morts
Els fantasmes són
els records
Fa fred a Sibèria
Tens una manera
Gulag, gol!
10 de desembre de
2003 - 27 d'agost de 2004.
La Dolça
Torradora En La Primavera Del '65...
El meu cim
compositiu, la visió que ja mai no podré superar. Des que tots els
elements es van unir en un fragment orquestral la tarda del 23 de
novembre de 1998, aquesta cançó em va perseguir com una obsessió.
La versió definitiva, resolta en forma de variacions sobre cinc
temes, va ser acabada el 12 d'agost de 2003, després de gairebé
cinc anys de treball. Per a mí, és màgica.
La lletra que li
vaig posar tracta sobre les poques sensacions boniques de la meva
adolescència, totes relacionades amb l'art. Els seus episodis són:
1) una postal que em va enviar el meu germà des d'Amsterdam, el
1993: uns bombers treient una furgoneta d'un canal, rodejats de
curiosos (foto de Paul Huf, 1966); 2) l'estrena, el 26 de maig de
1993, de la meva “¡2000 mosquitos extraviados en la C.P.U.!”,
davant de 700 al·lumnes de l'Escola Pia de Terrassa, absolutament
parats davant d'una peça de clusters per a piano a l'altra punta del
que és aquest disc (molts encara ho recorden); 3) el pavelló d'en
Ludwig Mies van der Rohe a Barcelona, reconstruit el 1986 i que
considero el meu edifici favorit (no deixeu de visitar-lo!); i 4) el
meu descobriment del minimalisme musical de New York (les quatre
ments essent, per ordre de descobriment meu, Philip Glass, Steve
Reich, Terry Riley i Lamonte Young, tots ells fonamentals per a
qualsevol que vulgui aprendre composició sobre una base correcta).
Reflexos d'un final
a l'aigua,
les cadenes inunden
l'aire de vermell
glaçat en daurat
per la mirada
de divuit silencis
en gris.
Amsterdam, 1966,
la visió era
enrarida de “flou”.
Trama de tecles
violentes,
els llums tallen el
negre
de respiracions
aturades ahir,
i avui, en la
complexitat.
Era el temps de
l'hora màgica,
quan el refugi
semblava etern.
Blanc en negre sobre
verd,
pla sobre piscina
vibrant.
Les creus en secció
de plata
marbregen l'ombra en
net.
Per entre difusions
interiors del sol
vaig seure en un
silenci amarat d'hipnosi.
Sons en flux
brillant,
visions d'iteració
en la nit.
Les quatre ments em
guiaren vers l'infinit,
naixent a la vida
abeurat en el meu destí.
19 d'agost de
2002 / 20 de juliol de 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada