Al Bandcamp!
https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/a-new-minimal-record
Aquestes peces, compostes a les primeries de la meva carrera com a compositor, són peces fallides, producte de l'impacte que em va produir en aquells anys el minimalisme musical de Nova York, moviment que m'ha marcat molt a nivell teòric però que aleshores encara no tenia els coneixements per entendre. Així, en elles estableixo una sèrie de procediments de combinatòria... que no arriben a produir cap resultat audible, cap progrés, i que no són intel·ligibles ni per a mi tots aquests anys després, apart de ser irreproduïbles en directe. Si més no, demostren que ja d'entrada jo era un univers paral·lel respecte de la música que dominava aleshores la vida cultural terrassenca. I almenys, gravades amb les tècniques que he après des de 1994, no sonen malament del tot. Sempre portaran records als que van presenciar-ne la gestació, i amb aquest esperit les ofereixo.
https://lluispalomapatinet.bandcamp.com/album/a-new-minimal-record
Aquestes peces, compostes a les primeries de la meva carrera com a compositor, són peces fallides, producte de l'impacte que em va produir en aquells anys el minimalisme musical de Nova York, moviment que m'ha marcat molt a nivell teòric però que aleshores encara no tenia els coneixements per entendre. Així, en elles estableixo una sèrie de procediments de combinatòria... que no arriben a produir cap resultat audible, cap progrés, i que no són intel·ligibles ni per a mi tots aquests anys després, apart de ser irreproduïbles en directe. Si més no, demostren que ja d'entrada jo era un univers paral·lel respecte de la música que dominava aleshores la vida cultural terrassenca. I almenys, gravades amb les tècniques que he après des de 1994, no sonen malament del tot. Sempre portaran records als que van presenciar-ne la gestació, i amb aquest esperit les ofereixo.
Lluís
Paloma, 5 d'octubre de 2014
1. Monochrome 1 (1990)
Composta entre el 12 de març i el 12 d'abril de 1990, aquesta va ser
la meva primera composició. És un "soundalike" de Philip
Glass fet de manera intuitiva, potser per això sona una mica més
accessible que la major part de les altres peces aquí. Originalment
era per orgue elèctric i dues veus (soprano i contralt) cantant
solfeig. Ben poc hi ha aquí de mi com a compositor amb una veu
pròpia, i seria la meva millor peça en més de dos anys.
2. The Fruity Song (1990)
Basada en uns acords d'un altre compositor, però no recordo qui. Igualment vaig portar la meva peça al territori glassià que tant em dominava aleshores. I el títol vé de com d'immadur estava aleshores com a compositor.
3. Greene Street (1990)
Composta immediatament després de The Fruity Song, en aquest cas és completament original. N'hi havia d'haver una vtercera, però només en sobreviu una partitura inacabada. Res molt monumental, en tot cas.
2. The Fruity Song (1990)
Basada en uns acords d'un altre compositor, però no recordo qui. Igualment vaig portar la meva peça al territori glassià que tant em dominava aleshores. I el títol vé de com d'immadur estava aleshores com a compositor.
3. Greene Street (1990)
Composta immediatament després de The Fruity Song, en aquest cas és completament original. N'hi havia d'haver una vtercera, però només en sobreviu una partitura inacabada. Res molt monumental, en tot cas.
4. Glass i Reich revisitats (1994)
Originalment escrita per a un quartet de flautes de bec, la presento
aquí en una gravació amb orgues Farfisa (VST via MIDI) que sens
dubte resulta molt més adequada.
5. Matisos polítics divergents sobre bases ideològiques
semblants (1993)
El títol comenta l'estructura de la peça, amb cada variació
introduint una intercalació d'una cèl·lula amb si mateixa,
efectivament un "phasing" a una sola veu. Una tècnica de
variació melòdica automatitzada, el cert és que a diverses veus
poc canvi hi ha.
6. Zenémij Relos Naoj (1993)
Una altra peça de combinatòria, els canvis de velocitat són l'únic
que marca algun tipus de canvi. Dedicada a en Joan Soler, eminent
medievalista i estudiós de la diplomàtica.
7. Música paramètrica (1993)
A què sona la combinatòria a una veu? A això. La manera com l'he
gravada ajuda força al resultat, però va ser en intentar imaginar
el que acabava d'escriure quan em vaig adonar que la combinatòria no
duia enlloc.
8. Repeat Again, Part 1 (1992)
9. Repeat Again, Part 2 (1992)
Aquí la tècnica és una mica diferent. Hi ha combinatòria, però
no aplicada al material com a tal sinó a l'intercanvi de material
motívic entre les dues mans de cada teclista. Un simple canvi
d'octava. A la pràctica els canvis són inaudibles, i una
interpretació en directe seria un fracàs segur. Les uniques
diferències entre les dues parts són que a la primera hi ha dos
tipus de material a la vegada, i la disposició de les variacions,
que a la segona part permetrien un nombre variable de repeticions de
cada variació. Està clar que no m'imaginava bé l'efecte del que
escrivia sobre paper (no vaig tenir ordinador fins el 7 de juliol de
2001, i no vaig aprendre de veritat com fer-lo anar fins almenys
l'any següent).
10. La recol·lecció de la patata a l'Índia Septentrional (1991)
La meva primera peça de combinatòria era aquest artefacte per a
conjunt Orff en què una sèrie de cèl·lules curtes transcrites en
blocs de compassos de diferent llargària es repetien fins que tothom
tornava al mateix punt. Aquest punt, aquí, ocorria al cap de 3960
compassos, o el que és el mateix, 67 minuts 30 segons. Afegiu-hi que
hi havia tres repartiments de temps diferents (quatre notes per
compàs, cinc, i sis) i que els canvis eren involuntàriament
imperceptibles, i tindreu una idea del maldecap que haguessin patit
uns hipotètics intèrprets. De fet, jo considero aquesta peça com a
irreproduïble en directe. I, de fet i malgrat un primer intent de 48
segons amb un Atari i Notator, no ha estat fins aquest 2014 que n'he
pogut fer una gravació, emprant MIDI i instruments VST.
En resum, vaig passar els meus primers dos anys llargs com a
compositor perdent el temps. Jo ho atribueixo al fet incontrovertible
que fins aleshores se m'havia educat per a pensar en notes i no en
so. I clar, vaig idear un gran univers matemàtic d'organització de
notes, completament desconnectat de la realitat del so, amb el qual
no podia sinó estampar-me de mala manera. En realitat, no va ser
fins a haver estudiat a Crash que l'autèntic missatge de Glass i
Reich i Riley i Young (les "quatre ments" de la Torradora)
em va començar a arribar. El 1990-92 simplement no en tenia ni idea,
i es tractava més de fer coses ben repetitives que de fer
metamúsica. No va ser fins més endavant que les prioritats van
canviar. I, per sort, van canviar, i de debò.
Lluís Paloma, "Patinet", 15 de desembre de 2014.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada