Em
vaig vendre les guitarres excepte una, que vaig deixar a casa per a
un segon torn i no va caler. El qual és bo: vaig acabar duent la
Epiphone Riviera del 97 i l’Älvian SG estèreo al Farràs a
intercanviar-los les pastilles. I com que la Epi va rebre les SD Seth
Lover de l'altra, un guitarrón va néixer per pocs euros, a la
vegada que en Cristóbal va fer miracles amb l’Älvian SG, que
cobra nova vida i és una genialitat com una altra. Però el del
dimarts 1 d’octubre va ser un matí de nervis. De fet, a la tarda
no vaig assistir a assaig de teatre: massa extenuat.
I
els dies següents em vaig vendre dos amplis cutres que em sobraven
de la rondalla, més una miniguitarra que no em feia el servei que jo
n’esperava.
Les
guitarres perdudes són l’Älvian de semicaixa, l’Epiphone
Wildkat, la Yamaha Facifica i el baix Höfner 500/1 Ignition. Les
trobaré a faltar.
*****
Un
cop acabi els àlbums en marxa, toca "fer un Wilco" i fer
una cosa trencadora. Però ara mateix els meus propòsits són dos:
1) convertir el Feina en un àlbum 100% professional i sense
farciments, de cara a que sigui publicable -i fins i tot que el pugui
presentar com un "nou" àlbum en el futur immediat-; 2)
torno a buscar segell, aquest cop evitant els segells que hi havia el
2005 i buscant "vida intel·ligent" que sàpigui reconèixer
quan algú va de debò (igualment, calen hits, i potser n'hagi après
una mica aquests darrers anys). Puc resumir-ho en intentar la
professionalització, que és el que sempre he volgut fer.
En
tot cas, estic pensant també en fer cert concert a certa església
cantant sobre les meves pròpies bases: "Hymns". No és tan
atractiu com tocar amb teclistes tot en directe, però com que els
pianistes i organistes que hi ha al món clàssic terrassenc no s'han
donat per assabentats que hi ha aquesta obra, doncs toca fer un
concert de guerrilla i treure'm certa espina clavada.
Reconec
que, apart de com a compositor, també em vull fer un nom com a
productor i com a enginyer. I com que no tinc gaire oportunitats de
produir gent (fins i tot, el fet d'estar a certa habitació em limita
moltíssim, tot i que m'ho estic muntant per a poder gravar certes
coses en altres llocs amb una targeta USB), la manera que tinc de
demostrar la meva competència professional és treballant-me a mort
les meves pròpies gravacions. Toca pencar…
En
tot cas, amb “We Can’t It Out” regravada, acabada el dissabte 5
d’octubre, assoleixo la meva maduresa com a productor.
Quasi
que seguirà la temporada de gravació de veus. Durarà fins a
l’afonia anual.
El
“Feina 2.0” és en un estadi interessant: només falta per acabar
la base de “She Stadium”, i la lletra de “Vilnius” (antiga
“Crucifixió”). I a veus.
*****
El
nou de Wilco, «Ode to Joy», és una bona notícia. No és ben bé
un àlbum major (l’època de grans clàssics del grup fa quinze
anys que es va acabar), però sí que és un àlbum ben cuidat i amb
força bons temes gravats de manera falsament espartana (el so es
manté bastant en un mínim, però constantment hi ha coses molt
interessants transcorrent per sota d’aquest mínim, i el so de la
bateria és per si sol tota una troballa). Wilco tornen a ser Wilco
aquí, d’una manera que després del «Sky Blue Sky» només havien
estat al «Star Wars» i a «Art of Almost» del per demés fallit
«The Whole Love» (i, de fet, «Schmilco» eren com els fonaments
d’un possible bon àlbum, però fet i deixat estar, pel que penso
que és el seu altre àlbum fallit junt amb «The Whole Love»). De
manera que «Ode to Joy» és i serà un d’aquells àlbums que pocs
crítics llistaran oficialment junt amb els grans clàssics del grup,
però al que molts fans retornarem amb certa freqüència i amb un
somriure de galta a galta. Les obsessions folk-rock d’en Jeff
Tweedy arriben a la fi a bon port aquí (cert que també hi van
arribar a l’àlbum de Tweedy «Sukierae», una petita joia
equivalent a aquest «Ode to Joy»).
Mentre,
espero a veure si al proper àlbum de Son Volt Jay Farrar torna a
centrar la seva ràbia. «Notes of Blue» estava mancat de direcció
i del nivell consistent (si bé una mica igual) de «Honky Tonk», i
només la interpretació salvava un àlbum no desastrós però sí el
pitjor de la carrera de Jay Farrar, i «Union», més ben acabat i
una mica més consistent, no acabava d’arribar tampoc a port per
algun farciment i pel poc inspirat que hi va estar en Jay com a
lletrista (a «Notes...» passava el mateix). Dos àlbums amb un hit
com toca, però que empal·lideixen al costat de discos tan rotunds
com «Trace», «American Central Dust», «The Search» o aquella
meravella en directe, «Live in St. Louis», un àlbum a descobrir.
En tot cas, he pogut escoltar a la xarxa un EP que tinc en vinil (i
que no puc escoltar), «Ballimena», i la cançó del títol és molt
bona i li hagués fet molta falta tant al «Notes...» com a «Union».
Esperem que Jay Farrar retrobi el camí. Ell pot.
