Dues setmanes a la mateixa ciutat

S'ha mort el compositor Josep Soler. L'havia arribat a conèixer, tot i que no va acabar en res. Igualment, el "concert del caos" de 2011, tot i involucrar a uns compositors diferents, va fer que no intentés contactar-hi més. Vaig perdre tot l'interès en la música serial. Una altra cosa és que Josep Soler, a diferència dels amateurs del "concert del caos", era bon compositor.

*****

I’m going through the motions. Intentant mantenir-me actiu i entrenat. Però he estat massa enfeinat tres mesos, i es nota en la meva desorientació i necessitat de cures de son. I en què el meu output s’ha estancat. Sóc capaç de fer el que feia, però no d’esbossar nous camins. Just el que hauria de fer, el que necessito fer. Almenys hi ha certa notícia que m’espero a donar i que em suposaria un temps molt necessari.

*****

He pres una decisió interessant: reescriure les lletres abandonades del «Partisà!» com a cicle estrictament poètic i aplicant control de qualitat, sense respectar les estrofes i extensions originals. És un cicle de lletres que, degut al fet que eren lletres per a cançons i havien de tenir una llargada determinada, no quallaven. I m’he adonat que no he de ser tan directe i obvi. De vegades, un detall diu molt més que tota una historiografia.

I aprofitaré per a remenar les lletres sobrants d’altres projectes. Moltes no son gaire bones, però pot ser que, aplicant un estricte control de qualitat, en surti alguna cosa. M’ho agafaria com un treball a mig fer, aquest cop lliure d’estructures de cançó.

I amb això aniria acabant el meu llibre de poesia. Ja tinc dos cicles complets més alguna cosa al final que m’agrada però que es percep com a farciment perquè li falta un context que la suporti. I al final hi posaria el meu únic poema en italià, «Serenissima», prou bo per a ser que no domino l’italià i que en algun moment va tenir correccions de professors d’italià.

La resta del llibre serà en català. Com ha de ser. Ja el planifico per a 2023. Un any on miraré de participar en concursos, per si puc tenir algun ingrés.

*****

Sobre àlbums, tan el «Positrons» com el «Shut Down» estan parats. L’«Astrosurfing» sí el vaig fent, tot i tenir la sensació que no qualla perquè és més del mateix i a sobre em costa de mesclar i masteritzar. De fet hi ha hagut el possible principi d’un nou àlbum, «The Night in Washington D.C.», de mateixa estètica però més treballat. Però no em sembla que la sola cançó que el conforma ara mateix sigui tan bona com per a justificar un projecte apart.

Sí que, almenys, tinc en idea dos projectes de partitura per a buscar editor quan els tingui: una obra per a cor i orgue sobre extractes d’Ovidi en llatí, i una obra instrumental per a piano, cordes, trompa i oboè o corn anglès. Un cop les tingui, faltarà la part crucial: trobar editor. Serà el meu últim intent de trobar un padrí, sense el qual és impossible fer res a Catalunya. Jo mateix no em dono pressa a acabar àlbums perquè, sense publicitat i un mínim públic, no em fan cap diferència.

I he decidit no cantar més en els meus discos. Amb tanta queixa que canto coral, passo de complicar-me la vida. I tampoc no em quedava res a dir com a lletrista. Prefereixo escriure, i que arribin els missatges sense distorsions.

*****

He dut a casa un lector de DVD que tenia a l’altra casa. Si funciona, el faré servir amb un amplificador i uns altaveus que em van passar i que em van sortir per zero euros, un intercanvi. Amb un futur adaptador per a plats de disc, tindria una minicadena força decent, i escoltaria tot de vinils que he anat acumulant aquests darrers anys, en què el meu format favorit, el CD, ha esdevingut la Ventafocs per a molta gent. Hi ha edicions que només es fan en vinil, el format de les ratllades...

També he dut aquí el meu primer mesclador, molt bàsic, de 1992. Si no funciona malament o amb molt soroll, em serviria de taula provisional mentre no resolc el tema d’una taula professional, per a la que hi ha plans.

*****

Els baixos Austin AJB300 i APB200 ja són on els volia. L’AJB300 és ara un baix excepcional. L’APB200 em resol bé el tema Precision, amb pastilla nova Seymour Duncan SPB-1. Mentre, la Squier Starcaster és ja reparada, tot i que amb les pastilles Squier de fàbrica: no em puc pagar les CuNiFe, i he començat a aclimatar-me amb les pastilles Squier.

De manera que ara, pendent de comprar, hi ha: 1) les Filtertrons per a la Gretsch; 2) les pastilles pel baix Höfner; 3) una Epiphone Wildkat Antique Natural com la que em vaig haver de vendre; 4) una guitarra tipus 335, si pot ser en acabat natural. Apart, en algun moment em compraré una Harley Benton HB-35 de segona mà, més lletja que la 335 però tinc curiositat. I hi ha el tema d’una taula de mescles digna, que de moment és a l’aire. Potser també algun estoig.

Discos pendents, una caixa de Wilco que tinc reservada, i un doble LP de Philip Glass.

Ni Mozart ni Verdi ni Wagner

 

Quan estigui més recuperat realitzaré una idea: comprar un joc de cordes de guitarra elèctrica del 012, posar-lo a la Lag i afinar-la BEADF#B, barítona. És per a provar-ho, sense haver de comprar-me una guitarra barítona. Que seria la manera bona de provar-ho, però no tinc diners.

I tinc ullats un parell de baixos econòmics «fretless». El mateix, provar-ho. L’inconvenient, apart de no tenir diners, és que els dos són a internet, no en botigues físiques. Camí tallat.

Igualment ja tinc prou feina econòmica fins a finals d’any.

*****

Tinc un pla: compondre dues o tres peces en partitura, amb vistes a buscar-los editor. Evidentment no puc buscar-lo ara, primer he de compondre les peces (i aquest curs que comença m’està resultant duríssim, si tinc unes hores per a mi no faig res, no entenc com la gent em pot veure capaç de dur tantes coses, no estic relaxat i trobo a faltar març de 2020). Però sí que preguntaré a dues o tres persones si coneixen editors que no estiguin afectats de famositis. Perquè el meu obstacle sempre ha estat la famositis, tant pel mal ambient cultural a Catalunya (amb tothom tancat en banda als autors independents) com perquè el que era el meu objectiu, Boosey and Hawkes, fa igual que Warner Music i té tots els canals de comunicació tancats. Però no és un comportament molt lògic en un mercat, el de les partitures, on no és que hi hagi molt a guanyar si ens cenyim al sector de música clàssica. De fet, m’he adonat que l’únic autor que m’interessa de Boosey and Hawkes és Steve Reich, i no el vaig conèixer via partitura... Però la publicació de partitures amb editor és l’últim recurs que tinc per a trencar el mur. Sense editor, tinc totes les portes tancades.

*****

Continuo aturat a l’estudi. «Astrosurfing» segueix creixent amb cançons tallades pel mateix patró, que faig per a mantenir-me en un cert moviment però que ni tan sols estic passant a net. «Going through the motions». Suposo que un objectiu és tenir alguna cosa a la recambra si realment no puc acabar ni el «Shut Down» ni el «Positrons» de bases, discos que podria acabar si el món em deixés en pau, cosa que el món no pensa fer. Em vaig equivocar cedint i fent el concert del Comanou el 2010. Sembla que si no tinc un atac de cor la gent no ho entendrà.

*****

Plantejant-me estalviar tota la pensió durant quatre anys per a poder-me comprar una casa en algun lloc molt perdut, lluny de Terrassa (i de Barcelona). Si la primavera que ve no tingués obstacles per a un crèdit, no caldria, però soc pessimista. I vaig contrarellotge. Però necessito una casa imprescindiblement, i estic en la situació que vaig voler evitar als meus vint-i-cinc anys: tot per començar. Com hem pogut anar a parar a aquest disbarat?

*****

Tinc un enorme deute intel·lectual amb un youtuber que no conec personalment, Anthony Reichardt, per tota la música nord-americana dels Seixanta que ha publicat al seu perfil. Entre ella molt «mur de so», d’artistes que no hagués conegut d’una altra manera. Sobretot estic escoltant força a Charlotte O’Hara i a Judy Henske. La primera va morir molt jove de càncer, no sense deixar-nos alguns singles fantàstics produïts per Jerry Riopelle, i la segona té algunes gravacions impressionants arranjades i produïdes pel gran Jack Nitzsche i amb la veu de la Judy ralentitzada amb un efecte inoblidable. (A Robin Ward li van fer el contrari: accelerar-li la veu per al seu llegendari àlbum en solitari).

*****

Una tarda d’aquestes vaig parlar amb un parell de persones sobre òpera, un món que em sembla molt llunyà. Algú em recordava de «L’Elisir d’Orrore», on tot va conspirar per a un dels meus fracassos personals. A la vegada que sembla que la moda de fer muntatges estrafets ha arribat per a quedar-se i ser la norma. És aprofitar un nom i títol famosos per a apropiar-se’l el director d’escena i fer-se famós ell. Vaig deixar el Liceu el 2006 per això, em vaig cansar de sortir deprimit de les funcions. El curiós és que m’agrada quan una òpera nova es fa en termes moderns, en els seus propis termes. Si és bona, clar. No és el mateix «Einstein on the Beach» o «Nixon in China» (excelses) que «Don Quijote en Barcelona» (avorrida i pretensiosa a més no poder). En tot cas, admeto que vaig deixar córrer la meva idea de fer una òpera (o un musical) en adonar-me que ningú no me la muntaria perquè no em dic ni Mozart ni Verdi ni Wagner ni tinc grans padrins dins de l’establishment cultural català. Continuo preguntant-me com han pogut començar tota una sèrie de persones: és impossible.