(4-6-2021 a la nit)
Un projecte començat dimarts passat i acabat ara en dissabte al matí. Velocitat de vertigen. «Are There Any Celebration Plants?» S’aguanta prou bé. Però vaig sobrerevolucionat.
I amb aquest ja són 23 àlbums. Ara, veus i escriure.
*****
(9-6-2021)
Ara amb més calma. «Are There Any Celebration Plants?» és un àlbum instrumental sorgit de cop del no-res i fet en un «high» de pressió. M’agrada perquè ha sortit molt bé, com el «Telegram for Fulmånen». Dos discos molt bons. Però he de canviar de mitjà i donar-me una pausa. Ara vull escriure i intentar que setembre (que ja comença a aparèixer a l’horitzó amb molta càrrega simultània) m’agafi amb dos llibres escrits. Tinc una vaga idea per a un tercer, però no n’existeix ni sinopsi. M’agradaria viure sol i aïllat del món, només en contacte amb els amics més amics.
I em dec intentar un llibre de poesia. I llegir llibres. Em meravella que la gent no sàpigui què fer. Jo massa que ho sé.
*****
Si no baixen dràsticament els preus de les cases a Terrassa, tinc un pla: buscar un terreny on siguin barats, i més endavant comprar una casa prefabricada, tan econòmica com la trobi i amb almenys un determinat espai. I, si cal, aïllar-m’hi. No es pot viure sense veritables amics, però sí sense les idees formidables d’alguna gent. He perdut massa temps.
*****
És formidable de veritat escoltar en una mateixa tarda el «What’s Going On» de Marvin Gaye i el «Sgt. Pepper» dels Beatles. Mentre, segueixo veient gent renegant del reggaeton. Admeto ser un d’ells. Tot i que si renego de l’estil, no renego de les preguntes. Ja m’han dut a «CBGB»...
*****
Sí que m’ha cridat molt l’atenció aquest darrer any la desesperació dels meus companys d’escena per no poder fer concerts o no poder anar a concerts. No és que no hi tinguin dret, però sembla que si és gravat, no és ni cultura. És injust, sobretot pels pocs que apostem per les gravacions. Però és com si la Humanitat no pogués entendre la música i necessitessin ninots. En ple segle XXI això és molt estrany.
*****
Fa una setmana vaig fer un remix de la nova obra de L’Exèrcit d’Islàndia. I el curiós és que, apart d’una pista o dos de strings tocats a mà, ha estat més un remàster que una de les meves extravagàncies. Clar, ells ja sonen bé, i era més tema de treure alguna intro dèbil o de comprimir. Espartà està bé, és com el Let It Be Naked. Però em sap greu no haver trobat com convertir-ho en una cosa molt acolorida.
*****
Mentre, he rebut «Ayni» d’Iyari, que tinc pendent d’escoltar. Hi tinc posades moltes esperances.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada