Gibson Super Gastric

 

Els plans pel curs 2021-22 són molt senzills, creativament parlant: intentar acabar les lletres del “Charleston” i gravar-ne les veus que en falten (un bon moment pot ser la primera setmana d’octubre, si la tinc raonablement lliure); escriure un llibre sobre els àlbums dels Beatles (em durà tot el curs); i escriure una obra en diversos moviments per a la Massa Coral i orgue per a la que ja tinc les idees de base (tot i que aquesta darrera només la intentaré si aquest curs no es converteix immediatament en un caos: aquests darrers divuit mesos els enyoraré moltíssim).

Si he de fer un altre àlbum «de midi i sintes», ha de ser la continuació de l’«Estratègies al Paradís». De moment està negríssim que hi pugui tenir èxit, pel tancament en banda de la gran indústria musical catalana. Però si per alguna enorme casualitat «GBGB» quallés, em convé tenir un àlbum molt similar a la recàmera, potser amb una o dues balades per a anar preparant a tot un públic per a la resta de la meva obra.

*****

He llegit el llibre de Tony Bacon sobre la Gibson SG. Típic d’ell: força dades interessants, però mira de dissimular quan hi ha algun buit. M’agrada que parli in extenso de Dave Gregory dels XTC, però en canvi només es menciona a Jeff Tweedy en una frase-paquet quan és realment un usuari molt important de la SG. De manera que es parla dels típics. A la vegada que no s’analitza massa què passava a la Gibson moderna, malgrat la gran quantitat de treballadors clau que apareixen al llibre i dels que es menciona que en el moment de la redacció del llibre (2015) ja no treballaven a Gibson. És cert que el patafi que anava a seguir (el poc fiable sistema Min-eTune, la conversió a Gibson Brands, la quasi fallida, el vídeo de Mark Agnesi pels nous inversors, el vídeo de la trinxada de guitarres) no es veia a venir el 2015, però reconec que el llibre de guitarres que em falta està encara per escriure: una anàlisi en profunditat de Gibson com a empresa de 1985 fins ara.

Tinc una Gibson SG Standard Ebony de segona mà des de 2019 -un fet afortunat-, i diria que tindrà ús amb Els Visitants junt amb la Sterling Stingray. No menysprearé la meva Les Paul Studio, és una molt bona guitarra. Simplement, m’estranya que s’hagi emprat tant en rock: per a mi, és la guitarra de jazz perfecta. I, encara que la diferència de so és subtil, per a mi la guitarra de rock és clarament la SG. Més lleugera, més fàcil de tocar, amb més actitud.

Però també m’he recordat aquests dies d’un fet més personal: del primer grup independent que em va agradar, La Fuga (a no confondre amb el grup d’èxit). I, precisament, m’he recordat de com el Jordi Donadeu tocava aleshores una Gibson SG Cherry Red, i de com d’impactant resultava ell amb la SG sobre l’escenari. Bàsicament els seguíem gent de l’Escola Pia, d’on veníem tots, però entre nosaltres aquella SG va esdevenir mítica. La meva és significativament diferent de la seva (color negre, colpejador gran tipus 66), però admeto que tenir una SG tots aquests anys després... és molt impactant...

*****

L’altre llibre que he llegit aquest estiu és una bio manufacturada de Pink Floyd que va ser ràpida de llegir i que malgrat tot em va aportar alguna informació nova sobre les dinàmiques de personalitats dins del grup. Una família disfuncional que malgrat tot va aconseguir fer quallar força grans discos i innovar a l’estudi i a l’escenari. I que és una de les meves grans influències.

En tot cas, feia molt temps que no aconseguia asseure’m a llegir res. M’agradaria poder mantenir la carrereta. Em costa llegir, però a la vegada ho trobo tan a faltar...

*****

Diumenge al vespre he comprat un últim llibre electrònic: el segon llibre de Jeff Tweedy, «How to Write One Song». Al límit. Se suposa que aquest setembre començarà a funcionar efectivament la curatela, i vull haver de fer tan poques coses pel banc com sigui possible. De fet, la idea és gastar només per nadal i quan arribin els endarreriments. I que sigui el moment final abans d’anys de tornar deute i intentar anar a pel terreny i la casa.

La ¬#$¡*`&»!!!!!! a Luís de Guindos i les «recomendaciones del Banco de España».

*****

És divertit perquè els grans triomfadors dels «bestsellers» nord-americans de la dècada de 2010, Dan Brown i E.L. James, en realitat són escriptors mediocres en el millor dels casos, però amb títols com «Inferno» o «Fifty Shades of Grey» qualsevol cosa vendria milions d’exemplars. Se’n diu saber vendre. Espero saber-ho fer.

Tot i que em meravella com ha pogut fallar tant literàriament una novel·la amb un argument tan prometedor com «Fifty Shades of Grey». En mans d’un bon escriptor comercial, podia fins i tot haver estat un clàssic. Tal com és, és un «bestseller» amb molt d’èxit comercial però nul·la reputació. Un llibre que ha estat de moda. Un exemple de bon llibre comercial és «Il nome della rosa» d’Umberto Eco. Un autor bo i a la vegada comercial, Raymond Chandler.

Tot i que quan estudiava italià ja em vaig veure forçat a llegir tot de novel·les italianes actuals i, amb l’excepció de la interessantíssima «Seta» d’Alessandro Baricco, totes fallaven en aspectes crucials fins i tot en el millor dels casos. I quasi totes eren el pitjor dels casos. La segona millor arruïnava una interessant trama amb un final que no tenia ni cap ni peus i que no calia. Un altre exemple pitjor era la primera novel·la d’un periodista, novel·la on el protagonista aprofitava sobreviure a una catàstrofe per a simular la seva mort i desaparèixer, però el que fallava era que l’autor no s’havia planificat la novel·la i, simplement, anava creant sobre la marxa situacions que el duien inevitablement a un atzucac, atzucac del que se’n sortia via la primera idea que li venia al cap, tingués sentit o no respecte d’allò que ja duia escrit, amb el que fins i tot hi havia una trucada a un funcionari d’una ambaixada en un altre país, funcionari que ni coneixíem abans ni en tornem a saber mai més res (una companya de classe em va dir que allò no era una novel·la sinó un encadenat de titulars). I la pitjor de totes ocorria en una guerra, i només amb la violència tan extrema de les dues primeres pàgines tancaves immediatament el llibre. Totes tenien errors així de greus, i només explico les que em van quedar a la memòria per alguna raó. D’altres van resultar-me tan grises que com a molt em recordo del títol (potser no cal posar-lo aquí). En tot cas, l’únic que en vaig treure va ser que els grans editors italians no saben realment què han de publicar i què no, i que si realment publiquen el millor que els arriba, vol dir que Itàlia ha mort, culturalment parlant.

En tot cas, és cert que havia d’escollir entre una llista tancada de novel·les. No podia llegir el que a mi em pogués interessar. I el trist és que, amb l’italià avortat i rovellat, l’única vegada que m’he pogut acostar a un text en italià va ser quan, conscient que m’era impossible llegir-me tota la novel·la per assaigs i concerts, vaig llegir-me’n només el pròleg. Aquell era l’italià que jo volia llegir! Culte, intel·ligent, raonat, preciós! La novel·la, que m’he promès llegir tan aviat com se’m deixi prou temps lliure, era «I promessi sposi» d’Alessandro Manzoni. I ja només el pròleg és una raó definitiva per a estimar els llibres. Els bons llibres.

Partitures mínimes

 

Les partitures que vull comprar, segurament ja al desembre, són:

Philip Glass:

Einstein on the Beach

Steve Reich:

Drumming

Six Pianos

Music for 18 Musicians

Sextet

Know What Is All Above You

Les partitures que ja tinc d’aquests dos compositors (els meus tótems) són:

Philip Glass:

Another Look at Harmony, Part 4

Early Works (1+1, ,Music in Contrary Motion, Music in Fifths, Music in Similar Motion)

Dance #2

Steve Reich:

Piano Phase

Four Organs

Music for Mallet Instruments, Voices and Organ

The Desert Music

Admeto la meva frustració per no poder comprar «Music for a Large Ensemble» (lloguer) i «2x5» (lloguer) de Steve Reich, així com, sobretot, «Music With Changing Parts» (lloguer) i «Music in Twelve Parts» (no disponible en absolut) de Philip Glass. «Music in Eight Parts» me l’he realitzada jo mateix, però no vol dir que si la publiquen no la vulgui comprar. Totes elles són obres bones. Admeto que m’hagués agradat poder incloure en el meu disc inèdit d’obres de Philip Glass «Music in Twelve Parts, Part 1», que ha estat gravada tres vegades per The Philip Glass Ensemble, però sempre empalmada amb la Part 2, mai com a obra independent tal i com va ser inicialment concebuda el 1971 (amb la història coneguda que va ser una amiga seva qui, en escoltar una gravació de la peça en un assaig, li va dir que li havia agradat i que com serien les altres onze parts, el que li va donar a en Philip una idea molt interessant, però que inicialment les parts es referien a dotze veus independents en orquestració oberta, tal com passa a «Music in Eight Parts»).

A la vegada, admeto que vaig realitzar «Music in Eight Parts» a partir de l’esquema que es va subhastar el 2019 i que va sortir fotografiat a la web de la casa de subhastes, i que va poder recomprar el propi Philip Glass (que va haver de vendre’l el 1976 per a ajudar a eixugar el deute de 90.000 dòlars que els va deixar a Robert Wilson i a ell «Einstein on the Beach»). Vaig gravar-la (i dues peces més per a acompanyar-la) en l’error que havia de provar de convèncer en Philip (a qui no conec personalment, ja m’agradaria) que era una bona obra (creia que en Philip no la gravava perquè li havia agafat mania). Li he enviat el disc un parell de vegades, però diria que ni l’ha rebut. En tot cas, The Philip Glass Ensemble van publicar la seva versió gravada la tardor de 2020: sembla ser que és molt fidel a com van tocar la peça el 1970-71, amb un tros lent i tot, però hi ha moltes llibertats. La meva gravació és tota ràpida i fidel a la partitura, revelant la peça d’en Philip més propera a la «música com a procés» del seu encara amic Steve Reich (es barallarien el 1971) i també el seu primer -i exitós- intent de combinar estructura rítmica i estructura harmònica. Tal com la vaig gravar, via sintetitzadors, midi i partitura electrònica com faig en els meus discos, «Music in Eight Parts sona en tota la seva majestuositat i potència. Una obra imprescindible. (La meva no és la primera gravació, ni tampoc la del PGE: apart de la demo de 1970, un altre fan va fer un midi de la peça el 2019. La diferència amb la meva gravació és que aquest fan va fer un àudio automàtic amb l’editor de partitures i a més el va penjar a YouTube, on el vaig poder escoltar en el poc temps que van trigar a esborrar-lo. En tot cas, confirmo que el meu Yamaha MODX6 té molt bones mostres de Farfisa Mini Compact.)

M’agradaria poder fer-li arribar a en Philip la meva gravació. Jo no la puc publicar, i a més m’agradaria que la monetitzés ell, doncs li dec molt com a compositor.

A la vegada que m’agradaria poder fer arribar alguna gravació meva a Steve Reich, La Monte Young i Terry Riley, pel mateix motiu.

A la vegada que, si Els Visitants tornem alguna vegada a tenir baixista, «2x5» podria ser un repte interessant a marcar-nos i tindríem els instruments: és una peça de Steve Reich per a grup de rock i gravació d’ell mateix. Ens faltaria la partitura.

No sé fer música mínima per si mateixa (el 1990-94 m’hi vaig estavellar de mala manera), però no deixa de ser un ingredient crucial en la meva música més «pop». Allò que ha fet la diferència.

Village of Stars

 

Esperant els endarreriments per a pagar tot de coses i comprar les dues guitarres i el mesclador en rack que necessito. I certes quatre partitures. Tinc tota la llista feta. Igualment la curatela és a punt de començar a actuar. Tardor de pagar els deutes més urgents, a l’espera de veure com planifico 2022 de cara a terreny i casa. Les guitarres serien una Harley Benton HB-35Plus Black i una Harley Benton CST24 P90. El mesclador en rack, un Behringer RX1202FX V2, per a lluitar contra l’abundant pols del carrer.

*****

Entre dimecres i dissabte vaig comprar llibres. Curiós que encarregués «Rolling Stones Gear» d’Andy Babiuk just abans de saber de la mort de l’enyorat Charlie Watts. També hi ha tot de llibres sobre els Beatles, per a cert projecte que aniré fent durant el curs. En fi, en detall:

Llibres de finals d’agost:

Llibres físics:

Village of Stars, de David Beaty

Gibson SG Manual: How to buy, maintain and set up Gibson's all-time best-selling guitar, de Paul Balmer

The Americans, de Robert Frank

The Art of Fugue, de J.S. Bach i Donald Francis Tovey

Rolling Stones Gear, d’Andy Babiuk

Anthology, de The Beatles

Revolution in the Head: The Beatles Records and the Sixties, d’Ian MacDonald

Perséfone, de Ricardo Emilio Bofill

Llibres electrònics:

Little Girl Blue: The Life of Karen Carpenter, de Randy Schmidt

Riding So High: The Beatles and Drugs, de Joe Goodden

The Velvet Underground, de Michael Leigh

The Beatles, de Hunter Davies

Llibres de principis d’agost:

Llibre físic:

Revolver: How the Beatles Re-Imagined Rock 'n' Roll, De Robert Rodriguez

The SG Guitar Book, de Tony Bacon

Llibres electrònics:

The Manchurian Candidate, de Richard Condon

Night of Camp David, de Fletcher Knebel

Hitchcock Lost: Hitchcock Lost Silent Film and Frenzy 1967, de Dan Auiler

Admeto haver comprat de quinta mà «Perséfone» de Ricardo Bofill Jr., volent-lo llegir per com de mal escrit està. Sembla ser que és una obra mestra d’humor involuntari. Certament voldria llegir «Leti la horrible» de Letícia Sabater pel mateix motiu, només que el vull comprar de segona mà per a que no ingressi drets d’autor (entre altres coses és anticatalana). I només en trobo exemplars nous. Tinc la sospita que ha venut poquíssim.

*****

He estat uns quants dies revisant i polint el contingut dels antics tres volums del «Duncan Drawings». I el que en va sortir entre el cap de setmana i dimarts és:

1) un àlbum real equivalent (més o menys) al DD2, però acabat i millorat, titulat «Calm Waters Ahead?» A la fi és l’àlbum que em sospitava que era, però que en el seu moment va fallar a materialitzar-se, per això el vaig treure com a DD2: no deixava de contenir força fragments d’arxivística. Com l’àlbum acabat, només que ara fins i tot el descartat del «Corrupció» no sembla tan vell. Un àlbum que es nota antic, però que és bo.

2) «Duncan Drawings» (així, volum únic). Segueix essent un recull de rareses, però a la vegada és un àlbum: totes les cançons incloses acompleixen uns mínims, fins i tot «1 de Maig», i a més inclou novetats com l’instrumental «The Load's Player», basat en la meva primera idea, tocada al piano de casa els avis a finals de 1984 o inicis de 1985, i que mostra una influència synth pop i italo disco, que era el que escoltava a casa. O també un parell de restes d’un àlbum, «Level Playing Field», que he decidit no acabar per innecessari.

3) «Buy Guitars EP»: inclou «Buy Guitars» en la versió de To Be Continued (per això no va qualificar pel «Duncan Drawings», però és una bona gravació i no la volia treure del meu Bandcamp. La resta són tres cançons de rock cinquantes que no eren prou bones pel «Duncan Drawings» però que no volia treure del «Bandcamp» per diverses raons, i que no deixen de ser divertides. Com a EP de restes «només pel Bandcamp» acompleix prou bé.

Mentre, les pitjors cançons dels DD originals les he retirades i, junt amb els àlbums descartats «Level Playing Field» i «The Disclosure Shortfall», han anat directes a la meva carpeta d’idees inusades, on descansaran una temporada mentre m’ocupo d’acabar àlbums més prometedors.

El 2 i el 3 ja són al meu Bandcamp. El 2 m’espero a més endavant per a posar-lo al gran internet. I l’1 el guardo per a gener de 2022: serà una primera novetat més calmada abans dels àlbums més potents d’aquest darrer any i mig, i igualment significarà treure de nou cert material, ja ordenat a la fi. I això em deixa amb una reserva de catorze àlbums pendents de publicar.

Queden tres àlbums en marxa: el «Charleston», el «Shut Down» i el «Jazz». Ja no sé quan els podré acabar. Aquest agost ho hagués pogut intentar amb el «Charleston», però necessitava unes vacances. Pinta que setembre i tardor en general seran potents en tot d’altres àrees.

Steamboats

 

(21 d’agost) Darrers retocs: he incorporat «MR Blues» al «Duncan Drawings» en la seva versió original cantada. I a l’«Irving Park», «Information About the Trinity» passa a ser una cançó nova i un final de disc molt millor.

Queda sempre la intriga de com podria convertir el contingut de l’antic «Duncan Drawings II» en l’àlbum que havia de ser si no m’hagués rendit massa aviat. No és fàcil. Però me’l dec.

*****

Instruments? Tenia un pla A: una Squier Classic Vibe Starcaster i una Epiphone Casino. He desenvolupat un pla B que em costaria la meitat, un detall molt important. I aquest pla B és una Harley Benton HB-35plus BK (tipus 335) i una Harley Benton CST-24T P90 (tipus PRS) –o una Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series (tipus Les Paul Goldtop, més barata)–. Dubte sobre un sumador Behringer RX1602 V2 de setze entrades molt econòmic. Quan ho tingui... hora d’atacar la casa. Si un dia tinc casa, aniria per millorar una mica l’estudi. Però de moment tindré força feina, en part per a resoldre coses aquesta tardor i època nadalenca, en part de cara a 2022.

Entremig, una nit mirant instruments Grote. Però no són fàcils de comprar des de Terrassa, malgrat ser molt econòmics. El problema, venir de la Xina.

I reconec que seria divertida una Harley Benton Traveler-Steel (59€). Per a tenir una guitarra diferent.

Per a quan hagi assegurat la casa: SSL Fusion i AMS Neve 8816 Summing Mixer.

*****

Veient vídeos de Youtube sobre coses a no fer amb la guitarra, se m’acudeixen aquests cinc consells: no tocar-la amb les mans plenes de nata, no ingerir-la amb salsa romesco, no coure-la al forn, no deixar-la caure sobre els vianants des d’un quinzè pis, i no estavellar-la contra la paret enmig de fantasies Pete Townshend.

*****

M’ha fallat la tramesa del llibre «Revolution in the Head» d’IanMacDonald. Ho intentaré al desembre, junt amb l’edició anglesa de tapa tova del llibre «Anthology» dels Beatles. Ara mateix vaig massa curt. Miraré si hi ha algun llibre més que necessiti dels Beatles. No he començat a treballar en el meu propi llibre perquè necessito aquest agost per a descansar.

De guitarres, només em falta el llibre de Paul Balmer sobre la Gibson SG i com arreglar-la. Completisme.

Ho hauré de comprar a Amazon España. Iberlibro (també d’Amazon) opera amb llibreries angleses, i he descobert que em costa una fortuna en impostos per a entrar-ho a la UE.

*****

Trapero és una decepció. Ho sento, però hauria de dimitir i anar-se’n a casa. Com Pere Aragonès i la resta del Desgovern. Tampoc m’agrada l’actual Jordi Cuixart. Ens han traït.

Vull la independència. No acceptaré menys. Als traïdors els votarà Rita.

*****

Afganistan és un drama. Però és curiós que de sobte els mitjans generalistes s’hi hagin obsessionat.

*****

Ha arribat la famosa lectura de la llum. M’estranya que la gent no estigui sortint als carrers.

Plymouth

Porto un parell de dies llegint sobre els assassinats de Plymouth, Anglaterra. Hi ha articles perceptius sobre el tema incel. M’ajuden a situar-me i explicar-me. Evidentment, condemno tot atemptat contra vides humanes, atemptats que mai no resoldran res. Tampoc no crec en cap teoria tipus «80/20» ni en cap estereotip. Com també condemno el masclisme, i aquí sempre em disculparé pel parell d’anys en què, d’adolescent, presumia de ser-ho (el que era era un imbècil, però no sabia que en un parell d’anys viuria un autèntic infern mental, sols agreujat per aquell dia en què vaig seguir una noia, sense cap intenció de mal, i la cosa va acabar amb policies escridassant-me i fent-me sentir un cuc). Però a la vegada no puc sinó sentir-me un incel en el sentit literal, sentint tot el tema dones com a només conflicte. No voldria que fos així, però mai ningú m’ha explicat per què només se m’ha dit que no. Si intento comunicar-me, en surto escaldat. Si només espero, ningú em ve a veure. No tinc clar què pot pintar el feminisme, i el cert és que com a teoria és lloable, fins i tot m’estranya que no sortís abans. Però a la pràctica no s’ha aconseguit la igualtat, només una guerra entre masclistes i femellistes, amb tot de gent enmig (entre ells, jo), atrapada. No ajuda que tothom hagi fiat la cerca de parella a unes apps que no sóc l’únic a descriure com un infern. Estem en plena contrarevolució sexual. Només puc descriure-ho com que, en un món on tothom intenta aprofitar-se de tothom i on els fracassos són la norma, només sembla sensat aïllar-se i refugiar-se. Fa un any que, després de trenta-un anys de cerca cada cop més desesperada i totalment inútil, vaig deixar-ho estar. Avui ho he reconegut en el terme incel «black pill». Simplement, no sé què passa per a que se m’hagi bandejat completament, ningú m’ha explicat quin és el motiu, si és que n’hi ha un. Però a la vegada, admeto que m’han matat alguna cosa dins meu, i que més d’un cop aquest darrer any he tingut petites actuacions de venjança, res il·licit o violent, però eren noies que m’havien manifestat la seva profunda hostilitat, i vaig tenir la breu oportunitat de posar-les al seu lloc amb un gest totalment legítim i dins de norma. Però que m’hagi sentit així resumeix molt bé l’estat d’hostilitat generalitzada que hi ha. No sé si en altres llocs del país hi ha millor ambient, i potser si realment arribo a poder viure a la Catalunya buida em puc arribar a trobar amb què realment algú m’hi està esperant, amb totes les seves imperfeccions i bona voluntat. Però a Terrassa (i a tota l’àrea metropolitana) és inútil buscar, apart de perillós. En tot cas, he decidit parlar-ne amb la gent del CSMA: estaré content de donar-los totes les dades que em demanin, puc ser útil, i m’anirà bé poder expressar tota la foscor que m’han introduït dins meu. Perquè mai no havia vist cap altre problema tan insoluble. Que malament ens ho hem muntat com a societat.

*****

Segueixo mirant instruments, amb la impossibilitat de moment de comprar-ne cap. Fart de ser maltractat econòmicament per l’estat. En tot cas, he pres una decisió: encara que no esborro de la llista ni la Squier Starcaster ni la Epiphone Casino, miraré de comprar, de cara a final d’any, la Harley Benton HB-35plus, encara no sé l’acabat. Veient vídeos (especialment el de Darrell Brown), veig que l’electrònica és prou flexible com per a cobrir per pocs diners (248€) la majoria de sons de les altres dues guitarres, més cares. L’únic problema és que no és tan maca. Però la necessito allà. Que em compensi de les conseqüències d’haver-me vist forçat a vendre’m guitarres que no em volia vendre. Tenir una sensació de reparació. I poder-la tenir sense complicar-me l’altra part del pla: un terreny i una casa prefabricada de fusta. I un banc que no m’ho foti tot enlaire com els bancs de l’IBEX-35 i el Banco de España. Només vull deixar de ser un pària, poder escapar de ser un «homeless». Tenir un lloc on poder-me refugiar i treballar mentre espero la mort.

*****

Es veu que fa pocs dies hi va haver una jornada de portes obertes a Abbey Road. M’hagués agradat ser-hi. Veure un dels llocs més importants per a la meva vida. Veure micròfons molt bons. Veure els Fairchild 660 i els Altecs. Veure la maquinària moderna. Assaborir un ambient inigualable. Em declaro afortunat d’haver-me pogut muntar un estudi on treballar i viure. Però jo mateix admeto que no és el mateix, i que sempre em faltarà Abbey Road entre 1966 i 1969. L’ambient clau. Igualment, l’altre ambient crucial, Gold Star, ja fa dècades que l’hem perdut. Els grans estudis de gravació haurien de poder existir per sempre.

*****

Escoltant «Lithium» de Nirvana. Parla de no tenir res on agafar-se, excepte la il·lusió de Déu. És una cançó molt trista, però increïblement real. Crec que la gent s’agafa tant a la religió i a les teories «new age» perquè si bé ho mirem, vivim en un món tan demencial que si no ens autoenganyem només podem experimentar una profunda infelicitat. La gent necessita un amic imaginari. No podem estar tan sols com ho estem realment.

*****

Alguna vegada ho he dit: no crec en el pensament prefabricat. La gent va a repositoris plens de cites i memes i els comparteix a les xarxes socials. És totalment mecànic, però la gent es creu increïblement profunda i intel·ligent pel fet de compartir frases identikit tretes de context i signades per un nom famós del que normalment no saben res. Admeto que em resulta enervant, i que quan, mirant la línia de temps a Facebook em trobo una d’aquestes frases identikit donant-me ordres, entro en un exasperat estat de rebel·lió mental. Prefereixo pensar pel meu compte, gràcies. De fet, ja ho vaig començar a fer una llunyana tarda de dissabte de 1988 quan, amb dotze anys, vaig apagar el televisor i no vaig mirar enrere. Si algun cop m’arribo a sortir de viure a la meva casa, lluny del caos, admeto que no em compraré televisor. No és que no tingui ordinador amb la seva pantalla, però almenys tinc una mica més de control, escollint les meves fonts d’informació i triant una programació que seria la desesperació de qualsevol directiu de TV.

I no, no trobo a faltar companyia quan estic amb les meves màquines.

 

Writing

 

Dijous 5 d’agost vaig corregir dos errors al Pastissos. Tinc estats definitius del Pastissos i de l’Estàtica. Ara, a moure’ls. He de mirar on. De moment he fet una primera provatura.

*****

De moment, el meu primer àlbum de guitarres és «Groc». I és un autèntic desastre. Però precisament. L’he passat als amics per a riure. És això, m’agraden els desastres. Perquè fan riure. Evidentment, ni compta a la meva discografia. Com tampoc hi compta l’àlbum d’Aristòtil Sud o el de Stars and Stipes.

Diumenge 15 vaig digitalitzar dos cassettes. Un, la maqueta «Paranoia» de La Fuga (a no confondre amb un grup posterior més famós). L’altre, un assaig de To Be Continued circa 2008, capturat amb un pobre walkman patint sota la piconadora d’una bateria i diversos amplis a tot drap. Sona tan distorsionat que sembla un assaig de The Velvet Underground.

A la vegada, en un DVD vaig descobrir tot d’esbossos en audio als que havia perdut la pista, idees de fa vint anys quan gravava el «Corrupció». Aleshores no sabia com gravar des d’una DAW emprant midi, amb el que idees mal gravades quedaven sense aprofitar. He decidit donar-los forma. Amb el detallet: com que no necessito més àlbums «només amb sintetitzadors», el que faré serà el que ja he començat a fer a la carpeta «Level Playing Field»: fer les partitures electròniques més els midis, però llavors fer-ne només wavs automàtics, sense fer tot el procés de compressió i multipista àudio. Únicament vull tenir idees a punt per si un dia em fan falta o descobreixo una manera diferent de dur-les a terme. De fet, la idea de fer àlbums de guitarra «com toca» és allà i és el camí a seguir, tot i que sense data: és entrar en un territori on més d’una vegada m’hi enganxaré les mans. De moment, una primera prioritat serà gravar veus i acabar el «Charleston»... que ja d’origen inclou algunes guitarres.

*****

A un dels meus clients de correu hi tinc una carpeta, resultant d’un correu que a mitjan presidència de l’anterior pallús vaig enviar a la Casa Blanca. Em van agregar automàticament a la seva llista de correu, i jo vaig decidir automatitzar els resultats. Ahir al matí em vaig adonar que hi tinc una gran quantitat de correus per obrir, l’últim dels quals... és del passat 20 de gener. I entre finals de novembre i el 20 de gener, res. Tampoc res de Joe Biden.

*****

Això sí, Biden, contra les seves paraules del juliol passat, ha repetit el 30 d’abril de 1975 a Saigon, Vietnam. L’aeroport de Kabul és ara mateix un caos, amb milers de persones tractant de pujar a qualsevol avió per a poder salvar la vida. Centenars de milers de persones tracten de fugir per terra, el 80% d’elles dones. Un dia negre en la història tant d’Afganistan com sobretot dels Estats Units. Biden és un fill de la gran puta i hauria de dimitir si tingués la més mínima dignitat.

*****

Canviant de registre, el nou tema de Guns’n’Roses és... absurd. 4/5 de la formació original es limiten a fer un riff força facilongo pels seus estàndards, un petit pont que no ve a conte, més riff, cap solo... No dic que no sigui almenys una gravació professional, però certament no és el tema que els fans de la formació original han esperat durant vint-i-vuit anys. Izzi Stradlin deu estar rient d’allò més. Ja posats, prefereixo amb molt el «Chinese Democracy». «Absurd» em recorda al «Lulu» de Lou Reed i Metallica. Aquest és el nivell.

*****

Recordo una novel·la, de les que ens feien llegir a Italià, que aconseguia que no passessis de la pàgina 2 a base de concentrar-te en dues pàgines més violència que a tota la segona guerra mundial.

Una altra fallava en què l’autor no parava de trobar-se amb atzucacs, i en lloc de treballar-s’ho, recorria a la primera idea que li passava pel cap per a sortir endavant, amb el que els problemes de construcció eren evidents i ensorraven la novel·la, plena de personatges i situacions que només apareixien uns pocs paràgrafs per conveniència de l’autor.

Certament els editors italians actuals semblen no tenir ni idea de què publiquen. Almenys, m’he adonat que el mètode quan he d’escriure un relat llarg és fer-me primer una sinopsi i estudiar-ne els punts flacs. Simplement escriure un primer capítol i tractar de seguir a partir d’aquí només m’ha dut a no-novel·les que s’estampaven a principis del segon capítol, bé perquè em trobava que totes les possibles continuacions tenien una solució simple i no hi havia novel·la, bé perquè la realitat històrica em xafava tots els aspectes de la trama i m’impedia explicar una bona història. De fet, el relat llarg de l’»Estàtica» no és cent per cent perfecte, però almenys atenir-me al pla de treball m’ha permès acabar-lo, el meu primer text que, si bé no és molt llarg, almenys depassa significativament les cinc pàgines que fins ara semblaven el meu límit com a escriptor. Una altra cosa és que semblin costar-me menys els relats còmics breus, doncs en humor no necessàriament necessites una bona trama, només necessites una bona idea. Els mateixos «Mortadelos» funcionen extremadament bé malgrat quasi no tenir ni trama.

*****

A un nivell, tota l’escena psicodèlica d’entre 1966 i 1969 es pot definir com un gegantí experiment amb la informació. I va ser exitós: tots aquests anys després encara en parlem.

A la vegada, la informació és el que falla en tota la música «de discogràfiques» dels darrers trenta-cinc anys: molt poca informació, molt repetida, sons estèrils, exclusivament per a ballar. Clar, jo vull escoltar, no ballar. De manera que tot el que faig va dirigit a demostrar que una música feta per a escoltar és més comercial i capta més l’atenció del públic que la «música de ball» necessitada de suport publicitari per a generar unes mínimes vendes (és a dir, quan la publicitat cessa, cessen les vendes).

Molt poca informació, molt repetida, és la manera que escoltis un tema cinquanta vegades en una primera escolta. Componen entre dos i quatre segons i els van repetint. I si no, agafen una d’unes poquíssimes progressions estàndard. Tema de les lletres: sempre, amor ideal. Sinó, ball, festa o fruites. I que tot soni igual. És molt depriment i terriblement regressiu.

al-Jwārizmī

 

En un article a Politico (https://www.politico.eu/article/coronavirus-laboratory-leak-theory-china-wuhan-who-investigation-ben-embarek/) mencionen a la World Health Organization, però cal fer la pregunta: com poden parlar de “The WHO” sense mencionar a en Pete Townshend?

*****

Tinc el nou de Son Volt, “Electro Melodier” (Transmit Sound, 2021). Una mica sedat pels seus estàndards. Molt bones primeres quatre cançons i prou bona cinquena. A partir d’aquí l’interès és intermitent. A en Jay Farrar li està costant compondre, és el tercer àlbum irregular que fa. Igualment li compraré cada nou disc en agraïment a les moltes bones hores que m’ha donat. I Son Volt, com a intèrprets, són magnífics.

(I sí, l’interès de l’obra actual de Jeff Tweedy també és molt intermitent.)

*****

Una mica de trastejat amb bases i idees ha donat dues carpetes. Una, un «Charleston» viable al que li falten la majoria de veus i una mica de treball amb les lletres. L’altra, un no-àlbum titulat “Level Playing Field” (a falta d’un títol millor), compost per unes poques bases de resultat discutible més demos «automàtiques» de moltes idees romanents. Aquest darrer no està pas malament, però no és tampoc de primera línia. I sí, el proper pas ha de ser la guitarra. De fet, és per això que parlo d’un no-àlbum: em preocupa quedar-me tan estancat com el Jay Farrar de 2021. No he de fer àlbums perquè sí. En tot cas, una de les cançons, molt vuitantera, data en part de sobre 1984-85, quan tocant unes poques notes al piano de casa els avis la cosa sonava a «synth pop». Una idea oblidada durant dècades i que vaig recordar fa poc. Està bé tenir-la en demo.

Això sí, em pregunto què fer amb guitarra. I com.

*****

Reconec estar en un estat de sordera emocional respecte de la política. Evidentment, vull la independència de Catalunya, doncs és l’eina imprescindible per a resoldre els milions de problemes que Espanya manté deliberadament enquistats mentre en crea milers de nous cada dia. Però també tinc clar que el major obstacle per a ensorrar Madrid és la nostra classe política: simplement, ens governa una corrua d’imbècils. Fins i tot en Jordi Cuixart m’ha decebut. Contra Espanya no serveix de res ser happy flowers. És la guerra, i l’hem de guanyar. Em declaro moralment exclòs del govern Aragonès, dels contemporitzadors col·laboracionistes i del centralisme barceloní.

*****

En aquesta línia està la marxa de Messi cap al PSG. Bartomeu va matar el Barça i tot el que li queda a Laporta és fer el ridícul. Però això seria només futbol si no resultéssim tenir unes indústries culturals com les que tenim. Només teníem el Barça per oferir al món. Ja no tenim ni això. Quasi quatre anys després de l’1-O, Catalunya és el cul del món i no interessem a ningú. I sí, tenim un munt de talent... completament desaprofitat. L’ombra de Jordi Pujol és molt llarga.

En tot cas, diria que Messi se n’hagués anat al Martinenc si hagués fet falta.

*****

Darrerament em noto en mode intel·lectual tipus Umberto Eco. Ja sé per què: trobo a faltar tant una mica d’intel·ligència...

Tinc la sensació de viure en un país de troglodites.

*****

R.E.M.: Ratolins Electrònics Modificats.

Electric Landlady

 

Vaig fer un darrer canvi de detall a l’Estàtica: treure un tros de frase i que tornés al final original. Distreurà menys.

*****

«Siempre me maravillaré de todos los obstáculos que nos llegan a poner para acceder a una vivienda. Creo de verdad que bancos e inmobiliarias quieren quedarse sin clientes. ¿Resultado? Millones de ocupas en pisos de bancos mientras hay cantidad de deshaucios cada día, y las ventas por los suelos mientras nadie puede ni empezar porque le niegan el crédito. Genial, ¿no?»

*****

Instruments en ment: baix Harley Benton HB-60, guitarra Squier Classic Vibe Starcaster en natural, guitarra Epiphone Casino (potser la versió en satinat blau, per raons de preu). Deixo córrer l’acústica, puc afinar una elèctrica en DADGAD i ja em farà el fet. Vull acabar col·lecció en poc temps i centrar-me a aconseguir casa, segurament via terreny llunyà i casa prefabricada.

Potser hagi de comprar també un minimesclador de rack, seria un Behringer RX1602 V2 de baratillo.

*****

Equips per si un dia sóc ric? Uns quants, però essencialment:

-Rack SSL Fusion

-Rack minimesclador Neve 8816

-Potser un parell de racks Universal Audio 6176.

-I potser algun equip Chandler Limited si realment sóc molt ric (2x RS 124, 2x REDD.47)

És perfeccionisme, però no em rendeixo en la meva ambició de ser conegut pel gran públic. I per a això cal ser seriós.

*****

A primera hora del matí del 3-8-2021 he fet un darrer retoc: he unit el «1980». Res de dos volums. Són quasi 86 minuts però funciona millor així, junt i en l’ordre original. Igualment s’editarà en l’era en què només té sentit editar directament en digital. He aprofitat per a reanomenar una cançó, «19 Plum Nuts»: el nou i millor títol és «Impossible Germanium». El canvi d’LP seria entre «Dibuixible» i «Toritos tangleados». Al final tinc fets 23 àlbums. Ara descansaré una mica i escriuré. Un tercer àlbum sortirà amb el Mamut i té tots els números de ser l’«Estratègies».

*****

Aquest matí (3-8-2021) m’he equivocat d’autobús i he acabat fent un viatge matutí cap a Can Gonteres, a uns pocs quilòmetres de Terrassa. Crec que no hi havia estat mai. N’hauré de mirar preus, no crec que m’ho pugui permetre però almenys no és al casc urbà. Tampoc forma part de Matadepera. I seria una manera d’aïllar-me, però no tan radical com anar a la Catalunya buida.

Com la sospiro, la casa.

*****

He retocat la meva «wish list». Allò més factible seria un mesclador de rack (1U) Behringer RX1602 V2. No una superpeça d’estudi (l’equivalent en bo i car seria el AMS Neve 8816, per 3000€), però suficient per a connectar i premesclar els meus sintes sense ser invasiu (i, desenganyem-nos, no val la pena comprar el gran mesclador tenint un carrer transitadíssim al costat). Instruments? Prescindeixo de cap més guitarra acústica (puc afinar una elèctrica en DADGAD i fer el fet), i llavors, quan hi vagi havent diners, anar a per un baix Harley Benton HB-60, una guitarra Squier Classic Vibe Starcaster en acabat natural, i una guitarra Epiphone Casino (segurament la variant en blau, sense descartar de tot l’acabat natural). I tancar llista.

*****

M’he escoltat a Spotify el nou de Son Volt, «Electro Melodier». Força correcte, tot i que li trobo a faltar xispa. Almenys sembla que aquest cop ha cuidat les lletres, un pendent dels dos anteriors àlbums. Esperem que en Jay Farrar torni a trobar el focus. Crec que ho farà, és un dels grans.

Mentre, n’espero el CD, així com, aquest divendres, la caixa de 50 aniversari d’»All Things Must Pass» de George Harrison, i a final de mes hauria d’arribar la caixa dels Beach Boys «Feel Flows», que ja hauria de ser aquí però Mike Love ha hagut de potinejar.