Remember in November

 

Escrit a una immobiliària potent, en resposta a un dels continus anuncis per a vendre’m el meu pis:

«No, no escric per a vendre res. No tinc res. Impossible tenir res. El mercat immobiliari és fora de control. El negoci immobiliari és l’únic que està entestat a quedar-se sense clients com sigui. A Terrassa hi ha molts pisos a 300.000€ o més. 300.000€ signifiquen 25 anys íntegres de sou d’un mileurista. Jo mateix malvisc d’una pensió per invalidesa de 721€. Tot això no té cap ni peus. Tinc molt clar que, quan pugui fer el pas (un pas que porto 22 anys tractant de fer, amb tots els obstacles possibles), me n’hauré d’anar a viure molt lluny de Terrassa, a algun lloc totalment absurd, només per raons immobiliàries. Sempre podré dir que no tinc cap culpa de la meva situació i que el combinat de preus impossibles i aixeta del crèdit tancada (80% i tal) han aconseguit que la decisió que vaig prendre amb 25 anys de fer el pas i resoldre el problema més important de la meva vida segueixi tenint-me a la casella de sortida. I això vol dir que tot el sistema ha fallat. Clar, si finalment veig que amb 50 anys no tinc cap possibilitat, tocarà ocupar un pis d’un banc o una immobiliària. No se’ns està deixant cap més sortida: necessitem un sostre i no el podem aconseguir legalment. Calia arribar fins aquí?»

*****

L’entrega de premis del I Premi de Dibuix i Pintura Floreal Soriguera, el passat divendres 25, va anar molt bé. Gran ambient, convidats potents (entre ells el propi Suri), i la meva darrera actuació amb Els Visitants, que continuaran amb mi al darrere del grup i en estret contacte. Entra l’Arnau Domínguez per a substituir-me en el paper de teclista, i segueixen en Marc Casulleras com a guitarra solista i en Marc Campins com a cantant i harmònica. Un equip de primera, i excel·lents amics i companys. I jo seguiré pagant la meva part del local. En realitat la raó per a no seguir pel que fa al directe és més personal: vint anys d’haver d’estar constantment en assaigs i concerts fa temps que em van cremar, i a més és un tema que m’impedia fer la meva feina a casa. De fet, hi ha un llibre sobre teoria musical que fa anys que vull escriure i no he pogut pel tema escenari. He d’escriure partitures que necessito per a buscar-me algun ingrés. I necessito temps per a gravar nous àlbums que a més aportin alguna cosa nova: l’«Astrosurfing» és un bon àlbum, però és més del mateix, i això es deu a que en realitat està gravat a mig gas durant uns mesos (aquests últims tres mesos i mig) en que tenia tantes coses a fer fora de casa que em robaven l’energia, amb el que vaig fer midis esporàdicament i d’una manera mecànica, «going through the motions». Ha sortit bé de casualitat. Podia no haver-me funcionat, i no haver-lo pogut publicar. En fi, necessito nous horitzons, i potser ara podré buscar-los. De fet, la decisió de sortir de Visitants la vaig prendre en ple atac d’ansietat, i a la vegada vaig haver de dir als Nadie (que son un gran grup) que no em podia afegir a ells. Ara he de trobar com dur cartells que li tallin el rotllo d’entrada a tota aquesta gent que no para de tenir idees sobre com ocupar el meu temps. No, no tinc temps, ja he perdut vint anys.

*****

Hi ha un conegut que ha tret un llibre amb una editorial que no accepta llibres que no hagin encarregat ells. No l’hi podré comprar. Mentre, segueixo més penjat que un llum. El divertit és que a Un Munt de Mots tinc èxit. A Catalunya fallen massa coses a nivell editorial. I discogràfic. No sé com escapar-ne.

*****

El pitjor concert on he actuat va ser el «concert del caos» el 2011 (no amb obra meva; passa per ser el pitjor concert de la Història de Terrassa), però apart d’aquest que ja coneixeu bé, he tingut força ridículs en directe, des d’aquell concert a set anys en que no vaig cantar una cançó per pànic escènic o aquell a disset anys en què vaig haver de tocar una part amb xilòfon baix Orff sense les tecles adequades (i era una cantata infantil força lamentable: «digestió, digestió!»), fins a perdre’m tres vegades en el concert de desè aniversari de The Missing Leech o aquell «Elisir d’Orrore» on vaig estar tan fora de context i amb tantes iniciatives tallades que vaig actuar i cantar mecànicament, «going through the motions» però amb ganes que allò s’acabés i a més rebent moltes crítiques. Els millors en què he participat? Dos amb la Massa Coral: un el 1994 amb els Neue Liebeslieder de Johannes Brahms i llavors i sobretot el del 75^è aniversari de la Massa Coral: va ser angoixant preparar-lo amb tan poc temps, però des del moment que va començar tot va ser màgic (això sí, tres dies després vaig patir un de tants atacs d’ansietat: em costa massa dir que no i llavors ho pago).

Dels concerts que he vist, el pitjor va ser la quarta de les òperes terrassenques que es van fer a l’Auditori durant la segona meitat de la dècada dels «Noughties»: amb una música pesadíssima i un llibret suposadament de denúncia i molt avorrit, desagradable i forçat, va ser una experiència només comparable al «concert del caos», i va fer que no es fessin més òperes terrassenques. I llavors he d’esmentar un trosset molt concret d’un concert que en general no va ser res de l’altre dijous però que tampoc no mereixeria ni molt menys ser mencionat aquí de no ser per certa curiosa intèrpret de Bach que va trinxar literalment la primera ària del «Magnificat» (admeto haver assistit a curtcircuits més interessants) i que no sé si va fer una pausa d’un any en els seus estudis de Cant o si de veritat els va deixar (això últim seria perfectament lògic, atès que s’havia proposat un repte massa gran per a ella, com d’altra banda era el seu costum; vaig immortalitzar aquesta esceneta a «Llàgrima viva»). Sobre el concert que m’ha agradat més, va ser el 2015: els Nels Cline Singers tocant al Festival de Jazz de Terrassa, i el podem resumir amb que van haver de venir uns americans a ensenyar-nos com s’ha de fer música. També recordo un concert molt impactant del Philip Glass Ensemble (sense Philip Glass) tocant en directe la música de «Koyaanisqatsi» mentre es projectava la pel·lícula, el 1992 al Colisseum de Barcelona.

Mencions? Les negatives van ser uns concerts el 1997 on vaig participar amb «El Messies» de Haendel i que no ens van deixar gens satisfets: mala direcció i almenys dues males solistes. I un concert de Pep Sala i la Banda del Bar el 1997 a Faktoria, que va ser pesadíssim (un de similar amb la millor banda d’acompanyament de Catalunya el va arruïnar el propi cantant, un tal Daniel Higiénico, i vaig sortir de Faktoria abans d’acabar el concert). La positiva, veure en directe a La Fuga, grup de Terrassa, a mitjan anys Noranta: la seva maqueta no està prou ben gravada i només dóna una idea, però en directe eren una experiència memorable, i van ser l’única cosa bona que em va passar durant els meus anys de tocar fons, fins i tot recordo una nit que vaig anar a peu des dels blocs del Pla del Bonaire fins a Matadepera a veure’ls actuar.

I va haver-hi bons moments en directe amb To Be Continued. Només vam fallar en un concert on primer van tocar Ménage i van fer el concert de la seva vida, vam pujar a l’escenari nerviosos i tot estava desajustat. Però ho solíem fer bé, i jo estava en una certa fase Brian Jones amb els teclats i, en una ocasió, amb el sitar. Amb Visitants la pitjor ocasió va ser un concert a la Plaça 1 de Maig el 12 de juliol de 2014: vam pujar a l’escenari després d’unes bailaores de flamenc, vam tocar el primer acord de «Shea Stadium» i vam buidar tot el pati de butaques en set segons (que vulgui integrar culturalment Terrassa amb el Grup Minerva no és cap casualitat). No tinc clara la millor ocasió, perquè amb Visitants sempre em costava posar-me en situació degut a les meves neures, però hem estat un bon grup de directe, i reconec que en aquests dotze anys he millorat molt com a guitarrista i també he esdevingut un bon baixista quan ha calgut.

Durant cinc anys vaig ser abonat al Liceu. No en tinc bon record, i sembla que allà tot segueix igual. De l’Auditori de Barcelona en tinc millor record, però segueixo sense entendre amb quin criteri estrenen obres de compositors, perquè crec que ho faig millor que les poques estrenes que hi vaig sentir (per cert, quan entendran que l’atonalitat no és garantia de res?).

Això sí, cada vegada estic més interessat en l’estudi que en el directe. De fet, després de març de 2020 quasi no he anat a concerts on jo no hagués d’actuar (potser algun de clàssic a l’Auditori Municipal), i he descobert que soc un home de discos. Un autèntic enginyer de gravació. Així que ha arribat el moment de donar-me prioritat a mi, i fer feina ben enfocada. Uns quants centenars de concerts no m’han dut a cap lloc, en realitat.

Endless Pneumonia

 

Dijous vaig anar a la presentació d’un llibre. Una presentació experta on només una llarga dissertació d’una mena d’intel·lectual va fallar. Però del llibre, que vaig comprar, prefereixo comentar-ne només que encaixa amb el meu sardònic gust per cert tipus de propostes.

Almenys l’endemà va sortir el nou llibre de Pep Cortès. El tinc deixat, però serà llegit. Pep Cortès és sempre garantia de qualitat. A més, va ser la tarda de la inauguració del retrat pictòric de la Sílvia Alcàntara, i va ser una ocasió entranyable on a més ens vam trobar bona part d’Un Munt de Mots. Una tarda per a recordar.

*****

Tenia una decisió presa, i la tinc però haurà d’esperar-se uns dies. Davant que el meu projectat primer llibre de poemes és encara una mica curt malgrat contenir dos poemaris i una secció miscel·lània, i que tinc cert cicle de lletres («Partisà!») sense fer servir, he tingut la idea que puc provar a posar-lo a punt per a, amb bon control de qualitat, incloure’l al llibre com a tercer poemari. O bé, tenia la intenció. El tema és que m’he adonat que, fins i tot ja retreballat el 2019, allò no són poemes sinó un projecte militant de lletres que falla precisament per ser una col·lecció de fets i dades, no uns textos inspiradors i coherents. Que se me’n va anar la pinça, vaja. M’adono de què vull: textos menys detallats on un detallet, una frase afortunada, una atmosfera... creïn la màgia. Exacte: poesia. De manera que aquest proper cap de setmana començaria un procés de reescriptura total, sovint de zero, i en un nou arxiu de text, amb la idea que els textos antics no em travin, que només estiguin a la carpeta per si em trobo que no sé continuar i necessito alguna línia per a sortir de l’atzucac. Però si puc generar un text totalment nou, millor. En els seus termes. I sense que sembli propaganda setantera.

*****

Encara estic encallat per massa feina, fins divendres. Tinc dos discos per acabar. «Positrons» he decidit acabar-lo com a disc instrumental, tot amb sintetitzadors. Encara hi ha feina a fer, però el que hi ha és prometedor, un disc per a clubs. Les veus i algun vocoder a gravar els reservo pel «Shut Down», on també gravaria melodies de guitarra amb «overdrive». Això fa que probablement ja estiguem parlant de 2023. Però certament necessito canvi i temps. I certa notícia, aviat, me’l pot permetre.

I, sí, el 2023 he de provar de gravar un disc de guitarres, tot i que no sé ni com posar-m’hi. Especialment perquè no el podré fer cantat.

Mentre, tinc una carpeta amb dos temes que no vaig saber reformular per a l’«Astrosurfing», una sèrie de temes inacabats de divers pelatge, i demos amb idees apuntades. Un garbuix que no sé on dur, especialment perquè algunes de les cançons demanen veu i no la meva. Reconec que ja no em veig cantant als meus discos («sones massa a coral»), i que més aviat voldria que el cantant de Visitants cantés a les maquetes de Visitants. En total, tinc un cert «backlog» d’idees amb guitarra i amb sintetitzadors, però sense una direcció clara. Ho he de deixar reposar, crec. (Per la mateixa raó, un vell projecte, «Jazz», quedarà sense acabar: bases fetes, lletres fetes, però em dóna mal rotllo fer sessions vocals i que tothom em critiqui el resultat per mal cantat. No em veig capaç de fer una bona feina.)

Aquest 2022, per tant i sense comptar la versió definitiva d’«Hymns», hauré tret 23 àlbums, només un dels quals amb algunes regravacions. 22 àlbums de material nou, doncs, i crec que prou bons. Una bona demostració de poder si considerem que hi ha grans artistes i grups amb molts menys àlbums en la seva discografia. També són una mostra de creativitat reprimida: 2020 i 2021 van ser els meus anys de la llibertat, i es nota. De fet, de tots aquests àlbums, només l’«Astrosurfing» dóna senyals de cansament, i sense deixar de ser un bon àlbum. Però començo a necessitar canviar. El cos m’ho demana.

*****

Encara no m’he posat ni amb el llibre ni amb les partitures. La setmana que ve és el moment. També voldré començar a llegir. I a escoltar CDs. Viure.

*****

Preguntant-me on he d’anar, ara que Twitter està morint a mans d’un salvatge malintencionat. He provat de tornar a Facebook, però els memes segueixen allà, i poden amb mi, sempre iguals, sempre igual de falsos. Fins i tot han destruït a tota una generació de poetes, que ja no escriuen poemes sinó memes allargassats, tots centrats en l’amor ideal com si fossin lletres de pop de principis dels Seixanta, quan tots els directius de discogràfica estaven obsedits a casar a tota la població i cap lletra no permetia al seu protagonista fer res que no fos enamorar-se. Ni tan sols anar a comprar el diari o portar el cotxe al mecànic. Doncs ara és igual d’avorrit. Em sento sol. En fi, necessito trobar una xarxa social on pugui fer com feia a Twitter: informar-me sobre política i prendre-li el pols a la societat. Sóc com l’acné, vaig al gra.

*****

Encara no ho tinc definitiu, però he fet una de les meves reconfiguracions amb el «L.A. (Light Album)» dels Beach Boys. Tinc ja una configuració que funciona, més o menys. En el fons és mantenir tot l’àlbum original excepte la horrorosa versió disco de «Here Comes the Night» d’onze inacabables minuts de duració, i llavors afegir alguna cançó d’arxiu, essencialment «California Feeling» del 74 i «Barnyard Blues» que també tenien disponible. Encaixen megabé. I de sobte tenim un àlbum prou bo, ben integrat, d’uns 40 minuts i dotze temes. M’he adonat de com «Here Comes the Night» disco va assassinar per si sola les possibilitats de l’àlbum, i de com la resta de l’àlbum més una mica d’arxivística intel·ligent hagués donat un guanyador, un àlbum baladístic prou ben produït i plantejat. Tot i que sembla que el 1979 les relacions dins del grup estaven sota mínims. (A la revisió i com a penúltim tema hi he inclòs «Brian’s Back» de Mike Love amb cert recel perquè, tot i estar ben produïda i comptar amb la guitarra de tot un Jerry Donahue, la lletra és l’inici de la tendència d’en Mike de, no només falsejar la història del grup, sinó d’incorporar a les lletres els títols dels vells èxits del grup, recordant-nos accidentalment que podríem estar escoltant una cançó millor. En anys següents, aquestes tendències durien en Mike a dirigir penosos àlbums i singles dels Beach Boys i a acumular una llarga sèrie d’àlbums solistes inèdits degut a la seva ínfima qualitat. Però «Brian’s Back» omple minutatge, era gravada el 1979 i, sobretot, encaixa. Almenys l’àlbum original, i la meva revisió, inclouen «Sumahama», que pot ser ben bé el seu millor tema i que és decent.)

De manera que la cara A de l’àlbum original la incloc tal com és, d’aquí salto directament a «Baby Blue» i «Goin’ South», i aquí inserto «California Feelin’», «Barnyard Blues» i «Brian’s Back», per a acabar amb «Shortenin’ Bread» com a l’àlbum original. Un àlbum no perfecte, però sí prou bo com per a haver suposat tornar a estar en forma si s’hagués publicat així el 1979. Com dic, llàstima de «Here Comes the Night». Especialment quan venien de l’amateur «M.I.U. Album» de 1978 (on només «My Diane» brilla amb llum pròpia) i anaven a seguir amb «Keepin’ the Summer Alive», el seu horrorós àlbum de 1980 (on només la cançó titular i «Endless Harmony» se salvaven justetes del desastre, i on tota una sèrie d’editatges i substitucions de cançons haguessin estat molt necessaris).

La chacha del chachachá

 

He tancat el meu compte de Twitter. No em refio d’Elon Musk i els seus «vuit dòlars» i demés. També m’ajudarà a concentrar-me. A Facebook hi segueixo però hi faig ben poc: massa memes.

A les municipals, a Terrassa és perfectament possible un ajuntament de Vox. Hi ha barris de la ciutat presos per aquest partit ultra. Exactament els mateixos barris que abans votaven PSC. L’únic avantatge: saltaran totes les alarmes.

No hauríem d’haver confiat mai en els polítics. Desenganyem-nos, la independència no es farà des de les institucions.

Si no hi ha canvis, el dia de les eleccions a la Genialitat me n’aniré a qualsevol lloc fora de Terrassa, gaudint d’un preciós dia assolellat i fent-me «selfies». A les municipals hauré de votar, amb ràbia.

Per cert, el mal cultural de Catalunya és la «famositis». Sense ella faríem miracles. Tot està perdut.

*****

He dormit molt aquests dies. Em feia falta. Els tres mesos entre agost i octubre han estat duríssims. Pensant en com muntar-m’ho per a «vestir» cartells amb missatges tipus «no em feu fer més concerts!» o «l’escenari és la mort». Perquè no sé com aturar la incessant cerca per part de tothom d’idees sobre com ocupar el meu temps. Una cerca que he d’avortar com sigui. Al final no podré sortir de casa.

*****

M’he compilat els àlbums inèdits dels Beach Boys «Second Brother Album» (1970) i «Merry Christmas from the Beach Boys» (1977), dels que disposava de quasi totes les cançons però desperdigades. Junt amb «Adult/Child» (1977) i una carpeta amb material que podia haver constituït un primer àlbum de Dennis Wilson (de 1969 a 1972), són els grans capítols perduts dels Beach Boys als anys 1970. («Smile» el tinc tant com a àlbum de Brian Wilson com com a caixa de luxe amb les sessions originals.)

Tinc compilat un «The Beach Boys Today!» amb «Bull Session» substituïda per «Guess I’m Dumb» amb veu de Glen Campbell (i és un discàs), i seria divertit incorporar «All Dressed Up for School» a «All Summer Long» (1964, ja un bon àlbum).

*****

El meu pla B per a pagar-me una casa seria estalviar quasi tota la pensió durant quatre anys sencers des de gener de 2024, quatre anys duríssims. Per a això no podria tocar el banc en absolut. He de trobar com pagar-me les despeses. A Terrassa els preus de l’habitatge estan fora de control, i per tant és quasi segur que la casa la buscaré molt lluny. A Catalunya, però molt lluny.

Pensant en com guanyar molts diners. Ho necessito de debò.

*****

(Divendres 4)

L’“Astrosurfing” és quasi acabat... i no sé molt bé què fer-ne. No és molt pitjor que el meu estàndard, de fet els temes son bons individualment i té el meu segell. Excepte per dos punts crucials: 1) em repeteixo fins a l’extrem; 2) molts dels temes son «murs de so» sobre el mateix ritme i fan que l’àlbum soni a tot de temes massacrant-se entre ells. De fet, tot i que hi ha alguna balada, l’únic tema amb personalitat és el del títol: ritmes llatins, poliritmes, i això li dóna una frescor absent de la resta del material. En total, 39 minuts de música. Un parell de temes més i ja faria. Però toca remesclar i fer experiments, doncs ara mateix es nota que vaig fer la major part del material en matinades perdudes, estressat i «going through the motions». I el fotut és que a l’«Astrosurfing» hi havien d’anar dos temes que havia ajornat i que segueixo sense saber com resoldre: no agafen forma. L’encallament més absolut.

A la vegada que el «Positrons» està parat en el minut 30... tot i que vull fer un experiment amb veus que vaig gravar amb el mòbil a Barcelona el 27 d’octubre, de camí cap a la fundació i amb sorolls ambient. El «Shut Down» l’acabaré a l’hivern, i en lloc de veus li posaré melodies de guitarra amb efectes. Prou veus de coral.

Almenys la decisió de publicar un últim àlbum aquest 2022 està presa. I certa decisió m’hi pot ajudar. En cerca de temps...

*****

(Diumenge 6 al matí)

«Astrosurfing» acabat i publicat. Una llarga nit de feina i molt remix. Ha quedat decent, tenint en compte que no innova en res i que ha estat un disc una mica avorrit de fer. Però almenys el meu disc 33 és al sac. El següent serà el «Positrons», on queda força feina per fer però pel que també li he fet les bases d’una portada. Sóc un mestre de fer portades i vídeos amb qualsevol cosa.

*****

Les filmacions, senzilles, pel vídeo per a la cançó «Astrosurfing» les vaig fer el 7 de novembre al vespre a fora de la Biblioteca Central de Terrassa i de tornada a casa. La matinada de dimarts 8 a dimecres 9 les vaig muntar. Aparentment he millorat en l’apartat de postproducció. Tant el vídeo com l’àlbum han agradat. Ara falta trobar padrí, que és el meu problema de sempre.

*****

(Dimarts 15)

El «Positrons» té una nova cançó quasi acabada que és «single». Em falten dos temes pels que ja tinc elements, estic a prop dels 40 minuts de material gravat, i només em preocupa la part vocal, que vull reduïda al mínim però que em fa sentir insegur i que retardarà la finalització de l’àlbum fins al desembre.

Enmig, el dia 25 faré una actuació molt especial amb Visitants.