Pack up the plantation!

En poc temps he vist dos concerts de Ran Ran Ran, després de prop d'un any de desconnexió meva no-del-tot-voluntària. El primer va ser una nit de juliol a Ciutat Vella. Un local del que no recordo ni el nom. El concert va ser "per torns", una cançó de l'Albert de Gúdar i una de Ran Ran Ran i tornem-hi. Per sort l'Albert va tenir la millor nit que li recordo, i les dues propostes es complementaven bé, dintre de ser molt diferents. Potser Ran Ran Ran van estar una mica "modositos" pels seus estàndards habituals.

L'altre concert, aquest passat dilluns 18 a una antiga fàbrica del carrer Mozart de Gràcia. Va obrir cartell una noia que ha fitxat pel Mamut Traçut i a la que es veia amb bona veu i amb idees, però que va semblar una mica perduda durant tot el concert (apart d'un problema de perícia: d'aquí a cinc anys serà fascinant veure-la, però de moment treballa amb recursos massa limitats). I llavors... els grans Ran Ran Ran! En un concert potent i ple de seguretat en el que van estrenar un atractiu nou tema i on van tocar la millor "Gernació" que els recordo, amb un Jordi Farreras especialment pletòric. En acabar ells, vaig sortir amb el frn al carrer, tot i que quasi no vam parlar perquè ell estava envoltat de tot el seu ambient d'amics barcelonins i jo m'hi sentia una mica perdut. Un altre dia serà...

*****

El 8 de juny els Visitants vam tocar al Nou Cremat. Un concert accidentadet (vam petar dues cordes!), però rebut amb entusiasme per un públic nombrós i, sobretot, interessant (va venir el Dr. Flo i tot). Una gran ocasió, amb un concert maratonià en què vam tocar tot el nostre repertori i fins i tot s'hi va colar "Nearer My Dog To Thee".

En canvi, el concert del 12 de juliol a la plaça 1 de Maig va resultar problemàtic, per temes d'organització i de sonorització. Clar, que et posin entre unes ballarines flamenques i un humorista no és el més indicat quan toques rock independent, i el que va passar va ser una deserció en massa del públic a la que vam tocar els primers acords de "Shea Stadium", quedant-se només una vintena de persones, quasi totes amics personals. A més, l'interpretació estelar d'"1 de maig" a la plaça 1 de Maig es va veure arruïnada perquè a un dels tècnics se li va ocórrer trastejar amb el cable d'audio del meu sinte a mitja cançó, amb tots els sorolls d'estàtica imaginables i per imaginar. Els nostres amics ens van haver de tranquil·litzar dient-nos que nosaltres ho havíem fet bé. I en arribar al local per a deixar trastos em vaig sentir de tot per haver gestionat aquest concert tan inútil. Si ho arribo a saber dic que no.

Almenys el dia abans (11) a les 11:20 del matí entràvem en antena a El Submarí, el programa de ràdio de la Mariona Tomàs, un lloc on ens hi vam trobar molt bé i on vam brillar, amb actuació acústica breu inclosa. En paraules d'en Jordi Ibáñez Llauradó: "Escoltant en directe les aportacions del marc (es nota que està en el seu ambient, sembla que estigui al bar) i el domini de la distància amb el micròfon del mario. Grans frases: "Paul McCartney té un ego del copón" (lluís), "tots els arranjaments passen per l'aprovació del Lluís, és el boss" (albert) o "vindran Marios a escoltar-vos [al concert de demà]" (la presentadora). Però el millor, evidentment, "Automatic Day" en directe, tot i que la guitarra saturava (potser la del Lluís era massa a prop de l'escarxofa). Molt divertit tot plegat, bona promo. Demà volem sentir "1 de maig" i "Granollers..." atronant la ciutat."

http://www.ivoox.com/submari-entrevista-a-lluis-paloma-els-audios-mp3_rf_3306307_1.html

*****

I la nit de dissabte, tercera ronda del triple cartell amb la Haqni i el Pep a La Goleta... que s'ha convertit de manera no premeditada en el primer concert de la Tissana & the Paloma's Haqni Bandz Experience. Estàvem fent un parell de cançons junts i de sobte va entrar tot de gent. La jarana va ser de les que fan època, tothom ballant mentre a l'escenari improvisàvem constantment. I l'Anna de La Goleta estava exhultant. Bé, el 12 de desembre hi tornem!

*****

El 25 de juliol passat, L'Exèrcit d'Islàndia van tocar al Nou Cremat. Una bona actuació, però una mica estranya, en tocar només tres d'ells: la Núria tenia concert clàssic i el Rubèn no es trobava bé. Almenys musicalment la cosa va rutllar prou bé i el públic va respondre. Ara a veure com els va una nova entrada a l'estudi a finals d'any. Mentre, us enllaço una entrevista a en David Amat: http://lamusicaamanseixlesferes.blogspot.com.es/2014/08/entrevista-david-amat-bateria-de.html.

*****

Únicament dir que m'he passat tot l'agost entre mogudes de trastos i obres diverses. Un mes perdut, i van... Mentre, no deixo de pensar en equip, però em sembla que m'ho pintaré a l'oli.

On Broadway

Entre el 24 de maig i el 4 de juliol vaig fer els cursos de formació per a activistes d'Obertament, la campanya antiestigma de les malalties mentals. Allà hi he conegut a tot de gent interessant, tot i que no els podré retrobar fins al setembre. He après coses d'ells. I als cursos he après aspectes tècnics de comunicació que m'he adonat que no controlava, especialment perquè tendeixo a ser molt dispers i a no centrar-me a transmetre unes poques idees fonamentals. Bé, suposo que la diversió començarà al setembre... Almenys pot valer la pena que parli del meu cas, perquè sóc el fulletó publicitari perfecte de les capacitats de la psiquiatria moderna. I altra gent pot animar-se amb el meu exemple. Almenys estic essent molt obert sobre el que em passa, cosa que fa deu anys em costava molt més.

*****

El passat dia 2 de juny la mare i jo vam passar-nos per Toledo per veure l'exposició potent de Grecos que hi havia. Aquesta vegada l'experiència va ser molt més satisfactòria que la que vaig relatar al meu primer post en aquest blog, allà per 2005 (http://lluispaloma.blogspot.com.es/2005/12/vinc-dunes-petites-vacances-que-es.html). Les diferències? Que aquest cop no ens vam topar amb cap estirabot dels poders poderosos (per exemple, vam poder veure la catedral en tot el seu esplendor, sense exposicions que ens la tapessin) i que, sobretot, vam tenir molt més contacte amb la gent del carrer, molt maca. Afegiu-hi uns granisats i un gelat al Zocodover, més tres plats de pasta en un restaurant (no diré quin), i tindreu un dia perfecte. L'endemà vam passar unes hores pasturant pel centre de Madrid, arquitectònicament molt maca (tot i que quasi simultàniament jo no parava de rebre noticies alarmants de com la policia espanyola detenia i maltractava a gent simplement per dur un pin amb la bandera republicana; aprofito per dir que crec un gran error no recolzar una república espanyola, no com a distracció en el nostre camí cap a la independència sinó perquè estic convençut que una república a les castelles seria molt més bona veïna d'uns Països Catalans lliures que l'actual monarquia imposada per Franco).

I a partir d'aquí, festival d'opinions:

*****

"Sé que hi ha gent a la que el que diré li semblarà una mala idea, però jo penso que un exèrcit és una cosa de la que hauríem de prescindir per poc que poguem. O, dit d'una altra manera: m'emprenyaria, i molt, que la justificació per a fotre'ns en aquest fangal com a país independent fós que Espanya i França tenen exèrcits. No és, precisament, d'aquest model que volem escapar-nos? I recordeu: exèrcit = risc permanent de cop d'estat (18-J o 23-F, anyone?)."

*****

"Avorrit pel poc estimulant dels (escassissims) concursos de composició actualment trobables per internet. A més, quasi tots són al País Valencià, una mica lluny per a arribar-hi des de Terrassa. Però és això: que si bandes de festa major, que si quintets de vent i soprano... És com si no es pogués compondre música actual amb instruments actuals. L'excepció és la Fundació Phonos, però allà o ets de la branca "Pierre-Boulez-és-el-millor" o tampoc no hi tens res a fer. I si passem al rock... doncs això, ningú no et premia simplement per compondre grans cançons, tot va de si tens menys de 25 anys i estàs disposat a fer gires en format grup. Fins i tot els "concursos de maquetes" acaben en una Gran Final on has de pujar a un escenari. Tinc la sensació que no tinc cabuda en el Gran Pla de com ha de ser oficialment la música al nostre país. No, almenys, sense haver de renunciar completament a allò que de veritat sé fer: construir un so al meu estudi."

*****

Fa molt poc que ha sortit aquest llibre: "Filipinki - to my!", de Marcin Szczygielski. 413 pàgines + CD. Promet molt. La pega és que és en polonès. I ahir vaig deixar aquest comentari a Amazon UK, a veure si els editors em fan cas. No té sentit que compri un llibre que no entendré, però com a fan del grup m'agradaria (i molt!) poder-lo llegir en un idioma que entengués.

"Well, I write these lines to ask for an English translation of this book, me having real trouble in trying to decipher Polish texts. As a fan of this polish girl group from de Sixties (the first one of its kind to emerge in Poland, in fact) I think that 413 pages crammed with info plus a CD of rare recordings are a dream come true, specially since there is so little info about them in the web (and almost none of it in English, save from a pair of lyrics translations). Filipinki seem to be an internal polish affair, and not a specially well-cared one: only their Polish Radio recordings are collected in a systematic fashion (in a double CD that seems to be out of print but which I bought so recently as 2012), and all of them are "live" versions; their official studio recordings are available in the form of "greatest hits" CD compilations only, and at least two of them were discontinued so many years ago as to be virtually unlocatable, resulting in some seven songs (as far as I know) being currently unavailable on CD (or in any legal form). It is sad, because Filipinki were very interesting as performers and, while they were marketed as a "teen" act with family-ready aesthetics, some of their recordings ("Nie Ma Go", "Tarap-Tarap", "Ballada O Kims Dallekim" or the really progressive "Biale Muszelki" come to my mind) are good enough to deserve a wider exposure."

*****

Escrit al Fcbk d'una amiga molt perfeccionista:

"Sólo una pregunta... ¿álguien quiere a las personas normales, con virtudes y defectos, como yo? Quiero decir, Superman sólo existe en las películas, y a los seres humanos de la vida real nos resulta imposible tener un coeficiente intelectual de 170, hacer auténticas proezas sexuales toda la noche y cada noche de nuestras vidas, tener los músculos de un toro, ser omniscientes, ser telepáticos, ser encantadores y tener la cuenta corriente de Emilio Botín A LA VEZ, o incluso por separado. Sólo reclamo mi derecho a ser normal, a ser humano, a equivocarme, a no tener que examinarme de nada cada día. Creo que mucha gente sabrá de qué hablo."

"Quiero decir, estos cartelitos de '"quiero a álguien que" tenga tal característica inalcanzable' sólo sirven para dejarme indefenso, hacerme sentir inadecuado, y hacerme tener tal complejo de inferioridad que mi seguridad en mi mismo, ya maltrecha, se hunde aún más. Tengo la sensación de que nadie me busca a mi. Lo que, no por nada, creo que conduce a esa rátio tan alta de divorcios hoy en día: aparentemente todo el mundo espera tal grado de perfección en su pareja que la única consecuencia posible es la decepción y la ruptura. ¿No podríamos estar, simplemente, contentos de que álguien quiera estar con nosotros pese a ser imperfectos? Yo creo que así sí seríamos felices."

Paris La Nuit

Tinc tantes coses per dir que en els propers dies faré alguns posts, així la cosa serà més païble.

*****

Començo per les escassíssimes novetats a l'estudi. Ja veig que ni a l'agost podré gravar veus, i ja he començat a moure fils per a trobar un pis per a discapacitats, tan barat de llogar com em sigui possible, per a tenir un lloc on tenir llibertat de moviments i espai físic suficient. No necessito gaire espai, però està clar que estar encaixonat en una sola habitació no m'està fent bé.

*****

Llavors, com queda tot? "1980": vull trobar temps per acabar-lo, només falten les veus. Però he d'estar sol per a acabar-lo. "Estratègies": retirat de moment. No estava a l'alçada d'un «1980» o d'un «1964». Feina inútil? No, això mai! De fet, com a mínim el meu primer propòsit en abordar aquest projecte s'ha acomplert: transformar els desastres del «Busco Feina/Accident» de 2006 en una cosa escoltable. Podria acabar del tot les noves gravacions i si arribaven a circular ja no passaria la vergonya que em feien sentir les primeres versions. És només que «escoltable» no vol dir «inmillorable». I ara mateix el que tinc no acaba de ser. Per tant, repòs... i pensar en com dur-ho a un estadi més experimental. Cal canviar.

La resta segueix igual.

*****

Instruments? Bé, això està millor. Dilluns vaig poder comprar el Yamahha dd65 del que tant he parlat en aquest blog. Encara no l'he pogut provar. Estic havent de perdre temps cada dia amb tres gallines d'un altre. És ridícul. I enervant. Però almenys l'aparell és aquí. I conté la promesa de poder gravar bateristes via MIDI.

L'altra novetat: a finals de setembre la meva Squier VM Telecaster tindrà el màstil arreglat (era intocable, ja d'origen -trasts mal tallats-) i unes pastilles decents. Espero que així em serà útil amb Visitants i/o a l'estudi. Hi ha molt bones idees, en aquella guitarra. I comprar una Fender Telecaster USA està fora de les meves possibilitats ara mateix.

De manera que ja només em faltarà un ampli de vàlvules potent. Si trobés un equivalent de Twin Reverb en barat, seria feliç. El més proper és un Bugera de 120W de 400 €, però em sembla que està modelat sobre un ampli molt diferent. I una cosa que serà molt important per a mi és que tingui reverb de molles. Un típic ampli de surf. No sé si el trobaré.

*****

També m'he pogut agençar, de manera 100% legal, Finale Printmusic 2014. Un Finale més barat, per a poder treballar sense problemes a l'hora d'escoltar el resultat. Jo no hagués tret les «canonic utilities», però per la resta crec que en tindré prou. Ara, a usar-lo, que ja va essent hora.