Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, de maig 28, 2019

Out in the cold

«Si em permeteu, us parlaré de les municipals a Terrassa, que no només és la tercera ciutat de Catalunya en nombre de població sinó que és una ciutat dificilíssima des del punt de vista indepe. Ha guanyat Jordi Ballart, amb un programa terrassenquista d’esquerres, sense dependències ni de Madrid ni de Barcelona, i molt avançat socialment. Això, si tothom juga bé les cartes, pot suposar enviar a casa al PSC i amb ell a l’alcalde del 155. El PSC duia 40 anys a l’alcaldia i no marxava ni amb aigua calenta: Terrassa segueix essent la ciutat PSC gràcies a un vot mecànic no basat en la tasca política efectiva sinó en la gran majoria de terrassencs que van venir buscant un futur millor amb moltes ganes de treballar però sense saber distingir una A d’un mosquit. I han estat 40 anys de Terrassa com a ciutat integrada urbanísticament però no culturalment, amb comunitats tan separades com a Nova York, i amb una presència del català al carrer directament nul•la a la majoria de barris. Ballart ha resultat ser l’home adequat en el moment adequat i amb el programa adequat. I no em fa por dir que ahir fins i tot vaig ser apoderat de la seva candidatura. Però cal fer un avís des del punt de vista indepe que ens uneix a tots en aquesta llista de comentaris: a la victòria de Ballart hi ha contribuït tant ell mateix i la gent que l’hem recolzat com a la manca d’altres candidats simplement mencionables. I això ha afectat moltíssim als partits indepes: amb gent molt bona a les seves seccions locals, van i escullen a candidats totalment inadequats. Cert, Lluís Puig i Gordi és sobre el paper un candidat genial, però no pot fer d’alcalde des de Waterloo, i el número dos de la llista de Junts per Terrassa… uff (i això, tenint a algú tan simbòlic com la Meritxell Lluís a la secció local!). I a ERC Terrassa tres quarts del mateix. El pas de la CUP per la sala de plens amb una regidora ha estat anònim en extrem. Resultats: ERC 5 regidors i a la seva nit electoral no sabien quina cara posar, JxT 2 regidors, i la CUP ni entra. Amb el qual fins i tot proposo canvis en la llei electoral, amb llistes si es vol però amb la possibilitat de marcar quins dels candidats de la llista vol un votar. Només amb aquest canvi, els resultats de JxT i ERC Terrassa podien haver estat molt millors. Jo mateix vaig haver de decidir pels alcaldables disponibles. I no hi havia color. Molts terrassencs i terrassenques ho van entendre així, i molts independentistes vam votar Ballart. I ara el canvi és possible.»

*****

Afegeixo a aquesta anàlisi que vaig escriure com a comentari a l’editorial de Vilaweb del 27-5-2019 la constatació, a nivell d’alta política, que el PDECat i ERC van en direccions oposades. El PDECat està apostant per la línia Waterloo (això és, si no comptem el sector Marta Pascal que potser hauria de muntar el seu propi partit i llavors els electors decidim), mentre que a ERC l’esperit d’en Carod encara senyoreja la direcció del partit. De fet, malgrat que la militància d’ERC sigui indepe de pedra picada, un no entén com no forcen una renovació dels seus quadres dirigents, que porten un any i mig parlant de qualsevol cosa menys d’independència. I, de fet, jo tinc molt clar que l’èxit electoral d’ERC aquestes recents eleccions es deu a un sol factor: el pobre Oriol Junqueras segueix a l’ombra, cortesia de la democràcia orgànica espanyola. I a sobre, l’Oriol, dintre que no comparteixo del tot la seva manera de fer, era l’únic tio decent que tenien a Calàbria. En la seva absència, la resta de quadres dirigents del partit estan convertint l’acció d’ERC en un despropòsit. Tot això, mentre Manuel Marchena ens està servint en safata l’oportunitat i l’argumentari per a emmerdar jurídicament Espanya amb Europa i que la nostra victòria vingui pràcticament sola. Però amb aquest panorama nosaltres mateixos ens podem dinamitar la nostra primera oportunitat en més de tres-cents anys.
Ah, i per a quan una llei electoral catalana, amb informàtica, llistes obertes i sense Llei d’Hont? La llei espanyola ens ho està dinamitant tot i a sobre és ineficient i garantia d’errors. Apart que els espanyols són especialistes a dotar-se de lleis electorals totalment inadequades. També la de la II República Espanyola, que us recomano de mirar i que va ser la causa de molta part de la inestabilitat política d’aquells cinc anys (junt amb el despropòsit que era Europa als anys 1930).
Sobre l’univers comú a Terrassa, barallar-se i dividir-se en dos només ha fet que deixar-los fora de l’ajuntament, en un context d’ensorrada general d’Unides Podem, i a sobre a la ciutat PSC. Quan, sincerament, jo hagués preferit que els tres regidors de C’s fossin dels comuns.

*****

Canviem de tema. El cert és que tota la vèrbola sobre equip de l’anterior post m’ha clarificat les idees sobre què vull de veritat, i per tant sobre com anar el línia recta (i, per tant, bandejant coses, que un és pobre). Per tant, decisions preses: 1) em convé una Fender Telecaster americana com el pa que menjo, així que més em val aparcar les altres guitarres (tot i que tant de bo Fender no deixi de fabricar la Meteora); 2) com a micròfon trio el Neumann TLM 107, que quasi té la mateixa qualitat que l’U87ai, té patrons seleccionables, i a sobre val la meitat que un U87ai (és a dir, bastant, però altres vegades he pagat aquesta quantitat per un determinat equip); 3) òbviament no em cal realment un previ més, però si un dia em trobo que realment em cal ser perfeccionista per una determinada situació, el Focusrite ISA Two és la millor elecció pel que puc pagar; 4) el tema pastilles ja és més complex, però sobretot és prioritari el tema d’unes pastilles Texas Specials pera la Strato XII, i potser em pot valer la pena aprofitar una petita reparació pendent per a fer instal·lar unes pastilles Fender tipus ‘65 a la meva Squier Jazzmaster, les que duu són bones però pot ser bo recórrer un quilòmetre extra per a tenir un instrument directament genial (hi ha també la idea de fer canviar les pastilles de l’Epiphone Riviera per unes SD Seth Lover, i les de l’Epiphone Wildkat per unes P-90 però encara no sé el model, no és com unes pastilles de Stratocaster que n’hi ha un fotimer i quasi no saps què triar); i 5) comença a caler-me almenys un disc dur de 2Tb, tinc els discos durs a petar.

*****

I reconec que en algun moment voldré realitzar el meu somni de comprar les partitures de les següents obres: «Music for 18 Musicians», «Drumming» i «Six Pianos» de Steve Reich, i «Einstein on the Beach» de Philip Glass (i Robert Wilson, però és director d’escena, no compositor). I òbviament m’encantaria comprar les partitures d’obres d’en Philip com «Music in Twelve Parts», «Music with Changing Parts» o «Music in Eight Parts», però la primera no s’ha publicat mai, la segona només es pot llogar per a fer-ne concerts, i la tercera és una obra que s’ha estrenat en concert però que el mateix Glass considera avortada i la feina que hi haurà per a que l’accepti com l’obra mestra que és (algú l’ha realitzada en MIDI i és genial).

*****

Mentre, l’estudi que ja tinc no me’n surto de fer-lo anar. Em sento com si no en tingués ni idea. I tot perquè Cubase no em «detecta» els racks analògics ni treballa com toca amb els mòduls USB amb sortida d’àudio per USB. M’hauré d’acabar comprant una taula de mescles mastodòntica i fer servir el Focusrite 18i20 només per a entrar-ne la mescla? (I sort que conservo el patch bay, perquè igual l’he de menester.)

*****

No, si de noies boniques en veig un munt. Però elles no em veuen a mi. Sóc l’home invisible. Help!

diumenge, de maig 19, 2019

The Little Girl I Once Knew

Junt amb aquest post, publico captures de dues piulades meves recents. Una és la més involuntàriament ridícula que hagi fet mai, i crec que, passats els esdeveniments, li trobareu la gràcia. L’altra, en canvi, és la més encertada que hagi fet mai, i és trist que no me l’hagi comentada ningú. Clarament, la penya ni ho entén.


*****

Setmana desconcertant en la que ben poc he fet. Majorment vacances, que em calen encara i que no arribaran de debò fins a mitjan juliol. Acte central de campanya d’en Ballart, a qui votaré, tant amb l’esperança d’una altra manera de fer política com amb la desesperació per a fer fora Alfredo Vega de l’alcaldia. A les europees votaré Puigdemont, i espero que fins i tot Clara Ponsatí se’n surti. I a partir d’aquí, reemprenguem la lluita per una Catalunya independent, republicana i descentralitzada.
Dimecres, muntatge d’exposició, tens per factors externs que no puc detallar aquí. Inestabilitat fins dissabte. Dissabte a la nit, concert de Visitants a Girona, fantàstic. Moral restaurada, i veiem que alguna cosa passa. Si no tinguéssim el pas barrat... Almenys, dissabte al migdia...

*****

Dissabte 18 al migdia, sessió de revisió de lletres pel Charleston. I a la fi és una selecció sòlida i amb empenta. Les revisions han inclòs eliminar el text «Edmund Fitzgerald» perquè dues cançons sobre vaixells... ‘como que no’. També he fet una reescriptura tal d’«Angélique», que l’he duta a la vida. Definitivament Magnitogorsk entra a la meva vida, i a la fi li he pogut fer un homenatge a l’alçada del seu drama. Com també hi entra Danbury, en detriment de la història de Tai, que prefereixo deixar reposar fins que sorgeixi la màgia. I certs cavallers reben a la fi una història a l’alçada dels seus mèrits. Mentre, cert Mosso i Rein Narma han estat revisats, però més en detall, sense canviar-ne l’esperit ni l’atmosfera, ni gran part del que ja hi havia escrit.
I avui havia de fer uns darrers canvis de cablejat a l’estudi. La nova targeta de connectors USB 3.0 ja és aquí, també pendent de ser inserida. Darreres cues d’una gran paràlisi d’estudi, de gravació i creativa. I m’ha passat factura a nivell de nervis. Necessito crear o m’enfonso.
Les bases del disc hi són totes. Quatre cançons són acabades. Indecís sobre quina presa agafar de «Tot Ficció». I «Honda» està pendent de compressió de subgrups i mescla. Nou cançons encara per gravar veus. Ara podré. Però m’emprenya no sortir-me’n d’enviar senyal als compressors i que em retorni. Així és com si no tingués rack. Tampoc no sé com fer que em funcionin els mòduls nous. És un desastre. Em sento un imbècil perquè tinc un potencial brutal a casa i idees de sobres sobre com fer-lo servir, però res no sembla funcionar. I a sobre passa’t l’estona amb concerts i ràdios. Tot no ho puc fer. El proper a caure, la rondalla, que simplement no funciona. I almenys aconseguiria hores per a dormir.
Però almenys tota la part creativa és ja feta. Aquestes setmanes he estat dubtant sobre certes decisions, dubtes que s’han resolt tornant estrictament al pla original. Les pistes descartades eren purament de tipus bonus: una mescla curta dels ‘strings’ de «Company in my Mac», i la base d’«Anys» alentida i marxa enrere (sona acollonant, però no vull tenir pistes de farciment al disc). El canvi màxim ha estat la tercera cançó: tenia dues havaneres molt semblants al disc, i una la vaig substituir per... «Down Down Blues»! Molt millor que la primera demo de 2006, és una inclusió inesperada, no del tot la meva favorita però almenys és diferent i, sobretot, en Jordi Ibañez i el Ferran Baucells estan contentíssims. Poden no ser els únics. I les guitarres del tema, fetes amb la Stratocaster, són un senzillíssim homenatge a Stevie Ray Vaughan, a qui havia ignorat fins que en vaig sentir en CD el concert de Montreux de 1982 i de sobte em sembla importantíssim (com pot ser que el xiulessin? Com???).
Així que el track list definitiu del disc és: 1. Company in my Mac; 2. I Look to an Evening; 3. Down Down Blues (2006); 4. Rowena Goodwin; 5. Polskie Nagrania; 6. Trouble With Good Byte; 7. A Church Is Burning; 8. Tot Ficció; 9. I'm a Honda with Me; 10. Angélique; 11. The River Flows; 12. Magnitogorsk; 13. Tots aquests anys després; 14. You're on Your Ownio; 15. Rein Narma.

*****

Escrits? Tot plegat un sobre futbol. I una idea que no sé com em sortirà. La veritat és que aquest estiu una de les meves prioritats serà acabar el relat llarg i escriure contes pel llibre de narracions curtes. Vull acabar-lo. I buscar-li editor. Em complico la vida, doncs no sóc un escriptor ràpid. Però si això em permet trencar la barrera i defensar-me, bé estarà.
El llibre de fotografia «Terrassa i la llum», mentre, segueix igual, acabat i sense ni saber si el podré editar. Igualment, dissabte 18 vaig repassar totes les fotos sobreres del llibre més la sessió de Terrassa de nit de quan el concert de Ran Ran Ran a la Nova Jazz Cava, i tinc unes 120 fotos viables. No vol dir que amb això ja pugui fer un altre llibre. Ni tan sols vol dir que totes arribessin a entrar en un eventual segon llibre. El control de qualitat ha de ser estricte. Però sí que vol dir que tinc un coixí. I tinc almenys una sessió pensada: anar de nit a Can Parellada, on especialment hi ha un edifici que em té intrigat. I sempre puc tornar a llocs com Can Roca (de nit) o la Plaça Roja (de dia). En tot cas, seria un llibre per a tenir a la recambra, doncs de moment no he avançat ni un mil·límetre respecte del primer. Simplement he adquirit una manera de fer, i les sessions són productives. Però reconec que el pas endavant més obvi, el color, se’m resisteix. És com si no tingués res a dir en color. Mentre, almenys, tinc una petita carpeta amb (bones) fotos de persones. Dues ja han estat exposades. Però les lleis actuals em fan quasi impossible aquesta via. És molt frustrant. Terrassa m’està quedant deserta. I no la vull així.
Dibuix i pintura? Es resumeix ràpid: de creador d’arquitectures imaginàries i detallistes he passat a expressionista abstracte. Aquí el meu pla va bé.

*****

Micròfons? És l’apartat on més puc millorar l’equip que tinc. Però no puc ara mateix. Sí que he mirat molts micros, sense arribar exactament a cap conclusió. Tinc ja una col·lecció base a casa, i és prou bona per a directes. I l’ADK permanentment connectat a l’estudi, com sempre. M’agradaria un micròfon bo per a les tasques més exigents, clar. I si m’he de gastar diners (sempre dins d’allò justificable), les dues opcions amb més bona pinta són el Neumann TLM 107 amb patró variable i el SE Electronics Gemini II amb dues vàlvules. També he considerat els Warm Audio WA-251 i WA-47, els dos a vàlvules. Òbviament només me’n compraria un i no serà precisament demà...
Previs? No és urgent en absolut. Amb l’Art MPA II com a previ versàtil amb matriu M-S, i amb els previs del Focusrite Scarlett 18i20 i de la Tascam (no la meva marca favorita a aquestes alçades), vaig ben cobert. Si un dia realment fos molt ric i calgués, puc triar entre un Focurite ISA Two i un Warm Audio WA-273EQ. Res que vagi a produir-se en els propers anys. Pur perfeccionisme. El mateix amb una taula de mescles. Tinc la Behringer, i crec que de moment en tinc prou, excepte per la pols que conté a aquestes alçades (maleït trànsit rodat!) i perquè, encara que ja n’hagi pogut evitar els previs de micro (una mica sorollosos), no deixa de ser una taula Behringer i m’espatlla la jugada amb tot el que tinc al rack. (Reconec que també voldria fer arreglar la pletina Tascam 122, de nivell professional però que no està en el seu millor moment i que voldria emprar per a digitalitzacions professionals de cassettes.)
També, no tinc ni idea de com muntar un circuit elèctric mitjançant instruccions, i necessitaria diners per a comprar tots els components i de qualitat, però em consta que un fabricant ven plaques de base per a muntar-se un mateix un clònic del Fairchild 670, i un altre ven la placa frontal pel projecte. I per a mi, un clònic del Fairchild seria la coronació del meu estudi. Fets, són tan cars com un cotxe de gamma baixa, i ‘no pede’.
Guitarres? No tinc clar que vagi a fer cap moviment. No tinc un duro, i també és cert que quasi tot el que necessito ja ho tinc. L’únic moviment que preveig (i segurament sigui en el llarg plaç) sigui acomplir el meu somni d’una Fender Telecaster americana, la guitarra que m’ha estat envoltant des de 1997 (quan vaig veure una Tele mexicana a l’aparador de l’efímer segon Farràs al carrer Galileu) i des dels vells temps a To Be Continued (quan tant el frn com el Jordi tenien Teles i jo vaig optar per una Strato per a no repetir), però que sempre se m’ha resistit. El més semblant que tinc és la Squier Telecaster reformada de tres pastilles, i la Ibanez Talman amb configuració de Tele. Però em frustra no tenir la guitarra autèntica. Sobretot perquè, si pillo una de bona, la Tele és una màquina tonal. De totes maneres, jo també somniava amb la Electric XII de 1965 i amb la Marauder, i l’any passat (2018) Fender va treure un model d’alt preu i edició limitada, la Meteora, que per a mi és el Citroën DS de les guitarres elèctriques, i un model al qual donar suport perquè crec que serà un futur clàssic. I ara va Fender i treu la sèrie Alternate Reality amb cinc guitarres mexicanes... entre elles la Meteora, la Electric XII i la Sixty-Six, que és una mena de Jazz Bass una mica reduït i en guitarra. No podré, clar, però em té ‘depre’, doncs aquesta mena de sèries només duren a la venda un any o dos, i m’enganxa just quan vaig més malament de quartos. Tampoc no és que tingui molt espai al quarto, però tenint en compte que ja m’he venut i em vendré equips que ja no faig servir, no seria una situació dramàtica. Sí que ho són els diners.

*****

Discos? He sentit en mp3 el d’Elliott Smith i és bo, realment. «Union», de Son Volt, és millor que el fallit «Notes of Blue», sense ser un disc ni molt menys perfecte. És un disc de moments, amb algun tema mestre i també alguns temes de farciment. Jay Farrar segueix travessant el desert. Si tan sols jo pogués produir-lo... «El mal querer», de Rosalía, és l’altra obra mestra del flamenc (la primera és «La leyenda del tiempo» de Camarón), esperem que la sobrepublicitació de Sony no li enfonsi la carrera, una cosa molt semblant li va passar a Manel, un grup de gent amb talent que mai no van poder acomplir la seva promesa inicial. I a la fi m’he pogut escoltar «Made in California», la caixa de sis CDs de 2012 dels Beach Boys. No m’ha impressionat. No és la caixa «Good Vibrations» de 1993, que també tinc i que en el seu moment va ser una revelació. Hi ha alguna novetat, però quasi totes són al sisè CD «de rareses i remescles», i les realment noves cabrien en un sol CD de 40 minuts. Per sort aquests 40 minuts serien substancials, però tenir-los majorment dispersos entre sis CDs fets majorment amb cançons ja conegudes (amb en tot cas alguna remescla) desanima una mica. Més un objecte que una col·lecció vàlida. No supera a «That’s why God made the Radio», clar. Potser sí superi (de poc) el doble CD de la gira, en essència un típic show de la banda de tribut de Mike Love amb cantants convidats, molts hits i poca substància.
Beatles? La caixa del «Sgt. Pepper» conté la millor mescla en estèreo que se n’hagi fet, amb idees imaginatives (la intro de «Lucy...»), molt bons greus, els millors sitars de la Història a «Within You...», i un feeling simplement fantàstic que deixa clar per què aquest àlbum continua essent tan important. Giles Martin és un geni. També hi ha remescles estèreo megabones de «Strawberry Fields Forever» i «Penny Lane», sessions (els pianos de «Penny Lane» aillats!!!), i l’àlbum original en mono. Òbviament no em desfaré del meu CD de la versió de 1987, però és que les mescles importen molt en aquest àlbum. En canvien totalment la visió.
I ara he començat amb l’Àlbum Blanc. He anat directament al CD 3, amb les «Esher Demos», 23 de maig de 1968. Òbviament les coneixia quasi totes, però amb la qualitat d’una pedra volcànica. Aquí, en alguns moments semblen gravades a Abbey Road amb les Studer J37 i no a Kinfauns (la casa del George i la Patty) amb una gravadora Brenell o pitjor. (L’àlbum com a tal no sona molt diferent de la meva còpia de 1993, el dia que vaig fer 18 anys.)

dimecres, de maig 01, 2019

Month 1/2

Els estats centralistes tenen com a única finalitat la seva perpetuació. Els seus mitjans inclouen una llengua única, una gran capital que funciona com a Km. 0 del seu país, i una ideologia d’estat. I la seva acció de govern s’enfronta sempre a les necessitats dels seus governats.

*****

Sobre la farsa del Tribunal Suprem, només puc dir que és l’exemple perfecte de prevaricació.
Si volem treure els presos de la presó, l’única manera és declarar la República Catalana.
I d’altra banda, és evident que Espanya aguanta perquè a dalt de tot de la Unió hi mana qui hi mana. I a les cancelleries europees n’estan farts. Dels dos.
I ara, si no puc votar Puigdemont a les Europees, què faig? Jo vull votar Puigdemont.

*****

¡Eh, de repente hay una gran eclosión de agentes intermediarios prometiendo vender rápidamente nuestro piso! Pero no sólo no tenemos piso: nadie puede comprarse un piso con los precios tan altos y los sueldos y pensiones de miseria que hay desde hace años. Y los bancos no conceden hipotecas. Yo mismo estoy aguantando al límite en una habitación en casa de mi madre a mis cuarenta y tres años de edad. ¿Qué pasa aquí? ¿Alguien me lo puede explicar? ¿Cuándo habrá casas a un precio que la gente podamos pagar? Somos todos increíblemente pobres, no podemos pagar precios de Rolls-Royce.

*****

Lo que no me aprendí (porque me pareció un lío ininteligible) fueron las matemáticas posteriores a multiplicar y dividir. Entiendo lo que es una potencia, pero las raíces cuadradas ya me parecen algo marciano, y las funciones ni te cuento. Incluso confieso que opté por el bachillerato artístico porque era el único sin asignaturas científicas. Y ahora voy perdidísimo. Cosas del poco enseñar y el mucho poner deberes.

*****

Lo importante es lanzarse a escribir. Sin miedo. Sin cortapisas. Con total libertad.

*****

Happn? Amb unes quantes setmanes a l’esquena, reconec que no hi he acomplert cap dels meus objectius. Molts «likes» i cap «crush». Però parlar-ho amb un parell de persones de confiança m’ha permès agafar perspectiva. Per una banda, es com si totes les joves volguessin només rotllos d’una nit. També hi ha moltes sudamericanes buscant homes que els arreglin la vida, i jo no encaixo en els seus plans materialistes. I quan es passa dels trenta, quasi totes menteixen escandalosament sobre la seva edat real. Se’ls hi veu a la cara, quan posen foto. I clar, l’única conclusió a la que puc arribar és a que alguna cosa ho està distorsionant tot. És com si ningú no s’atrevís a mostrar-se tal com és. En aquest sentit, sóc una novetat.
Admeto que no m’agrada estar predestinat a estar sol tota la vida. I ja tinc 43 anys. Però almenys ara sé que no estic fallant jo.

*****

L’estudi és complet, a falta només d’una targeta 3.0 de recanvi pel PC (una de les dues es va espatllar). Ja hi estic gravant... al ralentí. És molt complicat de fer anar, i encara no he pogut provar cap dels compressors i equalitzadors analògics del rack. Ni cap dels mòduls. Només el MODX6 i el Focusrite 18i20 (un equip boníssim). I només això ja ha fet una gran diferència.



I ara, a pagar. Que vaig al límit. Però necessitava poder treballar, poder-me buscar la vida. Que amb la pensió que tinc i sense casa pròpia, no puc estar més temps de pobre.
Sí que deixo un darrer punt per a d’aquí a un temps llarg: un o dos micròfons de vàlvules. Puc treballar amb els que tinc, és només pur perfeccionisme. D’entre el que he mirat (i alternatiu als Neumann d’estat sòlid tipus TLM-103 o U-87), els més factibles són els Warm Audio WA47 i WA251 i el SE Electronics Gemini II. Si me’ls compro serà que tot em va molt bé, i només adquiriran tot el sentit si trobo on viure.
Mentre, he posat a la venda, via un amic, algunes coses que ja no he de menester, entre elles el Yamaha mm6.
Sis mesos sense estudi. Sis mesos. Amb la inestabilitat mental que comporta.

*****

Sobre guitarres, estic fent servir les dues Yamaha LL16ARE (versions de 6 i 12 cordes) amb Visitants (com per exemple el passat dia 16 de febrer a l’Ateneu Terrassenc, un concert solidari amb Bolivia que va ser triomfal) i la Fender Villager (que he fet modificar a guitarra passiva, amb pastilla piezo nova d’alta qualitat) a les ràdios.
La Guild acaba d’entrar en funcions a la rondalla. I hi funciona molt bé. També he fet passar a passiu el meu baix electroacústic Academy.
Tinc en projecte (quan tingui algun cèntim) canviar les pastilles de la meva Fender Stratocaster XII CIJ (voldria posar-hi unes Fender Custom Shop Texas Specials), de la meva Squier VM Jazzmaster (també pastilles Fender de la Custom Shop), de la meva Epiphone Wildkat (vull provar unes Gibson P-90) i del meu baix Höfner 500/1 Ignition (ni idea de què, però les que duu no tenen cap mena de vida).
I, això sí, Fender ha tret una nova sèrie mexicana, l’Alternate Reality, i tres dels seus cinc models són el que buscava fa tant de temps: Electric XII, Sixty-Six i Meteora. Però clar, han hagut d’esperar al meu pitjor any econòmic a treure-les. Així que m’hauré de mossegar els llavis i seguir pagant crèdits. (Una altra cosa és que la Powercaster i la Tenor Tele, encara que potencialment bones guitarres, no els hi han sortit gaire maques.)

*****

El nou disc, «Charleston Valentine Stone», segueix inacabat. Però li he fet una empenta brutal durant la Setmana Fanta. Quatre mescles acabades, dues en brut, i nou pistes base completes. A veure si ara al cap de setmana... I avui també he dedicat una estona, entre son i son, a mirar les lletres dels temes que falten. I faré correccions i substitucions. I, de moment, una de les dues havaneres ha donat pas a... «Down Down Blues»!
I porto des de mitjan gener anant a programes de ràdios municipals a promocionar l’inacabat «Charleston». I noto molt bones vibracions, tant dels tècnics com dels locutors. Falta veure quanta gent ho escolta, però també he notat un petit repunt en la gent que em vol agregar a Facebook.
Clar, la pregunta és: si realment agrado, com és que porto quinze anys sense difusió, mentre la ràdio catalana generalista avorreix a tothom que no sigui indepe i amb el gust a la sola de la sabata?
En fi, he decidit que, com sigui, aquest 2019 he de capgirar-ho tot i irrompre a la fi al radar del gran públic. I, de passada, motivar interès amb el meu primer llibre de fotografia. I acabar el llibre de relats, per a moure’l per editorials. Com sigui, he de trencar la barrera i entrar a l’elit, no per a ser el més maco, sinó per a denunciar un estat de coses i actuar efectivament per a que canvii.