Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dijous, de juny 12, 2014

Waiting For Tonight (The Weekend Song)


Reconec que la meva capacitat d'anàlisi és limitada, i que depenc d'altra gent per a donar un mínim de coherència a les difuses notícies que m'arriben per mitjà del mateix ordinador amb el que estic escrivint aquestes línies. Però no puc evitar una certa trepidació en veure què està passant. I, a més, adonar-me que tot això prové de cert dia de setembre de 2009 a Arenys de Munt, i que és un procés en el que hi he tingut almenys una certa implicació. De fet, els resultats de les europees del passat 25 de maig ho han capgirat (quasi) tot. C's ha traslladat la seu a Madrid, veient que aquí se li ha passat l'arròs. Ha dimitit el Rubalcaba. Ha abdicat el Borbó, agafant a l'aparell de l'estat amb el pas creuat. Felipe (quin número exactament?) començarà el seu regnat de la pitjor manera possible, i alguns ja l'anomenen El Breu perquè d'un referèndum vinculant sobre monarquia o república no se n'escapa. I el Duran està atrapat en el seu joc de mentides, comprovant com no el vol ningú. I el Navarro ha dimitit, després de carregar-se tot un PSC (de fet, ell serà d'ara en endavant l'exemple de manual de com no dirigir un partit polític). I Podemos comença amb força (malgrat que ha de resoldre contradiccions com la que hi ha hagut amb el Jiménez Villarejo). L'incògnita és: fins a quan aguantarà el PP? El de Mariano Rajoy és el pitjor govern des del franquisme, una colla d'insensibles que no saben legislar sense fer mal a milers o fins i tot milions de persones d'a peu. L'únic de bo de tot plegat és que cada cop més gent li està veient les orelles al llop. Per això els del PP estan fent coses tan aberrants al País Valencià i a les Illes, saben que se'ls acaba el temps. Ja fa temps que ho dic, ho tenim a tocar, però els darrers instants dins l'estat espanyol seran agònics. Resistim, duem-ho tot pacíficament (un joc al que ells no saben com respondre), i el futur serà nostre.

*****

Un breu apunt per a dir que estem preparant l'autoedició en CD de la demo de Visitants «Automatic Day», i que el proper 27 de juny a les 22 h. farem un concert al Frankfurt Cremat. Un altre concert que està confirmat a falta de tancar l'horari (seria al vespre) serà el del 12 de juliol a la plaça 1 de Maig (barri de Sant Pere Nord). Seguirem informant.

*****

Dos concerts a comentar van ser el del renascut Cabaret Misèria el passat 25 de maig a la Nova Jazz Cava (absolutament increïble, i el nou bateria carrega d'energia la proposta; els teloners, Jo Jet i Maria Ribot, no em van convèncer tant) i el d'en Dani Pino (sota el nom artístic de Notienefans) el 31 de maig a Ultra-Local Records (Poblenou, BCN; estem parlant d'un dels millors guitarristes del Principat, i que a més té una sensibilitat artística única: armat només amb una acústica Tanglewood, la seva veu i un looper, creava autèntiques polifonies contrapuntístiques on tots els altres ens aconformaríem amb tocar una rítmica, és un autèntic original, aprofitem-lo).

*****

Àlbums meus? Desorientació. En realitat és un problema d'agenda plena com feia temps que no tenia. No tan plena com fa cinc anys, però tinc molt backlog perquè, per tema medicació, aquest curs he dormit moltes més hores al dia de les normals, i clar, hi ha coses que tinc pendents des del gener que encara no les he pogudes fer. Juliol, vine!
Clar, estic en la situació, certament ridícula, de tenir quatre àlbums molt propers a completar-se i estar exactament al mateix lloc des de fa mesos. Estic nerviós.
1980, igual. 1964, també igual. Hi ha la intenció, respecte del Santuari, de revisar aquelles velles lletres del «Partisà!», respectant-ne algunes, retocant algunes altres, i escrivint-ne unes poques de noves on les originals han «caducat» o són un desastre. Reconec que, malgrat que tinc una llista tancada de temes i títols per a noves lletres, no em veig amb cor d'escriure-les, almenys per a aquest projecte. Prefereixo donar-me temps i aire per respirar. Les revisions estan començades, però no les acabaré fins al juliol, ja lliure.
I, finalment, l'Estratègies. Mentre la meva mare vagi de vacances i jo no ho pugui aprofitar per haver-me de passar el dia fora no farem res. Només falten les veus i no les puc gravar.
Bé, només falta això i falta molt més a la vegada. D'aquí l'inseguretat que mencionava més amunt: «li falta alguna cosa». Només pel fet d'haver aconseguit convertir els desastres del «Busco Feina/Accident!» de 2006 en gravacions escoltables ja haurà valgut la pena, però això no el converteix automàticament en un bon disc. Sobretot comparant-lo amb els altres tres discos del lot. Tinc clar que he de gravar-ne les veus el més aviat possible... i llavors passar el projecte sencer, en format mp3, a unes poques persones de confiança per a que em diguin, des de fora, què val la pena publicar i què no. Tinc 58 minuts de bases, amb què se'n puguin salvar 40 en tinc prou. Però si les crítiques són majorment negatives no descarto guardar el projecte un temps més al calaix. Tampoc no aparco la idea d'afegir efectes de so «á la Feina 2.0» o alguna transició instrumental a certs punts del disc si això no es fot d'hòsties amb el que hi ha ja gravat. En tot cas, admeto que estic escoltant coses tan increïbles en CDs anglosaxons i al meu voltant que em fa cosa no estar a l'alçada. I no m'aniria malament renovar-me.
En tot cas, un projecte que sí que podria quedar molt bé seria el d'un disc completament instrumental, el gruix del qual consistiria en una mena de «concerto grosso» basat en les idees que fa un any jo volia treballar amb orquestra real i no va poder ser (deixem-los amb els seus Mozarts i els seus Beethovens, ni saben ni volen fer res més). La resta, temes antics però valuosos que per una raó o altra (tècnica, en algun cas) no han arribat a sortir o, en el cas de l'única ja (re)gravada (Raining In Pollito), només ho havien fet en forma de versió primerenca en un video cutre. Si a l'estiu torno a poder passar les matinades despert i amb hores lliures per a gravar, un àlbum instrumental així no es quedaria anys encallat en cerca de temps per a escriure lletres i gravar veus (el que més em costa ara). No té títol, de moment, i no em donaré pressa, aquest cop la vull encertar.

*****

Acabo per avui amb un “artefacte” que vaig escriure per a Fcbk fa cosa d'un mes i que denota com de distant estic de certes línies de pensament, especialment sobre cert tema:
«Documento, de manera completament imprevista, un experiment que acabo d'improvisar. He arribat, probablement mitjançant Facebook, a una noticia recollida al portal http://www.biobiochile.cl/, sobre tema d'estadística sentimental (temes de parella, tractats com a notícies amb llistes, percentatges, consideracions...). Bé, el cas és que, suposo que necessitat de passar una nit en blanc, he decidit consultar algunes d'aquestes noticies, seguint les recomanacions de la mateixa pàgina a peu de text i "salvant" cada una en pdf. Algunes hores després he mirat la carpeta on les he recollides i, amb alguna excepció externa que no compto aquí, he descarregat... 103 articles! Tots sobre com resoldre problemes de parella, temes d'infidelitat, què agrada més a elles/ells, i així anar fent. Apart que al final la cosa començava a fer-se reiterativa, el cert és que resultava inquietant trobar-se tants articles sobre un mateix tema central en un sol portal de noticies, evidentment generalista, i basant-se en fonts tan dispars com sociòlogues americanes, webs de contactes... o l'"ABC"! Clar, tot el que he llegit s'ha d'agafar amb pinces per aquest mateix motiu. Per aquest, i perquè alguns dels articles tenien un to tant de manual d'autoajuda que espantava. L'única conclusió a la que he arribat és que les relacions de parella són tan complicades i immanejables que no val la pena ni intentar-ho, especialment perquè aquí tothom espera que l'altre sigui, simplement, Superman/Superwoman. I ho sento, però jo sóc humà i falible, i vist com està el pati prefereixo seguir sol, que la vida ja és prou difícil de per si.»
Especialment quan les interessades no volen saber res de mi. M'han cremat. Definitivament.