I’m a fly, I drive a Dodge Dart...

 

El dia 9 de gener al matí he publicat “Auschwitz”, el llibre amb part de les fotos de la meva visita l’abril de 2012. Moltes de les fotos amb només un balanç de blancs, unes poques amb reenquadrament, evitant cares de turistes. Ho he posat al mínim preu que em deixava Amazon Kindle, i si ho hagués pogut posar gratis, ho hagués fet. No deixa de ser una mena de tema. De fet, he posat que no era per a menors de divuit anys. No vull traumatitzar ningú.

Amb això, només em queden dues tasques específiques de 2022: traduir l’Estàtica a l’anglès, i completar amb més esforç el «Shut Down»: veus parlades i guitarres. Ho deixo per a la setmana que ve. Aquesta setmana hi ha concert de la coral, i reconec que em fa el mateix efecte de sempre: un altre termini bloquejant-me. En fi, aprofito per a escoltar discos.

*****

La caixa de «Revolver» dels Beatles no decep. Algun detallet de la mescla estèreo, potser, però en general és una gran mescla. Giles Martin sol ser molt bo fent mescles que no es podien concebre a la segona meitat dels Seixanta (la seva mescla del Sgt. Pepper m’encanta i la considero definitiva). I les sessions aporten moltes sorpreses. També ha estat interessant escoltar la mescla mono de 1966, molt bona. Em falta mirar el llibret.

*****

Tinc avaria al mòbil. Quan hagi recuperat les targetes que em van caure i vegi si reposicionades funcionen, decidiré si em cal mòbil nou o no. Tot i que, tal com m’ha funcionat aquest darrer mig any, considero que el meu mòbil actual és un desastre, i probablement sigui només culpa del mal programat que està el seu software de sèrie: desconnexions de la targeta SIM, encallaments continus quan escric (sobretot a Whatsapp), saturacions de l’escassa memòria RAM que duu instal·lada... Crec que em convé un mòbil més decent. Això sí, hagués preferit esperar a liquidar crèdits, cosa que hauria d’haver pogut fer d’aquí a un trimestre.

*****

He llegit el llibre de Fender de Dave Hunter en castellà. Dintre d’explicar-me una història que conec molt bé, m’ha explicat algunes coses que no sabia, i això és bo. La pitjor part és la posterior a 1985, en què progressivament va caient en el publireportatge. En això no és molt diferent d’altres llibres que he llegit sobre el tema (Tom Wheeler semblava especialment teledirigit en aquest aspecte), però és cert que a aquestes alçades cal una mica més de reflexió, especialment perquè la ràpida rotació de models de l’actual Fender significa que sovint un es perd models que li interessen o encerta un model per pura casualitat. La primera cosa em va passa fa pocs anys amb la Sixty-Six i la reedició de la Electric XII, que m’interessaven molt però no tenia diners i me les vaig haver de perdre. La segona, amb la meva American Professional Telecaster que vaig haver de lluitar per a poder-la pagar i que és boníssima, diria que el canvi forçat a la sèrie American Professional II per la sobtada manca de freixa dels pantans va significar un petit empitjorament, de so i de materials. Però un voldria no haver de patir tant. Tenir temps, poder planificar. Ara no crec que compri gran cosa, però hi ha algun model del passat que m’hagués agradat poder intentar. I el que sí espero amb paciència és una versió Squier de la Meteora, un disseny fantàstic. En tot cas, no oblidem que Fender és una empresa que ho fa molt bé, però que no crec que eviti completament els errors, i que pren les decisions des d’un punt de vista econòmic i empresarial. Va bé recordar-ho.

*****

Lentament vaig delimitant una llista d’equipament per a quan tingui uns mesos lliures abans d’intentar la casa. Dues guitarres: la Wildkat i una Hartwood Revival en negre. Pastilles per a la Gretsch (Filtertrons) i pel baix Höfner. Una taula de mescles acceptable (a ser possible, una taula digital Presonus StudioLive 16.0.2 USB, no em puc permetre res més car però no voldria haver de comprar desastres mai més). Vàlvules 6386 + 6N1P pel Tubecore 3U. Un compressor estèreo Warm Audio Bus-Comp. I un ampli Vox AC15C1 com el que em vaig vendre (em va bé haver-ne prescindit una temporada, però potser no per sempre). I alguns estoigs per a instruments.

Pot ser que hagi de comprar quatre clavilles pel baix Austin APB-200. Es desafina amb certa facilitat. Igualment m’haurà sortit a compte, doncs diria que sona a Precision per un terç del preu incloent clavilles. L’AJB-300, mentre, ja és perfecte. Un altre baix a repassar és el Höfner, no només per les pastilles: diria que trasteja una mica, i necessitarà clavilles. En una era anterior, m’hauria passat tot 2022 fent fer reparacions. En l’actual, sense accés al compte, estic eixugant deute molt ràpid, a costa de tenir molts pendents de compra i reparació d’equipament. I això últim ho vaig notant: gravar sense taula de mescles és força inconvenient, i tenir instruments a mig em té inquiet. Una altra cosa és que ja no hagi de pensar en Els Visitants a l’hora de decidir compres. Soc un gran fan d’Els Visitants, sempre que pugui estar darrere del grup i no a dalt d’un escenari. De fet, aquest darrer mes i mig he notat la diferència: de sobte puc fer feina, i ho necessitava.

En tot cas, pel meu compte, buscaré una Harley Benton HB35 de segona mà i un baix Harley Benton JB40FL, aquest darrer la manera més barata de provar l’experiència fretless i amb marques al diapasó.

*****

«Son Volt: From The Vaults, Vol. 1, Demo Recordings» és un CD de venda només a la web de Son Volt (hi ha volum 2, de versions). Conté demos de diversa fidelitat de cançons de Jay Farrar amb ell a l’acústica. De manera accidental, recorda a un disc del seu antic company i rival Jeff Tweedy, «Together at Last», de 2017. Les dues diferències son que el d’en Jeff és un àlbum fet a propòsit (mentre la d’en Jay és una entrega d’arxivística situada entre «Electro Melodier» i l’àlbum que tenen planificat per a aquest 2023), i el mateix to distintiu dels dos (en Jeff va fer versions intimistes que eren una relectura total d’alguns dels seus clàssics, mentre que en Jay fa demos que no difereixen substancialment del que fa amb Son Volt al complet i que sempre sonen a ell, un bon intèrpret però no molt versàtil). De manera que estic escoltant una entrega per a completistes, però no pas inferior als discos que Son Volt ens ha entregat després d’aquell «Honky Tonk» de 2013 amb cançons country excel·lents que potser no haurien d’haver estat a la mateixa rodanxa. A partir de «Notes of Blue» Jay Farrar s’ha conformat a gravar una cançó excel·lent per disc i la resta com sortissin, recolzant-se en la potència d’una banda d’excel·lents intèrprets. Però reconec que m’agradaria sentir-li una altra entrega com «American Central Dust», de 2009. Dit això, en Jay mai no m’ha decebut ni molt menys tant com Wilco a «Cruel Country» (que a veure, no és que el consideri pitjor que el regaeton o que els discos del «boom» del rock català, que quedi clar; simplement, Wilco ens ha entregat discos absolutament mestres amb qui jo mateix hi tinc un gran deute intel·lectual, però com és que amb un passat així han acabat entregant un disc tan pla i musicalment conservador? Si volien tornar a fer alt country, ja tenien un model molt bo en «A.M.», de 1995, i no calia que ensenyessin en públic una total falta d’idees, de fet no entenc què hi fa Nels Cline en un grup com els Wilco d’ara, com no sigui «todo por la pasta»).

*****

Estic tornant a escoltar la caixa d’«Abbey Road» dels Beatles. També aquí aprenc.

I és molt bo aprendre dels mestres. Diguem-ho amb humiltat.

*****

El 12 a la nit, amb el mòbil provat de nou, he conclòs que cal comprar mòbil nou, a veure si dimarts puc, seria a Barcelona i amb la idea de no comprar qualsevol merdeta, sinó un mòbil de gamma mitjana i amb garanties de funcionar com Marx mana. Sobre el concert, tindrà bons moments segur, però admeto no tenir-les totes. Una combinació de neures personals i d’alguns detalls que no veig prou clars.

Almenys els Wilco de quan eren molt grans m’estan fent més suportable una setmana miserable. Parar màquines no era el que jo necessitava en aquests moments.

«Yankee Hotel Foxtrot» sona ara mateix pels meus auriculars. Necessito tant fer un disc així de bo...

I sento tanta fúria envers els polítics...

You can travel for Lucasfilm

 

I’m the milk.

*****

He acabat els meus esforços de compilació de fotos antigues en blanc i negre. No m’han dut enlloc excepte a certa incomoditat. Per una banda, he muntat vint-i-dues pàgines de fotos de Terrassa i Benalmádena. Estan bé, però no trepitgen territori nou i no conformen un llibre. Per l’altra, he fet un invent estrany: les fotos d’Auschwitz de 2012, amb trenta-quatre pàgines, son bones però queden una mica curtes, i he provat d’afegir una primera part amb el cementiri de fusta de Zakopane, amb catorze pàgines. Aquests dos elements sí formen un llibre una mica breu, però factible. Els problemes son dos: 1) queda força depriment; 2) em fa por que aquesta reflexió visual sobre la mort a Polònia no qualli i sigui incompresa. De manera que aquesta vegada toca guardar-me l’esforç al calaix, excepte per si algun amic té curiositat. No és la millor manera de començar l’any, però és bo ser prudent.

O, si ho voleu, hi ha entre tot prou pàgines per a un volum de fotografia, però no les puc ajuntar perquè es foten d’hòsties.

Una possible solució és tornar a passejar per Terrassa amb la reflex, de dia, i fer prou fotos en blanc i negre per a una cinquantena llarga de pàgines. I tenir un llibre de reserva. I un dia ja viatjaria a llocs oportuns per a complementar l’altre material.

*****

He llegit un article sobre els problemes amb una distribuïdora de llibres, i com cou a les editorials. Admeto haver-lo llegit amb distància, perquè aquest 2022 m’he adonat que tampoc no soc benvingut al món editorial. De fet, com a client, en un any he passat de comprar llibres amb interès a comprar només llibres autoeditats pels seus autors. El problema no és la distribució: les editorials es centren només en grans patums, famosos i traduccions d’altres idiomes. Pels autors catalans independents ha passat a ser impossible accedir al món editorial. Ho sento, però em passo a l’anglès, que a Amazon Kindle em resultarà molt més útil. I a intentar trobar un públic i guanyar-m’hi la vida. Només puc dir que on no n’hi ha, no n’hi ha.

*****

M’he adonat que puc traduir dos dels meus llibres a l’anglès: el llibre de poemes (d’una importància relativa de cara al públic nord-americà) i l’Estàtica (que pot ser crucial, en el fons és un llibre nord-americà). Potser que ja m’hi vagi posant.

*****

Les caixes del «Revolver» dels Beatles i del «Yankee Hotel Foxtrot» de Wilco ja son a casa. Em falta la caixa dels Beach Boys «Sail On, Sailor 1972» i un doble LP de Philip Glass que no arriba.

*****

Recordo la primera vegada que vaig intentar de debò començar una novel·la. Al principi del segon capítol tot el que el protagonista havia de fer era anar a fer una denuncia a comissaria i no hi havia novel·la. Diguem que tinc un personatge al que un dia voldré retornar per a fer-li viure fantàstiques aventures. Però que per a escriure llarg necessito un pla ben tramat des de l’inici: sinopsi, verificació de detalls, construir els personatges de manera coherent...

I el meu segon intent va venir d’un conte molt bo... que no podia donar una novel·la. En aquest cas, allò que m’ho xafava des de l’inici del segon capítol eren els detalls històrics. Res del que volia explicar podia passar en aquell indret en aquell any. Tot feia aigües. En aquest cas no està tot perdut: si no començo amb el conte i em limito a deixar molt vagues lloc i any, puc limitar-me a tramar bé i explicar una bona història, sense interferències. Una altra cosa és que, essent una història catalana, haurà d’esperar: la meva prioritat és ara establir contacte amb el món anglosaxó, on m’ho jugo tot. Reconec estar molt decebut amb les indústries culturals catalanes. No pot ser que a 47 anys encara ho tingui tot per començar.

*****

Després del Dia de Reis, dues coses esperant: un determinat quadre, i el llibre de fotografia de Robert Frank «The Americans», que vull explorar en profunditat.

*****

La caixa del «Yankee Hotel Foxtrot» és genial. Creativitat desbordant. Anaven a cegues, però d’això se’n diuen sessions de gravació. Els textos del llibret també son excel·lents. Una gran caixa. L’únic problema és que això era el 2000-2001. L’últim àlbum d’estudi fins ara és «Cruel Country» i jo en diria «Cruel Letdown»: no sé si d’aquí a uns anys em semblarà diferent, però admeto que només l’he escoltat un cop i em va predisposar en contra. Diria que a Wilco se li ha passat l’arròs. Especialment perquè allò que van deixar sense editar el 2019 era un àlbum experimental abandonat a mig. Jeff, de veritat...

De fet, he compilat un àlbum amb les cançons descartades, ben editades. Quasi tenien un segon àlbum, molt menys experimental però amb 38 minuts de cançons fantàstiques, moltes d’elles acabades. Em sembla que serà el meu nou àlbum de Wilco per a 2023.

*****

He refet el llibre de fotografia: només Auschwitz, a una foto per pàgina, amb algun reenquadrat i alguna foto afegida. Portada de lletres blanques sobre fons negre. Crec que és bo, però tinc el dubte sobre si és apropiat publicar-lo. Almenys captura molt bé l’atmosfera d’un lloc molt bèstia que mai no hauria d’haver existit.

Els altres dos trams de fotos els deixo, de moment, en guaret.

*****

Una cosa que puc fer aquests propers dies és inserir les veus de mòbil al «Shut Down». No parar. Ja hi posaré les guitarres.

Centredelaciutàtia

 

Primera activitat de l’any:

https://blocs.mesvilaweb.cat/patinet1964/en-defensa-del-sotabosc-musical-de-catalunya/

No crec que faci gaire rebombori, però era un canal que tenia obert, i l’article diu les coses pel seu nom, orientat a un lector del carrer que segur que ja ha notat fa temps que alguna cosa no va com hauria d’anar. M’arrisco, però n’estic fart d’una determinada manera de fer les coses.

*****

Hem acabat la feina del concurs de dibuix i pintura, excepte per cert cavallet de pintar que ara mateix tinc a casa i que algú ha de poder recuperar. És el conte de mai no acabar. Amb els altres concursos ens hi haurem d’esforçar...

*****

«Gravity», de Marc Mellits, és una gran peça.

*****

Tasques per a 2023: llibre de teoria, partitures, Shut Down, traduir el llibre de teoria a l’anglès... i traduir l’Estàtica a l’anglès. 2023 serà efectivament el temps de descompte de 2022. No vull treure molts àlbums, primera perquè ja no cal, i segona perquè la feina primordial és de despatx. Sí que tinc feta una carpeta d’arxivística amb fotos en blanc i negre: intentaré compilar-la, però no crec que em surti un llibre ni de conya. De fet, em dec un llibre a color fet expressament, i anant a fotografiar fora de Terrassa.

Per què traduir llibres a l’anglès? Perquè a Catalunya no hi ha res a fer. En el futur escriuré directament en anglès.

I sí que el proper cap de setmana intentaré certa web de publicació de llibres, en cerca de lectors.

No deixo de tenir un parell d’idees per a llibres de narrativa seriosa. Però de moment encara no m’hi posaré. Es tracta d’anar per ordre. El llibre de teoria és crucial i em portarà mesos.

*****

Qui sàpiga de blogs receptius a músics sense contracte, a Catalunya, Europa o els Estats Units, que aixequi el dit. (Discogràfiques no, doncs paradoxalment només volen directe, cosa que em rebenta i no estic disposat a fer.)

També, més entrat l’any, vull fer demos pels Visitants. Serà l’únic lloc on cantaré a partir d’ara.

*****

Estic llegint un llibre sobre Fender que em va regalar la Fundació, escrit per Dave Hunter i en traducció al castellà. He decidit intentar llegir-lo tot. No és que no conegui la història de Fender, però de moment ja he après unes quantes coses. L’únic problema és que el traductor no sap de música ni de lutheria, i de tant en tant he de «retraduir-lo» a l’anglès per a veure què vol dir.

La Fundació també em va regalar la partitura de «Drumming» de Steve Reich. M’ha faltat el temps per a poder escoltar l’obra amb la partitura a la mà. Però em falten només tres partitures (que estiguin disponibles) per a acabar la meva col·lecció dels meus tòtems. (Hi ha un parell d’obres de Philip Glass que o no estan disponibles –«Music in Twelve Parts», «Music in Eight Parts»– o només ho estan de lloguer –«Music with Changing Parts»–. De Steve Reich, sempre em podria posar completista i intentar adquirir la partitura de «Sextet», sobretot per a aprendre notació per a percussió de la mà del mestre absolut.)

*****

Certament tinc esquemes d’arranjament per a tres possibles obres en partitura. La que, sense haver-la començat, té més feina feta, és una per a cor i orgue elèctric a dues mans. Tinc les idees base per a començar-la, i uns textos seleccionats. Una segona seria per a piano, cinc cordes, corn anglès i flugelhorn, en mib i sib, i per a aquesta no tinc cap idea, excepte que en podré fer una maqueta amb el Roland INTEGRA-7. I una tercera l’estic decidint ara: dos metal·lòfons, dues marimbes i, com a opció, dos pianos (que l’encaririen): és la que em costarà més, doncs porto sense tocar «mallets» des de 1997, i es tracta d’instruments cars que a més no puc tenir a casa ara per ara, amb el que no puc provar idees sobre instruments reals. Sempre hi ha l’opció de fer alguna cosa per a piano i veu, un esquema clàssic pel que tinc algunes referències i, de fet, una cançó feta.

I he d’acabar la peça per a certa persona de Sueca, al País Valencià. Li ho dec i m’ho dec.

*****

Mentre, el «Suburbia» és ja a Spotify. I apareix com a 2022. 2022 és demostrable. I l’acabo amb un àlbum magnífic. Ja només falta (i és la part difícil) l’empenteta. Miraré què m’ofereix RouteNote per a publicitar-lo.