Yesterdays

 

Després d’uns deu dies de treball, la matinada del 28 de març he acabat «Uns Temps Més Feliços», el meu trentè àlbum, i l’últim que anunciaré, apart que probablement serà l’últim en un quant temps. Em passaré a l’escriptura, on ningú s’atrevirà a demanar-me que toqui en concert la meva última novel·la. Reivindico el treball d’estudi i el de despatx, al meu ritme, lent i sense pressions. Abandono la cerca de discogràfica perquè vagi on vagi em demanaran que faci molts concerts. I no puc aguantar-ho més: ja n’he fet diversos centenars i només m’han fet perdre el temps i la salut mental. Quines ganes d’aïllar-me del món. De manera que a partir d’ara passaré a tenir un perfil musical molt baix, tot esperant que de mica en mica la gent s’oblidi de mi com a músic i vagi baixant la pressió per a fer concerts. El 2008 no hauria d’haver cedit. L’escenari és la mort.

Només donaré alguna veu a allò que gravem Els Visitants.

I espero poder tornar a fotografiar.

Amazon és el lloc on publicar. Hauré d’escriure llibres en anglès...

*****

El 26 de març a les deu de la nit una mica passades vaig assistir amb alguns amics i coneguts a l’últim concert de L’Exèrcit d’Islàndia abans de dissoldre’s. Un concert prou bo, malgrat que el Jordi estava afònic. Va ser una nit memorable, amb un punt de nostàlgia. No érem molta gent, però la suficient, tots amics i coneguts. Vaig marxar de la sala Fred Astaire amb dos CDs: l’últim dels islandesos i el primer del Raúl en solitari. Seran escoltats. Un últim detall: era el primer cop que anava a la sala Fred Astaire... el que implicava entrar per primer cop en una versió una mica remodelada de l’antiga discoteca No Name, la mateixa que em va amargar l’adolescència amb soroll de motos i mal ambient diversos dies de la setmana al carrer Sant Francesc una mica més avall de casa. De fet, només he estat un cop en una discoteca «en nit de discoteca», amb els d’italià quan tenia trenta-dos anys, i no vaig poder-ho aguantar, marxant esverat als vint minuts d’entrar. Però, tornant a la nit del 26 de març passat, l’encontre amb aquella sala va ser agredolç però pacífic, i jo mateix no aconseguia fer-me una idea de com aquella sala, ara maca i tranquil·la, devia haver estat en aquelles antigues nits de música màquina, cerveses, massificació i motos a la porta.

*****

El 29 de març vaig aconseguir muntar tres llibres, incloent els dos de fotografia i el «Pastissos», i pujar-los a Amazon. Comença el canvi de carrera.

*****

El duo escocès The McKinleys, vocalistes dels singles de 1964 «Someone Cares for Me» i «Sweet and Tender Romance», són la canya.

*****

El problema de la UE és que està mal feta. És un nyap jurídic, polític i econòmic des de Maastrich el 1992. Afegim-hi la tendència de tots els països de la Unió a enviar a Brusel·les a tots els polítics inútils per a desfer-se d’ells, més l’acaparament de l’organigrama de la UE per part dels espanyols, i som en una pel·lícula dels Germans Marx, i dolenta. L’administració von der Leyen es una mala broma. Ja només el fet que els presidents de la Comissió, del Consell i del Banc Central Europeu els votin els estats de manera gens transparent (enlloc dels ciutadans europeus per sufragi directe sense correcció) és un escàndol. I, a sobre, no existeixen mecanismes per a garantir que les democràcies liberals de la UE romanguin sempre com a democràcies liberals. El 1992 què feien, cimeres polítiques o festes psicodèliques?

*****

Necessitem saber qui ens queda com a partits independentistes. Necessitem saber a qui poder votar les properes autonòmiques. A la vegada que ja podem anomenar autonomistes els Tres Partits, i llavors no se’ls vota i en pau. Però admeto que si tot el que ens queda per votar són partits identitaris, malament anem.

A la vegada que no sé què votar a les municipals. Toca votar, però no em surten els números.

*****

Ha mort un dels compositors que em van fúmer la salut mental enlaire amb el Concert del Caos. No me n’alegro, però estàvem barallats des d’aleshores. Crec que és l’única vegada que algú m’ha tancat una porta musical que jo tenia oberta, en aquest cas el de la música clàssica atonal. Vaig passar en sec de «Pripiat» (del 1964) a «Hymns» que va ser la resposta més adequada: tonalitat clàssica, melodia, acompanyament, sons volgudament bonics... I des d’aleshores he seguit així. Tinc inacabada alguna cosa més arriscada, però per exemple tinc una carpeta amb idees fins i tot atonals que vaig fer als inicis de gravar el «Corrupció», i admeto que no intento acabar-les perquè se m’han fet insuportables. No he escoltat més la Segona Escola de Viena. El Concert del Caos va ser així de desagradable. L’única cosa bona que en vaig treure va ser una obsessió autènticament paranoica amb que les meves obres de concert fossin fàcilment interpretables: recordo aquells assaigs en què tots acabàvem nerviosos i de mal humor perquè allò, apart de ser un desastre artístic, era ininterpretable i no hi havia qui s’orientés en una partitura tan mal plantejada (conservo la partitura amb tot de trossos tatxats a llapis perquè s’havia substituït aquell passatge per un recitat, cosa que no va impedir que al concert féssim el ridícul). En fi, queden dos compositors vius. Per sort no me’ls he trobat mai més. El que ja no hi és no me’l trobaré pel carrer. No hi ha més. Espero, com a compositor de concert, no fer-ho mai tan malament com ells. De fet, la raó principal per a avortar el Rèquiem meu de 2008-19 va ser que mai no acabava de resoldre totes les pífies que havia comès quan el vaig compondre. Més el fet que l’hauria hagut de passar a un sol teclat i així perdia tota la força, però això és una altra història. En queda, com a moviment autocontinent amb una partitura definitiva i ben feta, el «Sanctus», estrenat per la Massa Coral el 24 de novembre de 2019 en una versió quasi definitiva retocada poc després (just escriure millor quatre compassos, encara l’hem de cantar amb aquests retocs. La Massa Coral és gran). I, òbviament, de les cendres reorganitzades a fons d’aquell Rèquiem en va néixer el meu tretzè àlbum: «Boomsday!» Un àlbum molt millor que l’obra d’origen i un triomf de producció. Admeto estar orgullós dels meus trenta àlbums. No puc seguir com a compositor públic perquè la pressió per a que fes molts concerts estava acabant amb mi, però sé que un dia algú es trobarà amb la meva obra a Spotify i es preguntarà com és que no havia sentit a parlar mai de mi. I aquell serà el meu moment.

Gurulàndia

 

Reconec que m’agradaria tenir una Strato amb humbucker al pont i dues single coils, específicament en color groc llimona, tapa blanca i diapasó d’auró. Fender fa anys que no en fabrica cap. I el més a prop que fa és una Squier amb aquesta configuració de pastilles, en altres colors... i de la sèrie Bullet, que em consta que és ben bé per a començar, res més. Vol dir que hauré de buscar i buscar fins a trobar alguna guitarra més semblant a la sèrie Classic Vibe, d’una altra marca. No estic tenint sort. I, si surt i la puc arribar a comprar, hauré d’afegir-hi el cost de fer-la pintar de groc per un luthier. I sí, Ibanez fa una superstrat de sèrie mitjana en groc, però amb el sempre problemàtic vibrato amb anclatge, i no exactament barata. No el millor, ara que no tindré un cèntim en anys. Sempre puc esperar si un any d’aquests m’arriba una Yamaha Pacifica 112v (necessitada de pastilles decents) i fer-la repintar: no seria genial, però és el que més s’assembla per un preu que algun dia pugui pagar.

Mentre, no descarto en cap moment la Epiphone Wildkat Antique Natural. Que no la pugui comprar indica com és de radical la meva situació econòmica.

I la Sire H7 Larry Carlton en Cherry Sunburst és un somni llunyà, la perfecta substituta de l’Älvian de semicaixa. Almenys tinc assegurada la Squier Starcaster i la Harley Benton CST-24 P90, que no és poc. I la Telecaster es va pagant, fins a principis de maig que estarà pagada del tot. Descansaré...

Em faltaran pastilles Filtertron per a la Gretsch. Pensava en una pastilla SD pel baix Austin APB-200, però l’he tornat a provar i sona molt millor del que vaig creure en un primer moment, tot i que el diapasó necessitaria algun retoc. Igualment, Austin és una marca interessant per a baixos.

Renuncio de moment a estoigs.

*****

Deixo apuntat un mòdul Roland JD-08, versió en mòdul del vell Roland JD-800 de 1991. És fer-me amb sons diferents. Mentre, també em fa falta una taula de mescles digna. I alguns discos durs. Sóc ric i em puc comprar un Rolls.

Que no vull comprar-me un cotxe, però he estat mirant per curiositat i hi ha certs Rolls moderadament antics de segona mà per preus semblants als d’un cotxe nou de gamma mitjana-baixa. És per a pensar-s’ho, qui els necessiti.

I un dia, d’aquí a uns anys, miraré d’anar a per un Vox AC-30. Això serà quan hagi assegurat el terreny i la casa on hi cabrà. Em vaig vendre l’AC-15 pels diners, però també perquè no sabia on fotre’l. Visc en una mansió de 233 habitacions a Beverly Hills, sabeu?

*****

Almenys la decisió la he presa, com a objectiu prioritari: un terreny ben lluny, i una caseta prefabricada de fusta que pot ser de segona mà, més un o dos trasters i una piscineta de fusta. I a viure, completament aïllat del món excepte per una connexió a internet. Que no em conegui ningú de la zona, i mirar de tenir un perfil baix excepte per l’obra que vagi publicant. Escriure, gravar, llegir, veure vídeos, fer alguna fotografia, fer-me portar el menjar del supermercat més proper...

Falta saber quan podré començar a concretar-ho. Segurament hagi d’esperar almenys a l’estiu de 2023, amb els deutes del banc liquidats. M’agradaria tant poder disposar d’alguna cosa més que almoina...

*****

Gwenno ha tret nou disc. Sven Väth està per treure nou disc si no l’ha tret ja. I jo sense un cèntim per a comprar-los el CD. El mateix amb el meu antic company de To Be Continued Raúl Barbero, que s’ha llançat en solitari amb nou disc i projecte. I en Maurici Ribera té material per treure. Mentre, Aneurisma d’Emocions va treure disc a finals de l’any passat, i diria que és el que li vaig masteritzar pel Mamut Traçut. Estic molt als marges del sotabosc ara mateix, però amb ganes de seguir lluitant. Tota nova informació serà ben rebuda.

Tot i que no deixo de pensar en anar publicant nous discos, però sense publicitat. És llàstima, però n’estic fart de rebre pressions per a fer molts concerts. Puc assumir algun concert esporàdic amb els amics i companys de Visitants, però decididament no sóc el millor a l’hora de funcionar sota pressió. I cada vegada em pregunto més si les discogràfiques són discogràfiques o simples agències de management de concerts amb alguna màquina de publicació en un racó. A la vegada que veig tothom tan obsessionat amb «només concerts» que tinc la sensació que estic en un món sense sentit.

*****

Tinc molta afició a la font Engravers MT, perquè és 1960 instantani. La Magneto també em mola perquè és retrofuturista.

Diria que l’única portada de disc meu que no he reciclat és la de l’antic «Duncan Drawings II». Era molt divertida (roba estesa a la Terrassa de 1900), però no està a l’alçada de les que he fet aquests darrers dos anys.

*****

Porto tres temes pel nou disc, un d’ells llarg. Són bons, però estic encallat. I he d’apostar per les balades i alguna cançó diferent. Estic escoltant funk i disco, per si trobo alguna cosa a intentar.

(La matinada del 14)

Acabo de fer un prodigi dels meus: fondre dos discos en un. I així he acabat el «Charleston», que ve a ser tres EPs combinats en un àlbum que funciona i que és «maco». No li demano més. 29 àlbums. M’ha fallat el 30, però ja arribarà. En fi, estic de festa: el «Charleston» el vam publicitar molt durant l’hivern i la primavera de 2019, però aleshores va ser impossible concretar-lo. En fi, ja era hora.

I, si m’ho agafo en plan de trigar, el 30 pot ser el «Shut Down». No deixo de tenir tot de lletres reciclables, i puc provar de fer tot un disc en català. Llavors, m’han sobrat alguns temes, que de moment deixaré reposar i que totalitzen 25 minuts (més, pendents de regravar, «Vull ser lliure», «1 de maig» i «Tot Ficció/Salvador Allende»).

(El matí del 14)

29 àlbums. Aquest darrer ha recollit el que faltava. Ara, queden les restes. Ja pensaré. Almenys el «Charleston» comença a tenir benvinguda. Ara, com sempre, qui fallarà són les discogràfiques i la premsa. Toca convertir-me en escriptor...

(El matí del 15)

Dues bones gravades aquest matí, «Hill Street Blues» i «California Sound». Tinc dues bones acabades, sis que requereixen d’uns pocs retocs, i cinc demos. Seran pel «Uns temps més feliços», que pot existir en unes dues setmanes com a disc instrumental, segona part del «Charleston».

*****

Mentre, a Can Vilaweb han arribat on sóc des de març de 2021: no votar a cap dels tres partits. No sé com es pot provocar un avançament electoral, perquè falten tres anys per a les següents. Però l’any que ve hi ha les estatals, i aniran bé per a enviar un primer avís. No se m’acut res que pugui espantar tant els tres partits com trobar-se de sobte sense representació parlamentària a la seva estimada Madrid. Ara falta convèncer els que no volen deixar de votar-los per por als partits unionistes. Però si ho són tots, d’unionistes!

De fet, l’espectacle del 97% a ERC ha estat patètic. Que bé que vaig fer de marxar-ne, fa anys.

Phones

 

«Òmnium s’acomiada de Cuixart amb l’objectiu de doblar els socis en quatre anys.» Clar, n’han perdut tants que n’han de recuperar. Jo no hi penso tornar.

Mentre, en Vicent Partal a la fi ha arribat a on jo sóc des de fa mesos: als tres partits se’ls ha d’enviar a casa. Hi ha qui proposa votar en blanc. Jo sóc més de quedar-me a casa.

Pere Aragonès segueix fent el ridícul, com sempre. Josep Borrell també.

El concert econòmic consisteix a veure Metallica en directe per dos euros.

*****

Crec que tinc portada pel «Pastissos». I hi he agregat l’últim conte, posat quasi al final. Em falta maquetar-lo. I fer-me una sessioneta de fotos per a la contraportada, on deixaria caure el per què del canvi de carrera: mai més concerts.

*****

(Diumenge 6 de març)

Després de tres dies de treball he fet un tema amb les mateixes tècniques que la «Torradora», tot i que més variat, titulat «Sílvia, ets el desembre». Ha estat pura casualitat que hagi acabat durant exactament 17:14. Molt em temo que mai sonarà en un esdeveniment indepe. Ara tinc exactament quatre idees viables per a la resta del disc, que ja té portada i es titula «Uns temps més feliços». Junt amb el «Charleston», seran els meus últims discos publicats abans de passar a gravar per a mi i passar-me a l’escriptura com a carrera pública. Ningú et pot fer tocar en concert la teva darrera novel·la...

I sí, el nou tema conté tot el material que guardava per a l’òpera-musical. Així no quedarà per escoltar. No té sentit escriure un musical que no voldrà interpretar ningú.

*****

(Dimarts 8 de març)

O potser no seré tan radical. Però deixaria de fer publicitat als àlbums. I estaré un temps sense publicar-los, després del «Charleston». És baixar el meu perfil, perquè rebo massa pressions per a fer concerts. I necessito calma. I espai i temps. Viure. De moment no he gravat res més.

El 2008-9 em vaig trobar amb una pressió enorme.

Els meus tres llibres publicables, mentrestant, es troben amb el mateix problema: dificultats a l’hora de muntar l’arxiu final per a poder-los pujar a Amazon. Em trobo amb lletres que es poden invertir de color i lletres que no, per exemple. I necessito hores per endavant per a batallar-m’ho. Tinc les eines, però no em responen com jo voldria.

De moment, es tracta de guanyar tot el que pugui, amb la feina que puc fer a casa. Si no guanyo tant perquè no surto a fer la mona on no toca, doncs no ho guanyo i punt. En el fons és l’esperit de La Gran Renúncia: la vida és massa curta per a perdre-la fent coses que no t’agraden. I en el meu cas... fent la mona no hi guanyava gaire, no?

I em dec, també, començar a llegir. Ja he perdut massa temps.

*****

Me n’he adonat que molta gent puja «covers» de cançons conegudes a YouTube. No dic que sobrin tots, i de fet alguns estan molt ben fets. Però quan tot el que l’algoritme em mostra són «covers» o vídeos de «com tocar tal tema», m’adono que ningú està component i tenint difusió a la vegada. És molt regressiu.

I és una autèntica pífia que la publicitat sempre quedi a càrrec d’actors privats, resultant molt costosa. La gent no ens ho podem permetre, i llavors la CCMA és de facto un altre agent privat pels quatre segells de sempre. Aquests dies s’ha mort en Pau Riba, i a la ràdio la meva mare va sentir com deien el mateix que jo: què ens queda? Oques Grasses? Faria riure si no fos tan trist.

*****

Admeto la meva confusió sobre la guerra d’Ucraïna. A veure, tinc clar que el «malo» és el Putin, i que Ucraïna es defensa com pot. El que em confon és: 1) la reacció de la gent aquí, amb prorussos i proucranians a parts força desiguals (estic en la minoria); 2) el fet que no hi ha manera de tenir informació fiable (no ajuda que en una zona tant retorçada es detingui i empresoni a periodistes com per exemple Pablo González a Polònia); 3) que hi hagi una alarma tan generalitzada a nivell polític quan hi ha almenys tres guerres més al món igual de dramàtiques i aquí no ens en diuen ni A; 4) que a més les mesures contra Rússia siguin tan contradictòries. Tinc clar que no sabrem res del cert en anys. En tot cas, la meva preocupació és la quantitat de centrals nuclears que hi ha en aquelles delicioses contrades, així com la pura incompetència de l’exèrcit rus en aquesta mena de matèries: serà un miracle si tot aquest folklore no acaba amb un nou Txernòbil encara pitjor que l’original.