Valotte

 

Un meme prou divertit diu «Generalitat de Catalunya: no tenim ni puta idea de què estem fent, però fem veure que sí».

I no sé si el 14F seran unes eleccions o una comèdia dels Germans Marx. 1) Hi haurà gent que no votarà en absolut, fastiguejats amb tanta incompetència; 2) els continus canvis d’opinió a la Genialitat poden provocar el caos aquell dia, i per si de cas que ningú voti per correu o imprimint res; 3) no em crec res que ERC vagi a treure més vots que ningú, però hi ha la incògnita de què traurà JxC, i el que és segur és que el PSC traurà resultats prou decents perquè en el seu espai no hi ha ningú més (i quan no hi ha ningú més sóc la més maca). A sobre, veig tant gent que es passarà d’ERC a JxC com gent que es passarà de JxC a ERC, electoralment parlant. Si aquestes eleccions no surten bé, ja ens podem acomiadar de la independència. I al PSC ja somnien amb el tripartit...

Em pregunto si estem en bones mans.

*****

Mentre, s’acosta del Dia del Judici.

*****

«Pues por lo menos los métodos son algo tangible que produce unos resultados. El problema de querer prescindir de métodos es que de repente vas vendid@. En música, por ejemplo, me he dado cuenta de que en los conservatorios se enseñan muchas cosas, excepto lo que toca, con lo que la enseñanza de música es innecesariamente complicada: l@s estudiantes de instrumentos llegarán a tocar muy bien su instrumento pero sin saber por qué lo que tocan funciona y, eso sí, "con mucha alma", mientras que l@s estudiantes de composición tampoco sabrán muy bien el por qué de todo lo que escriban, pero eso sí, le meterán "mucha alma". Todas esas tonterías no se las enseñan a l@s ingenier@s acústic@s o l@s ingenier@s de grabación. A la vez, es como mínimo curioso que a ningún/a científico/a se le pida que sus investigaciones tengan "mucha alma" ni que "sientan emociones". El resultado: mientras l@s científic@s están muy cerca de enviar gente a Marte, l@s músic@s parecemos tont@s.»

*****

Preguntant-me com els músics independents podem trencar el mur, amb les nostres pròpies mans. És la pregunta del milió.

*****

Ahir 29 de desembre vaig acabar a la fi el meu primer llibre publicable. O almenys la primera versió treballable del llibre. Ara espero el consell d’unes poques persones que em diguin si és a punt o si decididament està molt verd. És el pas previ a buscar editorial: un llibre tècnicament impecable. No és com un disc, que jo sé quan és a punt: un llibre és territori nou per a mi. En tot cas, de dos possibles llibres he triat d’acabar el còmic perquè és molt més fàcil de vendre, i això a Catalunya és vital. Perquè és això: començo una segona carrera, i en part és per a trobar un despatx on hi hagi vida intel·ligent. Els llibres més treballats i profunds ja vindran amb el temps. Un el tinc a mig, i aquests propers mesos l’acabaré sense la pressió de no tenir ni un primer llibre per a moure. I llavors em queda, de moment, una idea vaga per a una autèntica novel·la, i també una vaga idea de reforma d’un llibre de poesia que vaig escriure el 2014 i que, amb totes les pressions que tenia aleshores, va sortir molt malament; me n’interessa la idea, pot donar un llibre molt bo, i crec que ja tinc alguns trossos bons, però mai no escrigueu un llibre amb la pressió d’uns terminis i la pressió de la manca de temps i espai.

*****

Si m’arriben uns diners el 2021, els empraré per a pagar un munt de pendents (entre ells la Telecaster). Si sobren diners, compraré una Squier Classic Vibe Starcaster Natural i, potser, una acústica Ibanez PC12MH-OPN (amb addició més endavant d’un piezo passiu, com a mi m’agrada).

Més endavant compraria un baix tipus Precision, econòmic (estic entre l’Austin APB200 i l’Squier Affinity Precision, necessàriament en vermell), i un chorus de rack Klark Teknik 3rd Dimension que ja he comentat algun cop.

Deixo per a una altra era (quan ja estigui molt més refet i amb marge de maniobra) el debat entre una Epiphone Casino i una Epiphone Wildkat bàsica (pel tema P90).

Taules de mescla? Tinc la Behringer apedaçada, quan calgui i tingui diners ja compraria una altra taula analògica equivalent (les taules digitals són cares).

I a partir d’aquí, intentar construir la meva vida. Una casa...

De manera que sé què comprar aquest 2021, i no és gaire, ni gaire car (si no comptem la part més insegura: una casa). Ara tot em depèn de la part econòmica.

Studio Projects 2021

 

Reconec certa indiferència cap a allò que faci la CUP aquestes eleccions. Bàsicament perquè quan tocava van fallar-nos a tots. Un altre tema és dissuadir a d’altres que els votin: això ho reservo per a ERC (i pel PSC, si em surt l’oportunitat; òbviament, amb els partits de dreta unionista fatxa no hi vull tenir res a veure, com tampoc amb el FNC o el MIC, xenòfobs). Simplement, tot va que no tinc un partit exacte que em representi. D’haver funcionat, la CUP podia haver estat aquest partit, però ara mateix el més a prop que tinc és o JxC (amb el dubte de si a la fi premeran l’accelerador de la DUI com volem tots els indepes) o partits extraparlamentaris amb poques possibilitats d’entrar al Parlament.

Realment, l’única diversió serà veure com el PDECat i el PNC es foten una nata monumental, i llavors veure a en David Bonvehí i na Marta Pascal amb cara de circumstàncies a TV3, una nit que faré una excepció i veuré la TV amb l’aparell de la meva mare, sens dubte farà riure.

Mentre, Miquel Sàmper rep crítiques de totes bandes. Normal.

I el dubte és què obtindrà ERC. Tant pot ser que aturi el cop com que no l’aturi.

En tot cas, admeto que sóc netament d’esquerres ideològicament, socialdemòcrata en les formes. I indepe, dels que volen deixar de ser-ho perquè ja haguem assolit la independència i estiguem en el punt de poder començar a reconstruir el nostre país. Llengua? Català vehicular, d’acord a ser bilingüe 50/50 i si podem aprendre tots almenys una tercera llengua encara millor. Mai monolingüe, i aquí parlo específicament del castellà. Com més aviat suprimim a Madrid de l’equació, millor per a tots.

I admeto que m’agradaria fer d’apoderat aquestes eleccions, però no tinc clar per a qui. És més un desig de viure des de dins la jornada electoral i fer-me una opinió pròpia de com ha funcionat.

Madrid? Militars que ens volen matar. Amb això està tot dit.

*****

Porto uns quants dies fent plans d’equips. Com abastar un màxim d’equip (vàlid) amb un mínim de diners. La idea és tancar el tema equip i instruments aquest proper 2021, doncs vull anar per tornar crèdits i comprar casa tan aviat com pugui. Tot em depèn de la pensió.

Guitarres? El millor resum és una Epiphone Casino en acabat natural i una Squier Starcaster també en acabat natural, més tres estoigs de la Thomann (el tercer és per a una Ibanez AMF73 acabada en negre que fa temps que ronda per l’habitació, mal arrecerada en una funda de roba prima). Com a extra, una electroacústica Ibanez Talman TCM50, que hauria de convertir a passiva, amb la intenció de tenir-la permanentment afinada en afinació DADGAD (una alternativa seria una LAG Tramontane T70D que hauria de fer equipar amb piezo passiu). Baixos? Seria l’últim, i segurament aniria per un Squier Precision Affinity PJ Race Red, que si no sona prou bé l’agafaria com abaix de projecte, i llavors anar comprant pastilles de baix i de guitarra de mica en mica (l’Älvian SG, per exemple, necessita de nou unes SD Seth Lover). (A la vegada, hi ha dos instruments que em vaig haver de malvendre i que encara són a la venda a la segona mà, però em resulten massa cars com per a recomprar-los. Fart de ser pobre.)

Un parell d’extres per a millors temps serien una lap-steel barata i una guitarra de fado barata.

I per a l’estudi, només dues coses: 1) un chorus en rack Klark Teknik 3rd Dimension BBD-320, un chorus «raro» clon d’un de Roland de 1980, que ja he comentat algun cop i que em serviria per a sons diferents dels meus sintes de sempre; i 2) una taula de mescles digital. Una bona candidata (nova) seria una Presonus StudioLive 16.0.2 USB, no exactament barata però sí la taula professional més barata disponible (hi ha taules més barates, però o no disposen de faders o es veuen limitadetes). Recordem que escollir una taula digital ve que la meva Behringer X1832USB analògica està plena de pols i no és exactament silenciosa: a la llarga puc comprar una taula analògica dins d’un rang de preus molt més pagable, però seria anar acumulant taules velles per tema de pols als faders. De moment en tinc per un temps amb la Behringer, una taula barata.

I, primer, he d’acabar de pagar la Tele. Espero no haver-me de vendre res més. També comprar almenys un disc dur USB de 4Tb, millor si poden ser dos.

Mentre, he passat dies mirant equip. Fer càlculs i llistes mentre mirava especificacions i consultava webs ha estat una manera de mantenir la ment ocupada i no estar tan tens. Gener serà duríssim.

Si més no, la Taula Behringer ha estat revisada per sobre, i només falta muntar-la i comprar alguns cables extra, balancejats. La funció de la taula és mantenir una connexió permanent de sintetitzadors, processador de veu, i el Zoom RFX-2000 com a rack d’efectes (més que res, reverb i leslie), més el 3rd Dimension quan arribi.

*****

Llibres? Aquesta setmana he dedicat dos dies seguits a aquest tema. Després d’acabar de repassar quatre detalls de la feina ja feta amb el llibre de contes dramàtics (que pot ser molt bo però que no pinta gens comercial, el que és un problema), vaig decidir fer un arxiu compilant els contes còmics ja fets, quasi tots vells contes escrits pel grup literari, més alguns de nous. De sobte, tinc quaranta-tres pàgines prou sòlides, i només em caldrien disset més per a assolir les seixanta que m’he marcat com a objectiu. Hauria de consultar a l’ajuntament la situació de drets d’un dels contes, però no crec que hi hagi problema, especialment perquè he aprofitat la tasca de compilació per a repassar coses que ja se m’havien dit d’alguns dels comptes, i aquest és un dels que he modificat. En fi, que crec que aquest mateix desembre podria tenir acabada una versió de prova, bastant treballada, del llibre, i llavors demanar assessorament. Encara no sé com titular-lo. Mentre es revisés, escriuria cinc contes pel llibre dramàtic, i llavors aniria pel relat llarg que en conformaria la segona part, del qual fa més de dos anys i mig que en tinc escrites dotze pàgines molt bones i que ja hagués acabat aleshores si no hagués hagut de ser tan lluny de casa, en escenaris i locals d’assaig. Jo, sempre, millor a casa o en una situació de gravació. Un últim llibre a fer, un cop tingui acabats els dos llibres en marxa, és una idea difusa que tinc per a una novel·la d’època. La idea havia de ser una continuació d’un conte que vaig escriure fa molts anys. El típic: «podria ser l’inici d’una novel·la», però quan vaig començar a escriure una sinopsi i un inici de segon capítol tot va anar per terra perquè allò ni podia passar al lloc concret ni a l’any concret ni molts detalls de la trama resistien la més mínima anàlisi històrica. La solució a tot aquest daltabaix? Escriuré una nova sinopsi llarga, seguint força detalls de la idea original, però inventant-me el lloc, de manera que li pugui construir tot un univers propi i sense haver de patir per una precisió estricta. Que faig trampa? Sí. Però n’estic fart de començar novel·les i quedar-me travat a l’inici del segon capítol per tota mena d’imponderables, des de trames de resolució inevitablement fàcil i no hi ha novel·la, fins a xocs amb la realitat històrica com en aquest cas. Si el fer trames infal·libles fos el meu, ja faria temps que tindria llibres acabats i en circulació, però com que no és el meu, m’adapto.

*****

Mentre, tenia idea d’escriure un llibre de crítica musical, però estic estancat. La meva idea principal era escriure un llibre sobre els àlbums dels Beatles i la seva gravació, escrit en català, i el tema no és que no el pugui escriure bé, sinó que en realitat no puc afegir gran cosa de nou als clàssics sobre el tema en anglès o fins i tot a webs on tot està detalladíssim. No vull estafar el públic. Una altra idea era simplement parlar d’àlbums de diversos artistes, però em falta focus: el típic «els 100 millors àlbums» ja està molt vist, i parlar d’àlbums sense un criteri clar d’elecció no cola, com a molt podria fer un «els 100 pitjors àlbums» però no crec que vengués. Ara se m’acut una tercera idea, un llibre sobre els àlbums dels Beach Boys, amb temps me la puc estudiar i buscar algun llibre que em falta per a documentar-me, com la segona autobiografia de Brian Wilson (tinc la primera, considerada gens fiable per l’intervencionisme del doctor Landy, i també tinc l’autobiografia de Mike Love, que hauré de llegir amb la memòria ben refrescada sobre què va passar realment).

SS Kaiser Wilhelm der Grosse

 

Finals de 2019:

“Encara som molts els que ens comprem guitarres elèctriques i hi toquem música de nova creació. No t'enganyis, aquí l'únic que està passant és que les grans discogràfiques ens tenen por, quan Nirvana va reescriure les normes les grans discogràfiques es van juramentar per a que això no tornés a passar mai més, per això avui les grans radiofórmules són inescoltables. Per cert, també passa a Catalunya, on el criteri és la festa major i s'està alienant a tothom qui no sigui indepe i sense exigències musicals.”

A aquestes alçades ja no estic dient res de nou. Però la batalla hi és. Vull trencar el mur.

*****

Observo una confusió total sobre el vot pel 14F. No és tant què no votar (ERC l’unionista va directe a una hòstia de nivell Rita Barberá) com què votar. La munió de partits que es presentarà fa molt difícil decidir què votar, i és vista per bastanta gent com una garantia de daltabaix electoral indepe (per una raó: la barrera del 3% garanteix que hi haurà una certa quantitat de vots llençada a la paperera). I a la vegada, de tots aquests partits, l’únic on conflueix ser indepe i ser ja al Parlament és JxC, refundat oportunament, sense el llast d’un PDECat amb qui han partit peres, amb una bona candidata en Laura Borràs i amb Puigdemont darrere de l’operació, però que malgrat tot és dubte per la pèssima actuació de Miquel Sàmper a Interior, actuació poc prometedora si del que es tracta és de començar de nou nets com una patena. Altres partits votables però sense garantia d’entrar són Primàries i Directe 68. També Demòcrates si un té una vena democristiana clara. Cal excloure el Front Nacional de Catalunya per xenòfob (així com el Moviment Identitari Català si es presentés, per la mateixa raó). En tot cas, la dreta espanyolista hi estarà fragmentada, però hi ha una por clara: el PSC de Miquel Iceta té bastant camp per a ell sol, i si treu bon vot pot pactar amb els Comuns i governar la Generalitat tal i com ho va fer en Montilla: aturant-ne el funcionament i dirigint-la tal i com es dirigeix una fàbrica de rentadores o uns grans magatzems. De fet, pel PSC la Generalitat no serà més que un edifici guay amb uns quants despatxos a ocupar i uns quants sous a cobrar mentre el país queda sense govern.

La CUP no crec que tregui grans resultats, en base a que quan va tocar actuar van tancar-se en banda.

*****

«Jazz condemnat a mort»

Una idea poc comercial per a un disc poc comercial, «Jazz», que té les bases completes i també té complet el treball de portada. I del que fins fa dos dies no sabia què fer-ne. Simplement no vull embrutar la meva discografia amb temes noi-noia. En fi, no dic que hagi d’optar forçosament per aquest nou tema, però crec que és la primera vegada que unes bases em tenen tan collat. 2019 pur. I em reca haver d’abandonar aquestes bases, crec que són bones i a més ja hi ha molta feina feta. Una altra cosa és que no puc assegurar que el disc resultant sigui apte per a ser posat en circulació. Si l’acabo, el cantaria en anglès.

*****

La taula Behringer ha estat netejada i, sembla, funciona bé. Vaig fent càlculs de què em falta. Per a l’estudi, només un efecte en rack Klark Teknik 3rd Dimension. Instruments, ja hi ha més recorregut, em vaig haver de malvendre instruments i ho noto, tant per la seva disponibilitat com emocionalment. Falta veure on podré arribar, no em gastaria molts diners però admeto que la manca de casa em pressiona. No tinc cap simpatia ni per bancs ni per immobiliàries, en base als preus que li segueixen posant als habitatges, vint anys després. Vint anys de buscar casa i d’intents fallits de compra. Saber que a 25 anys jo ja vaig prendre la decisió i que a 45 segueixo a la casella de sortida, contra la meva voluntat.