Carta oberta

Aquest vespre certa persona m'ha preguntat si podia anar a un acte a Terrassa on es parlaria de cultura a Catalunya. Insegur de si el meu punt de vista li serviria, li he estat franc:

"No sé què dir-te. [...] Tinc bastant grau de connexió amb la cultura, però et reconec que els missatges que tinc per a dir no són massa comercials i no sé si [et] serviran. Bàsicament tinc connexió amb l'escena musical independent del Principat, no exclusivament en català, i sóc molt crític tant amb la indústria musical establerta (amb l'excepció d'Antònia Font i els Pets Madurs, potser també Manel però no els estan guiant correctament, et puc dir que no s'està publicant a ningú d'entre els importants i en canvi semblen publicar al primer que passa, no han sabut mai on era el nord) com amb la Conselleria de Cultura de la Generalitat en general (la síndrome de "han de ser coneguts" s'ha originat allà, i només s'ajuda a grans patums que sovint ja no estan en prou forma mentre la gent que no hem tingut la sort de poder començar topem sempre amb una paret i no li podem arribar a importar a ningú). Pel que el meu missatge és que en una Catalunya independent el primer que s'hauria de fer en matèria cultural és una regeneració completa, en tots els àmbits de la cultura. Cal que els mitjans de difusió de la cultura es democratitzin, hi ha una creativitat al·lucinant al nostre país però no hi ha manera que el públic generalista se'n pugui assabentar. I a la indústria i la política establertes aquest missatge no els farà ni mica de gràcia. Creus aquest punt de vista defensable? Tot es redueix a això."

De moment no m'ha contestat, pel que intueixo que el meu punt de vista no li serveix. El que passa és que mentrestant li he ensenyat el meu text a dues o tres persones i han pensat que jo tenia tota la raó del món. Per això el trec a la llum aquí. Especialment a la vista que és una situació que ens té blocats a molta gent i en pot blocar encara més.

Avui el José Luís Algar ha acabat el seu disc després de mesos i mesos de treballar-hi dur. Un disc excel·lent si atenem al que n'he pogut sentir, cançons perfectament pensades i executades, amb molt ganxo comercial. Però en la meva experiència els executius de discogràfica del Principat i de l'estat tenen els cables creuats i veuen tot allò positiu en clau negativa, i em fa por que el pobre José Luís se l'hagi de guardar al calaix, precisament per tenir el producte perfecte per a aquest espai i temps.

Al qual he d'afegir que el frn ha hagut de canviar de nom artístic a Ran Ran Ran perquè a Tired Hippo ja no se li obrien portes, i que en alguna ocasió el Maurici Ribera m'ha comentat la seva frustració perquè podia publicar a Nova Zelanda però no aquí.

I jo mateix no acabo de saber on més trucar. Admeteu-m'ho, tot plegat podria ser millor. Molt millor.

Tarda-vespre cultural

Dissabte vaig assistir com a espectador a un experiment artístic, "Último peón de reina", consistent en la lectura del text del mateix títol escrit per Carlos Robles Lucena, amb actors, imatges projectades, música en directe de l'Exèrcit d'Islàndia i una càmera filmant. L'inconvenient era que tot això anava a ocórrer a la Ciutat de la Imatge (a la V forca, per entendre'ns). Això va significar per a mi una llarga caminada des de la Plaça de l'Àigua (o de les Bruixes) fins a l'Hospital del Tòrax (el fotògraf de la sessió em va salvar els últims cinc minuts de caminada deixant-me pujar al seu cotxe, gràcies infinites). Arribem, i ja hi ha el frn, la Carola i tot de gent esperant a dins de l'edifici. Uns minuts després entrem a un espai delimitat amb panells. La filmació ocorre amb nosaltres de públic i tot en directe, sense possibilitat d'error. Resultat: bona música dels islandesos (a la fi van experimentar), bons actors, i algun petit problema (no greu) de sincronització de projeccions. És a dir, un bon resultat final. Això sí, calia molta atenció perquè costava de seguir la història, almenys pels que no l'havíem llegida en el seu moment. Almenys l'experiència em va servir per a fer una primera visita a l'edifici, que sempre havia estat una mena d'incògnita per a mi (tot i que la part petita que en vaig veure estava tan reformada que ja no tenia en caràcter original).

*****

El mateix dissabte a les 21 h. em plantí a Faktoria. Tocava l'Albert Bonnin amb l'altre grup on toca (recordem que és un Visitant) i vaig anar a donar-li suport. Va ser una nit irregular. Cada grup tocava en un estil relativament diferent, el que potser va fer menys llarg escoltar 3 hores de concert. Malgrat tot, un punt dèbil de tots els grups va ser el no presentar propostes molt originals, cosa que dic d'entrada per a no sonar reiteratiu.

Van començar els Putas y videntes. Punts bons: una cançó criticant al Juanca, i es creien el que deien, cosa que ajudava. Punts dolents: feien una proposta punk sense cap mena d'autonomia creativa, es notava certa poca destresa instrumental (no cometien errors però això era perquè es limitaven a fer unes poques maniobres anant sobre segur) i el so patia perquè els instruments eren de nivell principiant (un baix Squier JB, una guitarra Aria i una Epiphone LP). A veure, no els ho tinguem molt en compte, eren molt joves, potser 19 o 20 anys d'edat, i encara poden créixer musicalment. No penso que fossin pas el pitjor de la nit, i d'alguna manera em podia identificar amb ells.

Seguiren els Maine, el grup on tocava l'Albert. Una proposta de hard-rock una mica tirant cap al metal sense radicalitzar-se, i jugant sobre segur compositivament. Però van ser el millor de la nit sens dubte, per una simple raó: des dels primers compassos amb un baix prominent van fer una vulgar demostració de poder instrumental. El guitarrista en particular era un fiera, fent una sèrie de solos ràpids i excel·lentment tocats. L'únic que no sobresortia tant era el cantant, més discret, amb una veu rasposa per no cantar amb tècnica, però almenys amb prou actitud de rock'n'roll (gran part de l'actuació la va fer amb el tors nu i jugant amb el peu del micro) com per mantenir les coses en un nivell interessant.

Després d'això, reconec que ja esperava una tralla màxima del següent grup i cap de cartell. Enlloc d'això, reconec una certa decepció amb els Dark Bild. Tractaré d'explicar-me. Aparentment assagen força perquè el seu so bàsic era conjuntat i força polit d'entrada. S'havien assegurat de tenir una sèrie de sons bons a la seva disposició dalt de l'escenari, incroent una electroacústica que van tocar en un total de tres cançons. Quin era el problema, llavors? Falta de matisos. Només un aspecte, però crucial. Hi havia poca imaginació en general. El so era pla, sense dinàmiques, una mica com en aquells singles sobrecomprimits que sonen a la ràdio i on la forma d'ona és completament recta. També hi havia una notable tendència a repetir seqüències breus d'acords durant molta estona. Quasi no hi va haver solos. Almenys una versió d'un tema que van fer i que fa anys jo ja havia sentit a tocar per uns patates va ser força més digne, ja que no espectacular. No diré que fossin un desastre perquè no ho crec, però em va costar escoltar l'actuació fins al final. I no sé si van arribar a fer bis.

*****

El final de nit el vaig passar escoltant vells cha-cha-chàs. No sé què en treuré, però alguna cosa bona hi és. Llàstima que me n'hagi d'anar tan enrera per a no sentir aquesta música comercialitzada.

Entre un restaurant i una salsa

Ahir el tercer concert-de-dijous del Rovell de l'Ou va ser protagonitzat pel Ferran "frn" Baucells en el seu nou projecte Ran Ran Ran, acompanyat pel Jordi a la percussió. Era un duo ben arrelat dels seus dies de Tired Hippo, i va ser prou efectiu. Però no ens confonguem: malgrat ser el primer concert de Ran Ran Ran i la presència d'uns pocs temes TH, la diferència entre TH (so bàsic i minimalista) i Ran Ran Ran (presència d'un iPad i de pedals d'efectes com, per exemple, un looper) es va fer patent, sovint amb bon efecte. Especialment en un tema, quasi al final del concert, en què el Ferran va extreure uns sons "tipus balenes" de l'iPad mentre el Jordi es situava entre el públic per a fer percussions amb el parquet del restaurant. Únics problemes, que el looper emprat era senzillot i difícil de comandar (una cançó va quedar amb problemes de ritme per això), i que el públic va ser relativament reduït (quinze persones, de les quals dotze érem "els de sempre"; no la pitjor assistència possible, però de moment el canvi de marca i de so encara no ha fet efecte). Malgrat tot, el material presentat era prou interessant com per a que valgui la pena esperar una eventual primera gravació que concreti el so de Ran Ran Ran, gravació que bé podria autoproduir-se el mateix Ferran amb l'experiència acumulada en el darrer any i mig de TH. Idees no n'hi falten.

*****

Aquesta tarda he encarregat a una botiga d'Oregon el CD, potser ja descatalogat, "Ben E. King Anthology One", que recull el seu primer àlbum en solitari, "Spanish Harlem", més una sèrie de bonus tracks que no he vist enlloc més (pensava que serien d'altres àlbums d'aquest ex-Drifter, però la minicaixa amb els seus primers cinc discos que hi ha a Amazon no les inclou). De moment ho he sentit en mp3 de baixa qualitat, i una cosa m'ha intrigat: sabia que a certes cançons dels Drifters produïdes per Leiber i Stoller hi havia influències de música llatina, però l'àlbum "Spanish Harlem", gravat per a capitalitzar l'èxit de la cançó titular, és un disc temàtic amb estàndards mexicans gravats amb ritmes llatins d'una manera molt més oberta que en els discos dels Drifters, malgrat que el concepte de "R&B amb strings novayorquès" del grup original no es perd del tot. Sentir aquestes cançons en anglès és una experiència estranya, especialment quan els cors femenins intenten cantar la lletra original de manera fonètica, però moltes de les relectures són excel·lents, i l'únic demèrit és que totes aquestes cançons (la del títol apart) tenien un cert vintage ja el 1961 i no eren cap sorpresa.

Dels bonus tracks, dos ("Too Bad" i "Walking In The Footsteps Of A Fool") són excel·lents. En canvi, un duo amb la cantant Lavern Baker no acaba de quallar. La resta se situa enmig. Igualment volia tenir aquests bonus, malgrat que potser més endavant acabi adquirint la caixa de cinc discos que he mencionat abans (no és molt cara, i conté "Stand By Me", arxiconeguda per a tothom excepte per a mi però igualment un clàssic).

*****

El que em deixa amb un dubte. A primera vista, la idea d'intentar compondre unes poques cançons en aquesta vena per a evitar que el "1964" sigui només un mur de so és temptadora, i encaixa amb el fet que començo a ser un "connoiseur" d'un determinat procés històrico-musical situat entre 1959 i 1966. El problema és: no conec les fonts originals. No només alguns dels estàndards abans comentats no els coneixia amb antel·lació, tampoc no sóc precisament un especialista en ritmes llatins, potser perquè l'únic que he sentit fins ara eren gravacions comercialotes tipus Glória Estefan i lògicament no m'han cridat. Si de cas, hi ha d'haver alguna cosa més autèntica en algun lloc, però ni idea d'on. Recordem que fins ara l'única experiència que tinc amb aquesta música és un arranjament per a piano i bongos que vaig fer per a acompanyar una vella cançó de salsa que fèiem amb una de les corals i que (l'arranjament) no s'ha arribat a fer servir mai. Admetem-ho, és una experiència insuficient. Sóc conscient dels meus límits. No vull fer el préssec.

No vull que sigui un impossible

Avui m'he assabentat que certa dona que jo havia estimat molt a l'època de cant i que no em va deixar ni acostar-m'hi ha tingut un fill amb un altre. Crec que ha arribat l'hora d'enterrar-la. Ho porto intentant tots aquests anys, i potser el fet que em creia que ella havia fracassat amb tots els seus nòvios m'havia fet mantenir una espurna d'esperança. Ara ja no. Definitivament no em vol, ni m'ha volgut mai. Toca, doncs, fer-li els funerals i trobar-ne una altra.

El problema és: a qui puc trobar? En els meus 37 anys de vida no recordo ni a una sola noia que se m'hagi acostat. He tingut sempre al davant un mur de formigó de molts metres de gruix i ningú no m'ha dit mai "aquest és el detonador de l'explosiu i funciona així". Sempre, el missatge que he rebut és el de "ni pensis en acostar-t'hi", com si no tingués mai dret a reconstruir la meva vida.

Reconec que no em puc fer molta publicitat. No sóc ric. Reconec que ni puc ni vull fer-les mares, cosa que en el meu cas potser sigui el més convenient, però que les que vulguin ser mares trobaran insuportable, i en són moltes. Reconec que tampoc no m'agraden els animals domèstics (les plantes tampoc, però potser no són tan conflictives).

I no obstant veig a homes molt més lletjos i molt més impresentables que jo trobar parella amb molta facilitat. No sóc el millor home, però tampoc el pitjor ni de bon tros, i la gent que em coneix en altres àmbits sap que com a mínim tinc bon fons. I la pregunta és: en què fallo? Quin és el meu error? Voldria saber-lo per a poder-lo corregir. Si ningú no me'l diu no podré detectar-lo per mi mateix.

En realitat busco una dona per ella mateixa, pel que em pot aportar a mi i potser jo a ella. No estic buscant a cap supermodel, només una dona normal, mentre m'estimi (miraré de correspondre-li, s'ho mereixerà). Simplement vull saber que allò que busco no és una quimera, que un dia podré ser un home normal amb una parella, com fa tothom.

No hi ha res més trist que estar sol quan tu no ho has triat així.

II III

Per tercera setmana sóc al núm. 2 de TourDates, a la Gran Bretanya: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/21-oct-2012. Hi ha una altra cançó que porta tot aquest temps barrant-me el pas al núm. 1, però igualment el que estic aconseguint és importantíssim. Pot ser que els Pets facin un concert a Londres després de tants anys publicant en català, però que jo sàpigui no han col·locat cap cançó a cap llista britànica com acabo de fer jo per segona vegada. I, diguem-ho clar, una cançó que és un èxit a la Gran Bretanya també mereix ser un èxit a Catalunya. A veure si algú desperta.

*****

Dijous passat, concert d'Ayala al Rovell de l'Ou. Interpretativament va ser magnífic, ella va cantar molt bé i el seu guitarrista sabia com tocar l'instrument. Si hi va haver una pega, dintre de ser una molt bona nit, va ser que només hi va haver una cançó original d'ella, essent la resta versions entre l'homentage a músics locals i un grup de cançons força conegudes. Però puc dir que van fer una exhibició de bon gust. El següent, aquest dijous que vé a les 22 h., serà el Ferran Baucells "frn", en el seu primer concert des que va enterrar la marca "Tired Hippo". Pot estar molt bé saber on pensa anar a partir d'ara.

*****

Esperant també a veure què passa amb el "banco malo" que s'ha de fer càrrec dels actius immobiliaris dels bancs "ejpañolej". Vaig llegir aquest article: http://es.finance.yahoo.com/blogs/finlaotracaradelamoneda/llega-el-banco-malo-llegan-viviendas-desde-20-111000206.html, on es comenta l'espectacular rebaixa dels preus dels pisos que comportarà aquest banc dolent, també al mercat lliure. Repercutirà en què a la fi els pobres com jo puguin accedir a una vivenda sense haver de demanar almoina pel carrer? No ho veig clar, ara per ara. Però si arribés a ser, li donaria prioritat. Necessito una vivenda, i una que estigui en bon estat i pugui pagar. No sóc un millonetis. Com el 99% de la població.

*****

I, per tant, si hi ha vivenda no hi ha Rickenbacker. Tinc clar que només disposo de la pensió i la dependència, i amb això no puc fer dues coses a la vegada.

New Jukebox Hits

Per segona setmana sóc al núm. 2 de TourDates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/14-oct-2012 Encara no sé si hi haurà pietat per a mi i "Amsterdam" arribarà al núm. 1 en algun moment. En tot cas, que una cançó en català que aquí havia estat rebutjada per més o menys tots els segells arribi a la Gran Bretanya i hi entri per la porta gran apunta a les possibilitats que s'estan obrint, per a mi i per a la música en català. Potser el viatge que vaig emprendre des del "Corrupció" haurà valgut la pena.

*****

Apunteu-vos els propers concerts de Lluís Paloma & Els Visitants: 10 de novembre a La Goleta de Sant Feliu de Guíxols (en elèctric, compartint cartell amb Vaivé) i 13 de desembre al Rovell de l'Ou de Terrassa (acústic o semielèctric, en tot cas en clau suau). Un concert a Manresa per a aquest octubre no s'ha materialitzat. Almenys, als assaigs estan sortint idees interessants, tot i estar treballant de moment amb material ja existent. Diguem que el Cool Cat Vibe donarà la seva màgia a un parell de cançons.

*****

Aquests mesos he estat seguint fragmentàriament la gravació i mescla del primer àlbum de José Luís Algar. En primer lloc li he d'agrair que em deixés escriure als mateixos llocs on a ell li han concedit entrevistes o li han publicat ressenyes. A mi no m'ha funcionat molt però m'ha fet adonar que sobre el paper hi ha tot de llocs on adreçar-se si un no té accés als grans mitjans (on és molt poc probable que un desconegut sense contracte discogràfic com jo rebi ni un mínim d'atenció). Almenys a ell sí que li ha funcionat i el cert és que ha rebut molta atenció fins i tot encara que el disc encara no està acabat de mesclar i quasi ningú no l'ha pogut sentir. Jo n'he sentit algun fragment i puc confirmar que el disc serà a la vegada bo i comercial, la combinació perfecta. Espero que pugui arribar a publicar-lo comercialment, ja seria hora de veure algun dels meus amics triomfar.

*****

Una mesura de com he estat desconnectat de la realitat amb tant cant coral és que ahir Wilco van tocar al Liceu i jo me'n vaig assabentar durant l'assaig dels Visitants. Wilco són una gran banda de directe. Potser el misteri de l'entrada perduda del Palau fa prop d'un any em va desanimar. Però crec que és més que el seu darrer àlbum fins al moment, "The Whole Love", em va decebre monumentalment. Hi ha "Art Of Almost" que és genial, i un parell de temes ràpids que enganxen ("Dawned On Me" i "I Might"), però la resta fa aigües per tot arreu. No sé, mai no m'havia passat amb un disc de Wilco (fins i tot "A.M." m'agrada). És que no entenc per què la crítica el va deixar tan bé. Espero que el proper sigui el que aquest podia haver estat i no va ser.

Masteritzat i Filipinki

Abans que res, "Amsterdam" ja ha arribat al núm. 2 de l'Unsigned Top 40 de Tourdates: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/07-oct-2012, la meva posició més alta fins al moment. Algú a la Gran Bretanya m'està escoltant...

Aquesta tarda he tingut visita: el frn ha vingut amb un parell d'mp3 al pen-drive i hem masteritzat el disc de tribut a Tired Hippo que posa fi oficialment a la carrera d'aquest grup terrassenc-barceloní-d'arreu. Hi ha nivell. Tant, que em fa una mica de respecte haver-hi participat amb una gravació que em podria haver sortit millor. Espero que no desmereixi el que en essència és un bon disc. També hi ha estat present el Jordi Ibañez, i al final de la sessió hem escoltat a Filipinki, a The Flamingos, i fragments dels discos-en-progrés "1964" i "1980". "1980" ha agradat força. "1964" ha generat més disparitat de criteris. En conjunt, una bona tarda.

Sobre Filipinki, he localitzat i comprat un CD que diría que era l'última còpia que quedava a la venda a tot el món. Si l'he encertat, hi ha "Tarap-tarap", una cançó prou digna. Quan arribi, ja al novembre, faré una entrada comentant una mica més en profunditat aquest i els tres CDs que ja en tinc. És un grup menor en termes del mercat internacional però tenen alguna cosa, almenys en els seus millors moments.

Ahir a la nit vaig assistir al primer acústic al Rovell de l'Ou, en aquest cas de l'Exèrcit d'Islàndia. Sense ser l'event més increïble de la temporada (bàsicament va consistir en el Jordi i el Rubèn tocant amb una amplificació mínima, més el Raül en un tema), el cert és que tenen un cançoner prou solvent, amb el que va ser una bona nit. Al final del concert vaig sentir el meu nom i vam acabar tocant amb el Jordi dos temes meus dels de sempre, jo amb la guitarra del Rubèn (sempre és una ocasió de luxe quan me la deixa i toco, gràcies!).

Aquesta tardor em posaré a treballar en les lletres del 1980 (ja en tinc una en marxa), amb una certa idea d'acabar el disc durant les vacances de Nadal. Crec que és factible fer-ho, malgrat tornar a tenir una agenda plenota: és ja un projecte tancat des del punt de vista de cançons, amb el que ja veig la llum al final del túnel.

I el 1964 serà el següent, ja de cara a l'hivern. Com que vaig tenint idees, segurament intentaré portar-lo al reialme del doble CD. Simplement, és un projecte on m'hi començo a trobar prou còmode i que "veig" com portar-lo a territoris interessants. I, dintre de l'homenatge a certa època musical, he estat descobrint noves influències que vull incloure en aquest concepte. No és un simple exercici d'estil, hi aprendré tècniques que després podré implementar en altres obres potser encara més ambicioses. Fora d'època? Segur. Però aquest cop he decidit que al primer que li ha d'agradar és a mi. Si, mentrestant, trobo temps per a gravar cançons sueltes i posar-les al Bandcamp, oli en un llum. Simplement, aquest cop trigaré perquè vull fer la feina ben feta. La bona notícia és que tant al 80 com al 64 hi ha cançons pop. No perdo el nord, simplement uns discos i altres són aspectes d'una mateixa obra. I m'han servit per a aprendre.

També, amb els Visitants hem començat a mirar els "Marcianitos", he trobat la manera de tocar-la en directe i en un sol assaig que portem amb ella ja sona força bé. També (aquí ho he de preparar una mica) m'han dit de preparar "Granollers" i "Andrea" (i "Vol de nit", tot i que aquesta em suposaria un repte). Seguirem informant.

Nova entrega dual

Política:

1. Ja sé que aquí cadascú vota el que vol, però deixeu-m'ho dir: no voteu CiU. No només s'han passat anys i panys votant coses completament contraposades al Parlament i al Congreso, resulta que el famós Pacte Fiscal En La Línia Del Concert Econòmic va ser rebutjat d'entrada pel govern del PP, com Mr. Mas havia d'haver sabut d'entrada. Però ara resulta que perquè ha dit quatre ambigüitats a redós de la manifestació de l'ANC (que per cert no va convocar ell) resulta que ara és Déu i tothom el votarà, malgrat que la paraula "independència" no surt enlloc en el programa electoral de CiU. Fins i tot algú tan espanyolista com en Duran i Lleida s'està adherint sospitosament al que digui el Mas (mentre deixa fora de la llista d'Unió al Vila D'Abadal). Hem d'estar preparats per una nova aixecada de camisa. Em fa por el futur.
2. Com em decep que ERC, SI, RCat i DC hagin fallat per enèssim cop a crear una coalició. Per separat, per la Llei d'Hont, no treuran tants diputats, i hi haurà gent que no votarà a cap d'ells (anant a CiU) perquè han ofert una imatge de desunió, de defensar les pròpies cadires. Només queda la incògnita de l'EI (CUP, etc.): arribaran a presentar-se? Jo encara no sé a qui votaré. Hauré de votar a algú per a no regalar-li el meu vot a CiU per omissió. Toca anar a votar, i votar independentista, és només que no tinc clar quins seran els més eficaços (i sincers).
3. Em declaro moralment exclòs d'en Pere Navarro, sort que aviat ja no serà l'alcalde de Terrassa. Tot i que sembla que el seu recanvi és algú de perfil molt baix. Crec que no sóc l'únic a pensar que l'alcaldia de Terrassa sembla ser per al PSC un simple trampolí cap a càrrecs molt més potents de la política catalana. Els terrassencs ens mereixem molt més que això.
4. Almenys a Madrid estan nerviosos (sobretot els militars). Aprofitem-ho. La independència és a prop si els catalans volem. Votem amb intel·ligència. I mantenim-nos informats. Ben informats.

Música:

1. "Amsterdam" és al núm. 4 del Top 40 de TourDates a UK: http://www.tourdates.co.uk/unsigned-chart/30-sep-2012. També ha sortit un breu (però agraït) text sobre mi a Cara B: http://barcelonacultura.bcn.cat/carab/lluis-paloma. Mentre, m'he creat http://lluispalomapatinet.bandcamp.com/ per a ajudar-me en les tasques de promoció d'"Himnes".
2. Precisament sobre "Himnes" (i seria l'última vegada que en parlaria abans de passar pàgina), no n'he tingut molta resposta, però els pocs que s'ho han escoltat n'estan contents. Sobretot dels dos primers moviments. Pot ser que hagi fet música clàssica sense adonar-me'n, perquè és des d'aquest sector que m'han arribat la major part de respostes positives. Falta que surti algun concert, que jo considero que forma part del mateix concepte de l'obra. Però ja no depèn de mi, o almenys poca cosa hi puc fer ja des de la meva posició actual. He tret un disc que almenys penso que és superior al "Feina 2.0" però que aparentment no resulta tan comercial i que ha tingut un recorregut força curt.
3. Mentre, vaig donant voltes a com acabar el "1980". Les bases estan acabades des de fa temps (i, el que és millor, em va visitar en frn fa pocs dies i segons ell les dues primeres pistes són hits), només falten les lletres. I tinc algunes idees de temàtiques a tractar. Només em falta calma. La tindré?
4. Acabant de concretar concerts pels Visitants. 10 de novembre a La Goleta de Sant Feliu de Guíxols, confirmada. 13 de desembre al Rovell de l'Ou, quasi confirmada. Falta una data per confirmar a Manresa, però de moment no tinc resposta. També, si entre els meravellosos lectors d'aquest blog hi ha algun teclista sense grup, als Visitants ens en faria falta un. Dilluns posaré un anunci a la Casa Baumann, a veure si hi ha sort.