Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

diumenge, de gener 20, 2013

Apunts ràpids per a començar un any.

Acabo de torrar un CD àudio, de 27 pistes i 79:12 de durada, amb totes les bases instrumentals existents i útils del “1964”, tal i com ha existit aquests darrers dos anys i mig. Només una excepció: com que no trobava la base de “La nit dels aminoàcids” sense les veus, l'he haguda de gravar de nou, en una sessió de força hores de durada per un problema amb el midi. Però no es notarà la diferència: “1964” és, de moment, el disc que volia que fós el meu homenatge-i-aprenentatge de Phil Spector i Leiber and Stoller (productors dels Drifters), i que no va acabar de quallar, bàsicament perquè no podia destinar-hi el temps i les energies necessaries. Però que pot esdevenir una cosa bastant més radical i interessant si, a partir de l'estiu, li incorporo totes les idees tècniques que he anat recollint en un arxiu de text al llarg d'aquests darrers dos mesos i mig. Donant-li una oportunitat, em dono a mi mateix l'oportunitat de vèncer, de dir la darrera paraula sobre el caos en què he viscut permanentment aquests darrers deu anys. És l'hora de l'estudi.

*****

El que no acaba d'arrencar és la part literària del “1980” (i, subsegüentment, del “Santuari”). Al voltant del canvi d'any, en dos o tres dies vaig escriure prop de deu lletres de les quinze que necessita el projecte. Això sí, amètriques. No me les he tornades a mirar, necessito tenir bé les cinc que em falten abans d'afrontar qualsevulla desil·lusió. Em convindria escriure tant com pogués amb mètrica definida, i aquí és on se'm complica la vida. En concret, estic encalladíssim amb “Edimburg” (necessita un replantejament total), “General Belgrano” (temàtica triada, però no em surten bons versos i la temàtica és molt complexa), i “Rates sobre ADN” (tres quarts del mateix). Clar, no voldria fallar, és un disc que em pot sortir molt bé si supero aquest escull. I a la vegada, és un disc que em podria marcar clarament el rumb a adoptar amb el “Santuari” (el mateix: bases gravades en la seva totalitat, però necessitaria força més calma per a abordar-lo amb garanties). Si trobo espai, temps i rumb, tots dos podrien sortir aquest 2013. Tant de bo sigui així. Almenys tinc ja portada definitiva pel “1980”: la de fa un any, però virada a vermell i reduïda a les millors fotos, amb vistes a una edició en CD físic que igualment no podré abordar fins, com a mínim, el mes de maig.

*****

I el que ni tan sols comença és una idea que ho té molt negre. Fa unes setmanes vaig començar a pensar a ressucitar i completar la “Torradora 2”, no per a disc, sinó per a orquestra en concert. I entre aleshores i abans d'ahir, vaig acumular en el disc dur tot de demos fetes amb l'mm6 i en format wav que havien de servir per a delimitar uns altres moviments i així poder fer una peça d'uns quaranta minuts de durada. En la seva major part sonen bé, les punyeteres. Però el cert és que estic intentant bellugar això i un eventual concert d'”Himnes”, i de moment no he arribat enlloc. I tinc molt clar que sense concert en ferm no hi ha peça acabada. No puc perdre més temps ni dispersar-me més. Diguem que m'estic plantejant seriosament el tema de, cada cop que em diguin de cantar, condicionar-ho a que es faci una peça meva. Així no cantaré mai, tot sigui dit, i no ho trobaria pas a faltar. Tot i que he començat classes amb un professor particular per tal de rescatar la meva veu, que d'ençà de l'afonia de l'hivern passat ha perdut la posició (es nota en alguns moviments del CD d'”Himnes”, sobretot l'últim). I no és qüestió de gravar malament.

*****

Almenys, amb Els Visitants hem començat a assajar temes del “Corrupció” com “Marcianitos” o “Granollers, menú infantil”. Aquest darrer és el més difícil que hem intentat, i encara no ho hem tret tot. Si comptem que els altres estan amb ganes d'escenari, s'acosta una primavera mogudeta...

*****

Divendres 18 vaig assistir al concert dels deu anys de la coral de Gospel Tons & Sons, al Principal. Ple fins a la bandera, i un gran espectacle que com a espectacle només va fallar una mica per la durada (dues hores i mitja) i per un grupet convidat concret que no va acabar de tenir el dia. Bon ambient a la sortida, de fet. Això sí, llàstima que el concepte (i que el tècnic, a qui jo coneixia, no pogués donar-los tot el volum per problemes de realimentació amb els micros) es mengés una mica a la pròpia coral que, excepte per un número que van cantar només ells (sense solistes externs ni instrumentistes, per tant) i que va ser el millor de la nit, la resta del temps va quedar reduïda a cantar “coros” per a la resta dels presents a l'escenari. I és una llàstima: els Tons & Sons són una bona coral, entre les millors de la ciutat, i tinc entès que fa uns anys feien concerts més ben equilibrats en aquest sentit. Esperem que aquest equilibri retorni en properes actuacions (i en un disc que estan acabant de preparar i que en teoria hauria de sortir a l'abril).

*****

Per acabar, reconec una certa decepció amb com estan anant les coses al Parlament i a la política en general. No és que vagin terriblement malament, però se suposava que després de l'11 de Setembre els catalans anàvem a menjar-nos el món i, en canvi, amb aquesta composició del Parlament hem entrat en el país de les negociacions (i sembla que els únics que saben pactar són el Mas i el Junqueras). Reconec que, sense ser extraordinari, el Junqueras no em cau malament, i certament ho està fent molt millor del que ho van fer el Carod i companyia (suposo que sense el Carod jo encara seria a ERC). La CUP em deixa força desconcertat: idees brillants, però ho desmunten amb la seva mania de voler-ho tot exactament com ells diuen. Si aprenguessin a pactar, crec que aconseguirien més coses. Tot i que em sembla bé no condicionar-ho tot a la carta europea o l'OTAN. El Mas continua sense caure'm bé, sobretot per coses com l'euro per recepta (ara suspès): entenc que la Generalitat s'ha de finançar d'alguna manera per a contrarestar l'ofensiva escanyadora del govern del PP, però cal posar impostos als malalts crònics i pensionistes, entre els quals m'hi compto? No seria més lògic posar uns impostos concrets a les grans fortunes, que sí que poden pagar? Per altra banda, m'agradaria saber per què no ha trencat encara amb Unió: el Duran és home de Madrid, i està fent tot el que pot per boicotar el procés d'autodeterminació.
Tots els altres partits no em serveixen, ho sento.

diumenge, de gener 13, 2013

Resum d'un estat de coses.

Avui ens posarem franctiradors, des d'un punt de vista cultural. Fa uns dies una amistat de Facebook va penjar una d'aquelles fotos que circulen de mur en mur amb missatges profunds. La foto era en realitat un dibuix que representava una pila de llibres vistos pel cantó i apilats. Els títols eren tots de Grans Obres Mestres Que Tothom Hauria De Llegir, així, per obligació (com quan se suposa que tot escriptor s'ha de llegir El Quixot). Jo li vaig deixar aquests dos comentaris (són en castellà perquè aquella persona viu fora dels Països Catalans):
"Y sin embargo... hay algún libro que esté muy bien pero que no haya entrado en esta o cualquier lista "de indispensables", sea porque no haya tenido éxito comercial o porque directamente no lo haya publicado nadie? Ese me gustaría leer."
"Lo que quiero decir es que parece haber un dirigismo sobre qué productos culturales debemos consumir, una estandarización del gusto. Es algo que me tiene incómodo."
Fa poc, també vaig crear, per primer cop, un d'aquests dibuixos, amb el següent text:
"¿Os habeis dado cuenta de que desde que Facebook es Facebook todo el mundo cuelga y comparte imágenes con grandes citas de grandes personajes y meditaciones filosóficas sobre los grandes temas de la vida, frecuentemente acompañadas de fotografías muy cuidadas? Eh, esto antes no pasaba, ¿qué sucede aquí?"
I fa tot just uns parell de dies vaig piular a Twitter (aquest cop en català, veient la de llistes de "millors de..." oficials): "Segur que junt amb la llista de millors discos publicats de 2012 no n'hi hauria d'haver una de discos inèdits? Aquesta voldria escoltar."
Totes aquestes frases resumeixen força bé el que estic pensant aquests dies sobre cert estat de coses. El dirigisme de què parlo pren diverses formes, però totes tenen a veure amb com operen les diferents indústries culturals (i la crítica establerta, que d'alguna manera en depèn). I bàsicament el que pretén és que un nombre relativament reduït de productes culturals siguin consumits pel major nombre de persones possible. I les formes van des de l'establiment d'una èlit de Grans Obres Mestres (de la pintura, de la literatura, de la música...) que qualsevol persona que es pretengui culta ha de conèixer, fins a les modes de baix nivell cultural que són publicitades pels mitjans de comunicació de masses i que tothom ha de consumir (comprar el CD, aprendre el ball, veure tots els capítols de la sèrie de TV... Digueu-n'hi com vulgueu) sota l'amenaça de ser considerat "demodé", fora d'ona i tancat en una torre de marfil (o fins i tot exclòs socialment en els casos més extrems).
Aquesta situació ha dut a certs extrems que només puc qualificar d'absurds. I fonamentalment prenen dues formes: 1) la generació d'icones-resum amb molt poca profunditat i independents del que hi hagués darrera dels artistes o obres originals: sóc fan dels Beatles, fins al punt d'haver-me llegit llibres molt profunds i documentats sobre com gravaven, però la cosa entra en un terreny força més alarmant quan cada vegada que a la TV et parlen dels anys 1960 el primer que fan és posar-te unes imatges dels Beatles en concert durant la Beatlemania. Ni Byrds, ni Beach Boys, ni Jimi Hendrix, ni apostes més exploratòries com Margo Guryan o Soft Machine. A veure, els Beatles han de ser entesos en un determinat context històric i cultural. Als anys 60 hi havia molts més músics i grups que van fer aportacions fonamentals que sovint van arribar a orelles dels Beatles: el Sgt. Pepper no va caure del cel. Però es veu que això els mitjans de masses ho han oblidat. I el mateix passa amb la pintura (sembla com si Picasso i Dalí haguessin estat els únics pintors vàlids del segle XX) o amb el cinema (tot i reconèixer que era molt bona actriu, l'Audrey Hepburn-mania que hi va haver fa dos o tres anys, amb les seves fotos comercialitzades en format de quadres de manera massiva, va ser molt desproporcionada). 2) el sistema de "singles", no només limitat a la música, pel qual un artista pot haver creat milers d'obres, però sovint només una arriba al coneixement del públic i a més ho fa de manera massiva i repetitiva. Picasso només sembla haver pintat el Guernica, els Beatles semblen definir-se només per Yesterday (o per alguna més, però certament "Rain" no està entre elles), Antonio Vivaldi podia haver-se estalviat la molèstia de compondre qualsevulla altra obra que no fós "les Quatre Estacions", i així anar fent.
Però darrerament m'he adonat de coses encara més potents. Literatura: fa potser tres anys, la llibreria on solia anar a comprar els llibres va canviar de mans dues vegades, d'un negoci familiar a part d'una megacadena de llibreries "sense rostre". I una de les raons per les que he deixat d'anar-hi és que de sobte a tots ens han d'agradar les novel·les, i com més gruixudes millor. Hi ha una quantitat de novetats en aquest camp que és difícil de controlar. I el divertit és que, si mires les bandes de paper posades per a orientar al públic, totes elles són obres mestres indiscutibles i a més tenen unes vendes absolutament massives. Mentre, els llibres més especialistes (historiografia, divulgació científica, arquitectura...) han quedat força reduïts a uns mínims racons no prioritaris. També, impossible encarregar llibres de l'estranger (abans es podia fer). Música: cada vegada queda més clar que el mercat mundial de música gravada i circuits professionals de concerts està jerarquitzat en la forma d'un domini aclaparador de tot el que vingui dels Estats Units, bo o dolent, complementat amb una sèrie de mercats estatals tancats i fonamentalment incomunicats entre ells perquè se suposa que tothom està interessat només en la música dels EUA i de l'estat concret on resideixen. Trascendir les barreres estatals és molt difícil i no depèn de la qualitat de la proposta sinó de què es consideri que vendrà massivament. Per exemple, no tinc pas un gran record de la ràdio grega, però segur que Grècia pot presentar al món propostes molt més convincents que Nana Moskouri.
Davant d'això, és difícil prendre consciència de la situació i desenvolupar estratègies individuals per a superar les limitacions que ens imposa tot aquest sistema d'uniformització cultural. Jo puc comentar les decisions que he pres fins allà on he estat capaç, purament a tall d'exemple concret. El tema llibres l'he resolt de dues maneres: quan es tracta de llibres especialistes en anglès, els compro a llibreries anglosaxones amb pàgina a internet (o, ocasionalment, aprofitant viatges a l'estranger), i quan es tracta de llibres en català o castellà (sovint llibres d'edició local) vaig a un parell de llibreries petites, negocis familiars, una de les quals, al carrer Pitàgores de Terrassa, és prou seriosa i ben organitzada com per a poder-hi localitzar els pocs llibres que pugui necessitar en aquesta àrea. El tema discos l'he resolt directament a través d'internet, perquè no queda cap botiga especialista a Terrassa i els pocs punts de venda localitzats en comerços generalistes estan focalitzats quasi exclusivament en discos del Top 40 i algun recopilatori de venda fàcil. I aquí faig notar que és molt més fàcil i barat comprar-te clàssics nord-americans i anglesos del rock que discos d'artistes polonesos
Però a la vegada, en l'aspecte concret de la música, m'he trobat gaudint sovint de la música d'artistes catalans fonamentalment desconeguts, gent que per a aconseguir els seus discos els has de conèixer directament o anar als seus concerts. I m'adono que m'omplen molt més que el que la indústria oficial catalana publica com "la millor música que es fa a Catalunya en aquests moments", fins al punt que fonamentalment he deixat de comprar música en català de les grans discogràfiques. I a la vegada m'he començat a interessar, de moment de manera temptativa, per l'anomenada "outsider music", música feta fonamentalment fora de les grans indústries de la música, de qualitat molt diversa, però que sempre sorprèn i és diferent. I aquí podem parlar tant de noms consagrats que van començar gravant i difonent casettes (Daniel Johnston) com de gent no capacitada per a la música que han deixat gravacions dificilíssimes de reproduir per part de músics preparats pel les vies convencionals (per exemple, The Shaggs). I almenys aquí la meva actitud en alguns moments és: "escoltaré música que la indústria no necessàriament vol que jo escolti". Una actitud que estic segur que en el futur em serà molt útil.
I el que vull acabar de dir és que no ens ha de fer mai por enfrontar-nos a la "sabiduria convencional". La que sigui. Sobre qualsevol tema. La història només va en un sentit: cap endavant. Tinguem-ho molt present.