Autoentrevista: 2020 in a nutshell. Part IV.

 

(Tivizrí again.)

-I, per acabar, quins són els teus projectes actuals?

1) «Shut Down, Vol. 3». El setembre passat en vaig fer una demo sencera (provisionalment titulada «1959») amb idees noves i velles, tractant d’apuntar tot d’idees que pogués dur a un estadi molt diferent, trencador. Era un garbuix, però almenys tenia l’avantatge que només ho podia millorar. I a mitjan novembre tenia completa la part de bases sintetitzades pendents de guitarres i veus (i lletres). Em fixo sobretot en el «Yankee Hotel Foxtrot» de Wilco, potser també en Sonic Youth. Tant de bo em pugui acomplir la promesa. Un treball de deconstrucció, experimentació i autosabotatge. Hi ha sobrants, que no conformen un àlbum coherent ni de conya. Entre aquests temes sobrants hi ha els dos temes descartats del «Feina 2.0» regravat, a reconvertir.

2) Jazz. El disc del que no sé què fer-ne. Les bases definitives són bones, però no sé sobre què cantar. No vull cantar sobre dones (el meu pla original), però no acabo de saber què més hi pot ser adequat. Sempre puc mirar en la direcció «Partisà!», però ara com ara no puc assegurar res. I no el veig instrumental. Apart que admeto una certa paranoia perquè tothom em diu que he de cantar.

3) Òpera. No tinc ni idea de sobre què fer-la o què adaptar. Només sé que seria en el meu estil tradicional, amb idees que guardo per a aquest projecte més sobrants del «Disfu» i del «Pareidolia». La idea seria compondre per a quatre cantants (les veus de cor, unipersonals), i llavors gravar totes les bases instrumentals al meu estudi. L’escenari hauria de ser superbàsic, potser una taula i cadires, o un llit. La idea seria que els costos fossin els mínims, només cantants, tècnic de so i director escènic. Al cap i a la fi, sóc Juan de los Palotes i no espero tenir èxit en la cerca de teatre només sobre la base de la gran obra que faci.

4) El llibre de contes dramàtics, a mig fer. I després un de contes còmics i, si trobo en què centrar-me, un de crítica musical.

5) Un tercer llibre de fotografia, per a quan es pugui sortir de casa amb normalitat. Me’l dec.

6) Compondre per a petits grups clàssics. En part per a ser descobert per un públic nou, en part per a que hi hagi concerts de Lluís Paloma on en Lluís Paloma segui còmodament entre el públic i pugui gaudir de la feina feta.

-Perquè cantar... com se’t dóna? Perdona la insistència.

Em posa molt paranoic. Potser si hi ha poc per cantar i tinc temps i espai m’atreveixi a fer algun projecte cantat. Però, per exemple, aquest 2020 he cantat poquíssim, i si hagués hagut de cantar a tots els discos que he acabat aquest any, com a molt hauria acabat el «Feina 2.0» regravat i el «Charleston», amb el que seguiria tenint un «backlog» de discos endarrerits bastant inquietant. Definitivament no he nascut per a estar davant d’un micròfon, i viure en una habitació-pastera en un bloc de pisos no hi ajuda. També, crec que vaig cantar massa entre 2003 i 2014, massa assaigs i concerts, i a sobre molta gent no té ni idea que sóc compositor, pel que he perdut un temps valuosíssim que no tornarà.

-Hi ha llocs que t’inspirin musicalment?

Sí, sobretot estudis de gravació. Abbey Road i Gold Star són influències molt potents en mi. Amb Abbey Road hi ha la sort que hi ha molts llibres escrits i molta info, a la vegada que molta de la maquinària n’ha estat replicada, per sort pels enginyers de gravació del món mundial que s’ho puguin permetre. Gold Star no ha estat tan analitzat, però hi ha gent investigant les gravacions que s’hi van fer i entrevistant els supervivents d’entre els que hi van treballar, i un acaba aprenent coses, a la vegada que la connexió amb Universal Audio/UREI és incontestable, amb el que també per aquesta banda es pot comprar equipament interessant.

-Deixa’ns tornar a la política. Veurem la independència de Catalunya?

Tot depèn de com votem a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. I o votem concentrat i independentista de veritat, o ens trobarem en plena travessa del desert per a almenys una dècada. Repartir el vot és el pitjor que hem pogut fer els catalans. I l’ANC i Òmnium tampoc no despunten. Som tres milions d’independentistes, però em sembla que haurem d’aprendre a fer-nos la feina sols. I del Tsunami Independentista en malfio.

-Algun company de viatge no desitjat?

M’adono que comença a haver-hi extrema dreta a les xarxes. No ja l’espanyola, que aquesta fa molts anys que és igual de pesada. Em refereixo a coses com el Front Nacional Català, Renaixença Nacional Catalana o el Moviment Identitari Català. Em té trist trobar-me amb missatges d’aquesta provinença a Twitter. Sóc patriota català, però demòcrata i d’esquerres, i no vull que ningú hagi de marxar del meu país. Amb aturar-li els peus a Madrid en tinc prou. No vull fer-li mal a ningú. Sóc persona de pau. A més, en algun moment he conegut algú vinculat a aquest món i no em va agradar el que li va passar, perdoneu si no dono més detalls.

-Et preocupa la salut del català?

Sí, em preocupa i molt. Cada cop hi ha menys gent que sap el català a Catalunya, i a Terrassa és literalment impossible viure un dia sencer el català. És evident que obligant i prohibint no aconseguirem res, però també és cert que qui parla només el castellà només s’interessarà pel català si alguna cosa el posa socialment de moda. Crec que un grup musical amb l’empenta creativa i comercial d’uns Beatles o uns ABBA podria arribar a revertir la situació, però no compteu amb les grans discogràfiques de país per a aconseguir-ho. Per la resta, s’està demostrant que no n’hi ha prou amb una gran tradició literària per a garantir la supervivència d’una llengua, sobretot en un món on poca gent pot gaudir amb calma de la lectura d’un llibre. Jo, per si de cas, mantinc el meu carnet de soci de la Plataforma per la Llengua. I no deixo de felicitar a l’Ingmar Kroonenberg per aprendre el català i compondre i cantar en un català perfecte, un exemple a seguir i admirar.

-En la teva opinió, com poden ressorgir les esquerres?

Difícil pregunta, però almenys ja sabem què no s’ha de fer: voler ocupar el lloc de les dretes, com sí va fer la socialdemocràcia europea en plena desorientació. Jo parteixo de l’igualitarisme i d’un cert assemblearisme, doncs crec a la gent del carrer plenament capaç de governar-se a si mateixa. I potser l’anarquisme clàssic no és la solució degut al seu idealisme optimista, però malgrat tot hi ha conceptes de Bakunin que podrien servir per a començar a bastir idees. Perquè necessitem noves idees, nous conceptes, doncs els «ismes» clàssics han demostrat tenir massa defectes. En tot cas, aposto per la mentalitat oberta, que sempre tindrà molts més avantatges que la mentalitat tancada de les dretes (de fet, aquesta és la diferència fonamental entre ambdues). Aposto també per desjerarquitzar tot el que es pugui. Aposto també per la normalització de la difusió cultural, enlloc del model actual d’indústries culturals centralitzades amb voluntat de decidir sobre els gustos de la població. I, sempre, descentralitzar i prescindir dels grans estats centralistes. El futur és mini, i calen com més llengües millor.

-Què en penses de la ciència?

Essencialment en sóc fan, amb una limitació personal molt important: a l’escola em van convertir les matemàtiques en una maria, i de gran m’admeto analfabet funcional en matemàtiques. Però quan en tinc l’oportunitat m’agrada llegir articles de divulgació científica seriosos, com per exemple els del portal britànic The Conversation. M’agrada llegir sobre astronomia o física, en aquest format. És una manera de sucar pa amb la olor. Sobretot en una era com la nostra, la de la falsa informació i les conspiranoies. Coses com el terraplanisme o Qanon no haurien passat amb una Humanitat ben formada. I per ben formada no entenc titulacions, sinó gust pels nous coneixements i un mínim de criteri a l’hora d’analitzar la molta informació que rebem. I aquí, com a exemples que anem pel pedregar, us puc indicar coses com gent que comparteix a Whatsapp tot el que li arriba (encara que sigui una bestiesa transparent) o la quantitat de memes amb frases estereotipades sobre com dur la vida que molta gent comparteix a Facebook o Twitter (pensament prefabricat llest per a emportar i que qui el pengi se senti molt intel·ligent). Prefereixo més mètode, i més anàlisi textual, des de l’argumentació fins a l’estructura i vocabulari del text o la seva provinença. A llocs com Espanya o, sobretot, els Estats Units, la gent surt de l’escola en una nebulosa i llesta per a creure que les vaques volen. No és gaire prometedor. Sobre la fama actual de la ciència que pots obtenir estudis demostrant-te qualsevol cosa, estic avisat que això ocorre perquè molta gent no aplica correctament el mètode i li surten resultats força surreals. Si es procedeix amb mètode (i una bona idea és fer els experiments tractant de refutar la teva pròpia teoria), llavors els resultats són els que han de ser. Sempre val la pena fer comprovació d’errors.

-I de les religions?

Me n’he distanciat gradualment. Puc acceptar que la gent tingui creences i determinats comportaments característics, amb això no hi ha problema. Però reconec que les religions organitzades, amb les seves jerarquies, el seu voler manar, el seu conservadorisme i la seva hipocresia, no van amb mi. Que havia tingut una època de treballar en un Requiem, Hymns, etc., això és cert, i era normal amb tant trobar-me cantant en esglésies. Hi ha gent que està convençuda que sóc profundament catòlic, de fet. Però a l’hora de la veritat, fa temps que veig qualsevol religió com a font de conflicte, i aquí hi cap des de les afirmacions sempre condemnables de la Conferencia Episcopal Española fins a les connexions de l’Esglesia Evangèlica amb Qanon, organitzacions com l’Opus o El Yunque, o tot el tema de la pederàstia. I no em limito al cristianisme, malgrat que l’accent sigui obvi perquè és el que tenim implantat a Occident. En tot cas, des dels setze anys que sóc ateu, i només uns quants menys que sóc ateu científic: la ciència, sempre en progrés, ja ha aconseguit explicar fonamentalment què és i com funciona l’univers, una visió autocontinent que no necessita de cap Gran Creador. A la vegada, la ciència es qüestiona sempre les seves pròpies assumpcions via un mètode de teoria, assaig i error, definint-se a si mateixa com una sèrie de models matemàtics i teòrics que expliquen el món, sempre susceptibles de millora, i sempre parlant del món mensurable, existent. I si aquesta explicació no necessita de cap Déu per a ser possible, és que Déu no existeix, ni tampoc cap mena de «vida després de la vida». A partir d’aquí, sóc materialista científic (no materialista històric que és tota una altra cosa).

-L’art?

Sempre referenciat a la teoria de la informació, incloent la seva operativa sobre nivells d’informació. En tot cas, l’art conceptual em sembla un bon punt de partida pel que pugui esdevenir l’art en un futur. No crec en l’art com a mera decoració, i sí en la idea de capacitar tothom per a fer art de manera creativa: no crec en copiar d’una foto. A partir d’aquí, m’haurà influït tant l’escultura minimalista nord-americana (Donald Judd, Sol LeWitt, Carl Andre...) com la nova fotografia nord-americana (Vivian Maier, Lee Friedlander, Robert Frank), la fotografia europea, l’expressionisme abstracte, el cinema europeu dels 1960... No és que vulgui invalidar als grans mestres de la tradició històrica, és simplement que ja es donen per descomptats i no serveixen per a repensar l’art, per a una actitud de qüestionament i replantejament. A més, sempre és bo que els pedestals els decideixi un mateix i no les grans institucions.

-Com és que no sols parlar de música clàssica?

Perquè ja es dóna per descomptada. No vull dir que sigui dolenta o que jo sigui anti. Hi ha molt bones obres allà. Però després del meu pas pel conservatori em vaig adonar que els «greatest hits» clàssics ja no em podien ensenyar res més. De fet, els intèrprets clàssics solen ser gent molt insegura, i el fet que s’esperi d’un una interpretació perfecta encara ho fa tot més difícil. En tot cas, és un món molt conservador, on a més tots els compositors són homes. I les dones? Hi són, però ningú no en té coneixement. I les obres no tan conegudes? No són gens conegudes. No hi ha estímuls a descobrir nou repertori. De fet, una cosa que em va ratllar molt en el seu moment va ser descobrir que cada any estava cantant les mateixes obres, «és el que espera el públic», «cal recuperar els diners», i així un 99% dels intèrprets clàssics es passaran la vida tocant tan sols cinc o deu obres com a molt. A més, les toquen perquè són de tals compositors morts. Una vegada una cantant clàssica em va admetre que hi havia misses de Mozart que es tocaven perquè eren de Mozart, però no perquè fossin bones. A l’inrevés, recordo un concert de farà prop de trenta anys on Jordi Savall va tocar només peces desconegudes de compositors desconeguts de l’any de la picor, i va ser una festa. De manera que fins i tot el meu pas definitiu al rock va ser motivat per la necessitat de descobrir nou repertori, noves influències.

-Arribarà algun moment que et qüestionis la teva manera de fer música?

Sí. Ara que he acabat amb les idees antigues que tenia pel disc dur, ha arribat el moment de canviar. Ho estava esperant.

-Per acabar, què li falta a la televisió?

Crec que us he d’excloure a Tivizrí, sempre que recolzeu cada cop més els grups independents del nostre país. A més, reconec que m’agraden els programes de presentadors vostres com na Vitrúvia de Vidre i en Felip de Can Felip, sempre em deixen amb un somriure a la galta. Desgraciadament no puc salvar a cap cadena més, que no siguin municipals. Mireu les cadenes estatals o la CCMA. I el problema és estructural: televisió implica unes poques emissores emetent a milions de receptors passius. La seva programació es decideix en uns pocs despatxos. Això no seria tan greu si el resultat de diverses emissores fos una televisió plural basada en la informació veraç i contrastada i l’entreteniment de qualitat. Però quan a totes les cadenes fan i diuen el mateix, i els seus continguts es basen en una barreja incongruent d’opinadors, Facha Ideal i anuncis de coses inútils, un sap que comprar-se un televisor ha passat a ser un perillós acte de derrota. Fa trenta-dos anys vaig apagar el televisor i poc l’he encès després i amb una desgana cada cop més evident, però no recordo que la TV de fa trenta-dos anys fos així de llastimosa. Com us dic, només les televisions municipals estil Canal Terrassa o RTV Cardedeu se salven de la crema, estant relativament arrecerades dels grans interessos polítics i econòmics i, per tant, podent oferir programacions fetes amb pocs mitjans però amb un mínim de senderi. En tot cas, tampoc no tinc motius per a apuntar-me al culte al famós que gasten fins i tot mitjans teòricament més respectables com El Nacional.cat: prefereixo la gent del carrer, així com menys barcelocentrisme. Per exemple, m’importa tres «X» l’ajuntament de Barcelona, mentre que m’importa moltíssim que de l’ajuntament de Terrassa, del de Granollers, del de Bellpuig, etc., no se’n digui ni A: fins aquest extrem arriba l’obsessió dels partits per Barcelona. De debò, Visca Barcelona Independent.

-Però t’agrada fer ràdio, no?

Quan en tinc l’oportunitat, sí. I no només quan m’entrevisten, que de fet pot ser una mica un esport de risc. Però al Trilogy Rock hi he participat més d’una vegada amb especials sobre gent tan diversa com Phil Spector, Czeslaw Niemen o Jay Farrar. I és el bonic de fer ràdio: punxar temes que normalment no hi sonarien, sabent que hi ha algú escoltant i que a més hi haurà podcast. Una manera de trencar el mur.

I amb això tornem als estudis centrals de Tivizrí. Fins l’any que ve.

Autoentrevista: 2020 in a nutshell. Part III.

 

(Tivizrí again.)

-Per cert, què ha estat aquesta superproductivitat aquest 2020?

Acabar sis àlbums en dos mesos ha estat un gust i una meravella. Més cinc al cap d’uns mesos (un d’ells un doble, el «1980»). Només hi ha veus al «Feina 2.0» regravat i al «Charleston Valentine Stone», aquest ha estat el secret. Mentre segueixi vivint en una habitació massa plena, les pistes vocals seran escasses. No crec que hi hagi pèrdua, la meva veu no és la de fa uns anys i desafino molt. I, apart, hi ha el tema de com graves veus quan l’únic moment de pau és la matinada i tens un munt de gent dormint al voltant de la teva habitació. Clar, he decidit apostar pel MIDI i per la gravació per línia, tot molt silenciós. Ara mateix puc oferir un balanç total de vint àlbums gravats més tres de rareses (alguns estan encara per editar, el Mamut vol fer bé les coses). I és un bon balanç: molt bona qualitat en les versions finals, i no hi ha cap cançó d’amor espatllant el resultat. Hi hauria d’haver confinament cada any (sense virus ni víctimes, clar).

-I què n’opines de cada un?

1) Corrupció: intocat des de novembre de 2004. Continua essent una llegenda, tot i que el que per a mi el fa una gran obra és el fet d’haver-lo gravat amb les eines menys professionals possibles i que malgrat tot soni tan bé com sona. Amb les eines adequades l’hagués acabat de gravar molt abans i amb molta més facilitat, com faig ara de rutina. Fins i tot, quan vam comprar el meu primer ordinador, em va portar temps figurar-me com emprar-lo, certament massa tard com per a reportar-me algun benefici en el «Corrupció» més enllà de trigar només setanta-dues hores a gravar «Dos rellotges fan un litre», per comparació a trigar quatre anys i nou mesos a gravar la «Torradora» concurrentment amb altres pistes. Fins i tot l’any passat vam aprofitar el Fostex FD-8 (ara en mans del meu amic Nacho) per a gravar la darrera gravació de Nadie, i quan vaig haver de mesclar el resultat vaig patir de valent, aquella mescladora analògica és dificilíssima d’ajustar. Gravar així és el resultat de ser pobre. El 2019 vaig pensar breument a regravar algunes veus i fer un remasteritzat, però ho vaig deixar córrer en adonar-me que era massa difícil desfer alguns passos (és un àlbum continu), i igualment és el meu clàssic, pel que no el tocaré. Hi ha una completíssima compilació de rareses al meu Bandcamp: «Corrupció, els tempteigs». La veritat sobre el «Corrupció»? Fer a la vegada «Pet Sounds» i «SMiLE», amb un ull posat en el «Sgt. Pepper». No dic que sigui tan bo, però apuntava alt.

2) Feina 2.0: quasi totalment regravat excepte per «Automatic Day» i «Amsterdam» que romanen com el 2009. Hauré estat un any fent la regravació de tota la resta. Dos temes no pintaven res en la versió de 2009-10 i els he substituït per «Àrea 51» i «Vaixells en la nit (Tarragona)» (els dos temes substituïts poden reaparèixer en un altre projecte més endavant, sota forma dràsticament canviada). A la resta m’he basat bastant en allò que ja hi havia, però afegint tota mena d’overdubs per a millorar la producció, els originals es notaven gravats de manera amateur en condicions precàries i sota molta pressió per acabar un disc, i era un àlbum molt pobre. L’única regravació total ha estat «Vull ser lliure»: no volia fer un pas tan dràstic, la versió original tenia el seu interès, però em vaig adonar que, gravant amb l’FD-8 el 2007, la pista vocal m’havia quedat distorsionada, i això simplement es fotia d’hòsties amb les pistes vocals impolutes de la resta del nou disc. Vaig haver de refer-ho tot, i en el camí es van quedar les veus televisives (ni idea d’on les tenia) i el primer pont (una adaptació per a facilitar-li la feina als Visitants i de passada reduir una mica la durada d’una cançó tirant a llarga). Ja jutjareu si el resultat millora o no. La resta té molt del disc de 2010 però ara sona com toca.

3) Petite revue: el considero la versió definitiva del «petit complot» de 2010 junt amb Tired Hippo: un tema menys meu (una cançó d’amor fluixíssima, content d’haver-ne prescindit, era una taca en el meu expedient), una mescla més satisfactòria de «Shelby Avenue Bridge», un tema més d’en Ferran Baucells (la excel·lent i devastadora «O.V.N.I.», rescatada d’un «single» seu), i cap tema de les noies. Ara funciona genial i sona coherent i bell de principi a fi. Ferran Baucells sempre serà un gran. I ara aquest disc sona com el clàssic perdut que és. Reconec que m’agradaria posar-lo algun dia al Gran Internet i que brillés, de moment és al meu Bandcamp.

4) Hymns: l’any passat vaig regravar tres pistes de veu més el darrer número sencer. Millora la pronunciació, a canvi que hi hagi una certa discontinuïtat en la veu. La meva veu ha canviat des de 2012. En fi, encara que no perfecta, prefereixo aquesta versió. Si les bases sonen elementals és perquè és la gravació d’una peça de concert que mai no ha arribat a estrenar-se en concert, i era per a tres sintetitzadors i veu. L’any passat vaig pensar breument a cantar en directe sobre les meves bases de 2012, però crec que no ho faré, no em sento còmode amb la idea de cantar en una església, i igualment han passat ja molts anys del «concert del caos» on vaig haver de cantar una pèssima cantata d’altres compositors, i cantar «Hymns» com a reparació ara ja no té gaire sentit.

5) Alt Bee’s Rage: el primer dels meus àlbums en ser tècnicament i musical perfecte, i el primer en ser totalment instrumental. I vaig trigar molt poc en gravar-lo, potser dues setmanes. Era el camí. La primera cançó, «Raining in Pollito», aquí regravada, data de 1994, i havia de ser la intro pel Corrupció, però vaig veure que no hi havia clima i ho vaig deixar córrer (a més, la segona gravació de 2000 sonava molt freda). Per la resta, «The Damn Size of the Nun» inclou de fons una simplificació d’una obra ininterpretable de 1991, «La recol·lecció de la patata a l’Índia septentrional», que funciona molt millor aquí que en l’insuportable original. I «I’m not a Week» data de 2001, quant buscava els temes perfectes pel «Corru». La resta és tot nou. El títol és un anagrama de «Beatles Gear», un llibre molt bo d’Andy Babiuk sobre l’equip i instruments dels Beatles.

6) 1964: el meu disc més polèmic, és jo aprenent a muntar el «mur de so» de Phil Spector i buscant un so molt radical. Necessàriament desigual, no obstant el defenso, doncs té moments molt bons i sense ell molt material subsegüent no hagués pogut existir. A més, té els primers sons de vàlvula de la meva discografia, gràcies al meu recent ampli Fender Twin Pro Tube captat amb el micro ADK-51, una combinació bèstia però que va funcionar prou bé. En tot cas, la raó per a un àlbum tan llarg va ser que no volia excloure cap de les cançons que tant m’havien costat d’obtenir (és l’altre gran cas de «development hell» d’un disc meu junt amb el «Corru», i de fet el vaig haver d’abandonar un parell d’anys a partir de mitjan 2011 perquè simplement no estava funcionant -el «1980» va sorgir a partir d’aquí-), i la sol·lució hagués estat, com he descobert amb el «1980», gravar un parell de temes més i distribuir el total en dos volums com un doble. Hi ha compilació de rareses al meu Bandcamp, amb el millor títol que li podia posar: «Quan encara érem al 1963».

7) Biedroneczki estan en punts: anava a ser un «spin-off» instrumental del «1964» barrejat amb l’estètica del «Rage», però tot va canviar a millor quan vaig començar a experimentar amb ritmes llatins. Fins aleshores no m’agradava la música llatina, però aquí vaig descobrir que com a mínim m’agradava la meva música llatina. Una porta es va obrir i hi vaig entrar content. Un àlbum que m’agrada molt escoltar. El títol prové d’una cançó polonesa, «Biedroneczki», que vaig escoltar en versió de Kasia Sobczyk, i que va sobre el terrible drama d’una noia perquè té la cara pigada. Això és, si he entès bé la traducció automàtica... que em va proporcionar el títol del disc.

8) The Random Rain Intrigue: la veritable segona part del «Rage», és un disc melòdic amb només un experiment spectorià i amb un experiment amb una havanera instrumental. Bo, especialment amb títols com «The First Alum to Feature Plancton» o «The Coventry Dawn Patrol».

9) Rainbow Harbingers in Teledysk: en realitat un segon volum del «Random». Bo, sense destacar en res, potser «You're so kind I go home». Vaig intentar un quart àlbum de la sèrie, però no va reeixir, i els fruits van acabar majorment als dos volums del «1980» i a l’»Irving Park».

10) Santuari: havia de ser el meu segon disc i l’he tret el desè. En aquest cas no es tracta exactament de «development hell». Simplement, el volia treure vocal (amb dos cicles complets de lletres escrits per a ell, cap dels dos satisfactori), però al final l’he tret dos cops en instrumental (el 2015 en una versió molt problemàtica amb guitarres que vaig retirar al cap de poc, i aquest 2020 poc abans del confinament en la versió instrumental bona i definitiva). De manera que hauran estat quinze anys des que el vaig començar amb unes poques bases el 2005, un munt de bases el febrer-març de 2007 per a una òpera que una companya de cant va tenir la idea de fer i que va acabar en foc d’encenalls, i una darrera base el 2010, més dues sessions de melodies el 2015 i aquest 2020. Ara funciona, tot i que es nota el «vintage».

11) Els Somnis Del Futur S’Escriuran Amb Acer!: primer disc amb El Mamut Traçut, és el resultat d’ajuntar una sèrie de bases en les que portava anys treballant sense veure’ls el final, més una portada de 2003 que tenia pul·lulant per l’ordinador. Admeto certa sorpresa per l’impacte que està tenint, però almenys inclou més experiments llatins (el «single», «Why do Pools Fall in Love?», entre ells) i un experiment «funk» («Dolce Vina (or Something like That)», una cosa molt «Shaft» o «Superfly»).

I ara, els no editats, per ordre d’acabament:

12) Chicago: un homenatge al Roland D-50 amb moltes pistes de Roland D-05 (el mòdul), va sortir de la necessitat de completar moltes coses que tenia a mitges, i al final va sortir molt bé, sorprenent-me fins i tot a mi. La millor cançó és la final, «Highway at Midnight», orgues hipnòtics durant 3:24.

13) Silesia: un disc originat en una peça que volia fer per a la Massa Coral però que no vam veure viable, d’aquí l’aire tan clàssic. La millor cançó és «At the Burger Restaurant», només dues pistes de multipista i pura màgia alpina. A Heidi i Marco els hagués encantat.

14) Boomsday!: o el que és el mateix, refer i regravar el meu «Requiem» avortat, sense el «Sanctus» (obra de concert amb la Massa Coral de Terrassa) i el final (que ha tornat al seu estat pop com a «Àrea 51» al «Feina 2.0» regravat). I, sobretot, en instrumental d’estudi i sense els pitjors passatges ni les lletres religioses en llatí. Si un sap els orígens, algun moviment sona a «Requiem», però per la resta sona a rock progressiu del bo, i ho prefereixo així: «Boomsday!» li dóna mil voltes al «Requiem» avortat.

15) Charleston Valentine Stone: disc vocal acabat l’estiu d’aquest 2020 després que amb LMALF l’anunciéssim tot l’hivern i primavera de 2019. El que dic, massa feina fora de casa, i cantar em costa i no em prova. En realitat el tema que n’escolto més és l’únic instrumental, «I’m a Honda with Me», amb un títol reconvertit de «Come On Go with Me», un «cover» dels Beach Boys al seu discutible «M.I.U. Album» de 1978. Si de cas, allò destacable són els dos darrers temes, en castellà per a l’altra banda de l’Atlàntic.

16) Estratègies al Paradís: la revolució començada al «Biedroneczki» es concreta aquí. Tot ballables, amb un bon nivell general, un cert aire de «músiques del món» en alguns moments, i un «single» amb potencial de canviar-ho tot per a mi: «CBGB», el tema d’en Patinet per a discoteques, i simultàniament molt més càlid que les desferres de les multinacionals. Si trobo com encendre’n la guspira, tindrà molt impacte. (I sí, «Ensenada» i «Corona» es refereixen a la marca d’instruments i amplificadors Fender.)

17) Irving Park in the Dark: segona part instrumental del «Charleston» i bevent de la mateixa piscina de bases que aquest o el «Somnis». El més destacable és la portada, amb un dibuix meu força surreal. El títol es justifica perquè vaig fer la portada pensant en Wilco, que tenen The Loft just al costat d’Irving Park a Chicago, però a dbpm records els executius em van dir que no podien acceptar material no sol·licitat. Recentment he tingut una altra decepció similar amb Orange Mountain i una gravació que tinc feta de tres peces de Philip Glass, entre elles la redescoberta «Music in Eight Parts». És una llàstima, perquè és una gravació molt bona i jo no em puc pagar els drets d’autor per a editar-la pel meu compte.

18: 1980 (vols. I i II): apart d’algunes incorporacions de la piscina de bases i d’un parell de sessions de melodies, aquest àlbum ja existia el 2013, després de dos anys de gravacions. Volia fer-lo vocal, però les lletres no em van sortir prou bones. Molt influït per ABBA, especialment per l’imprescindible «The Visitors» que ens va donar el nom a Els Visitants. Un bon doble. Al segon volum, «Edinburgh (Piobaireachd)» és el meu homenatge a Escòcia, i «Scapa Flow» el meu segon i més reeixit homenatge a George Harrison.

19. Disfunctional West Coast Promotion: la segona part del «Corrupció», setze anys després, instrumental i amb vàlvules. No podia sonar millor. N’estic molt orgullós. A més, és el cim de la meva fase de «baroque pop» a la The Left Banke, amb moltes mirades als «girl groups» de la primera meitat dels 1960, i també al «Sgt, Pepper» dels Beatles. Una síntesi del millor de mi. Em costarà superar-lo, ho admeto.

20. Pareidolia: les restes del «Disfu», és a dir, un «Duncan Drawings» d’incògnit, però amb un gran final que el salva («Replay This Dreck») i alguns temes reeixits pel mig. Sobretot el que em va justificar fer-lo era una demo pendent de l’era «Corrupció» que va donar orígen a dos temes, «Massive Burgers In Washing Tone» i «Thank You Never Seen This Before I Like The Live Music», tot i que va ser dureta de transformar (la demo original era impracticable des d’un punt de vista compositiu, i en un determinat moment el resultat era una cançó amb una erràtica sèrie de canvis d’acord i de tempo). Un disc que m’haurà costat dur al punt d’ebullició.

Apart d’això, hi ha els tres volums de rareses «Duncan Drawings», en general prou bons com per a preguntar-me com és que no vaig provar de treure’n àlbums pròpiament dits. De fet el vol. II és un àlbum prou bo que tècnicament no va quallar del tot. Tenia massa pressió a sobre i el vaig treure així. Per demés, hi ha des de cançonetes simpàtiques però intrascendents com «¡Grande la UUUUU!» o «El cotxe del gat» fins a èpiques com «Abeja Borracha Aterrizando en un Velázquez» o «Masia Freixa».

Dos álbums només al meu Bandcamp: «A New Minimal Record», amb moltes de les meves peces inicials minimalistes (admeto que és el meu disc més fluix, amb només «Monochrome 1», la meva primera i breu composició, oferint algun interès), i «Les cintes de 1992», contenint les dues peces amb cintes de cassette fetes entre agost i novembre d’aquell any (per a fans de «Revolution 9» dels Beatles, peça que encara no coneixia i de la que sóc fan des que la vaig sentir per primer cop el dia que vaig fer divuit anys).

Finalment, les dues maquetes existents d’Els Visitants: a) «Automatic Day» va patir perquè la vam començar en plan amateur i al final ens preguntàvem per què no l’havíem gravada com a disc des de bon començament, i de fet sempre patirà pel pobre so de bateria, que no vam capturar nosaltres en persona (em refereixo a la microfonia, perquè el bateria era un de nosaltres, en Mario Clares, un excel·lent baterista que va tocar molt bé a la demo, que ara toca amb L’Exèrcit d’Islàndia i a qui jo considero com l’autèntic fundador d’Els Visitants); b) «The Banghead Cities» és un EP de quatre temes gravat el novembre de 2017 a l’estudi d’en Quim Serra, un excel·lent enginyer, tot i que el resultat pateix perquè el Xavi tot just s’acabava d’incorporar al grup, l’Albert era en una excedència de dos anys del grup, i ho vam gravar tot en un dia més una tarda de mescla, amb el que la calidesa es va perdre. Ara, si la tercera maqueta surt com veig que està sortint, ja no serà realment la tercera maqueta sinó el primer disc de veritat d’Els Visitants, segurament ja de cara a 2021 degut a l’estat d’alarma.

(To Be Continued)

Autoentrevista: 2020 in a nutshell. Part II.

 

(Tivizrí again.)

-Quins discos has escoltat aquest 2020?

Els dos discos de The Left Banke (i sí, m’he adonat que faig «baroque pop») més el disc de Montage, certament tot un descobriment. «From Out of Nowhere» de la Jeff Lynne’s ELO, que lentament m’ha anat agradant, és com tornar a 1977. «Time Takes Time» de Ringo Starr (que és la sorpresa perquè en general està molt ben produït i reuneix un munt de talents, Jeff Lynne i Brian Wilson entre ells). El «Chikaboom!» de Tami Neilson també és tot un descobriment, des de Nova Zelanda i en clau country ben fet. Bob Dylan ha tret «Rough and Rowdy Ways» i és un discazo, tot i que el millor tema l’ha llançat apart com a «single», «Murder Most Foul», sobre l’assassinat de JFK, i això obliga a comprar l’edició de luxe si es vol tenir l’àlbum complet. «The United States of America», disc i grup molt recomanables. «Jazz Winds from New Direction» de Hank Garland, un disc excepcional. «Warm/Warmer» de Jeff Tweedy. I he completat col·leccions d’Alan Parsons Project i de Radiohead. També, la caixa d’Abbey Road dels Beatles, una mica més curiositat que les del Sgt. Pepper (essencial) i l’àlbum blanc (més irregular, però imprescindible ja només per les «demos d’Esher»). I a la vegada...

-A la vegada què?

Doncs que m’he posat a fer un exercici força interessant: reordenar àlbums d’artistes que admiro. Vaig començar amb ABBA, «creant» un àlbum per a 1982 titulat «Under Attack», juntant vuit cançons disponibles legalment en CD però només com a bonus dispersos, més «Just Like That» en la seva millor versió (ràpida), només disponible com a «bootleg»: 1) Under Attack; 2) You Owe Me One; 3) Cassandra; 4) Should I Laugh Or Cry; 5) The Day Before You Came; 6) Just Like That; 7) I Am the City; 8) Elaine; 9) Put On your White Sombrero. Sis cançons de 1982, dues de 1981 i una de 1980, que funcionen molt bé com a àlbum, fins i tot com a LP amb dues cares, i que demostren que un àlbum d’ABBA per a finals de 1982 era perfectament possible, de no haver estat pel perfeccionisme desbocat d’en Björn i en Benny i per les pèssimes vibracions durant les sessions d’aquell any entre dues parelles trencades. Això ho vaig acabar a finals de 2019 i aquest 2020 he fet feina. Millorar «The Beach Boys Today!» (1965) era tan fàcil com substituir «Bull Session with Big Daddy» (una pista parlada de farciment) per «Guess I’m Dumb», cançó essencial que va acabar essent cantada per Glenn Campbell davant la negativa dels Beach Boys (especialment Mike Love) a cantar-la per a l’àlbum. I amb els Beatles he fet molta feina...

-Quina?

Tinc una teoria: malgrat ser uns supercompositors capaços d’unir experimentalisme i èxit comercial massiu a base de tenir autèntic instint per a escollir «singles» memorables, els Beatles no sempre eren els millors a l’hora de seqüenciar els seus propis àlbums. De vegades només falla una cançó, com per exemple a «Abbey Road», on és difícil justificar la inclusió de la pèssima «Maxwell’s Silver Hammer» quan el propi Paul McCartney disposava d’una gravació professional de l’excel·lent «Come and Get It»: només cal fer aquesta substitució al track 3 i un disc discutit passa a ser un disc perfecte. Però, de vegades per raó de l’obligatori «single» apart (que va afectar fins i tot el Sgt. Pepper), de vegades per mal judici de cada Beatle individual, hi ha àlbums que són força pitjors del que podien haver estat. No m’he atrevit amb l’àlbum blanc perquè amb tant material en tantes versions sorgides d’un 1968 pleníssim d’activitat, és realment difícil arribar a un acord amb mi mateix sobre com compilar l’àlbum blanc perfecte, excepte que «Not Guilty» i «Sour Milk Sea» de George Harrison hi haurien d’haver entrat, mentre que «Wild Honey Pie» és una de les pitjors coses en el catàleg dels Beatles (igualment, no crec que calgui reduir l’àlbum blanc a un sol LP). «Help!» també és difícil de corregir, amb una cara A que no cal tocar en absolut però amb una cara B on només l’excelsa «Yesterday» i la més discreta però prou bona «I've Just Seen a Face» tenen una justificació. Si s’accepta una cara una mica breu, es pot substituir la brossa per a dements pels temes exclosos «That Means a Lot» (versió elèctrica), «I’m Down» i «Yes It Is» (malgrat no estar del tot afinada), molt més substancials (o en tot cas incloure també la més fluixa «You Like Me Too Much» de George Harrison per a arribar als tretze temes; desgraciadament no puc salvar «If You’ve Got Trouble» encara que m’agradi -la lletra és un desastre i el solo xafa bastant la gravació- i «Wait» va quedar incompleta fins a la darrera sessió de «Rubber Soul»). El problema és com seqüenciar això: jo no me n’he sortit i mira que he rumiat. Però altres àlbums són més obvis: «Rubber Soul» només necessita la poda de «What Goes On» i «Wait» (no encaixen i són farciment) i la inclusió de les dues cares del «single» «We Can Work It Out» (inici de la cara B) i «Day Tripper» (final de la cara B, la resta intocat) per a ser un disc perfecte, i la versió perfecta de «Let it Be» és la «Naked», sense el cúmul de males decisions de l’original i presentant-nos un sòlid i sovint interessant àlbum de «back to basics» que a la fi pot mirar cara a cara la resta d’àlbums dels Beatles. Sí que el «Yellow Submarine» hagués funcionat molt millor com a EP de quatre cançons, i els dos primers àlbums del 63 haurien funcionat millor com un sol àlbum amb tot originals sense cap versió i descartant l’original més dèbil de cada un d’ells, potser cap a un «single». I ara...

-I ara?

Ens queda l’àlbum més replantejable: «Beatles for Sale» (1964). Després del «tot originals» «A Hard Day’s Night» (quasi el primer àlbum en solitari de John Lennon, compositivament parlant, i un de molt bo), els Beatles estaven cansats i no els deixaven parar, gravant només en petits espais de temps entre gires i presentacions a la TV, amb el que es van trobar amb problemes per a compondre prou material i de prou qualitat més dos temes per a l’obligatori «single», pel que van optar per retornar a la fórmula dels dos primers àlbums de vuit originals i sis versions, amb l’agreujant que el repertori de versions no el tenien fresc. L’àlbum resultant s’aguantava amb xinxetes, i quatre de les sis versions han rebut molts pals per fluixes i ineptes, amb el que «Beatles for Sale» ha adquirit la mala reputació de ser una obra menor per a completistes. Bé, jo estava molt intrigat amb fer una provatura i la vaig fer, trobant una seqüència fantàstica incloent els vuit originals del disc, les dues cançons del «single», les dues millors versions, i una tercera versió descartada per motius una mica eteris («Leave My Kitten Alone», excel·lent, i finalment disponible a l’»Anthology 2»). Amb el que queda el següent àlbum de tretze cançons: 1) No Reply»; 2) I’m a Loser; 3) Baby’s in Black; 4) Rock’n’Roll Music; 5) I’ll Follow The Sun; 6) Leave my Kitten Alone (); 7) Kansas City/Hey, Hey, Hey, Hey; 8) Eight Days a Week; 9) She’s a Woman; 10) Every Little Thing; 11) I Don’t Want to Spoil the Party; 12) What You’re Doing; 13) I Feel Fine. Us asseguro que de sobte l’àlbum funciona megabé, i que és un digníssim successor d’»A Hard Day’s Night». De fet, ha estat un favorit meu aquest 2020.

-Algun disc independent que t’hagi agradat aquest 2020?

El «Tanhäuser» de Morgan Jr. és bo, i també he descobert a Les Atxes, un bon grup company del Mamut, on també han entrat The Harlock. Em consta que els companys de L’Exèrcit d’Islàndia han gravat també una maqueta en un estudi professional, i tinc curiositat per comparar com sonen.

-Quines novetats hi ha al teu estudi?

Poques i recents. La més important ha estat un patch bay nou: vaig descobrir que si no me’n sortia de fer anar el rack de compressors era perquè alguna cosa del patch bay fallava, i dee fet el patch bay vell es va desintegrar en el moment de treure’l del xassís de rack. De sobte, tot funciona. El parell d’extres que he fet, força econòmics, són un processador vocal de sobretaula Zoom V3 (n’estava fart de desafinar i a més vull experimentar) i un mòdul semianalògic Korg Volca Bass per a línies de baix. Sobre efectes ja existents, el compressor IGS Audio Tubecore 3U en concret és excepcional, i l’he fet servir recentment per a «tracking» junt amb l’equalitzador Klark Teknik EQP-KT. Els altres compressors entraran aviat en funcions, ara que puc fer-los servir.

-I què hi voldries afegir?

Com a possibles, un rack Klark Teknik 3rd Dimension BBD-320, que és un clònic molt econòmic d’un chorus analògic d’estudi Roland de 1980. I un parell d’altaveus autoamplificats, tot no gaire car. Com a impossibles, uns previs Chandler REDD.47 i uns compressors Chandler RS124 (seria com tenir l’equip de gravació dels Beatles, però havent-ne de comprar dos de cada perquè són mono, com punyetes pago 12.000€ amb la meva merda de pensió?).

-I... ja ho conserves bé tot?

No, i no per manca de voluntat... però sí de diners. Tinc pendents d’arreglar la pletina de cassette Tascam 122, la taula Behringer X18USB, el multiefectes BOSS i un petit ampli de pràctiques que em va passar el cantant de Visitants.

-I no afegiries cap instrument?

Bé, no voldria deixar de comprar en algun moment una guitarra de fado i una lap-steel econòmiques. Sintetitzadors? En algun moment he contemplat un Korg Krome o Kronos, no sé de quantes tecles. Però he decidit, i ja és una cosa d’orgull i autoestima, que tan aviat com tingui diners lliures compraré una guitarra Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de malvendre fa més d’un any, més una guitarra Squier Starcaster en acabat natural i, si puc, un baix Höfner Club 500/2 Ignition, un baix força diferent del més conegut baix violí i amb encant retro. També miraré si puc comprar unaq guitarra electroacústica no molt cara, per a tenir-la sempre afinada en afinació DADGAD.

-Què signifiquen emocionalment per a tu aquests instruments?

Són una part de mi. No em volia vendre les guitarres que ja tenia, que a més eren eines necessàries per al meu dia a dia musical. Les trobo a faltar. Vull tornar a estar complet. No vull que 2019 em segueixi afectant.

-Et va afectar.

Sí. No vull tornar a passar per allò.

(To Be Continued)

Autoentrevista: 2020 in a nutshell. Part I.

 

Som de nou els agosarats reporters de Tivizrí, davant de nou de l’estudi on treballa aquella entelèquia anomenada Patinet. Un estudi tan dens com sempre, però sembla més lluminós.

-Sembles content.

-La veritat és que sí. És cert que per a la resta de la Humanitat aquest ha estat un any duríssim, amb bitxo inclòs, i que a sobre hi ha hagut incompetència política, fugides reials de la justícia, pèssimes decisions econòmiques, bancs fusionant-se, empreses tancant, jutges fotent el que els donava la gana, feixisme desbocat, intents continuats d’estafes per internet... Un any memorable. Però en allò personal ha estat l’any que esperava feia tants anys: tres mesos tancat a casa sense ingerències exteriors, ritme extern al ralentí, poder acabar una pila d’àlbums, Visitants gravant, feina interessant amb advocats, entrada al Mamut, el meu primer aire condicionat... El meu millor any des que vaig acabar el Corrupció. Ja era hora. Sempre dic que quan dic que sóc compositor i enginyer de gravació, la gent interpreta que toco i que m’encanten els escenaris i les sales d’assaig. És molt pervers.

-El Mamut?

El Mamut Traçut, la discogràfica DIY d’en Maurici Ribera. S’ha convertit en el refugi de la gent intel·ligent a casa nostra, i el Maurici es mou per a trencar-nos el mur. Hi vaig entrar al febrer, i ja hi he tret el «Somnis». Entre tots farem pinya. Mentre, la premsa me la duu La Música Amanseix Les Feres.

-Una cosa, i això de Visitants gravant?

Va començar una mica per accident durant el primer confinament. Vam fer un parell de vídeos acústics, cadascú filmant-se a casa seva, per a tenir alguna novetat a oferir. El cas és que feia algun temps que parlàvem de fer una gravació elèctrica, i jo plantejava de gravar al nostre local amb la meva col·lecció de micròfons mentre els altres parlaven de llogar un estudi professional i ser gravats en un o dos dies en directe a l’estudi. Al final va guanyar la meva idea durant el confinament, i fonamentalment hem gravat a quatre llocs: el meu estudi, on he gravat les parts de teclat; l’Albert ha gravat baixos a casa seva -Barcelona i Palma-; el local, on hem gravat el Xavi en un tour de force de perfeccionisme -i amb els meus micròfons- i a més hem gravat les guitarres -les elèctriques via el meu amplificador Fender Twin Pro Tube, les acústiques amb un micròfon Behringer B-2 Pro-, més un baix de l’Albert a Llàgrima Viva; i el Marc Campins està gravant les veus domèsticament.

L’enginyer de gravació al local ha estat el Marc Casulleras, i ha fet molt bona feina. Jo he tocat algun botó, he gravat guitarres i teclats, i a més dels micròfons he deixat una de les targetes Tascam US-16x08 (ens hem hagut de limitar als canals 1 a 6 perquè els 7 i 8 no responien, em sospito que una connexió incorrecta de l’adaptador m’hi va cremar alguna cosa el primer dia).

En tot cas, gravar al local i a casa de cadascú ens ha permès molt temps per a posar-nos perfeccionistes, i l’únic inconvenient ha estat que no és el local més ben aïllat de tots els temps i a sobre hi ha un parell de grups al voltant que li foten molta castanya als greus. Hem hagut de gravar com hem pogut i confiar que amb tots els instruments no es notaran les filtracions.

-Com veus la política catalana?

Segueixo amb interès (però amb algun dubte) el que està passant amb JxC, de qui sobretot espero que siguin una llista votable, sobretot ara que Miquel Buch no és a l’equació (sí Miquel Sàmper, que també es molt discutible. Almenys Laura Borràs és candidata). Però tinc clar que qui ha d’empènyer és la gent del carrer, o no sortirem del dia de la marmota. En tot cas, és veure què passa a les eleccions... tot i que la nit electoral faré una excepció i miraré la TV, sobretot per a riure amb les aparicions de David Bonvehí i Marta Pascal després de fotre’s el lletot electoral del mil·lenni. De totes maneres, de TV3 no n’espero gran cosa a aquestes alçades, porta des de 2018 essent el psicodrama personal d’un Vicent Sanchís de qui em sospito que va ser anomenat director pels d’ERC, un partit que hauria de sincerar-se i canviar-se el nom (la CUP també m’ha decebut molt). Sempre dic que d’adult només he comès dos errors molt importants: la tria de banc (tampoc no tenia molt on triar el 2013) i militar sis anys a ERC (2001-7). En tot cas, també busco informació sobre Primàries i Directe 68.

-I l’espanyola?

Tan incompetents com sempre. Pedro Sánchez és un energumen, i a més he après que una de les especialitats del Règim del 78 són les dones polítiques escandalosament guapes i encara més escandalosament inútils. Es diria que les escullen per a que els mascles més espanyolistes les votin amb els collons, així com per a demostrar que les dones no haurien de sortir de la cuina. En fi, un desastre. La gestió del Cobi 92 ha estat inepta i pràcticament inexistent. Les diferents faccions dins l’estat es barallen obertament. Això sí, «la culpa de todo la tienen los catalanes». Llavors s’estranyen que vulguem marxar. La nostra primera feina és netejar el Parlament de traïdors. Toca votar amb intel·ligència. Encara recordo les eleccions de 2015, quan l’antiga nòvia d’un amic em va preguntar «¿pero qué mierdas habeis votado los catalanes?», i tenia raó. I el pitjor es que l’enfocament més útil no és a favor de qui votes, sinó en contra de qui. Som la riota d’Europa.

-L’economia?

Ja he dit que em vaig equivocar de banc... fugint d’un altre. I tinc ganes de fugir del meu banc actual, també. Han estat a un pas de fusionar-se, el que ja hagués estat la rematada. Em fan sentir que sobro. Us ho puc resumir en què Caixa d’Enginyers ha admès que té problemes per a gestionar una quantitat tan gran de nous clients que fugen dels bancs de l’IBEX-35, simplement perquè no s’ho esperaven. I el tema és com escollir entitat havent de pensar en com evitar tornar a ser al banc d’on havies fugit, simplement perquè de sobte et veus enmig d’una altra fusió o absorció. I si hi ha molt poques entitats, fotran el que vulguin amb temes com els interessos o les comissions. Hi ha una gran capa de merda cobrint-ho tot.

-Mossos?

Sense entusiasmes. Són pocs d’ells els problemàtics, però justament són els que manen. L’incident de la pistola Taser, a més, ha esverat tot el col·lectiu de Salut Mental. No espero res del Major Trapero, amb el canvi que ha fet. I tampoc no m’il·lusiona la Guàrdia Urbana de Barcelona i la seva afició a disparar contra sense sostre mentre no resolen res dels pisos de narcotraficants. No és que no hi hagi d’haver policia, però definitivament l’agost de 2017 ja queda molt lluny i no tenim policia democràtica.

-Ja posats, Salut Mental?

No hi ha millores... però el col·lectiu està cada vegada més animat, més potent i més solidari. Almenys aquí hi ha aquesta bona notícia. Amb aquest equip guanyarem el partit per golejada. Això sí, encara hem de lluitar contra l’estigma, contra les contencions mecàniques, contra les cel·les d’aïllament i contra la permanent infantilització dels diagnosticats per part de molts metges professionals. Que a alguns companys els hagin posat a fer sumes i restes com un nen de primària o que als centres de rehabilitació els posin a plantar llavors és un escàndol. Estem parlant que els diagnosticats són persones adultes. I que tractar-los així els fot enlaire l’autoconfiança. A més, almenys a Terrassa hi ha un hàbit dels metges de sobremedicar els pacients, amb el que aquests darrers es passen la vida fora de combat. Hi ha molt a corregir.

-Com veus la cultura catalana?

Un desastre endogàmic. El passat 29 de novembre vaig escriure una carta al diari Ara. Us la puc llegir?

-Endavant.

A veure...

«El disc de la Marató és polèmic. Tant per la versió cantada per Francisco com pel baix nivell general. Però és només el símptoma d’un fenomen més greu: les indústries culturals catalanes i la CCMA no pensen més que un reduït públic de convençuts, especialment les grans discogràfiques de país, tancades en banda a tot el que no sigui rock català o festa major. I això coincideix en el temps amb l’alarma pel greu retrocés social del català. Està clar que als no convençuts només els convenceran productes massius de qualitat que els parlin també a ells. A Catalunya tenim grans artistes i músics disposats a intentar-ho amb garanties, però no podran fer res mentre se’ls impedeixi accedir als grans mitjans de difusió cultural. Mentrestant, una elit aïllada segueix fent-ho tot.»

-Sona potent.

És que fins i tot els Premis de Cultura del novembre van ser ells premiant-se a si mateixos. Més les dades alarmants sobre el greu retrocés del català al carrer i les escoles. La política cultural a Catalunya és inepta i centrada només a mantenir una reduïda elit d’artistes afins al Règim. Com a Madrid, però a sobre inferior i demencialment avorrit. Si això és cultura jo sóc la reina d’Anglaterra.

-Com portes el dibuix?

Sobrevivint al pitjor: culturalment és una època de lluita per la supervivència. Cap al febrer havíem d’engegar el Grup Minerva de creació artística. El Cobi 92 ens va tallar els plans, i ara tot és en «stand-by» mentre mirem d’aguantar. Almenys el manifest ens l’han comentat molt bé els pocs que de moment l’han llegit, dient-nos que és just el que cal a Terrassa. No pensem decebre ningú.

-I el llibre?

L’he reengegat, però encara falta fer feina. Necessito temps i espai, especialment perquè he perdut tot el «momentum» que duia fa dos anys. Fins i tot el grup literari tot just ha reprès l’activitat després de mig any parat, i tot via correu electrònic. És on 2021 pot ser millor que 2020. Escriuré entre seixanta i setanta pàgines sense comptar les paginetes. Com que em costa molt escriure ficció, m’ho faré a mida per a no deixar el projecte a mig, i de passada m’agradaria publicar-ho amb tipus de lletra gran, per a que la gent amb dificultat visual no pateixin llegint-ho. Igualment pinta que serà un llibre dramàtic. Ni sé si li podré trobar editor.

-Llegeixes?

Només premsa per internet. No agafo llibres perquè no em concentro. Necessito una casa, i llavors em muntaria un racó de lectura. Tinc una certa nostàlgia de llegir, però és que n’estic fart de deixar llibres a la pàgina cinc. I llegir només ho fas quan saps que tens hores per endavant i res més important a fer. Admeto que no estic relaxat.

-Deixa’ns preguntar-te pel tema personal. Dones?

He deixat de buscar. No és que em tanqui al 100%, però m’adono que és inútil i que a més som en una època intransitable en què les dones només busquen homes joves, guapos, rics i amb casa, per a fer-se amb els diners i la casa via matrimoni i divorci (mentre, entre els homes hi ha molt masclista i violador en grup). Així que el meu futur pinta molt sol i amb crisis puntuals de desesperació, però admeto que no hi ha solució i que ja no espero ningú. Tothom se sent molt lliure i molt intel·ligent per ser-ho, i ens n’anem directes a la situació de Suècia, on fins i tot s’han hagut de muntar grups de rastreig per a buscar cadàvers de gent que s’ha mort sola a casa. Molt independents, però sense afecte. En tot cas, que em pugui haver arribat a identificar en algun moment amb un fenomen com l’incel deixa clara una cosa: potser no cometré atemptats ni adoptaré comportaments psicopàtics, però dins meu hi ha aigües estancades. Evidentment la solució seria que una dona em demanés de ser la meva primera nòvia, però això depèn exclusivament d’elles i ja no em faig il·lusions. I he començat a dubtar de la meva capacitat per a conviure. Sobre les apps, ja en vaig tenir prou amb una. Aquest 2020 me’n vaig instal·lar dues al mòbil, però les vaig acabar desinstal·lant sense ni haver-les obert: qui es pot refiar de desconegudes amb l’ambient que hi ha? No m’agrada posar-me en perill. De fet, he acceptat el tema d’una curatela precisament per a blocar qualsevol intent de larceny. Igualment ja tinc molt clar que no sóc benvingut. Mentre, a Facebook els perfils falsos de prostitutes abunden i només tinc feina a blocar-los. Un desastre. Estic cremadíssim.

-I el tema casa?

Sense novetat. Preus molt bèsties i no puc comptar amb el banc. A l’espera del que facin els advocats. Voldria realment comprar pis, a un preu que pugui pagar. Ni tan sols no tinc clar que, arribat el moment, pugui comprar-lo a Terrassa. Una segona opció és Tarragona, o si hi ha alguna altra oferta en algun lloc de la costa al sud de Barcelona. No vull res fora del Principat. Igualment, marxar de Terrassa em faria interrompre coses importants com Els Visitants o la Massa Coral, pel que la idea és mirar de quedar-me a Terrassa, però amb el punt en contra que la proximitat de Barcelona fa que puguin els preus. I no em puc permetre un cotxe, ni tan sols un Dacia Sandero. En tot cas, a l’hora de finançar el pis aniré a un banc on no hi hagi IBEX-35 i on em financin una casa al 100% més despeses, sempre assumint per la meva part que compri una casa baratíssima, en l’estat que estigui mentre sigui habitable i estigui dins del Principat de Catalunya. I per baratíssima entenc menys de 30.000€ a ser possible. Fins i tot amb hipoteca no podré pagar més. De fet, és el preu que hauria de costar un pis nou. Els bancs i immobiliàries porten vint-i-dos anys flipats. I jo porto vint anys a la casella de sortida i sense que em deixin fer res. És angoixant. Necessito casa.

-Marxar de Terrassa???

No sé fins a quin punt m’aniria bé. I hauria d’anar preferentment a un lloc amb estació de tren. Avantatge: al nou lloc podria mirar de passar desapercebut i no trobar-me un altre cop acceptant obligacions sense saber dir que no. Sóc un home de casa i d’habitació. Però la idea té contres... Igualment, el meu primer lloc on mirar és la costa catalana entre Cubelles i Tarragona. Alguna vegada hi ha hagut preus relativament barats -no a primera línia, cosa que m’és igual-´, i a mi el mar em fa bé.

-Motocicleta o patinet elèctric?

Depèn de si romanc a Terrassa o si he de marxar a un altre lloc. En aquest darrers cas, motocicleta elèctrica -i m’hauria de treure el carnet-. Que pugui agafar la carretera pel que calgui. Però a Terrassa un patinet elèctric em faria menys dependent dels autobusos.

-2019 segueix afectant-te?

Sí, en forma de 178 € menys cada mes. Aquella treballadora social m’haurà fet molt mal, ara sempre pateixo per la meva economia, perquè tinc moltes coses per pagar. El judici és al gener. Sóc víctima d’una negligència professional. I m’he hagut de vendre instruments que no em volia vendre. Comprar-ne de nous em portarà temps, però quan ho pugui fer em serà una reparació. En tot cas, fart de viure com un depenent i sense diners.

(To Be Continued)

Rant

 

Espantat per la possibilitat que ERC guanyi les eleccions del 14F. Si les guanya el PSC no seria millor. Ara falta veure què fan a can JxC (almenys han escollit la Laura Borràs com a candidata), i també a llocs com Demòcrates, Primàries o Directe 68. Amb la CUP ningú no hi compta. I el PNC i el PDECat faran riure. En fi, toca anar a votar per a no regalar un vot per omissió a ERC, però no estic 100% segur de votar JxC. Ara mateix la Genialitat és un caos, i Miquel Sàmper hi contribueix en gran mesura.

I tinc curiositat per saber en què acaba la proposta de nova llei electoral. Llistes obertes ja!

Mentre, cansat que els barcelonins es queixin de l’alcaldessa. No haver-la votat, així de senzill. A Terrassa tenim un bon alcalde i a les notícies no en diuen ni A.

*****

El disc de la Marató 2020 és la gota que ha fet vessar el got. Molta gent no el comprarà per la inclusió d’un «cover» cantat pel cantant fatxa Francisco. Però és que a més el nivell general és llastimós, i tota la comunitat de músics independents s’està portant les mans al cap. Les discogràfiques i la CCMA han fet el ridícul. Però és que a més el disc coincideix amb l’alarma pel notable retrocés social del català. I jo en culpo les indústries culturals del país, en negar-se en rodó a oferir res d’atractiu per als no convençuts i els castellanoparlants. De fet, són aquests últims els que podrien capgirar la tendència, però només s’interessaran pel català si els catalans generem bons productes culturals d’èxit massiu i que agradin de debò. En música, els músics independents estem preparats per a proporcionar aquesta mena de fenòmens culturals. Però les grans discogràfiques de país i la CCMA fan com si sentissin ploure i viuen només del passat i de potenciar la mediocritat. I la mediocritat no ven, o només ho fa al conegut reducte indepe sense cap exigència artística més enllà de la llengua. I així és com estem arribant al punt de no retorn. Jo mateix n’estic fart de burros i que no se’m deixi fer res. Necessitem els nostres Beatles, ABBA, Bruce Springsteen... L’única que ho està podent fer és Rosalía, i perquè Sony la va fitxar perquè està boníssima. «El mal querer» és un gran disc, però als despatxos de Catalunya ni se n’han assabentat.

He escrit una carta resumideta a l’ARA sobre aquest tema. Tant de bo la publiquin.

*****

Per a l’estudi em falta només un rack Klark Teknik 3rd Dimension BBD-320. És barat i em serviria per a tenir un efecte original amb el qual experimentar. Igualment ja tinc un processador vocal de sobretaula amb el qual gravaré les veus del «Shut», més un sinte barat de baix i, clar, el patch-bay nou, que funciona genial. Si en algun moment em puc canviar de casa, una opció és comprar un moble de rack Samson de 21u com el que ja tinc i que és molt pràctic.

Guitarres? Estrenyo la selecció a una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre, més una Squier Starcaster en acabat natural. Res massa car, ja n’he tingut prou d’agonia amb instruments cars. Baix? Estic entre un Höfner Club Bass 500/2 Ignition i algun baix econòmic tipus Precision que pugui millorar amb pastilles noves. I una electroacústica no molt cara i de so decent per a afinar-la permanentment en afinació DADGAD. Apart, en algun moment, una lap-steel Harley Benton econòmica i una guitarra de fado.

Però hi ha un tema que no estic podent atendre: reparacions. La pletina Tascam 122 s’ha de reparar. Com també la taula Behringer Xenix 1832 USB, el pedal multiefectes BOSS gran i un petit ampli que em van regalar però que no xuta. No crec que costi molts diners tot plegat, però els he de tenir. I pot ser que un dels dos interfaces Tascam també necessiti revisió: el que va funcionar estrany amb Visitants.

*****

Mentre, esperant i necessitant que la meva economia millori. Lentament vaig complint amb les meves obligacions i alguna ja la vaig resolent, però m’agradaria acomplir-les molt més ràpid i anar ja a per una casa. Sempre amb el dubte de si podrà ser a Terrassa o més aviat a Tarragona. Per vida em convindria a Terrassa, però el factor Barcelona fa pujar els preus. A Tarragona hi ha tren i més disponibilitat de pisos econòmics, amb l’al·licient que hi ha mar.

*****

El BBVA i el Banc Sabadell han partit peres. I les accions del Sabadell estan baixant. La feina mal feta no té futur. Llàstima que em queden tres anys de pagar-los crèdit. Les pensions insuficients resulten en desastres com aquest. Mereixo alguna cosa més.

Detectiveixons

 

Tinc parat el «Shut», purament perquè necessitava descansar. Un cop l’hagi acabat, estaré una temporada fent només maquetes, hi ha cançons que les vull fer directament amb Visitants. Això darrer em té motivat. Mentre, els sobrants del «Shut» em tenen tirant a avorridot: hi ha experiments, però no trempera. Pot ser que els tingui com a carpeta d’idees per a més d’un disc, sense pressió. No constitueixen un disc com a tal, ni tan sols en potència.

*****

Tinc començat el treball en el llibre dramàtic. Encara no el tinc assegurat, però vint pàgines, més dotze del relat llarg, ja no me les treu ningú. Vull arribar a les seixanta sense comptar paginetes.

*****

Em faltarà, quan es pugui tornar a circular, fer una sessió nocturna de fotos a Barcelona i una o dues de diürnes a llocs com Rubí o Sant Cugat.

*****

El rack funciona! He hagut de canviar el patch bay, i el vell se m’ha desintegrat en treure’l. També m’ha calgut canviar quatre cables, i per sort tenia els recanvis. Encara he de provar de fer-lo anar des de l’ordinador, però de moment ja puc fer tracking amb tots els compressors i equalitzadors.

*****

Faig una valoració negativa de l’absorció del Banc Sabadell pel BBVA. Sobretot perquè en el seu moment vaig moure’m al Sabadell precisament per a fugir del BBVA. Tampoc no m’agrada la xifra que cobraran el senyor Josep Oliu i la seva mà dreta. En tot cas, massa atrapat com per a moure’m ara, però la decisió està presa de moure’m a un altre banc quan hagi resolt tots els meus afers amb el Sabadell. I moure’m a un banc que no sigui de l’IBEX-35. Paradisos com Caixa d’Enginyers o Triodos. M’he de documentar bé, i una de les claus serà que ofereixin hipoteques al 100% més despeses. Que necessito casa, la més barata possible. Igual he de marxar de Terrassa per aquesta estúpida raó: a Terrassa quasi no existeix habitatge barat. El contagi Barcelona, on ja no es pot viure.

*****

Barcelonins, feu un Detroit! Marxeu cap a qualsevol dels altres 946 municipis del Principat! I que Barcelona quedi purament com un caldo residual de delinqüents i polítics, sovint les dues coses a la vegada.

*****

Mentre, la Genialitat de Catalunya és un caos. No voteu ERC, encara menys amb Pere Aragonès al capdavant. Apagueu la TV, sobretot TV3. I no voteu per correu sota cap concepte. Molt decebut amb els polítics. Sé què no votar, però no sé què votar. Almenys la sopa de partits pel 14F vol dir que també hi ha opcions extraparlamentàries dignes: Primàries i Directe 68. Estic entre aquestes i (dubte justificat) JxC. Almenys ningú compta amb el PNC. També espero que ningú votarà FNC (ultradreta xenòfoba). Els espanyolistes? Totalment inútils: són ultradreta.

I quines ganes tinc que s’ensorri Espanya.

Mentre, el bitxo té ocupat a tot el món exterior. Jo, mentre, segueixo fent.