No Way Out

 

El «Pentimenti» ha estat publicat. Les regravacions no dic que siguin millors que les originals (sí més ben produïdes, per un tema que els originals van ser gravats amb un estudi de la Senyoreta Pepis), simplement em permeten tenir un mur complet a Spotify. Llavors hi ha alguns instrumentals prou bons, i dues cançons cantades, noves, que no són de les meves millors però que em permeten arreglar comptes amb dos temes: «Magnitogorsk» és un tema (la ciutat siderúrgica soviètica) que em ballava pel cap des d’almenys 2005, i la lletra definitiva és de les meves millors; i «Tots aquests anys després» ret homenatge a un mosso d’esquadra caigut en acte de servei, a la vegada que equilibra continguts dins la meva obra, una cosa que em devia a mi mateix, no estava tranquil.

Amb això, trenta-dos àlbums. Només em queda pendent el «Shut Down, Vol. 3», i no vull córrer.

*****

No em vendré la Starcaster. No té unes pastilles genials, però són millor del que creia, un cop les he sentides a un cert volum. És una guitarra suficient per a casa, sempre que li faci posar clavilles noves i que li faci llimar una mica el trast 22, que de tant en tant fa ganxo i fa que la prima m’emeti un re agut que no hauria de ser allà. I les Wide Range trigaran, en el millor dels casos: millors, però massa cares.

Vaig mirant el tema d’una guitarra groga. Només dos models en fabricació, no exactament barats, i si vull una Strato groga, toca comprar kit i peces concretes, amb un resultat final car. Em pregunto el per què de tanta escassedat.

*****

He penjat al compte alternatiu de Youtube les meves versions de «Montage» i «Music in Eight Parts» de Philip Glass. No en tinc els drets però no volia que passés més temps sense que ningú les sentís. Si me les esborren, mala sort. Dit això, vaig fer diversos intents de fer-les arribar al propi Phil junt amb versions menys significatives de «Music in Similar Motion» i «Dance No. 2», però diria que ningú les hi va passar. Per tant, silenci administratiu. (I m’agraden més les meves versions.)

*****

«El Ple (de Barcelona) aprova la prohibició de fumar a totes les platges de Barcelona»

Opino: «Se'n diu síndrome de la Gran Capital amb Ego, el més segur indici de centralisme. Li passa a França amb París, li passa a Espanya amb Madrid, i li passa al Principat de Catalunya amb Barcelona. Només pensa en com està estructurat el Principat, físicament: capital, àrea metropolitana, àrees d'esbarjo, i àrees de no se sap ben bé què però on s'hi poden posar totes les centrals elèctriques, pantans i serveis conflictius que es vulguin. El sistema ferroviari té el seu quilòmetre zero a Barcelona, les autopistes conflueixen a Barcelona, has de passar per Barcelona per a anar al poble del teu costat, la gent necessita cotxe propi per a fer desplaçaments que no siguin a Barcelona... Fins i tot, els barcelonins no necessiten sortir de Barcelona més que per a anar a esquiar. Mentre, fins i tot a l'àrea metropolitana anem mancats de serveis, i ja no et dic a llocs exòtics com la Terra Alta o al Pallars Jussà. I els partits pensen igual: només importa Barcelona, i crec que si un dia Catalunya s'independitza podrem crear dos països sense cap trauma: Catalunya i Barcelona. Tot això t'ho dic perquè, en un país on només importa la capital, fins i tot els partits pensen només en la Generalitat i en l'Ajuntament de Barcelona, i la resta del país que es foti. Llavors, mesures com la prohibició de fumar a les platges només es dicten per a les platges de Barcelona perquè als polítics ni se'ls acudeix que a d'altres llocs també caldria aquesta mesura. De Catalunya com a país ni se'n recorden.»

*****

Admeto que fa dècades que li vaig perdre la pista a Núria Feliu. Era algú que als anys 1980 no parava de sortir a TV3 i no recordo que em digués ben bé res. Suposo que per això no m’ha impactat el seu decés. L’únic que puc dir és: quan s’hagi mort tota la generació dels 1970, què ens quedarà? Oques Grasses? Lildami? Com a país estem entestats a fer el ridícul. Ja ens ho trobarem. Només puc dir que jo no en tindré pas la culpa, i que me’n rento les mans.

*****

El mateix ens passa a nivell literari. Estic escrivint a tot d’institucions i webs i no hi ha resposta. Manera de frustrar vocacions i que els nous valors pleguin. Som un país de fer riure.

The Late Greats

 

No acabo de poder establir un cap de pont. Però almenys sembla que aquestes darreres hores he fet dos fans. Com a mínim d’«Automatic Day». Benvinguts siguin. Sempre em cridarà l’atenció la diferència d’apreciació de la meva música quan es tracta del públic (quan té oportunitat de sentir-la) i quan es tracta dels despatxos oficials.

*****

Pensant a vendre’m l’ampli Roland Blues Hot! Cube. No el faig servir, i necessito una taula de mescles, si pot ser digital amb força entrades. De moment m’aguantaré les ganes de guitarra.

Espero que l’any que ve no vagi tan apretat i pugui comprar-me un Warm Audio Bus Comp. El compressor de bus SSL, però més econòmic. I em serviria per a tenir tots els compressors clàssics, en una forma o altra. 800€.

Espero poder-me fer en algun moment amb un Roland JD-08, per a provar sons. 400€.

I pensant sobretot en una taula Zoom Livetrak L12. Em resoldria moltes coses a la vegada. 500€.

*****

He acabat el «Pentimenti»... a falta de veure què en pensen els amics. Tinc ja una bona crítica, però necessito les crítiques dures. No deixa de ser la primera vegada que regravo temes. És això: Rareses núm. 3. I tancarà una època... quan el llanci. Em deixo un parell de dies abans de publicar-lo. I el publicaré amb discreció: l’era d’escriure i fotografiar ha arribat.

D’aquí a un temps intentaré acabar el «Shut Down Vol. 3». Autotune a les veus, i alguna guitarra. Acabar d’autosabotejar-me un àlbum. No corre pressa.

*****

No deixo de barrinar esquemes per a poder trobar el meu trosset de superfície en aquest planeta, un lloc on pugui muntar-me un sostre i on pugui manar i decidir jo. Serà dificilíssim, però no deixo de buscar i buscar. Serà lluny de Terrassa, si arriba a materialitzar-se. I ha de ser alguna cosa prou barata com per a que no m’ho puguin espatllar amb 80%. Hi ha vídeos a Youtube que prometen un ensorrament del mercat immobiliari. Tan de bo arribés a ocórrer, però m’imagino que els bancs correran a maquillar els seus balanços comptables. I ja són 21 anys de cerca endebades.

*****

Tinc la sensació d’haver-me equivocat amb els dos darrers instruments que vaig comprar just abans que entrés en funcions la fundació. No dic el tercer, la Hartley Benton CST-24 P90, perquè pel preu ha resultat prou bé, no substitueix del tot la Epiphone Wildkat però és un bon instrument en els seus propis termes. Llavors, els altres dos no són del tot errors complets. M’explico.

El baix Austin APB200 el vaig comprar com a substitut d’un Fender Precision Bass que no em podia comprar. Em vaig basar en la bona experiència de l’Austin AJB300 amb molt bon so i molt bon acabat (sí amb trasts afilats que li he de fer corregir) per molt poc preu. Però l’APB200 no m’ha acabat de sortir. Té una cosa bona, el cos acabat en vermell que és matador. La pastilla no és excepcional i s’ha de fer canviar. I el màstil té el mateix problema de trasts afilats però pitjor, més un diapasó una mica sec. M’he de documentar sobre si el màstil es pot fer arreglar com toca. Tinc ullada una pastilla Seymour Duncan SPB-1 Vintage per a fer el recanvi. Seria una manera de tenir un Precision per molts menys diners. El tema és que no sé com quedarà el màstil, i comprar un màstil original Fender em sortiria car. Clar, no tinc un cèntim, pel que de moment tinc un baix poc estelar i poc interessant de tocar.

I, sobretot, el problema és la Squier Starcaster. No pel moble, que és prou bo, ni per l’estètica, que és superba. Les clavilles d’afinació s’haurien de canviar, però això no és un drama. El problema són les pastilles: la Squier Starcaster recrea l’estètica del model Fender de 1976 fins al punt que incorpora unes pastilles humbucker molt grans que en l’original eren les molt comentades Wide Range amb imans CuNiFe. El cas és que quan vaig comprar la meva guitarra vaig pensar «sempre puc comprar l’equivalent Fender de les pastilles», però després he descobert que, degut a què quasi ningú fabrica l’aliatge, les pastilles que ofereix Fender des de fa molt poc són molt cares, i n’hauria de comprar dues, més segurament fer canviar tota l’electrònica. No tinc un cèntim. Les cavitats són massa grosses per a unes humbuckers normals. I les pastilles que porta la Squier sonen força malament, o almenys no he trobat com treure’n un so decent. És això, tinc una guitarra molt maca que pintava que seria el substitut ideal d’una 335, però ja m’emprenyaria haver-la de vendre.

En els dos casos, l’instrument «correcte» em passa molt del pressupost. Un baix Fender Precision mexicà se me’n va cap als 800€ en el millor dels casos. Una Epiphone 335, cap als 550-600€. Uns costos prohibitius per a mi en aquests moments. La Epiphone Wildkat ha pujat molt de preu i no baixa dels 450€ en el millor dels casos. I les alternatives econòmiques, no sé de quina qualitat, són totes en comerços estrangers via internet, amb el que són una via tallada. Admeto una certa frustració.

Si més no, he decidit deixar la Ibanez AMF73 en el seu estat original. Duu unes pastilles ceràmiques que resulten sonar molt bé. Sobre la meva Gretsch G5122 Electromatic, necessita dues pastilles Filtertron, aparentment força assequibles, però la resta de la guitarra està molt bé.

Potser sí que m’hauré de vendre la Starcaster. Frustrant, però no vull haver-hi de gastar molts diners.