Anotyad

 

Porto setmanes amb part de la mà esquerra adormida. En el que més m’afecta és amb tocar la guitarra: sembla que sigui el meu primer dia com a guitarrista i és molt incòmode i frustrant. Ara que començava a despuntar com a guitarrista. Tinc nostàlgia.

Temps de dentistes, també. Adéu, euros, adéu.

*****

Quan em vaig comprar la Encore el 1995, sempre la tocava amb el selector a la pastilla d’aguts (una humbucker petardera sense coberta) perquè era la única pastilla amb un so acceptable. Fins i tot la posició mig-pont sonava matada, i les altres dues pastilles eren musicalment inservibles. Res m’hagués fet pensar aleshores que ara tocaria quasi sempre la pastilla del màstil, amb un so molt més melós. Val a dir que tinc millors instruments ara, especialment perquè avui en dia hi ha millors instruments econòmics, i es nota. (Sempre que no et compris una Daytona, clar.)

*****

Aquest dissabte, en una sessió de catorze hores que s’ha allargat fins la matinada de diumenge, he compost vuit cançons per al «Around The Fun». Existeixen en demo i en midi. Amb això tinc compost tot un àlbum. Un altre tema és si és prou bo. Diguem que ha estat un bon exercici i que pot arribar a funcionar, sempre i quan li trobi un so distintiu, que és el que de moment no acaba de tenir. Oscil·la entre la «síndrome Mur de So» i certa influència del primer disc de Black Sabbath. Ara toca deixar-lo reposar. I, mentrestant, intentar rematar el disc més prometedor. I anar llavors pel «Shut Down»: veus. De moment no publicaré res, vull fer un últim intent de trobar segell i necessito una mica de material a sota del braç, bo.

Mentre, una possible segona part del «Suburbia» es podria titular «Side 1 Stereo». En Toni Noise em va donar la idea.

(Segona part:)

Una idea per a l’«Around The Fun» és buscar sons en els meus sintetitzadors que puguin acomplir la funció d’algun dels meus «sons de sempre», però essent diferents i, si els localitzo, rematadament «de sintetitzador». En el fons, hi ha alguns sons del Roland D-05 que podrien funcionar bé, també hi ha sons molt analògics en el Roland INTEGRA-7, i la intriga és què hi pot haver en el Yamaha MODX6, on hauria de resistir certes temptacions, doncs cal canviar de so. No dic guitarres perquè ara mateix, com he dit, tinc impedida la mà esquerra, cosa que m’està frustrant les ganes de tirar també endavant amb el «Shut Down», un disc on les guitarres seran fonamentals.

I hauria de mirar què més tinc.

Estic com REM el 1988: cansat del meu so de sempre i una mica encallat.

El disc de so més tradicional té 25 minuts de bases molt bones, dues bases bones però que sé que he de reconduir una miqueta, un tema que he de regravar i reestructurar i que pot arribar a ser bo, i uns minuts que ja he intentat omplir, sense èxit. I em tocarà cantar-lo i en català, cosa que em té dubtant: més acusacions de «veus de coral»? Diria que com a cantant no valc res.

(Dimarts)

Per l’«Around The Fun» tinc un pla esquemàtic: estar uns dies programant i localitzant sons. Hi ha d’haver unes memòries buides al Roland D-05 on inserir «patches» baixats d’internet, i veig unes «memòries d’usuari» al Roland INTEGRA-7 amb les que hauria de saber què puc fer (apart que ja he après com explorar aquest últim, i conté molts «presets» amb sons de sintetitzador analògic). Apart, necessitaria trobar un VST de Korg M-1 o Trident, per a buscar nous sons. I potser tornar a programar amb FM. Finalment, provar a gravar amb la Roland TR-08,

He de mirar en quin estat estan el Waldorf Streichfett i el Korg 05R/W, també. I com connectar-los.

I procedir a fer els multipistes per capes, col·lectivament. Ara un sintetitzador, ara un altre.

*****

He retocat la «Llista». Incorporo una taula que no havia mirat i que estarà prou bé, la Presonus StudioLive AR16c. I canvio la secció guitarres: torno a la Epiphone Wildkat Antique Natural (la Casino és massa cara), i incorporo una guitarra que havia mirat fa temps i que fa el paper que necessito, per un preu raonable, i és la J & D SH 40 NT Natural del Music Store. Reincorporo a la llista l’ampli Vox AC15C1 (per a quan es pugui) i, més important, un compressor Warm Audio Bus-Comp. I ja tanco l’etapa de decisió. Ara toca obtenir els diners. Això serà la part difícil.

Com a espectador habitual de Youtube, m’adono que quasi no veig vídeos en català. De fet, només segueixo el compte del Canal Terrassa, el compte del programa El Submarí, el compte de Carles Puigdemont, el compte de Semifusa Televisió, i potser algun músic independent. Fins i tot els vídeos d’Aviram Estudis estan explicats en castellà. A veure, no crec en absolut que no hi hagi una certa quantitat de comptes de Youtube en català. Però hi ha canals en català amb continguts prou variats i de qualitat com per a què els catalans i els no catalanoparlants ens acostumem a rebre el català informacions que siguin del nostre interès? Jo mateix admeto que estic molt més assabentat de Catalunya via Vilaweb que via Youtube, on fins i tot em trobo molt més contingut de l’altra banda de l’Atlàntic que d’Europa. Però, per exemple, a nivell musical necessitem youtubers, i youtubers capaços de penjar altres continguts que no pas Lildami o Oques Grasses. I qui diu música diu història o moltes altres coses. Dóna la sensació que el contingut de Youtube en català és fet i consumit només per les direccions d’Òmnium i de l’ANC. És força absurd.

A la vegada, porto ja un temps entenent quan un amic meu em va dir que el centre de Terrassa només produïa cultura pel centre de Terrassa. Precisament ocorre que els ajuntaments des de 1979 han procurat que els barris estiguessin desconnectats de la realitat catalana, i part d’això ha consistit que la cultura andalusa fos reduïda als tòpics que ja havia potenciat el franquisme: cultura col·lectiva sense expressió individual. Als barris hi ha gent que fa cultura individual, però sense suport ni manera de presentar-la en públic. M’he adonat que cal potenciar aquesta cultura individual si volem una integració mútua. Portar la cultura del centre als barris és equivocar-se totalment. I m’adono que he de potenciar jo mateix a tot de gent. I ho faré.

Desastre per aspera (Tigretón)

 

Necessito tant una victòria...

He començat a escriure un llibre senzill sobre els discos dels Beach Boys. La novetat és que és en anglès. Un projecte que serà per a alimentar-me, però que pot trobar algun lector als Estats Units. Miraré de fer-lo bé, a la vegada que em veig amb cor d’anar-lo fent poc a poc.

*****

He obert comptes a Mastodon, https://musician.social/@patinet1975composer, i a MeWe, https://mewe.com/i/lluispaloma. De moment només he muntat els comptes, sense publicar res. Ja aniré fent. I en uns dies comunicaré aquestes adreces a alguna gent de Facebook (encara tinc obert el Messenger).

També he obert un compte a Letters People, una web per a escriptors i lectors. L’he obert com a escriptor, clar. Hi tinc els tres llibres literaris perquè veig que no està orientat a fotografia. Ara a veure què passa.

Ara també he de buscar blogs on poder enviar-los el «Suburbia»: es mereix públic. Mentre, The Missing Leech ha tret disc, que he d’escoltar.

*****

Em van trucar d’Òmnium per si em volia tornar a fer soci. A la pobra senyora li vaig llegir la cartilla: des de l’abraçada del Cuixart i l’Iceta a la barcelonitis centralista i que Òmnium i l’ANC donen suport actiu a les grans discogràfiques catalanes i el seu llastimós catàleg mentre molta gent no podem ni començar. La vaig deixar molt desanimada. I jo mateix em vaig adonar d’una cosa: l’agenda de país d’Òmnium i l’ANC i la meva agenda de país no s’assemblen en res.

Em sembla que les municipals del maig seran divertides.

*****

No em va fer gràcia obrir una app de cites, però en vaig escollir una altra... perquè una persona coneguda volia que l’orientés, i clar, em vaig trobar havent d’obrir app sí o sí. En tot cas, la d’apps que vaig haver de mirar o d’esborrar sense arribar-les a obrir: moltes tenien opinions terribles sobre perfils falsos i mala programació, mentre que d’altres eren per a països concrets o sense filtres de distància. Bravo. No hi podia fer res, excepte esperar. No hi veia ningú viable, i la negligència de molta gent a l’hora d’emplenar dades era exasperant. Sense comptar que encara hi havia gent mentint amb les fotos o l’edat. O no posant fotos directament. O amb possibles temes de passaport. O no esmentant fills. He acabat tancant el compte. He tornat a perdre el temps, però per sort no han estat molts dies. I sí, em tiren molt enrere les aficions a les sales de ball i bars, a la televisió i als animals domèstics. Especialment les sales de ball i bars, perquè em tocaria a mi pagar les copes. Decididament, la dona que tan havia buscat ja no existeix de fa dècades. En parlaré al programa de ràdio.

*****

El relatiu caos creatiu del cap de setmana passat m’ha deixat amb tres projectes en marxa: 1) el «Shut Down», intocat des de 2021; 2) el projecte que vaig aturar, i que té nou pistes de base aprovades, uns 28 minuts, i dues bases que necessiten d’una remescla-reestructuració urgent, sense comptar que necessitaré sis minuts més de música com a mínim; i 3) una carpeta titulada «Around the Fun» amb cinc bases que no sonen molt inspirades però que estan en un estrany llimb intermedi entre els meus murs de so habituals i el rock dur model 1970 (fins i tot hi ha alguna disto per allà perduda), i segurament n’hauré de gravar una versió sencera d’aquesta guisa mentre busco quin so han de tenir definitivament aquestes cançons, segurament regravant des de zero però donant-me el luxe de buscar a cegues (una de les bases incloses és la cançó de sis minuts que vaig descartar la setmana passada i que ara compta amb una base regravada i aprofitable, sense ser excepcional). Apart, hi ha una carpeta amb vuit o nou cançons que son clarament ferralla i que no constitueixen un àlbum. Almenys hi ha per alguna banda unes poques idees sobreres de l’òpera-musical avortada, res increïble però sempre puc provar a convertir-les en bases completes i tenir-les de reserva.

És a dir, la idea és que 2023 sigui l’any de la qualitat més que de la quantitat, musicalment parlant. I de moment no qualla. Una dificultat afegida és que algunes cançons les hauré de cantar, i em desanima exposar de nou la meva veu de coral i que no se m’entenguin les lletres. Odio la meva veu, i ja en general no soc un intèrpret, només penso.

*****

M’ha arribat un catàleg d’exposició: Lee Friedlander a la Fundación Mapfre de Madrid el 2020. No hi sobra ni una foto, totes excepcionals. El meu fotògraf favorit. Ara estic esperant que m’arribi «The Americans» de Robert Frank, i més endavant de l’any voldria fer-me amb un parell de llibres de Vivian Maier. Aprendre dels mestres. I he de trobar un camí propi com a fotògraf.

I espero poder comprar aquest any les partitures de «Sextet» i «Music for 18 Musicians» de Steve Reich i de «Einstein on the Beach» de Philip Glass. Completar la col·lecció.

*****

En el fons, allò que més necessito comprar son les vàlvules i la taula de mescles, tècnicament, i la Epiphone Casino, emocionalment. En un quart lloc, el baix Harley Benton HB-60 WB, també emocionalment. 2019 no hauria d’haver passat.

Es tracta de deixar pendents coses que com a molt costin 150€ cada una, i així poder-me buscar la vida pel meu compte.

Cementiri de sirenes

 

El concert coral va sortir bé. Tenim una xiripa monumental. No em creia que pogués funcionar. Sobretot pel complicat que era tot. Això sí, a les fotos de l’assaig general se’m nota amb una monumental falta d’hores de son.

La inauguració de l’exposició també va sortir bé. Ple, i l’exposició mateixa és de nivell. El propietari de la sala és molt gran. I hem començat a fer amics. Això sí, els altres tres concursos cal simplificar-nos-els, sobretot amb l’ajuda d’internet.

*****

Vaig estar un munt de dies sense mòbil. El dimecres 18-1-2023 ho vaig poder resoldre amb un mòbil nou, un Samsung Galaxy A13, a veure què tal va. Porto un cert retard amb les comunicacions. I el teclat tàctil tendeix a equivocar-se. Per la resta, bona compra.

*****

Em vaig baixar les poques apps gratuïtes de cites disponibles, tinc un text escrit i pensat a fons, tinc vuit fotos preparades i escollides amb cura... i no he procedit a obrir cap de les apps. No em sento preparat, tinc la sensació que se m’exigirà massa pel que puc donar, i tampoc no em veig amb cor d’enfrontar-me al ball d’egos allà fora o de xatejar amb perfectes desconegudes, si és que alguna vegada ocorre. No em veig amb confiança, ni en mi ni en la societat. Em vaig passar la dècada de 2010 sentint-me emocionalment preparat per a una cosa que no va passar mai, però aquella app el 2019 em va deixar desmoralitzat, i tinc la sensació que hi ha una guerra i que l’única cosa prudent a fer és refugiar-me. I sí, suposo que sempre trobaré a faltar una dona, però quan saps que la dona que busques va deixar d’existir fa dècades, passes a no esperar ben bé ningú en realitat i a no saber molt bé si de veritat et vols emmerdar amb apps. Sí, em sento insegur, però no de mi. No m’agrada trobar-me en entorns hostils. I convisc molt bé amb els meus defectes.

*****

La gent que em coneix sap que m’he convertit en un detractor dels «memes» i que això m’ha fet abandonar Facebook: sempre les mateixes tres o quatre bestieses, sempre aquell punt moralitzant i beat, sempre les ordres... m’han arribat a cremar. Però ara vull alertar d’un altre efecte secundari: de sobte, tothom és poeta... identi-kit. Exacte, no fan més que escriure poemes sobre les seves situacions sentimentals particulars, sempre des de la mateixa òptica, sempre amb el mateix estil. No hi ha ni individualitat. I cap d’ells (o d’elles) sembla haver llegit un sol poemari decent en sa vida. Us asseguro que és molt avorrit, i recomano a tot poeta que m’estigui llegint que revisi immediatament aquest punt: pot salvar-li la carrera.

*****

Diria que amb «Els somnis...» vaig aprendre a fer funcionar un tema com fos. Molts dels temes dataven de 2013, algun del 2006, però es van passar anys sense funcionar: gravacions soses i monòtones, o directament problemàtiques. De manera que vaig acabar fent regravacions i «overdubbings», editatges, canvis de velocitat... Tot, en cerca d’alguna solució. Em va dur anys trobar-la. Ara que he pogut escoltar als Wilco avançant a cegues durant les sessions del «Yankee», ho trobo un bon paral·lel. Tot i que no presumiré mai que «Els somnis...» sigui un dels meus discos favorits: simplement, xuta.

Mentre, el «Shut Down» és encara parat. L’escolto inacabat i m’agrada, però no el puc editar tal com està ara. Li falta «el toc». Encara no sé quin serà.

I tinc començat un disc més tradicional meu. Tinc set temes molt bons, quatre que s’acosten però que necessiten algun retoc... i el tema que m’ho ha xafat és l’últim, que ha sortit fatal. Suposo que és un cas de setmana massa plena i cansament, però que hagi acabat movent coses de carpeta en carpeta ja ho diu tot. Bloqueig. Toca parar i descansar.

I escriure. En anglès.

*****

Estic embarcat en tema dentista i això m’ha fotut enlaire els plans de liquidar crèdits aviat. Crec que tractaré de comprar equip, per a compensar-me. Una guitarra Epiphone Casino en Natural, i un baix Harley Benton HB-60 WB. Pastilles per a la Gretsch i pel baix Höfner. Vàlvules 6386 i 6N1P pel Tubecore 3U. Estoigs, i tres discos durs USB de 4 Tb.

I, pel meu compte, llibres de fotografia i partitures. Potser una taula de mescles mínima, pels sintetitzadors.

Necessito ingressos.

La meva vida es podria titular «Com arribar al gran públic, amb tot en contra».