Increïble. Després de dos anys i migs de sang, suor i Martins, a la fi tenim entre les mans el “Sweet Après Dinner” dels Tired Hippo. Crec que tots admetrem que no podíem més de ganes de sentir el resultat final d'una de les epopeies en estudi més ambicioses que s'hagin fet mai al nostre país. Jo ho havia comparat amb esperar Smile, però potser el resultat final sigui (des del punt de vista de ser gravacions molt diferents unides per efectes i sense buscar un discurs unificat, però sí una certa qualitat) una mena d'Àlbum Blanc personal dels seus autors.
Per a mi és el disc més important dels Tired, bàsicament perquè conté My Two Left Feet Blues i els sis temes de les sessions inicials a mbm Studios, que en sí mateixos són el punt màxim d'inspiració de la carrera de songwriter del Ferran Baucells (a saber: Blood Test, Noom, Disillusion, Unhappy, Tears i Summer Rain). En conjunt, el disc es nota treballat, i quasi tots els temes són bons, però més endavant comentaré alguna irregularitat (en aquest sentit, “Collage” no tenia tants pics màxims però era un disc molt més ben anivellat, fet que el deixa quasi al mateix nivell que aquest “Sweet...”)

(Dinner): Simplement uns segons de sopar, la gent va callant i...

My Two Left Feet Blues & The Go Down Orchestra: En les primeres versions era un tema bonic però força senzill, però l'orquestració amb instruments reals, una de les darreres coses incorporades a l'àlbum, l'ha convertit en un tema simplement increïble, tècnicament el tema més ben gravat de la història de TH.

Blood Test: Molt bo com a segon tema. Està quasi igual que als rough mixes, només canvia el trombó solitari i algun efecte discret en mescla. Transició: efectes de tren antic (sembla un vaixell al moll, també) i...

Do Svidania Apollonia Orchestra: L'acordió atorga tot el clima a un tema que en directe, fa dos anys, no acabava de ser. Ara és com estar en un cafè a París. El final també és molt millor que l'original, i el títol és certament impagable.

Cabezas: primer tema de la Itzi en aquest disc, aquest cop en castellà, i amb una mescla molt senzilla, amb l'únic afegit d'un sintetitzador analògic i uns efectes de metrònom al final. Com a la resta del disc, les percussions són plenes de matisos, bé que suaus. Aquest és un disc per a escoltar sol, amb llum tènue, preferentment de nit.

Stars: Un dels temes més bàsics de l'àlbum, excepte per la caixa de ritmes (en realitat el miguel tocant la bateria amb un plat a la caixa i una guitarra al revés) cap al minut de duració. Excepte per això, està com en els rough mixes.

Noom: El vibràfon acaba d'arrodonir un tema simplement preciós, dels millors de l'àlbum. Una bomba al final i...

Disillusion: Iniciat a mbm, és un altre exemple de la màgia d'aquelles primeres sessions: seducció a través de la repetició infinita de quatre acords que sonen fenomenalment bé. Quasi està com a la maqueta original, excepte pel piano del final.

Paris '68: Una veu recita eslògans en francès. Comença un dels temes més importants del cànon baucellià. I, per això mateix, sorprèn que sigui tan paleolíticament senzill: dos acords (cosa que no el fa pas pitjor, puntualitzo: realment està molt bé). Genials solos de guitarra i també el desmadre final.

Superstar: Això ho és la Itzi. Espero que algun dia algú de fora se n'assabenti.

Saturday: Country-folk amb una preciosa harmònica. Recorda algunes produccions dels 1950es, la bateria del Miguel aparenta estar passada per eco sense estar-ho realment. Atractiu.

Only Unhappy People Dance Bad: Un canvi respecte de la maqueta original és l'efecte de mescla de l'inici, que sobta una mica. La cançó, no obstant, és l'altre gran far, junt amb "Late At Night", del seu autor. Al final, junt amb un toc de piano, hi ha unes harmonies precioses.

Tears. Un altre tema amb ingredients country. En una primera escolta el primer acord sobta després de l'aura màgica d' "Unhappy" (vaja, pura qüestió de gustos), però com a tal el tema és excel·lent, i es beneficia d'una mescla molt ben feta, quasi tan efectiva com la de "Two Left Feet Blues", amb bones guitarres i veus.

Summer Rain: L'inici d'aquest tema és bastant despullat pels paràmetres d'aquest disc, potser algun pad de fons hi hagués quedat bé, també. A partir d'aqui el tema va creixent i el tros del pont està superbé, amb tocs orquestrals i tot. Després torna a la senzillesa.

Tonight Tonight: El final “oficial” del disc i una mena d'himne de comiat, potser el veig més com un tema “per a mig disc”, és un final molt suau per al que els TH ens tenen acostumats. Bo l'efecte del final. Uns segons de pausa i...

Today we’re sad (bonus): Tema sorpresa, prou extravagant com per a ser el final de veritat, més que no pas un bonus. La percussió (un got, una cullera i una guitarra colpejada, distorsionats electrònicament) sona molt bé. Memorable.

Finalment, unes ( molt bones) paraules per al gran treball de portada de la Itzi, una il·lustració molt seva d'un gat clar sobre fons fosc, que queda fantàstic degut a les tres dimensions que se li han donat al gat via ordinador.
Què ens depararà el 2008?

Els propers posts ampliaran el tema, diguem només que "Sweet Après Dinner", el disc més ambiciós dels Tired Hippo, està a la fi entre les nostres mans. De moment, parlaré del concert que Joaquín Achucarro va fer dijous 13 al Centre Cultural. Molt bo en general, però encara millor a la segona part, els 24 preludis op. 28 de Chopin, on va transmetre el missatge d'una estructura intel·ligent amb una claredat que poques vegades s'obté en directe.
Per la meva part, vaig avançant amb el disc, lentament. Les lletres costen d'escriure, no sé si m'he posat massa ambiciós (o massa dramàtic, però les circumstàncies que estem vivint cremen).

Ahir, concert de la María Bayo al Centre Escultural. Molt bo. Amb dir-vos que fins i tot va fer interessants uns lieder de Mozart, n'hi ha prou. També va cantar cançons de compositors classics de dintre l'ejtado ejpañol, i va brodar les Cinco Canciones Negras de Montsalvatge. Tres bisos! Sembla que vaig anar al lloc correcte: comencen a arribar notícies del concert de Wilco, i no hauria estat tan bé com hauria d'haver estat. Disc fluix = gira fluixa, pel que sé d'altres vegades. Llàstima.
El disc està una mica encallat. Quan tinc un forat a l'agenda em poso a escriure lletres. Però encara falta feina, no tot el que porto escrit és or pur. Dóna la sensació que serà un àlbum pessimista: estic molt cremat de com van les coses, tant en un pla més personal com a nivell de país. He d'acabar de polir una lletra sobre en Lluís Mª Xirinacs, Grace està a mig reescriure, la indepe no acaba de quallar. Pot ser que fins i tot recuperi un parell de poemes que d'una altra manera no trobarien utilitat. La data que m'havia fixat per a la difusió del disc pot ser que s'endarrereixi, perquè des que la vaig anunciar tot plegat s'ha convertit en una cursa d'obstacles. I no vull fer les coses depressa i corrent, no vull repetir l'error de juliol de 2006.

Resumim: el 16 d'octubre de 2007, en sortir de Tallers d'Òpera, vaig passar pel Farràs per a avançar algun euro de la Fender ¡i me la vaig poder endur! Una Stratocaster American Series, made in USA. Olympic White, Maple Neck. L'he anomenada Antàrtica per aquest motiu, tan clara. Bona acció, pastilla del mig amb polaritat i connexions invertides, per a cancelar el soroll d'interferències en les posicions 2 i 4 del selector, i un so magnífic. Sobretot amb el botó d'aguts al tope i un cert grau moderat de distorsió. Quasi ha aconseguit eclipsar a la Califòrnia, tot i que són guitarres per a diferents usos i la Califòrnia també és bona.
I, també: "Sweet Après Dinner" de Tired Hippo està ja mesclat i pendent de masterització. Si tenim en compte que quan van començar a gravar-lo jo encara duia xumet, està clar que l'estrena del disc (el més important del cànon baucellià) serà una ocasió única per a la nostàlgia. Atenció a clàssics-a-ser com "Disillusion" o "Only Unhappy People Dance Bad"!

Gent, com he dit al fotolog, avui 26 de setembre de 2007 he acabat el treball de gravació (sobre la 1 de la tarda) i de seqüència (després de dinar) de les pistes de base del nou disc. Ara falta el (crucial) treball en les lletres i les pistes de veu, que vull intentar tenir acabat abans que acabi l'any. I com més cap aquí, menys idea tinc de què escriuré. El següent disc l'hauré de fer instrumental... Bé, les cançons, en aquest ordre i amb els seus títols provisionals de treball, són:

Vull ser lliure
Mr. Far Away
Himne ERC fallat
Rockin' 1
Studebacker
Parking
Missa
Grace
Country & Western
No se sap
Wizard
Strong
Britannic
London
1975
Enigmance
Heard Piano + Drone Four
Ice Is Nice

Quasi 68 minuts de possible CD que, amb les pistes enganxades, poden quedar en 66. Ara, una altra feina possible és trobar una portada trencadora, i crec que també la he de fer jo, per allò que també aquí ho hagi fet tot. Algun dia he de fer un disc col·laboratiu, recordeu-m'ho. Per acabar, he mirat el material descartat (susceptible de conformar una òpera, si s'arriba mai a fer) i potencialment puc fer un doble només amb això: 98 minuts de cançons i improvisacions més o menys acabades, més 109 minuts d'idees en estat d'apunt. No tindria tanta entitat com el material que acabo d'aprovar, però us admeto que m'he quedat amb ganes de fer, algun dia, un doble CD. I intentaré que sigui el disc de vaixells (que ha tornat a quedar per començar enmig del caos). Bé, ara us donaré un descans abans del proper missatge. Feu-me arribar les vostres opinions.

Ahir vaig crear en cosa de dues hores o una mica més un final pel disc, una cosa molt Corrupció però gens Torradora, i per això em val. Porta el títol provisional de Ice Is Nice, i la vaig escoltar diversos cops després de fer-la, cosa que vol dir que funciona. London ha estat estabilitzada en Sol, i ahir li vaig afegir tres pistes de DX-7 per a fer-la sonar una mica més sofisticada. En canvi, avui he fet una gravació titulada Parking. No està mal, però és repetir la sonoritat de Ice Is Nice i crec que la deixaré per a la represa òpera (fa prop d'una setmana la llibretista em va dir que havia acabat el llibret... en català, pendent de traducció a l'italià, i per si de cas estic guardant material descartat del disc per si la cosa s'anima), així com potser Raining In Pollito, la cançó que no va arribar a entrar al Corrupció i que ara sembla una mica freda respecte de la resta de material del nou disc, fins i tot amb l'overdub fet amb la Califòrnia i alguns més que vaig intentar ahir a la nit. Bé, amb el material bo i la seqüència establerta, el disc frega els 65 minuts. Faré algun intent més de gravació i a finals de setmana pendré la decisió definitiva sobre les pistes de base (i la resta serà literatura). Almenys, en ferm, Vull Ser Lliure anirà al principi, deixant-me efectivament lliure per a posar altres temes després. No crec que tot plegat sigui una obra mestra, però almenys no pinta tan malament com quan vaig fer el "Busco Feina". Crec que no em farà passar vergonya.

Aquesta nit he gravat encara més coses. London s'ha beneficiat d'un pad de sintetitzador que li ha donat una mica més de "punch" i ha estat mesclada, Britannic ha rebut dues pistes més i ha estat també mesclada, i Wizard ha estat també acondicionada amb overdubs, estant pendent de mescla. De totes maneres, el més important és el que falta, que no és molt però sí crucial: 1) de moment he tret de l'equació una sèrie d'idees massa "verdes", i també dues pistes acabades de les quals no estava molt segur; 2) en acabar Wizard (l'antiga Bonneville Salt Flats del Busco Feina, que va sonant millor), em queden dues cançons que en realitat eren improvisacions i que no estic segur de com quedaran; 3) no sé si incloure la "Torradora 2", en part per problemes amb la gravació (fins ara no n'he pogut obtenir cap gravació que no sonés a midi barat, i van dos intents), en part perquè no vull que el disc soni massa a Corrupció 2ª part; i 4) ahir vaig trobar al Congelador la noia que havia d'escriure el llibret d'aquella òpera que es va proposar el febrer passat, i diu que ha escrit el llibret, pendent de traduir a l'italià (i crec que amb tot el material que porto descartat es pot fer tota una òpera, si ho acondiciono bé). Bé, resumim-ho amb què definitivament es fa un sol disc ben travat, i que queda pendent de com estructurar les lletres (tot i que el tema dels vaixells es pot descartar, prefereixo començar-lo de nou i de moment fer una mixtura de política catalana i records dels EUA, amb Vull Ser Lliure a bord).

Ja està encarregada la Stratocaster, encara que no vol dir que arribi ràpid, n'hi ha per a algunes setmanes (que no és el mateix que "manes, set?"). Si se m'ha entès bé, l'he demanada amb diapasó d'auró (el clar, vaja. Dóna un so més brillant) i color Olympic White (per a tenir la Strato més clara possible). Una American Series. Vol dir que està feta als EUA amb pastilles American Strat (fora, doncs, el temut fantasma de les guitarres mexicanes), una mica sorolloses, però amb la del mig connectada de forma inversa per a aconseguir cancel·lació de soroll en les posicions intermitges del selector. NO porta ni el selector SF-1 que dobla les possibilitats de sel·lecció de pastilles, ni pastilles Bill Laurence sense soroll de fons, coses pròpies de la American DeLuxe. Què hi farem. Esperem que serveixi per a aproximar-me al so David Gilmour, encara que no toco ni una centèssima part de bé que ell (en la època bona dels Pink Floyd, vull dir).
Les noves sobre el disc-en-preparació són: 1) he fet una carpeta apart amb els temes menys aconseguits del projecte original, de moment només per a apartar-los de la vista, perquè no sé què fer-ne; 2) he deixat d'assignar uns pocs temes al "disc de vaixells" perquè, no marcant per si sols cap diferència, he pensat que més val emprar-los ara i que SÍ facin una diferència de qualitat respecte del material que ja estava al projecte; 3) continuarà existint un disc de vaixells? Potser un àlbum temàtic sobre els EUA? Sobre Catalunya? Tot queda obert, sobretot davant la presència d'un tema que mereix estar a l'àlbum per mèrits pròpis però que em fot enlaire tots tres projectes: "Vull ser lliure"; 4) mentrestant, ahir al matí vaig acondicionar dos temes, "1975" (he sol·lucionat un acord que contenia un error editant-hi un acord similar agafat de pocs segons després, i jo diria que a simple oïda no es detecta el malabarisme) i "Mr. Far Away" (vaig regravar i insertar en mescla l'últim acord, que al juliol havia quedat clipat), ambdós contendents potents amb títols provisionals; 5) un últim dubte: ara dec tenir uns 65 minuts de temes bons, acabats a nivell de pista base, i uns vuit o nou temes pendents de regravació o acondicionament. Val la pena intentar compondre més temes i anar a un doble, però ben fet? O potser tot plegat està destinat a no quallar i m'he de quedar amb un disc simple de transició? Ho dic perquè hi ha temes bons que encara sonen a Corrupció i temes que potser comencen a escapar-se d'aquest esquema, i encara no sé si em funcionarà la xefla. L'únic cert és que "Schönberg's Pizza House", que havia de ser la meva primera peça d'atonalitat serial, queda fora del disc perquè no hi encaixa i perquè, de tan ambiciosa com era, de moment s'ha quedat en foc d'encenalls.
I encara tinc el dubte de què fer amb "Automatic Day" (bé, sí, un videu) i "Andorra Dream". Quan acabi de retocar aquesta última, poden fer un single raonable, però no encaixen amb cap altra cosa meva i no vull perdre temps i energies amb un altre "Busco Feina". Però, d'altra banda, hi haurà ocellets que em xiuxiuejaran a l'orella que no puc deixar aquests dos temes així de penjats. Una aspirina, plís.

La darrera addició al cànon del compositor més volador va ser feta entre abans d'ahir i ahir. Feia temps que pensava que les meves velles cintes de 1992 "Dock'n'Doll!" i "Han matat en Johnny" (2 parts), durant entre les dues només vint-i-cinc minuts, es quedaven curtes per a fer-ne un CD, ni que fós un pels amics. I, d'altra banda, independentment del que se'n pensi, són prou importants pel meu propi desenvolupament com per a merèixer veure la llum del dia, ni que sigui només a Terrassa. Dimecres vaig decidir, com a una conseqüència de la reunió de velles pistes meves pel doble àlbum en gestació, unir una mica a l'atzar pistes "estranyes" noves i velles. En aquest estadi, la cosa no acabava d'anar, i vaig voler provar afegint-hi alguna pista més "musical" de nova gravació. I vaig acabar trobant, al migdia d'ahir dijous, tot d'efectes interessants amb el DX-7 passat per reverb i delay. Vaig muntar-los aleshores com una pista alternativa. La mescla final sincronitza les dues pistes, amb algun afegit i algun canvi de volum, i es titula "Les loups de Chandelier". Dura 15:41. No és cap obra mestra en si mateixa, però està bé perquè sona diferent de les cintes del '92 i es percep més polida. I permet muntar un CD de 41 minuts, més justificable.
Fi dels Bonds: Muere otro dia, molt divertida i millor que l'anterior en la sèrie, i així ja hauré vist tots els Bonds d'Eon. Però faltava l'episodi de TV del 54, i el vaig veure ahir a la nit. Molt fluix, envellit... i a més el so de l'arxiu de videu anava uns dotze segons endarrerit respecte de la imatge, amb el que sentia el so d'una seqüència amb la imatge de l'escena següent. Un caos.

Avui, a les 15:10, he acabat les 32 pistes de base del meu segon disc. Com dic, un Corrupció II fet amb restes del primer, + unes poques cançons noves en aquesta mateixa línia. El dubte: val la pena fer un doble àlbum amb les més de dues hores de pistes de base acumulades entre les sessions del març i les d'aquest juliol i principi d'agost? O potser no n'hi ha per tant i més val fer un àlbum "ximple" (simple, pels qui no hagin captat el joc de paraules) amb les cançons més aconseguides? Ho consultaré al coixí, al temps i als amics més propers, i al setembre em posaria a treballar en les lletres, les pistes de veu i l'ordre de seqüència de les cançons que s'aprovessin. I començaré a pensar en una portada, també. En tot cas, crec que el nivell mínim de qualitat del material que tinc és bastant bo, lluny de l'angoixant fracàs de l'abortat "Busco feina-Accident", i que el nou projecte resultarà un digne successor del "Corrupció". En tot cas, serà directament carn de Myspace: passo de llençar temps i diners amb la industria musical catalana, perque no entenen res de res. Prefereixo intentar-ne la difusió a cop de correu-e i donar la paraula directament al públic. D'haver pogut tractar directament amb el públic, no hauria hagut d'esperar més de dos anys a poder iniciar el treball en aquest disc, o potser ja estaríem parlant directament del "disc de vaixells" que he hagut i hauré de posposar aquest temps i més. Tot plegat desmoralitza.

Pelis: la interessant, "La suerte de Emma", l'acabo de veure, i a part de bona és intrigant, han tret el màxim partit d'una història on més d'un s'hi hauria atrapat els dits. La no tan interessant, "Goldeneye", on Pierce Brosnan fa sempre la mateixa cara. La peli, almenys, és distreta, si no li busquem més profunditats que les de Yellow Submarine.
La publicitada novetat és que fa uns dies que m'he posat a treballar de nou en la ex-òpera, amb vistes a reconvertir-la en un àlbum doble. Encara no tinc ni idea de què dir a les lletres, i serà l'última cosa que encararé. I ja vaig avisant que bàsicament consistirà a refondre gravacions descartades del "Corrupció", junt amb alguna cançó nova en aquesta línia. En tot cas, es tracta que pugui fer la major part de la feina a la Unitat Mòbil (Kanga no està en el seu millor estat). Almenys, tinc ja vint-i-cinc pistes base aprovades, entre cinc i set pendents d'acabat, i potser pugui fer-ne alguna més amb sort, tinc disponibles unes dues hores de fragments de divers pelatge, d'aprofitable a desastre. Tot serà saber triar. El títol serà "Disfunctional West Coast Promotion", una referència al destí del "Corrupció". Encara no sé per on tirar amb els títols de les cançons, i no acabo de trobar quina portada clàssica puc parodiar, si és que acabo anant per aquí. Almenys, la meva primera intenció és tenir acabat el disc pel desembre. En català, evidentment.
Pel que fa al disc de vaixells, una vegada buidat (i no del tot) de cançons massa "corruptes", està tan verd que prefereixo no capficar-m'hi. Espero trobar llibres sobre els vaixells que m'interessen a NY, i de passada vull fer temps per a trobar una altra veu, sonar diferent. Pot ser que fins i tot torni a consultar l'ona curta, com amb "Han matat en Johnny" i "Dock'n'Doll" l'any 92. I la Fender! En fi, ja ho sentirem a dir. Bona impaciència.

Cadaqués, gran població. Hi vaig estar ahir. Hi vam fer el concert del Rèquiem de Mozart (amb la orquestra tocant primer la inacabeixons de Schubert), i va sonar molt bé, cor i orquestra de nivell professional. El director va agafar alguns tempi una mica lents, però realment era molt bo, els matisos que va treure de nosaltres eren molt imaginatius.
No moltes novetats culturals, ha arribat l'estiu. Bàsicament, més Bonds, en aquest cas no tan fantàstics: "Live and Let Die" té errors d'estructura evidents (i més val que la gent negra no la vegi, no es mereixen aquest tracte), i "Moonraker" és una anada de l'olla gens creïble. També, he acabat el suministre d'episodis de Cazadores de Mitos. Llàstima, feia per a mi.
I no podem deixar de parlar de la cimera de cervells del rock local divendres 20 de juliol a la piscina de Vallparadís. Remullades, immersions, acudits, i una idea per a un videu que no va prosperar, pel que pogués passar. I, finalment, un parell de fotos d'un servidor en altres fotologs, en banyador. De moment cap noia ha picat.
Acabo amb un recordatori a "Need Her Love" de la ELO, una gran cançó.

Avui, mena de diari del que ha estat la darrera setmana. Evidentment, lloc d'honor per a la conferència sobre el Corrupció i miniconcert que vaig fer als Amics de les Arts dilluns passat, amb vint persones de públic i la inestimable ajuda del Jordi Ibañez (veu a la mítica "Andrea Doria" de To Be) i el Ferran Baucells (guitarra Telecaster i idees d'arranjament). Vam haver de fer el pla sobre la marxa, però va sortir bé, i va ser bonic. A més, l'article de la Pamela Navarrete al DdT de dimecres va estar molt bé.
Ahir, també, concert de To Be Continued al Pupil·les. No sé si de veritat va sortir tan criticable com ha dit algú, hi va haver bons moments al meu entendre. Però s'ha posat de manifest la necessitat de fer una premaqueta amb totes les noves cançons, perquè d'algunes ni me'n recordo i haguessin anat bé en un concert que va necessitar ajuda d'un espontani per a no semblar massa curt. En fi, espero que almenys serveixi per a reengegar la màquina de directe de To Be.
Apunts culturals: dimarts vaig assistir amb el Tonynoise a una presentació d'uns videus sobre Alfonso Cruz, pintor submarí, amb la presència del mateix pintor, i va ser genial. En sap molt, i treu bones imatges en un mitjà tan difícil com és el mar. Cosa així com que pinta a l'oli i amb una espàtula, i així la pintura no s'escampa pel medi.
I, be... he vist tres Bonds últimament. "Operación Trueno" (no em sembla tan fallida com diuen, encara que recorda una mica a "Help!" dels Beatles), "Casino Royale" 2006 (hi ha escenes molt bones, però també d'altres molt artificials, i t'has d'acostumar al nou actor), i "For Your Eyes Only" (el Roger Moore més espontani, és divertida, llàstima de la cançó dels crèdits). Cinema comercial, això sí.

Avui carrego amb un munt de temes. Primer: vaig veure allò de Fotopres'07 al CaixaFòrum, i no és exactament que sigui un desastre ni molt menys, però em va decebre una mica, hi havia força projectes que no s'entenien només amb les fotos (i algun de facilongo). Segon, ahir a la nit vaig estar una estona gravant pel disc de vaixells, encara que de moment no he mesclat res. També vaig veure encara un altre documental sobre el Titanic, que va compensar una certa manca d'imatges de la proa (era igual, és el que filma tothom) amb, a la fi, imatges de la popa implosionada. Està en molt mal estat, però no deixa de ser evocadora.
Però anem a allò important: la càmera. Ja fa un parell de dies que hi faig tota mena de fotos de prova, i diria que li començo a trobar el fil. Les fotos (amb l'excepció de la que he penjat avui al Fotolog) semblen tenir bona definició. El videu també filma bé, i amb so (mono). Això sí, la filosofia del disseny de la càmera és que normalment es farà servir amb alguna mena d'automatització, ja sigui el mode Auto (on totes les decisions, inclosa la utilització de flash, les pren la càmera), els modes d'obturació ràpida i de llum natural, o algun dels modes de prioritat. Això ho dic perquè és molt fàcil seleccionar automatitzacions, però el mode manual implica fer anar uns quants botons a la vegada, desviats de les seves funcions principals, i això porta feina i estona. També, la manera de no fer fotos mogudes en fotografiar objectes en moviment és augmentar la sensibilitat i la velocitat d'obturació: no hi ha estabilitzador òptic. De totes maneres, només els 3200 ASA poden ser un problema, i això si es fotografia en JPEG. La càmera pot guardar les fotos en format RAW. El diafragma es mou entre f2'8 i f11, i la velocitat d'obturació oscil·la entre 1/4000 seg. i 30 seg. No hi ha una posició "B", però només serà un problema si hom vol fotografiar el moviment de les estrelles. De totes maneres, s'ha de decidir prèviament quant temps es vol emprar.
El zoom òptic és de 10'7X, passant de l'equivalent a 28 mm en una càmera de pel:lícula de 35 mm a l'equivalent a 300 mm. També hi ha un zoom digital que passa de cop de 1X a 2X, i no es veu molt desastrós. La càmera té un mode de reconeixement de cares, i les reconeix fins i tot en format póster. Pels dubtes, serveix per a medir-ho tot respecte de la cara. El flash està incorporat, i sincronitzat amb el mecanisme de medició automàtica de l'exposició. Funciona bé. En general, la càmera és eficaç, i en fotografiar, per exemple, cotxes en moviment, aquests surten bé, sense les deformacions que eren usuals amb el trasto aquell que tenia fins ara (bé, encara el tinc :-)). Hi ha fins i tot la possibilitat de fotografiar en blanc i negre (encara que no queda tan bonic com si fós un carret B/N de pel·lícula). Pel que fa al software pel PC, és correcte, però alguna funcionalitat l'has de pagar apart, cosa una mica absurda. En tot cas, no seré jo qui ho pagui. Una última cosa, la targeta de memòria és xD (no, no és un emoticó), i jo en faig servir una de 2Gb, obligatòria per a viatges llargs si es vol aprofitar tota la capacitat de definició de la càmera.

Exposicions: les del Caixafòrum (William Hogarth era inevitable, molt bon nivell com era de suposar... i un cert regust amarg perquè explica històries tan tristes com les de Dickens; molt menys conegut, Lee Friedlander és un fotògraf potent, les imatges del qual són un monument a la fragmentació informativa, és com fer cinc o sis fotos a la vegada... també diu que està intentant retratar Amèrica, cosa que pot resultar interessant... però alguna vegada hi haurà algun americà que pensi que hi ha vida més enllà dels EUA?) i, més modesta però interessant, "Art local, 1957-1979" al Castell Cartoixa, amb millor nivell artístic que l'anterior de la sèrie. També, la de l'Escola d'Olot al Centre Escultural: paisatgisme conservador (carlistes!) de finals del XIX, però de bon nivell igualment.
Pelis: "Después de la boda" és una història trista molt millor i més complexa del que pot suggerir el seu títol típic de Hollywood (vaig estar a punt de no anar-hi pel títol), i "La caja" és una comèdia negra que no sé si entendrà tothom, però que és bona.
Pendent dels exàmens, no he llegit res. Almenys ara em dedicaré a reaprendre a fer fotografia... i atenció perquè aviat reprendré la feina amb el disc de vaixells i alguns retocs menors a la, crec, ex-òpera. La feinada major vindrà amb les lletres: no sé què escriure per a acabar la ex, i el disc de vaixells, que passa al següent lloc, pot ser un repte per a escriure'l, tot i que almenys musicalment començo a pensar en provar moltes més coses que fins ara. El temps dirà... Us deixo, tot escoltant (repte!) el "Being There" de Wilco, ben americà, per a variar. Jo també faig música americana.

A la fi s'han distribuït les primeres còpies de "Collage", dels Tired Hippo. Encara que en teoria hem de quedar a l'espera de l'ambiciós "Sweet Après Dinner", de llarga gestació, podem ja afirmar que "Collage" té tanta entitat com l'altre projecte. Felicitats des d'aquí, doncs, pels bons resultats de la proposta. Ens en parla el màxim responsable, en Ferran Baucells.


1. Després de més de dos anys, a la fi una nova entrega de Tired Hippo en disc. Tranquil·litat, a la fi?

La tranquilitat no arribarà fins que no surti Sweet Après Dinner… amb el Collage hem aconseguit treure una nova maqueta… nous temes… coses que no havíem fet encara… però el cercle es ‘tanca’ amb Sweet Après Dinner… sens dubte

2. La Itzi està potent, ara.

Com sempre els seus temes m’encanten… ‘cause’ és un inici perfecte pel disc… ‘hablemos de negocios’ és lo més mogut que ha fet mai TH… i ‘lo que te plazca’ m’agrada per haver fet un tema instrumental que sona molt bé.

3. Per cert, tens alguna idea de com va fer la portada?

Mai li pregunto ni com, ni què volen dir les nostres portades… simplement genials per mi.

4. He perdut el compte: quanta gent sou, ara? T'hi pots explaiar.

El recompte oficial del grup comptaria amb els fundador, el ‘petiso’ jordi (guitarra i veu), la viki (veu), el miguel (bateria i percusió), el guerra (baix), el jorge (trompeta) i la mireia (veu)…

5. I la Martin?

És una extensió dels meus braços… estimo aquesta guitarra… però ja ho sabeu… també es fa vella… i l’hi hem donat un respir en un parell de temes de Collage…

6. Descriu-me les cançons, plís.

Parlaré de les que he escrit jo… ‘z-ray’ és un tema que vaig escriure l’estiu passat, d’aquí que parli sobre el sol, i el pont sempre he pensat que té un toc als temes de la Velvet relaxats… ‘faro’ és de la tardor passada… la meva intenció era fer un tema que sonés o s’acostés als temes clàssics dels anys 50 o així… no s’assembla però penso que ha quedat molt bonic amb els tocs d’slide i trompeta… ‘the shore’ en origen era un primer intent de fer una cançó en català… no funcionava però al posar-li lletra en anglès vaig veure que ho tenia i ‘a change in the weather’ va sortir de frases que havia anat sentint a la feina… vaig estructurar una lletra i vaig veure que el tema podia sonar una mica a luna (cosa que volia)… els dos temes els vaig escriure mentre feiem les sessions de gravació i per donar’los-hi força els vaig cantar amb la mireia… ‘lost’ és un tema que vaig escriure l’any passat mentre vivia en un pis de Gràcia… la veritat és que m’agradava moltíssim tocar-lo durant una temporada però tot i que està tot a puesto i ben tocat, esperava que la cançó funcionés millor… coses que passen… i ‘vilatristesa’ és una troballa… no sé com em va venir la idea d’intentar fer una cançó en català i va sortir aquesta… tristesa i terrassa tenen certa semblança i així estirant va sortir la lletra i la música és molt TH… i això m’encanta: és en català però no desentona… la ‘cançó fantasma’ està gravada al meu menjador amb l’esperit del ferro i el vi voltant…

7. Ara parla'm del productor, el TonyNoise.

Aquesta ha estat la gravació més còmode que he fet mai… ens hem sentit amb la possibilitat de provar tot el que hem volgut amb el TonyN i fer tots els temes que han anat sortint… en principi ‘collage’ havien de ser quatre cançons i al final n’han caigut 10+1… la experiencia al Laboratorio Mágico ha estat molt positiva!

8. Quin criteri has seguit, a l'hora de demanar un determinat estil de producció?

L’únic que vaig suggerir va ser a l’hora de masteritzar… hi ha una cançó de Nacho Vegas (NV por la paz mundial) en el que m’agrada com sona tot i també els discs d’Iron&Wine per la senzillesa dels temes

9. Hi ha menys efectes que a l'"Another Side of Tired Hippo", però són més significatius.

La veritat és que no n’hi d’efectes quasi… algun so de vinil que m’agrada… i el so del mar que m’encanta… els efectes tornaran amb més intensitat a ‘sweet après’ … crec que qui més efectes posa has estat tú, lluis…

10. Quanta gent vas fer passar pel Laboratorio Mágico?

A banda dels vuit que et comentava com a membres del grup… vas passar tú per donar color a diversos temes… m’encanta el xilofón a ‘Z-Ray’… el Raül Barbero, company als ToBe que va contribuir al subidón final de ‘Lost’…
el xavi Serra… que va posar el baix d’A Change in the Weather’… i el David García que posa la guitarra atmosfèrica i slide de ‘faro’

11. Què recordes amb més afecte de les sessions?

Si m’he de quedar amb un record… i no és perquè em fagis tu l’entrevista… recordo venir-te a buscar amb cotxe del Raul i pensar… ‘hi cabrà tot lo que porta el lluis???’… sitar, xilofon, bandúrria i demés… tot en un citroën saxo amb nosaltres tres… i la polícia dirigint el trànsit… espectacular!

12. Crec que aquí hem de fer una parada obligada amb el "Sweet Après Dinner". Està acabat? Com és que s'ha allargat tant? Sortirà aviat?

Està gravat i està pendent de que s’acabi de mesclar i masteritzar… jo espero i desitjo que al setembre estigui llest… després de més de dos anys… tinc moltes ganes.

13. Tens algun altre projecte en marxa? Repòs, potser, després dels dos discos més ben acabats de Tired Hippo?

Tinc un disc començat a gravar a casa del Miguel… a banda dels temes que ja hi ha hi afegiré alguns dels nous temes que he escrit durant aquest 2007… seran les ‘bedroom tapes’ i si les dates quadren (no quadren mai a TH) espero que surtin per acabr l’any més tired de tots…

14. Finalment, quins plans hi ha, per a fer directe (si n'hi ha)?

Estic intentant buscar un concert de presentació de ‘collage’ a terrassa però de moment no estan molt receptius les locals… quan tinguem el ‘sweet après’ serà el moment de baixar a Barcelona….
(Nota: en el moment que aquesta entrevista arriba a aquest blog, ja hi ha confirmat un concert l'1 de juliol al Pupiles de Terrassa. Notícia recentíssima!).

Ahir vaig acabar una cursa frenètica (que va durar 56 hores) per a llegir a temps (i tant a temps! L'exàmen no era ahir, sinó demà) la tercera novel·la d'Italià, "La verità è un' altra", de Piero Degli Antoni. En la seva major part, molt millor que els dos raves fregits que l'havien precedida en l'ordre de lectura que toca aquest curs. Sobretot per l'aspecte "Ciutadà Kane" que va prenent. Problemes? El principi (entrem de seguida en matèria, però les primeres pàgines són forçades i amenacen amb un altre "Sopravvissuto" -de Luca Goldoni, un dels trunyos-) i el final (les dues darreres pàgines baixen el nivell i la línia final, bé que necessària, és un anticlímax). Com si s'hagués hagut d'acabar en un dia determinat. Hagués valgut la pena fer un esforç extra, perquè posem que de les 300 pàgines, 230 valen molt la pena.
Dijous passat vaig anar pel meu compte a sentir un concert d'orgue a Sant Pere. Sobretot em van interessar les peces de Dietrich Buxtehude, un compositor alemany del segle XVII molt poc conegut del qual n'havia cantat una peça per a orquestra i cor a 3 veus el 1994 i de la qual tinc molt bon record. J. S. Bach era quasi obligatori, però va estar bé també. Alguna peça de compositor català, un eclesiàstic. I una d'Arvo Pärt que començava amb un glissando aconseguit a base de deixar de manxar aire. Per una vegada, memorable. La intèrpret, Maria Nacy, s'ho va currar. Una bona nit, fins i tot tenint en compte el punt estrany de qualsevol concert d'orgue (cosa que també notí al concert aquell a Viena): l'orgue -i l'intèrpret- és darrera del públic, de manera que, excepte pels sorolls dels canvis de registre i per l'entorn on érem, era com sentir un disc. Tot i que de vegades tens aquesta sensació en sentir música clàssica, fins i tot quan tens els intèrprets a davant teu. Tot és tan formal...!

Ara que ja porto un temps amb la Fender de 12 cordes (recordem-ho, "Califòrnia" pels amics), he decidit fer-ne un comentari aquí. Bon tacte, bon so (com era d'esperar pel preu)... Però crec més important dir que Fender les fabrica molt de tard en tard, per als IV gats que les busquem, i a més diria que tinc l'edició correcta, donat que les precedents es van fer amb una escala de màstil curta, per a facilitar la digitació, però amb l'inconvenient que el so era menys brillant, cosa que ha estat criticada en webs americanes dedicades al tema com Harmony Central http://reviews.harmony-central.com/reviews/Guitar/product/Fender/Stratocaster+XII/10/1
Aparentment, en anteriors edicions la guitarra no donava els mitjos característics d'una Rickenbacker. Crec que la cosa s'ha solventat bastant, si tenim en compte que es tracta d'una Stratocaster XII, amb una electrònica i un cos molt diferent del d'una Rick. Això vol dir que disposes del selector de pastilles de cinc posicions, de controls de to per a les pastilles centre i pont, i d'un volum general, i que el so només recorda a Rick en la posició d'aguts (res, doncs, de repetir la intro de "California Girls", més aviat penseu en "Stairway To Heaven"), tenint més aviat la transparència d'una bona Strato, augmentada per les dotze cordes. Aguanta molt bé el to, i sona bé fins i tot desconnectada (per a no parlar de l'excel·lent acabat). Tot, per la meitat del que costa una Rickenbacker 370/12 (i la trobes aquí, tot i que hi ha una botiga del carrer Tallers de Barcelona que fa el que pot amb Rick).

Una descoberta meva recent és "I Hear a New World", de Joe Meek & The Blue Men. En realitat, el productor Joe Meek i uns músics marca no t'hi fixis, que a més havien d'actuar en directe pintats de blau (i van fotre el camp inmediatament). Fet el 1960, va ser el primer àlbum avançat de rock, un disc conceptual sobre els habitants de la lluna, de so estrany i experimentació oberta. Atenció: en aquest disc hi ha cintes passades del revés, ¡sis anys abans del "Revolver" dels Beatles! La pega és que, a excepció d'un EP amb quatre cançons del qual només se'n van distribuir 99 còpies, el públic va haver d'esperar a 1991 per a sentir aquest disc. Poc comercial, però inventiu fins a extrems. I, fins i tot així, naïf. Recomanació absoluta.

Viatge a Viena, 4 al 9 d'abril de 2007.

Escric poques hores després de tornar. Ha estat molt intens, recordaré el que pugui. El 4 a la tarda, marxar de casa, agafar el tren de la RENFE, parada imbècil de 6 minuts a Sabadell Nord (vam témer que allò durés una hora, RENFE fa aigües per totes bandes), 25 minuts esperant a Sants a que passés d'una vegada el tren cap a l'aeroport, arribem a facturació d'equipatges just a temps, i a volar.
L'aeroport de Munich és fantàstic, un lloc molt idoni per a perdre-hi una hora. Una mostra del poder econòmic alemany, sense dubte.
I cap a Viena, a veure el panet. Vam arribar de nit. Autocar, i cap a la ciutat. I l'hotel. Prou correcte, per cert. El “Congress”, davant la Südbanhof. Habitació 410, per a la Història. I a dormir.
L'endemà, sortim, agafem el metro, i ens plantem a cegues a la Stephanplatz. Primera sensació: ens ofereixen entrades (per a comprar, clar) per a un concert l'endemà al vespre. Ens ho pensarem, etc. Al cap de cinc minuts, una altra oferta. Després anem a raure a Informació: són ofertes legals i fiables. Aprofitem per a preguntar coses i fer-nos amb un mapa de la ciutat. Sortim, i acabem rodejant la Staatsoper: fan Parsifal a la tarda, i dos dies més tard Simon Boccanegra. La mare sap per un amic nostre que 80 minuts abans de la funció es posen a la venda unes entrades barates per estar drets. Decidim tornar a la tarda. Passegem i anem a petar als Agustins, l'escola d'equitació i el palau imperial. Fem una 1ª ullada, però decidim tornar l'endemà i veure més coses. Però amb tot això ens hem trobat amb el concert per a guiris definitiu: l'endemà a la nit al Musikverein, amb instrumentistes vestits del segle 18 i sense ballets espectaculars (tot Mozart, això sí). Comprem els tiquets. Passegem una estona més fins arribar al canal de Schwedenplatz i anem a dinar. Molt bo, però racions una mica justes. Sortim i anem cap a la Staatsoper. Després de molt buscar i seguir l'amable indicació d'un parell de persones, entrem per una porta lateral i ens posem a fer cua, darrera de molta més gent que la que ens imaginàvem. A les 16:10 obren la guixeta, es venen les entrades a velocitat de vertígen, i n'hi ha prou com per a que puguem entrar. Se'ns fa fer tot un ritual de cues i organització, però el cert és que acabem veient cinc hores de Parsifal, drets i amb mal als peus. Excel·lent el primer acte (100 minuts), més discret el segon (aquí el muntatge va fallar una mica, amb tics Liceu, i el llibret tampoc no estava ben resolt per part del propi Wagner, li sobrava minutatge), i bo el tercer. Això sí, ni idea de qui cantava, i és una llàstima que t'haguessis de comprar un llibret en frankfurt per a saber-ho (evidentment, nosaltres no ho vam fer). A partir d'aquí, podem dissertar sobre les excel·lències de l'edifici, la excel·lent acústica, la no tan bona estètica de la sala (es notava vella, fins i tot havent estat reconstruïda el 1955)... i aquesta mena de política de les grans sales d'òpera que implica que algunes localitats estiguin a 157 € mentre que per a entrar barat t'hagis d'estar dret com en un corral. Per prestigi, et diuen. No l'hi sé veure, la veritat. En sortir, interjeccions, menjar uns entrepans vells d'algunes hores, i cap al metro i a l'hotel a dormir.
L'endemà ens vam despertar una mica més tard, i ens feia falta realment. Vam desplaçar-nos cap al palau imperial. 1) Escola d'equitació. Entrada onerosa, entrem, i mitja hora de genets circulant per la pista damunt dels seus cavalls, sense espectacle ni res. Una sala bonica, però això era res, i vam eixir cap a 2) el museu imperial, etc. Primer, no sé quantes estances amb la vaixella imperial i centres de taula en or i de dimensions indominables (i, bé, mentrestant devia haver-hi gent sense res a Viena, oi?). Preciosos, però un es feia preguntes com la que acabo de formular. Segon, les estances de la sissí (sí, aquell artefacte per a estendre roba), estètica de l'Antic Règim i tal. En les primeres d'aquestes estances, un museu sobre la tal Sissí, una anorèxica caradura i antisocial que no hagués estat recordada per la Història de no haver-se casat amb un emperador que, per totes les coses que se li puguin criticar (va tenir a veure amb el desencadenament de la I Guerra Mundial), se la va estimar tota la vida immerescudament, i de no haver estat assassinada per un anarquista italià. Només que a Àustria, pel que es veu, senten una irresistible i profunda nostàlgia de l'imperi, i aquest parell de II apareixen per tot arreu, encara que siguin aparadors de botigues. Tornarem sobre el tema més endavant.
Dinar en un italià, també bo però de racions escasses. En sortir, trobem un revenedor d'entrades al costat de la Staatsoper que ens vol vendre unes localitats de galliner. Les trobem cares, decidim tornar a fer cua l'endemà, adiosito, i anem a omplir la tarda visitant el Centre Schönberg. Feina a trobar-lo (vam aturar-nos un moment a una església de gran format, mentre buscàvem) ... i era tancat! No només no podem sentir un sol concert de música de Schönberg (o Berg, o Webern) en tota la nostra estada a Viena (contra la sobreoferta de concerts de Mozart i Johann Strauss), sinó que a més no podem veure res relacionat amb ell! Són divertits, a Viena. Llavors decidim anar, com a favor a un amic meu, al cementiri on van enterrar a en Mozart en una fossa comuna. Un llarg viatge en el tranvia 71, baixem en una zona inhòspita, caminem mig quart... i era tancat! Decidim tornar l'endemà. Agafem el 71 de tornada, baixem a mig trajecte per a comprar en un parell de supermercats, i el tornem a agafar fins al capolinea. Voltem per allà, comprem alguns regals, anem a adquirir entrepans a prop de la Staatsoper, i desfem camí per a anar a la Musikverein a sentir el concert. Entrem, deixem la roba a una encarregada de consigna tensíssima i superlativament esverada, recollim un parell de CD's que ens regalaven amb les entrades, i pugem per unes escales inacabables fins a la nostra butaca. Per a qui no tingui ni idea de per on van els trets, aclarim que la Musikverein és la sala des d'on es retransmet a mig món per la TV el Concert d'Any Nou a Viena, tan ensucrat. El concert que vam presenciar va ser millor, tot i ser comercial. Músics vestits en plan Mozart, dos solistes, i un cor vestit normal per a una versió extractada (l'imprescindible per a necessitar una sola de les veus solistes, la de soprano) del Rèquiem de Mozart. Tot el programa era de Mozart. El millor, el Rèquiem, tot i que l'entrada del “Domine Jesu Christe” es va fer malament en entrar el cor amb un temps de diferència respecte de l'orquestra, durant uns compassos, i em va estranyar que no ho notés ningú més. El pitjor, l'inevitable duo dels papagenos al final del concert, ben cantat i tocat, però elogiar a Mozart per “La Flauta Màgica” és com elogiar als Beatles per “You Know My Name (Look Up The Number)”. L'acústica de la Musikverein és diferent de la de la Staatsoper: mentre aquesta darrera, relativament “seca”, ofereix una qualitat “de gravació” ben equilibrada, la primera sona també força equilibrada, però més reberberada i menys neta. Però és una sala gran, estèticament cuidada (mireu l'orgue) i certament “televisiva”. En sortir, cua important per a recollir les coses del guardarroba, mentre la histèrica perd completament els papers davant l'allau de gent. Abans d'anar a dormir, em menjo els entrepans assegut en un banc davant de l'Hotel Imperial, i agafem el tramvia D cap a la Südbanhof per a anar-nos-en a dormir.
El matí del dissabte dia 7 el comencem anant-nos-en de nou al cementiri de Sant Marc, a visitar en Mozart. El cementiri va funcionar com a tal entre 1784 i 1874, i ara és un racó decadent plè de làpides oblidades entre la vegetació i emmarcat per una zona industrial i una autopista, només mantingut per a rebre visites a la celebritat que fa més de dos-cents anys hi va ser enterrada anònimament. A falta de la tomba autèntica (una fossa comuna serà sempre una mena de tomba), en un racó visible hi ha un monument funerari, senzill, sobri... i fet amb guix. Hi faig algunes fotos, i ens en tornem. La resta del matí l'invertim a empassar-nos estacions de metro (nyam, nyam...) i visitar Schönbrun, el palau d'estiu d'en Franz Joseph I, la Sissí i la seva criada Nonó. Com el palau d'hivern al centre de la ciutat, pinta molt bé. A l'explanada d'entrada veiem unes paradetes i les mirem. Algunes venen aliments, altres venen ornaments típics del gust vienès per espantar als visitants. Anem a fer cua. En tenim per estona, perquè és llarguíssima (potser quaranta o cinquanta metres, dit a ullímetre). Una de les portes diu, en el subtitulat anglès, “entrance”. Per tant, Schönbrun és el Palau Hipnòtic (“en trance”). Al final, i amb molta gent darrera nostre fent també una cua important, entrem. Escollim el trajecte curt per a no allargar excessivament la visita. Fins i tot pendents del guia electrònic, la visita és comparativament relaxant (havíem sortit del palau d'hivern una mica sobrecarregats d'informació, la veritat), i en sortim amb la sensació de “punt culminant” que hi havíem anat a cercar. És un palau que respira riquesa pels quatre costats, tot sigui dit. Passegem pels jardins (la millor façana de l'edifici és la del darrera, per cert), i ens n'anem a cercar un restaurant per la zona del Musikverein... només que ens confonem d'estació, sortim a la Schwedenplatz, i acabem menjant en un self-service infame, ple de nens cridaners, i menjant uns tortellini que tenien mil gustos. Oblidem-nos-en.
En sortir, vagarejem pels carrers i acabem pujant al tramvia 1, “Ring-Kai-Ring”, per a matar l'estona. Aquest ens fa la volta al centre (incloent la Schwedenplatz) i ens torna a deixar davant de la Staatsoper, i decidim anar ja a la mateixa entrada de fa dos dies i fer cua per a veure drets “Simon Boccanegra”, de Verdi, que des que va treballar de semàfor a una avinguda de Milà canviava de tant en tant a grogui i després a vermelli. També aquest cop aconseguim entrar, i tres hores es fan més suportables físicament que no pas cinc. Gran funció (de la que tampoc no tinc dades, ho sento), amb veus d'alt nivell i un muntatge modern però no obstruccionista que funciona bé. A la sortida, l'eufòria de les grans nits. Això no és el Liceu, i es nota. També aquest cop tornem a l'hotel amb el tramvia D.
Diumenge 8, per a passar el matí, decidim anar al Belvedere. Paguem per a tot, i la primera sensació és una mica decebedora: és un bon edifici, un palau important, però l'art que conté és de relativa poca importància. L'exposició temporal que hi ha a l'hivernacle, de pintures de jardins, no és gaire més interessant. Decidim passejar pels jardins per a fer alguna cosa. Podem entrar al jardí principal (ja el tenim pagat), i veiem al lluny un segon palau. Decidim arribar-nos-hi, i un cop allà veiem que es visita ¡i que el tenim pagat també! Aquí les coses milloren força, perquè també hi ha pintura i escultura, i d'un cert pes. L'estrella del museu és “el bes” de Gustav Klimt. També hi ha Kokoschas i obres interessants de pintors poc coneguts, com la pintora Tina Blau. Potser no sigui el Louvre, però sí és més que digne. Sortim, i descobrim que hi ha una segona sortida del jardí que ens deixa a tocar de l'hotel. Dinem a un restaurant bohemi molt bo, passem un moment per l'hotel, i anem a la Schwedenplatz a agafar un vaixellet i fer un passeig pel Danubi. No en funciona cap, i l'alternativa és anar a Bratislava en vaixell, cosa impossible pel poc temps que ens queda a Viena. Acabem anant en el tramvia 1 cap a la “zona de ministeris” creada per l'imperi al segle 19 i que jo havia descobert en format maqueta dos dies abans al museu de la Sissí, i passem part de la tarda passejant per allà i descobrint edificis, paisatges i un monument a Mozart millor que el del cementiri de Sant Marc. Alguns d'aquests edificis han canviat de funció, però el seu aspecte i la seva relació espaial no, i, fins i tot tenint en compte que la seva majestuositat és una demostració de poder, el conjunt continua impressionant, tant avui com fa cent anys. De fet, tot el centre de Viena és un quasi continuum de palaus i cases que semblen palaus, i no s'oblida fàcilment quan un ho ha experimentat en pròpia carn. En poca estona vam veure per fora el museu d'història natural, el parlament, el teatre de la ciutat, la part posterior del palau d'hivern i altres edificis dels que desconec la funció. I recordo el meu entusiasme per ser allà, visquent màximes sensacions. Un darrer apunt sobre aquestes hores: just després de trobar el monument a Mozart, i a la mateixa zona de parc, observí una estatueta metàl·lica sense pedestal, familiar al final d'aquells dies. A algú se li havia acudit plantar allà una estàtua de l'emperador Francesc Josep I de vell. I l'efecte era estrany, desmitificador però estranyament humà, segurament el contrari al que s'havia pretès. Tampoc a mi se m'oblida, un cop aquí.
I d'aquí vam anar a una església del “carrer major” a pagar una altra entrada cara i assistir a un notable concert per a trompeta i orgue d'església. El trompetista va tocar davant del públic al principi i al final del concert, amb alguna dificultat (lògica) de sincronització amb l'organista, que era dalt a cor, i el mig concert el van tocar tots dos allà penjats, impecablement. També hi van haver dues peces per a orgue sol, de gran dificultat interpretativa i ben resoltes. El repertori, Mozart, Bach, Händel i alguns compositors clàssics menys coneguts. Com a bis, “What A Wonderful World”. Una hora de concert. Vam sortir contents, sobretot la mare, que no es pensava que la combinació d'instruments sonaria tan bé. Vam escoltar uns minuts a una pianista de carrer que tocava una cosa repetitiva de Beethoven en un piano amb rodes i desafinat, vam tornar al self-service aquell tant infernal (jo vaig menjar un tall de pizza) i vam tornar en metro a l'hotel. Dormir, esmorzar, agafar l'autobús cap a l'aeroport, viatjar directe a Barcelona amb un mal d'oïdes terrible durant el (llarg) descens, tornar a casa...
... i sentir una enorme nostàlgia. Aquí res no és com allà.

Lluís Paloma, 9-4-2007.

Apunts culturals: Dijous passat, la "Sant Mateu" de Bach al Centre Escultural, amb bons músics però tempos massa ràpids; divendres, "Tres sobreros de copa" del Miguel Mihura, divertida; dissabte, "Tornar a casa" de Harold Pinter al Nacional, molt bona; i diumenge, tres del Valle-Inclán al Tantarantana, muntades amb IV xavos però molt bones també i amb grans actuacions. Llibres, la bio d'en Jimi per Charles R: Cross (molt bona sobre el Hendrix d'abans d'en Hendrix, més fluixa després i quasi sense comentaris sobre els discos) i un llibre en italià d'un tal Ammanitti, "Io non ho paura", absolutament lamentable (i era lectura obligada a Italià).
Apunt polític: a través d'un subterfugi he sortit del partit. No crec que valgui la pena continuar. Volia sortir-ne obertament, però...

En una mica més de tres setmanes he acabat d'acondicionar velles gravacions inèdites per a una cosa que encara no sé si tirarà endavant (i per això sóc poc explícit). Hi he emprat extensivament la Fender, que és cosa així com un instrument màgic. I avui he comprat una guitarra ejpañola de 2ª mà. Només em falta la Epiphone per a acabar la col·lecció (això sí, trigarà un temps).
Fenòmens culturals: la excel·lent representació de Mikhail Volkass ( crec que s'escriu així) a la sala Maria Plans, i dos concerts a l'Auditori Municipal. Bo el de la Orquestra Àrab de Barcelona (en el disc hi canta també el Miquel Gil), i una revelació el concert de presentació a Catalunya d'una obra de Julius Röntgen, compositor oblidat que hauria de ser redescobert si hi ha una mica de justícia en aquest món (en Pau Casals tenia tota la raó en admirar-lo).
De fet, fa una temporada que estic tornant a consumir cultura. La peli "La vida de los otros" no necessita presentació a aquestes alçades, però també he vist teatre aquest darrer parell de mesos: "Don Gil de la calzas verdes", acompanyat de la meva mare (un muntatge excel·lent), i, sol, "Primera història d'Esther", en un muntatge no del tot perfecte però amb bons moments (tot i que em va deixar amb ganes de LLEGIR el text en format llibre, per a no perdre'm alguns dels millors versos en català de tota la Història).

Veig que hi ha entusiasme per la Fender. Va arribar dimarts passat, 27 de febrer (40º) de 2007, a migdia, i crec que a aquestes alçades és ja ben coneguda a llocs com el Conservatori o els ambients de rock indie de la ciutat. Sobretot perquè, per una vegada que tinc un instrument interessant, la dec haver ensenyada a tothom excepte potser un dels gats de la portera, amb títol nobiliari (el gat, no la portera). I ja hi he començat a gravar.
Llegeixo que el Carod s'ha quedat amb les ganes d'anar a Rabat, el darrer de molts disgustos. La penya del Carretero és una mica massa radical i no-negociant pels meus gustos, però sí que penso que no és el mateix actuar sobre la base que tenim 21 diputats que aquesta mena d'inacció que tenim. De moment continuaré al partit, però tinc la sensació que ja no es tracta exactament del mateix partit que quan vaig entrar-hi el 2001, i que l'estratègia legalista ha fallat. No es pot jugar amb les normes de Madrid perquè, simplement, Madrid les ha fet a la seva mida, com un casino munta els seus jocs per a jugar amb avantatge.

Penya, podem dir que la Fender Stratocaster XII és en camí. Dimarts sabré quan m'arriba, i a pagar-la en tres o quatre cops. Aquí havia parlat molt de la Rickenbacker de 12 (models 330/12 o 370/12), i durant molt temps ha estat l'única guitarra que he mirat de cara a tenir una elèctrica de 12 cordes. Però era poc menys que impossible portar-la jo dels Estats Units (enormes despeses d'aduana, i a més no podia dur la guitarra amb mi a l'avió, sinó que havia d'anar amb les maletes, amb el risc que arribés aquí trinxada), i els minyons de Rick porten tal desgavell pel que fa a la exportació que aquí era pràcticament (o sense el pràcticament) impossible comprar-la nova (i és una guitarra prou cara com per a que fins i tot a eBay Europa sigui molt difícil comprar-la per internet). Moments de desesperació. Abans d'anar a per una Strato normal, vaig decidir fer una mirada al Google. La primera que vaig veure, una Danelectro-Corea de 12, barata, sembla que ja no la fan. Però en un racó d'una web vaig veure una guitarra que em va sobtar: una Strato de 12. Jo sabia que Fender havia tingut un model de 12 cordes entre el 1965 i el 1969, la Electric XII, basada en la Jazzmaster, però em quedí parat en veure "Stratocaster XII, Limited Edition". Vaig anar a la botiga ¡i la tenien en catàleg! Per 979 €, que és com la meitat del que val una Rick, i les crítiques que he llegit entre ahir i avui a internet són, en general, bones. Encara no sé si m'arribarà en blau o en "sunburst", ni si m'arribarà en deu dies o en tres mesos. Però bé, se m'està solucionant un problema que en principi era molt difícil de resoldre. A més, sembla que l'instrument és tan capaç d'acostar-se al "so Roger McGuinn" com de proporcionar tons suaus com els d'alguns passatges del tercer disc de la Velvet Underground (això darrer m'ho ha observat el Ferran Baucells, que per cert és, per tercer cop, semifinalista del Proyecto Demo amb els Tired Hippo. Felicitats des d'aquí). En fi, que estic content.

Ha arribat el theremin! Muntat pel mestre Adrià Font. Una obra d'art. Única cosa, l'antena de volum funciona més com un switch que com un regulador. De totes maneres m'ho ha fet notar ell mateix, i tenint en compte que s'hi ha tirat prop d'un mes se li perdona. Això sí, el bichu té la seva dificultat, sobretot perquè tot el registre agut es mou en un radi d'1'5 cm. al voltant de l'antena de freqüència i és complicadot obtenir la nota que tu vols. De totes maneres pot quedar imponent en un concert de To Be, ni que sigui com a màquina dels sorolls.
Per cert, a l'anterior entrada m'oblidí de comentar l'audició de cant de dimarts passat, 29-G. Just abans estava nerviosíssim, perquè una (que vaig haver de fer amb partitura) era un lied de Schubert molt bonic però EN XINÈS!!!!! O almenys és la sensació que em va donar, i és clar, era dificilíssim de pronunciar (gofeschrügenlibenaufdoitscheinaugen...). I l'altra (una d'en Sinatra) era moralment obligat cantar-la de memòria (i ara em venen a la ídem aquelles delicioses frases sobre els nostres amics els coladors). D'alguna manera vaig sortir-me'n amb una certa dignitat, però en un escenari prefereixo el DX-7... Això sí, el Dani García és un megacrac al piano.
Ah, i per acabar, recordeu-vos que avui fa 125 anys que va néixer James Joyce! N'he llegit (traduït) el Dubliners, el Retrat, l'Ulisses (que no veig que sigui tant caòtic, però és millor el capítol 18 que l'1) i, en euroanglès, dos capítols del Finnegan's Wake (arriba un moment que et perds, aquest llibre sí que és caòtic). També algun que altre poema (més per l'ona Syd Barrett de Golden Hair que pel mèrit intrínsec). I no sé res d'Exiles, sóc innocent. En tot cas, per a mi és una mena de Jimi Hendrix de la Literatura, obrint moltes i noves possibilitats i marcant a molta gent, tot i que potser sense les llumenetes que feien tan accessible aquest darrer.

Porto dies i dies pensant en una pregunta impossible: què puc dir de nou sobre la Stratocaster? Especialment perquè, si no s'entra en detalls tècnics tipus com ajustar una pastilla, aviat està tot dit. Si algú em pot ajudar, endavant.

Almenys, sembla ser que en un màxim de dos dies tindré el famós-theremin-de-la-punyeta, soldat pel magnífic Adrià Font (això sí, sortirà car). I tinc una mena de mínima versió, en plan joguina, d'una cítara, que sona molt bé, preparada per a eventuals gravacions.

Sobre l'assumpte Carretero, a mi em fa por. No tant pel que digui (com a mínim des de fora se'ns veu apagadets, potser no tant vist des de dins), sinó perquè tots recordem què va passar amb el pa amb suc farà cosa de trenta anys.

Ahir al vespre vaig passar-les canutes per voler aprofitar l'entrada al concert dels Pets a Castellbisbal. 17:31, surto de Terrassa amb la RENFE (mal presagi!), 25 minuts perduts a l'estació de Cerdanyola, agaf el tren de Martorell, baixo a Castellbisbal... Estació quasi deserta, ningú del país... Ni rastre del poble, cap indicador... Tiro cap a un polígon industrial, és negra nit, descobreixo que he d'anar en direcció contrària, 10 minuts perduts, tot pujada cap al poble, a peu... a les 19:20 entro al poble, pregunto, arribo al Casal Cultural, 19:28, entro catatònicament a la gran sala, arribo a veure on són el Vallde i la Neus, me n'hi vaig, em trec abric i jersei, camisa xopa de suor, m'assec, s'apaguen els llums puntualment a les 19:30, i comença el concert. Un bon concert, bons músics (6 persones a l'escenari), so rodó, i molts comentaris irònics per part del Lluís Gavaldà. 105 minuts de concert, amb molts temes de l'Agost (i el propi Agost de gran final), també Por, Hospital i Bon Dia, i dos temes molt de tranquis que estan gravant pel seu proper disc (d'aquí a 13 o 14 mesos, segons el Lluís Gavaldà). Entusiasme entre el públic (amb un alt percentatge de nens, això sí). En sortir, vaig comprar una samarreta (de la meva talla només tenien la del Malacara, un àlbum que jo desconeixia i vaig fer una mica de pena però me'l vaig quedar igualment) i el “Sol”, que és l'àlbum amb més bones crítiques d'aquesta gent. Almenys el Ferran i la Neus em van tornar en cotxe, però el que vaig fer ahir per arribar al concert no ho hagués fet cap dels seus fans de debò (jo només he sentit l'”Agost”, que és un bon àlbum).
I, en arribar a casa, començaven un reportatge sobre el Guernika de Picasso. Crec que és una vergonya que hagi anat a petar al museu que duu el nom de la dona del rei nomenat pel Franco, i que aquest quadre hauria d'anar a Guernika.

Fa un parell de dies que vaig descobrir que Rickenbacker havia pujat radicalment els preus de tots els seus articles i que en especial la guitarra que tenia pensada (i que d'entrada m'era ja molt difícil d'atènyer) està definitivament fora del meu abast. En fi, que abandono aquest camí. De fet, si un s'ho pensa, els preus són, de fet, prohibicions...
Ara estic escoltant "Embryo" dels Pink Floyd, en una versió en directe de 1970 millor que la versió d'estudi i on ja hi ha algun truc que després reapareixerà a "Echoes". M'encanta la guitarra d'en David Gilmour aquí (no tant quan es va posar a dirigir els Floyd el 1987, amb els fluixos resultats que tots sabem), i com tot plegat sona molt bé (encara que sigui cert que el tot és molt més que la suma de les seves senzilles parts i que qui busqui en Barrett hagi de mirar cap a una altra banda). La versió d'estudi és de l'època d'"Ummagumma" i comparteix amb el material que sí va entrar en la meitat d'estudi d'aquell doble àlbum aquella sensació de "no ens acabem de trobar". Com amb "Careful With That Axe, Eugene", les versions en directe són molt més importants que la d'estudi.

Estic a mig camí de tenir un nou i mític instrument a Kanga II: per R**s m'han regalat un theremin en kit! Ha arribat, però amb un problema: hi havia molta més feina a fer i molt més delicada que simplement soldar IV components a una placa base i collar dues antenes a una carcassa ben preparada. Dilluns vaig decidir portar-lo al mestre Adrià Font, que va acceptar l'encàrrec tot i veure's al damunt una feinada monumental. Sortirà car, però ja no em puc fer enrera. N'hi ha com a mínim fins a finals de mes.
Almenys, tinc també un llibre magnífic sobre l'Andrea Doria, en italià, que comencí a llegir fa III dies i que promet. Bé, de fet ja he hagut de fer una pausa breu i no desitjada: ahir vaig tenir exàmen d'un llibre obligatori a Italià, llibre que vaig haver de llegir abans d'ahir en 9h 45m i anant a dormir molt tard. I no em va compensar: el llibre és la primera novel·la d'un periodista, Luca Goldoni, i els resultats són força deslluïts.
En tot cas, una gran novetat: a la fi he configurat bé aquest blog i hi podré enviar noves notícies, així com deixar comentaris als vostres altres blogs. Motiu de la pausa de prop d'un mes? Vaig voler actualitzar el blog a Blogger Beta per a tenir-ho fet, i de sobte no podia accedir a res. Avui m'ho he pogut mirar amb calma.