End of the Year

 

La nit de Nadal l’hauré passada compilant un «àlbum» de cançons mal gravades i d’idees «verdes». La idea és regravar-les i veure si de tot plegat en puc treure un àlbum decent, l’últim que faria amb sintetitzadors en una temporada, i amb idea de fer servir el Roland D-05 en part de les gravacions. No substituiria del tot el «Buy Guitars EP», però sí en part.

De fet, el 26 he fet portada pel nou projecte: «Electric Landlady». Això ja ha implicat moure pistes fora del «Buy Guitars EP» a Bandcamp, i ja el tanco: un EP d’allò que seria millorable però que cal que segueixi essent com històricament ha estat, des de la versió original de «Vull ser lliure» fins a «El cotxe del gat» (una cançó menor la gràcia de la qual és com de complicat va ser gravar-la).

I el 29 he ampliat el «Shut Down» amb dues bases. Una feia uns dies que voltava. L’altra, millor, l’he creada en 24 hores, es diu «Aeroport», i parlarà d’un tema que no vull deixar que es perdi.

En tot cas, m’he adonat de la influència que té l’editor de partitures en la meva música: en haver-hi disponibles només els instruments tradicionals, componc per a ells. No me n’havia adonat perquè en el fons he estat molt temps fent arranjaments volgudament «acústics». Però quan vull fer una cosa més avançada, de sobte costa molt pensar.

*****

He revisat el disc per a Philip Glass. «Dance No. 2» és ara més ràpida, i es nota. I, sobretot, he afegit una versió de «Montage» més llarga que l’original. Ara el disc té cara i ulls.

*****

Finalment hauré penjat dos vídeos musicals el 28. N’havien de ser quatre, però dos contenen algun tros d’altra gent i l’algoritme me’ls va desgraciar, amb el que vaig haver d’eliminar-los només pujar-los. Llàstima. Podia ser espectacular.

*****

El Maurici «tanca» el Mamut. D’ara en endavant només hi publicarà la seva obra. Sé que se li feia molt costa amunt. Li estic molt agraït per aquests dos anys, i per haver-nos donat una oportunitat a tanta gent que d’una altra manera no haguéssim pogut ni fer un primer pas. Gràcies també a Hidden Track per la seva part de feina.

Ara, és veure si puc anar a algun altre lloc o si m’ho he de batallar tot sol. Catalunya és el pitjor país per a ser músic, especialment si un es basa en l’estudi com jo faig.

Mentre, només Lluís Llach atrau gent. La resta de l’escena oficial és un desastre.

*****

M’ha arribat un regalet de la fundació amb una carta molt bonica, de les que donen moral. El regal? Un doble CD amb «Drumming» de Steve Reich en directe al Town Hall de Nova York el 16 de desembre de 1971. La gravació és excel·lent, i les notes del fullet van ser escrites per Steve Reich, amb una cal·ligrafia exquisida, per a un doble LP publicat privadament el 1972 pel galerista John Gibson, i reeditat ara en CD per Superior Viaduct. Coses així t’alegren el dia.

*****

El fill de Putin amenaçant amb una nova crisi dels míssils. El que faltava pel duro.

Mentre, Madrid pot fer tan el ridícul com vulgui perquè sap que amb Pere Aragonès Catalunya està parada. Admeto que m’està pujant la mosca al nas amb els resultats del 14F i com es foten d’hòsties amb el que veig tant a Twitter com al carrer. I no deixa de cridar-me l’atenció l’absència total d’enquestes sobre intenció de vot a Catalunya (a Madrid n’hi va haver una fa poc).

L’any que ve, Any Fuster.

EAJ-25

 

He fet recensió de «certa llista» i també del que espero trobar per la meva banda més endavant, durant 2022. Guitarra: Epiphone Wildkat Antique Natural. Baix opcional: Squier Classic Vibe Bass VI. També, un estoig per a 335. Pedal opcional: un segon Ibanez MiniTubescreamer. Dues percussions «tongue» en La i en Si per 40€ cada una. I, ja com a objectius ara mateix inassequibles, una taula SSL Big SiX i un rack SSL Fusion.

La Sire H7 Larry Carlton Cherry Sunburst, en el fons, no és essencial, doncs a «certa llista» ja hi ha una tipus 335 en un altre color. Per tant, descartada.

I he estat mirant una guitarra en groc. Fender no en fa ni per error. Només he trobat, assequible, una Ibanez JEM-JRSP-YE, i assequible encara vol dir quasi 500€ com a molt barat. Per tant, res. Suposo que el que faré serà, quan tingui diners per a mi, comprar una guitarra barata tipus Strato i pintar-la de groc en plan aficionat, encara que no sigui una meravella. Per sort tinc guitarres que sonen bé. Només ho faria pel color.

Això sí, cert que el cervell encara em va a mil per hora en aquest tema. Però per això m’anirà bé la fundació: establir prioritats.

*****

I ara la prioritat, apart de pagar deutes, és el tema del terreny i la casa. La casa, pensant, pot ser un sistema: una casa com a tal d’uns 45 m² i una o dues casetes més petites per a mals endreços o per a espai extra (per exemple, si vull dibuixar o pintar). La idea és subdividir la despesa tant com em sigui possible, de cara a esglaonar-la. I trigar a anar-hi a viure, per raons econòmiques. Tot, per a allunyar les excuses del banc i els seus 80%.

*****

He cobrat els endarreriments. Reduir deute comença a ser viable. Això sí, em faria falta més pensió.

*****

Feina preparatòria pel Charleston. «Tot Ficció» passa a ser «Salvador Allende», es manté «Tots aquests anys després», i es consuma la substitució de la regravació de «Vull ser lliure» per una nova, «Vilnius». Lletres en anglès i català. Deuré gravar veus durant les festes, sempre que pugui estar despert de dia.

Amb el que tinc complets dos cicles de lletres, Charleston i Jazz. Pel Shut Down no tinc absolutament res, i admeto que abans de fer res en aquell àlbum prefereixo gravar veus i acabar la feina.

Ara, la connexió serà via el Zoom V3, usb, i el meu micro Shure SM58. Tractar de cantar còmode i relaxat. Vaig a fer una cosa que em costa molt de fer.

Esperant ser ja al dia 27. I que 2022 no sigui un desastre. Necessito tanta pau...

*****

No és que m’entusiasmi la TV en cap cas, però diria que si substitueixen Vicent Sanchís per Rosa Romà deu ser per a fer la CCMA encara pitjor. Admeto la meva decepció i fúria amb els polítics.

També a Terrassa.

Tinc la sensació de viure a les ruïnes d’un país.

*****

Vull aprofitar aquests dies per a buscar un argument per a l’òpera-musical. Quatre personatges (dues dones i dos homes), escenari mínim, i segurament molt més diàleg que no pas acció. M’adono que tinc una idea abandonada que podria servir. Però, per exemple, no té final.

Viking Deluxe

Al final els concerts de la Massa Coral s’han cancel·lat, per indisposició del director. Ja veuré què faig demà diumenge.

*****

Sento a tothom plorar pel desastre en què Vicent Sanchís i els seus còmplices han convertit la CCMA, amb TV3 com a plat fort. Sort que no la miro, però igualment he d’aguantar a tothom plorant. Em sembla que faríem bé marcant-nos una TV catalana privada, cooperativa, dedicada a contrainformació i sense els obstacles actualment aixecats contra els creadors independents. Llavors sí que es faria feina. Tot i que potser caldrà emetre via internet...

*****

Esperant un nou confinament amb ambivalència. La situació és greu, però a la vegada necessito temps per a treballar a casa. El març de 2020 tenia tal endarreriment, que a principis de setembre em faltaven coses per fer. Somnio amb una vida apartada, tancat a casa i amb l’agenda buida. I viure. «Hotel Renaissance» no va de broma. De fet, fa temps que dic que el març de 2020, quan tothom es va posar a plorar perquè no podien fer concerts, no podien anar a concerts, què farien sense concerts... jo em vaig posar a gravar i he acabat amb molta feina feta. Feina que en circumstàncies normals no hagués pogut ni somiar amb fer. Diria que vaig ser més llest.

Admeto que la mania que li va agafar a tothom el 2008-9 que jo havia de fer un concert continua essent per a mi un record negre. Només vull pau i tranquil·litat.

*****

Estic apuntant idees per a llibres no de narrativa. Com he dit en algun moment, vull escriure un llibre sobre teoria avançada de la música. A això s’hi afegeix que, en cerca d’un possible post aquí, he acabat amb un document de quatre pàgines i mitja on comento breument tots els àlbums d’estudi dels Beach Boys. I això m’ha donat la idea d’un llibre. De fet, ja existeix un vell llibre així, escrit en anglès per dos autors per a una col·lecció estàndard de llibres sobre estrelles del rock, i en tinc un exemplar. Però té tot d’errors de documentació i a més està molt desactualitzat. En tot cas, amb la velocitat a la que escric darrerament, no és una tasca impossible fer un llibre on comenti totes les cançons, si més no si tinc temps durant les vacances de Nadal.

*****

De fet, seran uns mesos d’escriure. La gravació pendent són les veus del Charleston. No m’atreveixo a fer-les demà perquè és massa poc temps. Voldria tenir dies per davant per a gravar amb tranquil·litat i sense pressions.

De fet, per això no solc gravar veus: manca de temps. No puc gravar-les de matinada, i durant el dia no solc poder estar-me a casa. I això quan no dormo. M’encantaria tenir veus electròniques per a confiar-los aquesta tasca: pistes vocals amb lletra. I poder-ho fer tot per línia, amb auriculars.

*****

Quan internet no es dutxa... és interbrut?

No és el mateix ambivalència que ambibarcelona.

Cuando cae la noche, se pega un tortazo.

Demoscopia: cuando no te pueden dar el original.

El contrari del Wasabi és el Waburro.

 

Autoentrevista 2021 II

 

(Som els intrèpids reporters de Tivizrí. Com de costum, hi ha llum en una finestra a altres hores de la matinada. A dins, aquell entelèquia anomenada Patinet segueix a davant del seu ordinador. L’habitació torna a estar molt densa. I en Patinet torna a estar impacient.)

-Bona nit, Patinet. Et veiem cansadet…

Sí, porto tres mesos “back to normal” i ho noto. Ha estat un inici de curs duríssim pel que fa a feina exterior, i s’ha deixat notar: quasi tot el que he acabat com a àlbums ha estat treballant coses ja gravades, més alguna cançó en el motllo de sempre. Impossible apuntar alt així.

-Els Visitants heu fet alguna cosa?

Apart de treure l’»Ambiofonies» via El Mamut Traçut, fa poc vam tornar a tocar a La Goleta, a Sant Feliu de Guíxols. Sempre hi som ben rebuts i els sopars són fantàstics, però aquest cop no vam tenir quasi ningú, i va ser més un assaig carismàtic amb filmació de vídeos que un concert a rememorar. Si més no, ja és un concert post-pandèmia... tot i que estic esperant si ens confinen de nou. Omicron, d’altra banda, em sona a microones.

-I amb la Massa Coral?

Dos concerts el mateix cap de setmana. Per a mi és una mica rutinari. Suposo que és perquè en el fons jo ja sóc molt conceptual, el que m’importa és tenir idees, i no es solen tenir moltes idees en una situació de concert, sobretot en concerts clàssics on tens a davant una partitura i un director.

-A dibuix com va?

Només puc dir que està complicadíssim. És on he fet el gruix de la feina exterior i estic molt desmoralitzat. De moment no puc dir res més.

-Al grup literari?

Millor. Tot i que tirarem molt de videoconferència per a poder-nos reunir.

-Com és el tema de la fundació?

He entrat en una curatela. Bàsicament voldrà dir que no tindré un cèntim, però que tot s’anirà pagant... i ja ho vull així. Si pel meu compte trobo algun cèntim, compraré uns pocs instruments, entre ells un parell de percussions «tongue» econòmiques. Però la idea és resoldre els deutes més urgents (en part, ja porto mesos fent-ho) i, quan es pugui, començar a estalviar per a un terreny a la Catalunya profunda, una tàctica que ni la fundació ni la treballadora social veuen fàcil, però aquí la clau és que he d’esquivar com sigui les «recomendaciones del Banco de España» i no veig altra manera que dividir la despesa en etapes. En tot cas, un avantatge de tot això és la protecció extra que em proporciona la curatela davant d’eventuals dones amb amor pel meu compte corrent. I un altre, una llista que he pogut fer per si algun benefactor me’n vol regalar algun ítem. I ja anar de cara a barraca,

-Ja no hi ha dones, intuïm.

Intuïu bé. L’agost de 2020 vaig prendre la decisió de deixar-ho córrer, i ara estic amb uns nervis i un ressentiment terribles, però sense buscar ningú, i així sóc una mica menys infeliç, apart d’estar molt més protegit. De fet, admeto que mentre visqui a Terrassa no em val la pena buscar, doncs l’ambient està degradadíssim. He de buscar nous aires abans de tornar a intentar res, i de totes maneres m’he adonat que estic molt millor quan només estic amb les meves màquines, els meus llibres i els meus discos. No crec en ningú.

-Hi ha una senyora a la que ajudes, no?

Cert. Però és això, amistat. Res més. Segueixo per estrenar. Fa temps que ho dic, sóc un incel d’esquerres, per més que sigui crític amb els incel de dretes dels Estats Units. No vull que ningú prengui mal. Però admeto ser... no antifeminista, però sí escèptic. Cal la igualtat efectiva entre dones i homes, però tinc clar que el femellisme imperant m’ha deixat sol (i sí, no suporto els masclistes). No crec en els egos, i ara mateix tot es redueix a una guerra d’egos on els que ens trobem al mig paguem els plats trencats. Amor és una paraula que vol dir odi.

-Aquest 2021 ha fet deu anys del «concert del caos».

Sí. Fa molts anys que no veig aquells tres compositors. Millor. Abans defensava molt aquesta mena de música, però allò va tancar aquesta porta. Em resulta impossible empatitzar amb la música serial. Una vegada en Jordi Ibañez de L’Exèrcit d’Islàndia em va definir la música serial com a música que només agrada a altres compositors, i té raó. Es pot dir que s’havia de provar, però ja s’ha vist que no funciona. O, almenys, només els va funcionar a Schönberg, Berg i Webern, i perquè eren molt bons compositors de partida. Però hi ha una quanta gent a Catalunya que es pensa que pel fet de compondre en atonalitat ja ets un geni, i no és així en absolut. De fet, quan jo estava formant-me com a compositor i preparant el «Corrupció», tothom esperava que fes el pas cap a l’atonalisme, que l’atonalisme era on jo de veritat esdevindria un gran compositor. I al «1964» hi ha indicis que m’ho estava prenent seriosament. Però l’abril de 2011 va passar aquell maleït concert, i vaig partir peres amb l’atonalitat. Entre nosaltres, quin desastre de música.

-Penses en algun llibre més?

N’hi ha un que intentaré durant les festes. Fa uns dies, a petició d’un company del Mamut, vaig escriure a raig un text de vuit pàgines sobre com gravo. He decidit que tinc un bon punt de partida i que a partir d’això escriuré un llibre sobre teoria musical actual, el tipus de llibre que esverarà als músics de conservatori però que dirà les coses pel seu nom i clarificarà conceptes que ara mateix tothom té molt enredats: no podem seguir amb la teoria musical de 1850. Apart, no em desagradaria escriure un tercer llibre de narrativa o un primer llibre de poesia. El 2014 ja en vaig escriure un, de poesia, però no va sortir bé i és insalvable.

-Faràs fotografia?

Tan aviat com pugui, vull fer un tercer llibre, i tinc en ment sessions a Sabadell i Barcelona.

-Hi ha alguna cosa que vulguis fer com a escriptor?

Tres. Una, lògicament, és publicar. Una altra és agafar una rutina. Tots els bons escriptors tenen una rutina, unes hores fixes cada dia per a escriure, s’estigui inspirat o no. No és que així es vagin a treure meravelles sempre, però poder treballar és clau. L’escenari m’ha robat massa anys de la meva vida. No sé com arreglar-ho. I la tercera cosa és poder llegir. Em falta temps i espai, però només sospiro per llegir.

-Com valores aquest segon semestre de 2021?

Només vull que ens tornin a confinar. Em sap greu que sigui pel bitxo, però necessito estar un altre cop amb mi mateix. Crear. Fer la meva feina. És trist que tota la societat s’hagi d’aturar per a que jo pugui tenir una mica de calma.

-Dieta?

Ni sí ni no. He descobert coses que són sanes, el problema és que són cares i que em costa atipar-me. Encara hi ha xocolata pel mig. I sospiro per, un dia, tenir prou diners com per a poder-me pagar el transport del menjar a casa cada dos o tres dies. No cobro pensió, cobro almoina.

-Política?

No aniré a votar en anys, excepte potser a les municipals i possiblement amb vot sorpresa, perquè no ho acabo de veure clar. Evidentment, les autonòmiques i estatals seran dies magnífics per a anar a la platja i estar-me a gust en suc, amb els Beach Boys de fons. No crec en els polítics. Vull la independència, i amb ells no la tindrem. Només rescato Waterloo.

-Mitjans?

Evito la TV a qualsevol cost. També la premsa escrita. I qualsevol cosa que soni a premsa rosa (en realitat, fatxa). La meva dieta consisteix en Vilaweb, The Conversation, els acudits de Politico, Twitter, i coses que vagin caient. En algun moment, Mapuexprés. Podria ser molt millor, però és que vivim sota Turquia Occidental i es nota en tot. Males notícies quan t’agrada la intel·ligència.

-Com et prova ser encara desconegut?

Des de tenir una bona gravació de peces de Philip Glass i no poder-la fer arribar a Philip Glass, fins a que no hi hagi manera que la premsa generalista s’ocupi de mi, tot són desavantatges. No sé com sortir d’aquesta situació. El règim ha fet una feina molt potent amb això: només els famosos són tinguts en compte. I el nivell és molt baix. No m’estranya que estiguem perdent el català: la música i cultura catalanes oficials han arribat a no interessar-li a ningú, i encara menys als castellanoparlants. I així no anem enlloc.

-Si et deixessin, podries revertir aquesta situació?

Sens dubte. Tot i que no ho voldria fer en solitari. Hi ha molt bons músics a Catalunya, quasi tots independents, i seria bonic crear una escena oficial amb cara i ulls amb ells. No vull estar sol, ni en la dissort ni en la sort. M’agradaria tant veure renéixer Catalunya...

-Quasi has acabat les idees disponibles...

Les disponibles, sí. I ja he fet prou música «només amb MIDI». És l’hora de gravar veus i, quan acabi la feina pendent, experimentar amb guitarres elèctriques. Per a això últim tinc un model: els R.E.M. de «Monster» i «New Adventures in Hi-Fi», És a dir, distorsió. Em pot sortir fatal, però ja es tracta de simplement canviar de mètode. Tinc idea de gravar la meva Älvian SG estèreo via dos pedals BOSS Blues Driver, així com de gravar altres guitarres mono via el meu BOSS Angry Driver en mode JHS Angry Bird o via el meu pedalet Ibanez MiniTubescreamer. I experimentar amb trémolo sincronitzat. Guitarres, baix, i programar bateries si cal. Només em falta espai i temps. Ho faré ja de cara a l’hivern de 2022. Sobre les veus (Charleston, Jazz...), les gravaria amb el meu Shure SM-58 via Zoom V3, provant coses.

-Alguna peça clàssica?

De moment, només acabar la feina en una peça per a un senyor de Sueca, País Valencià. No falta molt, però sí que em falta temps i espai. Sempre el mateix problema. Apart, en algun moment vull fer una peça en diversos moviments per a la Massa Coral i orgue. Tinc les idees bàsiques a l’orgue, però espero temps millors.

-Parla’ns dels teus nous àlbums.

Tots tres han sortit de la refosa dels antics «Duncan Drawings». De fet, un es diu «Duncan Drawings», i és el disc meu més «pop» des del «Feina 2.0», ha quedat molt bé i és un àlbum més meu, ja no un simple disc de rareses. I tant «Calm Waters Ahead?» com «Horns in the U.S.A.» han sortit de fer una tria d’entre els antics «Duncans» 1 i 3 i millorar el millorable, junt amb algunes novetats. També n’estic content, sobretot del «Calm». Amb això, tinc 27 àlbums a un nivell molt bo. M’agrada. Ara mateix, l’únic indici de punt baix al meu Bandcamp és el «Buy Guitars EP», on reuneixo la cançó amb To Be Continued més cançons que no volia deixar de tenir disponibles pel públic però que no són exactament excelses.

-Has fet vídeos?

Sí, per a parar un tren. Només he fet públic el de «Grande la UUU» perquè em serveix per a enfotre’m de Pere Aragonès, però quan ell plegui el treuré: la cançó és agradable però substàndard, i carn de... «Buy Guitars EP».

-Com valores els teus prop de dos anys a El Mamut Traçut?

Me’n sento orgullós, i m’han servit per a agafar orientació. Saber que hi ha gent com Les Atxes, Violet Mistake, La Nena Samsó, Aneurisme d’Emocions o Daniel Sáez és molt gran. Falta veure quin serà el meu proper pas. Certament publicaré aviat el Calm, el Duncan i el Horns. La resta els guardo per a quan trobi un nou refugi: sé el que valen.

-Ets perfeccionista?

Sí, sens dubte. M’ha servit per a gravar una obra de nivell. Ara em falta una cosa que sí que em costa, i és revolucionar-me, trepitjar territori nou per a mi. No sóc un innovador nat.

-Quines són les teves noves guitarres?

En part, la Telecaster ho és, simplement perquè tot just és ara que puc començar a pagar el que en falta (sí, a més a més he guanyat el judici!). Llavors hi ha la Squier Classic Vibe Starcaster (més per un tema estètic, però em té intrigat), la Harley Benton CST24 P90 (sona i es toca molt bé, tot just la meva primera experiència amb Harley Benton i espero que no sigui l'última, tot i que ja no depèn de mi) i el baix Austin APB200 (de fa un any que tinc el seu «germà» Austin AJB300, ecel·lent, i volia provar un baix tipus Precision, que ha sortit decent, tot i que és també un afer estètic).

-I els teus somnis?

Pel que fa a estudi, una taula SSL Double SiX i un rack de masteritzat analògic SSL Fusion. Trigaran, no tinc diners i encara no he assegurat el tema casa. Pel que fa a guitarres, no acabaríem, tot i que el que més tinc en ment si surten els diners és una guitarra Sire H7 Larry Carlton Cherry Sunburst, una Yamaha Pacifica 112v vermella, i una Epiphone Wildkat Antique Natural. A partir d’aquí, tots els disbarats que vulgueu, molts d’ells en la categoria de semiacústiques. No tinc gran cosa a somniar en sintetitzadors, tot i que algun mòdul «de tipus analògic» m’aniria bé si no fos molt car.

-On aniràs a viure, quan puguis fer el pas?

No ho sé. Marxaré de Terrassa només per motius immobiliaris, doncs a Terrassa els preus són molt alts i el banc m’ha dit sempre que no, amb el que ja porto prop de vint-i-un anys buscant casa infructuosament. M’hagués agradat el barri de Torreforta a Tarragona, potser alguna barriada de Lleida. Però m’imagino que aniré a raure a algun poble perdut de la Catalunya Buida, poble del que ni jo mateix en tinc la menor idea. Això em farà interrompre-ho tot, des de la Massa Coral a Els Visitants, i aprofitaré per a tancar-me a la nova casa i no relacionar-me, mantenint així l’agenda sempre buida, tal i com necessito. Però no era el meu pla. En tot cas, si triomfa la tesi del terreny i la casa prefabricada, m’hi acabaré posant una piscina de fusta. Reconec que seria divertit viure en una casa de fusta amb una piscina al costat. M’agrada la calma.

-Per a acabar, plans pel 2022?

Buscar editor pels meus llibres, escriure llibres nous, i gravar veus pel Charleston i, com a cosa més íntima, pel Jazz. Sortir a fotografiar. I gravar sessions de guitarra, com he dit. I si hi ha confinament, aprofitar per a llegir.

(I amb això tornem als estudis de Tivizrí, on ens espera un programa sobre la disbauxa a TV3 sota Vicent Sanchís.)

Crush with Eyeliner

 

He estat treballant en temes del "Horns in the U.S.A." Està millor, però no està funcionant. Alguna cosa l'hauré de regravar des de zero. No l'acabaré aquest 2021. O, més en profunditat, són temes descartats d’altres projectes, temes que podrien arribar a funcionar i que no són exactament fons de catàleg. Però que no estan ben gravats, o bé els hi falta focus. De fet, el millor en aquests moments és «Airplanes over Melbourne», que amb l’addició d’una marimba rítmica és ja bastant on hauria de ser. Però la resta són, o bé restes aprofitables dels antics «Duncan Drawings», o bé experiments substanciosos però amb una producció antiga. Tot junt és menys que la suma de les parts. De manera que l’he tret de catàleg. Ja no és l’àlbum 26 sinó un projecte/carpeta molt prospectiu.

*****

24 hores després, tot ha près un rumb molt sorpresiu. He fet un dels meus jocs d’intercanvi de cançons entre àlbums. El «Duncan Drawings» ha millorat i és definitiu, un autèntic disc «pop». «1 de maig» i la «Sintonia 23-G» han anat al «Buy Guitars EP» com les sobres que són. El bo és que «Horns in the U.S.A.», fet del que sobrava, és un àlbum cohesiu, fluid i de força qualitat. Tinc àlbum 26. I «Duncan Drawings» bo. Àlbum 27. D’aquests, tretze estan publicats al Bandcamp. A finals d’any pujaré el Calm, el Duncan i el Horns al gran internet. I llavors sortiré al mercat a buscar nou segell.

A la carpeta d’idees només queden apunts, cançons molr «verdes» i les idees bàsiques per a l’òpera-musical. I un «single» de rock dur que en realitat són dues demos inacabades pels Visitants.

Més el Shut Down, el Charleston i el Jazz.

*****

En realitat tinc molt enfocat el tema instruments. Si durant 2022 puc estalviar pel meu compte, he decidit que m’anirà molt bé una Sire H7 Larry Carlton Cherry Sunburst, molt semblant a l’Älvian de semicaixa que em vaig haver de vendre el fatídic 30 de setembre de 2019. Apart, i molt més fàcil, dues percussions «tongue» en La i en Si per 40€ cada una. I, quan pugui, un estoig per a 335.

A la llarga, una Epiphone Wildkat Antique Natural si encara la fan.

La resta és a certa llista, on ja no em queda sinó esperar.

I, un dia llunya, una taula decent i el SSL Fusion. Com a taula, la SSL Double SiX m’aniria molt bé.

*****

Veig a la gent alarmadíssima. No només per la pandèmia: estem perdent el català i, fora de Waterloo, els polítics ens han traït. Jo no aniré a votar, els vull enviar a casa. És un desastre. Pere Aragonès no hauria d’haver estat mai president. I, amb dues excepcions més dignes, els expresos s’han abaixat els pantalons. Mentre, tothom sembla necessitar un líder. I no n’hi ha. En fi, crec que podem esperar la independència asseguts. Això sí, milions de persones no hi renunciem, ans al contrari: és més necessària que mai.

Europa? Sí a Europa, no a aquesta Europa.

I hi ha un pack que ha de ser indivisible: Catalunya i Occitània.

*****

Falta una setmana pel dia més trist i depriment de l’any. O un dels dos (també el 26).

Mentre, la Marató no escolta: tot pel poble, però sense el poble. (I no penso comprar el CD, no m’agraden els CDs de patxanga.)

Em pregunto quan la gent de Salut Mental deixarem de parlar constantment d’estigma.

Tornen Antònia Font i Lluís Llach. Bons artistes, però seguim en el passat.

L’Alavés és l’equip simultani.

Ford Siesta

 

Post majorment escrit fa uns dies:

He detectat al meu escriptori de Windows un arxiu de text amb el títol «Tinder sorpresa», que posa: «No us faré mares ni us trauré de pobres, però hi haurà amor i compromís, i sempre és interessant ser parella d'un home creatiu. La sinceritat per davant de tot.» Es tracta de l’escrit que tenia preparat l’estiu de 2020 per si em decidia a emprar Tinder. No ha estat el cas. M’adono que ja no confio en les dones. I, sobretot, tinc una gran necessitat d’estar només amb les meves màquines, els meus llibres, els meus discos... i, sobretot, tenir l’agenda buida. Clar, qui vol a gent que només pensen com quedar-se els diners d’un? (Especialment a Terrassa, on tot està degradadíssim.)

*****

En un altre arxiu de text em trobo amb dues acústiques: una Ibanez AW54 i una Takamine GD51. Apuntades queden pel registre.

*****

«Vaig apagar la TV fa 33 anys i des d'aleshores l'he vista en poquíssimes ocasions, per obligació i sentint que m'estaven torturant. El problema és estructural: una emissora emet unilateralment cap a uns receptors efectivament passius. I l'emissora emet el que diguin els seus directius. Afegim-li la manca de pluralitat a l'ejtado ejpañó, i tenim una simple màquina de desinformar i posar nerviós. Clar, he acabat preferint el meu disc dur (molt interessant) o YouTube (no perfecte degut als algoritmes, però almenys tens la possibilitat de buscar vídeos que t'interessin amb el buscador, a l'hora que vulguis). He arribat tan lluny com per a no saber de què parlen els meus amics quan comenten programes de TV! No sé ni quina cara fan la majoria de presentadors. I diria que això és bo. Això sí, no veig TV per a no posar-me nerviós, i llavors a Twitter la gent em posa nerviós a base de plorar pel que han dit o fet a tal o qual programa. És molt dur.»

*****

He escrit un document de vuit pàgines sobre com gravo, document que he passat a alguns amics. S’ha de polir, però miraré si sobre ell puc construir un llibre curt sobre teoria musical... de la bona.

*****

Com a instruments per a 2022 si tinc diners, queden una Epiphone Wildkat si encara la fabriquen, un molt hipotètic Squier Bass VI, i dues percussions «tongue» en La i en Si. I un estoig per a 335. La resta és a certa llista... Creuem els dits.

Com també una Sire H7 Larry Carlton en Cherry Sunburst. Seria com tornar a tenir l’Älvian de semicaixa, tot i que se m’escapa molt de preu, recordem que ara sóc pobre.

Almenys aquest vespre he tocat tant l’APB200 com la Starcaster. Són bons instruments, si bé potser n’esperava molt. Van en direccions sorprenents i m’hi he d’acostumar. També he aprofitat per a posar en una mateixa bossa el meu quartet de flautes de plàstic. Prefereixo el plàstic pel preu i per la durabilitat, recordem que quan fa dècades vaig fer el ridícul amb flautes de fusta, aquestes van quedar inservibles en molt poc temps. (L’altre instrument d’aquest 2021 fora de guitarres ha estat un ukelele de color groc.)

*****

Atent a quan pugui veure el nou documental de llet i ví.

I atent a trobar moments tant per a acabar el Charleston com per a escriure.

Necessito tant un nou confinament...!

*****

He fet una cançó de tontipop, titulada «M Ipad Renoe», perquè la vaig somiar. Adormit no componc gaire bé. (24 hores després, és al «Buy Guitars EP», que dono per tancat).

I he fet un «àlbum» titulat «Horns in the U.S.A.», amb restes dels Duncan Drawings prou dignes i un descartat del «Calm Waters Ahead?» Sona a àlbum i no em farà passar vergonya, però he demanat consell als meus amics sobre si és admissible a la meva obra, doncs és cert que són quasi totes gravacions de l’era pre-MODX6, cançons que no acabaven d’encaixar enlloc més i que, potser precisament per això, han «fos» molt bé aquí. Em serveixen per a acabar de posar ordre al meu disc dur. El que hi queda són, o àlbums inacabats («Charleston», «Shut Down» i «Jazz»), o restes en un calaix de sastre, o idees per a l’òpera-musical que mai es concreta per manca d’espai i temps.

(«Horns in the U.S.A.» és en temps de descans i de detecció de possibles millores, no el dono en absolut per definitiu.)

*****

Dijous 9 a les set de la tarda, a l’Ateneu Terrassenc, Miquel Pujadó ens va oferir un tast en directe del disc que està acabant. Promet. Va ser un bon vespre, i de moment en tinc un recopilatori en CD.

*****

Dissabte 11 a la nit, concert d’Els Visitants a La Goleta, després de molt de temps. El millor, el caliu de la retrobada, en un local molt recomanable. La part no tan bona, un concert quasi pels que érem, i accidentadet musicalment. Però que ha servit per a tornar-nos a posar en marxa.

*****

L’endemà, concert de L’Exèrcit d’Islàndia. I jo, mentre, fregit al meu llitet. Ja era un tema de l’hora que havíem arribat de La Goleta. No sóc Superman. Però em sap greu no haver-hi anat.

*****

Visita a la fundació. Tot en marxa, i ja estic protegit contra males persones. Això sí, no ho podien posar més lluny?

Bubblegum Chairs

 

Resumeixo la història del «Calm Waters Ahead?» La primavera de 2015 vaig posar-me a treballar sobre tot de fragments de l’era «Corrupció», ajuntant-ne uns, regravant uns altres. Malauradament, aleshores no havia entès encara com fer aquesta mena de treballs de rescat, i la feina em va superar, amb el que, el 13 de juny de 2015, el que havia estat treballant com a un àlbum titulat “Good Earthquakes” va sortir com a rareses inacabades amb el títol de «Duncan Drawings II». I així es va estar més de cinc anys, fins que vaig decidir retirar tots els «Duncan Drawings» i posar ordre. En aquest cas, vaig retreballar algunes de les pistes i els vaig afegir alguna pista dels «DD I i III». Ja pintava més com un àlbum, però un amb regust a antic, a poc polit. El vaig posar a Bandcamp l’agost passat, ja com a «Calm...?» Però no em satisfeia. Al final, aquest passat octubre vaig decidir gravar algunes idees noves per a matar l’aranya, van sortir bé (quasi totes), i vaig tenir una bona idea: combinar les millors pistes antigues amb les millors pistes noves. I, voilà!, ara el «Calm...?» és un àlbum molt bo. I no es veu fragmentari.

Fins i tot ha fet que el «Disclosure» no em sembli tan mal àlbum. Segur, no sóc jo al màxim. Però almenys no sona a «Corrupció», i prepara altres camins. Tindrà sentit si posteriors àlbums més radicals triomfen. (I, tradicional, em falta acabar el «Charleston». Només les veus que falten.)

Mentre, els tres sobrants més dignes del «Calm...?» els he afegit al «Buy Guitars EP». Una maniobra provisional mentre no aclareixo què en faig. (La resta de sobrants han anat a la carpeta de sobrants i idees apuntades. Segurament ja esperaran a que, en un rar moment de calma, pugui posar-me a escriure l’òpera-musical que mai no sé de què anirà.)

*****

He guanyat el judici. En dos mesos podré posar en ordre una part de la meva economia. Això sí, espero que la fundació faci els pagaments com toca. Diria que volen que hi hagi uns diners al compte, i això se’m fot pel mig. Han tallat una mica massa just. Només necessitava dues setmanes més i, ja posats, les podien esperar.

Una altra cosa és que, des del punt de vista jurídic, amb la fundació estigui a segur. Hi estic. Les lleis em superen, sobretot a un estat amb tanta inseguretat jurídica com l’estat espanyol.

*****

Segueixo amb la idea del terreny i la casa. Algú m’ha dit que era una bestiesa. Jo li he respost que el problema és que a la que hi ha un bé immoble pel mig, el banc entra en mode «hipoteca i 80%» i ningú no els treu d’allà, fins i tot quan tot es podria resoldre amb un préstec personal. Per tant, m’interessa reduir al mínim el cost i la dificultat d’aquesta part del procés.

A més, vull pagar a una immobiliària tan pocs diners com sigui possible. Ja m’hauran fet fora de Terrassa igualment.

Tot i que Terrassa està molt degradada. No la compararia amb el Bronx ni molt menys, però el desastre barceloní es va contagiant.

*****

Les últimes guitarres a ser comprades han estat:

1) Harley Benton CST-24 P90 B-stock. Molt bona. M’atreviria a sortir amb ella a un escenari. Com a molt, el vibrato podria afinar més. Però si no el toco, la guitarra com a tal sona de fàbula.

2) Squier Classic Vibe Starcaster. Em té confós. El cos té tanta ressonància natural que no estic segur de com sona elèctricament. Em sembla que les pastilles sonen bé. Però no és en absolut un so tipus 335, de fet és molt semblant al d’una Telecaster. Té el seu punt únic, però això mateix em té insegur, no sé cap a on fer-la tirar. Almenys és preciosa i personal.

3) Baix Austin APB200. No és tan impactant com el baix AJB300 que ja tenia i que és un dels meus millors baixos. Diguem que no sona malament, tot i que li ha calgut tot un ajust. Igualment, em mancava un baix tipus Precision, i aquest és molt bonic amb el seu color vermell llampant.

Llavors, i amb un quartet de flautes dolces al sac, l’únic que deixo en projecte és un parell d’instruments de percussió «tongue» en La i en Si, i potser algun any aniria a per un baix Squier CV Bass VI, tot i que no és imprescindible. Llavors el rack SSL Fusion, i o un sumador Neve 8846 o una taula digital que no sigui Behringer. I algun estoig de guitarra o baix. La resta és en una llista, esperant un benefactor...

I he de buscar editor pels meus llibres...

Ignot

 

Què és art? Per a mi, la resposta rau en els nivells d'informació que es generin. El propòsit de qualsevol obra d'art és generar nivells d'informació. De fet, aquesta és la seva utilitat. I, de fet, la qualitat en art es pot mesurar "en termes matemàtics" segons quanta informació generi l'obra en qüestió. I la clau del gust individual és que no tothom accepta el mateix rang d'informació. Evidentment, es pot generar massa informació, i tindríem un "efecte granets de sorra en una platja". Però si se li busca el punt, aquí està la clau del que ens agrada en una determinada obra. (Apart, hi ha el tema de les "grans obres mestres" que porten allà segles, com veritats immutables. Ens poden agradar o no, però no queda bé qüestionar-les. Per exemple, la "mona lisa" porta allà tant temps que tant fa que ja hagi esdevingut fins i tot banal. I, de la nostra generació cap endavant, els Beatles són la part més divertida de la música clàssica.)

*****

Aquesta darrera setmana he estat component i gravant cançons amb el meu mètode de sempre. Sabia que no les volia convertir en un nou àlbum, encara que les volgués gravar, i no estaven pas malament. Ahir diumenge vaig tenir la idea: el «Calm Waters Ahead?» era un àlbum tosc i fluix, fet amb desferres. Per què no combinar els nous temes amb el millor dels antics, aprofitant per a fer retocs? Una tarda i una matinada després, tinc un àlbum típic meu però realment bo. He prescindit d’un parell de «temes» realment dolents que han anat a la carpeta de descartats dels «Duncan Drawings» antics, i em sobren quatre temes que no encaixaven i que són prou bons com per a, amb alguns retocs, ser la base d’un altre àlbum, especialment perquè tots sols ja totalitzen 28 minuts. En fi, una nit de feina dura però memorable.

*****

Queda gravar les veus del «Charleston». Tinc el micròfon, el cable i el processador de veu (un Zoom V3). El moment? El proper pont de cinc dies.

(Mentre, el «The Disclosure Shortfall» el considero acabat, però no el considero dels meus millors. Està allà amb «Hymns» com els meus dos àlbums pitjor produïts, i es nota que el vaig gravar sota la pressió d’estar acabant les vacances i les idees. És... estrany. Apart, tinc acabades les lletres de «Jazz», però no sé ni quan gravaré les veus. Un projecte difícil de vendre. Pur 2019.)

*****

El compte del banc ja està sota control de la fundació. De fet, penso «partir peres» amb el compte i que vagi en pilot automàtic, mentre passo a ser molt pobre. Però espero que un dia es materialitzi un terreny. I, més aviat, acabar de pagar la Telecaster, que ja toca. Amb l’almoina sempre és difícil pagar les coses...

*****

Com a projectes per a quan tingui cèntims, deixo una Yamaha Pacifica 112v vermella com la que em vaig haver de vendre, un Boss Angry Driver per a fer la parella de cara a gravacions estèreo, un rack SSL Fusion, i un sumador Neve 8816. Costarà, ara no tinc diners. Les últimes compres, modestes, les vaig fer el dijous passat, dia 25. Entre elles «Acte de violència» de Manuel de Pedrolo, que espero poder llegir algun dia.

*****

No acabo de trobar una casa prefabricada de mida decent per menys de 10.000€. Aniré buscant per internet. La idea és trobar una casa que em pugui pagar amb un préstec personal i no amb una hipoteca. Vull poder-la pagar ràpid i viure tranquil els meus últims anys, accidentalment lluny del soroll i del caos.

I veig que hi han piscines de fusta per entre 2000 i 3000€. Fantàstic pels estius calorosos.

No podré tenir transport més enllà d’una bicicleta. Això em reclourà encara més.

El lloc, per ara, és incert i ignot.

I Can Be That Woman

 

La matinada de dissabte 13 vaig regravar parcialment «The Load’s Player». Ara funciona. De ser la cançó fluixa del «Duncan Drawings» ha passat a ser-ne un potencial «single». Potser li hauria de fer vídeo i tot. N’estic contentíssim. Tot per una idea que vaig recordar que havia tingut sobre 1984-85, quan no tenia ni idea que acabaria essent compositor i simplement feia el burro amb el piano de casa els avis, piano que la meva àvia es va afanyar a tancar amb clau per a que no es desafinés. I ara que ho penso, això vol dir que era 1982. Just l’època en que a casa sonaven «singles» d’italo disco de valor desigual (el meu favorit era «Hipnotic Tango»). Però he hagut de renunciar a l’ambient italo disco de la gravació original per a que «The Load’s Player» arribés a funcionar. En tot cas, la meva primera idea, vuit anys abans de «Monochrome 1».

(Update: el dia 16 li he fet un vídeo, tirant de fotos del meu viatge als EUA l’agost de 2007. Matinada de vídeos...)

*****

Starcaster repassada. Un ajust de l’ànima del màstil. A la vegada, tinc a arreglar el timple canari, al que se li farà un canvi de clavilles per unes professionals, i arreglar una esquerda al màstil. Tinc clar a aquestes alçades que em van vendre per 60€ un instrument per a turistes. Però n’he de treure el suc perquè des d’aquí i amb les meves economies, impossible encarregar-ne un de ben fet.

Mentre, tinc pla (que realitzaré) per a arribar a pagar el que falta de la Telecaster. Casa Farràs no té cap culpa de les bestieses que faci l’estat, i ara que tindré diners «lliures» cada mes (l’últim mes complicat és desembre), ha arribat el moment que cobrin. De debò que s’ho mereixen, i els agraeixo la paciència.

I, pel futur, tres guitarres, ja sense pressa (tinc prou feina econòmica per endavant): una Yamaha Pacifica 112v vermella com la que em vaig haver de vendre, una Epiphone Wildkat com la que em vaig haver de vendre, i una acústica Harley Benton de caoba (encara no he decidit ben bé quina, potser una CLA-15M SolidWood). A certa llista hi ha una Harley Benton HB-35, una Hartwood Revival i una Hartwood Novella.

I em buscaria una flauta dolça soprano per a completar el meu quartet de flautes i, un dia, fer una gravació. Tinc una tenor, una alto i una sopranino comprades barates a Thomann junt amb la Harley Benton CST24 P90. Encara no les he provades, prefereixo fer-ho quan tingui uns dies de tranquil·litat.

*****

Torno a tenir idees per a un àlbum de sintetitzadors i midi, un més. Ara falta trobar com gravar-lo i que tingui un so distintiu. De fet, part de les idees han sortit en un intent de fer un àlbum de «Rhythm & Blues with Strings» en plan Drifters i Etta James, però pot ser que gravi dues vegades un parell de cançons, una vegada en el concepte original i una altra amb sons molt més «de sinte». No deixo de tenir el Streichfett i el D-05 morts de riure, i puc explorar més l’Integra-7. A la vegada que estic aprenent com modificar sons existents amb el MODX-6. I que el Casio WK7500 podria tenir algun orgue o algun el que sigui que podria recuperar. Gravar amb MIDI és la meva tècnica de sempre, però puc intentar canviar el concepte i que no sigui tan 1960s. «The Load’s Player» apuntaria una mica cap aquí. (De fet, m’he adonat que durant anys he estat fent servir els meus sintetitzadors com una mena de «Wrecking Crew», i potser la clau és canviar de dècada, ni que siguin els 1970.)

No m’oblido del tema d’un disc amb guitarres. Podria ser una bona excusa per a canviar de connexions. La mandra és òbviament fer-ho.

*****

Escoltant la caixa de «Let It Be» dels Beatles. L’àlbum original continua essent un àlbum desorientat que sembla mesclat per borratxos. La mescla de Glyn Johns és superior, tot i que irregular («Let It Be... Naked» segueix guanyant la partida). El més interessant són les sessions: se’ls nota desorientats, també de bon humor en alguns moments, i sobretot semblen incapaços de reconèixer alguns grans temes que podrien haver fet pujar enters el disc final i que aprofitarien pels seus discos post-Beatles. En tot cas, admeto que un box set que he comprat per completisme no m’ha decebut en absolut. Em falta llegir el llibret, com també el del box set de l’«Abbey Road».

*****

El meu futur musical és ara mateix prospectiu. Només hi haurà una carta per a jugar. La sort és que tinc un munt d’àlbums per a presentar. I ara em falta també trobar editor literari. O gràfic. Es pot dir que el meu gran problema és tenir quaranta-sis anys i no haver pogut començar en tots aquest temps. Hi ha alguns personatges a qui no tinc res a agrair.

A la vegada, tinc un pla prospectiu pel que fa al tema immobiliari. I, sobre el paper i amb l’ajut de la fundació, els números estan relativament a l’abast, fins i tot sense ajuda del banc. I és el banc el que he d’esquivar. Òbviament, el secret és no comprar pis i fraccionar el tema en etapes. I marxant de Terrassa cap a destí desconegut. Marxaria de Terrassa exclusivament per aquest motiu, havent d’interrompre tot de coses. Però ja no confio en la capacitat del mercat d’autoregular-se. Ni en la capacitat intel·lectual de certs empresaris. També admeto que l’ambient a Terrassa està molt degradat i que mentre no s’arregli no m’atrau viure aquí. Ni buscar-hi parella.

*****

«Llet i vi, llet i vi, llet i vi, oh, llet i vi...»

Caixes, cajas & boxes

 

Aquest dilluns 1 de novembre he acabat les lletres tant del Charleston com del Jazz. Aquest darrer cicle és depriment i de difícil digestió. Pur 2019. El del Charleston és més equilibrat, encara que amb molt canvi entre anglès i català. Ara falta trobar temps per a gravar veus amb tranquil·litat.

*****

He retrobat el meu Shure SM-58. Era en una bossa al local de Visitants, junt amb un cable i molta humitat. L’hauré de provar amb calma, espero que no s’hagi fet malbé. Serà el meu aliat, junt amb el Zoom V3.

*****

No sé quan podré, però voldria fer tot un disc instrumental a l’estil de «November Homebrew Whiskey», «Houston Quarks, 1960» i «Why do Pools Fall in Love?», tot influència «Rhythm & Blues with strings», Drifters i Etta James. Tinc els sons. Falta el temps i l’espai.

*****

«Kid A Mnesia» de Radiohead i «Voyage» d’ABBA són a casa des del vespre del 4 de novembre.

«Kid A Mnesia» val pel seu disc central de rareses, de poc més de mitja hora de duració, que aconsegueix ser un miniàlbum per dret propi (els altres dos CDs són, simplement, «Kid A» i «Amnesiac» tal i com ja els coneixíem). «Voyage» és un disc fet en funció d’un espectacle. És molt irregular, però val pels seus bons moments. Impecablement produït i cantat, recupera tots els elements clau d’ABBA, a la vegada que ho envolta tot d’un element de musical. Producció: Benny Andersson. Em sembla que el bo d’en Björn Ulvaeus ja no està en bon estat.

La caixa d’«All Things Must Pass» de George Harrison està matadora. Jo potser hagués ampliat una mica el CD 5, doncs hi ha algun detall que conec de discos pirates i que s’hi hagués pogut posar. Però, punyetetes a part, el que hi ha està molt bé. Sobretot els CDs 3 i 4 amb les demos.

La caixa d’«Electric Ladyland» de The Jimi Hendrix Experience és més discutible. Em falta veure el documental, clar. L’àlbum com a tal sempre serà un clàssic (i aquí està ben masteritzat). La part discutible són els CDs 2 i 3. El 3 és un concert de 1968 al Hollywood Bowl. És la Experience que tots coneixem i estimem (potser no el públic d’aquella nit), és només que la qualitat de gravació és la d’una pedra volcànica, fins i tot hi ha alguna cinta acabant-se a mig (sabem que el 1968 tot just es començava a poder gravar rock decentment en directe, però és una gravació que no m’estranya que no hagi sortit abans, especialment perquè tinc la caixa «Stages» i tot allà és de molt bona qualitat). Mentre, el CD 2 està dedicat a demos i primeres versions, i ho sento però és molt avorrit, el típic CD que només escoltes una vegada. Així que en aquest apartat és una caixa que m’ha decebut una mica. Almenys el llibret està ben fet.

Per contra, la caixa «Feel Flows» dels Beach Boys és extraordinària. Feia anys que l’esperava, i el resultat sobrepassa les meves expectatives. És fins i tot millor que escoltar només els àlbums originals. I inclou tot el material existent del mai publicat primer àlbum solista de Dennis Wilson. Únic punt dèbil: el text contingut al llibret és molt hagiogràfic i il·lumina ben poc sobre les dinàmiques del grup en aquella època, força més complexes que una simple reunió d’amics com es pinta al llibret (en particular, Mike Love i Dennis Wilson no es podien veure -sorprèn que hi hagi temes fets en comú-, i Brian Wilson, per molt que tingués idees, es passava la major part del temps al seu llit).

Bona la caixa, que ja tenia, de l’«Abbey Road» dels Beatles. Sobretot estic content d’haver pogut sentir «The Long One», l’editatge en brut del «medley». Va ser bona idea fer-lo, doncs va ajudar a prendre moltes decisions crucials. En tot cas, tot en el «box set» sona genial. Fins i tot «Maxwell’s Silver Hammer» resulta rescatada per la qualitat de màstering, el que és dir molt. Bon llibret, també.

*****

La Fender Villager és ja arreglada, era només una corda massa vella. La Telecaster també és arreglada (i estic ultimant el pla per a acabar-la de pagar). Mentre, el baix Austin AJB300 necessita d’un repàs als trasts, com un baix Austin APB200 que està en camí. També, he fet algun ajust pel meu compte a la Squier Starcaster. Quedarien dues reparacions per a fer: el timple canari, que necessita clavilles d’afinació urgentment, i el multiefectes Boss ME-50.

En llista de no tocar el banc, hi tinc una Harley Benton HB-35, una Hartwood Revival i una Hartwood Novella. Esperaria pacientment i, com dic, sense tocar el banc. Descarto, això sí, una guitarra Austin ATC200: en realitat ja tinc una bona Tele i no puc justificar una unitat barata. O almenys no la intentaria mentre tingui coses urgents. Hora d’organitzar-se...

*****

Guitarres caigudes en combat:

1. Encore tipus Stratocaster. Va ser la meva primera guitarra, el juny de 1995. Desgraciadament, era un desastre: impossible de mantenir afinada, celleta mal feta, el vibrato no retornava a afinació, el selector de pastilles l’havia d’arreglar cada pocs mesos, les pastilles sonaven fatal... Va ser la primera guitarra que em vaig vendre, a principis de 2016. Prefereixo recordar-la a tenir-la pel mig.

2. Acústica de luthier. Tot i que quin luthier. Me la va regalar el «cuñao» perquè no la feia servir. Resumim-ho en què ja fa un parell d’anys que va anar a les escombraries.

3. Acústica Samick de 12. No extraordinària, però era una millora dràstica sobre la guitarra 2. L’hagués conservada, de no ser per una trencada monumental a la pala. Em sembla que la vaig haver de regalar.

4. Epiphone Riviera coreana. Una de les vendes degudes a Seguretat Social, ara és en molt bones mans, i jo tinc substituta.

5. Acústica XP blanca. També és en molt bones mans.

6. Acústica Storm. No era extraordinària, però em va servir per a assaigs amb la rondalla.

7. Espanyola Ashley amb cutaway. La vaig tenir molt poc temps, era un desastre.

8. Acústica Daytona blava. També era un desastre. És una marca que no m’agrada.

9. Espanyola blanca sense marca. Trobava a faltar una guitarra blanca, i aquesta estava barata. Però me la vaig haver de vendre degut a Seguretat Social. No era increïble, però m’hagués agradat conservar-la i provar a fer-hi alguna cosa.

10. Gretsch Electromatic G5103 Corvette. Era una falsificació. Venuda degut a Seguretat Social.

11. Baix Warriors tipus Precision. Venut degut a Seguretat Social, recuperat i tornat a vendre per la mateixa raó. Almenys és en bones mans i pot donar un nou baixista.

12. Yamaha Pacifica 112v. No vaig aconseguir fer-la sonar bé, i li vaig haver de fer un acabat al màstil. Però no me l’hagués venuda sense Seguretat Social fotent-se pel mig. No descarto intentar-la de nou en un futur llunyà i amb pastilles SD SSL-1.

13. Epiphone Wildkat Antique Natural. Venuda degut a Seguretat Social, és l’instrument que més he lamentat haver-me de vendre. Ara tinc substitut d’una altra marca.

14. Hagstrom Viking 12. Una elèctrica de caixa de 12 que em va decebre una mica, degut a la poca qualitat d’alguns components. Una marca que no repetiré. L’única vegada que he intercanviat una guitarra.

Apart, tres instruments venuts degut a Seguretat Social i recomprats són la LAG Arkane 100 (mateix instrument), el baix electroacústic Academy (mateix instrument) i el baix Höfner 500/1 Ignition (en aquest cas, ara tinc una segona unitat, i en el futur li faré posar pastilles bones).

Shoulders high in the room

 

“I record my own compositions in my own recording studio, using synthesizers and electric guitars and basses. Then, I've used RouteNote and then the El Mamut Traçut label to release them digitally. Of course, being a catalan, I face three barriers: European or American labels aren't likely to sign me because it won't be easy to take me on tour, Spanish labels will say I'm a catalan and who wants to sign a catalan, and Catalan labels think catalan music must be unlistenable in order to sell (it doesn't sell, of course). So I'm an idiot for still composing and recording music worthy of an attention nobody will give to it.”

*****

“És divertit, perquè els influencers que jo segueixo són gent com Darrell Braun o Sloppy Joe. I tenen el seu cantó útil, dintre de tenir el seu cantó publicitari. Però admeto que no tinc ni idea de cap influencer en el sentit convencional, ni de què fan o què publiciten. A Youtube no només miro vídeos de guitarres, però certament són un dels plats forts...»

*****

He aconseguit programar un Farfisa ressonant i sense secció dedicada de baix en el MODX6. El so que sempre hi havia trobat a faltar. Es pot fer! De mica en mica aniré aprenent a programar-lo... En tot cas, el nou so perfecciona un so que antigament havia fet amb el DX7 i que és part de l’entramat sonor del «Corrupció». Torno a l’atac.

*****

Mentre, la meva audició de R.E.M. m’ha donat una idea per a fer amb guitarra: el meu propi «Monster». Tinc a casa la Sterling Stingray. I l’Älvian SG estèreo sona megabé. I tinc dos pedals Boss Blues Driver Waza Craft. Crec que, apart de gravar comprimit amb el Boss ME-25, ha arribat l’hora de gravar via l’ART Pro MPA II. Falta el temps necessari. Però pensar amb temps és bo.

*****

I, també, crec que gravaré les idees convencionals que em resten de l’era 1998-99. No necessàriament per a un àlbum. Encara no sé sobre què fer l’òpera, però una idea és dur-la a mig camí d’un musical. Així podria gravar-hi cançons típiques meves, sense els condicionants de continuïtat d’una òpera tradicional. Simplement, no hi hauria números ballats. Idees en tinc, i són bones. Ara em falta trobar un argument i escriure un llibret. No m’hagués fet res aprofitar un llibret existent, però em condicionen tant els drets d’autor com el fet que vull quatre cantants i punt. El necessari per a fer les harmonies típiques made in Patinet, sense grans costos.

*****

Ja només falta acabar de pagar la Telecaster, que serà un esforç major. Necessito els endarreriments. Aquest mes aniré justíssim. N’estic fart de ser pobre.

*****

Aquest divendres al matí ha arribat a casa una Harley Benton CST-24 P90 Black Flame B-stock des de Thomann a Alemanya. Amb l’experiència P90 de retorn. I aquest dissabte ha arribat una Squier Classic Vibe Starcaster Natural. Algun detallet a ajustar, però és una gran guitarra. I és preciosa. Dues guitarres que tanquen per si soles la ferida del 30 de setembre de 2019. No acabaré del tot aquí. Però molt del que seguirà ho he demanat a la fundació. Cert que tinc un baix reservat. I que tinc instruments a arreglar, algun d’ells de cara a Visitants. I que he de tancar el cas Telecaster.

*****

He compilat les 14 cançons de John Lennon de 1980 en un «Single Fantasy» sense ni rastre de Yoko Ono. Glòria pura. Que sí, que John Lennon el 1980 no era John Lennon el 1966. Però era substancialment millor que John Lennon el 1972-73. I, en el fons, «Single Fantasy» és el que els fans de John Lennon haguessin volgut el 1980: pur John Lennon sense interferències. En la forma de «Double Fantasy», el seu retorn el setembre de 1980 resultava aigualit, i només el seu tràgic assassinat ha convertit «Double Fantasy» en un disc mític. Un mite molt per damunt de la seva realitat concreta. És com si Black Sabbath s’haguessin dissolt després del «Born Again», o com si Metallica s’haguessin dissolt després del «Lulú».

I seria bo un disc amb les maquetes de John Lennon de la segona meitat dels 1970. Vam tenir un tast amb els dos temes de «retorn» dels Beatles quan els Anthology, però les maquetes sense adulterar podrien donar un molt bon disc. L’últim gran disc d’un geni.

(Sobre Yoko Ono, penso que va ser molt bona en la seva època pre-Lennon, com a artista conceptual relacionada amb el moviment Fluxus. El que va espatllar la seva imatge va ser relacionar-se amb un músic de rock i posar-se a fer rock ella mateixa, sense tenir-ne ni idea. Era posar-se en el lloc perfecte per a ser incompresa. I, francament, els seus discos de rock són lamentables.)

*****

He acabat nou àlbum, «The Disclosure Shortfall», a afegir als pendents de publicar. No increïble, però pensava que sortiria pitjor. Com que he decidit que el «Calm Waters Ahead» torna a ser un àlbum de ple dret, tinc 25 àlbums fets, dels quals 10 estan publicats al gran internet i 1 només al Bandcamp. Més el «Duncan Drawings» definitiu d’un sol volum, de moment només disponible al Bandcamp. I unes poques compilacions de rareses. Ara, àlbums inacabats hi ha el Charleston (prioritari!), el Shut Down (de preparació més complexa) i el Jazz (no essencial). I a gravar òpera i guitarres.

So fast, so numb

 

Escoltant «Monster» de REM, sense «King of Comedy» ni «Tongue». És un molt bon àlbum. No sóc el primer a fer notar que REM no sempre van tenir bon control de qualitat. Temes de contracte? Ho dic perquè un «Monster» de 41 minuts funciona molt millor. «Automatic for the People» també funciona molt millor sense el «New Orleans Instrumental No. 1», «New Adventures in Hi-Fi» també funciona millor sense «Zither» i la confusa «How the west was won and where it got us», i així anar fent.

Admeto que escolto molt els seus cinc darrers discos. «Accelerate» i «Collapse into Now» són excel·lents. «Up» és molt millor del que en vaig creure el 1998, i és a prop de ser una obra mestra, encara que es nota que sense Bill Berry van quedar bloquejats i els va costar acabar-lo. «Reveal» és intentar tornar a fer un disc típic de REM però amb els mateixos productors, i té alguns bons temes, tot i que seguien encallats i hi ha algun tema fluixot. I «Around the Sun» és «Reveal II», amb el grup quasi sense parlar-se i totalment incapaç de recomençar i gravar-lo bé: hi ha un bon àlbum dins d’ATS i a mi ha arribat a agradar-me, però el resultat final és deficient i desorientat, i admeto que si no hi hagués drets d’autor pel mig, en algun moment he tingut en ment jugar a The Flaming Lips i versionar en estudi tot l’àlbum, tractant de portar cada cançó al següent nivell. Però els meus intents passats d’enviar arxius a gent com Philip Glass o Wilco han naufragat miserablement: hi ha gent pel mig que ho llença a la paperera. Com Warner, que ni t’escolta perquè només escolta el que li vingui d’advocats, mànagers i artistes seus, amb el que els independents d’arreu del món hi tenim barrat el pas. No la millor situació, tenint en compte que a Catalunya mateix no em deixen ni començar. Porto 17 anys lluitant i sóc al punt de partida. Amb una molt bona obra, això sí. Just el que quatre desgraciats no volen.

Mentre, tinc també en rotació cinc temes que no van entrar en un àlbum de REM i que són molt bons. No he trobat cinc temes més per a completar un àlbum «nou» de REM a l’estil del que vaig confegir per a ABBA, «Under Attack».

*****

La meva col·lecció de «box sets» de 2021 inclou «All Things Must Pass», «Electric Ladyland», «Feel Flows» i «Let It Be». Estan allà, esperant-me. Ara em manca temps per a escoltar-los. Trobo a faltar març de 2020.

Mentre, pendent dels nous d’ABBA i Radiohead.

*****

He fet una llista de peticions per a la fundació que em porta la curatela. El que em falta d’equip. Amb l’excepció d’una guitarra Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series que demanaré per Reis. I d’una Squier Classic Vibe Starcaster Natural que ja tinc quasi assegurada pel meu compte: estava entre l’acabat Natural i l’acabat Sunburst, però aquest darrer costava 50€ més... a Ñ. Als Estats Units costen el mateix.

I a pagar el que em falta de deutes. Sobretot la Telecaster, a la que li faré una bona empenta a finals de novembre. Quines ganes tinc d’acabar-la de pagar. I de poder-ho fer sense vendre’m res.

I falta reparar un detallet de la Telecaster i quasi el mateix detallet de la Fender Villager.

Més arreglar un determinat multiefectes de cara a Visitants.

*****

Fa unes setmanes que estic tocant força la guitarra elèctrica, sense gravar. Ara, més que trobar idees com feia, del que es tracta és de deixar-me anar. De fet, estic solejant bastant. Res que no pugui fer millor el Marc Casulleras d’Els Visitants, però certament vaig trobant com no equivocar-me: pentatònica, pentatòniques entrellaçades, una escala que em vaig inventar fa uns mesos, i memoritzar què he de fer entre la segona i la tercera corda. Agafar seguretat. De passada, toco via un dels meus BOSS Katana, amb alguns efectes memoritzats. Al final no em vendré el meu Roland Blues Hot Cube: sona prou bé, i em pot servir d’unitat mòbil si un dia he d’anar a tocar a casa d’algú. Té pocs efectes, però. Sí em vaig vendre el Vox AC15C1. Molt bo, però no l’estava fent servir. Sap una mica greu, però puc passar uns anys sense, i quan tingui casa pròpia, anar pel premi gros: un Vox AC30.

No em vull vendre cap guitarra més perquè ja he patit massa en aquest sentit. De fet, diria que han deixat de fabricar l’Epiphone Wildkat, d’aquí que hagi posat en llista la Harley Benton SC-450 P90 GT Classic Series: vull tornar a tocar amb P90.

No crec en el sistema de pensions d’Ñ.

*****

He estat provant de nou velles guitarres meves. M’he adonat que l’Älvian SG estèreo ja té unes molt bones pastilles, el que m’omple de felicitat. En canvi, les GretschBuckers de la meva Gretsch G5122 desmereixen del que per demés és una excel·lent guitarra, pel que decididament he de fer el canvi a unes Filtertrons.

I tinc clar que en el meu futur hi ha una Harley Benton HB-35 Plus, probablement en negre (ni que sigui perquè els altres acabats van canviant de color segons la foto o el vídeo, i em tenen insegur, apart que la negra és la única a tenir pastilles daurades). De totes maneres, l’he posada a la llista de la fundació. Toca recuperar-me...

Com hi he posat dues Hartwood: una Revival (tipus 335) i una Novella (elèctrica hollowbody). I un mesclador. La resta, llibres i partitures, aquestes darreres de Philip Glass i Steve Reich.

*****

Fa anys que tinc en ment un projecte en el que estic encallat per manca d’argument sobre el qual escriure un llibret: una òpera. Ara se m’ha acudit una possible variant: un musical. O un entremig. Continuo tenint el problema de sobre què escric. Però no vull encallar-me musicalment, o haver de seguir receptes del segle XIX. En tot cas, un cop escrit el llibret, la manera de treballar seria simple i orientada a economia: gravar totes les pistes de base al meu estudi i pel meu compte, i compondre per a un màxim de quatre cantants/actors i amb una acció escènica que no requereixi més que d’elements escènics escassos i fàcilment trobables: cadires, una taula, un llit... Ja em resultarà prou difícil trobar qui m’ho munti, degut a què porto intentant començar des de 2004 i m’ha resultat impossible per les raons de sempre: despatxos. Almenys, els quatre o cinc anys que la idea em porta ballant pel cap m’han servit per a pensar-me bé tot aquest pla d’acció: tal com m’ho plantejo ara, només caldria pagar quatre cantants i dos tècnics (llums i so), amb el que seria una obra barata.

I sobre l’argument, havia pensat en «Mirelha», el poema de Frederic Mistral, però l’altre dia vaig localitzar l’article de la Viquipèdia sobre una adaptació teatral de fa prop d’un segle, i simplement hi ha tants personatges que no em surt a compte. Tocarà simplement llegir el poema original, pel meu gaudi i cultura.

Clar, no puc agafar obres modernes pel tema dels drets d’autor. És més fàcil escriure novel·la, perquè un personatge més no implica sinó rumiar una mica més i escriure-ho. Però en teatre un personatge més vol dir una persona més a pagar i un vestuari més a fer, i per tant més pressupost. I el meu únic argument positiu a l’hora de buscar qui m’ho munti és «obra tirada de preu».

Si més no, tinc les idees musicals base. Patinet típic, però són bones idees. Únicament no tiro endavant per a no trobar-me fent el típic argument superficial tipus «Línia Roja»: no vull dir que vulgui fer una obra d’una profunditat bergmaniana, però almenys que el públic no se senti estafat.

*****

Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir. Vull llegir.

*****

Mentre, Pere Aragonès segueix fent el ridícul. També Junts i la CUP. Només Waterloo aconsegueix coses. He fet un vídeo amb el cigronet accelerat. És l’únic que en puc dir.