Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dimarts, de setembre 20, 2016

Bummer In The Summer

El de 2016 ha estat un estiu absurd. Moltes feines tontes sense sentit. I mentrestant, la maquinària creativa quieta, com no havia de ser. No he fet vacances. Ni tan sols no m'he pogut banyar a Vallparadís. No estic relaxat.
(I que se'm vagi desmaiant la mare i fent-se tantos no ajuda. Em té inquiet.)

*****

Política? L'Onze vaig ser a Berga. El Jordi Sánchez sembla guanyar potència. Ara, a que passin coses, que tothom deia "és l'últim any que faig el gilipolles". I per començar, la qüestió de confiança del Puigdemont. Començo a olorar-me que la CUP votarà contra ell, i això voldria dir eleccions. En mala hora vaig votar la CUP. Almenys aquesta vegada ja estaria avisat. Estic disposat a votar Puigdemont, per una vegada. El tio sembla controlar. En canvi, l'Homs no controla gens, i en aquest cas val més votar Joan Tardà i Gabriel Rufián, que estan fent molt bona feina. Pels dubtes, miro de definir-me a la vegada com a independentista i esquerranós. A la vegada, dono molta importància a les personalitats. Per això he fet aquesta distinció entre Puigdemont i Homs: el primer ja fa temps que va de debò, mentre que el segon ja ens ha acostumat a tota mena de sorpreses, des de barallar-se amb qui no toca en plena campanya electoral a fer concessions a altres formacions polítiques sense que tot plegat li rendeixi. Avui mateix ens ha deixat ben confosos amb la seva proposta a Pedro Sánchez (PSOE), proposta que podia no incloure un referèndum a Catalunya. Per després dir que sí que havia d'incloure'l. Que tingueu un bon maldecap.

*****

Apunteu-vos-ho: dilluns 17 d'octubre a les 6 de la tarda inauguro exposició de dibuixos a l'Ateneu Terrassenc. Tant de bo s'ho miri algú...

*****

Àlbums? Pràcticament igual, tot i que lentament em vaig posant a la feina. Pendents:
-Santuari: tornar a escriure la meitat de les lletres, basant-me en la feina feta el 2007-8. Gravar les veus... i llavors treure la versió actual de tots els llocs d'internet i, uns dies després, treure la nova versió, que seria a tots els efectes acabar el projecte del "Partisà!" sota un altre nom. Instrumentalment hi és tot, tot i que igual afegeixo el Jazz Bass a un parell de temes que ara van mancats de greus. Tot es farà.
-Estratègies: a falta de corregir una lletra en occità (traductor automàtic de la Generalitat de Catalunya: vaig a cegues), totes les lletres estan escrites. Falta gravar veus... i treballar les bases, que no acaben de ser.
-Disfunctional: hi ha força lletres per escriure. Veus, i algunes guitarres. Els sintes hi són tots.
-1980: escriure lletres, i gravar les veus dels meus amics i amigues. Les bases estan completes.
Almenys ja estic escrivint lletres, lentament i amb calma. Tota la calma que permet un moment tan dolent econòmicament com ara.

*****

Tinc ja l'interface Tascam 16x8. L'estudi, incloent les compres de juliol, ja és complet.
I també tinc un ampli de transistors Roland Blues Cube Hot de 30W. No sona a vàlvula per res, però com a ampli és de qualitat.
M'he permès de fer posar pastilles bones a les dues guitarres que faltaven. L'Älvian 335 té dues Seymour Duncans Seth Lover, boníssimes. I la Casio MG-510 ha tornat a la vida amb un muntatge excèntric però ple de possibilitats. Espero poder-li fer honor.

*****

Somnis? Una Squier VM Jazzmaster Sonic Blue (a la que posar pastilles Fender bones) i un ampli Vox AC15. Potser també una Eastwood Classic 12-string. Trigaré...






Tame Bland and the Apalling Boredoms

Purament per a fer neteja i inventari, en aquesta entrada hi inclouré tres textos/lletra que no aprofitaré, per motius obvis.
El primer text és el de "Down Down Blues", un moment involuntàriament còmic del "Busco Feina" de 2006. Estic retreballant la música. Moment genial, doncs, per a prescindir d'un text força fluixot.

Down Down Blues

Down down,
it's coming down down,
the ceiling down down,
my home comes down down.

Down down.

My money down down,
my poor job down down,
my life goes down down,
I'm much poor down down.

Down Down.

My own faith down down,
my broken heart down down,
it's a pity down down,
I'm feeling down down.

Down down.

I'm a worker down down,
I'm a loser down down,
I'm defenseless down down,
don't feel free down down.

Down down.


El segon text és, sorprenentment, en portuguès, una llengua que no domino. La composició a la que pertany era un dels punts més baixos del “Busco Feina”. Així que no importava massa què hi posés.


Ondas do mar

Bahia para viver,
bonita no infinito,
a felicidade
na madrugada.
Ondas do martes
na noite que nasce,
alem da brisa,
pranto de saudade.

Você dança,
você canta,
você homem,
você poeta.

A luz assim rompeu
o caminho azui
da melancolia
do passo de História.
O despertar do tempo
fala e abraça
a beleza atlántica
do dormir do mar.

Você dança,
você canta,
você homem,
você poeta.


El tercer text és un poema, força infumable, que vaig escriure en el punt més àlgid de caos, cap a finals de la carrera de Cant, quan no podia fer plans ni descansar. La tensió es nota.


Sospirant per Candlestick Park

Les imatges filmades
s'han fet massa reals.
Els escenaris fan vertigen,
em deprimeixo i ploro.
Ni tan sols ressonen
els crits de noies bullents.
Un vehicle, un camerino,
un escenari, la mort.

Escortes a Tòkio,
persecucions a Manila.
Concerts militaritzats
on ets un número més.

Proves so i et sents com un
imbècil perquè és inútil,
el concert sempre surt pitjor
i has de veure les ciutats de nit.
Et dirigeixen, t'anul·len,
no pots decidir sobre res.
He presenciat catàstrofes.
És el caos però a qui li importa?

Llegeixes a vista en directe
i segueixes sonant tan malament
com els Beatles aquell dia trist
al Budokan el '66.

Cada nit t'ho manen tot,
cada nit has d'assentir.
Has de vestir uniforme,
has d'obeir uniforme.

Ets un zero a l'esquerra
unit a tots en la reverència.
Junts hem d'emocionar-nos,
junts podem fer el ridícul.

Sospiro per Candlestick Park,
vull que arribi el meu
Candlestick Park.

Lluís Paloma Sànchez, abril-agost de 2009.