Definició de música

La música és física del so aplicada, operada des de la teoria de la informació. Aquesta informació s'entén com a un conjunt d'elements discrets (sons, afinacions de sons, harmònics, relacions de fase, equalitzacions...) que són percebuts com a estímuls pel nostre cervell, i que en si mateixos estan desposseïts de contingut semàntic. Així, en parlar d'estils musicals crec que és molt més correcte parlar de sistemes, subsistemes o conjunts de sistemes formats per sons discrets, més que de llenguatges. I compondre no és sinó generar noves seqüències d'ones.

dilluns, de juny 25, 2018

Xim Xim

Reconec que C’s té una capacitat única per a reunir «bordes». I no crec en absolut en el «gobierno» PSOE. L’únic bo és que a can PP ja fa uns dies que s’estan tirant els trastos al cap.
Em declaro moralment exclòs de Mario Vargas Llosa.
Això sí, voldria que vels polítics d’aquí fessin alguna cosa més que discutir entre ells. Tenim empresonats i exiliats. I gent al carrer que ens volem moure. Però els uns sense els altres no podrem fer res. És que fins i tot hi ha sectors del PDECat i d’ERC que estan pensant en termes d’una legislatura autonòmica de quatre anys! I així no podem anar.


*****

Toca comprar una clau. Més no puc fer. Ja he esgotat tots els camins, i el mercat immobiliari és un caos. Així que a principis de 2019 faré una migració bancària. És el finançament el que s'ha d'adaptar a mi, no a l'inrevés. Han perdut un client.
És que fins i tot havia mirat on hi havia pisos pagables, i amb crèdit ho hagués pogut intentar a llocs com Balaguer o Mollerussa. Llocs on no se m’hi ha perdut res, però és que a Terrassa els preus estan impossibles, i no parlem ja de Barcelona (una ciutat on no voldré viure mai, però Terrassa s’ha contagiat de Barcelona). Certament voldria veure a certs personatges a la garjola.

*****

Començo a preparar-me mentalment per a les sessions vocals de l’estiu. I m’he mirat els projectes que tinc pendents. I hi ha tres projectes que m’agraden musicalment: «Santuari/Partisà» i «Disfunctional West Coast Promotion» (amb lletres acabades), i «1980» (pendent de lletres). Però els altres dos («A Grècia» i «Estratègies al Paradís») no em fan gens el pes: no vull dir que siguin un desastre, però són irregulars i no afegeixen res a la meva discografia. He pensat de fer un disc amb els millors temes dels dos projectes, però un cop reescoltades les pistes veig que tampoc no qualla. Així que toca regravar, afegir... Ja ho faré a partir de la tardor. No hi ha pressa.
També tinc pendent regravar les veus d’«Himnes». I, mentrestant, he enviat la partitura a tot d’amics, per a que la reenviin als seus amics. No sé si trencarà el mur, però és el que tinc més a l’abast per a que circuli. I no cal signar amb una editorial de partitures, no?
En tot cas, són projectes que arrossego des de fa anys. Les primeres gravacions del «Partisà» daten de 2005...

*****

Aquest estiu també toca refondre el meu Requiem i fer-ne la versió definitiva. És un cas extrem d’obra que vaig fer pública abans d’hora. I hi ha problemes a resoldre de cara a la seva estrena en concert. Un és suprimir la trompeta, per motius pràctics. Un altre és reescriure els teclats, siguin dos o un (una possibilitat no tan bona, però un intèrpret més és problemàtic). I encara hi ha un moviment que no funciona, l’Hostias.
Així que serà un estiu de tancar projectes. Serà duret...

*****

Mentre, llibre parat. Apart de la manca de temps, estic encallat en una escena crucial. No és que no sàpigui què passarà o cap a on va la novel·la. Ho tinc tot resumit. Però reconec no estar relaxat i, sobretot, no vull caure en tòpics. Se m’està fent difícil.

*****

Pensant en com millorar el meu estudi quan estigui refet. Una millora evident és un segon interface Tascam US-16x08. Penso també en dos compressors Warm Audio WA-76, còpies més assequibles i de bona qualitat dels mítics Universal Audio 1176 (i amb això podria muntar un rack quasi exclusivament amb compressors analògics; m’hagués agradat trobar una versió assequible del Fairchild 670, però fins les més barates tenen un preu prohibitiu i costen molt de mantenir). I com a micròfons, els Shure SM-57 i SM-58 són estàndards assequibles (mentre que el Neumann U-87 és massa car per a la meva butxaca, però sempre el somniaré). També un segon AKG C-3000 per a poder gravar en estéreo. I de segona mà, per la nostàlgia i perquè quan anava a comprar-lo el van deixar de fer, un equalitzador Behringer T-1951 (no precisament un aparell de tecnologia punta, però podia haver estat divertit aconseguir efectes inusuals amb ell).
En tot cas, m’adono que en tot aquest temps no he emprat mai un excitador aural. En aquest cas puc emprar un plug-in sense perdre-hi qualitat, però reconec que no sé ni com sona.
Guitarres, m’agradarien una Yamaha LL1612ARE, una Fender American Professional Telecaster Natural Ash amb màstil d’auró i, de segona mà, una Rickenbacker 360/12 (noves estan impossibles).
Amb això ja estic dient que anar a per una casa està impossible, també. M’agradaria poder canviar de plans, però sóc molt pessimista.

diumenge, de juny 17, 2018

Italiannette

Ja he decidit que, quan surti en un àlbum, “MR Blues” tindrà una altra lletra i títol. Un no vol coses caducades en un àlbum nou, no?
A la vegada, ja veig que el meu intent de participar en concursos de composició ha fallat. No per manca de qualitat, sinó perquè m’he arribat a adonar que si et collen tant a les bases és perquè el jurat vol una única peça que no sap com fer ell mateix, i els concursants tenen la feinada i l’enigma de compondre exactament aquella peça, i no una altra cosa, per bona que sigui. Per tant, res d’innovar o d’intentar ser personal: un concurs per a cobla només accepta sardanes encara que no ho digui explícitament a les bases, i un concurs d’havaneres no vol el següent pas en havaneres, sinó «La Bella Lola II». Per tant, renuncio a participar en més concursos de composició, doncs jo vull fer la millor música de la que sigui capaç i no perdre el temps en endevinar intencions de gent que faria millor no convocant el concurs i aprenent com fer exactament allò que tenen en ment i no saben com explicar. Almenys seria més sincer per la seva part.

*****

És inútil. El mercat immobiliari està fora de control i prescindeix dels seus potencials clients. Crec que faré altres coses amb els meus diners a partir de l’any que ve.

*****

I el 2019 em veurà invertir una mica en mi mateix i la meva carrera. He de ser conegut si vull ser influent, i a Catalunya no pots fer res si no ets conegut.

*****

He escoltat «The Beach Boys With The Royal Philharmonic Orchestra» i l’he trobat molt avorrit. Un «Greatest Hits» amb secció de cordes afegida a les gravacions instrumentals originals, i no gaire imaginativa. No és que esperés molt del disc, però pensava que seria més ambiciós. En canvi, és un dels pitjors discos relacionats amb els Beach Boys. Comparable amb «Stars and Stripes, Vol. 1». I, a sobre, inclou «Kokomo»...
M'explico: el problema del disc dels Beach Boys és que és com si agaféssim un grans èxits dels Beach Boys i simplement els afegíssim una pista de strings al damunt i sense que aquests strings aportessin res als temes. És això, però en versió multimilionària. Clar, aquí no s'ha reimaginat res, hi ha molts instruments allà que daten de mitjans dels 1960 a Gold Star o Western Recorders. Pur karaoke, només que enlloc de ser cantat és orquestral. Hi ha dues cançons on els resultats són passables ("Disney Girls", la més integrada, i "Kokomo", la merda de cançó de Mike Love però que amb orquestra afegida no podia sinó millorar), però com a conjunt el disc és com posar els músics clàssics de Terrassa a tocar i cantar cançons pop famoses: es limiten a seguir una partitura, i allò no sona a pop ni que els apuntin amb un kalashnikov. Per això m'ha avorrit tant aquest disc. "A Moon Shaped Pool" de Radiohead és un disc en aquesta vena molt més ben integrat, doncs la orquestra i el cor són part de l'entramat creatiu del disc, i no simples mercenaris com en el disc amb els Beach Boys.
I el que volem els fans són les sessions de «Friends» i «20/20».

*****

Dijous 14 vaig fer de tècnic de so a la final esportiva de l’SRC, on també va sonar una composició meva, «SRC Olympics», feta per a l’ocasió. Va sonar en un moment en què encara es competia, pel que no va tenir molt impacte, però alguns dels presents la van notar i els va agradar. I vaig conèixer la regidora de Salut. Va ser un bon matí.

*****

Reconec estar fart que la gent es fiquin amb què menjo o deixo de menjar. Més valdria que tanquessin la boca i es dediquessin als seus assumptes. Jo no vaig per la vida dient-los què han de fer, no? Doncs viu i deixa viure. Tant senzill com això. Massa dietistes en aquest món, em temo.

*****

Admeto no seguir el Mundial de Futbol. Excepte per les notícies sobre atacs al col·lectiu LGTB. Reconec que quan vam anar amb la mare als EUA, la seva primera intenció era anar a Rússia, però a mi em va fer por i vaig convèncer-la de fer un petit canvi de plans. Uns anys després hi va anar ella, però a mi em falten molts anys abans d’anar-hi. No abans que allò sigui una democràcia de veritat i el Fill de Putin sigui a la presó.

*****

Estic indecís sobre el tema de l’avortament. Sobretot perquè entre les meves amistats a Facebook hi ha posicionaments directament enfrontats sobre el tema, i un no sap com enfocar-ho. És cert que hi ha un element, i és que jo em vaig fer esterilitzar, el que ja és un posicionament. I un altre element és que hi ha supòsits (violació, risc per a la vida de la mare, inviabilitat del fetus) que no s’haurien ni de discutir. I sobre els provida, és notable com volen que neixi el nen, però un cop nascut ja s’ho farà. Clar, a mi sí que em preocupa què passarà amb el nen, i si la mare tira endavant amb l’embaràs, el nounat ha de poder comptar amb tota una infraestructura estatal que li garanteixi el dret a una infància digna i feliç. En tot cas, el cert és que hi ha dones que volen una barra lliure. No m’entusiasma, però si no poden avortar legalment al seu propi país, doncs o se’n van a un curandero o se’n van a Londres. Res no les dissuadirà, i més val que ho acceptem. (A més, una segona crítica als provida és que són els mateixos que estan a favor de la pena de mort, i són sempre molt conservadors, les dones a cuidar dels seus nens i tal; tot i que és com a mínim curiós que a l’esquerra pensin ambdues coses exactament a l’inrevés.)

*****

Estic observant la quantitat de dones amb diagnòstic a qui es pren la custòdia dels seus fills via «has de signar aquest document o et prendrem el teu fill», just el document de renúncia a la pàtria potestat. I elles signen en un estat en què són debilíssimes i no poden veure-les venir. Perdre de vista el seu fill fa que es posin pitjor, un trauma que les perseguirà de per vida. S’hauria de legislar per a poder-ho revertir: el més important per a una mare és el seu fill, i si hi afegim que quan passa un cas d’aquests qui obliga a la mare a signar el document sol tenir intencions molt fosques i perjudicials per a mare i fill, tenim un quadre espantós que quasi sempre acaba als tribunals, sense èxit garantit per a la mare.

*****

No a la retenció mecànica als serveis d’hospitalització psiquiàtrica. I no a tancar els pacients en cambres buides fins que es calmin. Ambdues coses són traumàtiques pel pacient. Prou dur és patir una malaltia mental. No volem que ens l’agreugin.

dimecres, de juny 06, 2018

Runaway Grill

Dissabte dos de juny vaig 
assistir a l’òpera dels tallers 
d’òpera d’aquest curs. 
L’elisir d’amore. I era 
d’amore, versus l’orrore en 
el que vaig participar fa onze 
anys. Tots ho van fer molt bé. 
Potser m’hagin reconciliat 
amb una òpera que no és de 
les meves favorites, però que 
durant onze anys vaig dur 
marcada com el meu gran fracàs 
durant els anys de Cant. Ni em 
van dirigir bé, ni jo no vaig saber 
fer-me rendir. Sí, quan vaig haver 
de cantar certa obra de certs tres 
compositors en el concert del 
caos va ser encara molt pitjor. Però reconec que no m’agrada fracassar.

*****

No em puc estendre, però hi ha canvis a Bongo, i en pot sortir un 
projecte més curt però millor. Hi ha esperança.

*****

Molt em temo que el nou govern de Pedro Sánchez serà una merda 
punxada en un pal. El rècord de Rajoy serà difícil de batre, però 
veig que Sánchez ho vol intentar.

*****

Ja és hora que Catalunya entregui grans obres musicals i es posi a 
l'avantguarda del pop mundial. 

*****

A dibuix estic a mig fer una pintura experimental per fases. Ja fetes: 
1) fons monocromàtic; 2) pintura de «taques» amb espàtula. Falta 
3) «drip-painting». Res molt punter, però és buscar una nova direcció 
per a mi. I és més excitant que res que hagi fet aquest darrer any. Un 
curs en el que he estat una mica encallat pictòricament. M’ha passat 
una mica com al 
2005, en què venia 
d’un gran treball 
discogràfic i no 
sabia com anar en
 una altra direcció.
I, en el cas pictòric,
aquest gran treball 
eren els dibuixos 
d’edificis imaginaris 
amb perspectiva tècnica d’alta complexitat. Un cim, però la vida ha de 
continuar. I ha de continuar experimentalment.

*****

Fa uns minuts he acabat de veure un vídeo amb una interpretació
en directe de «Drumming» de Steve Reich. Veure com la tocaven
m’ha aclarit unes quantes coses sobre la construcció de la peça.
Com «Music for 18 Musicians», és una peça que probablement 
no podré presentar en concert, simplement perquè l’adquisició de 
tres marimbes, tres glockenspiels i vuit «parches» està llunyíssim 
del que em puc pagar (o, en el cas de «Musicians», encara més 
marimbes, un metal·lòfon i un parell de xilòfons, més quatre 
pianos en escena).
Però tinc dues partitures (una de Reich i una altra de Philip Glass)
que m’agradaria dur a la sala de concerts, i així trencar certes 
inèrcies en la música local: «Four Organs» (Reich) i «Another 
Look At Harmony, Part 4» (Glass). Les dues, prou avançades i 
interessants. Falta trobar músics receptius. El que serà difícil, 
doncs massa sovint tot el que es fa és el Rèquiem de Mozart, el 
Rèquiem de Fauré, el Gloria de Vivaldi, el Carmina Burana de 
Carl Orff (que ara mateix estic assajant) o el Messies de Haendel. 
Coi, si no vaig poder estrenar ni Himnes! Tot i que aquesta 
darrera l’estic enviant en partitura a diversa gent, amb la petició 
expressa que la reenviin a tothom qui creguin que hi pot estar 
interessat, i no cal ni que visquin a Catalunya. En fi, que vull 
liar-la i fer, a la fi, música de qualitat a Terrassa.
Sobre els retocs a Himnes, són dos: 1) adaptar dues notes de la 
veu al primer moviment, de manera que encaixin amb la 
pronunciació anglesa de la lletra; i 2) eliminar les maraques dels 
tres moviments on era (no afegia gran cosa, excepte un intèrpret 
més, i precisament intèrprets és el que em falta per poder 
estrenar-la, i no han sortit mai).
Tornant a «Four Organs», és fascinant veure com al diagrama 
Steve Reich indica amplificació individual per a cada orgue, 
intentant reduir al màxim els «batecs» entre notes. Però és que 
precisament és el fet que aquests ocorren que fa tant fascinant 
aquesta obra. Tens dos fenòmens: 1) el procés de què consta 
l’obra, curosament construït i desenvolupat; i 2) la física sonora 
que comporta. És la interacció entre aquests dos factors el que fa 
d’aquesta obra un manifest de què pot arribar a ser la música com 
a pur fenòmen sonor. I això ens situa en el futur, on les tonteries 
heretades del conservatori ja no tinguin cabuda i siguin un simple 
estorb.
I amb «Another Look...» parlem també d’un model de com 
administrar la informació per a construir punts de màxima 
complexitat. Una obra que comença simple i quasi gregoriana 
però que en els seus darrers deu minuts esdevé harmònicament 
complexa i sofisticada. És 1977 (o fins i tot 1975, no queda clar), 
però podria ser 1983 amb Koyaanisqatsi. No ens aconformem 
amb menys.

*****

Sóc un gran fan de les guitarres de dotze cordes. I també dels 
orgues elèctrics Farfisa Mini Compact. La raó és la mateixa: 
en operar «per octaves» en la construcció del seu so bàsic, 
aquests instruments aconsegueixen una gran complexitat tímbrica, 
però d’una manera força ordenada. No és com amb l’ús de la 
distorsió, que queda «brut» i incontrolat. Clar, si un vol un timbre 
complex però net, les octaves són el camí.
A la vegada, uso molt la reverberació. I aquesta té un gran 
component de fase entre imatges sonores, el que li dóna el seu so 
característic i «brillant». Jo en poso tanta perquè la uso com un 
instrument més, capaç de modificar en gran mesura el so dels 
instruments tradicionals. És el tipus de pensament típic de 1966-67, 
quan per a obtenir nous sons els enginyers de gravació havien de fer 
miracles amb cambres d’eco, equalitzadors, compressors i 
magnetòfons. I s’aprèn molt de treballar així. Fa que els mitjans 
abundants d’avui tinguin molt més potencial.