Avui faig una pausa i torno als vaixells. Darrerament he estat en un museu naval (el de Chania, a Creta) i he vist dos documentals. Tots centrats en tema bèl·lic, curiosament. El museu en qüestió va ser, segons vaig saber a la sortida, fundat per un militar grec, a les darreries de la Dictadura dels Coronels, i es notava una absoluta preferència estructural per vaixells de la Marina Grega o, almenys, combatents en la independència de 1821 (de fet, la marina civil s'havia de conformar amb una petita habitació gens exhaustiva), apart d'un cert to patriòtic. Això sí, la informació i el material exposat eren molt complets. I sobre els documentals... bé, un anava de submarins nuclears (si hi afegim l'us de periòxid d'hidrògen en torpedes, tenim un quadre en què els militars valoren sempre més el potencial estratègic o destructiu d'una tecnologia que la seva seguretat, pels que l'empren o -pitjor- per a la resta de la població o el medi ambient -la guerra mai és ecològica-), i un altre sobre el "Bismark", un cuirassat nazi (pel qual continuo sense tenir simpatia, com tampoc en tinc pels nazis, que quedi clar) que va ser enfonsat pels anglesos el maig de 1941. No me n'havia ocupat fins ara (i en principi jo m'he estat interessant més per vaixells civils aquests darrers dos anys), però el documental, signat per James "Titanic" Cameron, era prou interessant i ben fet (en Cameron sembla haver trobat la meta de la seva vida: filmar vaixells enfonsats). I, ara que me n'adono, la meva lectura durant el viatge a Grècia ha estat "La última armada del zar. El épico viaje a la batalla de Tsushima", de Constantine Pleshakov (Turner, Madrid, 2002), escrit amb bon pols. Jo mateix m'estic sorprenent en aquest moment del meu interès en la història militar (tot i que vé de lluny), però, com amb el meu estudi dels transatlàntics, crec que té a veure amb el meu interès a saber com poden fallar els sistemes, sobre la possibilitat d'error que condueix a catàstrofes irremeiables.

1) Aprofito que estic molt català per a presentar-vos una fotografia d'un cert vintage que vaig fer amb càmera de carret el febrer de 2004, el dia que ETA va declarar una treva només a Catalunya. En un ambient molt bèstia (el PP encara estava al govern), en Carod va venir a fer un acte que ja tenia programat al Gran Casino de Terrassa, acte que es va transformar en una improvisada manifestació a favor de la nostra llibertat com a poble i contra la política autoritària del PP (1500 persones! Alguns ho vam haver de seguir per altaveus des de la planta baixa o el carrer), a més de tenir presents els principals mitjans de comunicació de tot l'Estat. Degut a les limitacions de la tecnologia de carret, no vaig poder difondre la foto en el seu moment. Ho faig ara.
2) Canviant totalment de tema, incidents al concert que els Antònia Font van fer el passat 8 de setembre a Lloseta, Mallorca. Tot de gent va pujar a l'escenari, obligant al Joan Miquel Oliver a aturar uns moments l'actuació. Enmig de tot aquest merder va desaparèixer un micròfon de l'escenari. Increïble. Per cert, toquen a l'antiga fàbrica Damm del carrer Rosselló de Barcelona el proper dia 24. Esperem que vagi millor...

JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI. I aprofito per a adherir-me a la campanya que s'ha dut a terme aquests dies a nivell de blogs. Bon 11 de Setembre!

1) Escàndol: en Pepe Rubianes, vetat pel Pepero Alberto Ruíz Gallardón, en un episodi que ens retorna als pitjors temps de la censura franquista. A sobre, el Pepe Rubianes ha rebut amenaces de mort per part d'elements de l'extrema dreta espanyolista i ha hagut de ser protegit per furgons de policia. I té un procés judicial obert per dir la veritat sobre Ejpaña a TV3. Espanya continua essent el camp d'actuació dels hereus polítics dels, entre altres coses, assassins de García Lorca. I encara hi ha un partit polític a Espanya que és neofranquista amb disfressa de centredreta. És horrorós, et sents impotent. Independència ja. En tot cas, Pepe, estem al teu costat. Ets un valent.
2) Ahir a la nit, concert d'en Miquel Gil a la Plaça Vella de Terrassa, en connexió amb els actes de l'Onze de Setembre. El Miquel va dedicar el concert al Pepe Rubianes. I va ser un concert magnífic. Amb només tres altres músics a l'escenari, el Miquel va demostrar estar en un nivell només comparable a nivell nacional amb els Antònia Font. Tot i que també tinc curiositat per saber com sona l'actual fornada de cantautors valencians, col·legues en un cert sentit d'en Miquel, i que estan en una situació insostenible per culpa de les administracions Zaplana i Camps al País Valencià (i que al Principat no hi ha manera de conèixer, per cert). En tot cas, vaig poder parlar amb el Miquel després del concert. Va trigar tres anys a poder publicar el seu primer disc en solitari ("per què no toques com el Pedro Guerra?"), per culpa de les mateixes discogràfiques que m'han deixat a mi a l'estacada. I viu de la música, però justet, oblideu-vos de l'estrellat fàcil. En tot cas, em va rebre molt bé: li va agradar molt la prèvia de la Torradora que li vaig passar fa tres anys, i l'Òscar Roig li va ensenyar més coses meves mentre li gravava l'anterior disc (gràcies, Òscar!). I és molt simpàtic. De veritat que es mereix més. En fi, us n'acompanyo una foto.

En el pla personal, canvis radicals pel que fa al disc cutre: passarà a ser un single de només tres temes: Automatic Day, Amsterdam i (a regravar: seguirem informant) George Harrison/We Can't It Out. I no crec que en faci gran cosa (bé, riure). Després de les crítiques més recents, abandono definitivament la cursa comercial. Tot és inútil, ningú pensa que jo sigui comercial. Estic desesperat. Esperem que almenys To Be Continued tingui més sortida, hi confio molt més.
En el pla polític, Llei de Memòria Històrica per part del Consell de Ministres a Madrid. No sé si està a l'alçada de les expectatives, però venint d'aquella penya no deixa de ser tirant a increïble. El normal és que ni se n'haguessin preocupat...
En el pla d'amistats, no us perdeu el retorn d'en Ferran Valldeperas al món del fotolog: http://www.fotolog.com/loucomballa
I per acabar, salutacions críptiques per part d'en Puccini als seus congèneres de l'illa de Creta.

B.B. King.

He tornat de Grècia. Viu. (He, he...). Valoració, un punt mig prudent. Hi ha coses que m'han agradat molt. La ciutat de Rodes és excepcional. El seu port també: hi vam veure el "Grand Princess" en acció (increïble). Oia, a Santorini, és el poble perfecte, sobretot al caure el sol. Chania, a Creta, és prou recomanable.
Hi havia coses que ja me les esperava. L'Acròpolis és bona, però és com a les fotos i no sorprèn. Knossos és una mica pegote, i decep. És el problema dels tòpics magnificats, en resum.
Atenes ciutat, sense ser bonica, no és tan escandalosament lletja com la pinten... excepte que te'n vagis al carrer Mijail Voda. Però una cosa no em va agradar de Grècia: els mâitres de restaurant. O et soben i ressoben per a que entris al seu restaurant (sense que puguis mirar-te la carta amb tranquil·litat) o, com ens va passar a Chania, que se't posin autènticament bordes perquè vols mirar la carta. Un punt baix, realment.
I un no entén com, amb una història moderna tan apassionant, tot el que es ven als turistes són IV tòpics sobre els Minoics i la Grècia Clàssica (mentre que aquí a Catalunya el que domina és parlar de 1931 cap aquí, comento). I la (impresentable) Junta dels Coronels és com si mai no hagués existit.
Almenys, ens hem pogut donar el gust d'anar en vaixell in extenso. I són vaixells que funcionen. El més curiós va ser que de Rodes al "Pireu!" un vaixell mercant que també hi anava ens va seguir a pocs metres de distància durant tot el camí per a tenir un guia de ruta en la nit.
Això sí, tenia intenció de fer allà filmacions per a un eventual videu, però la meva mare no hi veu bé i la càmera de fotos filma fatal, amb el qual no tinc res que es pugui utilitzar, a no ser que siguin fotos per a inserir enmig de filmacions d'un altre tipus. De totes maneres, el pla de fer un o dos videus continua en peu. Seguirem informant.