Destaco
aquesta entrevista a Carme Trilla (20-3-2018),
https://www.vilaweb.cat/noticies/carme-trilla-hem-regalat-el-nostre-futur-als-bancs/,
pel seu encertadíssim diagnòstic d’un problema que ens ha dut al
penya-segat i sobre el qual s’ha de fer moltíssima pressió perquè
literalment ens hi pot anar la vida.
*****
Mentre,
i aprofitant aquest any de pagaments i de pausa forçosa, vaig
rumiant. La meva amiga María Luisa m’ha ensenyat (20-3-2018) un
vídeo xilè sobre cases fetes amb containers. Això ha engegat la
meva imaginació, coneixent jo de primera mà com d’espaiós és un
container. Al final, mirant per internet m’he adonat que
difícilment sigui la millor solució a aplicar a Terrassa, 25 Km.
terra endins. Però he mirat dues coses seguint aquest fil mental, i
m’adono que la millor opció per a mi depèn de dues possibles
variables: 1) un terreny a prop de la ciutat però fora del casc
urbà, i aquí el problema no és el preu per metre quadrat, força
baix, sinó que no sé veure terrenys prou petits com per a poder-ne
comprar un amb una mica d’estalvi o un simple préstec personal
(tots els terrenys que hi veig són de proporcions ridículament
grans i preus no massa assequibles en conjunt); de totes maneres, un
terreny a les Martines o a Can Palet de Vistalegre surt molt més bé
de preu que un pis de 30 m2 dins del casc urbà; i 2) una casa
prefabricada, i aquí els preus, sense ser assequibles, recorden més
al d’un Audi que al d’un Ferrari, tot i que requeririen d’un
préstec important o una hipoteca, l’obstacle de sempre. Però car
per car, veig més factible això que l’insostenible mercat de
pisos a Terrassa ciutat. Ara la feina i trencaclosques és com
obtenir almenys part d’aquests diners sense recórrer a préstecs o
hipoteques, doncs el meu autèntic obstacle és el banc. I la Pensió
0’25.
*****
Si
tot això m’ho permet, admeto que a principis de 2019 m’agradaria
intentar un últim afegitó a la meva col·lecció: una guitarra
baríton, amb el seu to propi i intransferible. Tiraré pel barat, de
manera que si és viable, la meva tria és entre el Squier VM VI i el
seu equivalent Harley Benton (del Thomann). Una altra cosa és que
sigui viable, amb plans tan potents com un habitatge. Per una vegada,
renunciaria a un instrument en favor d’un lloc on viure, si això
darrer es pot intentar de manera realista.
*****
Necessita
el Philip Glass dels 1980 una revisió? Rotundament sí. És cert que
la part més important de la seva obra, i la que a mi em va dur a
compondre, és la que va fer als anys 1970, amb «Music in Twelve
Parts», «Einstein on the Beach», «Another Look at Harmony, Part
4» i «Dance Nos. 1-5» com a cims més destacats. Però és als
1980 quan estrena estil neoclàssic... i està també molt inspirat,
amb partitures com «Koyaanisqatsi», «The Photographer»,
«Mishima», «In the Upper Room», o fins
i tot obres infravalorades
com «Akhnaten», «Powaqqatsi» o «Songs from Liquid Days». I és
aquesta part de la seva obra la que ha marcat més al gran públic, i
també la que li va obrir la porta a rebre encarrecs posteriors com
«The Hours». Una altra cosa és que just a l’inici dels anys 1990
abaixés la guàrdia i no hagi acabat d’encertar el rumb des
d’aleshores. Però els 1980 de Philip Glass són l’època crucial
en què va demostrar que les seves noves inclinacions neoclàssiques
podien ser tan atractives com la seva obra anterior i, a més,
arribar a molt més públic. De manera que reivindico també aquests
anys del compositor que, per a mi, ho va començar tot.
*****
Dir
també que, així com tinc les partitures d’»Another Look at
Harmony, Part 4» i «Dance 2», de Steve Reich en tinc les de «Four
Organs» i «The Desert Music». Però d’aquest segon encara tinc
pendent les de «Music for 18 Musicians» i «Music for a Large
Ensemble». I d’en Philip em manquen «Music with Changing Parts»
(disponible) i, importantíssima, «Music in Twelve Parts» (no
disponible, i em fa molta ràbia no poder tocar la Part 1 als meus
concerts ni poder-la analitzar amb tot el detall que voldria). Un cop
dit això, reconec que un altre somni seria que ells dos fessin les
paus i fessin una composició conjunta. Junts ho podrien encendre
tot, fins i tot als seus vuitanta i pocs d’edat.
*****
Fa
unes setmanes, esperant per l’assaig de la Massa Coral, vaig trobar
els programes d’un concert que s’havia fet poques hores abans,
dedicat a la memòria de la Madrona Elias, clavecinista, morta el
2017. Em va saber greu, doncs ella va ser la meva professora de
primer i segon d’harmonia, pla de 1966. El temari era bastant
peculiar, però ella era prou metòdica i enfocada com per a que jo
n’aprengués tot el que se suposava que n’havia d’aprendre. I
al final de tot, vaig compondre i estrenar la primera versió dels
Misticismes, en plena crisi personal i creativa. En alguna cosa em va
motivar, doncs. Vagi des d’aquí el meu homenatge.
